L'ètica del governant

Aquest dies, moltes persones evoquen el pensament de Max Weber per explicar el que hauria De dominar en l’àmbit polític. De manera especial s’esmenta la seva visió de l’ètica pública. Max Weber afirmava que tot governant es mou en la tensió permanent entre una ètica de les conviccions i una ètica de la responsabilitat. La governabilitat expressa aquesta tensió, ja que uns cops dominen les conviccions i altres la responsabilitat. Felipe González li agradava esmentar tot sovint aquest conflicte; així explicava, per exemple, el seu canvi d’actitud en relació al tema de l’OTAN. Tot governant es mou dins d’aquest dilema.

Dissabte passat a les pàgines de El País hi havia un bon article de José Manuel Urquiza Morales sobre La imprescindible ética del gobernante. Aquest article fa reflexionar. Una de les coses que m’ha suggerit és com harmonitzar la gestió política de la quotidianitat amb els valors i les virtuts pròpies del servei públic. Un cop assumit que existeix un codi ètic que no es pot traspassar, els conflictes ètics es donen quan s’han de compatibilitzar virtuts tan poc dialogants entre sí com són l’eficàcia i la eficiència amb la discrecionalitat en la presa de decisions o les altres expectatives constitucionals del servei públic. No és fàcil.

Governar vol dir decidir i fer-ho prenen riscos i assumint que, en moltes ocasions, la definició del bé comú queda matisada pels diferents interessos en joc. El combat contra la corrupció no passa per un increment de controls, els que hi ha són suficients, sinó per tenir bons gestors públics. Persones amb fornides en una clara vocació de servei públic, professionalment preparades i que es senten dipositaris de la confiança dels ciutadans. Dirigir el sector públic sota la sospita porta augmentar la seva burocràcia, fer-la més ineficient i renunciar a prendre decisions arriscades, aquelles que cal prendre per avançar en una societat complexa plena d’incerteses.

El vot dels diputats catòlics

Les paraules del bisbe Martínez Camino, així com alguns dels comentaris que han provocat, pretenen incidir sobre el comportament d’alguns polítics i, de manera especial, dels diputats. Un important polític comentava que estava preocupat perquè el rector de la seva parròquia era molt conservador i seguia fil per randa les instruccions de qualsevol bisbe. “A veure – deia – si aniré a missa i no em voldrà donar la comunió”. De nou cal insistir en les dures paraules del bisbe Martínez Camino perquè, ara per ara, són les úniques que s’han escoltat recentment sobre el projecte de llei d’avortament i el comportament dels polítics catòlics. La propera reunió de l’episcopat espanyol serà una bona ocasió per desfer alguns dels dubtes que planen sobre aquesta qüestió. Bàsicament, la pregunta que cal respondre és: en nom de qui parlava el bisbe Martínez Camino?. Tot i que es podria afegir alguna consideració en relació a l’actitud que han de prendre els diputats polítics catòlics per tal d’evitar mals entesos o dubtes innecessaris.

Què han de fer els diputats catòlics en el moment de la votació?, han de votar en contra? han de seguir la seva consciència?. Aquestes preguntes són ara pertinents, perquè existeix un dilema moral. La pregunta té també moltes interpretacions. Una d’elles, que la vaig sentir l’altre dia en un debat és: quina és la fidelitat dels diputats catòlics, Roma o el partit?, estaran apartats de l’església si voten a favor de la llei?. Efectivament, hi ha una dilema moral entorn a una llei que afecta a consideracions bàsiques en la consciència dels catòlics. La resposta a aquestes preguntes, curiosament, no es gens difícil. Va donar-me la pista l’ex-diputat de CiU Manel Silva, avui important dirigent de la corrent e-cristians. Tots dos participàvem en una debat a BTV i va donar-me una pista per resoldre el dilema. Es molt senzill, cal votar en consciència tal com s’explica en l’article 570 del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

L’article 570 del compendi elaborat pel Consell Pontifici de la Justícia i de la Pau per encàrrec de Joan Pau II diu literalment en la seva traducció al català autoritzada per la Conferència Episcopal Tarraconense.

