dimecres, 19 de juny de 2019

L’ofici periodístic


He escoltat amb molt interès i satisfacció l’entrevista que Mònica Terribas ha fet al periodista Ramon Besa en motiu del seu nomenament doctor honoris causa per la Universitat de Vic. He resumit algunes de les seves consideracions sobre l’ofici periodístic. Ramon Besa pensa que el periodista a d’ajudar a que els seus lectors siguin crítics, vagin amb la mirada llarga i eleven la seva capacitat reflexiva. Però no sempre és així. El treball periodístic està canviant ràpidament, de tal manera que els vells canons de l’ofici són eliminats per considerar-los antics. Hi ha una pugna entre el paper i el digital, que amaga la tensió entre el que es vell i el que es nou. Però, el que és nou té unes preocupacions i uns interessos que s’aparten del treball periodístic tal com s’ha entès fins ara.

Els editors dels mitjans digitals estan obsessionats per la immediatesa de la notícia i la seva capacitat de generar adhesions, links, a les xarxes socials. Quants més, millor. Importa poc que la notícia estigui contrastada poc o molt, el que importa és ser el primer en donar-la. Els nous periodistes s’afanyen en captar notícies recollides per ciutadans anònims pel carrer i, sense preguntar-se massa sobre la seva veracitat, publicar-la el més ràpidament possible. Quan aquesta sigui més espectacular, millor. El que es pretén és l’impacte emocional del lector. Molts dels nous periodistes, busquen captar les llàgrimes d’algun polític més que transmetre el que pensa. El perill de desinformació és molt gran, fins el punt que els lectors cerquen estimular emocionalment al públic més que informar-lo. L’opinió s’ha menjat la informació. Penso, que si cada cop hi ha més ciutadans receptors d’opinions i anàlisis fabricats per altres. Si això es així, difícilment aquests ciutadans podran formar la seva pròpia opinió per manca d’informacions pertinents. Sense una ciutadania informada, la democràcia es debilita.

dimarts, 18 de juny de 2019

Cal retornar a la política


Aquests dies es parla molt de política. Alguns dels comentaristes polítics habituals afirmen solemnement que la política ha tornat als ajuntaments perquè molts ajuntaments s’han constituït gràcies als pactes entre partits. Realment, ¿és això política o és un simple posar-se d’acord per repartir el poder? Més aviat penso que els segon. ¿On són els pactes per la governabilitat dels ajuntaments on s’han pactat les alcaldies?. No hi són. Molts d’aquests ajuntaments diuen que ja tindrien dies per posar-se d’acord sobre l’agenda de govern. Estranya manera de pactar. No fa masses anys, el moviment dels indignats reclamaren des dels carrers una nova manera de fer política; les enquestes del CIS avisen de manera reiterada l’elevada desconfiança ciutadana amb la política; s’han constituït els ajuntaments com expressió de la política local i els ciutadans reclamen que la política controli l’espai econòmic. En qualsevol cas, la política està dins de la saba de la societat. És l’acció política el que permet que les persones articulin la convivència de forma pacífica i dialogal. Fora de la política és difícil organitzar l’amistat cívica. Però, pel que sembla la política haurà d’esperar a temps millor. Ara, del que es parla és de poder.

En l’origen de la política hi ha la indignació. La política és una resposta moral a una situació que es vol modificar perquè es considera inacceptable. En això, l’actitud dels indignats és política perquè, en el seu origen, és la denuncia d’una situació que no s’accepta i es vol canviar. És a partir d’aquesta indignació quan es comença a articular l’espai polític a través de mediacions pròpies i particulars. Però això porta conflictes, perquè algunes d’aquestes mediacions es consideren imperfectes. És probable o cert perquè moltes d’aquestes mediacions foren pensades i articulades en un temps històric que ja no és. Ara és temps d’apel·lar a la creativitat i pensar noves formes i estils de fer política. Però sense oblidar mai que política és sempre una resposta moral.

