La qüestió catalana provoca el motí del PSOE

De nou, les analogies dels esdeveniments històrics poden ser útils per entendre el que passa o desvirtuar la realitat. La crisi que viu el PSOE pot recordar vagament el que li passà a UCDE o al PASOK, i, anant més lluny, al inici de la irrellevància del PSUC després del V Congrés per les maniobres conspiradores de l’anomenat sector leninista. Però aquestes analogies són febles perquè en l’escenari de la crisi actual hi ha un factor diferencial que el fa diferent: la qüestió catalana. La roda de premsa de Susana Díaz ha deixat clar que el motí d’alguns destacats dirigents del PSOE és per defensar Espanya. ¿Defensar-la de què?. Indubtablement, del possible pacte de Pedro Sánchez explorava, segurament en forma de discretes converses, amb les forces catalanes del Congrés a fi de trobar una majoria alternativa a la investidura de Rajoy. Aquesta possibilitat ha encès totes les alarmes i ha provocar la rebel·lió d’aquests dirigents del PSOE que, com ha dit molt bé José Antonio Pérez Tapias, líder de Izquierda Socialista, prefereixen pactar abans amb Ciutadans que parlar amb els catalans.

Davant les dificultats de Rajoy per aconseguir una majoria per la seva investidura, era legítim que Pedro Sánchez explorés les possibilitats d’obtenir una majoria alternativa per nomenar president de govern a Espanya. Renunciar aquesta possibilitat seria desnaturalitzar la política parlamentària. Però, com que per articular aquesta majoria alternativa, tard o d’hora, Pedro Sánchez havia de parlar amb els parlamentaris de PDC i ERC, Susana Díaz y els seus s’han plantat i amotinat a fi d’inhabilitar al secretari general del PSOE perquè no pugui explorar cap altra possibilitat que no sigui la de facilitar la presidència del govern a Rajoy. Abans cedir el govern a Rajoy que dialogar amb els catalans. Aquesta és la lògica dels crítics a Pedro Sánchez.

Susana Díaz s’ha presentat com la persona que salvava Espanya de quedar-se presonera dels catalans. La seva visceralitat contra Catalunya ha pogut més que el judici polític encertat. En les actuals circumstàncies, hauria estat més intel·ligent, des de la lògica del parlamentarisme, un cop vistes les dificultats objectives de Pedro Sánchez per fer una majoria alternativa, haver sabut negociar l’abstenció del PSOE, en el cas de no voler anar a unes terceres eleccions. Fent això, el PSOE podria haver articulat entorn a una agenda política negociada un acord d’oposició que hauria situat al PP en una situació molt difícil per poder governar en minoria durant els propers quatre anys. Això hauria estat intel·ligent i hàbil. Però, com es diu en castellà “no se hizo la miel para para la boca del asno”.

Guanyar eleccions i guanyar el govern

La particular història de la marmota en que s’ha convertit la política espanyola, cansa. En general, hom constata la incapacitat dels polítics espanyols per crear acords polítics. No fa falta ser un predictor de futur per afirmar que aquesta és la clau de volta de l’actual situació. Però cal anar més enllà del fet mateix de la investidura parlamentària i destriar les diverses facetes del tema. En primer lloc, la normativa vigent atorga el govern, no a aquí guanya les eleccions, sinó a qui té la capacitat de fer govern. Els dos conceptes no són el mateix. Per això, no és de rebut que el PP hagi traslladat a l’opinió pública, amb la complicitat de molts medis de comunicació, que si a Espanya no hi ha govern és per culpa del PSOE. No és així. Si no hi ha govern és perquè els populars no han pogut fer les oportunes aliances que els permeti tenir majoria parlamentària per governar. De tal manera que, en el cas que ningú pugui fer una majoria de govern, llavors cal anar a unes noves eleccions. Sense cap problema. Si els partits no els hi agrada l’actual sistema de governabilitat, han tingut forces anys per canviar-lo i no ho han fet. Haurien d’assumir-ne les conseqüències. 

