diumenge, 30 de setembre del 2012

Per un Islam laic


La República francesa, sempre sensible i atenta a defensar el valor de la laïcitat constitucional, ha impulsat una iniciativa innovadora: ensenyar la laïcitat als musulmans i els valors de l’Islam al no musulmans. L’objectiu és fomentar el coneixement mutu per millorar la convivència i, en paral·lel avançar cap la construcció d’un Islam expressat en clau de la cultura occidental. Aquest projecte formatiu està liderat per dues institucions emblemàtiques: la Universitat catòlica de Lyo i la Gran Mesquita d’aquesta ciutat.

Els promotors d’aquesta iniciativa han explicat que s’atorgarà un certificat de “Coneixement de la laïcitat” als imams i dirigents de les associacions musulmanes, i un diploma de “Religió, llibertat religiosa i laïcitat” per aquells servidors públics que han de relacionar-se amb les religions, especialment la musulmana. Es tracta que aquells tinguin el coneixement adequat per gestionar la diversitat cultural i religiosa.

Les autoritats confien que aquesta formació contribueixi a que molts dirigents religiosos i de la comunitat musulmana progressin en el seu coneixement dels valors bàsic de la convivència democràtica en el context d’una societat secularitzada. Així mateix es pretén que els servidors públics comprenguin el que significa estar al servei d’una societat que és plural i diversa. No deixa de sorprendre que França, un país plural i divers des de fa molts anys, no hagi impulsat una iniciativa d’aquest tipus fins ara. 

dissabte, 29 de setembre del 2012

Fe i política, autonomia i independència



La fe és autònoma de  la política i aquesta no està supeditada a aquella. L’autonomia de la fe i la política aporta una nova comprensió de la laïcitat. Política i fe cada una segueix les seves lògiques internes que cal conèixer i respectar. Però aquesta autonomia no incomunica la fe de la política. Ambdues es relacionen i dialoguen. La fe necessita de la política per situar la “caritat política” en la història i la política necessitat de la fe per combatre la seva absolutització.

La relació entre política i fe dins de la lògica establerta pel pensament modern ha evolucionat a favor d’una comprensió positiva i inclusiva de la laïcitat. Aquesta ha deixat de ser un espai de confrontació amb la religió, sinó un espai obert per facilitar la convivència. La autonomia porta a la independència. Església i política són independents. “L’Església i la comunitat política, tot i que ambdues s’expressen amb estructures organitzatives visibles, són de naturalesa diversa tant per la seva configuració com per les finalitats que persegueixen. El Concili Vaticà II ha ratificat solemnement: «En els seus àmbits respectius, la comunitat política i l’Església són independents i autònomes l’una de l’altra” (Compendi de la Doctrina Social de l’Església nº 424).

divendres, 28 de setembre del 2012

Secularitzar la primavera àrab



Els fonamentalismes creixen arreu. Sorgeixen com a resposta d’un entorn canviant percebut com a incert,ple de riscos i amenaces. Els fonamentalistes poden sorgir per fanatisme polític, ideològic o religiós. Aquest no es mou només dins dels àmbits religiosos, sinó que sempre han tingut una expressió política i social. Una característica recent d’aquests fonamentalismes és que volen incidir en les agendes polítiques i es situen en l’arena política com a forces influents.

L’anomenada primavera àrab ha donat espai polític a diversos fonamentalismes. Aquests estan condicionant molt els progressos d’aquestes tendres democràcies per tal que no s’allunyin del que ells consideren que són els paradigmes islàmics que han de determinar la política. La gran vacuna contra aquesta temptació és aprofundir la secularització d’aquestes societats i la laïcitat de les institucions polítiques. Aquets principis polítics consolidats a Occident estan fora de l’horitzó dels països democràtics àrabs. Aquest és, sens dubte, una de les tasques urgents d’aquests països 

dijous, 27 de setembre del 2012

Obama i Morsi, dues comprensions de la llibertat



Les recents tensions entorn dels dibuixos sobre Mahomma o de la pel·lícula vexatòria sobre els musulmans han tornat a situar en el centre del debat la solidesa d’alguns principis democràtics i les contradiccions de les societats islàmiques. Alguna d’aquestes provenen de la concepció teocràtica de la política i de l’organització de la societat. Les recents intervencions dels presidents Obama i Morsi a l’Assamblea General de l’ONU són exemples d’aquesta qüestió. Els islamistes defensen que tota societat ha d’organitzar-se d’acord als principis islàmics. Això vol dir, supeditar els drets constitucionals, en el cas de que existeixin, al que pugui dir l’Alcorà i la tradició islàmica, i vincular l’arquitectura jurídica als dictats de la xaria.

La vigència de les penes contra la blasfèmia en els països musulmans significa assumir l’existència d’uns límits a la llibertat d’expressió quan aquesta ofèn a les creences de les persones. Llibertat sí, sempre i quan no ataqui a la religió. El debat sobre els límits d’aquesta llibertat, exemplificat pels discursos dels presidents Obama i Morsi, s’han situat en l’agenda de les qüestions que encara separen de forma clara Occident dels països teocràtics musulmans. El països islàmics condemnen la blasfèmia. A Pakistan el cas de la nena Rimsha Masih, com abans el d’Asia Bibi, han posat en evidencia que els articles 295 B i C del Codi Penal castiguen amb la pena de mort tota ofensa a Mahoma i a cadena perpètua a tota profanació de l'Alcorà.

Una societat oberta i democràtica ha de permetre, en última instància, respectar el dret a blasfemar com a resposta extrema a una concepció sagrada de la realitat. Abans, en els transports públics del nostre país es recordava que la blasfèmia estava prohibida i es multaria que ho fe. Per sort, aquest visió teocràtica de la societat ja no és. Ara el que cal és explicar als països musulmans que s’han obert cap a una transició democràtica  que un signe de normalitat democràtica és, precisament, garantir el dret a la blasfèmia. La llibertat religiosa ha de ser àmplia, tant extensa que els no musulmans han de poder viure la seva fe en igualtat de condicions que la religió majoritària. Per exemple, els cristians han de poder fer proselitisme de la seva fe sense estar penalment perseguits. De la mateixa manera, la llibertat de creença ha de permetre també la possibilitat de no creure i, si és el cas, poder criticar les religions i, en un extrem, poder blasfemar.

dimecres, 26 de setembre del 2012

L’amor salva



Vaig escoltar al director i actor Julio Manrique explicar en públic que l’obra Incendis tenia un magnífic final on es resumia tot el sentit de l’obra: l’amor, el que té la mare amb el seu fill que serà el seu botxí, es salvífic. Després vaig tenir ocasió de parlar una estona directament amb Julio Manrique i insistí el valor salvífica de l’amor. Per les persones que hagin vist l’obra Incendis tindran present la duresa la situació narrada, però l’encert del seu autor, el dramaturg libanés afincat al Canadà, Wadji Mouawad, es dir als espectadors que, quan sembla que tot es desesperança o negació de la pròpia existència, l’acte generós de l’amor es salvador.

