dilluns, 27 de febrer de 2017

Decàleg de la serenitat

La proximitat del temps quaresmal convida a tenir uns moments de meditació per conrear la dimensió espiritual. És bo fer servir alguns materials que ajuden a fer aquesta visita interior. Sant Joan XXIII, proposà un petit text, el "Decàleg de la serenitat", que es pot adaptar a les situacions de cada persona.. És un text que ajuda a pregar i recuperar la serenor de l’ànima. És un petit gran text que ajuda a viure el sentit del temps quaresmal. Cada persona el pot adaptar a la seva situació vital. 

1. Només avui tractaré de viure exclusivament aquest dia, sense voler resoldre el problema de la meva vida, tot de cop. 

2. Només avui posaré tota l’atenció en el meu aspecte cortès pel que fa al meu capteniment; no criticaré ningú, i no voldré millorar o disciplinar ningú, sinó sols a mi mateix. 

3. Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l’altre món sinó també en aquest. 

4. Només avui m’adaptaré a les circumstàncies, i no voldré que les circumstàncies s’adaptin a tots els meus desigs. 

5. Només avui dedicaré deu minuts del meu temps a una bona lectura; recordant que, així com l’aliment és necessari per a la vida del cos, així també la bona lectura és necessària per a la vida de l’ànima. 

6. Només avui faré una bona obra, i no ho diré a ningú. 

7. Només avui faré una cosa que no m’agradi de fer; i si em sentia ofès en els meus sentiments, miraré que ningú no se n’adoni. 

8. Només avui em faré un programa detallat; potser no el compliré tot; tanmateix el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió. 

9. Només avui creuré fermament -encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la Providència de Déu s’ocupa de mi com si al món no hi hagués ningú més. 

10. Només avui no tindré por. Sobretot no tindré por de fruir de tot allò que és bonic i de creure en la bondat. 

És evident que si durant el temps de Quaresma cada un de nosaltres poden complir uns quants d'aquests manaments, i l’endemà s’intenta fer amb alguns altres i en successius dies els següents potser no acabarem tenint la serenitat de sant Joan XXIII, però si la suficient serenitat per a ser feliç.

diumenge, 26 de febrer de 2017

El salafisme no pot guanyar el debat cultural

Arran dels diferents atemptats a França en els darrers anys s’encetà un interessant debat per analitzar les causes d’aquest terrorisme i el grau d’incidència en la societat francesa. Tot i que el temps transcorregut, el debat s’inicià a finals de l’any 2015, encara és viu i les seves aportacions serveixen per entendre alguns dels nous fenòmens que es donen a les societats occidentals. Dos prestigiosos intel·lectuals francesos, Olivier Roy i Gilles Kepel, encapçalen les dues visions que resumeixen l’estat del debat. Els seus punts de vista pretenen aportar criteris per entendre el sentit del terrorisme gihadista aparegut a la societat francesa i comprendre les mesures que cal adoptar per combatre’l. 

Olivier Roy sosté que el terrorisme gihadista europeu és una revolta nihilista contra tot l’ordre establert. Per aquest coneixedor dels processos àrabs el gihadisme “no es tracta de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització de la radicalitat”. Gilles Kepler, pensa el sentit contrari. Considera que hi ha una radicalització de l’islam, bàsicament alimentada pels postulats salafistes, que alimenta les opcions terroristes. Dues visions sobre el mateix problema. La primera situa l’accent en causes socials, les quals troben la seva expressió política i ideològica en l’islam, mentre que el segon punt de vista insisteix en el fet religiós vinculat a lectures intransigents de l’islam que troben la seva significació en el terror de la gihad. 

