Glosses per la vida quotidiana

Estimar als altres vol dir estar atent a la seva realitat i assumir com a pròpia la seva situació. No podem ser-ne indiferents i hem de procurar ser-ne consol i descans quan ens ho demanin. Per fer-ho, hem de tenir el cor obert i no guiar-nos pels nostres prejudicis. L’amor ha de ser incondicional. “Accepteu el meu jou, feu-vos deixebles meus, que jo sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs que tant desitgeu, perquè el meu jou és suau i la meva carga lleugera” (Mt 11,29-30)

La societat necessita tenir bons governants. Els assumptes comunitaris han d’estar ben conduits per persones assenyades, entenimentades i honestes. Necessitem confiar la gestió política en persones preparades i capaces de ser recordades com a bons governants. “Els justos resplendiran com la llum del firmament, els qui hauran conduit el poble pel bon camí brillaran com els estels per sempre més”(Dn 12,3)

Glosses per la vida quotidiana

Obrir-se als altres es trobar-se a un mateix. L’amor sincer i desinteressat ajuda a descobrir el sentit de la vida. La ceguesa espiritual neix del tancament de l’ànima a la vida de les altres persones. El cor esdevé insensible com una pedra quan ens tanquem a la mirada aspectant dels qui cerquen pau i bé. “Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per causa meva l’hauran perduda, la retrobaran.” (Mt 10, 39)

Durant tot el dia d’avui, i així cada dia, hem de fer el propòsit d’estar atents per veure com podem estimar millor als altres. Probablement podem sentir-nos atrapats per preocupacions i presoners d’estat d’ànims que tanquen el cor. Per sortir de nosaltres mateixos cal estar simplement atents el que ens podem sol·licitar les persones que ens envolten. En elles trobarem una oportunitat per estimar. “No enduriu, avui, els vostres cors; escolteu la veu de Déu”(Salm 94,8ab)

La fe dels cristians anuncia una Bona Nova que dóna esperança a qui pateix qualsevol forma d’opressió. L’amor que està a la base d’aquesta fe esdevé caritat política perquè vol eradicar les injustícies que oprimeixen. Els cristians som misericordiosos i compassius, però també hauríem de ser activistes de la justícia i lluitar activament contra qualsevol opressió. “El Senyor fa justícia als oprimits, sentencia a favor d’ells” (Salm 102)

Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.

El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.  

Invasió de l'espai públic

He estat uns dies de vacances, com és habitual en aquesta època aprofitant la meva condició de pensionista, a la Costa Brava. Més en concret a Llafranc. Qui em segueixi a través de les xarxes socials sap que, de tant en tant, em refugio en aquest lloc per trobar pau i serenor. Passejant pels municipis, en aquest cas els dos agregats de Palafrugell, he observat la tendència de les terrasses dels bars i restaurants en ocupar generosament la via pública. En algun punt entre el mur que separava el passeig del mar i les primeres taules dels restaurants hi passa, tot just, una persona en cadira de rodes.

En alguns casos he pogut observar la tendència d’ocupar cada dia un centímetre més de l’espai públic en benefici de les taules dels bars i restaurants. ¿On és el límit de l’ocupació de l’espai públic? ¿Què fan l’ajuntament per delimitar clarament el que es pot ocupar? El que he vist en aquestes localitats de la Costa Brava passa també al costat de casa meva. La tendència és la mateixa, cada dia les taules ocupen més espai del reservat als vianants. Fa uns dies, només es podia passat quasi en fila índia. Penso que els ajuntaments haurien d’exigir que es delimités a terra quin és l’espai que es pot ocupar de la via pública i controlar que es compleix aquesta delimitació. L’espai públic és comunitari i cal preservar-lo de les invasions que segreguen o creen barreres pels vianants.

Recomanacions per la bona educació

He llegit per internet unes breus recomanacions d’origen francès per avançar cap la bona educació amb el convenciment que això ajuda a fer un país millor. Per això he preparat la seva traducció amb alguna petita incorporació treta de la collita personal.

És a la llar on els nens i nenes han d’aprendre les paraules màgiques com:

Bon dia

Bona tarda

Per favor

Puc?

Perdó

Moltes gràcies

També a llar és on s’ha d’aprendre

Ser honest

No mentir

Ser correcte

Ser puntual

No dir paraulotes

Se solidari

Respectar els amics, les persones grans, els professors

No maltractar els animals i respectar la creació.

Eliminar les coses supèrflues

Valorar el ser més que el tenir

Cada dia a la llar s’ha d’aprendre

A ser proper

No parlar amb la boca plena

No llençar res a terra

A més, a la llar també s’ha d’aprendre

A ser organitzat

A ser responsables de les coses pròpies

A respectar les coses dels demés

A l’escola s’aprenen

Matemàtiques

Ciències

Història

Geografia

Llengües

Educació física

I es reforça l’educació rebuda a la llar

Escoles jurídiques xiïtes

Els xiïtes tenen tres escoles jurídiques:

1. Zaidites. Són els seguidors de Zayd ben`Alî considerat el cinquè i darrer imam, es troben actualment al nord del Yemen. Des de la seva comprensió teològica van desenvolupar una teoria política que afirmava que els musulmans tenen l'obligació ètica de rebel·lar-se i enderrocar els líders injustos. Religiosament, aquest moviment considera que qualsevol descendent d'Alí i de la seva filla Fàtima pot ser imam. En aquest sentit, el seu punt de vista fou semblant al proposat pels xiïtes fatimites. Per ser imam no cal tenir coneixements per desxifrar la part oculta de l'Alcorà o realitzar miracles i els seus judicis no són infal·libles. Teològicament compartien  punts de vista amb els Mutazilites; creuen en la justícia i la responsabilitat humana. En alguns aspectes poden considerar-se propers als sunnites. Els coneguts modernament com houthis o huthíes, actualment grup rebel operatiu al Iemen està constituït majoritàriament per xiïtes zaidites.