Vaig quedar impressionat de la profunditat cristiana de les paraules de Julio Manrique. No sé quines són les seves creences religioses, però el que em digué té àmplies ressonàncies amb les quals els cristians en podem sentir identificats. La força de l’amor està en el centre de la Bona Nova i hauria de ser l’eix discurs de la reflexió del proper sínode de la Nova Evangelització. A partir de la centralitat de l’amor el cristianisme hauria de desplegar-se i irradiar la seva Bona Nova per tota la societat. Fora de l’amor com a eix nuclear del missatge cristià hi ha risc de caure en una fe morta perquè no té obres.

dimarts, 25 de setembre del 2012

Hereus d’una tradició




En el panorama de la crisi de les religions en les societats europees el gran desafiament no és tant la increença, sinó  la indiferència. Aquesta duu a l’oblit del paper del cristianisme en la vertebració de les societat europees i un girar-se d’esquena a l’acció de Déu. El nou pluralisme cultural i la diversitat religiosa no ha de fer perdre una correcta valoració de les aportacions del cristianisme ene la creació de la civilitat europea.

Cal fer memòria de quines han estat les aportacions del cristianisme a aquesta realitat determinada com Europa. És evident que hi ha hagut moments foscos i terribles en la història comuna; però aquesta foscor no desmereix la existència de moments il·luminats per les grans aportacions del cristianisme a la cultura comuna dels europeus. Crec que cal insistir en aquesta qüestió per tal que la indiferència d’avui no comporti menys teniment del nostre patrimoni cultural compartit. No podem oblidar d’on venim i quins són els nostres referents.

Per més que una determinada comprensió de la modernitat s’hagi esforçat a expulsar Déu de la societat, no és menys cert que molts cristians han salvat la memòria del lloc de Déu en la història d’una societat secularitzada. No cal esmentar en va el nom de Déu, però els cristians hauríem de saber explicitar més sovint la raó de les nostres esperances per combatre la interferència de molts ciutadans que no tenen motius per saber que el Déu cristià és un Déu de la història.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Aportar motius d’esperança


Els experts en religions creuen el cristianisme, lluny d’esllanguir-se, està refent-se i coneix una import revifalla. Sembla que l’individu contemporani, davant la feblesa dels relats portadors de sentit, troben en les religions algunes de les respostes que abans donaven les ideologies, especialment les prometeiques. En aquest retorn al fet religiós l’individu modern cerca les respostes a les preguntes existencials de sempre i un consol davant els sofriments que genera l’amplia crisi de econòmica i de civilització. El cristianisme és percebut com una font de sentit i per això en surt envigorit. Però, com que sota el cristianisme hi ha moltes denominacions i tradicions, ¿quin cristianisme és atractiu als individus en recerca de sentit?.

Sembla que, de totes les famílies cristianes, els protestants evangèlics són els que recullen el creixement més notable en els darrers anys. Resulta que els evangèlics són el que mostren més capacitat d’adaptació a les necessitats religioses dels individus d’avui. Aquesta adaptació els permet oferir diverses respostes religioses construïdes a partir d’una visió sincrètica de l’experiència religiosa i una encertada gestió dels aspectes emocionals d’aquesta. A partir d’una adequada gestió dels sentiments els evangèlics captan els cristians d’altres tradicions, i de forma molt notable a cristians catòlics. El cristianisme evangèlic, en totes les seves múltiples i diverses variants, esdevé una religió útil per aquest nou fenomen de construir una religió a la carta, segons les necessitats de les persones.

Ara, quan l’Església catòlica comença un procés de reflexió sobre la nova evangelització, cal conèixer en profunditat aquesta realitat per evitar caure en la temptació d’importar les seves estratègies com a salvavides per allunyar el perill de la marginació del catolicisme. A l’horitzó dels catòlics es fa realitat el que el papa Benet XVI ens demanà, ésser un minoria creativa. El camí de la nova evangelització significa explorar la capacitat que té el cristianisme d’aportar una esperança a una humanitat que cerca respostes vitals, que vol ser feliç, que pateix unes condicions econòmiques que creen noves pobreses i inseguretats. La minoria creativa  ha de saber dirigir-se a aquestes persones que volen es troben cercant motius d’esperança.   

diumenge, 23 de setembre del 2012

VIII Congrès d’imams


Avui s’ha celebrat el VIII Congrès d’imams i presidents de mesquites de Catalunya. Aquesta iniciativa convocada pel Consell Islàmic de Catalunya permet reunir alguns dels dirigents religiosos de la comunitat musulmana i reflexionar sobre alguna de les qüestions que preocupen als musulmans. Aquest any el tema escollit ha estat La cohesió social i l’acció del voluntariat. L’elecció d’aquest tema ha estat motivada per l’impacte que la crisi econòmica té sobre la comunitat musulmana, majoritàriament integrada per persones que provenen de la immigració del Magreb.

Davant d’aquesta realitat l’Islam ofereix uns valors i principis que permeten ser solidaris amb les persones que pateixen els efectes de la crisi. A més de les institucions hi ha la solidaritat personal que s’activa per imperatiu religiós. L’Islam és una religió, s’ha dit, que busca dignificar l’ésser humà i té la missió de millorar la vida de les persones, ara i aquí. Al parlar de la cohesió social les persones musulmanes han de preguntar-se que han de fer per disminuir el patiment i sofriment que genera la crisi econòmica. 

El Consell Islàmic de Catalunya ha propiciat aquest encontre per tal de tenir un espai de comunicació constructiva i compromesa amb la creació d’una societat més cohesionada, caritativa i solidària.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Llibertat, respecte i responsabilitat


Ahir vaig parlar de la inquietud manifestada per una part de la comunitat musulmana d’origen pakistanès barcelonina en relació al film La innocència dels musulmans i els dibuixos del setmanari Charlie Hebdo. Aquest col·lectiu en lloc d’una manifestació es limità a fer una concentració per reivindicar el respecte a Mahomma. És de desitjar que la figura del Déu o ésser transcendent de qualsevol religió ha de ser respectada i no vexada. Per això cal educar en el valor del respecte, primer, i en la responsabilitat en l’ús de la llibertat d’expressió. Però, en cap cas, s’ha de prohibir, com algunes veus demanen, la llibertat d’expressió.

La defensa de la llibertat, l’exigència de respecte i la responsabilitat en l’ús de la llibertat són guies prou clares per no erosionar la convivència entre persones que tenen creences diferents. També caldria exigir, a més, una capacitat de discerniment acurada, en el cas de conflictes, i de proporcionalitat alhora de modular les respostes quan alguna persona o col·lectiu es pugui sentir ofès. És evident que les respostes airades d’aquestes dies contra Estats Units i França són totalment desproporcionades i els promotors d’aquestes protestes confonen les opinions i actituds d’uns ciutadans particulars amb tot el país o els seus governs. En un món global on és molt fàcil manipular els sentiments, cal molta prudència alhora d’analitzar fets o esdeveniments especialment aquells que afecten a identitats, especialment les religioses.