Hi ha altres lectures d’aquests fenòmens, però més aviat són interpretacions derivades de les anteriors. Pot ser el que cal, més que instal·lar-se en un debat acadèmic entorn a aquests fenòmens, cal assumir per part de tots els actors implicats, però molt de manera molt especial les corrents islàmiques moderades, que l’islam té un problema d’interpretació que permet l’aparició de les lectures salafistes. El salafisme és un problema de tots que els musulmans no poden ignorar. Cal saber combatre ideològica i culturalment el salafisme perquè no guanya la batalla de les consciències musulmanes a Occident.

dissabte, 25 de febrer de 2017

Glosses per la vida quotidiana

Si la nostra vida s’acomoda i perdem la capacitat crítica o de lluitar per la justícia deixem de ser testimonis d’esperança. No podem deixar de ser coherents en el compromís per una terra nova i un món millor. Fer-nos grans no ha de significar acceptar la manera de fer i de pensar del món. Hem de seguir formant part de la massa crítica que anuncia la força de l’amor. “Cadascú haurà de passar la prova de ser salat amb foc. La sal és bona, però si perdés la salabror, ¿amb què la tornaríem salada? No perdeu la sal i viviu en pau entre nosaltres” (Mc 9, 50) 

L’amistat és un tresor. Les relacions humanes porten a conèixer a molts persones que simplement, com deia Josep Pla, esdevenen saludats o coneguts, però no sempre sorgeix una real amistat. No és fàcil l’amistat. Aquesta es posa prova en els moments difícils, en els dies d’infortuni. El sentiment d’estimació i benvolença a una altra persona, un cop percebut, cal treballar-lo per mantenir-lo. “Aparta’t dels teus enemics i sigues prudent amb els amics, qui el troba ha trobat un tresor. Un amic fidel no té preu, és d’un valor inestimable. Un amic fidel és remei que retorna la vida”. (Sir 6,13-15)

divendres, 24 de febrer de 2017

Glosses per la vida quotidiana

La justícia, la bondat i la pau formen part de la saviesa humana transmesa de generació en generació. No és una saviesa basada en els coneixements o en el raonaments que donen fonaments, sinó en la comprensió de que la vida és amor i acolliment als altres. Aquesta experiència dóna un do que ajuda a entendre que per viure cal tenir la saviesa que dóna l’estimació. “Tota saviesa ve de Déu, el Sentor, i és amb ell des de sempre. ¿Qui pot comptar els grans de sorra de les platges, les gotes de la pluja, els dies de l’eternitat?”.(Sir 1,1-2)

La vanaglòria mundana és innecessària. És ben inútil tenir una glòria més aparent que real, glòria que hom s’atribueix per mèrits que no s’ho valen. No serveix per res neguitejar-se per lluir. Es fatu donar cops de colze per estar al davant de tot. Tot això és banal i superflu. Cal estimar als altres i apropar-s’hi amb actitud de servei. Només així la vida té sentit ple i podem estar en pau amb nosaltres mateixos.“Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots” (Mc 9,35)

La confiança suavitzen i fan planeres les relacions humanes. Confiar és obrir-se a l’altra pel que l’altra és i ens pot ajudar a créixer personalment. La confiança en Déu dóna seguretat, tranquil·litat i calma l’esperit. “Ni quan passo per barrancs tenebrosos / no tinc por de res / perquè us tinc vora meu, / la vostra vara de pastor / m’asserena i em conforta” (Sl 22)

dijous, 23 de febrer de 2017

Caritat política: discerniment i tensions

Des de la diversitat d’opcions obertes a la consciència cristiana, el catòlic troba l’existència d’una caritat política comuna en la majoria de forces polítiques. Hi ha una transversalitat de la presència dels valors cristians en l’acció política. Els cristians tenen la llibertat d’optar, dins d’aquesta pluralitat d’opcions, aquella que, en consciència, creuen més coherent amb els seus valors i que aporta les solucions polítiques jutjades com les més adients. Aquests solucions han d’orientar-se a portar al màxim de bé a la societat. Es en aquest judici quan poden sorgir dificultats alhora d’interpretar quin el sentit i la profunditat d’aquest bé. 

