Perversions de la política

La política pot tenir moltes perversions, però totes elles poden resumir-se en una sola: supeditar la voluntat de la ciutadania als interessos dels càrrecs institucional dels partits. Aquesta persversió desvia la política de les seves finalitats més nobles: servir als ciutadans, ajudar la seva entesa i facilitar la governabilitat de la societat. Una variant d’aquesta desviació és confiar amb l’estratègia de que quan pitjor millor. Fer-ho és un sarcasme i una crueltat. Pensar que quan més pateixin els ciutadans més conscients seran de que cal lluitar per l’alliberament és inadmisible. Aquesta fou l’estratègia de Sendero Luminoso peruà, que matava als camperols, que deia servir, per tal de que es revoltessin contra aquesta injustícia. Aquests comportament són il·lícits moralment. Però, desgraciadament sembla que alguns polítics del bàndol independentista, tenen tendència a especular amb aquesta visió de la política. 

Una altra variant d’aquesta perversió és ignorar la voluntat de la ciutadania. Hi ha els risc que els partits interpretin i substitueixin la voluntat dels ciutadans de tal manera que, no només prenen decisions sense tenir en compte les opinions dels ciutadans, sinó que decideixen en contra la voluntat dels seus electors. El debat sobre llistes unitàries o no de l’independentisme és una mostra d’aquesta situació. Sobretot, escoltant alguns dirigents de partits, hom s’adona que fonamenten les seves opinions, sobre la bondat o inconveniència d’aquesta fórmula, sobre uns pressupòsits que queden ben lluny del que perceben els militants dels partits i els seus votants. Al final, el que sembla lògic per una part d’aquests votants no és compartit per la cúpules dirigents dels partits. Si això passa, no és bo per la solidesa democràtica de la societat. Quan més s’eixampla la distància entre els electors, els partits i els seus representants, més s’afebleix la democràcia. Al final, la democràcia dèbil esdevé un formalisme instrumentat als interessos d’aquells que controlen l’aparell dels partits i el poder.

Units per guanyar al Congrés de Diputats

De nou la perspectiva d’una convocatòria electoral torna a obrir el debat de la possible llista unitària de les forces independentistes. Però, un altre cop, s’intueix que la resposta tornarà a ser la mateixa sentida en altres ocasions: anant per separat s’apleguen més vots el quals es poden sumar a través de la unitat d’acció. Per si quedés algun dubte, sempre hi ha l’oportuna enquesta que sembla confirmar la bondat d’anar en llistes diferents. És una llàstima que les càlculs tàctics dels partits s’imposin a l’obvietat de les evidències. Alguns partits polítics s’han apropiat del procés independentista i l’han manipulat en benefici propi. És lamentable que algunes forces polítiques especulin amb els sentiments independentistes per garantir les seves quotes de poder o per maniobrar per assegurar la seva hegemonia política en el camí cap a la República. Uns i altres obliden que des de l’any 2010 la lluita per la independència de Catalunya ha estat impulsada i sostinguda, dia a dia, per la gent al marge dels partits polítics. S’equivoquen els partits que pensen que són ells els que lideren el procés, si s’instal·len en aquest convenciment la realitat els sobrepassarà i esdevindran marginals.

Les propers eleccions generals tornen a ser una oportunitat per recuperar el debat sobre el sentit de la unitat dels més de dos milions de catalans que estan a favor de la República. ¿Que passaria si la voluntat d’aquestes persones es traduís directament en escons al Parlament espanyol? És més, ¿que passaria si fos possible confluir electoralment tots aquells catalans, un 80% de l’electorat, que estan avui a favor del referèndum pactat? ¿Quants diputats representarien la suma dels vots d’aquest 80% de catalans en el Congrés si anessin tots en una sola llista?. L’objectiu polític d’un referèndum pactat unifica políticament i és el test per de la qualitat democràtica d’Espanya. Aquest fou el sentit de la gran manifestació del passat dissabte 16 de febrer a Barcelona. On sota la pancarta del dret de l’autodeterminació hi havia un ampli espectre de forces democràtiques catalanes. Aquest dissabte, planava de nou la idea de que som un sol poble reivindicant la plenitud de la democràcia. 

 En les properes eleccions del proper abril està en joc la democràcia a Espanya i, de retruc, la possibilitat de seguir avançant en el camí democràtic cap la independència. Si guanya l’aliança de dreta i extrema dreta tot s’atura i l’odi que acumulen pot fer molt de mal. Des d’avui caldria posar-se a treballar per fer possible l’aliança política unitària que permetés representar aquest 80% de la població. ERC, JuntsxCat, els Comuns i la CUP haurien de ser generosos i no anteposar ara, en l’actual conjuntura, les seves aspiracions i interessos polítics particulars a la possibilitat de crear una aliança per tornar a fer política al Congrés i facilitar el camí cap el Referèndum a Catalunya. És moment de fer política, no d’instal·lar-se en sentimentalismes o tacticisme de curta volada. Perquè els que hauria de vertebrar l’agenda política immediata de l’independentisme, no és cap reedició d’una simulada declaració d’independència, sinó l’afirmació inequívoca del camí del referèndum.

