dijous, 18 d’octubre de 2018

Josep Borrell i les seves circumstàncies

El ministre Josep Borrell, Pepe pels amics de Madrid, és un hàbil gestor comunicatiu. Quan els medis parlaven del seu problema amb la venda d’unes accions d’Abengoa emprant informació privilegiada, ha aconseguit descentrar l’atenció mediàtica al problema català. Qüestió que sempre concentra més minuts als informatius i més línies a la premsa. El conflicte diplomàtic amb el Parlament flamenc de Bèlgica per les declaracions del seu president a favor dels presos polítics catalans i el cessament del cònsol de Grècia a Barcelona per alinear-se amb l’independentisme han estat suficients per que els medis de comunicació ja no parlin de la gestió inapropiada de Josep Borrell amb les accions d’Abengoa. I si això no fora prou, unes declaracions prepotents i fatxendes sobre un hipotètica futura claudicació d’ERC i PDCat amb els pressupostos del govern, han servit per descentrar totalment l’atenció del comportament lleig de Josep Borrell amb les accions d’Abengoa 

 Perquè la qüestió no és el que digui o deixi de dir el ministre Borrell respecte Catalunya, que també, sinó el fet que anys enrere obrà deshonestament amb una informació privilegiada a fi de beneficiar a un familiar. Mentre Josep Borrell era conseller d’Abengoa l’any 2015 va saber que aquesta empresa entraria ben aviat en un preconcurs d’acreditors i, abans que això passés, va aconsellar vendre el paquet d’accions de la seva ex-dóna. Pocs dies després, quan la noticia del preconcurs fou oficial les accions d’Abengoa caieren en picat i les accions perderen valor. Així de senzill i simple. Mentre uns accionistes perdien els seus diners, l’exdona de Josep Borrell gràcies a la informació privilegiada que aquest li passà pogué recuperar sense problema la inversió. Certament, aquest comportament no té recorregut penal, però té un recorregut moral que afecta de ple al ministre del govern de Pedro Sánchez amb més patrimoni personal, 2.774.489 euros en actius varis. ¿Pot ser ministre una persona amb aquesta comportament moral? Ell ha dit que no pensa dimitir, perquè no hi veu motiu. Però el President del Govern pot cessar-lo si considera inapropiat el comportament moral del seu ministre. ¿Què passarà?

dimecres, 17 d’octubre de 2018

Els valors unifiquen i donen identitat


Fa vuit anys vaig publicar un resum de la intervenció de l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya”. Revisant el text, crec que no ha perdut actualitat i per això el torno a publicar pels nous lectors d’aquest bloc. El pare Abat de Montserrat ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.

Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.

La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.

Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.

Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.

Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.

Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.

Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.

La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.

dimarts, 16 d’octubre de 2018

No ens aturarem

El dia d’avui sempre serà recordat com el dia en que unes persones justes, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, foren empresonades per l’escàndol d’una justícia que allargassava, vagis a saber si per encàrrec o per iniciativa pròpia, la ignomínia i la impotència de la classe política espanyola per resoldre el problema platejat per l’independentisme català. Allà on l’elit polític de l’Estat havia renunciat a respondre a les demandes legítimes i pacífiques dels catalans, el poder judicial prenia el relleu assumit un protagonisme mai vist i, des de llavors, segueix marcant l’agenda política. Fins a l’extrem, de veure com el sistema judicial acusa als Jordis d’uns delictes de rebel·lió i sedició que no han comés. Al contrari, la seva actitud ha estat sempre a favor del diàleg i l’ús de mètodes pacífics. Però a per l’elit política, judicial, periodística espanyola la única realitat que val és la que ells diuen que és. Sense escrúpol intel·lectual es situen en una realitat inventada. Aquesta és la seva indignitat i baixesa moral, acusar a uns innocents negant unes evidències que tothom veu menys el jutge instructor.

