diumenge, 22 d’abril de 2018

Hiduisme III - Déu


Sobre Déu, l'hinduisme considera que hi ha moltes manifestacions de la divinitat i que totes són vàlides. Es difícil definir si l'hinduisme és una religió monoteista o politeista, o panteista. També pot considerar-se henoteista perquè tot adorant a moltes divinitats l'hinduisme reconeix que totes elles són la manifestació d'una sola, un Déu suprem o Brahma.

Els hinduistes creuen que per darrera de l'univers visible (maya), el qual té cicles successius de creació i destrucció, hi ha una existència eterna i sense canvis. Tots els hindús creuen en el dharma (llei universal), en el cicle de reencarnacions (samsara), el karma ( cicle de causa – efecte vinculat a l'existència), i un alliberament (moksha) de cada ànima a través de múltiples camins: la devoció (Bhakti), l'acció (karma), el coneixement (jñâna) i, sobretot, a través del Senyor Suprem (Ishvara). El dharma pels hindus és una llei universal de la natura. Aquesta llei es troba en cada individu i els Cosmos. A nivell còsmic aquesta llei es manifesta per moviments cíclics i regulars. Per això els dharma es simbolitza com una roda, chakra, que gira sobre sí mateixa. A nivell individual el dharma s'entén com el deure ètic i religiós personal que cada persona té assignat d'acord amb la seva condició.

dissabte, 21 d’abril de 2018

Glosses per la vida quotidiana

Tenir fe és resultat de la gràcia de Déu. No tothom creu, no perquè no rebi aquesta gràcia, sinó perquè no tothom l’acull a fi que fructifiqui en el seu cor. La gratuïtat de la fe educa la humilitat de les persones. També hem d’educar el cor per acollir aquesta gràcia. Ningú pot venir a mi si no l’atreu el Pare que m’ha enviat. I els que vénen a mi, jo els ressuscitaré el darrer dia. (Jn 6,44)

L’amor és el gran instrument per humanitzar la societat. Estimar sincerament és la gran regla d’or per viure respectant les altres persones i procurant el seu bé. Gràcies a l’amor ens fem persones i som persones fidels al projecte de la construcció de la gran fraternitat universal.

El seu amor per nosaltres és immens,
la fidelitat del Senyor durarà sempre.
Salm 116

divendres, 20 d’abril de 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les persones necessitem conrear l’esperit. La vida és densa, plena de moments que fan trontollar-nos o ens interroguen sobre el sentit de motes coses. En aquests moments és quan necessitem retrobar la llum, la veritat i la pau en el nostre interior. L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu. (Mt 4,4b)

La  cultura moderna ens vol fer creure que som com petits deus. Fins l’extrem de confiar tant en les nostres forces que arribem a endurir el nostre cor a l’acció de la gràcia de Déu. Hem de ser humils i deixar que el misteri del transcendent transformi el nostre cor per fer-nos comprendre el sentit de la vida.

Deixeu veure al vostre servent
la claror de la vostra mirada;
salveu-me, per l’amor que em teniu.
Salm 30

Cal ser agraïts amb aquelles persones i situacions que ens aporten pau interior. Cada dia podem buscar petits moments per alimentar l’esperit i guanyar la serenor necessària per afrontar els desafiaments de la vida. Hem de viure joiosament aquests instants de glòria quotidiana. La meva boca no es cansa de lloar-vos, us glorifica tot el dia, plens de goig, els meus llavis i la vida recobrada us aclamaran enmig dels cants. (Salm 70,8.23)

dijous, 19 d’abril de 2018

A mig mirar


M’agradaria que els teus ulls s’obrissin més per trobar la meva mirada. Necessito percebre la claror de la teva mirada i sentir com els teus ulls busquen els meus. Avui només als has mig obert i la teva visió es quedà muda sota les parpelles. El teu cos jeu en un llit i està ple de cables per fer-te resistir i saber-te viu entre els vius. Sé que vius i vols viure. Ho he pogut entreveure en els teus ulls i el gest d’una boca intubada. He volgut intuir un moviment de llavis per dir-me alguna cosa. Podia ser un reflex o les teves ganes de dir-nos: anem al Montsec, conec un lloc de cine. Potser no era això, i simplement volies preguntar-me que havia fet el Barça. Tant se val, el cert eren les teves ganes de parlar-nos.