També caldria demanar, com a principi a respectar, la idea de la coherència alhora d’afrontar aquestes qüestions. Sóc el primer en defensar la llibertat religiosa i el respecte a les creences de les persones i dels col·lectius. Però cal exigir que tota persona religiosa, quan es sent atacada, sàpiga reconèixer que potser la seva religió també és agressora a de les creences d’altres persones que no tenen la seva mateixa fe. En aquest sentit, caldria insistir de nou, i no em cansaré de fer-ho, que cal demanar el respecte als cristians que viuen als països musulmans a poder viure i celebrar la seva fe sense estar, com passa sovint, perseguits. Se’ls posa a la presó, se’ls crema les esglésies o són expulsats acusats de proselitisme. No es tracta d’exigir reciprocitat, ja que cal defensar aquí la llibertat sense condicions a que els musulmans puguin viure i celebrar la seva fe. Però cal recordar amablement a alguns dirigents d’aquests musulmans que sàpiguen demanar als seus germans de fe en països islàmics, aquet respecte i consideració que, en general, tinguin vers als cristians el respecte que gaudeixen aquí. I si ho fan, que expliquin que ho han fet. 

divendres, 21 de setembre del 2012

Els musulmans pakistanesos mouen fitxa


Ahir vaig viure un experiència singular i preocupant. Assistí de convidat per l’Assosiació Desi Cultural Art Promoció, entitat pakistanesa,  a una taula rodona sobre la diversitat religiosa a Catalunya. Vaig compartir aquest esdeveniment amb el bon amic Ignasi García Clavel, un imam de Sabadell i altres persones, i un nombrós grup d’homes que omplia la sala de la Casa del Mar. Tinc la impressió que la iniciativa era una excusa amable per sentir  al president del Consell d’ulemes del Pakistan, tal com s’indicava en la invitació. Tot i que va quedar-me el dubte si és l’únic consell o n’hi varis. Aquest ulema fou el vertader protagonista de la vetllada. Al menys de la primera part en la qual jo assistí. La segona era molt més política i vaig marxar.

No  m’agradà gens el que digué el president dels ulemes i vaig quedar sorprès de la vehemència que feia servir al parlar. Durant un quart d’hora llarg aquest ulema captà progressivament l’atenció de l’auditori, amb esmerat domini de la retòrica, i bona part dels assistents quedaren identificats amb el que deia. Del poc que es traduí vaig entendre que la seva intervenció anava bàsicament en relació a la pel·lícula satírica de l’Islam i que demanava als governs occidentals lleis contra la blasfèmia i per combatre l’escarni o burla de les religions. Per això, el poc que vaig entendre no m’agradà, doncs el respecte vers les religions no significa negar les llibertats expressió i opinió.

No sé si era o no casualitat, però ahir era dijous, vigília del gran dia de pregària en les mesquites i vigília d’un dia on al Pakistan estaven convocades vàries manifestacions contra occident, en general. Reconec que va preocupar-me la identificació de bona part de l’auditori amb les engrescades paraules de l’ulema. Crec que la comunitat pakistanesa és força sensible a aquests temes. No és cap casualitat que dins d’aquesta comunitat una determinada corrent de l’Islam volgués fer a Barcelona una manifestació contra la pel·lícula que per sort les autoritats no autoritzaren. Voldria recordar que aquest grup és el mateix que, en ocasió de les declaracions de Benet XVI a Ratisbona, també volia sortir al carrer. Sincerament, estaria més atent i crític amb el que es fa dins de la comunitat pakistanesa simplement per evitar-nos més que alguna sorpresa.

dijous, 20 de setembre del 2012

Notícia absurda


Alguns mitjans de comunicació han estat explicant que s’ha trobat un papir copte del segle IV, on es llegeix “Jesús els digué, la meva esposa”. A partir del que explicà la seva descobridora han sorgit infinites especulacions. La més obvia, que Jesús estava casat, que la seva dóna era Maria Magdalena, que tenia seguidores femenines o que en el segle IV hi havia un debat feminista al sí de l’Església catòlica. És curiós com els elaboradors de la notícia van més enllà del que diu la persona que presentà el fragment del papir.

La professora Karen L. King, de l’escola de teologia d’Harvatd, advertí amb insistència que el fragment no ha de ser considerat una prova que Jesús, la persona, estigués realment casat. King advertí que tota la literatura cristiana anterior al fragment guarda silenci sobre aquesta qüestió. El que no entenc és que la mateixa professora afirmi que és el primer text conegut de l'antiguitat que suposadament mostra a Jesús parlant de la seva "esposa", i perquè proporciona nova evidència que ja entre els primers cristians existia una forta controvèrsia sobre el celibat o el matrimoni de Jesús i, en conseqüència, sobre el camí que havien de prendre els seus seguidors.

Trobo absurd que d’un tros de papir tret del seu context pugui fer-se tantes conclusions i de tanta transcendència. Aquesta notícia em recorda la que sortí fa pocs anys de la suposada tomba de Jesús i dels seus. Després de molts dies de repetir la notícia, ningú més n’ha parlat. Tot plegat, una notícia absurda més.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Santiago Carrillo i la religió


La mort de Santiago Carrillo m’ha fet recordar una sèrie d’anècdotes que tenen en comú la seva actitud davant la fe i l’Església catòlica. El recordo com una persona respectuosa amb la fe personal i amb l’Església catòlica, i preocupat pels moviments que els catòlics podien fer a favor la democratització d’Espanya. És evident que la seva proposta política de reconciliació nacional havia pouat en els valors de la tradició cristiana. Eren freqüents, en els escrits i intervencions, les referències de Santiago Carrillo al paper positiu dels cristians en el procés del canvi polític en el nostre país. Em resulta molt proper, perquè el vaig viure en primera persona, el procés que el PCE va endegar per capgirar com era compresa la qüestió religiosa dins la tradició política marxista.

A finals dels anys 60 del segle passat diversos fets vingueren a qüestionar un fet que sembla inqüestionable: el caràcter ateu del comunisme i dels partits comunistes. El compromís actiu d’un sector catòlic contra la dictadura impulsà a revisar la pròpia comprensió que el PCE tenia d’ell mateix. Poc a poc els dirigents comunistes espanyols començaren a adonar-se que no tenia sentit seguir instal·lats en la creença de que tradició comunista havia d’estar enfrontada amb les religions, tot i que una bona part de la militància comunista seguien considerant que la religió era l’opi del poble.