 Avui hem estat commemorant un fet trist des de tots els punts de vista. Ara fa un any, unes persones innocents foren empresonades preventivament. Situació processal que molta gent ha criticat, el mateix papa Francesc ha condemnat la presó preventiva per injusta. El manteniment d’aquesta presó és una simple venjança contra els dirigents del procés independentista, els seus promotors esperaven que, estant aquests a la presó l’alenar independentista decauria. Res ha sortit com ells volien. La fortalesa dels empresonats és digne de tot elogi i la ciutadania fa pinya entorn a un objectiu que és irrenunciable. Som molts més dels que ells volen i pensen. La causa de la independència no ha mort durant aquests mesos, s’ha enfortit i perviu. No ens aturarem, no ens aturaran.

El temps passa, i mentre els empresonats i exiliats ens donen mostres de fermesa, sí que és cert que una determinada classe política catalana s’ha encallat en disputes de pati d’escola. Lamentablement, alguns dirigents polítics no estan a l’alçada de les circumstàncies. No tenen la capacitat per liderar el país en uns moments decisius. Mentrestant, la ciutadania obstinadament segueix reivindicant la necessitat de resoldre políticament la qüestió catalana. Una i altra vegada es demana al govern de l’Estat el coratge d’atendre la demanda d’una àmplia part de la societat catalana de ser escoltada democràticament. Hi ha molts catalans que no hem renunciat a considerar-nos subjectes polítics, senyors del nostre destí i no súbdits d’un Estat reculat en la imposició dels seus punts de vista. L’Estat no ha comprés que la dignitat dels catalans no es compra amb filigranes estatutàries o amb més diners als pressupostos per Catalunya. El que volem els catalans és el reconeixement de la nostra dignitat política: el dret a decidir quin és el nostre futur perquè som un poble sobirà.

L’únic camí que podem transitar ara, des del convenciment que és una exigència moral i política, és la celebració d’un referèndum pactat i vinculant. És l’Estat el que ha de dir sí o no. No hi ha terceres vies, reformes de l’estatut o pressupostos benefactors. Tot el que sigui allunyar-nos del nucli del problema, el referèndum, és empantanar la situació. Són moments d’elaborar estratègies, teixir complicitats, refermar aliances i, si cal, reconstruir les representacions polítiques perquè, davant de les noves circumstàncies, calen nous plantejaments, nous actors i uns instruments polítics renovats. No ens aturarem, res frenarà la nostra voluntat de donar una resposta a tanta injustícia.

dilluns, 15 d’octubre de 2018

Els cristians en els països musulmans

Un bon amic m’ha fet notar que els cristians tenen moltes dificultats de viure la seva fe en molts països islàmics. Fins i tot, i són fets recents, en alguns d’aquests països hi hagut atemptats a les esglésies cristianes que han causat diversos morts. Aquesta evidència és inqüestionable i no es pot objectar. No obstant, la constatació d’aquesta lamentable situació no significa que en els països no islàmics s’hagi d’actuar de la mateixa manera. Algunes persones volen justificar la seva oposició a l’Islam a Occident precisament per la situació dels cristians a alguns països islàmics. M’agradaria fer algunes consideracions sobre aquesta qüestió.

En primer lloc, la situació dels cristians en els països islàmics té un tractament diplomàtic en el cas de que això afecti a ciutadans estrangers i, a un altre nivell, també cal molta diplomàcia o geopolítica per resoldre la manca de llibertats que tenen alguns d’aquests països islàmics. La via diplomàtica és la que ha d’aconseguir obrir aquests països vers el respecte a les llibertats democràtiques i, de manera particular, a la llibertat religiosa. 