570. Quan en determinats àmbits i realitats que remeten a exigències ètiques fonamentals es proposen o es produeixen decisions legislatives i polítiques contràries als principis i als valors cristians, el Magisteri ensenya que « la consciència cristiana ben formada no permet a ningú d’afavorir amb el propi vot l’aplicació d'un programa polític o d’una sola llei en que els continguts fonamentals de la fe i de la moral sigui subvertits per la presentació de propostes alternatives o contràries als esmentats continguts».

En la consideració del cas en què no hagi estat possible evitar la realització d’aquests programes polítics, o impedir o abrogar aquestes lleis, el Magisteri ensenya que un parlamentari que hi manifestés la seva oposició personal absoluta de forma clara i coneguda per tots, podria lícitament oferir lícitament el seu suport a propostes adreçades a limitar els danys d'aquestes programes i aquestes lleis i a minvar els efectes negatius sobre la cultura i de la moralitat pública. En aquest sentit, resulta emblemàtic el cas d'una llei avortista. El fet de votar-la, en cap cas, no es pot interpretar com l’adhesió a una llei iniqua, sinó tan sols com una contribució per reduir les conseqüències d’una disposició legislativa la responsabilitat total de la qual correspon a qui ha fet que existeixi (...).

Guiats per l’article 570 els diputats catòlics han de situar el seu vot en el terreny de la seva consciència sabedors que, segons el que facin, ni estaran excomunicats ni seran condemnats en la vall de Josafat.

Al capvespre t'examinaran en l'amor

Estic llegint amb molt interès el preciós llibre Al capvespre t’examinaran en l’amor de Bernabé Dalmau. El seu autor, monjo de Montserrat, el presenta com unes confessions de la seva experiència de vida. A partir d’una certa edat cal deixar-se amarar per la joia d’envellir. Bernabé Dalmau diu que el capvespre de la vida no s’improvisa. Es tracta d’una revisió sobre el passat i a les coses viscudes per tal de comunicar-ho a altres persones i trobar el fil que travessa la vida.

Aquest llibre és una mirada a la pròpia vida feta des de la llum de Déu. El resultat són unes excel·lents pàgines que es llegeixen pausada i amenament. Els petits capítols permeten aturar-se i aprofitar les reflexions de Bernabé Dalmau per meditar com interpel·la el seu testimoniatge de fe. Aquest llibre és una bona pedra de toc per contrastar com Déu pot estar en el centre de la vida personal. El llibre és una bona invitació per trobar el sentit de la vida. Qualsevol edat de la vida és bona per cercar Déu i, sobretot quan Ell es deixa trobar. La vida sempre està oberta per estar amarada de Déu. La vida, fins i tot en el seu capvespre, és una invitació a la plenitud personal.

Pare Llimona, coherència, compromís i fidelitat

Ahir, la seu del PSC, a la mateixa sala on es reuneix el seu Consell Nacional, nombrosos militants socialistes i amics rendiren un homenatge al caputxí i militant socialista Jordi Llimona en el desè aniversari de la seva mort. Els socialistes Anna Ylla-Català, Jordi Font, Carles Martí conjuntament amb Enric Castells (superior del convent dels caputxins de Sarrià) recordaren els trets més característics de Jordi Llimona.

En Jordi Llimona era, per aquest ordre, un frare caputxí, un socialista i un catalanista. La mort, ara fa deu any un 11 de setembre, data simbòlica en les seves conviccions, se l’en portà massa jova. “Tinc encara moltes coses per fer”, deia. En les seves inquietuds hi havien encara moltes il•lusions i projectes. Hi ha tres adjectius que defineixen la personalitat múrria i cordial de Jordi Llimona: la coherència, el compromís i la fidelitat. Era un home d’iniciativa, caràcter i empenta, profundament respectuós amb els altres. Vivia i practicava l’esperança. Sovint deia “construeix el futur i, sinó arriba com esperes, continua”.