Quan bona part dels militants de la formació política català de Bandera Roja s’integraren al PCE a través del PSUC aquest partit respectà l’existència d’un grup estable de militants, tots cristians, que aplegats sota el guiatge de l’Alfonso Carlos Comín, es reunien per reflexionar sobre la projecció social i política del fet religiós i l’Església. Aquest nucli, un cop integrat a dins del PSUC-PCE rebé l’encàrrec, viscut per mi com un fet extraordinari i emocionant, d’elaborar un document, que havia de ser una declaració política de la seva màxima direcció operativa, el Comitè Executiu, sobre un canvi radical en els criteris dels comunistes espanyols: el reconeixement del valor positiu de la fe cristiana i la possibilitat de que els cristians, sense deixar de creure, militessin en el partit amb les mateixes condicions que els altres militants.

Durant tot l’any 1974 aquest grup, relativament petit, començà a elaborar un text i, de tant en tant, la discussió s’ampliava amb la presència de Gregorio López Raimundo sempre encoratjant el treball de reflexió i síntesi. En Gregorio fou un dels impulsors decidit d’aquesta política. Aquest document tenia també la pretensió d’obrir un ampli debat a l’interior del PCE, no només sobre la qüestió de la religió, sinó sobre la pròpia identitat del partit i la seva significació a la societat espanyola. Eren els anys en que es començava a posar les bases teòriques del que després seria l’eurocomunisme. A la pràctica, quan el document es feu públic serví per obrir amplis debats “catequètics” sobre el nou paper dels comunistes en la societat espanyola.

A finals de 1974 alguns membres del grup cristià del PSUC-PCE, feu un viatge a Paris per presentar el text a Santiago Carrillo i a tot el Comitè Executiu  del PCE. A banda del valor polític del fet, el que destacà en aquest encontre fou l’interès de Santiago Carrillo d’escoltar, dialogar i aprendre d’uns joves cristians comunistes que volien seguir sent cristians i comunistes. Un cop assumit i aprovat el document per la direcció del PCE a París el mes de febrer de 1975 de forma solemne es presentà el document “Militancia de cristianos en el Partido”. Era un foli de lletra atapeïda, propi de l’època, on, sota la forma de declaració, es reconeixien els valors que aporten els cristians als processos de canvi social, el valor que té la fe com a impuls pel seu compromís i per això la direcció del PCE feia una crida als militants del partit a “una profunda comprensión por parte de todos los camaradas, luchando contra todo sectarismo y confusión”. Aquest canvi de comprensió, transcendental en la història del nostre país, més enllà del valor que representava com a canvi de rumb en la trajectòria del PCE,  l’impulsà i el conduí, en tot moment, Santiago Carrillo. Aquesta fou, entre moltes altres, una de les grans aportacions que feu Santiago Carrillo. Moltes gràcies.

dimarts, 18 de setembre del 2012

El risc de desnaturalitzar les religions


Els experts en sociologia de les religions, analitzant les societats actuals, constaten que els individus en els propers anys seguiran cercant el sentit de les seves vides. En aquest procés, les religions continuaran sen unes de les fonts, però no ja les úniques, portadores de respostes a aquestes preguntes vitals. A diferència d’altres èpoques, en aquest procés de cerca de sentit les religions mostraran molta flexibilitat per adaptar-se a les noves preguntes fetes pels individus. En lloc de proposar una cosmovisió tancada e inflexible.

Els experts creuen que les religions, en un futur proper, no dubtaran en revisar les seves pròpies tradicions a fi d’adequar-se  a la nova realitat de les demandes socials. De tal manera que revisaran, per tal de subsistir, les seves identitats i les estructures organitzatives que fins ara enquadraven i aportaven seguretat als seus seguidors. Davant d’aquest panorama hom pot qüestionar la idoneïtat d’aquesta adaptació i sospitar del possible risc de desnaturalització de la identitat de les religions a fi de complaure les noves inquietuds vitals dels individus. 

Les religions a l’any 2050


En el darrer número de Le Monde des religions (setembre – octubre 2012) s’analitza el futur de les religions a l’any 2050. Segons els analistes hi haurà un enfortiment de les religions. Els sociòlegs de les religions afirmen que el cristianisme creixerà notablement en relació a les altres religions. ¿Per què?. Per l’explosió demogràfica dels països del sud amb majoria religiosa cristiana. Però aquest creixement es donarà bàsicament per un increment dels cristians evangèlics i pentacostalistes.  Una altre religió en expansió per raons demogràfiques, però en menor intensitat, serà l’Islam. Però, en aquest cas, aquest creixement no es donarà ni a Europa ni a Àsia. Així, es desinfla les hipòtesis de la bomba demogràfica de l’Islam a Europa.

La resta de religions es mantindran estables. L’hinduisme i el budisme no creixeran, tot i que algunes pràctiques d’aquestes religions s’estenguin a Occident i Amèrica Llatina. Els experts diuen que el judaisme patirà una certa davallada. S’albira un horitzó de religions transformades i, de manera particular, la consolidació d’un fort sincretisme religiós. Moltes persones construiran religions híbrides a partir d’agafar, a conveniència, aspectes de les diverses tradicions religioses. També es pronostica la consolidació i expansió de grups fonamentalistes en totes les religions. La senya d’identitat d’aquests grups és una proposta de retorn a una suposada puresa que només es troba en els orígens de cadascuna de les religions. 

diumenge, 16 de setembre del 2012

Més enllà de la pel·lícula



La reacció contra uns minuts d’una pel·lícula antiislàmica penjada a Youtube està desbordant totes les previsions. ¿Tan simple és la qüestió?. ¿Què passa, em preguntava una amic, tan primaris són els musulmans?,¿és possible que quatre eixelebrats facin una pel·lícula, que suposadament existeix, i això provoca la ira descontrolada i violenta de les masses musulmanes en molts països islamistes?. No ho crec. L’aparent cadena causa-efecte tampoc funciona aquest cop. Això és el que sembla, però la realitat és més complexa. Uns minuts de pel·lícula no encenen una revolta massiva, sinó hi ha unes raons que justifiquen unes respostes d’aquesta magnitud ni uns interessos que han aprofitat l’ocasió per atiar la revolta. 

La pel·lícula dels quatre cretins que l’han fet ha estat emprada per resoldre recents comptes pendents a l’interior del món islàmic on es confronten estratègies geopolítiques orientades a l’extensió de l’islamisme polític. En aquest països hi ha un pols permanent entre els partidaris d’un islamisme moderat, més orientat a explorar les possibilitats d’adaptar la via turca que explorar altres models, i els islamistes polítics radicals que volen avançar ràpidament a colonitzar el planeta amb la seva visió religioso-político de l’existència humana. Sota una aparent confrontació occident-orient, que també, s’està coent un xoc entre dues maneres d’entendre la governança dels països islàmics que han abandonat les seves dictadures i han avançat cap a la democràcia. El gran perill, és que el preu de la pacificació d’aquests conflictes sigui un retrocés important en la consolidació de la democràcia en aquests països.

dissabte, 15 de setembre del 2012

Minoria creativa


Benet XVI, ja fa un cer temps, proposà que els cristians ens hauríem de presentar al món com una “minoria creativa”. Aquesta idea introdueix una comprensió més realista de la presència de l’Església en la societat contemporània. Gràcies a ella, els cristians ens veiem a nosaltres mateixos com a sal de la terra i llum del món (Mt 5,13-14).