Han passat els minuts i la teva mirada seguia allí, a mig camí entre la comunicació i els desconcert. Estem tots igual. No sabem explicar-nos què t’ha passat. Els metges expliquen tecnicismes que no acabem de comprendre, però la família i els amics de l’ànima volem altres explicacions. ¿Per què a tu?. Tot sembla molt contradictori. T’havien donat l’alta d’una operació molt delicada feia poques hores i senties que tenies de nou els camins als teus peus. Poques hores després, un divendres plujós, en una estació dels Ferrocarrils de la Generalitat, en una ciutat que no és la teva, el teu cos s’ha trasbalsat i els nostres cors s’han gelat. Estic convençut, amic, que tornarem a riure i l’olor de la sajolida tornarà a inundar els nostres sentiments.

dimecres, 18 d’abril de 2018

Alegreu-vos i celebreu – IV. A la llum del Mestre


El tercer capítol de la exhortació apostòlica Gaudete et exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la santedat.

El papa Francesc diu que Jesús explicà planerament què és ser sant quan anuncià les Benaurances. “¿Què cal fer per arribar a ser un bon cristià?, la resposta és ben senzilla: és necessari fer, cadascú  a la seva manera, el que digué Jesús en el sermó de les Benaurances. A les Benaurances es dibuixa el rostre del Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les nostres vides. “La paraula feliç o benaurat passa a ser sinònim de sant” perquè expressa que la persona que és fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix, la veritable felicitat. Només podem viure-les si l'Esperit Sant ens envaeix amb tota la seva potència i “ens allibera de la debilitat de l'egoisme, de la comoditat, de l'orgull”.

En l’exhortació el papa Francesc descriu i comenta cadascuna de les Benaurances des de la perspectiva de la santedat. Al final de cada un dels seus comentaris a les Benaurances inclou una frase resum que ajuda a situar-les en la perspectiva de la santedat.

  •   Ser pobre en el cor, això és santedat.
  •  Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.
  •   Saber plorar amb els altres, això és santedat.
  •   Buscar la justícia amb fam i set, això és santedat.
  •   Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
  •   Mantenir el cor net de tot el que taca l'amor, això és santedat.
  •   Sembrar pau al nostre voltant, això és santedat.
  •   Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes, això és santedat.

 En la paràbola del judici final, capítol 25 de l'evangeli de Mateu versets 31-46, Jesús estableix unes pautes per les quals serem jutjats. Aquestes pautes són una manera pràctica d’articular la misericòrdia: “si busquem aquesta santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text hi trobem precisament un protocol sobre el qual serem jutjats”. Quan reconeixem Crist en el pobre i en el que pateix, se'ns revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i opcions més profundes. “El Senyor ens va deixar ben clar que la santedat no es pot entendre ni viure al marge d'aquestes exigències”. Algunes ideologies porten a dos errors nocius. El primer, “separar aquestes exigències de l'Evangeli de la seva relació personal amb el Senyor, de la unió interior amb ell, de la gracia. Així es converteix el cristianisme en una espècie d'ONG, llevant-li aquesta mística lluminosa que tan bé van viure i van manifestar” els sants. L’altre error és “sospitar del compromís social dels altres, considerant-lo quelcom superficial, mundà, secularista, immanentista, comunista, populista. O el relativitzen com si hi hagués altres coses més importants o com si només interessés una determinada ètica o una raó que ells defensen”.

