Cooperació o competició política

La concepció que es té de la política està associada al model de persona i de societat. Si la societat s’entén com un espai de confrontació d’interessos enfrontats, un lloc de tensió i conflicte, la política reproduirà aquesta visió. Si pel contrari, la societat s’entén com un espai ordenat per la convivència, llavors es tindrà una altra concepció de la política. En el primer cas, prevalen una idea de la política basada en la competició i la superació de l’adversari. Però són possibles altres visions, menys agressives o competitives, per exemple, entre la política como un àmbit de cooperació i col•laboració.

Aquestes visions antagòniques condicionen la manera con s’ha entès la política en les societats occidentals. Bàsicament, perquè al darrera hi ha unes antropologies diferents. Les diferencies antropològiques es manifesten també en les relacions que la moral estableix amb la política. També en aquest àmbit es donen dues visions contraposades. Maquiavel sosté que tot, moral inclosa, s’ha de supeditar a la conquesta del poder a fi d’organitzar la societat. Kant, aporta una altra punt de vista. Cal afavorir la moral per damunt de la política.

El tempo de l’islamisme polític

L’evolució dels esdeveniments polítics del nord d’Àfrica és preocupant. No hi ha país que, en major o menor grau, s’orienti cap la consolidació de l’islamisme polític de baixa intensitat i de llarg recorregut. Els islamistes polítics en aquest països no tenen problemes. Els seus objectius tenen un termini que va més enllà de les biografies personals. Les eleccions presidencials d’Egipte, de forma immediata, i a mig plaç la nova constitució mostraran quines són les estratègies de l’Islamisme polític. El respecte normatiu i real a la llibertat religiosa, especialment vers els cristians coptes, serà una prova de la solidesa democràtica del nou govern egipci.

La recent proclamada república islàmic del nord de Malí complica més la situació. A Malí, la feblesa de les institucions de l’estat ha propiciat que unes guerrilles tuaregs inspirades en els principis d’Al Qaeda s’hagin fet amb el poder i, després de separar-se de Malí, han proclamat la república islàmica d’Azawad. Aquesta república africana desestabilitza una zona ja prou sensible a l’islamisme radical. En aquest república l’aplicació de la sharia com a font legislativa s’aplicarà ràpidament, tot i que s’admet certa gradualitat en alguns aspectes. En altres països condicionats per l’islamisme moderat la sharia està en l’horitzó. Aquesta és la diferència: el tempo.

L’efecte papallona

Una de qualitats de les societats contemporànies és la seva complexitat. Es diu que una societat és complexa perquè els fets depenen de moltes variables interdependents i poc predibles. Aquesta característica fa que sigui imprevisible calcular els efectes de qualsevol esdeveniment, ni la seva magnitud. Per això, entre altres coses, les societats contemporànies tenen dificultats per predir els futur amb certesa. Més aviat són societats que gestionen la incertesa i els riscos que comporta no poder anticipar-se als esdeveniments. El nou paradigma abandona la visió tradicional la causalitat dels fenòmens i la seva linealitat.

Per explicar el sentit d’aquesta complexitat s’ha emprat la metàfora de l’efecte papallona per intentar explicar. Es diu, com a síntesis de la naturalesa dels fenòmens de la complexitat, que un aleteig de les ales d’una papallona a l’oceà Índic por provocar un terratrèmol a San Francisco. Dit amb paraules més teòriques aquest efecte descriu que la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini.

L’efecte papallona expressa la idea de que al tirar la pedra no se sap on va tot i que la seva caiguda està regulada per la llei de la gravetat. És el mateix que constatar que no es pot predir el vol d’un ocell tot i que, al igual que tots els cossos, es troben sotmesos a la llei de la gravetat. Doncs, si resulta que l’efecte papallona condiciona la nostra existència cal mesurar el que fem per evitar fer el papallona, d’obra o de paraula, de forma gratuïta i innecessària.

Recull de pregàries personals XLIV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

26 maig “Des de l'abisme et crido, Senyor; 2 Senyor, escolta el meu clam; escolta, estigues atent al meu clam que et suplica” (Sl130,1-2)

27 maig “ Si tinguessis en compte les culpes, Senyor, qui es podria sostenir? Però ets tu qui dónes el perdó; per això mereixes que et venerin.” (Sl 130,3-4)

28 maig “Espero amb tota l'ànima, Senyor, confio en la teva paraula. La meva ànima desitja el Senyor, més que els sentinelles el matí. (Sl 130,5-6)

29 maig “Israel, confia en el Senyor, perquè són del Senyor l'amor fidel i la redempció generosa” (130,7)

30 maig “Enmig del perill vaig clamar al Senyor, i em va escoltar i me'n va treure” (Sl 118,5)

31 maig “Tinc el Senyor a favor, res no em fa por; els homes, què em poden fer?” (Sl 118.6)

1 juny “Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. és val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos” (118,8-9)

Ètica social

És freqüent observar que alguns cristians al parlar d’ètica tenen tendència a situar-la en l’àmbit dels comportaments personals relacionats amb la defensa de la vida i les costums d’una moralitat pública. No és habitual vincular l’ètica als àmbits socials. ¿Què és l’ètica social?. A la pregunta d’un mestre de la llei sobre ¿quins són els meus germans?, Jesús explicà la paràbola del Bon Samarità. En el relat de l’Evangeli després d’explicar un relat Jesús pregunta al mestre de la Llei: “quin d'aquests tres et sembla que es va comportar com a proïsme de l'home que va caure en mans dels bandolers" i el mestre de la Llei respongué “el qui el va tractar amb amor. Llavors Jesús li digué: -Vés, i tu fes igual” (Lc 10,30-37). Aquesta paràbola condensa el sentit de l’ètica social cristiana.

