Creure és estar disponible

En una societat on molts dels valors s’han difuminat la contemplació de la figura de Maria rebent l'anunci de la seva maternitat o responent a la salutació d'Isabel pot ajudar-nos a redescobrir els camins per superar la indiferència i el relativisme creixent.

De la figura de Maria sorprèn la senzilla i simplicitat de la seva resposta a l’anunci de la seva maternitat "ha mirat la petitesa de la seva serventa" (Lc 1, 48). No hem de fer una lectura pietista que confongui petitesa amb docilitat o carrincloneria. La senzillesa de Maria és un escàndol pel nostre món. La seva resposta no és dòcil, és acceptació perquè està al servei d’una causa, la causa de Déu. La nostra societat, que tot sembla mesurar-ho pel criteri del cost i del benefici personal, i que sembla impressionar-se per les magnificències, tothom fa mèrits per convertir la seva vida en una progressió contínua d'èxits econòmics, la resposta de Maria és un canvi de paradigma. Maria, a partir de la seva condició de serventa, donà testimoni d'uns altres valors com opció de vida. Ella evidencia que l'amor de Déu es manifesta en els petits i en els senzills del món.

La seva actitud em recorda a la de Samuel a la crida de Déu. És un llarg passatge, a la part final (1Sa 3,8-10) “el Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: -Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta.» Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: -Samuel, Samuel!. Ell va respondre: -Parla, que el teu servent escolta.”. Estar atent, deixar-se interpel·lar, reconèixer la crida de Déu, disponibilitat, acceptació i afirmació: aquí hem teniu.

Maria sempre estarà disponible per fer la voluntat de Déu com estigué disponible per acollir la seva maternitat. "La meva ànima magnifica el Senyor" (Lc 1,46) en les paraules de Maria no hi ha cap rebuig al compliment de la voluntat divina. Ella no posa ni condicions ni reserves a l'amor de Déu. ¿Sóc capaç de fer el mateix?. La disponibilitat no és un valor de la nostra societat. Els cristians d'avui tendim a estimar com a intercanvi d'amor, però no de manera gratuïta i permanent. Maria ens parla de la seva experiència de Déu, perquè la resposta a Déu l’omple de joia "el meu esperit celebra el Déu que em salva" (Lc 1,47). La joia surt de la disponibilitat d'acollir la voluntat de Déu. ¿Com hem troba Déu?, ¿estic disponible a sentir la seva crida?.

Bisbes de Catalunya, no es pot ser neutral davant les injustícies

No em satisfà tornar a parlar dels bisbes de Catalunya perquè no és el meu estil, però com que el moment polític no és normal cal reiterar algunes idees. Estic commogut pel testimoniatge de fe d’Isabel Turull, germana del pres polític, Jordi Turull, i em sento empès a prendre la paraula en aquesta súplica feta per ella a l’episcopat. La nota feta pública per la Conferència Tarraconense no m’ha agradat gens. Per dir això, no sé si valia la pena fer pública una resposta. Aquesta nota no contesta la interpel·lació feta per la Isabel Turull en la seva carta als bisbes.

Benvolguts bisbes de Catalunya no podeu respondre reproduint el que ja havíeu dit en una nota anterior. La interpel·lació feta avui pels presos polítics en vaga, no és per denunciar la presó provisional sinó l’argúcia procedimental del Tribunal Constitucional que els priva dels seus drets jurídics. Això és, curt i ras, el que es demana als bisbes: pronunciar-se en relació a aquest fet. Sincerament, em costa entendre l’enduriment de cor dels bisbes de Catalunya a aquesta situació. No és suficient dir, que confien en la justícia, perquè la qüestió no és de confiança sinó d’exigència, exigir al Tribunal Constitucional que sigui just. Davant les injustícies no hi ha lloc per l’equidistància.

Lamento que els bisbes de Catalunya optin per la neutralitat davant d’una situació qualificada per molts experts com injusta. M’agradaria que els meus bisbes no fossin tan prudents i tinguessin el coratge de denunciar la vulneració dels drets jurídics del presos polítics catalans. En moments com aquests, prenen tot el sentit les paraules d’un altre bisbe, Desmond Tutu, en aquest cas de l’Església anglicana, “si ets neutral en situacions d'injustícia, has triat el costat de l'opressor". Estimats bisbes, necessito la vostra paraula. En uns moments com aquests, cal sentir la vostre orientació com a pastors. La gravetat del gest de la vaga de fam, que posa greument en perill la salut  i la vida d’unes persones, exigeix anar més enllà d’un justificant de rebut, això és el que sembla la recent nota. Jesús ens demanà ser sal de la terra i llum del món, perquè ni la veritat ni la paraula no es poden encadenar ni emmudir. Bisbes de Catalunya, accepteu la responsabilitat que la realitat ens imposa i sortiu del vostre silenci. Només així respondreu clarament a la interpel·lació d’Isabel Turull: on sou, bisbes?