dilluns, 17 de juny de 2019

Avançar en la convivència amable


En algunes ciutats o pobles de Catalunya, la constitució dels nous ajuntaments ha estat plena de crispacions profundes, desconegudes anys enrere quan els pactes pel poder produïen més d’una tensió. La societat catalana es troba condicionada pel debat del procés, però no només aquesta circumstància explica per si sola el que ha passat en alguns municipis. Es tracta d’un estat d’ànim, o més aviat de desànim, que afecta a la salut espiritual de la societat. Hi ha molta sensibilitat a flor de pell que irrita tot sovint a una part de la ciutadania. Tinc la impressió que els esdeveniments polítics, en lloc de temperar aquest fet, encara l’accentua. Cada cop són més evidents els mal humors, l’ajustament de comptes i la irascibilitat d’un part de la societat contra l’altra. Determinades actituds o esdeveniments, en lloc d’actuar de bàlsam reparador, encara accentuen les recances i els retrets.

No es bo instal·lar-se en aquesta dinàmica perquè ens empobreix, ens entristeix i ens amarga l’existència. És urgent prendre iniciatives que ajudin a refer vincles socials i amistats cíviques, més enllà de la forma concreta d’adhesió o separació de Catalunya respecte Espanya. Cal substituir les simpaties exclusives amb els meus per la trobada inclusiva amb els que pensen diferent a mi. Des del respecte a les diferències, que cal defensar amb honestedat, cal refer la troba dialogal en la discrepància amical. Si les diferències ens enriqueixen, les hostilitats ens empobreixen. La societat catalana hauria de fer un esforç per respecta les diferències sense fer de la discrepància una arma d’agressió permanent. Cal impulsar una revifalla moral a favor de l’enteniment.

Al mateix temps, els poder l’Estat i les seves institucions han d’assumir les seves responsabilitats a fi de que els individus assumeixin aquest canvi d’actitud. La via judicial mai resoldrà el problema polític. Cal situar la política en el centre de l’agenda de discussió per resoldre el problema català. Ara, mentre hi hagin presos polítics i exiliats, o no es vulgui obrir un debat polític sobre com el poble català pot expressar la seva voluntat política dels catalans, serà difícil d’articular cap encontre amable dels catalans independentistes amb l’Estat. De la mateixa manera, tampoc serà possible el diàleg tranquil amb els poders de l’Estat si l’independentisme s’instal·la en la unilateralitat i en l’enduriment de les seves postures. Les dues parts, sense renunciar a la fermesa de les seves conviccions, haurien d’acceptar la responsabilitat del diàleg a fi d’avançar en la responsabilitat de la resolució del conflicte català. Les dues, o més, parts implicades en aquest conflicte han de manifestar la seva irrenunciable voluntat d’entendre’s i, si per avançar cal renunciar a alguns aspectes per retrobar el diàleg amable, no cal dubtar en fer-ho.

diumenge, 16 de juny de 2019

La fragilitat dels pacte polítics


Els resultats electorals han tornat a situar a primer pla la duresa dels pactes polítics. En altres eleccions, aquesta situació ha estat motiu de moltes controvèrsies i confrontacions perquè, en més d’una ocasió, ha succeït que la força guanyadora no podia governar perquè els pactes postelectorals així ho impedien. Amb la peculiaritat de la conveniència de les motivacions dels pactes polítics: els arguments a favor d’un determinat sentit de pacte en un ajuntament, esdevé el contrari en l’ajuntament veí. Cada pacte és un món amb la seva lògica i sense coherència d’homologació.  La lluita pel poder ho justifica tot. A mesura que la societat ha anat madurant política i democràticament ha augmentat la contestació contra els pactes que pretenen que no governi el partit més votat. Els ciutadans mobilitzats demanen un renovellament ètic de la política. ¿Què es pot fer ara, en el moment dels pactes de govern?

Si els ciutadans tinguéssim més memòria cívica o, si de cas hi manca, reviséssim les hemeroteques, descobriríem la fragilitat evanescent de les afirmacions d’alguns dirigents polítics. La realitat, diuen, sempre supera la ficció i, en aquest cas, la realitat política esmicola la duresa de les grans afirmacions polítiques. Això és molt evident quan calen fer pactes postelectorals per la governabilitat dels municipis. Les afirmacions genèriques proposades com a principis generals no tenen res a veure després amb el que les realitats locals acorden sota el principi de les peculiaritats locals. Els dirigents polítics han de prendre iniciatives, gestos, que evidenciessin que s’escolta sincerament el que es demanen des de diverses plataformes de renovació de la democràcia.