Els cristians hem de ser sensibles al sofriment i de la injustícia, no passar de llarg d’elles, fer-se càrrec del problema del germà, buscar-hi una solució, cercar la solució eficaç i col·.laborar per resoldre els problemes dels qui pateixen. La paràbola és un elogi de la perifèria de la societat en la figura del samarità, ja que Jesús focalitza l’atenció en una pràctica d’un individu al marge del pinyol de la puresa de la creença del seu temps. Però la pràctica d’aquest samarità salva. Jesús ens recomana tenir uns valors de solidaritat acompanyats d’una acció eficaç que resulten exemplars: “fes el mateix”. És la màxima expressió de la caritat. Aquesta caritat és sempre política perquè la fe té sempre una dimensió social. La fe no es pot viure al marge de la política, perquè la fe necessita la dimensió social per expressar l’amor. La relació amb els demés és sempre una relació política per això els cristians hem de situar la caritat en l’horitzó de la política perquè les persones som éssers socials.

Salut cívica

Ahir, la primera plana d'un medi digital força llegit a Catalunya, anava ple de noticies que destil•laven animadversió, i algunes un punt d'odi, amb les opinions i actituds que adopten o poden prendre algunes persones. L'exemple mes evident de tot això són les especulacions entorn la propera final de la copa del Rei. Mira que s'han dit coses ben estrafolàries en relació a quelcom que encara no s'ha produït. Algunes de les opinions emeses, en un sentit o un altre, poden semblar una incitació a adoptar actituds incíviques de tots contra tots.

No crec que sigui sa atiar aquestes actituds. Ja que a la llarga, donat que la frontera entre l'hostilitat, l’animadversió i l'odi és tènue, es fàcil trobar-nos enfrontats, i fortament, per qüestions secundaries. Els analistes poden dir que tot plegat són calculades maniobres de distracció per no adonar-nos dels grans problemes. És veritat que pot passar això, però també és cert que alimentar aquestes actituds tan poc civilitzades també és un problema amb un llarg recorregut per la salut de la convivència cívica. També caldria ser prudent alhora de transmetre algunes notícies, és evident que en cap cas cal salvaguardar al missatger, però m’agradaria reflexionar, en una altra ocasió, en la responsabilitat d’alguns medis alhora de confeccionar els seus titulars i d’ordenació de les informacions. Perquè, no crec que l’objectivitat i la neutralitat vagin de la mà.

Sendino se muere

¿Què feríem si sabéssim que morirem a curt termini? ¿Com ens comportaríem? ¿Tindreu pau interior per suportar la notícia o ens quedaríem empresonats per la duresa de la notícia? ¿Tindríem por? L’escriptor i sacerdot Pablo d’Ors reflexionar sobre el dolor, la mort i la malaltia en el magnífic llibre Sendino se muere. Vivencias ante la vida y la muerte de la doctora Àfrica Sendino publicat recentment per l’editorial Fragmenta. Aquest llibre presenta comentades les notes que deixà en vida la doctora Africa Sendino davant la immediatesa de la seva mort. El llibre és d’una gran fondària espiritual.

Durant la seva malaltia, la doctora Àfrica Sendino anotà les seves impressions de cara a un llibre que la pròpia malaltia li va impedir escriure. Pablo d'Ors, que la va assistir en els seus últims mesos de vida acompanyant-la en el seu morir i donant-li assistència espiritual, rescatà les seves anotacions i les contextualitza en una vida que no dubta a qualificar d'exemplar. En un moment la doctora Sendino afirma «he dedicat la meva vida a ajudar als altres, però no he pogut marxar-me d'aquest món sense deixar-me ajudar per ells. Deixar-se ajudar suposa un nivell espiritual molt superior al del simple ajudar. Perquè si ajudar als altres és bo, millor és ser ocasió perquè els altres ens ajudin. Sí, el més difícil d'aquest món és aprendre a ser necessitat.»

La narració de la història d'Àfrica Sendino transmet una gran pau interior. Envejable. La seva serenor sembla excepcional. Em recorda la mateixa sensació que vaig tenir amb la mort d'un amic monjo. La pregona vida interior aporta la tranquil•litat necessària per afrontar els darrers moments de la vida. ÀfricaSendino explica que la seva profunda espiritualitat l'ha construït a traves de la pregària feta amb el salteri, les practiques de pietat i les lectures espirituals. Aquest camí de vida és tot un exemple. Tothom el pot practicar ja que no està fonamentat en res que no estigui a l’abast de qualsevol persona; és una experiència personal basada en l'exercici de la vida interior en la quotidianitat. El repte es trobar aquesta santificació en la vida. L'exemple d'Àfrica Sendino ens ajuda a comprendre el sentit i utilitat d'una vida interior plena, gràcies a la qual es poden afrontar els moments decisius de la vida amb una altra perspectiva.