Esperant el Nadal

L’hivern és un temps on tot sembla aturat. Les dites populars, els contes i faules, parlen de que és un moment de viure de l'estalvi de la resta de l'any. La imatge que m'evoca aquest temps es la pintura els patinadors Hendrick Avercamp o Pieter Brueghel i la musica són les Nadales. Aquest temps, fosc i fred, la litúrgia cristiana l'ha anticipat amb un temps litúrgic especial: l'Advent. Temps d'espera esperançada per una llum que ha de venir per il•luminar els que viuen a la fosca. Això es motiu d’alegria. Aquesta esperança s'ha traslladat joiosament a la tradició cultural del nostre país. L'Advent està ple de rituals festius preparatoris de la gran festa del Nadal. Moment en el qual les famílies, s'apleguen com una nova Pasqua, per fer del retrobament familiar l'eix de la festa presidida per un pessebre que recorda que aquell infant és la llum del món. 

La transformació de les famílies dificulta alguns cops viure aquesta festa. La societat ha associat el temps de Nadal al concepte de vacances. Així, hi ha persones que es dilueixen en l’anònima concurrència a hotels, estacions d’esquí i segones residencies. Poc a poc, la idea del Nadal com aplec festiu, íntim, familiar i d’interacció humana ha quedat substituït per un moment de vacances i de compres frenètiques. Quan he comentat aquesta situació, mes d'una persona m'ha contestat que això són els signes dels temps, que la societat va en aquesta direcció i no es pot fer res. No m'agrada aquesta direcció i no em vull resignar en acceptar-la sense més. No crec que aquesta despersonalització del Nadal en detriment de la seva dimensió social arrelada en els paràmetres culturals ajudi a humanitzar la societat. Aquesta banalització de la festa en benefici d’un consum festiu amaga el sentit humà de les festes. Probablement les persones gastaran més, es viatjarà més, hi haurà més xerinola mes, però estarà tothom més satisfet? Estarem en pau amb nosaltres mateixos? Ens haurem adonat que mes enllà de la festa particular hi ha gent que espera un gest d'esperança? Sabrem veure el sentit de l’infant del pessebre?.

El preu de la llibertat o els límits del procés

No entenc res. He escoltat diversos missatges i ara no sé quina via cal seguir? L’eslovena o l’escocesa? O pot ser els catalans anàvem inventant una via que no tenia res a veure amb aquelles dues? Al no haver-hi cap estratègia comuna clara passa això. La manca de lideratge del procés estimula les ocurrències enginyoses. Només cal seguir algunes piulades per adonar-se que aquí es tracta de veure que la pot dir més grossa, dissimular les verdaderes intencions i, si cal, desdir-se immediatament. Reconec que l’estratègia del procés és un desastre. Sembla que s’han consolidat dos mirades diferents. Per una banda hi ha els que són partidaris de pactar el que es pugui amb l’Estat, des d’aquesta via es troba coherent intentar pactar amb el PSOE els seus pressupostos i veure el que es pot aconseguir. Sempre atemorits pel que pugui ser un govern PP, C’s i Vox. En un altre extrem es situen els que defensen, a la seva manera, la tesi de que més tensa sigui la situació, millor. Són els mateixos que no dissimulen la seva satisfacció per les actuacions d’agitació espontània dels CDR. L’apel·lació a la via eslovena aniria en aquesta direcció. Dos camins, certament oposats, que volen arribar al mateix lloc. Els partidaris del model eslovè no expliciten que Eslovènia feu un referèndum d’independència el desembre de 1990 obtenint un 95% de vots afirmatius amb el 93,2% de participació.

