La felicitat possible

D’aquí pocs mesos entrarem una època de l’any on tothom es desitjarà felicitat a tot hora. Serà un temps de música sentimental que vol endolcir els esperits i a cada cantonada les nadalenques ens motivaran la bondat del cor. Són uns dies en que la majoria d’anuncis parlaran reiteradament de la felicitat, generalment associada a un producte de consum. Sembla com si el consum desenfrenat condeixi irremeiablement a la felicitat. Vivim en un temps que proliferen les estratègies per obtenir la felicitat a partir de diverses pràctiques d’autoajuda venudes com a camins veritables a l’Arcàdia feliç. Dóna la impressió de que la nostra societat cerca la felicitat ràpida com sigui. Tot hi porta, el darrer model cotxe, la colònia encisadora, una multipropietat, uns tatuatges, uns vestits o unes sabates, un viatge a un paradís terrenal, un nou telèfon mòbil de darrera generació o qualsevol gadged d’última generació. Però, ¿tot això dóna la felicitat?, ¿on està la felicitat? ¿són aquests els camins de la felicitat?, ¿on està la felicitat?.

No he trobat mai satisfactòria les propostes mundanes de felicitat. Són camins estèrils, inassolibles, buits, superficials i totalment insensibles a la situació de les altres persones. Pot ser el primer pas per la felicitat és viure la vida a fons. Fins i tot, el més pacient Job pot trobar la felicitat darrera l’ofici de viure. No entenc que un individu pugui ser feliç al marge de la felicitat dels altres. Si ho féssim tindria sentit el que exclamava Job “els meus dies corren més que els missatgers, fugen sense conèixer la felicitat” (Jb 9,25). Però, la desesperació no és bona consellera. El camí de la felicitat és un altre: “val més, doncs, que facis les paus amb Déu, i tornaràs a posseir la felicitat” (Jb 22,21). Reconciliar-se amb Déu és acollir en el cor les benaurances i practicar-les per construir la justícia en el món. Els que ho fan són feliços. Aquests els trobem en els benaurats del sermó de la muntanya. El camí de la felicitat exigeix superar l’egoisme que empresona ta i obrir-se a l’acolliment fraternal dels altres.

Decàleg de la felicitat

En aquesta època de propostes d’autoajuda, camins i dreceres cap a la felicitat i el benestar, de tant en tant hi ha propostes que són bones guies per orientar la pràctica. Per les xarxes socials circula aquest decàleg per la felicitat que no està gens malament.

1. No perdis mai el bon humor. En cas contrari, et debilitaràs física i psíquicament.

2. L'alegria està dins teu. No depèn dels altres i tu pots proporcionar-te-la cada dia.

3. No et lamentis. Viu el present, l'avui, aquí i ara de cada dia. No et tanquis en el passat.

4. Tenir més coses no és ser més. Les possessions materials no garanteixen la felicitat.

5. Donar és millor que rebre. Si intentes que la gent que t'envolta també sigui feliç, tu ho seràs més.

6. Viu com penses. Cal viure en pau amb un mateix i sent conseqüent amb el que un pensa.

7. Oblida el negatiu. Fes de tant en tant un inventari del bo que t'ha passat i oblida el dolent.

8. Porta una vida saludable. Si estàs sa seràs fàcil que siguis feliç. També cal treballar la ment.

9. Fes-te homenatges de tant en tant. No passa res per donar-se un capritx, sinó que és una cosa molt saludable.

10. Les crisis són part de la vida. Cal acceptar-les i usar-les per enfortir i enriquir-nos

Índex de felicitat i les religions

He llegit els resultats d’un estudi sobre l’estat de la felicitat en diferents països. El professor francès Pierre Le Roy ha construït un índex de felicitat mundial, conegut com IBM (Indice du Bonheur Mondial) elaborat sobre la base d’una vintena d’indicadors del tipus: esperança de vida, PIB, educació, el paper social de les dones, la llibertat de premsa, les desigualtats, etc...). Aquest professor ha avaluat l’estat d’aquest índex en seixanta països. A petició de la revista Fait-religeux.com s’ha creuat aquest índex amb la pràctica religiosa d’aquests països. El resultats han estat sorprenents.

