El tercer capítol de la
exhortació apostòlica Gaudete et
exsultate està dedicat a la pràctica de la misericòrdia com a camí per la
santedat.
El papa Francesc diu que Jesús
explicà planerament què és ser sant quan anuncià les Benaurances. “¿Què cal fer per arribar a ser un bon cristià?,
la resposta és ben senzilla: és necessari fer, cadascú a la seva manera, el que digué Jesús en el
sermó de les Benaurances. A les Benaurances es dibuixa el rostre del
Mestre, que nosaltres estem cridats a transparentar en la quotidianitat de les
nostres vides. “La paraula feliç o
benaurat passa a ser sinònim de sant” perquè expressa que la persona que és
fidel a Déu i viu la seva Paraula aconsegueix, en el lliurament de si mateix,
la veritable felicitat. Només podem viure-les si l'Esperit Sant ens envaeix amb
tota la seva potència i “ens allibera de
la debilitat de l'egoisme, de la comoditat, de l'orgull”.
En l’exhortació el papa Francesc
descriu i comenta cadascuna de les Benaurances des de la perspectiva de la santedat.
Al final de cada un dels seus comentaris a les Benaurances inclou una frase
resum que ajuda a situar-les en la perspectiva de la santedat.
- Ser pobre en el cor, això és santedat.
- Reaccionar amb humil mansuetud, això és santedat.
- Saber plorar amb els altres, això és santedat.
- Buscar la justícia amb fam i set, això és santedat.
- Mirar i actuar amb misericòrdia, això és santedat.
- Mantenir el cor net de tot el que taca l'amor, això és santedat.
- Sembrar pau al nostre voltant, això és santedat.
- Acceptar cada dia el camí de l'Evangeli encara que ens porti problemes,
això és santedat.
En la paràbola del judici final, capítol
25 de l'evangeli de Mateu versets 31-46, Jesús estableix unes pautes per les
quals serem jutjats. Aquestes pautes són una manera pràctica d’articular la
misericòrdia: “si busquem aquesta
santedat que agrada als ulls de Déu, en aquest text hi trobem precisament un
protocol sobre el qual serem jutjats”. Quan reconeixem Crist en el pobre i
en el que pateix, se'ns revela el mateix cor de Crist, els seus sentiments i
opcions més profundes. “El Senyor ens va
deixar ben clar que la santedat no es pot entendre ni viure al marge d'aquestes
exigències”. Algunes ideologies porten a dos errors nocius. El primer, “separar aquestes exigències de l'Evangeli
de la seva relació personal amb el Senyor, de la unió interior amb ell, de la
gracia. Així es converteix el cristianisme en una espècie d'ONG, llevant-li
aquesta mística lluminosa que tan bé van viure i van manifestar” els sants.
L’altre error és “sospitar del compromís
social dels altres, considerant-lo quelcom superficial, mundà, secularista,
immanentista, comunista, populista. O el relativitzen com si hi hagués altres
coses més importants o com si només interessés una determinada ètica o una raó
que ells defensen”.
El papa tanca aquest capítol
recordant als catòlics que “l’oració és
preciosa si alimenta una entrega quotidiana d’amor”. Per això “la millor manera de discernir si el nostre
camí d’oració és autèntic serà mirar en quina mesura la nostra vida es va
transformant a la llum de la misericòrdia”. La misericòrdia no exclou la justícia
i la veritat, “la misericòrdia és la
plenitud de la justícia i la manifestació més lluminosa de la veritat de Déu”. El
que importa a Déu són les obres de misericòrdia amb el proïsme, més que els
actes de culte. “La força del testimoni
dels sants està en viure les benaurances i el protocol del judici final. Són
poques paraules, senzilles, però pràctiques i vàlides per a tothom, perquè el
cristianisme és principalment per ser practicat, i si és també objecte de
reflexió, això es només vàlid quan ens ajuda a viure l’Evangeli en la vida
quotidiana”.