Alguns pactes polítics municipals són desconcertants, no només perquè l’acord es dóna entre forces polítiques suposadament antagòniques, sinó també perquè alguns dels promotors dels pactes fan el contrari del que dient que no farien. Van bona la dita castellana de “donde dije digo, digo Diego" que té les variants catalanes de “quan són figues són raïms”, “ahir deia blanc i avui diu negre” o “ara diu blat, ara diu ordi”. Aquest inconsistència dels criteris polítics, a més de desconcert, genera desconfiança en relació a la pròpia estabilitat dels pactes polítics. Abans, quan unes forces polítiques establien pactes de govern i creaven una coalició per governar pactaven els acords, els desacords i també com actuar quan haguessin discrepàncies irresolubles. Però ara, es diu que s’ha pactat sense conèixer el contingut de l’acord. És més, en moltes ocasions s’anuncia que un cop assegurada l’alcaldia i després de fer els decrets de repartiment provisional del govern, es començarà a establir els continguts del pacte. Un cop a l’espatlla i quatre paraules grandiloqüents, buides de sentit, sembla suficient per anunciar que hi ha un pacte de govern. Al final, els ciutadans són els grans damnificats de tota aquesta evanescència dels pactes polítics. La raó és simple. El seu sentit de vot pot veure’s canviat segons com siguin els pactes. Alguns electors, fis i tot, podrien haver canviat el seu vot inicial segons quins siguin els pactes finals establerts per la governança de l’ajuntament. De tal manera que alguns electors, un cop coneguts el sentit dels pactes, igual podien canviar el seu vot inicial i, en algunes ocasions, aquesta decisió podria canviar les majories de govern. Això no pot seguir així. L’elector no pot sentir-se estafat i percebre que se li escapa el control del procés polític ja que aquesta ha passat en menys de les direccions dels partits o dels seus dirigents locals. çHi ha transparència, però els estils són els de sempre.

Cal transformar aquesta dinàmica dels pactes postelectorals. Alguns dirigents polítics han de tenir més sensibilitat democràtica i escolta atentament el que expressen els ciutadans en els seus vots. A més d’escoltar, haurien de promoure canvis legislatius en la normativa electoral per frenar el mercadeig postelectoral a l’hora de construir la governança de la ciutat. Penso que ara seria el moment de promoure les següents iniciatives. En primer lloc, explicitar una voluntat de canvi ètic en la configuració de la governança de les ciutats. És cert que la lògica imperant en les eleccions municipals és la de pactar amb qui sigui per tenir l’alcaldia; però, ¿és possible seguir una altra lògica? Potser ja és hora d’explicar als ciutadans que els pactes polítics de govern es faran des d’una perspectiva d’intentar respectar l’expressió de la voluntat popular. Que, tot i que la llei ho permet, ja no és temps per confeccionar aliances que sostreguin el sentit del vot popular. ¿Què vol dir això? Vol dir, en el cas de les eleccions municipals, procurar respectar la llista més votada i no entorpir que es pugui formar govern. Deixant per a després, en el joc “govern–oposició” les possibles correccions a l’acció de govern.

Però això no és suficient. Cal un suport normatiu que asseguri l’objectiu ètic. Per això cal una llei electoral que resolgui aquesta qüestió i d’altres, com per exemple, el desequilibri que hi ha per escollir un diputat segons sigui d’una zona rural o metropolitana. Com també cal apropar la circumscripció electoral als ciutadans. La governança de la llista més votada s’ha resolt a altres països de diferents maneres: elecció directa de l’alcalde o alcaldessa, doble volta, assignació directa de la majoria absoluta, etc. En tot cas, el que cal fer és un debat ciutadà i normatiu sobre com ha de prevaler la voluntat popular a l’hora de conformar la governabilitat de les institucions. Perquè, els acords postelectorals són també una qüestió que afecta la moral política.

