Fa
vuit anys vaig publicar un resum de la intervenció de l’Abat de Montserrat,
Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya”.
Revisant el text, crec que no ha perdut actualitat i per això el torno a
publicar pels nous lectors d’aquest bloc. El pare Abat de Montserrat ha estat
clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous
valors. La
conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una
proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de
Montserrat.
Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la
crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del
sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques,
però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que
havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del
moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels
cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats.
¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A
la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi
uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de
principis ètics.
La
societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició
cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la
dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena
actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia
redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI
a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb
relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de
gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç
a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les
persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats
que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar.
Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de
satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors
entre els quals hi ha els altruistes.
Cal
recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari
redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no
voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç,
la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la
tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre
societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la
confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la
confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de
la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La
nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi
econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell
polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat
democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i
cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser
humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal
vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les
generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació
mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i
solidaritat.
Cal
predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic
valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres
països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i
també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix
a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.)
en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves
raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de
pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de
la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un
aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions.
Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de
valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la
responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies
socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui
educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és
decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada
vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és
fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.
Concretament,
davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola
treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la
responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais,
etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels
mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs,
etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió
també hi exerceixin la seva responsabilitat.
Cal
ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus
compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada,
que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la
resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en
principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern
democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els
sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un
mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que
els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten
només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de
l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals
s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura
institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en
els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del
responsabilitzar-se a favor del bé comú.
Una
tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat.
En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa.
La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc
considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics.
No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com
un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes
d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i
dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el
caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera
autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia
envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.
La
tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és
fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns
fonaments sòlids per al futur.
