Glosses per la vida quotidiana

La pregària és un camí per acostar-nos al misteri que dona sentit a la vida. La pregària contemplativa obre el cor a la transcendència i ajuda a apropar-nos a estimar als altres. Pregant ens sincerament amb nosaltres mateixos i reconeixem les nostres limitacions per abastar la profunditat de la vida. “Quan pregueu, no parleu per parlar, com fan els pagans: es pensen que amb la seva xerrameca es faran escoltar” (Mt 6,7)

Les riqueses atrapen el cor i empresonen la voluntat. Els bens materials generen preocupacions que impedeixen descobrir la plenitud de la vida. En el dilema entre tenir o ser, cal escollir el segon. “No amuntegueu tresors aquí a la terra, on les arnes i els corcs els fan malbé i els lladres entren i els roben” (Mt 6,19)

Glosses per la vida quotidiana

A la base de l’amor hi ha el perdó. La qualitat de l’amor es mesura per la capacitat que tinguem de perdonar les ofenses rebudes. És així de simple. El perdó permet diferenciar la dimensió humana de qui fa l’ofensa del acte de l’ofensa. El perdó respecte la dignitat de la persona que ofen, però no ignora la gravetat de la seva actuació. “Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic: No us hi torneu, contra el qui us fa mal. Si algú et pega a la galta dreta, para-li també l'altra”, (Mt 5,38-39). 

Tinc la impressió que en la societat contemporània s’odia més del que pensem. Només cal mirar els texts de moltes pancartes de manifestacions per adonar-se que no es volen perdonar les ofenses, siguin quines siguin. Tampoc ajuda a instal·lar la cultura del perdó moltes declaracions de càrrecs polítics. Existeix tota una estratègia orientada a atiar l’odi per treure’n rèdit polític. Si prenem aquesta direcció, anem a la liquidació de la societat civilitzada. “Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos. Perquè, si estimeu els qui us estimen, quina recompensa mereixeu? ¿No fan el mateix els publicans?” (Mt 5,44-46) 

Ben segur que el patiment dels altres ens commou. No podem restar indiferents al sofriment. Segurament fem coses per alleugerir les penes que pateixen aquestes persones. Ho hem de fer perquè cerquem el seu bé, no per tranquil·litzar la nostra consciència o ser protagonistes d’accions que cerquem ser notícia o ser motiu d’admiració. Això seria vanitat, no amor que brolla del cor. “Quan facis almoina, no ho anunciïs a toc de trompeta, com fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers, perquè tothom els alabi. Us asseguro que ja tenen la seva recompensa. En canvi, tu, quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi amagat” (Mt 6, 2-4)

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones pensen que complint determinats preceptes poden ser considerats bons ciutadans. No és suficient. Cal anar a la radicalitat de l’amor per comprendre el sentit de la bondat humana que s’expressa en l’estimació al proïsme, el respecte a la dignitat de les persones, l’interès per la justícia i el tracte amable amb els altres. La indignitat, el menyspreu, l’insult o l’enuig no ens ajuden a ser bones persones. “Si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i ves primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5,23-24). 

Fora de l’amor hi ha la buidor. Qui no estima al germà que veu, com pot estimar tot allò que no veu. L’amor ajuda entendre la riquesa espiritual de la vida i gràcies a ell els individus podem conviure en pau i harmonia, cercant el bé, construint la justícia i fomentant la pau. “Arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l'amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu” (Ef 3,17-19)

Glosses per la vida quotidiana

La pràctica de les Benaurances podria ser el relat programàtic per les persones que volen viure d’acord uns principis morals i ser recordats com a persones que han passat per la vida fent el bé. Cal agafar cada anunciat de les Benaurances i aplicar-ho en el cada dia, en allò que fem cadascun de nosaltres.

“Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel!
Feliços els qui ploren: Déu els consolarà!
Feliços els humils: ells posseiran la terra!
Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà!
Feliços els compassius: Déu se'n compadirà!
Feliços els nets de cor: ells veuran Déu!
Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus!
Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel!
Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, 
us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies!”
(Mt 5,3-11)

Tenim creences, tenim valors i tenim principis. Tenim uns ideals que aspirem a viure d’acord amb ells. En tot moment, hem de recordar d’on venim i on volem arribar. No podem amagar les nostres utopies que creiem viables. Són inèdits que aspirem a ells. Hem de treballar activament a favor de tot això, sense amagar-nos o dissimular. Fent-ho, podem molestar i incomodar, però el nostre testimoni serveis per mantenir viva aquesta utopia que aspirem. “Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornaran salada? Ja no és bona per a res, sinó per a llençar-la fora i que la gent la trepitgi” (Mt 5 13) 