Glosses per la vida quotidiana

En tot moment, les persones creients podem testimoniar el sentit de la fe i convidar a altres persones a compartir-la. Són moments en els quals es pot comunicar al nostre entorn tot allò que dóna sentit a la nostra vida. Podem fer-ho sense aixecar la veu, sinó actuant de forma coherent amb les creences i principis que ens sostenen. “Digueu a la gent: «El Regne de Déu és a prop vostre»” (Lc 10,9)

Sovint donem la impressió que estem sords a les evidències. Tenim el cor i la ment tancades a la realitat, esdevenim insensibles al que passa al nostre entorn i no comprenen el que passa perquè estem aïllats en nosaltres mateixos. Ens comportem com mancats de sentit i de sentiments. Esdevenim cecs i sords a les injustícies i els patiments dels altres. Cal tenir sempre la ment i el cor oberts per acollir i respectar a totes les persones. “Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà ! que vol dir: «Obre't!»” (Mc 7,32-34)

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones cerquem un sentit a la vida i un referent que ens sostingui en els moments de defalliment. L’ànima i l’esperit necessiten sovint trobar consol. En el nostre caminar per la vida hem d’obrir el cor per deixar entrar aquesta ajuda que sempre orientarà les nostres passes per camins de pau i tranquil·litat. “A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.” (Mc 6,56) 

Algunes persones pensen que la seva fe és l’acompliment estricte d’unes pràctiques religioses mentre mantenen els seus cors insensibles a les injustícies i opressions de la societat. Aquesta pot ser també la nostra temptació. Res pot anul·lar allò que és fonamental: estimar als altres. “Així amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes” (Mc 7,13) 

El fariseisme és una actitud interior que posa en perill tota recerca de la veritat i la pròpia experiència del transcendent perquè ho condiciona tot al compliment de la llei, del seguiment estricte de la norma humana. Les coses són bones o dolentes filtrades per la mirada del cor humà, perquè les persones són lliure de fer un ús bo o dolent de les coses. “Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home” (Mc 7,20-23).

Figures espirituals: Joseph Wresinski

El diari catòlic francès La Croix publica periòdicament unes petites referències sobre figures espirituals en l’ànim de fer conèixer el seu testimoniatge creient. Penso que es bo fer-ne difusió a fi de que pugui ser un referent a seguir. La figura glossada avui és Joseph Wresinski.

El pare Joseph Wresinski estava convençut que “la misèria és obra dels homes, i només els homes poden acabar amb ella” animat per aquesta idea dedicà tota la seva vida a combatre la pobresa. Joseph Wresinski era fill de pare polonès i mare espanyola, va néixer el 12 de febrer de 1917 i va créixer en una llar molt pobre a Angers (departament de Maine i Loira). Fou ordenat sacerdot el 29 de juny de 1946 i fou rector en zones obreres i rurals en el departament d'Ainé fins que el seu bisbe li va proposar, el 1956, treballar en el camp dels sense sostre de Noisy-le-Grand, en la regió parisenca. El 14 de juliol de 1956 arriba al camp dels sense sostre, on vivien 252 famílies. A partir d'aquest moment dedicarà tota la seva energia a aconseguir que es reconegui a aquest poble a la recerca de dignitat, un poble amb un pensament i una esperança únics, indispensables per a la societat. En Noisy-le-Grand va proposar a les famílies crear una escola bressol i una biblioteca. “No és aliment o vestits el que necessiten aquestes persones, sinó dignitat, no dependre de la bona voluntat d'altres”. Amb les famílies que vivien en Noisy-le-Grand, el pare Joseph Wresinski va crear una associació que es convertiria en el Moviment ATD Quart Món.

Lentament s'uneixen a ell homes i dones de tots els àmbits. Alguns, procedents de diferents països, trien comprometre a favor dels més pobres. Neix així el voluntariat permanent del Moviment ATD Quart Món. Membre del Consell Econòmic i Social de la República francesa a partir de 1979, el pare Joseph Wresinski redactarà un informe que tindrà repercussions socials i polítiques importants a Europa i al món. Aquest informe, titulat: Gran pobresa i precarietat econòmica i social, és aprovat el 11 de febrer de 1987 i per primera vegada es reconeix la misèria com una violació dels drets de l'home. El pare Joseph Wresinski impulsà un moviment inspirador d’una humanitat fraterna convençut de que “allà on els homes estiguin condemnats a viure en la misèria, es violen els drets de l'home. Unir-se perquè siguin respectats és un deure sagrat”. Com a fruit de les mobilitzacions impulsades per aquest moviment ATD Quart Món el 17 d'octubre s’instituí com a Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, que va ser reconegut oficialment per les Nacions Unides el 22 de desembre de a 1992. El pare Joseph Wresinski morí el 14 de febrer de 1988. El seu record està vinculat a l'alliberament dels més pobres, dels que va ser durant tota la seva vida el seu autèntic representant.

