diumenge, 31 de juliol de 2016

Glosses per la vida quotidiana

Per algunes persones les ben merescudes vacances són un regal merescut. per conrear l’esperit. Són uns dies per canviar el ritme habitual i fer coses diferents que aportin descans per afrontar els propers mesos de treball. És cert que també són uns dies per que algunes persones facin feines temporals que ajuden a trampejar la precarietat laboral. Per aquests persones el treball, per escàs que sigui, és un bé preuat. Les persones que gaudeixin de vacances han de ser conscients que, afortunadament, tenen una situació privilegiada en relació a aquelles persones aturades.  

Els dies de vacances són un moment adequat per conrear amb major intensitat l’esperit. Tot i que el sestejar pot ser plaent, aquests dies estiuencs permeten ampliar l’horitzó interior amb activitats lúdiques, els viatges que ajuden a aprendre, el gaudi de la natura, el cultiu de lectures i altres activitats culturals. Les vacances ens poden permetre donar descans al cos, però no a l’ànima. Us suggereixo practicar lectures i la meditació. Aquestes us poden ajudar a proporcionar aquest aliment a l’ànima. Que passeu unes bones vacances. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària. La part que Maria ha escollit és la millor, i no li serà presa” (Lc 10,41-42)

dissabte, 30 de juliol de 2016

Glosses per la vida quotidiana

Tant de dolor en el món aclapara el meu cor. Estic entristit per tanta violència i tanta barbaritat. No podem viure un dia en pau sense notícies de mort en qualsevol indret del món. A prop o lluny, tant se val. La barbàrie està desfermada i sembla no tenir aturador. Des d’un sentiment d’isolament aixeco els ulls a Déu per aturar aquesta violència i demanar la preuada pau.

Déu meu allibereu-me dels enemics,
protegiu-me contra els que m’ataquen,
deslliureu-mels qui van amb males arts,
salveu-me dels homes sanguinaris”.
(Salm 58)

¿Amb qui hem de confiar? ¿en què hem de confiar? La nostra esperança no pot estar en les riqueses o pensar que el poder dóna sentit a la vida. Les futileses mundanes són banals i efímeres. El tresor del cor és senzill, neix de l’amor als demés i la confiança de que Déu és misericordiós, ens acull i estima.

No confieu en els homes poderosos,
homes que són terra, incapaços de salvar,
quan exhalen l’esperit, tornen a la terra,
i aquell dia es desfan els seus plans”.

(Salm 145)

divendres, 29 de juliol de 2016

Glosses per la vida quotidiana

En la vida hem de ser servidors dels demés. En lloc de cercar la preeminència social, l’èxit o el sobresortir, i per aconseguir-ho no es dubte en trepitjar als demés, cal actuar en sentit contrari. Cal adoptar una actitud atenta i servicial a les demes persones. Això dóna felicitat i pau interior. “Qui vulgui ser important entre vosaltres ha de ser el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer ha de ser el vostre esclau com el Fill de l’home, que no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir els altres” (Mt 20,26-28)

Hi ha dies que sembla que el món no se’n surt. Totes les notícies parlen de desgràcies, tragèdies, víctimes innocents mortes per obre del fanatisme o un pensament foll. Quan això passa, costa pensar que anem per bon camí. Més aviat tinc la sensació de que anem a les palpentes amb una dèbil flama d’esperança. És en aquest moments quan es fa clara una pregària entre la queixa davant la injustícia i la petició d’esperança. “¿Per què ens heu ferit tan greument que no tenim cura? Esperàvem la pau, i som infeliços, esperàvem remei, i tot són alarmes”(Jr 14,19)

dijous, 28 de juliol de 2016

Meditació V de juliol

En l’anterior meditació estiuenca comentava el sentit dels anomenats pecats estructurals a la nostra societat. La Doctrina Social de l’Església catòlica identifica perfectament quin són aquests pecats. Però, a la base d’aquests pecats estructurals hi ha els pecats personals. L’egoisme, la manca d’amor, l’abandonament de l’encontre als demés o la indiferència davant de les injustícies són algunes de les manifestacions dels pecats personal. Aquests ens enemisten amb l’amor de Déu i ens aparten de les Benaurances anunciades per Jesús.

