diumenge, 4 de desembre de 2016

Completar la memòria històrica

A Catalunya, la sensibilitat i la pressió social, junt amb la receptivitat de les institucions polítiques, han fet possible començar a retornar la dignitat de les persones assassinades per la revolta franquista o la posterior dictadura. La dura repressió dels vencedors de la Guerra Civil pretengué esborrar la memòria d’aquests persones. És difícil pensar que vivim en una societat democràticament normalitzada quan encara hi ha persones que busquen els seus familiars per fosses o en els marges de camins o carreteres. El franquisme encara perdurarà soterrat en molts indrets del nostre país mentre hi hagi famílies que no puguin enterrar els seus ésser estimats amb dignitat. Com perviurà també mentre es mantinguin sense anul·lar en les sentències injustes dictades per tribunals de guerra o d’excepció. El país necessitat mantenir una memòria història activa a favor de fer justícia i restituir la dignitat d’aquelles persones assassinades o maltractades.

La positiva tasca feta des de les institucions públiques a favor de la memòria història hauria de completar-se en la direcció de donar a conèixer a la societat catalana els casos de moltes persones que patiren la repressió dels anomenats escamots d’incontrolats. Aquest mot és un eufemisme perquè, tal com expliquen molts coneixedors del tema, aquests grups estaven molt més controlats del que ens pensem. Moltes famílies catalanes veieren com els escamots s’emportaven als pares, germans, fills per fer no tornar-los a veure mai més vius. Altres hagueren d’emprendre el camí de l’exili per escapolir-se de les visites nocturnes d’aquests grups de milicians armats. Aquests fets, també formen part de la memòria històrica dels familiars d’uns catalans que foren assassinats simplement per ser catòlics, benestants o no identificar-se amb les ideologies que condicionaren el poder de la Generalitat a partir del juliol de 1936. Molts catalans moriren per la repressió venjativa d’uns escamots més convençuts de fer la revolució, o simplement saldar comptes enrederits, que defensar la legalitat democràtica de la República. Aquestes famílies també esperen la dignitat de la memòria històrica.

divendres, 2 de desembre de 2016

Glosses per la vida quotidiana

Estem a l’Advent. Temps en que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Hem d’obrir el cor i descobrir cada un dels moments que es troben en temps d’espera de l’Advent. “Jesús entrà a Cafar-Naüm. Un centurió l’anà a trobar i li deia “Senyor, el meu criat és al llit a casa, paralític i amb uns dolors terribles”. Jesús li diu “Vinc a curar-lo”. Li respon el centurió: “Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo”. (Mt 8,5-8)


El temps d’Advent convida a preparar el cor per acollir el Nadal. Durant aquestes setmanes les persones de bona voluntat podem meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. Aprendrem que la Paraula de Déu és viva perquè s’adreça al cor de cada persona. Cadascú sentirà les mateixes com si fossin adreçades a ell de manera personalitzada.“No judicarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país. Un reny de la seva boca abatrà el violent, una alenada dels seus llavis matarà l’injust. S’armarà de justícia la cintura, se cenyirà de lleialtat” (Is 11,3-5)

dijous, 1 de desembre de 2016

Irrenunciables ètics sobre la propietat

En la reunió mensual del capítol català de la fundació pontifícia Centesimus annus hem reflexionat sobre els irrenunciables ètics cristians de la propietat. Ens ha estat de gran ajut els criteris elaborats pel grup econòmic de Cristianisme i Justícia, i els criteris morals aportats pel pare Jesús Renau. La seva intervenció inicial ha servit per presentar quins són els principis teològics cristians previs a qualsevol reflexió sobre la propietat. Aquests principis són vàlids bàsicament per la gent que té com a referent els cristianisme i no necessàriament han de ser compartit per persones que provenen d’altres tradicions de pensament o creences. Anuncio breument aquests principis teològics.


El primer es refereix a la dignitat inqüestionable de totes les persones. El fet de ser tots fills de Déu iguala la humanitat i anul·la qualsevol discriminació o diferència. La dignitat ve com un do de Déu. El segon principi és la destinació universal dels bens és la humanitat sencera. Tot el potencial creatiu de les persones, el propi progrés de creixement i benestar ha d’arribar a tothom sense distincions. El tercer principi, molt present en els antics pares de l’Església, és reconèixer que els éssers humans no som amos, sinó administradors dels bens que legítimament posseïm. Aquesta administració s’ha d’orientar al bé comú. Breus i clars principis que serveixen per orientar tota reflexió cristiana sobre els temes econòmics i, especialment, els relacionats amb el tema de la propietat.

