dijous, 25 de maig de 2017

Els catòlics populistes contra el papa Francesc

El populisme està colonitzant molts aspectes de la vida política i social. Aquesta ideologia expressa una visió molt conservadora i atemorida respecte els canvis socials. El populisme beu del tradicionalisme religiós i dels integrismes extrems. Per més que modernitzi els seus discursos, l’arrel populista és reaccionària davant dels canvis i incerteses del nostre temps. La por, quan no l’odi, a l’estranger han esdevingut l’eix de la majoria dels discursos populistes que inunden l’espai polític. Les cròniques prèvies a la visita del Donald Trump al papa Francesc han tornat a evidenciar la distància el pontífex del populisme del president nord-americà. Pel papa Francesc, com ho ha manifestat en diverses ocasions, la caritas cristiana, font de la compassió vers els altres, especialment els que pateixen, està allunyada del discurs contra la migració del Donal Tramp.

Els populismes moderns no dubten, a fi d’assegurar l’assalt al poder, d’intentar establir aliances sòlides amb algunes corrents religioses. El papa Francesc, conscient d’aquestes maniobres, ha criticat reiteradament aquests populismes i més d’un cop els ha qualificat de dimonis. Però el que no ha pogut evitar el papa són les coincidències i aliances que els populismes estan establint amb moviments eclesials catòlics conservadors. Aquests moviments, a Itàlia la revista Tempi és un exemple del gir fet pels sectors integristes catòlics cap les noves formes de populisme.


Una part d’aquestes sectors catòlics parteixen d’una oposició al pensament social del papa Francesc i són permeables als discursos xenòfobs que s’estenen per la societat. Moviments com Forza Nuova i Militia Christi pretenen conciliar la xenofòbia amb la fa cristiana. A França, el Front Nacional, en les anteriors eleccions va intentar mobilitzar al seu favor, aquests sectors de catòlics, incòmodes amb el papa Francesc perquè el consideren massa obert socialment,  que defensen la necessitat d’assegurar un estil de vida tradicional i defensar-se d’unes polítiques d’immigració que consideren descontrolades.  

dimecres, 24 de maig de 2017

Veritat i vida

¿Què és la veritat? Ara que se’n parla tant, se’ns diu que estem al temps de la postveritat, no tenim resposta certa a la pregunta. Hi ha moltes respostes que pretenen guiar-nos per el camí de la veritat. Però totes són aproximacions parcials a la resposta que m’interessa trobar. Se’ns diu que el terme veritat no té una única definició que susciti acord. La dificultat està en saber que és cert o fals, com definir i identificar la veritat o el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta. Tot sembla bastant embolicat.


De totes les respostes, m’interessa aquella que m’ajuda a descobrir allò que val la pena trobar per tenir el sentit de la vida i ben segur que, és un bon contrast per identificat el que de cert hi ha en la realitat. Aquesta  veritat sí que allibera i reconforta. Trobar la veritat és un camí que cal explorar, però que també cal trobar i deixar-s’hi emportar confiadament. L’evangelista Joan diu “quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat, us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera” (Jn 16,13). Intueixo que la meva veritat sempre serà parcial, com ho són les veritats dels demés. Però, si sumem totes aquestes petites veritats, sempre limitades per percebre adequadament la veritat, podrem respondre a la pregunta que Jesús no respongué a Pilat ¿Qué ès la veritat? (Jn 18,38). El mateix evangelista posa en boca de Jesús, en un altre context, una intent de resposta quan afirma “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” (Jn 14,6). 

dilluns, 22 de maig de 2017

L’aportació política del fet religiós

Per més que per alguns dels opinadors habituals en els medis insisteixin sobre el caràcter residual, quan no ridícul, del fet religiós en la societat contemporània, la religió continua tenint una aportació positiva per la cohesió i la vertebració social. El fet religiós, enlloc de ser objecte d’escarni, pot ser subjecte actiu per la millora de la governabilitat de la societat. ¿Quines són les aportacions que les religions poden fer a la governabilitat de la societat?. Permetin enumerar-ne algunes. No hi són totes, però crec que hi ha les mes consistents.

1. Les dinàmiques obertes per la diversitat religiosa eduquen l’amistat entre les persones i el respecte a les pluralitat de les creences. Valors molt superiors a l’anomenada tolerància.

