Glosses per la vida quotidiana

La societat ens empeny a viure intensament el present, sense massa perspectiva de futur i amb un oblit intencionat del passat. Hem de defensar la memòria en contra l’amnèsia del temps viscuts que ens impedeix fer vius els records. Som hereus d’històries passades que, cada una d’elles, donen sentit del que som. “

“Les paraules són pura rutina

i no val la pena de parlar;

l'ull no s'acontenta del que veu

ni l'orella del que sent.

Allò que ha passat tornarà a passar,

allò que s'ha fet tornarà a fer-se:

no hi ha res de nou sota el sol.

Quan d'una cosa diuen:

«Mira, això és nou!»,

segur que ja existia abans,

en el temps que ens ha precedit.

De les generacions passades

no en queda cap record,

ni en quedarà cap de les futures;

el seu record s'haurà esvaït

entre els qui vindran després”.

(Coh 1, 8-11) 

Algun cop tenim la sensació que vivim en un món accelerat. Dóna la impressió que tot ha de passar en l’instant present; que en un moment s’han de resoldre totes les nostres preocupacions o que hem d’acabar moltes coses perquè el món pot acabar-se en l’instant següent. Aquesta inquietud ens impedeix gaudir intensament de la profunditat de cada instant i el neguit corrou el nostre cor. “Cada cosa té el seu temps, i tot el que desitgem sota el cel també té el seu moment. Hi ha un temps de néixer i un temps de morir, un temps de plantar i un temps d'arrencar, un temps de matar i un temps de curar, un temps de destruir i un temps de construir, un temps de plorar i un temps de riure, un temps de doldre's, i un temps de ballar, un temps de tirar pedres i un temps d'arreplegar-ne, un temps d'abraçar i un temps d'estar-se'n, un temps de reclamar i un temps de deixar perdre, un temps de guardar i un temps de llençar, un temps d'esquinçar i un temps de cosir, un temps de callar i un temps de parlar, un temps d'estimar i un temps d'avorrir, un temps de guerra i un temps de pau”. (Coh 3,1-9)

Glosses per la vida quotidiana

Segur que, més d’un cop, hem experimentat que la confiança amb una persona esdevé una crida a acollir i fiar-nos del que ens proposa. Fins i tot, en algunes situacions, aquesta crida pot comportar un canvi radical en l’opció de vida. Pot significar una transformació profunda de les opcions bàsiques i un convit a seguir nous camins i iniciatives. Per atendre aquesta crida, cal tenir el cor obert i un esperit lliure. “Mentre se n'anava, Jesús veié tot passant un home que es deia Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos, i li digué: Segueix-me. Ell s’aixecà i el va seguir” (Mt 9,9) 

El temps no és per esgotar-lo en curses inútils per fites impossibles o en metes inaccessibles per la majoria de la gent. El temps és un regal de la vida que ens permet gaudir-la en cada un dels instants que ens ofereix quotidianament. És en el cor on s’obtenen totes les gràcies i la felicitat. La senzillesa i la humilitat ens obren el cor al sentit més íntim de l’existència i ens ajuden a descobrir la joia de viure. “Els homes sempre troben bé tot el que fan, però el Senyor és qui sospesa les intencions del cor. Més que l’ofrena de víctimes, el Senyor és qui sospesa els seus cors. Mirada altiva i cor ambiciós: el pecat és el distintiu de l’injust. Els càlculs ben fets proporcionen guanys, voler córrer massa proporciona pèrdues. Fortuna guanyada amb engany: fum que es desfà, parany mortal”. (Pr 21,2-6) 

¿Tenir o ser? Aquesta pregunta pot formular-se en forma de doble dilema: ser per tenir o tenir per ser. Però, és un fals dilema. La veritable qüestió és afirmar que volem ser. Així, sense cap afegitó ni adjectiu. Sabem que l’afany de tenir i viure per posseir riqueses limiten la capacitat humana per estimar plenament als altres. 

“Dues coses t'he demanat, Senyor; 

no me les neguis mentre visqui: 

allunya de mi falsedat i mentida, 

no em donis pobresa ni riquesa. 

Dóna'm l'aliment que necessito i prou, 

no fos que, sadollat, renegués de tu 

dient: «Tant se me'n dóna, del Senyor!», 

o bé no fos que, indigent, anés a robar 

abusant del nom del meu Déu”. 

(Pr 30,7-9)

Glosses per la vida quotidiana

El perdó transforma a les persones. Canvia a qui perdona i a qui és perdonat. Qui perdona manifesta un acte de misericòrdia vers el perdonat i aquest, al sentir-se estimat per perdó, mostra el seu agraïment i amor perdonant a altres persones. Perquè tots tenim motius per ser perdonats i raons per perdonar. “Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc” (Lc 7, 47)

Hi ha moments que experimentem la necessitat de justícia. Percebem l’ofensa i ens considerem damnificats per comportaments injustos. Llavors implorem, invoquem la reparació de la iniquitat. El nostre cor s’obre al misteri del transcendent per trobar consol i confort davant la basarda del moment.