2. Xiïtes duodecimams. El seu nom prové dits així perquè creuen en els dotze imams. El 80% dels xiïtes són duodecimams. Es l’escola majoritària a Azerbaïdjan, Bahrein, Iran, Iraq, i al Liban. A Iran es la religió oficial després de la revolució del 1979. Representen la concepció més ortodoxa dels xiïsme. A part de les diferències teològiques ja esmentades en relació amb els sunnites, els xiïtes duodecimams segueixen a més de l’Alcorà, la Sunna i els hadith de Mahoma, els hadith dels 12 imams.

3. Xiïtes septimams dits també ismaïlites, agakhanis, khojas, bohras. Aquesta escola és una escissió dels duodecimams a l’any 765 per una disputa sobre qui havia d’esser imam. Els ismaelites tenen unes creences influïdes pels neo-platònics i per diverses tradicions religioses revelades. Tenen un concepte particular de la religió basat en una concepció exotèrica (zâhir) que parteix del Profeta i de la shària (llei religiosa), i una altre esotèrica (bâtin) que ha estat transmesa per l’exegesi espiritual del imam de cada època (Imâm al-zamân) ja que només els imams reben els coneixements directament d’Allà. Aquest corrent minoritària té 15 milions de seguidors repartits entre la Índia, Pakistan, Síria i el Iemen; el seu dirigent s’anomena Aga Khan

L'església cremada

L’altra dia comentava l’anticlericalisme latent de la nostra societat. Mentre escrivia aquesta reflexió vaig recordar que feia temps havia escrit un article comentant un magnífic article d’Hilari Raguer, monjo de Montserrat, sobre la Setmana Tràgica en ocasió de la commemoració dels seus 100 anys, el 26 de juliol de 2009. El que vaig considerar en el seu moment segueix ben viu avui. Penso que paga la pena de tornar-lo a reproduir a fi de comprendre el significat dels esdeveniments que passaren entre el 26 de juliol i el 2 d’agost de 1909. Per meditar la profunditat d’aquests esdeveniments ens ajudarà la reflexió feta pel poeta Joan Maragall a partir de la vivència dels fets que el commogueren com a cristià.

Les següents paraules de Joan Maragall del seu article “La iglesia quemada” publicades a la Veu de Catalunya del 18 de desembre de 1909 segueixen vives i somouen encara a la consciència dels creients. És, com diu Hilari Raguer, una article que traspua una experiència mística. Joan Maragall escriu aquesta article després d’haver assistit a una missa en una església cremada pels fets de la setmana tràgica. L’església que inspirà al poeta era l’oratori de Sant Felip Neri de Gràcia

L’article comença dient "Yo nunca había oído una misa como aquélla”. Durant la missa percep el profund sentit de l’eucaristia “"El Sacrificio estaba allí presente, vivo y sangrando, como si Cristo muriera de nuevo por los hombres, y otra vez hubiera dejado en el Cenáculo su Cuerpo y su Sangre en el Pan y el Vino. El Pan y el Vino parecían recién hechos: la Hostia parecía palpitar, y el vino, al verterse en el cáliz, a la luz del sol, parecía sangre que chorreaba". Joan Maragall vol una església més simple que permetés que les paraules sagrades “"fuesen leídas, gritadas al pueblo las palabras de fuego de las Epístolas de san Pablo" i que l’Evangeli fos proclamat "en su divina simplicidad", i els fidels enteguessin al capellà quan "les muestra el Pan y el Vino temblando y haciéndoles temblar".

En el moment de combregar el poeta s’imagina un altre escenari molt diferent al reclinatori on s’agenolla perquè pensa que és “espesísima muralla que no deja pasar ni una centella de aquel fuego sagrado, ni un rayo del Santo Misterio que en el altar arde y brilla". Afirma que li hauria agradat que el capellà, de cara al poble, i no d’esquena com estava, digués “"Y he aquí vuestro mal: que en la Iglesia de Cristo buscáis demasiado la paz, que entráis sin amor, que os dormís, ¡que se os está muriendo la fe! Pensadlo bien: ¿qué le vais a pedir vosotros a Cristo en su Iglesia? Le pedís paz, quietud, olvido, que aparte de vosotros la tribulación y la amargura, que os dé un buen sueño. ¡Pues no es ésta la paz de Cristo!".

Als que es trobaven al carrer, mirant a través de les parets despullades del temple destruït, Joan Maragall els diu: "Entrad, entrad: la puerta está bien abierta; vosotros mismos os la habéis abierto con el fuego y el hierro del odio. Destruyendo la iglesia habéis restaurado la Iglesia, la que se fundó para vosotros, los pobres, los oprimidos, los desesperados". Al de dins del temple els diu: "No se la volváis a quitar (l’església als que l’han cremat) reedificándola; no queráis alzar de nuevo sus paredes más fuertes, ni la bóveda más bien cerrada, ni le pongáis puertas mejor forradas de hierro, que no está en esto su mejor defensa, y volveríais a dormiros en ella; ni tampoco pidáis la protección del Estado para ella, que demasiado parecía ya una oficina a los ojos del pueblo en ciertos aspectos; ni queráis mucho dinero de los ricos para rehacerla, que los pobres no puedan pensar que es cosa de los otros".

Les paraules de poeta Joan Maragall foren en el seu moment la consciència d’un país.