Els països de tradició protestant són força més feliços que els països catòlics. Suècia i Noruega, primer, després Alemanya i Dinamarca, Holanda i Finlàndia  seguits d’Austràlia i Canadà són els països que encapçalen la llista d’alts índexs de felicitat. A continuació venen països on el catolicisme té una important presència social. Segons el professor Le Roy és evident que hi ha una alta correlació entre la felicitat i la creença. Algun comentarista ha suggerit que, tot i que cal aprofundir més en l’anàlisi, aquestes dades confirmarien la intuïció de Max Weber que el pensament calvinista afavoreix notablement el desenvolupament econòmic i, indirectament, a alguns dels factors que són tinguts en comte alhora d’elaborar aquest índex de la felicitat,

La feina ben feta aporta felicitat

La rica i complexa reflexió del pensador Zygmunt Bauman resumida en el seu darrer llibre, ¿La riqueza d’uns pocs ens beneficia a tots?, serveix per mostrar les dificultats que tenen amplis sectors de la societat per fer una reflexió sobre la felicitat autònoma de la comprensió consumista de la vida. La idea comuna és que felicitat i consum estan estretament unides. Es considera que a mes PIB més felicitat. La mirada atenta d’aquesta analista i pensador de la societat moderna descobreix que les societats avui són molt més desiguals. Els desajustos en la distribució de la riquesa demostra com aquests desequilibris són font d’angoixa, desesperació, inseguretat i por. Les conseqüències són dramàtiques pels individus com per la pròpia societat. Per Bauman la felicitat no rau en l’acumulació de la riquesa, sinó en la seva distribució. Els paràmetres de la felicitat estan vinculats a com es comparteixen els bens molt més que a la seva possessió.

Bauman evoca al seu temps de joventut, quan vivia a l’Europa oriental, per comentar que la gent d’aquella època era molt més feliç que ara tot i tenir molt menys del que es pot tenir avui. La seva felicitat estava fonamentada en el compartir, en el fet de viure en comunitats solidàries i amb bones relacions de veïnatge on les persones es coneixien i cooperaven entre elles. Aquesta dimensió comunitària aportava la seguretat necessària per contemplar la vida amb tranquil·litat. Però avui ja no és així. L’error ha estat que l’individu modern, sota l’emmirallament del progrés consumista ha substituït el ser pel tenir. Aquest agut pensador de la societat moderna considera que la felicitat està relacionada també amb el treball i que una feina ben feta aporta una gran satisfacció personal. El problema de les societats modernes és que les persones no es defineixen pel que són i fan, sinó pel que compren.

La felicitat, ara i aquí

Voltaire afirmà, en plena irrupció de la Il·lustració, “el Paradís està on jo estic”. Aquesta rotunda afirmació canvià la perspectiva dominant, fins i tot en forma hegemònica, fins el segle XVIII a Europa. Les esglésies no tenien l’exclusivitat del Paradís i aquest podria estar a la terra. Abans del pensament modern el cristianisme havia transmès que la felicitat estava associada a un paradís situat en el més enllà. En uns temps pervenir. Mentrestant, la realitat era una trànsit per una futura glòria a la qual s’hi arribaria, o no, segons els mèrits fets a la terra. L’apel·lació a la felicitat en el més enllà podia apaivagar el dolor del moment perquè el que s’obtindria superaria, en escreix les penúries del present.

El pensament modern contribuí a capgirar la comprensió teològica del Paradís com a meta futurible dels infortunis de la història i de les biografies personals. És cert que a partir de l’afirmació de Voltaire sorgiren propostes hostils a la mateixa concepció religiosa de la felicitat, però també ajudà a purificar el cristianisme de les comprensions de la fe excessivament complaents amb l’ordre establert. Gràcies a comprendre que el Paradís està també a la terra, la idea de cel on la felicitat estaria en mans de justos passaria a tenir noves formulacions més comprensibles a la cultura moderna. Resulta especialment urgent saber parlar de la felicitat des del cristianisme amb conceptes renovades i més propers a l’experiència de les persones. És necessari comprendre i explicar de forma entenedora que l’experiència de fe porta a la felicitat, sense que això impliqui renunciar a viure-la ara i aquí.

Trobar la joia al capvespre

Al final del dia, quan la foscor plana sobre la terra, el nostre cor s’hauria d’il•luminar al descobrir que durant el dia hem renovat la nostra fidelitat al seguiment del Crist i hem operat a favor del seu pla. Hem de meditar el que hem fet a la llum de Crist i descobrir les nostres fidelitats, alegrar-nos per elles, i constatar les nostres mancances, i demanar l’ajut misericordiós de Déu per superar les nostres limitacions. Cal contrastar les nostres obres amb l’exemple de Crist. Hem de preguntar-nos que hauria fet Ell en circumstàncies similars. La nostra fe necessita el contrast de la quotidianitat. La regla de sant Benet ens recorda que la fe i les obres formen una unitat indissoluble en la nostra experiència humana “estigueu a punt, doncs! Poseu-vos el cinturó de la veritat, revestiu-vos amb la cuirassa de la justícia, estiguei ben calçats, a punt per anunciar l’evangeli de la pau. Poseu-vos sobretot l’escut de la fe” (Ef 6,14-16a).