Jordi Llimona estimava la llibertat, la seva i la dels demés. Era geniüt i tendre. Va viure situacions difícils, però mai es trancà interiorment. La seva vida interior el feia escoltar molt i parlar poc. Estimava als demés i era servicial. No li pesaven les feines comunitàries feixugues. Li agradava seguir aprenent i aprofundir tots els temes. Es tancava a la seva habitació per estudiar i pregar. Afrontà, encara que considerava que era massa d’hora, la seva mort. Les seves reflexions sobre la mort aporten horitzons per qualsevol persona al marge de les creences. Reconforta llegir el seu darrer llibre “Les propostes de l’ençà”

Era un socialista d’àmplies fronteres. Fresc i directe. Compromès en el treball diari de la política. No li molestava fer les feines més senzilles i desagraïdes. Sempre a punt. Sempre sol•lícit a les peticions del seus companys. La seva militància era de pedra picada. Rebutjava els fonamentalismes, politics i eclesiàstics. Vivia amb gran radicalitat les seves conviccions sense allunyar-se de la realitat. Justificava el seu compromís polític perquè volia canviar radicalment la vida. La política era un instrument per anar al fons de les persones. Estimava la política perquè en ella eixamplava la família humana.

Jordi Llimona, el pare Llimona, era una home de parla breu, clara i sintètica. Deia el mot escaient, directe i punyent. Tenia les idees clares i les conviccions fortes.

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – II El Llibre del Mormó

El “Llibre del Mormó” recull un conjunt de llibres, atribuïts a diferents profetes, escrits entre l’any 600 abans de Crist i el 420 després de Crist. Aquest llibre és una adaptació de la història bíblica en clau nord-americana. En aquest llibre s’explica que 2.000 anys de Crist alguns dels constructors de la Torre de Babel emigraren a Amèrica del Nord i 1.500 anys més tard un jueu de Jerusalem anomenat Lehí va rebre l’orde divina d’emigrar cap al país americà. Des de llavors els descendents d’aquests jueus poblaren Amèrica. Segons el llibre, quan Jesús ressuscità i abans de la seva ascensió definitiva al cel, visità els Estats Units d’Amèrica per predicar a les multituds. Llavors escollí dotze persones per fundar l’església. El “Llibre del Mormó” també explica que hi hagueren diversos enfrontaments cruents entre aquests jueus americans de tal manera a l’any 421 després de Crist quasi bé tots desapareixerien i els pocs que quedaren foren l’origen dels indis amerindis. Mormó fou l’últim descendent dels primitius jueus i resumí en les planxes els escrits dels profetes. Moroni, fill de Mormó que havia ajudat al seu pare en la part final de la compilació dels escrits profètics, i que després s’aparegué en forma d'àngel a Joseph Smith, les amagà enterrant-les en la muntanya de Cumorah on les trobà Joseph Smith.

A partir de les seves visions i de lectura del “Llibre del Mormó” Josep Smith creà l’any 1830 l’Església Restaurada de Crist que posteriorment, l’any 1838, passà a denominar-se “Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies”. Els primers anys d’aquesta església foren força difícils. Diverses dificultats i infortunis obligaren als primers mormons a emigrar per diverses localitats americanes. Quan Joseph Smith morí assassinat la direcció de l’església fou assumida per Brighma Young i s’establí a Salt Lake City a l’estat de Utah. En aquests moments, un petit nucli de mormons dirigits per la primera dona i el fill gran Joseph Smith s’escindí i fundaren una altre església. Des de Salt Lake City els mormons emprengueren una forta activitat missionera predicant que Estats Units era la nova Jerusalem i els nord-americans el poble predilecte per Déu. Aquesta doctrina tingué força predicament entre els emigrants que veieren en ella una manera ràpida d’integrar-se a la nova societat d’acollida.

Subsidiarietat i poder local

Els diversos casos de corrupció que estan afectant a alguns ajuntaments ha tornat a obrir el debat sobre la conveniència de que els ens locals tinguin competències sobre urbanisme. La lluita contra la corrupció no ha de comportar cap disminució dels nivells de competències de les corporacions locals; com tampoc l’enduriment dels mecanismes de control de la seva gestió. Cal recordar que els ajuntaments tenen tres llocs de treball, l’interventor, el secretari i el tresorer, que són habilitats nacionals. És a dir, personal que pertany a una escala de funcionaris diferent a la de l’administració local, amb la única funció de controlar i fiscalitzar la gestió de l’ajuntament. En aquest sentit, les corporacions locals ja són unes administracions tutelades per altres administracions. Junt, amb els controls exercits a través de la Sindicatura de Comptes i els que farà l’Oficina Antifrau de recent creació. La corrupció només es podrà vèncer, encara que per algunes persones sembli una paradoxa, amb més política, més transparència i més proximitat de les decisions als ciutadans.