Vivim en una societat plena de lleis, normes i reglaments. En més d’una ocasió hem pensat que n’hi masses i abunden les persones delitoses d’aplicar-les en tot el seu rigor. No cal aturar-se en les paraules del textos legals, sinó en el seu esperit. En allò que li dona sentit, l’esperit de la llei. I tota llei, norma o reglament ha d’estar orientat al bé comú, estimar al proïsme i a facilitar la humanització de la societat. Tot el que s’aparti d’aquesta dimensió, és quedar-se presoner de la lletra de la llei, però no del seu esperit. “No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a  dur-los a la plenitud” (Mt 5,17) 

Glosses per la vida quotidiana

La tradició religiosa cristiana ha omplert i carregat l’experiència creient de manaments feixucs. Moltes de les normes eclesials són difícils d’entendre perquè s’escapen de lògica de l’Evangeli i semblen obeir més a les obsessions i dèries dels legisladors eclesials. Els creients han de guiar-se per altre criteris i mirar d’acomplir el manament de l’amor, del qual s’han de derivar totes els altres criteris a seguir en la vida. “Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests” (Mc 12,28-31) 

La causa de Jesús és la justícia, la restitució del dret i el capgirament dels plans de la gent que no fan el bé. Nosaltres hem de ser agents d’aquesta causa i treballar activament a favor del bé, de la igualtat, de la dignitat manllevada i de l’estimació entre les persones. Cada dia tenim moltes oportunitats per donar exemple de tot això.

“Ell es manté fidel per sempre,
fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam.
El Senyor allibera els presos,
el Senyor dóna la vista als cecs,
el Senyor redreça els qui ensopeguen,
el Senyor estima els justos;
el Senyor guarda els forasters,
manté les viudes i els orfes,
però capgira els camins dels injustos.
El Senyor regna per sempre;
és el teu Déu, Sió, per tots els segles”.
(Salm 145,6-10)

Glosses per la vida quotidiana

La felicitat no està fora de nosaltres, en les riqueses o els bens; sinó en la força interior que aporta una vida ordenada, amatent en cuidar l’esperit i que estima desinteressadament als altres. La joia de la vida neix en el sentiment de ser, de viure forma senzilla davant la proposta dels poderosos del món que només pensen en posseir.

“Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res”.
(Lc 1,51-53)

Segur que hem escoltat molts cops l’escena de la pregunta dels fariseus a Jesús sobre el pagament del tributs al César. La resposta intel·ligent de Jesús té diversos matisos i nivells de lectura: cal pagar els impostos; el César no és cap divinitat; i l’àmbit de govern està separat de l’àmbit de la fe. Déu i Cèsar estan en plans diferents i no es poden barrejar. El poder polític i el poder espiritual són totalment independents i cal respectar la seva autonomia i cal evitar la temptació de condicionar-los. “Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu.” (Mc12,17) 

 Els individus som lliures de viure d’acord uns principis morals o d’actuar sense cap referent moral. L’exercici d’aquesta llibertat comporta conèixer els valors i principis que cal respectar, perquè seran ells els que donaren contingut moral als nostres actes.

“Fes que conegui, Senyor, les teves rutes,
ensenya'm els teus camins.
Encamina'm amb la teva veritat, instrueix-me,
perquè tu ets el Déu que em salves”
(Salm 25/24, 4-5)

Glosses per la vida quotidiana

Els individus no hauríem de necessitar de codis i normes per distingir el que està bé i el que està malament. Hauríem de trobar en el nostre cor els criteris per fer el discerniment moral que ens ajudés a comportar-nos com persones de bé i que actuem a favor de fer justícia al proïsme. “L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble” (Jr 31,33) 

Una cosa és tenir fe, seguir la causa de Jesús i una altra trobar-se en comunió amb la religió organitzada pels que es diuen seguidors de l’Evangeli. L’Església de Jesús pot no identificar-se amb la institucionalització d’aquesta religió. Algunes persones viuen la seva fidelitat a l’Evangeli al marge d’aquesta associació entre fe, religió i església. “Quan arribaren a Jerusalem, Jesús va entrar al recinte del temple i es posà a treure els qui hi compraven i venien, va bolcar les taules dels canvistes i les parades dels venedors de coloms, i no permetia que ningú traginés res per dins el recinte del temple” (Mc 11,15-16)