 L’impàs actual evidencia la importància dels pactes per poder governar. Com que això ha vingut per quedar-s’hi, els partits caldrien especificar en els seus programes electorals, encara que fos a grans trets, quina serà la seva política de pactes. ¿Per què? Doncs, per que en el moment de la decisió política del vot, si es sabessin els futurs pactes això podria influir en el sentit del vot. Fins ara, les forces polítiques tenen carta blanca per pactar després fins i tot fent el contrari de l’anunciat en campanya electoral. ¿Frau? ¿Engany?. Crec que sí. Curiosament, el líder del PSOE que s’ha mantingut ferm en allò que digué en campanya electoral, ha provocat la rebel·lió d’alguns dirigents territorials, el que s’anomenen la baronia. Però, ¿que en pensen els militants?, ¿que opinen els votants?. Tot s’està complicant de forma extraordinària de tal manera que la realitat està superant la ficció. Com es pot veure, la situació política espanyola ha entrat en una fase de impredictibilitat extraordinària.

La humilitat

Tinc una petita devoció i una sòlida admiració a una talla, no massa gran per cert, d’un Crist flagel·lat que es troba a l’església sevillana d’El Salvador. Es tracta del Cristo de la Humillación. Aquesta talla, abans de la remodelació de l’espai del temple, es trobava en un racó, molt poc il·luminat i quasi imperceptible. Quan vaig veure’l per primer cop, d’això fa uns quants anys, m’impressionà el rostre de patiment de Jesús. Però aquell rostre no transmetia la sensació d’una persona derrotada, al contrari. Darrera la mirada de Jesús vaig veure-hi una persona serena, un servent lliurat per amor a la salvació i que duu en silenci el seu dolor fruit d’una humiliació que es podia haver estalviat. L’altra detall d’aquesta talla és que és la única d’aquesta església que no surt en processó durant l’esplendorosa Setmana Santa sevillana.

La tradició popular qualifica d’humiliació la vexació que els soldats romans feren a Jesús en el pretori romà. El Jesús que apareix davant de Pilat és una persona humiliada, fins a l’extrem que el seu rostre no recorda a cap humà. Certament, els soldats pretenien anul·lar la humanitat de Jesús a través de la negar-li tot respecte com a persona. Per això, es parla d’humiliació. Però, realment el que transmet Jesús és una gran lliçó d’humilitat perquè ell, que podia deslliurar-se d’aquest patiment extrem, l’acceptà i l’oferí com a sacrifici perquè l’amor aixequés de la pols el desvalgut i alliberés els pobres de tota injustícia. En el seu gest, Jesús ens proposà viure la humilitat com virtut. El relat pasqual comença explicant que Jesús, abans del que seria el seu darrer sopar, s’agenollà davant dels seus deixebles i els rentà els peus. Ell, que era Déu, es feu humil i, essent el primer en tot, es comportà com el més humil servidor. 

La lleva del biberó

He escoltat que la Temporada Alta es presenta un muntatge de Lluís Pasqual anomenat “In memoriam. La quinta del biberó”. Tot un encert. La Lleva del Biberó es mereixia un record emocionat com aquest homenatge teatral. Masses joves soldats moriren com no poder evocar un sentit record. Totes les guerres són injustes i la folia és extrema quan fa servir els joves com a tropa de xoc o els nens com a soldats, com fan algunes guerres d’avui. Al llarg de la meva vida vaig conèixer dos persones, en Josep Benet i mossèn Ballarín que foren uns afortunats supervivents d’una lleva que no s’hauria d’haver produït mai, mai de la vida.

Ara, amb tota la perspectiva dels quasi prop 80 anys d’aquests esdeveniments, les lleves foren mobilitzades els anys 1938 i 1939, es pot fer un judici més equànime sobre el sentit d’aquesta quintada. Uns 27.000 joves foren enviats al front. És oportú que Lluís Pasqual ha fet una obra que és un gran homenatge a la lleva del biberó i a la memòria d'una generació perduda, recordada a partir del colpidor testimoni dels supervivents. La seva memòria, més que un record, ha de ser una interpel·lació a les nostres consciències per adonar-nos de la monstruositat d’aquests fets. No hi ha èpica exaltada que tingui sentit quan les decisions polítiques portaren a la mort segura milers de joves. Avui que vivim en el temps de revisió de la memòria històrica, pot ser seria oportú reflexionar sobre la mala decisió presa pel president de la II República Española que, en lloc de proposar una rendició ordenada, preferí desesperadament enviar tants joves a morir per un país que ja no existia.