El poder polític a l’Estat espanyol està repartit en tres nivells de govern amb les seves corresponents competències i administracions: el govern que s’ocupa de l’Estat, els governs de les autonomies i els governs dels ajuntaments. Cadascun d’aquests nivells té competències que és complementen. Aquest disseny però té la següent singularitat: els dos primers nivells de govern legislen i les administracions locals no. Aquestes últimes tenen un sistema d’ordenances per organitzar la gestió del seu territori. Aquesta diferència en la capacitat legislativa és el que ha portat a algunes persones a proposar que el govern local sigui més administració que govern. Admetre aquesta idea comportaria anar endarrere en el desenvolupament de la democràcia local, ja que significaria considerar que el poder local ha d’estar tutelat pels altres nivells de govern. De tal manera que els ajuntaments perdrien, o cedirien, poder polític a altres nivells de govern de l’Estat convertint-se els alcaldes i regidors en una mena de gestors administratius qualificats. A tall de recordatori, la competència d’urbanisme municipal durant molts la tenia l’Estat. Els resultats són ben evidents: les ciutats i els pobles perdien la seva capacitat d’intervenir en l’organització del seu territori i les decisions estratègiques no sempre obeïen als interessos generals del municipi.

La lluita contra la corrupció necessita anar en direcció contrària a treure competències als ajuntaments. No cal fer marxa enrere en els processos de desconcentració política. Per convicció i per prevenció, perquè primer es comencen pels ajuntaments i després, com algunes veus ja proclamen, es continua per les autonomies. Cal augmentar el poder polític dels governs local, acostant més les decisions a la ciutadania a través de millors processos participatius, d’escrutini públic a través d’una major transparència i del rendiment de comptes. Cal aprofundir políticament el concepte de subsidiarietat. Aquest concepte, extret de la Doctrina Social de l’Església catòlica, diu que tot allò que pot fer l’administració més propera al ciutadà no ho faci la superior. Per això, en aquests temps de turbulències pel govern local, cal augmentar el seu poder polític i autoritat, i reforçar-la amb més transparència. I, al mateix temps, cal donar els recursos econòmics suficients per tal que aquest poder es pugui exercir adequadament. Com ja he dit en un altre comentari, la política no és el problema és la solució.

Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies – I Introducció

L’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, coneguda popularment com l’església dels mormons, sorgeix a primers dels segle XIX en la mateixa època que es difonen les tesis adventistes de William Miller. Els membres d’aquesta església es denominen “sants dels Darrers Dies”. El nom mormó, pel qual són també denominats es deriva del llibre bàsic d’aquesta religió, el “Llibre del Mormó”.

Joseph Smith, nat el 1805, fou el fundador d’aquesta església l’any. Des de jove, Joseph Smith té una sèrie de visions. En la primera, Déu mateix li diu que no se’n fií de les religions perquè estan totes equivocades. Al 17 anys, el 1823, a Joseph Smith se li apareix un àngel de nom Moroni per anunciar-li que existeix un llibre escrit en planxes d’or que es troba enterrat on s’explica l’origen dels primitius habitants d'Amèrica abans dels descobridors i els continguts de l’Evangeli de la plenitud de la vida. Moroni explica a Joseph Smith que ell és la persona escollida per descobrir aquest llibre. Des de llavors es produeixen noves visions fins que en una d'elles l'àngel explica a Josep Smith on està enterrat el llibre. El 1827 Joseph Smith troba enterrades, en un cim de l’estat de Nova York, unes planxes d’or i al seu costa unes pedres, anomenades Urim i Tummim, que tenen forma d’ulleres. A la Bíblia, a Exode 28,30 s'esmenta al'urim i al tummim que sembla que eren uns instruments per mitjà dels quals els sacerdots transmatien l'oracle de Jahvé. Aquestes pedres permetran a Joseph Smith traduir les planxes d’or perquè estan escrites en llengua egípcia reformada. A través d’aquestes ulleres Joseph Smith al llegir els caràcters egipcis els veu traduïts a l’anglès i així pot anar dictant el contingut del llibre. Les planxes són traduïdes totalment a l’any 1829 i a l’any següent es publiquen amb el títol el “Llibre del Mormó” el qual Joseph Smith considera que complementa la Bíblia.