Els cristians hem de ser testimonis d’aquestes Benaurances. Les nostres vides han de presentar a la societat un altra manera de viure capaç de transformar-nos i alliberar-nos dels pecats personals i estructurals. L’emperador romà Julià l'Apòstata, governà des del 361 fins al 363 i durant el seu govern abjurà dels cristianisme i retornà al paganisme, afirmà que les comunitats cristianes s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Aquestes comunitats d’àgape són una gran aportació que els cristians podem fer avui. El record de Sant Benet fet pel pare abat de Santa Maria de Montserrat actualitza el llegat dels fundadors dels benedictins. A la seva Regla, Sant Benet destaca el valor de de la necessitat de lligar-se a una comunitat i de ser-li fidel tota la vida (RB 58,17-18). Es bo de recordar que la vida monàstica en general és sempre una recerca de seguiment de Déu segons l’Evangeli. La única pregunta que es fa a un candidat o candidata quan expressen que volen comprometre’s a la vida monàstica és : “Vols viure radicalment l’Evangeli?” Això, la vida monàstica t’ho farà possible, però no et promet res més.

Els cristians, des de l’experiència de fe viscuda en comunitat, bé sigui a través de la vida parroquial, d’una comunitat de base o des de la radicalitat religiosa o monàstica, hem de proclamar al món que tots som germans perquè som fills de Déu. Déu no pot ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a través de la pràctica de l’amor total i desinteressat. Alsdair MacIntyre, en el seu llibre Tras la virtut, destaca la importància de la vida comunitària com espai on es poden viure les virtuts que ell reclama per tota la societat. En les darreres línies del seu llibre afirma “es va donar un gir crucial en l'antiguitat quan homes i dones de bona voluntat van abandonar la tasca de defensar l'imperium i van deixar d'identificar la continuïtat de la comunitat civil i moral amb el manteniment d'aquest imperium. En el seu lloc es van posar a buscar, sovint sense adonar-se compte completament del que estaven fent, la construcció de noves formes de comunitat dins de les quals pogués continuar la vida moral de tal manera que moralitat i civilitat sobrevisquessin a les èpoques de barbàrie i foscor que s'acostaven. Si la meva visió de l'estat actual de la moral és correcta, hem de concloure també que hem arribat a aquest punt crític. El que importa ara és la construcció de formes locals de comunitat, dins de les quals la civilitat, la vida moral i la vida intel·lectual puguin sostenir-se a treballar través de les noves edats fosques que cauen ja sobre nosaltres”. Per això acaba el seu llibre amb una afirmació que podem fer nostra per descriure el que ens cal fer avui: “No estem esperant Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”.

Amb aquesta meditació acabo aquest grup de reflexions. 

dimecres, 27 de juliol de 2016

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

L'islam no és només una religió de pau

Els recents atemptats d’Estat Islàmic a Europa han motivat al professor egipci Samir Khalil Samir, pare jesuïta, gran especialista en l’islam, a escriure l’interessant article Es fals dir que l’islam és una religió de pau. La primera part de l’article és una reflexió sobre les polítiques d’integració europees. La conclusió d’aquesta part és que, malgrat els atacs dels fanàtics salafistes gihadistes, Europa ha de seguir amb les polítiques d’acolliment d’immigrants, tot i que el processos d’integració han de contemplar la nova realitat de les societats europees i la influència dels fenòmens de la globalització cultural. El pare Samir destaca que cal partir de la dificultat d’integrar l’islam en el context europeu perquè “té una cultura en molts punts oposats a les tradicions occidentals. Religiosament, socialment, les relacions home-dona, la relació amb el menjar ... tot forma part d’un sistema complet. Que la religió sigui diferent, això no és un problema. Però com que en l'islam la religió està lligada a una política, social, cultural, una història, etc... que afecta tot” això dificulta el processos d’integració. “Per desgràcia, l'Islam és difícil d'integrar” afirma el pare Samir.

Avui, a diferència dels anys de les massives migracions del nord d’Àfrica a Europa, la globalització ha modificat els paràmetres de referència dels processos d’integració. Abans, els immigrants venien amb un cert grau de secularització, acceptaven la secularització de les societats europees i tenien, en certa manera, una recança de considerar-se àrabs. Però actualment, l’aparició d’una ideologia islamista estesa per tot el món a través de les xarxes socials ha modificat els paràmetres de referència pels musulmans. Samir considera que “avui, però, la influència islamista radical que proposa un món diferent en tots els aspectes, fa que sigui molt més difícil la integració” per la influència del pensament patrocinat pel Germans Musulmans o salafistes entre les comunitats musulmanes europees. La integració a les societats europees és possible si les persones musulmanes ho volen i assumeixen que el model cultural occidental és vàlid per viure la seva fe. Però, en el moment en que sorgeixen dubtes sobre el sentit d’aquesta integració, hi ha forces ofertes ideològics disponibles facilitats pels fonamentalistes per construir un discurs contra la integració. El pare Samir considera que “això és un gran conflicte”