“Escolteu-me, Senyor, demano justícia,
escolteu el meu clam;
oïu atentament la meva defensa,
surt de llavis que no enganyen”
Salm 16

Glosses per la vida quotidiana

Les relacions entre les persones ens poden semblar complexes perquè sempre hi ha aspectes que són capaços de ser motiu de tensió. Però, en cap cas, han ser destructives de la dignitat de cada persona. L’amor ha de presidir aquestes relacions i l’estimació mútua ens ha d’ajudar a preservar aquesta dignitat. “Déu no ha enviat el seu Fill al món perquè el món fos condemnat, sinó per salvar-lo per mitjà d'ell” (Jn 3,17)

Els pares i mares acompanyem els nostres fills i filles en el seu caminar per la vida. Hi ha moments plens de felicitat, però també hi ha estones difícils, plenes de patiment. Són situacions plenes d’amargor i sofriment, però cap d’elles anul·la la nostra capacitat d’amor, compassió i tendresa que els hi tenim. “A tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima. Així es revelaran els sentiments amagats al cor de molts.” (Lc 2,35)

Estimar ens fa ser bones persones i ajuda a preservar la dignitat dels altres. L’amor és un do que transforma les relacions humanes. Cada dia tenim moltes oportunitats de practicar l’estimació que tenim. Fem d’aquestes oportunitats petits signes de la força d’estimar. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil”.  (1Co 13,4-8)

Glosses per la vida quotidiana

Les relacions humanes han de basar-se en el respecte. Tots som iguals des de la diversitat. La millor regla per ordenar la convivència és fer als altres allò que voldríem que se’ns fes a nosaltres. “Dóna a tothom qui et demana, i no reclamis res al qui et pren allò que és teu. Tracteu els altres tal com voleu que ells us tractin. Si estimeu els qui us estimen, qui us ho ha d'agrair?” (Lc 6,30-32) 

Sovint actuem com els hipòcrites. Critiquem escrupolosament el que fan les altres persones i no ens adonem que nosaltres ens comportem igual o pitjor. Sovint ens dediquem a escampar xafardeigs, murmurem i traiem els defectes dels altres i som indulgents amb nosaltres mateixos. Tota l’energia que gastem en malmetre contra els altres la podríem emprar per millor els nostres comportaments. “Per què, doncs, veus l'estella dintre l'ull del teu germà, i no t'adones de la biga que tens dintre el teu ull? Com li pots dir: "Germà, deixa'm, que et trauré aquesta estella de l'ull" si tu no veus la biga en el teu? Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull, i llavors t'hi veuràs per poder treure l'estella de l'ull del teu germà” (Lc 6,41-42)

Glosses per la vida quotidiana

L’activitat quotidiana ens fa anar atrafegats i atabalats. Sembla que no tinguem temps per res. Aquesta situació ens fa perdre la profunditat de la vida. Gaudim de moments efímers i no ens adonem d’altres que són més duradors. En aquest brogit no veiem les persones que es reclamen auxili de tot tipus. Sembla que el nostre caminar no desviar-se o aturar per fer el bé, per atendre a quin ens demana. “Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre? Jesús se'ls anà mirant tots i digué a l'home: Estén la mà. L'home ho va fer, i la mà recobrà el moviment. Però ells, ofuscats, discutien els uns amb els altres què podien fer contra Jesús”. (Lc 6,9-11)

Que bo és sentir-se estimat. Dóna pau i benestar interior. L’amor proporciona seguretat davant les adversitats i aporta tranquil·litat al saber que no estem sols. Per això, hem d’estimar als altres en tot moment i amb totes les nostres forces.

“Però jo confio en el teu amor, / el meu cor s'alegra perquè em salves. / Canto al Senyor pels seus favors.” Sal 13, 6

Les benaurances són l’anunci d’un temps futur que volem que sigui present. Són tot un programa d’ideals que ens apropen a un món millor. Cada una de les benaurances són un contrapunt a la realitat i un anunci que les injustícies i opressions s’acabaran. Nosaltres hem de lluitar per l’acompliment d’aquests ideals.“Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!” (Lc 6,24-26)

Glosses per la vida quotidiana

La vida mundana no aporta els tots els principis que donen el ple sentit de la vida. Més aviat, en més d’una ocasió, percebem que els valors del món ens fan insensibles a l’amor que hem de tenir per les altres persones. La renúncia a la mundanitat ens ha d’ajudar a estimar amb més intensitat al altres. “Que ningú no s'enganyi a si mateix! Si entre vosaltres algú es té per savi en les coses d'aquest món, que es faci ignorant, per tal d'arribar a ser realment savi” (1Co 3,18). 

Un signe del nostre temps és el culte al cos. Ens preocupem per tenir un cos cuidat i vigilem el bon estat de la nostra salut. ¿Fem el mateix amb el nostre esperit? ¿amb la nostra vida interior? “Ningú no talla un pedaç d'un vestit nou i el posa en un vestit vell: si ho fes així, hauria esquinçat el vestit nou, i el pedaç tret del nou no s'avindria amb el vell. I ningú no posa vi nou en bots vells: si ho fes així, el vi nou rebentaria els bots i es vessaria, i els bots es farien malbé. El vi nou s'ha de posar en bots nous” (Lc 5,36-38)