Ètica civil i moral religiosa

Cóm construir l’ètica civil? És possible fer-ho a partir de visions del món més d’un cop enfrontades? El bisbe emèrit de San Sebastià José Maria Setién proposa abordar aquesta qüestió, no en clau de tensió o conflicte, sinó a partir del reconeixement polític del conjunt de valors presents en la societat i que dialoguen per a construir l'ètica civil (Setién, 2007). Des d'aquesta perspectiva, l'Estat ha d’endegar, quan es volen abordar algunes de les qüestions que posen en debat diferents sistemes de valors, obrir un procés de trobada i diàleg entorn a com tractar aquestes qüestions. Aquesta activitat, diu el bisbe Setién, forma part de les obligacions de l'Estat doncs identificar els valors comuns és una forma de construir el ben comú. També és competència, en aquest cas de les tradicions religioses, abordar aquestes qüestions des de l’especificitat de la fe i dels principis propis de les seves creences. No obstant això, diu el bisbe Setién, l'Església no pot pretendre que l'Estat assumeixi i imposi coactivament la seva pròpia concepció de l'home i del sentit de l'existència humana, amb totes les conseqüències ètico-morals que d’això puguin derivar-se (José María Setién “Laicidad del Estado e Iglesia” editorial PPC). 

Entorn de la construcció d’una ètica civil hi ha punts de vista molt contraposats. La manera més efectiva de resoldre la tensió moral és assumir que els valors que integren l'ètica civil emergeixen de la mateixa societat a través del diàleg i el consens. No surten de cap imposició, sinó de la trobada sincera. En aquest cas, el paper de l'Estat ha de ser facilitar les condicions perquè es produeixi aquesta trobada i perquè els distints agents i actors socials intervinguin amb llibertat, dialoguin i estableixin aquests valors que ha de ser comunament acceptats. L'Estat ha de promoure la trobada i el diàleg que facilitin l'ètica cívica, però per respecte a la laïcitat que li és pròpia, no pot emetre judicis a favor o en contra de les aportacions religioses o d'aquelles opinions que les rebutgen.

La missa de la Festa Major de Barcelona

S’acosta la Festa Major de la ciutat de Barcelona, la festa de la Mercè que es celebra el 24 de setembre. La tradició del patronatge de Barcelona per part de la Mare de Déu de la Mercè ens remet a diversos miracles que l’hi són atribuïts. L’any 1687, Barcelona patí una terrible plaga de llagosta i el poble invoca la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. Un cop superada la plaga, el Consell de la Ciutat la proclama patrona de Barcelona. No serà, però, fins al 1868 quan el papa Pius IX declarà la Mare de Déu de la Mercè patrona de la ciutat. Barcelona, des d’aquell 1868, començà a celebrar festes religioses i populars en honor de la Mare de Déu de la Mercè el 24 setembre. En síntesi, aquesta és la història del patronatge de la Mare de Déu de la Mercè de la ciutat de Barcelona tal s’explica en el llibre Protocol festiu de la ciutat de Barcelona editat per l’ajuntament de la ciutat l’any 2012.

Les administracions locals regulen les seves actuacions per acords plenaris i això és el que feu l’Ajuntament de Barcelona per fixar el protocol festiu de la ciutat. La Gaseta Municipal anuncià, en data del 20 de febrer de l’any 2010 que: el Plenari del Consell Municipal, en sessió del dia 5 de febrer de 2010, ha acordat: Aprovar el Protocol Festiu de la Ciutat de Barcelona, aprovat pel Ple del Consell de la Cultura de Barcelona el 15 de desembre de 2009, donant així compliment a l'encàrrec de la Comissió de 17 de febrer de 2009, d'elaboració d'un protocol festiu de la cultura tradicional i popular de Barcelona. Aquest protocol, vigent al no existir un acord derogatori, diu: “El Matí de Festa Major El Matí de Festa Major amb el conjunt d’actes que el conformen, sempre amb elements tradicionals, és la proposta festiva que té una trajectòria històrica més llarga a les Festes de la Mercè. L’acte sempre es celebra el dia 24 de setembre –Diada de la Mercè– pel matí. Al voltant de la celebració de la Missa concelebrada a la Basílica de la Mercè i de la recepció a l’Ajuntament es succeeixen un seguit d’actes de forta càrrega simbòlica i de gran transcendència festiva.”.

