dimarts, 28 de març de 2017

La llengua de l’islam

Una de les peculiaritats de l’Islam és que el creient musulmà s’apropa i es fa seu la paraula revelada a l’Alcorà de forma individual. És l’individu, sense cap altre mediació, qui assumeix la responsabilitat de parlar a Déu cara a cara. El creient musulmà dialoga amb Alà directament. Aquest identifica l’Islam. Per això es considera un tret diferencial que cal defensar. Especialment quan s’estenen algunes interpretacions de l’Islam que dilueixen aquesta responsabilitat individual en benefici del grup.

El diàleg personal del musulmà amb Déu no sempre és fàcil. Hi ha alguns factors que el poden dificultar bastant. La llengua és un d’ells. És comú en tota la comunitat musulmana recitar l’Alcorà en llengua àrab. Però no tots els musulmans l’entenen. Aquesta dificultat idiomàtica impedeix una relació diàfana amb el misteri de la divinitat. Per més que algunes musulmans ho afirmin, l’àrab no estat des de sempre la llengua de l’Islam. En els seus orígens els primers creients s’expressaven en la seva llengua materna. Fou uns quants anys després quan es produïren les primeres discussions en torn a quina era la llengua del culte musulmà. Després de moltes controvèrsies s’imposà l’opinió dels partidaris de vincular el culte a l’ús de l’àrab. Es sobreentenia que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, parlà a Muhàmmad en àrab. Peculiaritat no verificada doncs en el segle VII a la península Aràbiga no es tenia consciència de que fossin àrabs i que parlessin una llegua singular.

L’acord arribat en aquell moment fou que les oracions particulars o intercisions es podien fer en la llengua vernacle, mentre que l’oració ritualitzada en el culte musulmà, el conegut com a salāt, només podia fer en àrab. Aquest fet fa que avui encara alguns musulmans es preguntin “com pot una persona pot comunicar-se amb a la divinitat en una llengua que no coneix?”. Perquè és molt probable que els musulmans no àrabs coneguin el significat de les aleies, però és més que possible que no comprenguin el seu significat.

No és fàcil resoldre aquesta qüestió. Hi ha una forta associació entre el culte musulmà i la llengua àrab, entre l’Islam i la cultura àrab. A més, el caràcter textual que s’atribueix a l’Alcorà; la seva comprensió de darrera revelació, fa que costi revisar la qüestió de la llengua sense crear fortes tensions. Hi ha musulmans que consideren que Alà, a través de l’arcàngel Gabriel, va dictar el text de l’Alcorà directament a Muhàmmad. De tal manera que ho deuria fer en àrab perquè era la única llengua que entenia el Profeta. Molt probablement no fou ben bé així ja que es dóna per admès que Muhàmmad no escoltà un dictat textual sinó que li fou revelat a través d’una inspiració. Posteriorment, a través de la seva vivència interior, Muhàmmad començà a donar forma oral a les diferents alies de les sures de l’Alcorà. Aquesta circumstància dóna una especial característica a la revelació de l’Alcorà. En primer lloc, Alà no parlà cap idioma, parlà a l’enteniment interior de Muhàmmad. En segon lloc, com proposen algunes especialistes de l’Islam, aquest fet permet abordar, sense provocar cap pertorbació en el nucli bàsic de la Revelació, considerar que l’Alcorà és el resultat d’una inspiració divina i, atès que no és cap text literal, pot ser considerat a la llum de la lectura històrica. Finalment, com es desprèn de tot l’anterior, no existeix cap impediment de fe en admetre un culte musulmà en una altre llengua diferent a l’àrab.

dilluns, 27 de març de 2017

Laicitat positiva

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

La modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és avui un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst. No tan sols no han desaparegut, sinó que han definit de nou la seva identitat i han emergit de noves. Per moltes persones, la religió és el referent que els ha permès reafirmar la seva identitat i la dignitat que consideraven alterades pels valors socials dominants.


Avui existeix una comprensió oberta la laïcitat. Es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat. Perquè la societat contemporània es troba davant d’una sèrie de qüestions que reclamen l’aportació de diferents comprensions ètiques entre les quals cal considerar l’aportació de les tradicions religioses. Fora una greu irresponsabilitat política prescindir de la mirada creient. La laïcitat positiva ha estat un bé per l’Església com per la societat. Gràcies a aquesta independència el món secular ha pogut espolsar-se la tutela eclesiàstica, bàsicament sacerdotal. De la mateixa manera, l’Església ha esdevingut més lliure i resistent a les ingerències del món polític.