La felicitat de sentir-nos en pau interior ha de nodrir la nostra voluntat perquè el proper nou dia sigui un nou exemple d’amor a Crist. L’experiència cristiana ha d’alimentar-se de moments que fa descobrir la presència amorosa de Déu. En el silenci de la nit, després d’haver donat gràcies per haver viscut un dia més de la nostra existència, és una bona ocasió per analitzar el que hem fet i experimentar aquesta doble dimensió de joia i de súplica de perdó. Serà en aquest moment quan descobríem com el Senyor m’ha ensenyat “el camí que duu a la vida: joia i festa a desdir al teu davant; al teu costat, delícies per sempre” (Sl 16, 11). Aquesta descoberta és la felicitat. Fer la voluntat del Pare és la nostra joia. La nostra pregària sincera es demanar ajut al Pare fer sempre la seva voluntat. Així ho demanem al Pare Nostre. La bona nova que hem d’anunciar al nostre temps és que complir, fer viva la voluntat del Pare en la nostre societat, és font de felicitat. Aquest anunci joiós ha de ser suficient omplir de sentit l’existència de les persones del nostre temps.

Experiència de felicitat

Alguns cristians hem madurat la nostra fe amb una important càrrega d’ascèsi. Dónava la impressió que creure era acceptar una llarga llista de renúncies més enllà de les que comporta el baptisme. Aquesta obsessió per la duresa del camí de la fe impedia comprendre les crides a la felicitat que solquen la majoria dels textos bíblics, per contra es sublimaven els anhels de felicitat que es manifesten espontàniament en els nostres cors. Per sort, la maduració de la meva fe m’ha portat a redescobrir la importància de la felicitat en l’experiència personal i cristiana. És per això que resulta complaent comprovar que en la regla de sant Benet (versets 14-34) els camins que mostra el Senyor són “camins de vida” per què ells ens porten a respondre positivament la pregunta del salmista “qui és l’home que estima la vida que vol viure temps i fruir de benestar?” (Sl 34,13).

A l’horitzó de l’experiència de la fe sant Benet, d’acord amb la més genuïna tradició bíblica, hi situa la felicitat. Per de ser feliços ens proposa un camí extraordinàriament simple: “guarda’t la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis. Decanta’t del mal i fes el bé, busca la pau, procura aconseguir-la” (Sl 34,14-15). La seva proposta és un pla de vida realitzable. Testimoniar en la vida les propostes contingues en la regla de sant Benet està a l’abast de tothom. Fent-ho comprovarem que assolim la felicitat perquè Déu estarà al nostre costat, en nosaltres, “quan invoquis el Senyor, ell mateix et respondrà; quan cridis auxili; ell et dirà: aquí em tens!” (Is 58,9). Experimentar aquesta proximitat de Déu ha d’omplir-nos de felicitat. De la mateixa manera, ens ha de donar pau, pau interior, saber que el nostre actuar és coherent amb els plans de Déu. Aquest sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos, és font de felicitat. 

Preocupar-se d’allò que és de dalt

La felicitat, com estat de gràcia que cal posseir, ha estat una descoberta tardana en mi. No he estat educat per la felicitat. Tinc la sensació de que el conjunt de valors que fonamenten la meva personalitat la felicitat no ha estat una dada rellevant. Parlant d’aquest tema amb un monjo de Santa Maria de Montserrat m’ha comentat que el cristianisme clàssic havia despreciat la idea de la felicitat proposant l’ascesi com únic referent a imitar.

Però l’experiència de la fe ha d’anar acompanyada d’una experimentació de la felicitat. St.Pau en la seva carta als filipencs ens exhorta a estar contents “viviu sempre contents en el Senyor !. Ho repeteixo: viviu contents!. Que tothom us conegui com a gent de bon tracte” (Fl 4,4-5a). No trobo fàcils els camins que em menen a la felicitat. Les propostes de felicitat de la societat moderna són incomplertes. Em sento atrapat per unes dependències -feina, informació, activitat o ocupar el temps - que fan perdre’m allò que és important, allò que és de dalt “Ja que he ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra”   (Col 3,1-2). Situació es manifesta amb intranquil·litat i poca receptivitat als altres, especialment amb aquells que més estimo i més a prop tinc. Ells poden patir aquest excés de preocupació per allò que no és important. Tot allò que se’m mostra com a paradigmes moderns de felicitat no em plauen. Són insuficients i amb poc sentit per a mi.