Penso que la confusió provocada per tot això entre la ciutadania és monumental. Hi ha una èpica al dramatisme que espanta i preocupa. Mentrestant, les veus de l’Estat que apellen a més repressió contra Catalunya augmenten. Es parla de tornar a aplicar l’article 155, suprimir els mossos d’esquadra i prendre altres mesures repressives no menys greus. El que inquieta és que les veus contra el govern de Catalunya no provenen només dels eixelebrats dels partits de dreta extrema o d’extrema dreta, sinó també de cercles qualificats del govern del PSOE. L’agitació dels partidaris del com pitjor millor excita els cercles governamentals. Aquests, com que no volen aparèixer tous davant d’un cert desgovern del procés independentista, es mostren verbalment durs a l’estil dels seus predecessors. No podem oblidar que tant PP com PSOE avalaren l’aplicació de l’article 155. Cal recuperar la clarividència política pròpia del catalanisme polític i adonar-se que sempre surt més a compte pactar que lluitar frontalment contra l’Estat o esperar que aquest sigui més repressiu, tal com feren els iugoslaus amb els eslovens. No s’hi val tot i no estic disposat a tot. Pot ser és l’hora de debatre si estem disposats a patir la violència sense límits que pugui exercir l’Estat o quin és el preu de la nostra llibertat?.

Bisbes de Catalunya, no feu silenci de la Paraula.

Benvolguts germans en la fe, bisbes de l’Església catòlica catalana. Us escric com a membre d’aquesta església que tots sentim i estimem. Alguns em coneixeu prou i teniu present l’afecte que em mou a compartir amb vosaltres aquesta reflexió. Entenc les dificultats que trobeu per articular una paraula col·legial davant la situació política que es viu a Catalunya, m’imagino les pressions que rebeu aquests dies, però no comparteixo la idea que el silenci col·lectiu adoptat sigui una bona resposta per orientar pastoralment les consciències dels catòlics catalans. Els creients necessitem que els pastors en l’episcopat no renunciïn a ser novament un referent moral per la societat catalana. Aquesta societat es troba en una conjuntura política plena de tensions resultat de no resoldre políticament el que són les aspiracions d’una part dels catalans.

L’obstinació de l’Estat de desatendre políticament les aspiracions, expressades pacífica i democràticament, per una part de la societat i traslladar el conflicte polític a la via judicial ha provocat que hi hagi presos polítics i dirigents a l’exili. Aquest estratègia, en lloc de resoldre el problema, l’ha agreujat tant per les injustes acusacions per les quals són imputats els polítics catalans com per l’actuació inapropiada del Tribunal Constitucional que,  aplicant una argúcia procedimental, està negant-los els drets jurídics. Per aquesta raó, alguns d’aquest empresonats han iniciat una vaga de fam. L’extrema lentitud d’aquest tribunal en respondre, que contrasta amb la seva agilitat en altres ocasions, ha creat una situació de total indefensió d’aquests presos. Hi ha catòlics que no entenem com els bisbes de l’Església catòlica catalana no expressen una veu col·lectiva davant d’aquesta situació qualificada per molts experts com injusta.

Estimats germans en la fe bisbes de l’Església catalana, vull expressar-vos la meva inquietud  pel vostre silenci col·lectiu. Sabeu prou que no sóc un catòlic que visqui obsessionat pel que diuen els bisbes i en faci un contrapunt constant. Procuro entendre i comprendre la difícil tasca de la col·legialitat episcopal i sóc partidari que la caritat política sigui un exercici de les consciències de cadascun dels catòlics, al marge de quina sigui la seva responsabilitat eclesial, del seu carisma personal i de les seves possibilitats. Sé que alguns de vosaltres, tal com ho han fet altres membres de l’Església, heu trobat la manera més idònia per acompanyar els presos polítics i compartir amb ells la preocupació per la seva situació de presó preventiva. Preocupats, com heu dit en alguns del vostres comunicats, perquè aquesta circumstància no propicia el clima necessari de diàleg per trobar una solució justa al conflicte català.

Però ara, la decisió d’alguns presos de fer vaga de fam davant el silenci judicial del Tribunal Constitucional ens planteja noves demandes i exigeix trobar la millor manera d’expressar l’acolliment i comprensió d’aquest gest i, si s’escau, ser solidaris amb la seva situació. Davant d’aquesta nova situació, greu per les conseqüències que pot tenir per la salut i la vida dels presos en vaga de fam, trobo a faltar la veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana discernint el gest dels presos polítics a la llum de la fe  de Jesús. Els cristians sabem que Déu opera activament en la història de la humanitat i, la responsabilitat que ell ens ha donat, és saber-lo trobar en cada un dels moments d’aquesta història. Necessitem que els pastors, en exercici de la seva feina episcopal, orientin a la comunitat cristiana a discernir avui on s’expressa la misericòrdia de Déu i on s’encarna la seva caritat. Si els cristians catòlics mantenim viva l’esperança és perquè ens sentim estimats per Déu i sabem que sempre ha estat al costat dels perseguits per les injustícies del món. M’agradaria sentir la veu col·lectiva de l’episcopat il·luminar els judicis de la comunitat creient a fi de trobar Déu allí on les injustícies d’avui semblen negar-lo. Aquesta és la nostra vocació com a cristians. Volem ser testimonis de la veritat per anunciar la joia de la salvació que cantarem en les properes festes del Nadal.