diumenge, 26 de març de 2017

Un dia en el parc

No he estat tot un dia en el parc, sinó unes hores matinals d’un radiant diumenge primaveral. Vaig portar al meu net a descobrir el parc de l’Oreneta a Barcelona. És un gran parc situat en pendent als peus de la part oriental de la serralada de Collserola. Aquest part té un atractiu principal, un trenet, i uns de menors, com són diverses instal·lacions per lleure dels nens i un ponis que circulen sense massa convenciment. Cal agrair als voluntaris que mantenen en perfecte estat els trens de petita via i les seves instal·lacions perquè els nens, i els no tan nen, puguin gaudir d’un viatge ple d’emocions. Encara que les màquines i vagons siguin de petit format és tot un immens plaer donar un parell de tombs en aquest tren. Com també és d’agrair el mòdic preu del bitllet de cartó, com els antics, que costa pujar-hi. Tot un encert.

El que és menys encertat és la sensació de desempara que experimentà per part dels gestors d’aquest gran parc municipal. Durant les dues hores que vaig ser-hi anant al tren o gaudint de les instal·lacions de jocs infantils, força ben conservades, no que vaig trobar cap vigilant, o agent d’autoritat, que dones em dones seguretat de que, si alguna cosa anés malament algú m’atendria. Crec que en un equipament com aquest, ple de pares, avis i nens, no fora de més que hi hagués alguna vigilància que assegurés mantenir el civisme quan aquest es torça per un abús o gamberrada. També fora d’agrair que els lavabos, profusament anunciats en els tòtems de senyalització, no estiguessin tancats sota uns considerables cadenats. Circumstància que crea més d’un problema quan, algun nen o avi prostàtic intenten atendre les seves necessitats. Si en aquests moments, les ordenances de civisme no permeten resoldre el problema, les autoritats municipals, guardianes del civisme, haurien de facilitar una solució civilitzada.

dissabte, 25 de març de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Viure és adonar-se del que passa en el nostre entorn. Ens cal aprendre a cartografiar el moment present. Per això hem de saber escoltar el batec del temps, l’esperit del temps. Ensumar el que passa. Cada dia ens proporciona suficients signes del temps per saber cap on va el món i el que hem de fer nosaltres. “Des del dia que els vostres pares van sortir del país d'Egipte fins avui, no m'he cansat d'enviar-vos cada dia els meus servents, els profetes. Però vosaltres no m'heu escoltat ni heu fet cas de mi: heu anat a la vostra, heu estat pitjors que els vostres pares.”( Jr 7, 25-26)

No hi ha res més important que estimar als altres. És el manament més gran. Sinó hi ha amor, tota la resta no té sentit. No es pot estimar a Déu que no es veu sinó s’estima als germans com ens estimem a nosaltres mateixos. La clau de volta del sentit de les creences cristianes és l’amor compassiu i misericordiós al proïsme. A partir de l’amor les persones trobem la pau interior i la felicitat. “¿Quin és el primer de tots els manaments de la Llei? Jesús li respongué “El primer és aquest: Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu el Senyor és l’únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tot l’ànima, amb tot el pensament, amb totes les forces”. El segon és: Estima els altres com a tu mateix” (Mc 12,28-31)

divendres, 24 de març de 2017

Glosses per la vida quotidiana

El gran soroll de la vida contemporània confon i distreu quan busquem els referents sòlids que permeten entendre el sentit de la vida. Sovint cerquem respostes a preguntes, però no sempre trobem immediatament allò que busquem. Hem de saber discernir i deixar-nos guiar per consells de bones persones que trobem en el camí de la vida. “El que begui de l’aigua que jo li donaré, diu el Senyor, mai més no tindrà set, l’aigua que jo li donaré es convertirà en una font que brollarà sempre dintre d’ell per donar-li la vida eterna” (Jn 4,11.14)

¿Què he de fer per ser una bona persona? ¿què he de fer, sí sóc cristià, per considerar-me un bon creient?. La resposta és senzilla i entenedora: estimar als demés. El que vol dir: ser honrat, ser just per practicar la justícia, ser misericordiós i compassiu amb el sofriment dels demés, i compartir les riqueses personals amb els altres. ¿Qui podrà estar-se a casa vostra? ¿Qui podrà viure a la muntanya sagrada? El qui obra honradament i practica la justícia. (Sl 14,1-2)

La joia de viure neix de la plenitud que brolla del convenciment que la vida té sentit més enllà d’allò que atrapa el pensament o entristeix l’ànima. Més enllà de la vicissituds, alguns dures d’assumir, la vida presenta moltes oportunitats per derrotar tota mena de tristor i les nits vitals que empresonen. Estimar els altres amb donació, entrega i passió alimenta la pau interior i és motiu de joia. “Senyor, vós m’ensenyeu el camí que a la vida: joia i festa a desdir a la vostra presència” (Sl 15,11)

dijous, 23 de març de 2017

Islam, comunitat i individu

L’Islam és una religió on la comunitat té un gran pes. Ho és tot. Fins i tot, dóna la impressió que l’individu està supeditat a la comunitat, i a voltes anul·lat pel que aquesta decideix. Això explicaria situacions en les quals la voluntat de la persona queda condicionada per les decisions que prenen els que, com en moltes les religions, es presenten com interpretadors de la comunitat. Són aquests intermediaris els que expliquen l’Alcorà i obliguen els individus a actuar, en certs moments, de manera dramàtica sota la promesa de futures recompenses en l’altra vida. La comunitat apareix dirigida i mediatitzada per nous profetes intel·lectuals.

