Saber consolar

Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

Déu consola als desvalguts

És recurrent que les persones ens preguntem on està Déu quan les persones, siguin individualment o en col·lectivament, sofreixen alguna desgràcia. Aquesta pregunta tan vella com la pròpia història de la humanitat La resposta no és la desesperació o la incredulitat. Déu està al costat dels que patien el dolor, la desesperació, l’abandonament. Déu està al costat dels qui pateixen i necessiten compassió. Aquesta experiència de Déu està molt allunyada de tota consideració d’aquella altra que els considera un operador ex machina. Déu no intervé des de fora de la història per enviar calamitats o enviar dons abundosos. Déu no juga el destí de la humanitat a la Play Station. La responsabilitat de la història és dels homes i dones. És la nostra responsabilitat. La sortida del Paradís comportà la pèrdua de la saviesa de Déu, la qual cosa es dificulta, en un primer moment, poder discernir el camí just i la sort del just

En la historia de la humanitat no hi espai per un “Deus ex machina” a imatge dels deus de les tragèdies gregues i romanes que apareixien en escena transportats per una grua per resoldre una situació compromesa. El que ha passat a Haití no és obra de la ira de Déu. Els efectes devastadors del terratrèmol sobre una població empobrida és responsabilitat humana. L’amor de Déu es fa present en mig del dolor per recordar el sofriment del pobre i evidenciar la falta de justícia social. L’únic camí possible per evitar l’empobriment estructural de les persones i dels països. No hi espai per cap altre teologia que aquella que descobreix Déu en la mirada de dolor del sofrent. Aquesta és la resposta que em surt alhora d’interrogar-me on està Déu quan la humanitat pateix algun greu infortuni.

Saber consolar

He vist avui en el metro a una noia plorar profundament desconsolada. Un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?