A un altre nivell, els cristians no podem respondre a la discriminació que tenen els nostres germans en alguns països islàmics promovent mesures similars en la nostre societat contra els nostres musulmans. Quan alguns cristians apareixen com a promotors d’aquest iniciatives en ve al cap un fragment de la primera carta als cristians de Tessalònica “mireu que ningú no torni a un altre mal per mal, sinó procureu de fer el bé als germans i a tothom” (1Te 5,15) o en un text similar “no torneu a ningú mal per mal; mireu de fer el bé a tothom. Si és possible, i fins on depengui de vosaltres, estigueu en pau amb tothom. Estimats, no us prengueu la justícia per la vostra mà” (Rm 12,17-19a). La recomanació és clara i contundent. Aplicada al tema que ens ocupa significa que, per més que alguns països islàmics discriminin o persegueixin els cristians, a Catalunya els cristians hem de fer el bé als musulmans. Ho hem de fer explicant quines són les nostres motivacions i demanant que als catalans musulmans que si tenen relació amb alguns d’aquests països expliquin com es respecte i s’estima el pluralisme religiós.

diumenge, 14 d’octubre de 2018

Aportacions per renovar l’esperit

Aportacions per renovar l’esperit 14 octubre 2018 El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. 

 “Sant Benet també preveu que algunes vegades les condicions de treball poden ser dures; aleshores invita els monjos a viure-les amb una motivació especial, sabent que segons quina sigui l'actitud amb què es fan les coses esdevenen més o acceptables.” De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat. 

"Una sola cosa et falta: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel; després vine, segueix-me”. Mc 10:21 

 “És remarcable que sant Benet insisteixi en el fet que la persona no està en funció del treball sinó el treball al servei de la persona que el fa i de les persones que se'n beneficien. Així les persones treballen més de gust, fan més bé la feina i serveixen millor la col·lectivitat” De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

dissabte, 13 d’octubre de 2018

Glosses per la vida quotidiana

Hem de saber confiar amb nosaltres mateixos i amb les persones tenim properes o que podem trobar-nos en el camí de la vida. Hem de ser constants en la confiança i predisposar el cor per fer possible les nostres cerques i inquietuds. Obrir el cor a la confiança és començar a fer possible trobar allò que necessitem. “Demaneu, i Déu us donarà, cerqueu i trobareu, i Déu us obrirà, perquè tothom qui demana obté, tothom qui cerca troba, a tothom qui truca, li obren” (Lc 11,9-10)

La confiança és un sentiment cap a les altres persones que indica el convenciment que compliran els acords en què es basa la relació. La societat es basa en uns lligams de confiança mínims que permeten la convivència. L’experiència de la confiança alimenta també l’esperança

El Senyor m'il·lumina i em salva, 
qui em pot fer por? 
El Senyor és el mur que protegeix la meva vida, 
qui em pot esfereir? 
(Salm 26)

divendres, 12 d’octubre de 2018

Glosses per la vida quotidiana

El seguiment de la causa de Jesús és una invitació a estimar als altres sense restriccions. Es tracta d’estimar-los amb la mateixa cura i intensitat com ens estimem a nosaltres mateixos. La misericòrdia i la compassió esdevenen essencials en la vida creient, perquè a través d’elles els altres esdevenen germans de qui els estima. “Us dono un manament nou – diu el Senyor – Que us estimeu els uns als altres tal como jo us he estimat. (Jn 12,34)

Tot sovint sentim neguit per coses que són secundàries per la tranquil·litat espiritual. Més aviat, bona part de les preocupacions resulten marginals però ens creen neguit i ens poden treure el són. Hem de saber distanciar-nos de tot allò que no és important pel benestar personal. No podem ser presoners dels neguits. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, quan només n’hi ha una de necessària” (Lc 10,41)

És molt propi dels cristians el perdó. No hem de renunciar a reivindicar la capacitat de perdó que hem de tenir. No oblidar, no vol dir deixar de perdonar. El record ens fa estar alertes perquè determinades situacions no es repeteixin, però, podem recordar i perdonar al mateix temps. “Nosaltres mateixos també perdonem tots els qui ens han ofès” (Lc 11,4)