Malgrat l’accentuació de l’individualisme associada a la mundialització de la cultura contemporània la comunitat mediatitzada segueix substituint la lliure interpretació i la decisió dels individus. La societat en xarxa ha reforçat aquesta dimensió de l’Islam i permet resoldre, encara que malament, les tensions entre la comunitat i l’individu. Aquest assumeix un nou protagonisme, enfront la comunitat. Per exemple, pot decidir vincular-se menys a la mesquita del seu barri i participar en una mena d’Umma virtual gràcies a la xarxa. La nova mesquita virtual aprofita les connexions per seguir anul·lant l’individu a partir de la manipulació de la seva voluntat. Tot resta fora de control. Així el musulmà pot radicalitzar-se a través dels predicadors islàmics, rebre consignes i començar a practicar la islamització de la societat al seu gust i quan li plagui.

És evident que cal combatre i defensar-nos d’aquesta radicalitat incontrolada. Hi ha institucions que tenen prous mecanismes per saber el què circula pel ciberespai. Però, la millor mesura preventiva és actuar sobre les bases que contribueixen a fomentar aquests comportaments radicals. En primer lloc, cal promoure un Islam obert, il·lustrat, amb una teologia sensible al pensament contemporani i preocupat per l’individu més que la comunitat. En segon lloc, no s’ha de demonitzar l’Islam per més notícies alarmants que ens envoltin. Cal respectar l’Islam perquè és una religió portadora de valors universals que cal conèixer i promoure. Finalment, cal acollir els musulmans en els països occidentals no amb recels i prohibicions. Les societats occidentals han d’entendre i assumir el canvi del perfil religiós de les seves societats i, sense renunciar a cap dels seus signes propis d’identitat basats en la tradició cristiana, comprendre que l’Islam és una religió practicada, en moltes ocasions en condicions de penúria, per un important nombre dels seus conciutadans. Només així, els musulmans occidentals es sentiran membres d’una societat, que també és la seva, que també els considera ciutadans

dimecres, 22 de març de 2017

Funcions de la vida intel·lectual

En el II Congrés de Qüestions de Vida Cristiana, celebrat al monestir de Santa Maria de Montserrat, el professor Francesc Torralba presentà el que per ell eren les funcions bàsiques de la vida intel·lectual. Són deu propostes que, quasi bé reduïdes als seus anunciats, permeten entendre el paper que poden fer avui els intel·lectual catòlics en la societat contemporània. Aquestes funcions són:
  1. Cartografiar el moment present. Es tracta d’escoltar el batec del temps, l’esperit del temps. Ensumar el que passa.
  2. Recrear lingüísticament l’herència rebuda. Traduir al món d’avui la tradició. Es tracta de fer entenedora aquesta tradició.
  3. Defensar la racionalitat. En un moment de dissolució de la raó cal defensar-ne la seva necessitat. La raó és un lloc de trobada i un estímul pel diàleg.
  4. Crear ponts amb tradicions i sensibilitats diferents. Afavorir la cultura de l’encontre. Identificar el que ens uneix i el que no.
  5. Esdevenir un crit profètic en defensa dels més vulnerables. La no neutralitat davant la injustícia. Actuar per combatre les  vulnerabilitats.
  6. Exercir el discerniment crític. Assumir els límits de la pertinença eclesial. Practicar la correcció fraterna com a servei eclesial.
  7. Aspirar a la visibilitat. Ser audaços per testimoniar la fe. Saber estar present en la societat contemporània de manera clara i comprensible. No sé covards, però tampoc temeraris.
  8. Assumir compromisos. No defugir cap compromís per impulsar el que creiem. Evitar el puritanisme no voler prendre partit.
  9. Reconèixer i estimar la cultura laica. Escoltar i dialogar amb els pensadors laics i ateus, sense por i amb humilitat.
  10. Conrear la virtut de l’esperança. Defugir el nihilisme històric de pensar que no hi ha res a fer. Hi ha moltes coses a fer i tot és possible. Presentar l’esperança que es nodreix de l’experiència Pasqual.