El papa tanca aquest capítol recordant als catòlics que “l’oració és preciosa si alimenta una entrega quotidiana d’amor”. Per això “la millor manera de discernir si el nostre camí d’oració és autèntic serà mirar en quina mesura la nostra vida es va transformant a la llum de la misericòrdia”. La misericòrdia no exclou la justícia i la veritat, “la misericòrdia és la plenitud de la justícia i la manifestació més lluminosa de la veritat de Déu”. El que importa a Déu són les obres de misericòrdia amb el proïsme, més que els actes de culte. “La força del testimoni dels sants està en viure les benaurances i el protocol del judici final. Són poques paraules, senzilles, però pràctiques i vàlides per a tothom, perquè el cristianisme és principalment per ser practicat, i si és també objecte de reflexió, això es només vàlid quan ens ajuda a viure l’Evangeli en la vida quotidiana”.

dimarts, 17 d’abril de 2018

Titulacions polítiques


L’escàndol pel màster fictici de Cristina Cifuentes ha permès conèixer més a fons l’apetència que alguns polítics tenen per tenir títols i aparentar uns coneixements que no tenen. Segons algunes informacions, hi ha polítics que ha dissimulat les seves poques llums acadèmiques, altres han convertit l’assistència a quatre xerrades com un lluent postgrau i d'altres directament s’ha atribuït titulacions que no tenen. Aquesta situació permet destacat les següents consideracions. La primera, i la més evident, és l´ús no dissimulat de la mentida per part d’unes persones que, per la seva ocupació, haurien de tenir un nivell més alt d’ètica personal. La política ha de ser un compendi de referents morals capaç d’educar la ciutadania, però lamentablement no és així. El lamentable comportament d’alguns polítics dóna veracitat a la sospita popular que si algú entra per política és per treure’n algun profit.

L’altra consideració està relacionada amb la desmesurada gana de titulitis demostrada per alguns polítics. Entenc que aquestes persones deuen valorar que la societat valora positivament l’acumulació de títols que acrediten posseir un gran coneixement. Sembla que la ciutadania estima que els polítics han d’acumular saber i han d’estar preparats per governar la societat. És evident que una persona capacitada estarà en millor condicions per entendre i comprendre la complexitat dels problemes actuals. Però la sobrevaloració del coneixement té l’inconvenient d’afavorir una política elitistes que pot caure en el risc de marginar altres tipus de coneixements, menys acadèmics, però ben útils alhora de governar la societat. Les habilitats polítiques són un conjunt de sabers on es combinen diferents competències de molt ampli espectre, no necessàriament relacionades amb grans sabers conceptuals. Per aquestes competències els governants tenen al seu servei l’administració pública. Cal saber acollir en l’arena política a tothom que tingui voluntat de servei a la comunitat, al marge de quines siguin les seves titulacions, ja que sinó ho fem tenim el risc d’afavorir un elitisme contrari a la concepció democràtica de la política.

dilluns, 16 d’abril de 2018

Hinduisme II – Creences


La religió hinduista és rica en divinitats. Cada una d’elles té els seus seguidors i els seus cultes i ritus propis. Respecte a Déu, L'hinduisme ha evolucionat des del monoteisme de la religió vèdica fins a les tres divinitats majors del brahmanisme. De totes les divinitats de l'hinduisme sobresurten els considerats déus majors: Brahma, Visnu i Shiva. Tots tres tenen el mateix rang i formen el que s’anomena trimurit ("els tres rostres"). Cada un d’aquests deus ha generat les seves escoles i grups de seguidors dins de l’hinduisme.

Brahma és el déu creador de l’univers; nasqué del no res i creà tota la resta d’éssers. Visnu és la divinitat responsable de la conservació de l’univers. Hi ha diverses representacions d’aquesta divinitat. El visnuisme és la corrent religiosa dels seguidors d’aquest déu. Shiva és un déu ambivalent perquè representa el temps i la mort, i, a la vegada, amb la sexualitat, la procreació i l’asceticisme. Té diverses representacions iconogràfiques. Els partidaris d’aquest déu han donat origen una important corrent dins de l’hinduisme com és sivaisme. Un altre divinitat, de menor importància que les anteriors, és la deessa Sakti que representa l’energia còsmica. Aquesta deessa ha donat origen a la corrent hinduista anomenada saktisme.