Bones vacances

Ha arribat el dia d’aturar momentàniament el blog per ser temps de vacances. Espero que els meus amics del blog puguin fruir d’aquest temps de descans i aprofitin el temps per alimentar també l’esperit. Aprofitem l’estiu per llegir i conrear l’esperit. El temps d’estiu és un bona ocasió per gaudir del silenci, del repòs dels tràfecs de la vida quotidiana i emprendre el camí dels itineraris interiors.

Les meves recomanacions pel temps de vacances poden anar contracorrent, ho sé, però són sinceres i sentides. Els dies de vacances són una bona ocasió per les converses reposades, quasi bé destil·lades d’atenció pel que diuen els demés. No calen converses transcendents, però sí plenes d’humanitat. També és el moment de gaudir de les ombres d’oreig mentre el sol crema despietadament. No sóc partidari d’anar amunt i avall, tastant d’aquí i d’allà, m’apunto al dolce far niente contemplatiu i introvertit. El meu retorn serà el primer dia de setembre

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines

“La recreació és un moment fort en la vida de comunitat, i jo no m’atreviria a valorar-lo menys que la pregària comunitària o que els àpats fraterns, que són els altres dos grans moments en què, segons sant Benet, s’expressa i es verifica la fraternitat monàstica. Segurament sant Benet tractaria els monjos que es dispensen de la recreació comunitària amb la mateixa severitat amb què tracta els qui fan tard al refetor “ (cf. RB 43, 15). Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

“Demaneu i us donaran; busqueu i trobareu; truqueu i se us obrirà” Lc 11:9

“En la concepció més original del monaquisme, el monjo és un asceta, un que lluita amb esforç per treballar-se espiritualment. O, per dir-ho d’una manera millor, més adequada a la visió cristiana de la vida espiritual, el monjo estima tant Déu, que vol fer vida la seva Paraula per reproduir en ell la imatge de Jesucrist i per això es treballa” P. Abat Josep M. Soler, 6 agost 2013.

La cruïlla independentista

És ben cert que un dels objectius de la política és facilitar que succeeixin diversos esdeveniments a fi que al final de tot puguin aconseguir-se les finalitats proposades. Tot això comporta un treball pacient de moviments estratègics orientats a l’assoliment de les finalitats proposades. És evident que cada partit divergirà en aquest exercici estratègic, doncs cadascú persegueix unes finalitats diferents. Això ha quedat molt clar en el darrer debat d’investidura. Mentre uns partits consideraven que la formació del govern de Pedro Sánchez els hi anava prou pels seus interessos estratègics, altres pensaven tot el contrari. A més, en el bàndol d’aquests darrers, es produïa una estranya confluència d’actituds polítiques que, tot i coincidir amb el mateix sentit de vot, uns perseguien l’objectiu estratègic de situar l’Estat en un punt de bloqueig i altres, el seu sentit del seu vot era purament tàctic per tal de desgastar al PSOE.

Els partits independentistes tenen visions estratègiques profundament distanciades. Si bé l’objectiu final és la independència de Catalunya, les estratègies adoptades es semblen com un ou a una castanya. Mentre ERC aposta per facilitar la governabilitat de l’Estat convençuts que un govern del PSOE permetrà situar el problema català a l’agenda política governamental, JxCat ha decidit aguditzar el conflicte amb l’Estat a fi de forçar al màxim les seves contradiccions i, en la mesura del possible, bloquejar l’acció de govern. En aquest cas, la negociació política al conflicte català vindria imposada des de fora de l’Estat per les autoritats internacionals a fi de trobar una sortida a la situació. 

Els dos camins estratègics són legítims; el que cal es veure quina és l’estratègia que avalen els ciutadans de Catalunya. El que és evident és que els governants de Catalunya no poden optar per una estratègia o altre al marge de la comprensió dels ciutadans. Només unes eleccions, on es confrontin les dues estratègies permetran saber quin és el camí que cal seguir. Els processos electorals aporten legitimitat alhora de prendre decisions polítiques. En qualsevol cas, algunes organitzacions de la societat civil poden manifestar les seves opinions, però la confrontació ha de situar-se en l’àmbit d’aquelles formacions que han d’esdevenir interlocutores amb l’Estat per resoldre el conflicte català. Un cop feta l’elecció de l’estratègia, les forces polítiques independentistes, així com les organitzacions de la societat civil alineades amb l’independentisme, han d’establir una unitat d’acció entorn amb l’opció referendada popularment i han de treballar plegats en aquesta direcció.

