Glosses per la vida quotidiana

Bon dia a tothom. ¿Qui és el meu germà? ¿qui és el meu proïsme? ¿quins són els altres que he d’estimar?. Aquestes preguntes, o similars, ens fem quan se’ns diu que a més d’estimar a Déu, cal estimar als altres com ens estimem a nosaltres mateixos. L’amor és donació total als altres, sense restriccions i límits. “Un home baixava de Jerusalem a Jericó i va caure en mans d'uns bandolers, que el despullaren, l'apallissaren i se n'anaren deixant-lo mig mort. Casualment baixava per aquell camí un sacerdot; quan el veié, passà de llarg per l'altra banda. Igualment un levita arribà en aquell indret; veié l'home i passà de llarg per l'altra banda. “Però un samarità que anava de viatge va arribar prop d'ell, el veié i se'n compadí. S'hi acostà, li amorosí les ferides amb oli i vi i les hi embenà; després el pujà a la seva pròpia cavalcadura, el dugué a l'hostal i se'n va ocupar. L'endemà va treure's dos denaris i els va donar a l'hostaler dient-li: Ocupa't d'ell i, quan jo torni a passar, et pagaré les despeses que facis de més” (Lc 10,30-35)

Hi ha moments que estem tan atrafegats, que no ens adonem quan la vida se’ns escapa com aigua entre els dits. Poden estar tan capficats en les coses quotidianes i els seus neguits que no tenim capacitat per descobrir les mirades dels altres. Aquest camí no porta enlloc. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, 42 quan només n'hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10, 41-42)

La pregària és un exercí d’humilitat personal i d’abandonament interior al misteri del transcendent. Al pregar ens situem davant de nosaltres mateixos buscant la profunditat de cada instant de la vida. Per pregar no calen moltes paraules. Cal confiar amb la força de la sinceritat de cor. “Senyor, ensenya'ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles. Ell els digué. Quan pregueu, digueu: “Pare, santifica el teu nom, vingui el teu Regne. Dóna'ns cada dia el pa que necessitem; perdona els nostres pecats, que nosaltres també perdonem tots els qui ens han ofès, i no permetis que caiguem en la temptació”. (Lc 11,1-4)

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  

La Guàrdia Civil ho tornarà a fer

Com que les autoritats competents no deixen comptar, les xifres de l’1 d’octubre de 2017 són un referent vàlid per saber que a Catalunya hi ha dos milions de persones obstinadament alçats per defensar la independència. Aquests catalans estan decidits, amb diferents graus d’intensitat, a no renunciar a la seva dignitat ni els seus somnis. Per la seva part, l’Estat dóna cada dia molts raons per augmentar la indignació del sector independentista. El conflicte de Catalunya amb l’Estat ve de lluny. Per uns, pot ser la sentència del Constitucional de l’any 2010 contra l’Estatut i el menyspreu fiscal; per altres hi ha un contenciós obert que té els seus origen al difícil encaix de Catalunya amb Espanya després de 1714. I, si volguéssim, hi ha raons històriques més llunyanes que justificarien aquesta crisi.

Si es vol resoldre aquest contenciós, les dues parts han de procurar identificar i aïllar els elements de la crisi i, en la mesura que puguin, no atiar més el conflicte. Fora desitjable percebre que hi ha voluntat de recórrer ponts que permetin avançar en l’enteniment. L’acte d’avui en la caserna de la Guàrdia Civil de sant Andreu de la Barca és un exemple del que no cal fer si per part de l’Estat hi ha la voluntat de resoldre el conflicte és sincera. Algunes de les medalles atorgades són una simple provocació i un recordatori que la crisi està oberta i que només poden haver-hi vencedors i vençuts. La mateixa presència d’un fiscal del procés con ha convidat va en aquesta línia o les mateixes paraules del general recordant que “ho tornarem a fer”. Aquesta afirmació és un clara provocació ben allunyada de la intel·ligència que es necessita avui per resoldre el conflicte català. Més lluny queda tot el discurs del general de la necessària separació que els cossos policials han de tenir de les decisions polítiques o de la simple definició política.La presència de determinats convidats i l’elecció d’alguns dels condecorats en motiu de la festa patrona de la Guàrdia Civil són tota una declaració d’intencions de la benemèrita.