La pregunta també es planteja a nivell de la consciència dels cristians. En tot moment els cristians han de procurar seguir el resultat del seu discerniment i expressar el seu pensament. Alguns cops l’opinió dels cristians no coincideix amb la dels seus pastors. En cap cas, això ha d’interpretar-se com un trencament de comunió eclesial. Certament, entre les orientacions pastorals i les consciències personals poden sorgir tensions. Però aquestes han d’expressar-se en el si de l’Església en tota naturalitat i, en el cas de la consciència personal, trobant les vies oportunes de discerniment. Sabedors de que, malgrat les aparents dificultats que poden donar-se entre les opcions personals i les orientacions pastorals existeixen llocs comuns de trobada entorn als valors bàsics que fonamenten la societat: la promoció de la justícia, el servei als pobres, l’equitat, la reconciliació i el perdó. 

La presència política dels cristians, sigui quina sigui la seva adscripció, ha de servir per facilitar l’enteniment i el diàleg polític. Pastoralment es necessari que els polítics cristians abandonin les desqualificacions, les crispacions i els odis.

dimecres, 22 de febrer de 2017

Muhajiruns i ansars, cadascun al seu aire

La mort de Mahoma plantejà un seriós desafiament a la primitiva comunitat de creients en l’islam. Fins i tot, alguns no creien que hagués mort el màxim líder dels musulmans. Un d’ells, Umar al Jattab, que fou escollit dos anys després, líder dels musulmans, amenaçà en matar a qui digués que Muhàmmad estava mort. La seva desaparició evidencià que el seu lideratge no podia ser heretat ni estava calculat que fer després de la seva mort. No estava prevista  una cadena de comandament que permetés clarificar qui havia de ser el successor de Muhàmmad. No hi ha indicis en la tradició musulmana que Muhàmmad hagués insinuat qui podia ser el seu successor, ni cap suggeriment de quin mecanisme s’havia d’articular per designar-lo, ni l’Alcorà donava cap posta de com fer-ho. Si bé en vida de Muhàmmad la comunitat creient estava unida entorn del lideratge fort, després de la seva mort afloraren les diverses tensions fins aquells moments ben contingudes.


Una d’elles fou la tensió existent entre les tribus mequesos dels Aws i els Khàzraj; l’altra era la rivalitat, no sempre dissimulada i no pacífica, entre els muhajirun, els immigrants, i els ansar, els medinesos que els acolliren a Yatrib; i els ressentiments i retrets entre els primers conversos a l’islam i els coraixís conversos de darrera hora, quan veieren que els musulmans conqueriren La Meca. A més, la desaparició de Muhàmmad feu evidents la inestabilitat dels acords establerts amb algunes tribus de la Península Aràbiga que, davant la desaparició del líder, ara es sentien descompromeses, especialment en sostenir econòmicament, mitjançant taxes, a la comunitat musulmana. Aquesta situació conflictiva desestabilitzà profundament la comunitat musulmana i la situà enfront d’una divisió, tan profunda que els coraixís de Medina estigueren a punt d’escollir, per la seva part, un líder propi i els ansar un altre. 

dimarts, 21 de febrer de 2017

El fet religiós en la Catalunya del futur

Avui s’ha celebrat un acte en el Parlament de Catalunya on es presentava el document “El fet religiós en la Catalunya del futur”. L’acte s’inscriu en la perspectiva de la configuració d’un possible Estat català i analitza el tractament legal i polític que el fet religiós ha de tenir en aquest nou marc polític de Catalunya. Els promotors d’aquest document, un conjunt d’entitats religioses representatives de la diversitat religiosa existent a Catalunya ha promogut aquesta document per afirmar que, en el cas que Catalunya esdevingui un Estat, la seva legislació hauria de reconèixer i protegir el dret humà fonamental de la llibertat religiosa. 

En aquest futur Estat la seva relació amb les confessions religioses ha de basar-se en el model aconfessional o de laïcitat oberta. És propi d’aquest estat aconfessional cooperar amb les entitats religioses de forma equitativa de tal manera que es preservi la història, la implantació i l’arrelament social de les diferents confessions. Ha estat un acte afirmatiu del valor social de les religions en la futura Catalunya independent i la voluntat d’avançar, des de la particularitat de cada una d’aquestes confessions, en aquest sentit.