Les imatges mentals i reals

M’ha sorprès el relat que els medis de comunicació han transmès  de l’actitud adoptada per alguns dels pressos polítics davant la presència del president Torra en la sala de vistes del Tribunal Suprem. S’ha especulat, aquestes imatges donen per a molt, sobre la significació de la seva indiferència davant de la màxima representació política dels catalans suggereix moltes lectures i cap d’elles bona. Sobretot perquè el llenguatge no verbal condiciona en excés els marcs mentals de moltes persones. Aquests gest no haurà passat desepercebut per molts persones àvides de trobar disputes i divisions dins del independetisme. Tot i que, un gest, com el que recullen les cròniques gràfiques o els comentaris, no s’ha d’interpretar en excés perquè, on els analistes veuen displicència, en realitat pot ser una simple distracció. Per això, no cal treure més punta de la que té l’anècdota. Segur que hi ha tensions entre els dirigents polítics, però cal situar-les en l’espai on es disputen les diferències no en la gestualitat. El record del passat històric del poble català hauria de fer tenir més cura alhora d’amplificar divisions, quan no tensions, davant la unitat i la convergència d’interessos. Els pensadors del catalanisme sempre han destacat com a Catalunya s’han perdut moltes causes justes per la desunió i enfrontaments interns entre qui, es suposava, havien d’anar junts.

Una altra sorpresa que tinc és alguns comentaris que he sentit o llegit en relació al fet que ara els pressos polítics hauran de demostrar la seva innocència. Una piulada d’uns dels pressos posa de manifest fins quin punt el marc mental propiciat per l’Estat ha cuallat en algunes mentalitats. No és propi descriure l’actual moment processal en els següents termes “a partir d’ara som a les mans d’aquests set magistrats que hauran de valorar les proves i resoldre sobre la nostra innocència”. Situar-se en aquest marc mental és acceptar que són culpables i ara cal demostrar la seva innocència, quan resulta que és totalment a l’inrevés. Segons el sistema judicial espanyol, doncs així ho preveu la pròpia Constitució del 78, en el seu article 24, estableix “la presunció d’innocència”. Així, qualsevol persona sotmesa a un judici, el ministeri fiscal i les acusacions són els encarregats de demostrar la culpabilitat i, a tenor de les proves aportades, els jutges dictaran sentència si qualsevol persona acusada és culpable o innocent. Però, a l’inici i durant el judici i abans de que es dicti sentència ferma, tota persona segueix gaudint de la seva presunció d’innocència.

El gest fraternal d’Enric Pons

Avui, en el dia en que tota l’atenció mediàtica està centrada en l’inici del judici dels polítics independentistes, m’agradaria parlar i reflexionar d’un altre tema per eixamplar el camp de visió. Voldria comentar la recent mort d’Enric Pons. La seva història és exemplar i mereix ser explicada per treure-la de l’anonimat que quedarà reduïda per l’allau informatiu d’aquests dies. Enric Pons, fou un dibuixant de l’editorial Brugera que es trobava actualment en una situació econòmica precària fins el punt que va estar a punt de ser desnonat. Amb la seva pensió de 650 euros pagava un lloguer de 530 euros i no sempre se’n sortia dels precaris equilibris econòmics. Sobrevivia en part gràcies als ajuts de l’antiga Casa de Cadis de Barcelona, un alberg autogestionat per acollir a persones sense sostre o amb dificultats econòmiques.

Quan semblava que tot anava de mal en pitjor Enric Pons rebé un ajut de 10.000 euros per part d’un donant anònim de Madrid per ajudar-lo a sortir de la precarietat en que es trobava. La història exemplar fou el seu gest de solidaritat amb aquests diners. En lloc de quedar-se’ls feu com sant Martí de Tours amb la capa, donà 5.000 euros a la Casa de Cadis en agraïment pel suport que havia rebut. I, tot seguit es produí un nou gest meravellós de solidaritat, que exemplificava la idea de la multiplicació de pans i peixos de l’Evangeli, els okupes de la Casa de Cadis decidiren ajudar a persones en pitjor situació que ells i repartiren els diners entre el centenar de persones en llista d'espera per aconseguir un llit a la Casa de Cadis. El gest d’Enric Pons no es pot oblidar i la seva mort mereix ser recordada, no només per aquelles persones que gaudiren de la seva generositat, sinó per totes aquelles persones que estimem la bondat dels gestos solidaris.