El sistema d’elecció d’alcaldes/alcaldesses és pervers. No és veritat que els ciutadans escullin la persona que serà alcalde. No és així. L’alcalde l’escull el plenari de l’ajuntament constituït pels regidors que sí que han estat votats popularment. Són els regidors els que tenen l’oportunitat d’atorgar la condició d’alcalde/alcaldessa a la persona que recull la majoria absoluta de vots, en primera instància, o, si no és així, llavors sí que preval el candidat que ha reunit més vots dels ciutadans. Potser caldria revisar aquesta situació per tal que aquesta elecció representés millor la voluntat popular de manera directa.

Una iniciativa podria ser fer l’elecció directa de l’alcalde/alcaldessa de forma separada de la resta de regidors. Una altra possibilitat fora plantejar l’elecció a dues voltes per tal d’assegurar majories clares al capdavant de les alcaldies. És veritat que la majoria la tenen els que són capaços de formar una majoria de govern, però més d’un cop els pactes es fan per anar en contra d’algú. Alguns d’aquests pactes, si fossin explicats en el programa electoral, podrien provocar alguna modificació de la intenció de vot. Tal com està organitzat ara, la votació dóna els regidors una acumulació de poder que va més enllà del que expressen els ciutadans en l’acte democràtic de votar. Una altra possibilitat, menys recomanable, fora donar automàticament a la llista més vota la majoria per tal de governar sense pactar. Tot és possible, si la voluntat de canviar és per acostar més la representació política a la voluntat popular i no falsejar-la amb alguns pactes postelectorals.

dissabte, 15 de juny de 2019

Glosses per la vida quotidiana


Estem cridats a ser testimonis del que creiem. Sense imposar res, hem d’estar a decidits a explicar quines són les raons de la nostra esperança. Hem d’actuar d’acord amb les nostres conviccions convençuts de que així testimoniem els nostres valors i principis. Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. (Mt 5, 14)

En la vida, hem de ser íntegres. Una vida íntegra suposa concordança entre el que diem i fem. Aquesta exigència ens demana cercar en tot moment la coherència de les nostres maneres de fer amb les nostres creences i els principis que ens sostenen. “Aquell que deixi de complir un dels manaments més petits, i ensenyi els altres a fer el mateix serà tingut pel més petit en el Regne del cel” (Mt 5, 19)


divendres, 14 de juny de 2019

Glosses per la vida quotidiana


Cada persona està cridada a ser testimoni de la veritat que es coneix gràcies a l’amor que ens tenim. És l’amor la font que revela el sentit de la vida, ens sosté i ajuda a conviure. “Aquí hem teniu, com està escrit en el llibre, Déu meu, vull fer la vostra voluntat, guardo la vostra llei als fons del cor” (Salm 39)

Cada un de nosaltres podem ser models per altres persones. El que som, el que pensem i diem, així com el que fem poden ser referents per les persones que ens envolten. Aquesta és una responsabilitat que no podem defugir i ens exigeix preocupar-nos per ser testimonis dels valors i principis que ens sostenen. “Vosaltres que porteu la paraula de vida resplendiu com estrelles en un cel de nit” (Fl 2, 15d.16a).

dijous, 13 de juny de 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel, des de sempre i per sempre” Salm 105:48

Quan per carta ens acomiadem d’un amic acostumem a escriure: “ben cordialment”. L’amistat de Déu supera aquestes expressions. L’amistat de Déu ens dóna Crist crucificat. Un cor obert per la llança del soldat, font de gràcia i de santedat, font d’amistat incomparable, eterna font de resurrecció i de vida” D’una homilia del P. Oriol Diví, monjo de Montserrat

“Cantar és resar dues vegades”, Sant Agustí

Thomas Merton recomanava als joves monjos de la formació dels quals s’ocupava, que era bo, de tant en tant, fins i tot físicament, caminar una mica i contemplar el monestir de lluny estan.

“La Pentecosta no és una realitat passada. Avui el Senyor repeteix en els cors dels qui creuen allò que va obrar en la primera Pentecosta cristiana”. P. Abat Josep Mª Soler, Homilia 4 de juny de 2017