2. L’aportació d’una visió espiritual de la vida que ajuda a ampliar l’horitzó de la identitat de la societat. Aquesta dimensió espiritual es contraposa amb la idea de que només té rellevància social tot allò que està relacionat amb la raó.

3. Existència d’uns valors religiosos, comuns en totes les tradicions religioses, que poden intervenir en el procés de regeneració de l’acció política per tal de superar l’important fenomen de desafecció política. En el cas dels cristians, té sentit parlar de la caritat política.

4. Les religions ajuden a estructurar i vertebrar la societat.

5. Les diferents religions aporten identitat als individus dins d’un context de profund relativisme moral.

6. Les institucions religioses contribueixen a crear capital social a través de la creació de xarxes de relacions humanes.

7. La majoria de tradicions religioses ajuden a crear un acolliment càlid als immigrants.

8. La nova comprensió del fet religiós aporta suficients elements per repensar com han de ser les relacions entre l’Estat i el fet religiós. Hi ha suficients elements per considerar que es pot repensar el sentit del principi de laïcitat.

diumenge, 21 de maig de 2017

Donar raó de la nostra esperança

No és freqüent que el celebrant d’una eucaristia es dirigeixi públicament a un feligrès demanant-li que escrigui sobre una de les lectures de la missa dominical. Això és el que ha fet mossèn Romeu quan m’ha demanat a la fi de la missa dominical que escrivís un comentari sobre un fragment de la primera carta de Pere que s’ha llegit avui com a segona lectura. El fragment en concret, molt familiar en la meva espiritualitat, és “estigueu sempre a punt de donar una resposta a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu; però feu-ho serenament i amb respecte” (1Pe 3,15-16). És un text que he citat en innumerables ocasions perquè m’hi trobo molt identificat en el seu imperatiu. Parla de que els cristians som persones esperançades, d’una esperança que es pot explicar i fer-se entenedora per els altres. Ens demana estar preparats per fer-ho i tenir la resposta adient i adaptada segons qui la pregunta que se’n faci i segons qui ens ho demani.

La primera part de les paraules de l’apòstol Pere és una apel·lació a la nostra responsabilitat: hem d’estar sempre preparats per explicar a qualsevol persona que les raons de la nostra esperança. Hem de fer-ho de manera entenedora, emprant  un llenguatge comprensible i, aquí ve la segona part del text, hem de fer-ho “serenament i amb respecte”. Aquest actitud exemplifica el sentit calmat de l’evangelització. Per anunciar la Bona Nova no calen estridències, ni veus alçades més del normal, ni autobusos pel carrer violentant la convivència, ni res que pugui ofendre o molestar als qui no comparteixen la nostra fe. No hem de tenir por o estar atemorits de donar raó de la nostra esperança. Ben segur que quan calgui fer-ho, l’Esperit farà sortir les paraules necessàries per comunicar l’experiència de fe interior alimentada per la lectura de la Paraula de Déu i la constant pregària. La millor manera de ser testimonis de la fe, fins i tot, en aquells moments on la mundanitat sembla negar-la, és estimant-nos i estimant fins a alliberar les persones de les injustícies i el sofriment.

Cal testimoniar la fe sense por, sense fer cas de l’evident pressió, en alguns moments forta i agressiva, que vol arraconar les creences religioses a la privacitat i que, en els cas dels cristians, és totalment ideològica. Són moments difícils pels creients, però no més dificultosos que els viscuts pels cristians en altres èpoques. Els cristians estem cridats a donar les raons de les nostres esperances en tot moment. La gran raó de la nostra esperança que és creure que l’amor tot ho pot, tot ho transforma i tot el que està per fer esdevé una crida per construir la història de la humanitat. La raó de l’esperança és la certesa de que els cecs hi veuran i els coixos caminaran, per més que les injustícies obstinadament ho neguin. La raó de la nostra esperança és la total confiança en la causa de Jesús, el Fill de l’Home que sabem que “no trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa” (Is 42,3).

dissabte, 20 de maig de 2017

Glosses per la vida quotidiana

No hi ha res més gran que l’amor. L’amor és pacient i generós, desinteressat i complaent. Estimant les persones obrim el nostre cor a una experiència que dóna sentit a la vida. L’amor aporta alegria, una alegria que és plena i omple l’esperit. Manteniu-vos en l’amor que us tinc. Si observeu els meus manaments us mantindreu en l’amor que us tinc.(Jn 15,9-10)

