La salut interior dels treballadors

He escoltat una conversa de carrer que m’ha entristit. Al carrer Llull, quasi tocant a la rambla del Poble Nou un noi i una noia, força joves, caminant al costat meu anaven comentant aspectes del treball. La conversa era banal, però després d’una estona, el noi, de forma seria ha dit que estava cansat del seu treball. Feia temps que estava en el mateix lloc i la feina, sense ser cap meravella, li agradava però l’entristia les condicions de treball. Més en concret, afegí, el fet que després de un cert temps d’estar-hi treballant, ningú li ha preguntat si estava a gust a la feina. Aquest desinterès el desmotivava i havia pres la decisió de canviar de feina, d’anar a un lloc que el tinguessin en consideració.

El noi era valent perquè no li importava haver de buscar feina, estava convençut que en trobaria, però volia estar en un lloc que se’l tingués en consideració. Volia trobar humanitat en el seu lloc de treball. No es demanar massa, però moltes empreses són inhumanes i la seva manera de tractar als empleats genera refús. Aquest cas que he escoltat accidentalment no és una anècdota, intueixo que és una situació força comuna en moltes organitzacions. Les persones volen ser tractades amb consideració, amabilitat i valorant positivament la seva feina. No és massa demanar, però lamentablement les empreses estan més preocupades pels guanys i els beneficis, que per la salut espiritual del seus empleats.

Workaholic

Un diari, comentant el nomenament del màxim responsable d’una institució pública, fa un elogi encès de la seva vàlua i capacitat de treball, contrastada per diverses responsabilitat en l’Administració Pública. Per confirmar aquesta valoració fa el següent comentari: “els que han treballat amb ell destaquen la seva dedicació i el qualifiquen de workaholic: el seu equip en una altra institució on ha treballat recentment es va acostumar a rebre correus i fins i tot a celebrar reunions durant els caps de setmana”. 

 Personalment, penso que aquesta circumstància no és una bona carta de presentació del personatge. Al contrari, mostra un directiu obsessiu, de perfil controlador, poc orientat a desenvolupar equips de treballs humanitzats i, perquè no dir-ho, explotador dels seus col·laboradors. Ser workaholic no és una garantia d’èxit professional, sinó més aviat de despotisme laboral. És una barbaritat no respectar el descans dels seus col·laboradors i al fer-ho evidencia el seu poc respecte per la conciliació de la vida laboral i familiar. No m’agradaria treballar en una organització on el seu màxim responsable tingués aquesta tarja de presentació.

Al centre han d’estar l’home i la dona, no els diners

En el seu segon viatge fora de Roma, aquest cop a Cerdenya, el papa Francesc ha parlat de l’esperança i ha criticat l’economia del lucre que porta atur i especulació. Ho ha fet saltant-se el guió, tal com ell ha reconegut. “Jo havia escrit algunes coses per a vosaltres, però m'han sortit aquestes paraules... Volia dir-vos el que sentia el meu cor quan us he vist”.  El papa ha implorat “No us deixeu robar l'esperança !... Potser l'esperança està com les brases sota les cendres, anem a ajudar-la amb la solidaritat, bufant sobre de les cendres, perquè el foc torni a encendre. l'esperança ens empeny cap endavant. no és optimisme, és una altra cosa. l'esperança no és només d'un, la construïm tots i cal sostenir entre tots, vosaltres i nosaltres, els que estan a prop i els que estan lluny... Per això us dic: "No us deixeu robar l'esperança". Però siguem astuts, perquè el Senyor ens diu que els ídols són més astuts que nosaltres. El Senyor ens convida a tenir l'astúcia de la serp, amb la bondat del colom. Tinguem aquesta astúcia i cridem a les coses pel seu nom. En aquest moment, en el nostre sistema econòmic, en el nostre sistema globalitzat, hi ha un ídol al centre i això no és possible. Lluitem tots junts perquè, al centre, almenys en les nostres vides, l'ocupin l'home i la dona, la família, tots nosaltres, perquè l'esperança avanç”

Els camins per construir l’esperança són clars: “hem d'enfrontar-nos, amb solidaritat, entre vosaltres - i també entre nosaltres - amb solidaritat i intel·ligència a aquest desafiament històric”. Aquesta solidaritat comporta situar-se a partir del patiment de les persones. El papa ho ha recordat amb les següent paraules: “Aquesta és la segona ciutat que visito a Itàlia. I és interessant: totes dues - la primera i aquesta - són illes. A la primera he vist el patiment de tanta gent que busca, jugant-se la vida, la dignitat, el pa, la salut: el món dels refugiats. I he vist la resposta d'aquesta ciutat, que - sent una illa - no volia aïllar... I ens dóna un exemple d'acollida.... Aquí, en aquesta segona ciutat, en aquesta illa, també veig patiment. Un patiment que com un de vosaltres ha dit " et debilita i acaba per robar-te l'esperança. " La manca de treball és un patiment... que et pren la dignitat Quan no hi ha feina, no hi ha dignitat ! I això no és només un problema de Sardenya... només d'Itàlia o d'alguns països d'Europa”.

La intel·ligència reclamada pel papa Francesc és la que permet descobrir que la situació actual “és la conseqüència d'una elecció mundial, d'un sistema econòmic que porta a aquesta tragèdia, un sistema econòmic que té en el seu centre un ídol, que es diu diners”. Aquesta intel·ligència permet adonar-se que “Déu va voler que el centre del món no fos un ídol, que foren l'home i la dona, els que traguessin endavant amb el seu treball al món. Però ara, en aquest sistema sense ètica, el centre és un ídol i el món s'ha convertit en idòlatra d'aquest "déu diners". Quan els joves no troben feina per la cobdícia d’un sistema es malmet la dignitat humana. “En un món on els joves -dues generacions de joves- no tenen feina és un món sense futur. ¿ Per què? Perquè no tenen dignitat ! és difícil tenir dignitat sense tenir feina ". Cal treball per a tothom. Perquè “treball significa dignitat, significa portar a casa el pa, treball és amor. Per defensar aquest sistema econòmic idolatra s'ha instaurat la "cultura del descart": es descarten els avis i es descarten els joves. Hem de negar-nos a aquesta "cultura del descart". Hem de dir: "Volem un sistema just, un sistema que faci que tots sortim endavant ". Hem de dir: " No volem aquest sistema econòmic globalitzat que ens fa tant mal ". Al centre han d'estar l'home i la dona, tal com Déu vol, i no els diners ! ".