Al presentar aquesta idea el Papa afegí que els cristians ens hem de renovar renovar-nos perquè els vells esquemes no serveixen per abordar la nova evangelització. Els cristians, de forma individual i com església, tenim moltes coses a aportar a la societat, perquè la història de la nostra Església forma part de la història de la salvació i això fa que en ella s’han anat destil·lant propostes per humanitzar la societat. Treballar activament per caminar cap a la parusia ha fet que l’Església sigui una font inesgotable de propostes humanitzadores.

Ara que l’acció política ha incorporat en l’agenda qüestions que afecten al nucli de les creences de les persones; així mateix han aparegut nous temes que tenen relació amb els valors i aquests nuclis de les persones. Davant d’aquesta realitat és normal que l’Església vulgui donar la seva visió sobre aquestes qüestions.  La societat no pot prescindir d’escoltar aquestes propostes; les ha d’acollir i saber integrar-les amb altres fonts de sentit que també actuen per humanitzar la societat. Per la seva part, l’Església ha d’assumir un nou rol, però no s’ha confondre aquest rol amb les tècniques i estratègies que fan servir els partits polítics. Si es fa, aleshores l’Església queda a la intempèrie i perd la seva autoritat moral.


divendres, 14 de setembre del 2012

Sunnites i xiïtes


L'enquesta sobre la situació dels musulmans en el món  es preguntava si els membres d’aquesta religió s’identifiquen amb algunes de les diverses branques de l’Islam i quina actitud mostràvem sobre els musulmans que podien pertànyer a una d’aquestes corrents. L’enquesta evidencia que, tot i que les diferencies sectàries són importants en alguns països, els musulmans són és indiferent a aquestes divisions.

Els musulmans a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord tendeixen a estar profundament sensibls a la distinció entre les dues branques principals d'Islam, sunnites i xiïtes. L’enquesta mostra que, com a mínim, el 40% dels sunnites no consideren als xiïtes com a musulmans. En molts casos, amb un percentatge més alt, els sunnites consideren que algunes practiques comunes entre els xiïtes, com visitar les tombes del sants, es puguin acceptar com a part integrant de la tradició islàmica. Només al Líban i a l’Iraq , nacions on sunnites i xiïtes conviuen, i tenen un nombre similar de seguidors, els sunniets consideren que els xiïtes són musulmans i que les seves pràctiques són coherents amb l’Islam.

Fora de l'Orient Mitjà i de l’Àfrica del nord la distinció entre sunnites i xiïtes és irrellevant. Dins molts dels països enquestats, per exemple, a l’Àsia Central, la majoria de musulmans no s’identifiquen amb cap branca de l'Islam, només es consideren musulmans. Un patró similar es dóna a l’Europa del sud i oriental. Per exemple, a Indonèsia, país que té la població musulmana més gran del món, el 26% dels musulmans es declaren sunnites, però això és poc si es compara amb el 56% qui diuen que només són musulmans. El 13% que donen cap resposta.

dijous, 13 de setembre del 2012

Consciència i llei


Avui he sentit un interessant debat sobre l’Església catòlica a Catalunya Ràdio en el programa dels matins de Manel Fuentes. Han estat ben formulades les intervencions de Xavier Morlans, Enric Canet i Domènec Sesmilo i han resultat colpidores les intervencions d’algunes persones que volien explicar les seves experiències i vivències. Recordo el que ha dit una dona  divorciada i tornada a casar en relació a les dificultats que té en combregar perquè la condiciona la prohibició de rebre la comunió als divorciats. I ha explicat, com anècdota el dolor que sentí en el funeral del seu pare al no poder combregar perquè interiorment creia que no ho podia fer. L’alternativa, ha dit la senyora, ha estat establir una relació personal i directa amb Déu sense intermediaris eclesials. Un altre testimoni ha estat la mare d’un noi homosexual que demanava que l’Església els respecti i els estimi. Aquesta senyora, catequista d’una parròquia, ha explicat quina era l’actitud amorosa reclamava a l’Església davant d’aquesta situació. Han estat uns testimonis colpidors perquè han plantejat amb cruesa uns problemes que els catòlics no tenim eclesialment resolts.

Un dels tertulians, el sacerdot escolapi Enric Canet, ha argumentat que davant de conflictes entre la consciència i la normativa, l’Evangeli de Jesús anteposa primer la consciència. És cert, quan la normativa es viscuda com una dificultat de relacionar-se amb Déu llavors preval la consciència. Això m’ha fet recordar el relat de les espigues i el compliment del precepte del dissabte. “Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir: --Mira, per què fan en dissabte això que no és permès? Jesús els respon: --¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven. I els deia: --El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte” (Mc 2,23-28).

L’experiència cristiana és una experiència de llibertat i de vivència espiritual d’una relació personal amb Déu, viscuda en la comunitat eclesial, però que mai les normes d’aquesta han d’anul·lar el  vincle amb el Transcendent. Molts cristians temem la seva pròpia llibertat i anteposen a ella l’obediència la Llei, prengui aquesta el nom que li vulguem donar. Altres opten per ser coherents amb el relat de l’Evangeli i situen la seva consciència, madurada a partir d’una experiència de fe, abans que la norma eclesial. Tot i les dificultats que això comporta en algunes ocasions. Crec que, en el fons, la diferència entre aquests cristians no està en la seva fe, segur que ella és profunda en els dos casos, sinó en la importància que es dóna a la normativa o a la consciència en la vida personal.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Valor de la vida monàstica


Regirant papers he trobat una conferència de Lawrence Freeman, monjo benedictí, sobre cpm entendre la vida monàstica avui. Començà la seva intervenció recordant la resposta a una pregunta que es feu un monjo del desert: “què és un monjo?. La resposta era simple: un monjo és una persona que cada dia es pregunta: què és un monjo?”. La vida monàstica benedictina, tradició des de la qual parlava el conferenciant, és una combinació de la pregària i el treball. En una època plena de conflictes, crisis i grans transformacions, amb unes idees sobre la religió i l’espiritualitat que canvien constantment, la vida benedictina es proposada com a referent i aportació d’uns valors acumulats en el temps que poden ajudar a comprendre i viure en aquests moments.