dimecres, 30 de novembre de 2016

La pena de mort

Aquest dimecres més de 200 ciutats del món s’han il·luminat de manera especial per dir NO a la pena de mort. Aquest iniciativa, coneguda com Cities for life (Ciutats per la vida/ Ciutats contra la pena de mort) a la qual s’han sumat vàries ciutats catalanes, ha estat promoguda per la comunitat cristiana de Sant Egidio. A la ciutat de Barcelona s’ha il·luminat l’edifici de l’ajuntament. Segons ha explicar Amnistia Internacional, any enrere any s’ha augmentat el nombre de països que han retirat del seu ordenament jurídic la pena capital. No obstant això, el nombre de penes de mort s’han incrementat un 50% respecte les xifres de l’exercici anterior. L’any passat 1.634 persones foren executades en uns estats on la pena capital és un càstig legal per reparar un dany.


Hi ha tres països que concentren el 90% de totes les execucions penals que es varen produir al món l’any passat: Iran (977), Pakistan (320) i Aràbia Saudita (158). Tot i que cal tenir present que la Xina, sens dubte, és el país que duu a terme més penes de mort però les estadístiques d’aquest país són secret d’Estat i qui les faci públiques corre el risc de ser acusat de traïció. La majoria dels processos jurídics que acaben amb pena de mort s’han fet sense garanties jurídiques i per qualificar uns presumptes delictes que en la majoria de països no ho són. Moltes institucions, personalitats, organitzacions no governamentals estan lluitant per abolir plenament la pena de mort. Això encara no serà una realitat a curt termina, però la bona notícia cada cop més són els països que l’han tret del seu ordenament jurídic o han establert una moratòria per no executar a ningú.

dimarts, 29 de novembre de 2016

Fidel Castro i l’esquerra innocent

He dubtat escriure aquest article però al final, després d’escoltar alguns dirigents de la nova esquerra d’aquest país, m’he convençut que puc compartir els meus sentiments davant la mort de Fidel Castro. Tota mort mereix el màxim respecte i, com que sóc cristià convençut, pregar pel difunt per l’etern repòs de la seva ànima. La pregària sempre fa bé. Dit això, la misericòrdia no impedeix fer un judici cívic del personatge. Sóc d’una generació que, com deia en Toni Comín, referint-se el seu pare, “Fidel, el Che i la revolució cubana van simbolitzar que el món mereix una alternativa al capitalisme”. L’encert d’aquesta afirmació no evita, ara que tinc prou edat per haver assumit que les utopies, a més de ser possibles, han de ser alliberadores,  expressi la idea de que el somni de la utopia cubana s’esvaí ràpidament tot i que alguns de nosaltres de nosaltres no ens adonéssim prou a temps. Jo, com l’Alfonso Carlos Comín, i molts altres, creguérem que la Cuba dels barbuts era part de la utopia esperada.

Per més ben intencionat que fossin els rebels de Sierra Maestra el totalitarisme que implantaren era incompatible, miris com es miri, amb qualsevol utopia alliberadora. Alguns de nosaltres, encesos per les proclames antiimperialistes i redemptores de tota revolució, pensàvem que es podia salvar la humanitat de tota injustícia, sense necessitat que els oprimits ens ho demanéssim. Presumptuosament ens consideràvem formar part de la mística avantguarda revolucionària. Il·lusos. La nostra innocència permeté que els totalitarismes d’esquerres continuessin damnificant als oprimits. Aquests continuaven sense llibertat per més que, aparentment milloressin les seves condicions socials. Una cop Cuba deixà de ser mirall pel món, els progressos socials, ofegats per dur embargament nord-americà i condicionats pel peatge polític exigit soviètics, acabaren per desil·lusionar el que quedava d’utòpics revolucionaris. Però hi ha resistents als desencís. Aquests dies, en ocasió dels funerals de Fidel Castro certs polítics del nostre país s’han desfet en elogis i, fins i tot alguns, hi ha anat a presentar el seu condol. Per justificar el que em sembla injustificable han parlat de democràcia dinàmica, democràcia social i altres eufemismes d’invenció política. Hi ha una esquerra populista que ha dissociat la llibertat del progrés social. És la mateixa esquerra que acostuma a interpretar de manera exclusiva el bé social.


