Vita Moleskine
dissabte, 10 d’abril de 2021
Glosses per la vida quotidiana
divendres, 9 d’abril de 2021
Glosses per la vida quotidiana
diumenge, 4 d’abril de 2021
Diumenge de Pasqua
dissabte, 3 d’abril de 2021
Dissabte sant
Dissabte Sant, dia de silenci. Dia de meditació del dolor de la mare al veure al seu fill en l’arbre de la creu. El seu dolor hauria d’acompanyar la nostra perplexitat per una mort absurda, una de tantes. Tenim el record de la imatge de Jesús patint la seva sort d’ajusticiat per la injusta decisió del poder polític i religiós, amb la complicitat del poble que, entre ell i el bandoler, decideixen salvar aquest. La creu és un escàndol. No podem acostumar-nos a donar per bona la seva existència. La contemplació de la creu commou i empeny a revoltar-nos davant les quotidianes creus que ens interpel·len. En la creu i al peu de la creu hi som totes les persones d’alguna manera. I perquè hi som em escoltat el clam desesperat de Jesús “Déu meu, Déu meu, perquè m’heu abandonat”. Aquesta sensació d’abandó fa present en les múltiples creus del sofriment de moltes persones que estan presents en la nostra vida. La realitat del Jesús en creu ha de commoure els nostres cors.
Silenci davant de la mort injusta de Jesús. Els seguidors de Jesús estan desconcertats. El Messies sembla derrotat i apareix abadonat per Déu. Devallat de la creu ha estat enterrat d’amagat. La mirada està perduda en una creu sense sentit. Ningú compren el que ha passat. Com pot ser que Déu hagi abandonat a qui es proclamava el seu fill. ¿S’ha acabat l’esperança? ¿com poder seguir confiant?. Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Sabem que és la mort. Estem vivint un temps de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.
Mentrestant, aquest Dissabte Sant Jesús és el gran absent. És temps d’un profund silenci i d’una gran perplexitat. El profeta escoltat, el Messies esperat no hi és. Jesús només viu en la memòria d’algunes persones, el seus amics propers i algunes poques persones. El seu cos està en el sepulcre i una gran pedra barra el pas. Déu és absent. Tot sembla un fracàs. Totes les promeses han estat enterrades en un sepulcre. Les esperances messiàniques s’han esfumat. Alguns cops podem experimentar aquesta absència de Déu. Tenim la percepció que Déu no existeix o que ens ha abandonat. En aquestes situacions podem arribar a dubtar de la nostra fe. Avui Dissabte Sant Jesús ha davallat als inferns amb les nostra inseguretats i porta amb ell els nostres dubtes i perplexitats. Tot sembla haver-se acabat perquè hi ha una gran absència. Tenim por, experimentem la solitud i la desesperació davant la incertesa del sentit d’aquesta buidor.. Assistim a la contemplació del misteri de la mort de Jesús i de la seva absència. Plorem la seva mort i esperem respostes al nostre desconcert. Mirem el sepulcre cercant respostes a uns fets que no hem entès. ¿Com pot haver mort Déu? Tot dissabte és un gran silenci
diumenge, 28 de març de 2021
La fe en temps de pandèmia
S’està acabant la Quaresma i percebo un cert desassossec en moltes persones. Hi ha dolor i patiment per la mort d’algun ésser estimat o per haver patit greument la malaltia; cansament en el personal sanitari que té cura de les persones afectades pel virus i esgotament per uns moments plens de moltes incerteses socials i econòmiques. La nova pobresa per la pandèmia és una xacra de les nostres societats. La vacunació no ha ajudat a asserenar l’esperit. Les dificultats en el subministrament de les vacunes ha frustrat l’expectativa d’estar a l’inici del final d’aquest mal són. La proximitat del temps pasqual ha d’ajudar-nos a entendre i donar sentit viu a les paraules de Jesús: ”Jo soc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que mori, viurà”. Aquesta és la nostra fe i el que ens dona consol en aquest moments de gran transformació social provocada per aquesta situació de pandèmia.
Les lectures durant aquest temps de quaresma ens preparen per pouar en el sentit d’aquests dies d’ascesis i penediment, i ens acompanyen en l’itinerari cap a la festa de la Pasqua. Sense l’horitzó de la Resurrecció el camí recorregut no tindria sentit. Sense aquesta perspectiva la pandèmia ens haurà anorreat la nostra esperança. La vida per l’amor venç la mort. La fi benaurada esdevé joia si anunciem el Crist ressuscitat. El camí quaresmal, seguit com un itinerari quotidià de lectura, pregària i meditació perseverant, ens permet entendre com cada persona pot contribuir a donar cada dia testimonis de vida. Hem d’arribar al temps pasqual amb una conversió de cor i descobrir quins són els camins que Déu proposa a la humanitat per trobar el ple sentit de la vida. Cadascú de nosaltres hem de ser testimonis vius de l’anunci joiós que serà proclamat durant la Pasqua. Però, som febles i dissortats, de tal manera que defallim en aquest propòsit. Per això hem identificat i demanat el perdó per les nostres mancances i implorem l’ajut per redreçar-nos novament per ser testimonis d’aquest amor reparador i salvador.