Moltes persones que cerquen una vida espiritual renovada busquen trobar un sentit a la seva vida interior a partir d’experiències reeixides fora de l’Església. Aquestes persones consideren que el cristianisme té ja poca cosa a oferir per alimentar la vida interior, més enllà d’uns rituals, unes regles i un gran conformisme social. Curiosament, molts monestirs poden oferir-se com una excepció a aquesta manera d’entendre el cristianisme. El monaquisme proposa una altra manera de viure l’originalitat del cristianisme. Per això, els monjos i les monges poden ajudar als cristians a redescobrir  la dimensió contemplativa de la vida i de la fe, la teologia i la pregària. Aspectes que poden ajudar als cristians, i a aquelles persones en procés de recerca interior, a trobar uns referents sòlids sobre els quals edificar l’experiència vital.

dimarts, 11 de setembre del 2012

Pràctiques religioses musulmanes


Seguint l’anàlisi de l’enquesta global sobre la situació dels musulmans al món es veu que no tots els musulmans viuen i practiquen la religió de la mateixa manera. Hi ha diferencies relacionades a l’edat dels practicants de la religió. Això es veu a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord. En aquest indrets els musulmans de més de 35 anys mostren un compromís religiós més sòlid  que els musulmans entre 18 i 34 anys. En tots els països en que es feu l’enquesta es veu que els musulmans majors són els que presenten una pràctica més regular com, per exemple, anar a la mesquita, llegir l'Alcorà diàriament o fer les pregàries preceptives. En altres llocs diferents a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord les diferències generacionals no són tan grans. L'enquesta troba que a Rússia  el patró general és al revés: els musulmans més joves són significativament més observadors que els seus majors.

Hi ha també diferències en relació al sexe. En la majoria de països enquestats  els homes són els que més assisteixen a les mesquites. Això és especialment evident a l’ Àsia Central i Àsia del sud, on la majoria de dones diuen que mai assisteixen a la mesquita. Tanmateix, aquesta disparitat apareix com a resultat de normes culturals o de consideracions locals que fan que les dones no assisteixin a les mesquita, més que a les diferències en la importància que els homes o  les dones musulmanes donen a la religió. Llevat d’aquest aspecte les dones són tan practicants com els homes en qüestions com llegir diàriament (o escoltar les  lectures de) l'Alcorà. I no hi ha cap diferència entre homes i dones en relació a la freqüència en la pregària o la participació en ritus anuals, com fer almoina o dejunar durant el Ramadà.

dilluns, 10 de setembre del 2012

Europa es desecularitza



Els experts en sociologia religiosa expliquen que s’ha passat del temps de la secularització amb auguris de la fi de les religions en les societats europees, especialment sota l’impuls dels desitjos materialistes i individualistes, a un temps de desecularització. O, per ser més exacte, un temps d’una nova rellevància social de les religions en un món global.

Hi ha una eufòria religiosa que brolla impulsada pel ressorgiment de la religió en molts països del món global. La vella societat europea es troba sobrepassada per uns esdeveniments inesperats. Els europeus segueixen en el seu balneari espiritual mentre en la resta del món s’observa una efervescència dels fenòmens religiosos. Com a molt, alguns europeus han suggerit la recuperació d’una espiritualitat sense religió. Tot i que els mateixos experts suggereixen que el retorn de les religions al vell continent europeu és qüestió de temps.

diumenge, 9 de setembre del 2012

Indisciplina política



En un partit salten totes les alarmes quan, per exemple, una persona trenca la disciplina de vot parlamentari i vota diferent de la resta del grup parlamentari. Llavors les acusacions són de deslleialtat i, moguts per una suposada defensa dels interessos generals, atribuïda la seva defensa al partit, es proposa expulsar a l’autor de  l’indisciplina. No és freqüent que això passi en el sistema polític del nostre país, ja que la cultura política imperant prima el col·lectiu polític, el partit, enfront a la responsabilitat política individual, aquella que porta al polític a actuar com a individuo individualitzat en cada acte polític.

Sóc del parer que aquesta situació ha de canviar. Els partits haurien de saber articular la representació dels interessos generals amb el respecte als criteris personals. El dilema està en trobar l’equilibri entre el col·lectiu, la tribu, i la persona, l’individu autònom, madur i responsable. El partit no és l’organització de la disciplina sinó l’articulació d’unes llibertats individuals que s’han trobat per defensar uns idearis, unes revoltes morals i unes propostes compartides que consideren adequades per l’interès general. Perquè els partits, cada cop menys representen el que antigament es deia interessos de classe, sinó uns interessos generals relacionats fonamentats en virtuts públiques.

Per això, quan es dóna una indisciplina el que es posa en evidència, i això hauria de ser l’objecte  del debat, no és el comportament anòmal d’una persona sinó el gregarisme de la resta de persones que voten segons el que indica el cap del grup parlamentari. En aquest gest, que tothom em vist en els mitjans de comunicació, es condensa l’essència del dilema: seguir al grup o exercir la llibertat individual. El dilema entre la unitat del partit i la indisciplina és fals, o al menys així ho considero. Perquè els que actuen en contra de la seva consciència adduint que defensen la unitat del partit únicament organitzen una justificació d’actuar en contra del que pensen, però no ajuden a clarificar la qüestió. Dit d’una altra manera, tenen por o temen de perdre masses coses si es situen al marge de la majoria.

dissabte, 8 de setembre del 2012

El desert en l’experiència cristiana


El desert forma part de l’imaginari cristià com un lloc de renovació interior, a més de ser un espai d’aïlliment en relació a un ambient mundà. Quan el cristianisme esdevingué religió d’Estat, amb tota la renuncia de vigor i profetisme que comportà aquesta decisió, aquesta circumstància animà a alguns cristians a encaminar-se al desert. Allí, amb distància dels problemes que representava pel cristianisme el seu encaix amb la nova situació socio-política, aquests cristians emprengueren un camí de defensa dels elements identitaris de l’experiència cristiana. Eren uns radicals, perquè volien anar a l’arrel del cristianisme que consideraven atrapat per uns interessos de poder.

El camí de la radicalitat del desert era un estil de vida senzill que volia amarar l’existència en una comprensió contemplativa de les Sagrades Escriptures. L’opció del desert, en un primer moment, foren decisions personals sense cap ànim de continuïtat fundacional. El desert proporcionava solitud i silenci, enfront la deriva bulliciosa que anava prenent el cristianisme. Aquest esdevenia un fenomen urbà i es barrejava amb infinitat de propostes culturals que capgiraven el que era genuí en l’experiència cristiana. L’esquema mental era simple: en el desert hi ha havia la possibilitat d’experimentar a Déu, fora d’ell, era un terreny propici del Maligne.