Un dels actes centrals del matí del dia de Festa Major, segons l’acord de ple, és la missa a la Basílica de la Mercè. Curiosament, ni el programa de la Festa Major de Barcelona d’aquest any, repartit àmpliament aquest cap de setmana, o en la pàgina web de la Festa Major, ni s’esmenta l’existència d’aquesta missa ni el seguici d’autoritats que s’inicia al final de la celebració tal como estableix el protocol. L’actual govern de la ciutat ha suprimit tot referent religiós del programa de la Mercè. Alguns dels comuns tenen una manifesta obsessió laïcista de saló o manual. La inclusió de la missa en el programa de de la Festa Major ni hauria afectat la secularització de la societat ni hauria desvirtuat el compromís per la laïcitat de la institució municipal. Fer-ho, a més de seguir un mandat del ple, hauria estat una continuïtat de la tradició popular. De la mateixa manera que el programa festiu afavoreix l’estabilitat d’altres tradicions populars, podria fer-se el mateix amb la missa tradicional de Festa Major sense desmerèixer altres consideracions pròpies de la llibertat de consciència. Ningú està obligat a anar a la missa. Entenc que hi hagi autoritats que no hi vagin. Tenen les seves raons que cal respectar. Però, treure la missa popular de la Festa Major de Barcelona és un simple postureig ideològic.

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Primera aportació. “Aleshores Pere li digué: Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? ¿Fins a set vegades? Jesús li diu: No et dic fins a set vegades, sinó fins a setanta vegades set.” Mt 18:21-22. Ho fem? Mirem en el nostre inventari si tenim a qui encara no hem perdonat. Fem-ho. Estarem en pau.

Segona aportació. “Mentre encara ens vaga i som en aquest cos i hi cap de complir totes aquestes coses a la llum d'aquesta vida, cal ara córrer i fer allò que ens aprofiti per sempre.” Del Pròleg a la Regla de Sant Benet. La vida és viu en cada instant i en cada instant hi ha tot la vida.

Tercera aportació. “Sigues sempre amb tothom el més dolç i suau que puguis." Santa Joaquima de Vedruna. Que bé aniria el món si tothom ho fes. Fem-ho

Glosses per la vida quotidiana

No estem en el món per desqualificar als altres. Moltes persones practiquen la maledicència o la murmuració alhora de parlar d’altres persones. En altres ocasions, es fan ràpidament judicis de valors. Amb aquesta actitud no ajudem a tenir unes relacions humanes sanes.  Déu en vià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell. (Jn 3,17)

Cadascú situa el llindar de la felicitat en diferents nivells. Si les exigències són molt altes, llavors és més probable que siguem sempre infeliços. La felicitat l’hem de situar en la nostra pròpia responsabilitat de tenir una vida sana i un esperit reconfortat.

Guardeu-me, Déu meu, en vós trobo refugi.

Jo dic “Senyor, ningú com vós no em fa feliç”

(Salm 15)

Glosses per la vida quotidiana

De tant en tant, hem de saber prendre distància de tot el que ens envolta i trobar-nos a nosaltres mateixos. Des d’aquesta visita interior el camí cap a Déu és més visible. Es llavors quan els transcendent surt a trobar-nos i ens ajuda a comprendre el sentit de moltes coses. “Jesús se n’anà a la muntanya a pregar, i passà tota la nit pregant” (Lc 6,12)

Alguns cops, o pot ser més sovint del que volem, sembla que estiguem preocupats pel que diran els altres. Fem o no fem certes coses cercant l’aprovació d’altres persones i deixem de ser nosaltres mateixos esperant agradar-les. En aquest exercici, quan no actuem per conviccions deixem de ser nosaltres mateixos.  Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres, igual feien els seus pares amb els falsos profetes, (Lc 6,26)

