Un islam francès és possible

A França s'ha fet públic l’informe “Un islam français est possible” de l'Institut Montaigne, institució privada que és un laboratori d’idees, on es presenta la situació de l'islam a aquests país i es proposa una estratègia per construir el que anomenen l'islam de França. Expressió ben afortunada que projecta una idea ben coneguda: abandonar l'islam dels garatges o de la marginalitat social i de la incomoditat per situar-lo  amb normalitat al costat de les altres religions i dels agents socials de la societat francesa.  M'ha sorprès la resistència d'alguns sectors moderats de musulmans argumentant que d'islam només n'hi un i que no té sentit parlar d'un islam francès. Aquesta afirmació és força populista i molt demagògica que ben segur tindrà el fàcil aplaudiment de moltes comunitats musulmanes. Però amb aquesta simplificació del problema no s'ajuda als musulmans de França, en aquest cas, a viure la seva fe en una societat totalment secularitzada amb unes institucions públiques totalment laiques.

La proposta d'un islam francès, o català si és el cas, no desvirtua ni modifica el caràcter universal de la religió musulmana. Aquesta iniciativa només pretén alertar a la societat francesa que cal fer si, en lloc d’un islam controlat per països estrangers, es vol consolidar un islam francès capaç d’expressar-se culturalment i viure la religió en un context diferent al propi dels països islàmics. Aquest exercici, hem dóna la impressió, espanta a molts més musulmans del que pensem perquè, al fer-lo, es crea un conflicte interior que es percep com a trasbalsament de la fe. Perquè, en aquesta circumstàncies, la fe comença està en condicions de despullar-se d’unes adherències culturals que l’han condicionat i, en més d’un cas, desvirtuat.

Val la pena llegir-se tot l’informe, però de manera la darrera part on es detallen les seves propostes per construir l’islam francès. Resumides, les propostes són: 1)  Crear la Fundació per a l'Islam de França, i l'Associació Musulmana de l’islam de de França: dues institucions importants; 2) Crear un gran imam de França per expressar una doctrina musulmana compatible amb els valors republicans; 3) Fer un concordat amb l’islam similar al d’Alsàcia i  Mosel·la; 4) Desenvolupar l'ensenyament de l'àrab; 5) Formar als imams i professionalitzar la seva situació; 6) Facilitar la gestió diària de l’islam; 7) Crear una Secretaria d’Estat depenent del Primer Ministre d’afers religiosos i laïcitat; 8) Afavorir el coneixement de l’islam; 9) escenari alternatiu – valorat,  però no recomanat per l’informe, d’actualitzar la llei 1905 per incorporar-hi els nous cultes.

Déu no s’havia anat

En els anys 1960-1970 el pensament progressista de moda afirmava que Déu era ben mort i enterrat. Un segle després de que Marx, Nietzsche, Freud i tot l’estol dels "mestres de la sospita", els profetes filòsofs de la "mort de Déu", haguessin proclamat que la humanitat havia entrat en una etapa post-religiosa de la ma de la raó científica gràcies a la qual la secularització definitiva de la moral, les idees i  de la política eren definitives. Ara, mirant-ho amb perspectiva, tenim la impressió de que Déu no estava mort, sinó simplement adormit. I ara, molts anys després, algunes corrents religioses semblen obstinades a proclamar que Déu s’ha despertat del seu somni per venjar-se.

A la llum del que patrocinen algunes corrents religioses es té la impressió de que les religions han abandonat la fe i han esdevingut "ideologies assassines". Als països àrabs, per exemple, determinades interpretacions de l’islam en lloc d’impulsar els somnis de llibertat i democràcia, s'han transmutat donant pas al terrorisme islamista més bàrbar. En els territoris palestins ocupats, una ideologia "messiànica" culturalment força consolidada i pervertida ha dut als ultraortodoxos jueus a practicar la pitjor violència i, com a resposta, grups de musulmans han respost amb la seva interpretació de la llei del Talió. A alguns països europeus i als Estats Units els fonamentalistes protestants i els integrismes catòlics sorprenen per la seva fascinació per la violència, no només verbal, contra els partidaris de l'avortament, l'homosexualitat o les teories evolucionistes.

Davant d'aquesta situació les persones creient hem de preguntar-nos si el sagrat o lo religiós  sempre han estat origen de violències o el que succeeix és que són les persones les que han manipulat el sagrat i les religions per justificar i legitimar la seva pròpia violència. ¿On està la frontera entre la religió i els interessos mundans? Interessos que en un moment donat permeteren atorgar el qualificatiu de santa a unes guerres que no perseguien cap propòsit noble. Les persones tenim tendència a manipular a Déu a fi de defensar les nostres causes. Gott mit uns (Déu amb nosaltres) dient els cinturons militars nazis tot i que la ideologia nazi era fonamentalment atea. Déu mai s’ha apartat de la humanitat, només quan la humanitat s’aparta de Déu és quan les religions poden esdevenir ideologies violentes que cometen el pecat idolàtric de prendre el nom de Déu en va.