El silencia era  la via per apropar-se a Déu. Hi havia massa soroll en les societats d’aquells temps per poder escoltar i trobar-se amb Déu. Per això calia anar al desert per situar-se en actitud de cerca de Déu. Avui, segles després d’aquelles primeres experiència inicials, podem recuperar-ne el seu esperiti. També estem necessitats ara de trobar aquests grans moments de silencia per escolar a Déu i escoltar-nos. Ens cal prendre distància del soroll ambiental, i del propi soroll interior, per poder deixar que Déu entri en la pròpia vida i se’n faci present. Llavors, des d’aquest silenci profund, podrem  escoltar a Déu.

divendres, 7 de setembre del 2012

Els musulmans en el món


Al món hi ha 1.6 milions de musulmans. La seva unitat està basada en la creença en Alà i que Mahomma és el seu profeta, amés de tenir unes pràctiques concretes que es basen en els cinc pilars de l’Islam. A partir d’aquesta base comuna hi ha una gran diversitat originada per contexts culturals que condicionen determinades pràctiques religioses. Recentment Pew Forum on Religion and Public Life, entitat nord-americana centrada en l’estudia de les religions a nivell mundial, ha fet un ampli anàlisi sobre la situació de  l’Islam en el món.

L’estudi es basa en més de 38.000 entrevistes fetes a musulmans que representaven més de 80 contexts culturals diferents. Segons les entrevistes, està clar que els tots els musulmans s’identifiquen amb la idea de que només hi ha un sol Déu i que Mohammed és el seu profeta. Però també comparteixen acords de fe sobre altres aspectes com són la creença en els àngels, el cel, l’infern i el destí (o predestinació). Però també els musulmans entrevistats, provinents de més de 39 països i territoris, difereixen significativament en els seus nivells de compromís religiós, transparència i interpretacions d’alguns aspectes de la seva fe, així com el grau d’acceptació de les diverses sectes i grups musulmans.

Algunes de les diferències s’expressen a nivell regional. Per exemple, com a mínim vuit de cada deu musulmans entrevistats en els països de l’Àfrica sub-Sahariana, del sud-est d’Àsia i Àsia del sud manifesten que la religió és molt important en les seves vides. A l'Orient Mitjà i Àfrica del nord, més o menys sis de cada deu diuen el mateix. Als Estats Units, set de cada deu dels musulmans (69%) consideren que la religió és molt important a ells. Però la religió juga una funció menys central per alguns musulmans, particularment en aquelles nacions que havien estat sota règims comunistes. No arriba a  ni  a la meitat dels musulmans enquestats a Rússia, els Balcans i les antigues repúbliques soviètiques de l’Àsia Central els que manifesten que la religió és molt important en les seves vides. La única excepció és Turquia, on dos terços dels musulmans (67%) sí que afirmen que la religió és molt important a ells.

dijous, 6 de setembre del 2012

Ètica religiosa i ètica laica


El govern fiancés vol promoure l’ètica laica com a proposta bàsica de referents per la convivència. Penso que és fàcil generar un ampli acord sobre la finalitat: cal uns referents ètics comuns acceptats per tothom. La meva prevenció és com s’han de denominar aquest conjunt de referents, doncs el nom pot condicionar la seva recepció social, respecte i sentiment d’implicació en la construcció d’aquests valors. No crec que el projecte ètic comú hagi de dir-se ètica laica. Perquè les ètiques s’adjectiven segons quina sigui la perspectiva des de la qual s’elaboren.

Els experts diuen que poden establir-se tres tipus d’ètica. La primera és la religiosa. Es tracta d’un ètica que apel·la explícitament a un referent religiós per orientar els quefer personal i comunitari. Si el referent és el Déu de Jesucrist llavors aquesta ètica és qualificada de cristiana. En contraposició, existeix l’ètica laica. Aquesta és aquella que per identificar els seus referents no apel·la a cap divinitat o religió. No li cal; però no està en contra del fet religiós, simplement és neutral. L’altre ètica possible és l’ètica laïcista. És aquella que considera que tot projecte ètic s’ha de definir partint d’una eliminació dels referents religiosos perquè contaminen i afecten negativament tota proposta ètica autònoma.

Posats a construir una ètica comuna i acceptada com a pautes personals i comunitàries de convivència el que cal és sumar al màxim aquelles tradicions del pensament que tenen propostes ètiques. Per això, cal sumar les propostes ètiques d’origen religiós amb les propostes ètiques d’inspiració laica per construir un marc ètic consensuat i aquest, per evitar confusions podria anomenar-se ètica cívica. La qual, com a projecte ètic de convivència, seria neutre davant del fet religió, per això té punts en comú amb la perspectiva de l’ètica laica. Però com que incorpora algunes visions que tenen el seu origen en la fonamentació religiosa, també es podria considerar inspirat per l’ètica religiosa. 

dimecres, 5 de setembre del 2012

Mocador islàmic i llibertat personal


He parlat molts cops amb els meus amics musulmans d’ací sobre l’ús del mocador com a símbol religiós. En cap moment he dubtat del meu convenciment de que cal respectar, en la mesura que és una decisió personal, l’ús d’aquest signe religiós. Ara ha aparegut una polèmica per la decisió del nou govern egipci d’aixecar la prohibició d’emprar el mocador a les periodistes de la televisió. Han motivat la seva decisió en nom del respecte de la llibertat de les dones. Res a objectar, en quan a l’argument tret del context. Evidentment, cal respectar la lliure decisió personal. Però la qüestió de fons és si la decisió que prenen algunes dones és del tot lliure. És un tema delicat opinar sobre aquesta llibertat, però ho faig.

La meva impressió és que en algunes ocasions la decisió d’emprar el mocador està molt condicionada per factors socials. En aquest cas, hom podria dubtar de la lliure decisió. Algun amic musulmà d’ací m’ha explicat que algunes dones musulmanes d’ací, que mai havien portat el mocador, se’l posen com a resposta a un entorn familiar que pressiona insistentment pel seu ús, tot i que alguns cops, sí que és cert, que hi ha una decisió lliure d’afirmació de la identitat com a reacció a un context que no l’accepta. Si l’Islam de Catalunya té un marge per la llibertat personal molt matisat per aquest tipus de decisions, ¿que deu passar en països islàmics on la societat no està secularitzada? societats en les quals l’entorn cau com una llosa sobre la valoració del que cal fer o és bo de fer.

Els processos de secularització d’alguns països islàmics duts a terme per antics governants poc convençuts dels valors democràtics s’han vist capgirats pels resultats electorals de les primaveres àrabs. Ara, el nous governants propicien una recuperació de la islamització simplement deixant que la pressió social actuï camuflant-ho en nom de la defensa de la llibertat personal. En aquest cas la llibertat personal és una excusa. Els seus arguments són febles perquè aquest criteri de llibertat no es respecte quan, en nom de la mateixa llibertat, no es tolera que una persona pugui fer proselitisme d’una altra religió diferent a l’oficial. 

dimarts, 4 de setembre del 2012

Moral laica


El ministre francès d’Educació, Vincent Peillon, ha anunciat que en el proper curs els escolars francesos tindran una assignatura obligatòria i avaluable destinada a l’aprenentatge de la moral laica. Segons aquest ministre l’objectiu és ensenyar el conjunt de principis i valors que han de ser comuns a tots els ciutadans, al marge de les seves creences religioses. Pel senyor Peillon, aquests valors són essencial per la “regeneració intel·lectual i moral del país”.