Imams

Un error habitual en relació a la religió musulmana és considerar a l'imam com el presentant i interlocutor fonamental de la comunitat musulmana. Aquesta visió, que en alguns casos pot haver donat bons resultats, en general situada a la política pública sobre el fet religiós islàmic a un atzucac. Jordi Moreras, profund coneixedor de les comunitats musulmanes catalanes, fa temps adevertí dels riscos existents si es confonen els rols dins d'aquestes comunitats. El que és rellevant per al col·lectiu musulmà no és el seu imam sinó la comunitat. L'imam és una persona contractada per la comunitat per dirigir les oracions i la predicació del divendres, i proporcionar assistència espiritual. En general, és la pròpia comunitat musulmana que gestiona la mesquita qui busca i contracta l'imam. Per això l'imam reflecteix l'orientació ideològica de la comunitat, en general, i de la seva junta directa en particular. Si bé és cert que l'imam pot influir i modificar el comportament de la comunitat musulmana, aquesta és la que té a les seves mans la permanència de l'imam enfront d’un oratori. No obstant, en moltes ocasions es produeix l’efecte invers i és l'imam el que aconsegueix modelar els comportaments de la comunitat musulmana, especialment quan la seva figura es veu reforçada per un cert grau de representació i interlocució social. Circumstàncies que han situat a l’imam en el centre de l’atenció política i social.

A Catalunya, la comunitat musulmana ha tingut molts bons imams, tant des del punt de vista d’acceptació dins de la comunitat creient com perquè han estat claus en el procés d’integració social. En aquest sentit, l’activitat del Consell Islàmic Cultural de Catalunya ha estat fonamental per enfocar correctament aquestes qüestions. A mesura que la comunitat religiosa es consolida com a part activa de la societat catalana, cal tenir clars quins han de ser els rols ha desenvolupar en el procés de consolidació de l’Islam català per evitar confusions i futurs malentesos i problemes. És important, des de la perspectiva de la gestió política del fet religiós no confondre els rols que es donen dins de la comunitat musulmana. Per això, quan es vulgui dialogar amb una comunitat musulmana cal escollir bé l'interlocutor. Serà sempre més adequat dirigir-se al president de la comunitat i no a l'imam per evitar tornar a carregar-li en ell una representació que transcendeix el seu paper religiós. Ara és temps per donar centralitat a les comunitats musulmanes com a veritables pals de pallers de l’organització de l’Islam català i, al mateix temps, atendre les necessitats de formació que tenen els dirigents espirituals d’aquestes comunitats. Aquesta responsabilitat és de tots, ja que, en cas contrari, tornarem a veure com els imams dels catalans musulmans són formats fora de casa nostra o, com que són contractats a través de les xarxes islàmiques, són persones totalment desconeixedores de la realitat del país.

Ali Yassine i el seu izbiba

Arran els atemptats de Barcelona i Cambrils s’ha entrevistat diverses vegades a un compungit Ali Yassine, president de la comunitat musulmana Annur de Ripoll on tenien contractat l’imam implicat en els atemptats. En una de les darreres recents entrevistes afirmava que la seva funció “no era  controlar a ningú”. Una mirada atenta a les fotografies d’Ali Yassine permet descobrir una lleugera taca en el seu front. No és una taca casual, és la marca que deixa al front el fet de passar hores i hores prostrat. A Egipte és molt més comú que al Marroc, no perquè es pregui més sinó perquè es procura voluntàriament que aparegui aquest signe en el front,  que a vegades arriba a ser una crosta negra, pregant en superfícies dures o catifes poc toves. Aquesta senyal, molt evident en el president d’Egipte, Al Sisi, se’l coneix com la “marca de la fe” o izbiba. És considera com una manera de fer visible públicament la pietat tal com, penso, vol comunicar el senyor Ali Yassine.

Quan Ali Yassine diu que no està per controlar ningú s’equivoca o menteix. En qualsevol associació musulmana que gestiona un centre de culta és aquesta entitat qui contracta l’imam i, lògicament, són ells, com a contractants els qui tenen l’obligació de controlar els seus associats. Per això, no fora desaforat , però en tot centre, el contractador té una responsabilitat subsidiària dels delictes del contractat. Per tant, sí que han de controlar. Les respostes del president de l’associació Annur no explica realment alguns fets. Per exemple, afirma que els terroristes anaven poc a pregar. Els fets no foren exactament així. Més aviat aquests nois, de pietat contrastada per la seva presència continuada a l’oratori, deixaren d’anar-hi i ara s’ha sabut per indicació del propi imam per tal de dissimular. El senyor Ali Yassine no pot tampoc dissimular les seves responsabilitats com dirigent de l’associació Annur de saber a qui tenia contractat com imam.