Hi havia un emperador romà que distingia als cristians com aquelles persones que s’estimaven i estimaven. Bona definició que mereix ser recordada i practicada. L’amor tot ho pot i és gratificant. Ens allibera dels egoismes i asserena l’esperit. El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Ningú té un amor més gran que el que dóna la vida pels seus amics. (Jn 15,12-13)

divendres, 19 de maig de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Sovint, estem temptats de caure en la idolatria. Les noves i velles idolatries que distreuen l’esperit d’allò que és fonamental en la vida: tenir el cor sensible i obert a estimar als altres. No hi ha cap manament més gran que l’amor al proïsme. El nostre Déu és el cel i fa tot el que ell es proposa. Però els ídols d’ells són plata i or, obra d’homes i res més. Salm 135

La pau és un bé preuat perquè és escàs. Per aconseguir la pau cal treballar per la justícia. Ser constructors de la pau és lluitar contra les injustícies origen de desigualtats que alteren la convivència. Donar una oportunitat a la pau és confiar en la bondat de l’amor. Us deixo la pau, us dono la meva pau. No una pau com la que dóna el món. Jn 14, 27

El seguiment de la causa de Jesús és estimar als altres sense restriccions. Aquesta causa és la justícia pels pobres i els oprimits, els que estan exclosos i pateixen. La força per seguir el camí de la justícia neix de l’experiència interior que neix de l’experiència de trobada personal amb Jesús. Estigueu en mi i jo en vosaltres. Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit. Jn 15,4a.5b

dijous, 18 de maig de 2017

Aprenentatge en acció

Al Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada de la Generalitat han fet una interessant jornada dedicada a compartir experiències d’aprenentatge en acció. El promotor d’aquesta iniciativa, el dinàmic i emprenedor Jesús Martínez, ha impulsat aquest encontre de diversos responsables de formació i recursos humans, i gestors de xarxes socials per analitzar si les xarxes socials poden ajudar a la transformació del models tradicionals de formació per tal d’oferir noves respostes a les necessitats de les organitzacions. És evident que les organitzacions, siguin públiques o privades, han de construir un nou relat formatiu unificador dels processos d’aprenentatge individual i organitzatiu amb les aportacions pràctiques fetes per les xarxes socials.

Algunes gran corporacions organitzacions tenen importants experiències pràctiques que serveixen per demostrar com els processos d’aprenentatge estan canviant profundament. Si dos anys enrere el 90% de processos formatius en les organitzacions es feia de forma presencial avui el 85% es fa de forma virtual. Hi ha diverses raons que expliquen aquest canvi d’estratègia formativa. És evident que hi ha una raó econòmica, els costos de la formació virtual són inferiors que la formació presencial, però aquesta no és la raó fonamental. La verdadera raó està en com les persones aprenen en les organitzacions. Els estudis empírics evidencies que les persones el 70% del seu aprenentatge en les organitzacions el fan a partir d’experiències en el treball, un 20% a través d’interaccions amb altres persones i només un 10% amb processos formatius formals. Si aquesta és la realitat és evident que cal canviar el paradigma formatiu de les organitzacions.


En aquest nou paradigma té molta importància l’ús de les xarxes socials tan en quant elles poden facilitar l’intercanvi de coneixement o, dit amb més propietat, poden ajudar a que les persones identifiquin on està el coneixement que necessiten. A més, les xarxes socials poden contribuir a que els individus comparteixen experiències que siguin font d’aprenentatge. Les idees força d’aquest nou paradigma són aprèn, actua i comparteix. La ràpida obsolescència dels coneixements, es calcula que cada cinc anys han de renovar-se els continguts apressos, obliga a trobar estratègies d’aprenentatge flexibles, individualitzades i adaptables a la multiplicitat de necessitats formatives. L’existència de molts recursos formatius gratuïts a Internet, per exemple, facilita l’aprenentatge ràpid i senzill. Avui es pot aprendre quan fa falta adquirir els nous coneixements. Els especialistes han senyalat que el futur està, no tant en el que aprenguin les persones sinó en saber trobar el coneixement que es necessita.