Voldria introduir algunes reflexions sobre aquesta iniciativa. En primer lloc, estic d’acord que cal ensenyar moral en les escoles. Però aquesta moral no es pot expressar en termes de laïcitat, sinó sota la formulació de moral cívica. Tota proposta de moral laica es formula, encara que sigui implícitament, en clau de confrontació amb les morals religioses i això no és bo per la convivència. Mentre que la moral cívica pot ser l’espai de trobada de les diferents morals, al marge de quines siguin les seves inspiracions.

Tampoc m’agrada que per justificar aquesta moral es parteixi de la idea regeneracionista, ja que la història demostra que sota aquesta voluntat s’han amagat bastant totalitarismes o visions fonamentalisme. Seria millor construir un altre relat més obert que el que ha fet servir el ministre Peillon.

dilluns, 3 de setembre del 2012

El silenci per Escoltar Déu


En el post d’ahir, evocant la mort del cardenal Martini recordava unes paraules seves relacionades amb el tema del silenci. Avui vull aprofundir el seu sentit.

Cerqueu Déu, ara que es deixa trobar” diem en un salm. En aquesta línia es podria molt ben dir: “calleu i podreu escoltar Déu”. El silenci és la gran actitud personal per poder escoltar Déu. Però el silenci no és només l’absència de soroll, sinó és tota una actitud interior i una pràctica que permet situar-se en silencia per escoltar. Els camins dels silenci són diversos. Però existeixen algunes pràctiques que poden ajudar a situar-se en aquesta actitud de silenci.

En primer lloc cal crear un entorn de silenci. És important mitigar el soroll ambiental al màxim a fi que el silenci ens envolti. Tot soroll pot ser un motiu de distracció de l’objectiu fonamental: situar-se en actitud de rebre la presència de Déu. El lloc, l’espai físic on fer l’experiència del silenci és important. Seguidament cal callar. Restar en silenci. Evitar qualsevol situació que obligui a parlar. De la mateixa manera, cal tenir cura del soroll que un mateix por arribar a fer de manera involuntària. Per això cal procurar minimitzar els moviments o els gestos que puguin alterar el silenci ambiental. El propi cos ha de ser font de silenci.

També cal situar la ment en silenci. Això és més difícil ja que els pensaments poden entrar atropelladament en la ment impedint l’encontre amb la presència de Déu. Es tracta d’avançar en un silencia interior que permeti escoltar a Déu. Cal adoptar una actitud d’obrir-se mentalment al misteri del transcendent i experimentar-lo. Aquí està la clau de volta. Aquesta pregària en el silenci defuig les paraules per apropar-se a les vivències, allò que es sent. Cal procurar deixar la ment lliure de tot pensament i, en el cas que aquests s’obstinin a molestar-nos, es pot repetir alguna petita pregària del tipus “Senyor Jesús Fill de Déu, tingueu pietat de nosaltres” tal com proposà el pelegrí rus. Des d’aquesta actitud només cal esperar allò que Déu farà present en el nostre interior. Serà llavors quan haurem començat a escoltar a Déu.

diumenge, 2 de setembre del 2012

Silenci per escoltar-nos


La mort del cardenal Martini m’ha entristit i m’ha provocat un sentiment d’orfandat. Amb la seva desaparició se’n va una figura que aportava una gran credibilitat a l’Església catòlica i, personalment, reconfortava la meva comunió eclesial sempre sotmeses a grans interrogants. En ocasió d’aquest circumstància dolorosa he recordat les seves paraules quan rebé el premi Príncep d’Astúries. En aquella ocasió el discurs d’agraïment del cardenal fou contundent. Entre moltes coses digué, dirigint-se, bàsicament a la classe política que l’estava escoltant les següents paraules.

“Per dialogar és a més necessari conrear una espiritualitat basada en el silenci, en l'escolta. La familiaritat amb la Bíblia ensenya abans de res a escoltar: "escolta, Israel" (Dt 6, 4) i el prec ho repeteix sovint Jesús: "Escolteu" (Mt 4, 3); "Si un té oïdes per entendre que entengui" (Mt 4, 23). Però l'escolta implica el silenci. Avui és necessari que qualsevol que tingui una responsabilitat pública tingui en la seva jornada moments de silenci perllongat, tant més llargs com més grans són les seves responsabilitats. L'episodi bíblic d'Elías en la caverna de la muntanya Oreb ens explica que la veu de Déu no es va manifestar ni en el vent impetuoso ni en el terratrèmol ni en el foc, sinó "en un feble murmuri de silenci" (1 R 19, 13). El silenci obre el cor i la ment a l'escolta del que és essencial i veritable”.

Fins aquí la breu i extraordinària reflexió del recent traspassat cardenal Martini. Aquestes paraules haurien de colpir el cor dels polítics i moure’ls a actuar en coherència amb el seu sentit de fons. El cardenal Martini sempre fou una persona sensible als problemes del seu temps i per això la gent l’estimà, al marge de les creences personal. Al cel sigui.

dissabte, 1 de setembre del 2012

Decàleg per llegir la Bíblia


He trobat un article, que ja té uns quants anys, de Mario De Gasperín, bisbe emèrit de Qerétaro Mèxic, explicant com llegir amb profit la Bíblia. Aquest bisbe proposa el següent decàleg:

  1. Moltes persones ens han precedit en la lectura de la Bíblia. Entre ells, han destacat nombrosos sants. Són els que millor han interpretat la Bíblia.

  1. La Bíblia és un llibre comunitari. Tot i que es pot llegir en solitari, adquireix una altre perspectiva si la seva lectura té una perspectiva eclesial.

  1. La lectura de la Bíblia ha de vincular-se amb l’experiència litúrgica.

  1. Al centre de la Bíblia hi ha el Crist. Tot ha de ser llegit sota la mirada del Crist i acomplert en el Crist.

  1. A la Bíblia s’expliquen fets i dites, obres i paraules. Tot està unit. Les paraules il·luminen els fets, i els fets confirmen les paraules.

  1. Una manera ordenada de llegir la Bíblia és començar pels Evangelis, seguir amb els Fets dels Apòstols i amb les Cartes. Es poden anar intercalant llibres de l’Antic Testament. Els Salms han de fer-se servir com a llibre de pregària. Cal dedicar un temps especial pels llibres dels profetes.

  1. La Bíblia cal llegir-la donant-li voltes. És bo mirar si hi ha textos paral·lels. Tot ajuda a veure-ho més clar.

  1. La Bíblia cal meditar-la a partir de posar-se en mans de l’Esperit Sant i deixar-se dur pel ell.

  1. La Bíblia no s’ha d’instrumentar en benefici d’interessos personals o per anar en contra d’altres.

  1. Tot text bíblic té un context històric i literari que el condiciona. Treure un text d’aquest context és un pretext per manipular la paraula de Déu.

Magnífics consells que són una bona pauta per la contemplació de la Paraula de Déu.