Les paraules del general, dites en català prou entenedor, evidencien que la Guardia Civil, al menys la que estava en la caserna de sant Andreu de la Barca, no està per trobar sortida política i dialogada per resoldre el conflicte català sinó en la força de les porres dels seus antidisturbis. Tot l’acte era una escenificació de la intolerància, la prepotència, l’anul·lació de l’adversari i la seva derrota. Aquest esperit, de crear vençuts com sigui impedeix avançar cap una solució democràtica i política del conflicte entre Catalunya i l’Estat. Hem de seguir intentant trobar els ponts per recuperar l’acció política, però, ara per ara, hi ha una part de l’Estat que ho està posant molt, però molt, difícil. Un apunt final. Fora bo que el govern de l’Estat, en nom de la no confessionalitat de les institucions estatals, decretés que la Mare de Déu del Pilar deixi de ser la patrona de la Guàrdia Civil.

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.

Apertura del Sínode de l’Amazonia

Ha començat el Sínode de l’Amazonia a Roma. Durant tres setmanes els convocats al sínode hauren de pronunciar-se sobre els diferents punts del document de treball. En una altra nota tindré l’oportunitat de comentar els eixos principals d’aquest sínode, però pel que s’ha vist per algunes reaccions prèvies, sembla que hi ha una sector de l’Església catòlica inquiet per les conclusions que puguin treure’s i els sectors poderosos del països de l’Amazónia hi estan totalment en contra. En aquesta nota voldria destacar algunes de les paraules del papa Francesc en la missa d’apertura del Sínode.

El papa ha senyalat als assistents al sínode que "hem rebut un do per ser dons", i ha recordat "el do que hem rebut és un foc, és un amor ardent a Déu i als germans". Així, el Papa ha recordat als pares sinodals, cardenals, sacerdots i representants del poble amazònic presents en l'Eucaristia, que el "foc de Déu és calor que atreu i reuneix en unitat", el foc de l'Evangeli no és el foc "aplicat pels interessos que destrueixen, com el que recentment ha devastat l'Amazònia ". Al·lusió clara als problemes dels incendis provocats que desforesten la selva amazònica. El misteri del do no és benefici propi sinó al servei dels altres: “un do no es compra, no es canvia i no es ven: es rep i es regala. Si ens aprofitem d'ell, si ens posem nosaltres al centre i no el do, deixem de ser pastors i ens convertim en funcionaris: fem del do una funció i desapareix la gratuïtat, així vam acabar servint-nos de l'Església per servir-nos a nosaltres mateixos. La nostra vida, però, pel do rebut, és per servir”

És evident que el Francesc espera d’aquest sínode propostes transformadores de l’Església catòlica. Així ho expesa: “El foc no s'alimenta per si mateix, mor si no es manté viu, s'apaga si les cendres el cobreixen. Si tot roman com està, si els nostres dies estan marcats pel "sempre s'ha fet així", el do desapareix, sufocat per les cendres dels temors i per la preocupació de defensar l'status quo. Però «l'Església no pot limitar de cap manera a una pastoral de" manteniment "per als que ja coneixen l'Evangeli de Crist”. Ha d’haver-hi. El Papa espera canvis i anima a ser valents. “Déu no ens ha donat un esperit de covardia, sinó de fortalesa, d'amor i de prudència”. Però, la prudència no vol dir quietud: “algú pensa que la prudència és una virtut "duana", que deté tot per no equivocar-se”. Però la prudència pren sentit des de l'acció, “és la virtut que disposa la raó pràctica a discernir en tota circumstància el nostre veritable bé i a triar els mitjans rectes per realitzar-lo”.