El model cubà és un simple emmirallament d’una revolució que ben aviat es convertí en una parodia de si mateix. La seva llarga perpetuïtat ha estat possible per l’autocensura de moltes persones. Recordo que un poeta cubà, César López, em deia a casa seva de l’Havana, que el pitjor que li pot passar a una persona era practicar l’autocensura. En termes semblants s’expressà en tota franquesa Silvio Rodríguez en un col·loqui restringit després d’un recital a l’Havana Vieja. No es pot fer la revolució sense llibertat, per més que incomodin els contrarevolucionaris o els agents de l’imperialisme. La millor manera de resistir a l’ofec no era restringir les llibertats, sinó viure-les a fons amb dignitat. Perquè quan es restringeix la llibertat succeeix que només s’aprima per uns mentre que altres se n’aprofiten per viure com els antics opressors. Gràcies a la repressió de les llibertats, els afusellaments els empresonaments i l’exili provocat han fet que el règim es sentís fort i perdurés durant cinquanta anys. En aquest temps, la casta revolucionària ha gaudit del sumptuós estil de vida viscut sota el redós del partit únic. Mentrestant, la gent s’ha està passant malament i la utopia cubana s’ha devaluat i ara es ven a preu de saldo excepte per alguns internacionalistes d’aquí.

dilluns, 28 de novembre de 2016

Paraula viva

Sant Carles Borromeo demana en un text per viure l’Advent preparar el cor per acollir el Nadal. Per fer-ho, convida a meditar i aprendre del que diuen les escriptures santes. La Paraula de Déu és paraula viva perquè s’adreça al cor de cada persona. És viva perquè sap incardinar-se a l’experiència vital de cada persona i dóna la impressió de qui li parla personalment. Penso que avui, els lectors del blog podem fer l’exercici de meditar un magnífic text del profeta Isaïes que pren tot el seu sentit si sabem apropar-lo a la nostra realitat. És un bon exercici de pietat i recolliment.


“Ah, com s'ha prostituït la ciutat fidel! Hi habitava el dret, s'hi allotjava gent honrada; però ara és plena d'assassins. Jerusalem: eres argent de bona llei; ara brilles i no vals. Eres un vi selecte, que ara han aigualit. Els teus governants són uns bandolers, companys de lladres. Tots busquen els suborns,  van darrere els obsequis. No defensen els orfes, no admeten el plany que els adrecen les viudes. Per això el Senyor, el sobirà de l'univers, el Poderós d'Israel, afirma: «No em retindré davant els adversaris; els meus enemics ho pagaran. Descarregaré la mà contra tu, Jerusalem; eliminaré les teves escòries, com fonen la plata per refinar-la. Faré que els teus jutges i consellers siguin rectes com en temps passats; t'anomenaran altra vegada "Ciutat justa", "Ciutat fidel". Sió serà rescatada gràcies al dret, els seus habitants es convertiran en virtut de la justícia. Rebels i pecadors seran desfets tots junts, desapareixeran els qui abandonen el Senyor” (Is 1,21-28).

diumenge, 27 de novembre de 2016

La corona d'Advent

Avui ha començat l’Advent. Temps que la litúrgia catòlica convida als creients a meditar el sentit de l’espera de la vinguda de Jesús. El Nadal culmina l’Advent, l’Advent ens porta, dia darrera dia, cap a la gran festa del Nadal. Els cristians esperem i anunciem l’adveniment del Crist. Esperem el temps en el qual la pau i la justícia del Crist faran realitat el Regne de Déu. Durant la festa del Nadal direm amb alegria que ens ha nascut el salvador del món. Déu s’encarna, es fa persona, per alliberar la humanitat dels jous de l’opressió del mal, de la injustícia i del sofriment. L’Advent es una preparació oberta a alimentar l’esperança de la Bona Nova que ha de venir. Glòria a Déu a dalt del cel i pau a la terra als homes de bona voluntat, amb aquestes paraules sintetitzem el misteri de la nit santa del Nadal.

Com els nen obren cada dia la finestra del calendari d’advent per treure’n la xocolata o als altars cada diumenge s’encén un llàntia per recordar-nos que s’acosta la gran festa, cadascú pot obrir cada dia el seu cor per il·luminar-lo per captar la llum que s’acosta. Algunes famílies fan una corona d’Advent amb espelmes que presideix la taula durant aquestes festes. La simbologia també ajuda a viure aquesta preparació de l’advent. Al voltant de la corona d’advent els cristians podem escoltar, contemplar i rumiar la Paraula de Déu que la litúrgia d’aquests dies ens condueix per acollir el misteri del Nadal.

Amb aquest exercici el nostre cor s’obrirà al misteri del Nadal que es revelarà “l'amor de Déu, que vol salvar tots els homes, i ens ensenya que abandonem la impietat i els desigs mundans, per viure en aquest món una vida de sobrietat, de justícia i de pietat, mentre esperem que es compleixi feliçment la nostra esperança, que es manifesti la glòria de Jesucrist” (Tt 2,11-13)