Aquest testimoni ha de posar en pràctica les contundents paraules d’Isaïes que hem sentit durant aquest temps de Quaresma: “Sí, però el dia de dejuni tracteu de negocis i feu treballar tots els vostres obrers. Sí, passeu el dejuni en disputes i baralles i clavant impiament cops de puny. No són pas dejunis com els d'avui que faran sentir a l'altura la vostra veu. ¿És això un dejuni que sigui del meu gust, un dia en què l'home es mortifica? Vinclar el cap com un jonc, estirar-se sobre el sac i la cendra: ¿és d'això que tu en dius un dejuni, un dia agradable al Senyor? ¿No és aquest el dejuni que jo voldria —oracle del Senyor—: Rompre les cadenes injustes, desfer els lligams del jou, deixar anar lliures els oprimits, trencar tots els jous? ¿No ho és, partir el teu pa amb el qui té fam, acollir els qui no tenen casa? Si veus algun nu, vesteix-lo, i no neguis l'almoina als teus connacionals. Aleshores la teva llum esclatarà com l'aurora, la teva ferida se cicatritzarà aviat. La teva justícia anirà al teu davant, i la glòria del Senyor darrera teu. Aleshores, si crides, el Senyor et respondrà; si demanes auxili, dirà: "Aquí em tens! ". Si elimines d'enmig teu el jou, la difamació i el parlar malèfic; si dones el teu pa al qui té fam, si satisfàs la gana del necessitat, la teva llum brillarà en les tenebres i el teu foscant serà com el migdia”. (Is 58,3-10). La renovació interior ha de servir per recuperar la serenor de l’ànima, penedir-nos de les nostres falsies i infidelitats a la missió i comprometre’ns a obrar tal com proposa el profeta Isaïes.
El temps de pandèmia ens convida a renovar la confiança en l’amor de Déu pare. Les lectures litúrgiques quaresmals han estat una invitació permanent a mantenir aquesta confiança i enfortir l’esperança. Ambdues estan potenciades per la llum de l’experiència pasqual. Però la confiança no està donada com a dret passiu, és una virtut que ha de guanyar-se. Si els individus ens tanquem als altres, llavors la confiança s’esvaeix de l’horitzó i la finitud vital esdevé una pesada constatació. En general, vivim en una societat desconfiada. La confiança és resultat d’un treball continuat, necessita temps i dedicació per assentar-se en el cor de les persones. És una virtut que necessita ser conreada per evitar fer-se fonedissa davant de qualsevol dubte. Fiar-se exigeix un despullament personal i saber obrir-se a les altres persones.
Fiar-se de Déu és el camí de la Quaresma. Per fer-ho cal
assumir les febleses personals i reconèixer la necessitat de salvació. Déu dona
al seu amor misericordiós a qui el vol acollir. El consol de la salvació no és
un aplaçament de l’esperança fora de la història o de la biografia personal. La
confiança esdevé virtut diàfana quan cada persona sap buscar a Déu a través de
l’apertura personal a l’amor als germans. Una de les paradoxes del nostre temps
és viure en un mon ple de xarxes socials i seguir arrossegant importants
soledats existencials com a conseqüència de la feble vinculació que uneix a les
persones. El temps quaresmal ha de servir per adonar-nos que no estem sols i
que hi ha moltes persones en la quotidianitat que esperen el nostre amor.
dissabte, 27 de març de 2021
Glosses per la vida quotidiana
“Tu m'has dit a cau d'orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
Per això et dic: «A tu em presento,
en el llibre hi ha escrit el que has fet per mi.
Déu meu, vull fer la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor»
(Salm 40/39, 7-9)
Les persones, en la seva individualitat, són partícips del sentit transcendent de l’existència i en cadascuna d’elles es manifesta el misteri de la creació. Tots plegats, en continuïtat amb les persones que ens han precedit, i anticipant-nos als que ens succeiran, formen part d’una comunitat universal que hauria d’estar lligada pels vincles de la fraternitat. Amb aquesta unitat fraternal donem sentit al misteri de la transcendència. “No et volem apedregar per cap obra bona, sinó per blasfèmia, perquè tu, que ets un home, et fas Déu. Jesús els replicà: ¿En la vostra Llei no hi ha escrit: Jo declaro que sou déus?” (Jn 10,33-34)
divendres, 26 de març de 2021
Glosses per la vida quotidiana
“No m'amaguis la miradaen hores de perill;escolta atentament,sempre que t'invoco,no triguis a respondre'm”.(Salm 102/101,3)