Les paraules inicials del papa Francesc han fixat els trets essencials per el qual espera que avanci el Sínode. Els treballs sinodals sobre l’Amazònia han de representar nous camins per a l'Església i per a una ecologia integral assumida com objecte d’evangelització. Les doscissions començaran el dilluns 7 al matí a l'Aula Nova del Sínode, on 184 participants debatran i escoltaran els diferents testimonis, molts d'ells, de representants amazònics del 6 al 27 d'octubre de el 2019.

Reflexió dels Encausats per l’1 d’octubre

El monestir de Montserrat ha acollit aquest dissabte al vespre una vetlla pels dotze líders polítics encausats per l’1-O.  Aquest pregària comunitària s’ha fet a pocs diez la publicació de la sentència del Tribunal Suprem. Tot seguit publico el tex escrit per aquesta ocasió per tots els presos.

Vetlla a Montserrat / 5 d’octubre de 2019

Des d’aquest captiveri cruel que és a punt d’arribar als dos anys, us volem agrair les vostres mostres de suport, avui en forma d’unes pregàries que esdevenen un autèntic bàlsam espiritual per a nosaltres.

I heu decidit de fer-ho davant de la Mare de Déu de Montserrat.

A la majoria de les nostres cel·les, a les presons de Madrid i aquí a Catalunya, hi tenim una imatge de la Moreneta que ens dona escalf “dins del mantell blau”, manllevant els mots de mossèn Cinto Verdaguer. Ella ens transmet la força, la determinació, la fermesa per defensar la causa de la llibertat, que és la causa de Catalunya. Apassionadament, tenaçment, insubornablement.

Els dèbils es refugien en l’arrogància, la incomprensió i, massa sovint, la por per imposar llurs arguments. Defugen el diàleg. El temen i n’abjuren.

Preguem perquè a l’altra banda de la taula hi puguem tenir algú que defensi la seva causa amb prou fermesa per no témer l’escrutini de les urnes, de la democràcia.

Perquè els forts d’esperit tenen la generositat per pactar. Els dèbils, els temorencs, simplement imposen.

Nosaltres, malgrat aquesta infàmia que ens ha tocat de viure, ens mantenim ferms i serens. No ens faran callar. No ens vinclaran.

I malgrat el patiment que ens tenalla a nosaltres i, sobretot, a les nostres famílies no permetrem que ni la més petita espurna d’odi o de ressentiment o de rancúnia colonitzi els nostres cors i les nostres ànimes.

Donem gràcies als que hi van ser abans que nosaltres i que ens van transmetre uns valors i unes creences que ens mantenen dempeus i amb l’esguard espurnejant.

“Perquè van ser, som. Perquè som, seran.”

Com l’1 d’Octubre de 2017 en què ens vam sentir poble, com mai.

Pacíficament. Cívicament. Democràticament.

Per la pau. Per la llibertat.

Presons de Mas d’Enric, Puig de les Basses i Lledoners   

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creients tenim un gran tresor en els principis i valors damunt dels quals descansa la nostra creença. Són senzills i fàcils d’entendre i explicar. Tot es pot resumir en el gran principi d’estimar als altres. Aquest amor es tradueix en buscar la justícia, la fraternitat i la igualtat per a tothom.

Venerar el Senyor és cosa santa,

es manté per sempre;

els determinis del Senyor són ben presos,

tots són justíssims.

Són més desitjables que l'or fi,

més que l'or a mans plenes;

són més dolços que la mel

regalimant de la bresca.

(Salm 19,10-11)

Sovint, pot ser massa, tenim el cor endurit i l’enteniment ofuscat. Tot i veure senyals, signes de presagi, dels problemes que ens venen al damunt actuem com si res passes. Fem oïdes sordes als avisos que cal canviar d’estil de vida, però no fem cas. Som egoistes i no pensem en nosaltres mateixos, sense voler admetre que les nostres actituds comprometen el futur de molts “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lc 10,13)