A la anterior dificultat, cal sumar-li la ingenuïtat manifestada sovint per alguns polítics davant dels nous processos migratoris o la violència desfermada per l’Estat Islàmic. El pare Samir considera que ara és quan cal “tenir el valor de dir que l'Islam té elements de violència en l'Alcorà i en la vida de Mahoma. Si es continua dient que l'Islam és una religió de pau, només es crea confusió i perplexitat. No és admissible, diu Samir, que polítics rellevants, com pot ser l’actual primera ministra britànica,  afirmin, ella ho feu fa pocs anys, que “l’islam és una religió de pau !!! No hi ha un sol versicle en l’Alcorà que inciti a la violència”. No és una bona estratègia, per tal d’aparèixer simpàtic amb els musulmans, minimitzar el problema i és moralment reprovable que, per guanyar uns vots, es tergiversin els textos sagrats dels musulmans. Sobre això, conclou el pare Samir que “la ignorància i la pèrdua del sentit moral (per guanyar els vots) és una barreja explosiva”.

Aquesta reflexió del jesuïta Samir Khalil Samir és un toc d’atenció per evitar actituds que, guiades per l’irenisme propi de la tradició cristiana, amaguen les dificultats existents dins de l’islam per conciliar un comprensió humanista i pacífica de la religió amb les interpretacions literalistes i fonamentalistes que eleven a la categoria de principi inqüestionable els textos més inhumans de l’Alcorà o de la tradició de Muhàmmad. Els musulmans han d’afirmar i defensar davant les lectures intransigents i violentes que volen fer de les seves interpretacions de la religió musulmana com la única possible, que l’islam com a religió de pau. Però no és suficient dir-ho. Cal obrir un debat teològic i cultural amb l’objectiu de repensar la seva doctrina a la llum del que està passant. Els textos sagrats musulmans necessiten ser rellegits a la llum d’un comprensió de fe i no de l’acceptació acrítica de la literalitat dels textos. En aquest camí els musulmans han de sentir-se acompanyats i compressors per les altres tradicions religioses i les persones de pau i bé.

dimarts, 26 de juliol de 2016

El martiri de Jacques Hamel

Pocs dies després de la matança de Niça la mort del mossèn Jacques Hamel, rector de Saint-Etienne-du-Rouray, és insuportable; però com molt bé ha senyalat el bisbe de Rouen, Dominique Lebrun, diòcesi on pertany aquesta parròquia, “no anem a prendre les armes, anem a pregar, tractar d'estimar com Jesús ens va ensenyar." Reconec que és difícil adoptar aquesta actitud davant la barbàrie continuada d’Estat Islàmic. Però els cristians, seguint l’exemple de Jesús, hem de saber estimar als enemics i desterrar qualsevol sentiment de venjança. Els cristians estem adolorits per aquesta mort, com sentim com a pròpies les morts de molts cristians en mans de l’Estat Islàmic a Irak i Síria. La persecució i el martiri són una realitat en les antigues esglésies cristianes d’aquestes països. Però, els cristians, com a piulat el monjo de Santa Maria de Montserrat Sergi d’Assís:  “quan s'ataca violentament un col·lectiu, el que sigui, s'està atacant tota l'espècie humana. Tots en som víctimes”. Aquesta és la consciència que suscita la violència embogida d’Estat Islàmic. Així ho manifestat també el president del Consell Regional de la Fe Musulmana de l’Alta Normandia, responsable de la mesquita de Saint-Etienne-du-Rouvray, inaugurada a l'any 2000 en una parcel·la de terreny cedida per l'església catòlica, ha declarat que estava "consternat per la mort del amic ". Jacques Hamel, ha dit "és una persona que ha donat la seva vida als altres”. El capellà assassinat i l'imam local formaven part d'un comitè interreligiós que treballaven per l’entesa interreligiosa.

La màxima evangèlica d’estimar als enemics no significa actuar amb candidesa enfront a un adversari poderós i enfollit com és l’Estat Islàmic. Estimar i pregar pels enemics comporta també combatre efectivament les causes de la maldat que està a la base d’aquesta lectura salafista gihadista violenta de l’islam. Estimar als enemics és entendre i comprendre les raons estructurals que fan possible l’aparició de la barbàrie dins de l’islam i que, segons sembla per darreres informacions, un jove cristià es radicalitzi, es converteixi a l’islam i mati, junt amb un altre fanàtic, al rector Jacques Hamel. L’amor a la humanitat, també està present a la base de l’islam com a les altres religions. Per això els musulmans diuen que l’assassinat d’una persona és com si es matés a tota la humanitat. Cristians i musulmans hem d’estimar als enemics de les nostres religions que maten convençuts en nom de Déu. Per més que la Bíblia i l’Alcorà tinguin alguns textos on Déu és violent i destructiu, les persones religioses hem de saber parlar i presentar un Déu que estima i abomina de la violència i la destrucció en nom d’un amor universal que ens reuneix en la gran fraternitat de la humanitat.