Absència de Déu

Les societat postmoderna, o societats de la modernitat líquida, es caracteritzen per una reducció de la fe a l’àmbit privat i una total absència de notícies de Déu. Sembla que Déu s’ha quedat fora de la història. En moltes ocasions donava la impressió de que Déu no tenia lloc per habitar entre nosaltres. Els partidaris del domini de la raó, ho esgrimien com a èxit dels seus postulats. La raó de la Modernitat havia desterrat per fi a Déu de la consciència dels individus. Fins i tot, les poques referències que quedaven de Déu poc s’assemblaven al Déu que Jesús havia anomenat Pare i que evocava a un amor que alliberava de tot mal.

L’individu modern sembla apartar-se de les virtuts pròpies del cristianisme. El triomf de l’individualisme com a divisa de vida sembla haver expulsat tota referència a la composició necessària per entendre el Déu de Jesús. Aquest cor endurit davant del sofriment és incapaç d’entendre que Déu s’hagués encarnat per compassió davant del sofriment humà. Fruit d’això, les poques referències de Déu són abstractes i insensibles a la situació d’opressió i patiment. L’individu prototip de la Modernitat va a la seva i, a diferència del samarità del camí de Jericó, passa indiferent davant de les injustícies. Les poques referència a Déu proposen un concepte màgic de la divinitat i incapaç de comprendre el sentit de la causa de Jesús i el seu seguiment. La trobada personal amb Déu no transforma ni renova la vida, només es redueix a uns petites rituals buits de qualsevol significat i la vida religiosa no mostra cap interès per la justícia.

Sortir a l’encontre de l’individu modern

En el congrés sobre pastoral a les grans ciutats, el sociològic Manuel Castells recomanà a l’Església catòlica testimoniar l’Evangeli en les xarxes socials. Dit això, advertí que no es tractava tant de fer les pròpies xarxes socials, sinó d’estar present allí on les persones es relaciones i creen aquestes xarxes. Mutatis mutandis del que proposà Manuel Castells és el que afirmà Alfonso Carlos Comín en un brillant article de finals dels anys 70 del segle passat i publicat a Qüestions de Vida Cristiana. En aquest article Comín reflexionava sobre la presència dels cristians en el món. Amb gran visió afirmà que els cristians hem de testimoniar la fe allí on sembla més difícil de fer-ho.

Viure la fe comporta el testimoni de vida d’aquesta fe. Ser testimonis de la fe en una gran ciutat és tot un desafiament; però també és un gran oportunitat per tornar a situar l’experiència creient en la seva originalitat. Es tracta d’optar per la radicalitat evangèlica expressada en el seguiment de Jesús. Ell és l’única camí vàlid, tant per anar al Pare i conèixer-lo, com per aportar salvació a la humanitat. L’oblit de Jesús provocat per l’excessiu centrament institucional del cristianisme ha tapat l’anunci de l’Evangeli com gran notícia.

En les grans ciutats s’expressen grans desitjos de salvació. Els homes i dones urbans segueixen cercant acolliment i refugis càlids, amor, comprensió i consol a les penes i sofriments, així com trobar sortides a les seves esperances. És en aquest context on cal situar avui l’Evangeli i transmetre que Jesús, mort i ressuscitat, aporta el sentit que es busca. Fer-ho, és el repte pastoral més urgent per assegurar la credibilitat de l’Església en una gran ciutat. Aquesta és la missió que el papa Francesc a establert pels cristians. Ens cal sortir de la comoditat dels temples i anar a l’encontre de les persones cansades de fer-se preguntes que no tenen respostes, de patir les injustícies socials o de simplement viure en el desconsol. L’encontre, és anar al món i situar-se al costat de l’individu modern per escoltar-lo, comprendre’l i parlar de l’Evangeli de Jesús.

Reencantament religiós

Paraula curiosa i, pot ser, complicada d’entendre. Cal explicar-la. Reencantar, forçant el lèxic, vol dir tornar a encantar. S’usa com alternativa al desencantament religiós augurat per Max Weber com a resultat de la raó moderna. Els experts consideren que, després d’anys d’il·lusió racional, la  mirada de l’individu modern retorna cap al fet religiós. La secularització no ha esborrat la necessitat de la religió en l’individu modern. Aquest retorn al sagrat es dóna per els canvis en els propis grans paradigmes de la Modernitat.

L’individu d’avui s’adona que la raó científica no explica tota la realitat. Una part d’aquesta està amagada i només és perceptible pels sentiments i les emocions. La seva existència no anul·la la realitat, li dóna un nou sentit. El pensament científic, fonamentat fins ara sota els principis newtonians, s’ha complementat amb les aportacions de la mecànica quàntica. Aquesta ensenya que la mateixa realitat es complexa i els fenòmens són interdependents capgirat tota comprensió simple de la mateixa realitat.

Les ciències humanes també s’han transformat en els darrers anys. La psicologia ja no considera l’espiritualitat com un artefacte cultural, sinó com l’expressió d’una experiència constitutiva de la realitat humana. Per la seva part, les ciències socials, fins ara distants o crítiques del fet religiós, ara el valoren com a necessari per la construcció dels relats socials unificadors de les vivències humanes i imprescindible per la recuperació de l’èpica de l’existència. És així com a conseqüència d’aquesta nova realitat s’ha produït el reencantament del fet religiós. Amb noves expressions i noves formulacions, però, al marge d’altres consideracions, sempre arrelat al sentiment religiós de l’individu modern.