Saber consolar

Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients hem de testimoniar unes actituds transformadores de les relacions humanes. Cada dia tenim l’oportunitat de viure de manera diferent i mostrar la nostra capacitat d’estimar a través de estar atents a les altres persones, servint-los en tot allò que faci falta. “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20,25-27)

Tot sovint escoltem paraules assenyades, però no fructifiquen en el nostre cor. Anem massa  atabalats per aturar-nos i meditar el que hem sentit. El soroll del nostre entorn pot impedir que entenguem el que hem escoltat. Molt probablement necessitem dedicar-hi temps, perseverança i paciència per madurar el que sentim. “El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit” (Mt 13,22)

Glosses per la vida quotidiana

No sempre entenem des del cor les coses que ens passen. Necessitem temps per meditar-les i comprendre-les. Fins i tot, hi ha situacions que cal l’ajuda d’algú per  comprendre el sentit del que ens està passant. Quan ho comprenem tot pren un sentit nou i el nostre esperit es reconforta.

Jo us contemplava al vostre santuari

quan us veia gloriós i poderós.

L’amor que em teniu val més que la vida;

per això els  meus llavis us lloaran.

Salm 62

Hem de ser persones bones i fer el bé. Hem de ser constructors de justícia i testimonis de la pau. Hem d’estimar en tot moment i ser constructors de pau. Els nostres fruits, són les obres que fem i la saba que necessitem per donar els fruits provés de la vida interior. “Manteniu-vos en l’amor que us tinc, diu el Senyor, qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit” (Jn 15,9b,5b)

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen ser. La impaciència ens esborra sovint l’enteniment. Hem de saber practicar la perseverança com a virtut que ens permet tenir la persistència per aconseguir en alguna cosa empresa. L’esforç continuat dóna els seus fruits. Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança (Lc 8,15)

Fracàs de la política

La investidura fallida de Pedro Sánchez és, ras i curt, un fracàs de la política. Al marge dels diferents graus de responsabilitat, molt especialment de les persones que han dirigit aquesta negociació, hem assistit des de la primera fila de la història, al fracàs de la utilitat de la política. Perquè la política ha fracassat en allò que forma part de la seva essència: trobar punts d’acord entre diferents a fi de resoldre els problemes dels ciutadans. Alguns responsables polítics han oblidat que els processos electorals serveixen per establir les preferències de la ciutadania. Si aquesta considera que cal atorgar molta confiança en una força política vota massivament a fi d’atorgar la majoria absoluta. Però, si no és així, això es tradueix amb un joc de majories i minories que, combinades, permet construir la base de la governabilitat. En les darreres eleccions el mandat ciutadà era que els dirigents polítics s’havien de posar d’acord per governar Espanya, però la realitat ha demostrat que han estat incapaços de fer-ho. Per això és normal que una part important dels ciutadans estiguin enfadats, molt enfadats, per aquesta situació. Els professionals de la política no ha sabut fer bé la seva feina.

Tal com ha anat la negociació de la formació de govern és evident que els negociadors dels pactes han fracassat. Cada una de les parts acusa a l’altra d’haver torpedinar la negociació. Els ciutadans no tenim més informació que les paraules dites en el Congrés de diputats i a través d’elles ens hem de fer la composició de la situació. I, certament, en lloc de treure’n alguna conclusió per entendre el que ha passat, tot esdevé molt enrevessat i ple de clarobscurs. Hi ha hagut una mala negociació de l’acord de govern. Les simpaties i antipaties personals s’han barrejat amb la manca d’un programa de govern de coalició. Algun diputat ha expressat, sense immutar-se, que la nova manera de negociar avui és posar-se d’acord abans en la voluntat de que es vol governar junts i després des del possessió del govern, ja es discutirà el programa. Em sona una versió moderna del “trágala” on es busca el xec en blanc i després Déu dirà. Ho trobo una obscenitat política. L’essència de tot pacte és l’acord sobre el programa, no els acords per repartir-se les quotes de poder el poder i altres vicissituds del govern.

Al final d’aquest túnel de la incomprensió política pot sorgir un salvapàtries que proposi superar el sistema actual de partits per inoperant. Per regla general, aquests salvadors són populistes, autoritaris i antidemocràtics. Només cal mirar a l’horitzó per adonar-nos que en el nostre entorn comencen haver-hi uns quants. Lamentablement, avui, els grans partits d’Espanya han facilitat, uns per les seves dificultats d’enteniment i algun altre per un ús d’un llenguatge ofensiu i xavacà,  donar un pas més pel aplanar el camí dels nous populismes antidemocràtics. El temps ho dirà. Per sort de la política, el debat d’investidura ha servit per adonar-nos que en l’horitzó polític espanyols s’ha enriquit amb polítics que han sabut, des del faristol del Congrés de Diputats, dignificar el sentit de la política i han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies del moment. Algunes intervencions, totes dels grups polítics considerats minoritaris, però imprescindibles per fer donar majories de govern, han demostrat que tenen ofici i sentit d’estat. Les seves assenyades paraules han servit per recordar-nos que la política és molt més que el regat curt permanent o el bloqueig de les institucions en espera d’un futur millor. Pot ser haurien de ser aquests polítics els que, de forma consensuada, establissin les condiciones per retornar al setembre el sentit de la política al Parlament espanyol i intentar tornar a aprovar de nou l’examen. Del contrari, al setembre la política tornarà a suspendre i el futur serà més preocupant.