La dinastia Omeia repensà l’islam V

Els califes omeies no es van preocupar molt per la religió, excepte quan van ser obligats a canviar d'actitud per pressió dels seus oponents, en general, persones molt més piadoses en la fe musulmana. Sí que és evident que l'islam es va desenvolupar com a religió universalista durant el període omeia, però els experts no identifiquen de quina manera el califat va contribuir a això. El que és evident és que en cap cas els califes omeies, s'han de considerar com sunnites, ja que el sunnisme va aparèixer just després de la fi de la dinastia omeia i, en molts punts, platea uns supòsits totalment diferents proposats pels califes d'aquesta dinastia.

El nou règim polític instaurat pels omeyas no dubtava a utilitzar la religió per legitimar la seva autoritat. Així mateix títol emprat pels califes omeia de Khalifat Allah es va considerar que era una usurpació del títol religiosos de Khalifat Rasul Alla. Un altre signe d'aquesta usurpació religiosa en benefici de la legitimitat política va ser el fet que els califes i els seus governadors s'asseien al minibar, lloc preferent en les mesquites, mentre es realitzava la jutba, el sermó de la pregària de divendres. Hi ha alguns comentaris que vulnerin alguns califes omeies atribuint comportaments poc acords amb l'islam, encara que aquests més aviat poden ser relats inventats per confirmar l'animadversió d'alguns musulmans amb aquesta dinastia.

Qualsevol valoració del període dels Omeia de tenir en compte quines són les fonts enjuiciadoras i quins fins podrien perseguir amb les seves valoracions. Els experts reconeixen que bona part de la informació disponible sobre els omeies va ser escrita des d'entorns dominats. Després, hi ha el transsumpte que presideix des de sempre tot judici sobre l'islam: la consolidació de la tradició sunnita i xiïta, i com totes dues procuren diferenciar-se, així com l'esforç dels omeies en poder legitimar-se com poder polític reivindicant ser descendents directes de Muhammad. Aquesta última qüestió, pot haver induït a buscar la manera de temperar, dins de la pròpia tradició musulmana, la gran hostilitat que semblava haver collit els omeies entre els musulmans.

Glosses per la vida quotidiana

Davant la frenètica vida quotidiana hem de saber trobar, o crear, espais de silenci. Aquests són moments per gaudir de la contemplació del que som, el que fem o hem deixat de fer i així, pas a pas, construir el sentit de la vida personal. Són moments d’obertura sincera al cor que ens permeten descobrir les nostres fortaleses o febleses interiors que ens han d’ajudar a seguir caminant estimant als demés. “Ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor. Calmeu-vos, Senyor, ¿què espereu? Sigueu pacient amb els vostres servents” (Sl 89)

Creure és comprometre’s personalment. Podem escoltar les opinions d’altres persones, podem deixar-nos influir pel seu pensament, però al final sempre hi ha una resposta personal. Des del cor sincer hem de respondre a la invitació de Jesús de seguir-lo. “¿Qui diu la gent que sóc jo? ... I vosaltres ¿qui dieu que sóc?”(Lc 9,18-22)

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha la dita que s’agafa abans a un mentider que a un coix. És ben cert. La veritat ha de presidir les relacions entre les persones. Dir la veritat és tenir respecte per els altres. La veritat ens fa lliures. Res pot restar amagat a l’escrutini. “No hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut i entès” (Lc 8,17)

Si som bones persones, les altres persones ho agrairan. No cal ser un heroi o comportar-nos com els ídols populars, només cal actuar amb rectitud, seguir els camins de la veritat procurant fer el bé i estimant als demés. Somriure i ser amable amb els altres, procurar no tenir comportaments poc sincers o no estimar a les persones que ens envolten i aquells que no veien. “Feliços els homes de conducta irreprensible, / que segueixen la llei del Senyor. / Feu-me entendre la vostra llei, /que la vull guardar amb tot el cor”(Sl 118)

L’amor tot ho pot, ell mou el cor de les persones a fer el bé. La salvació, sigui quin sigui el sentit que li donen a aquest nom, neix de l’amor als demés, de la misericòrdia que anima a preocupar-se per les altres persones sense preguntar qui són i d’on venen. “El que jo vull és amor i no ofrenes de víctimes. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors”(Mt 9,13)