La veu col·lectiva dels bisbes de l’Església catòlica catalana dóna rostre institucional a la misericòrdia de Déu. Els catòlics, a nivell individual, com també els bisbes, podem fer el que creiem just en consciència, però hi ha moments que cal situar-se al mig de la plaça pública i, en nom d’aquesta misericòrdia, recordar que els cristians, com Església dels seguidors de Jesús, denunciem totes les injustícies que neguen la dignitat de les persones. En aquest camí, no sempre fàcil, coincidim amb homes i dones que, des de altres creences, també estan compromesos en la construcció d’un món més just, fraternal i humà. Estimats bisbes, molts catòlics necessitem sentir-nos acompanyats per vosaltres en aquests moments.

Sóc conscient que l’exercici de la responsabilitat episcopal exigeix molts equilibris, ponderacions i discrecions. Però, davant de determinades situacions no  hi ha lloc a la neutralitat o a l’equidistància. Entenc la prudència i prevenció que els bisbes pugueu tenir alhora de pronunciar-vos públicament sobre aquests fets. Però el silenci no és comprensible ni coherent amb la fe en Jesús.  Aquest, que patí en la seva carn una condemna injusta per sedició i rebel·lió al poder, va advertir-nos que l’anunci de la veritat crearà divisions i enfrontament, inclús en el si de les famílies. Cal assumir aquest risc. Avui els presos de Lledoners en vaga de fam situen la comunitat cristiana catòlica davant la seva pròpia consciència i demanen, des de la força de la seva convicció i la força del seu gest, una resposta cristiana. Cal fer-ho sense por, amb coratge i amb la joia de saber que la causa de Jesús ens situa sempre al costat dels injustament perseguits.  En cada un d’ells hi veiem el rostre de Déu. Si no volem que la societat torni a tancar la nostra fe en les sagristies, l’Església ha de tornar a estar present en la societat, com a comunitat de fe i institució, donant testimoni de la veritat, encara que aquesta sigui incòmode pels poders del món.

Glosses per la vida quotidiana

S’ha posat de moda jornades de solidaritat per diverses causes justes. Però no podem reduir la nostra solidaritat a aquests moments puntuals. El seguiment de la causa de Jesús vol dir estar orientats a la solidaritat quotidiana de forma permanent d’acord a les nostres possibilitats. Fent-ho som instruments d’amor i compassió. “Aquesta gent em fa compassió. Fa tres dies que no es mouen d’aquí i no tenen res per menjar. No vull que se’n vagin dejuns, no fos cas que defallissin pel camí.” (Mt 15,32)

Si tenim creences sòlides podrem resistir els aquelles situacions que poden fer trontollar els fonaments. Tenir conviccions ens dóna saviesa i alimenta la prudència. Seguir la voluntat de Déu expressada en el sermó de la muntanya aporta els referents necessaris per edificar sòlidament l’edifici de la vida. “Per això tothom qui escolta aquestes paraules meves i les compleix és com un home prudent que ha construït la seva casa sobre la roca” (Mt 7,24)

El temps d’Advent ens convida a llegir el profeta Isaïes. Els seus escrits ens anuncien la renovació de la humanitat gràcies a la reconversió personal. L’abandó del mal facilita la reconversió interior i això permet millorar les relacions entre les persones. El Nadal que s’apropa és la celebració de la possibilitat de viure un món millor. “Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s'alegraran del Sant d'Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents..” (Is 29, 18-21)

Glosses per la vida quotidiana

Sovint caiem en la temptació de tancar-nos en nosaltres mateixos. Com a molt, busquem sentir-nos acompanyats pels que considerem a prop nostre. No ens adonem que la fraternitat exigeix obrir el cor i acollir a tothom acceptant-lo com a germà o germana. Sense adonar-nos caiem en la temptació de no donar als altres la mateixa dignitat i els mateixos drets que volem per nosaltres. “Li respon el centurió «Senyor, jo no sóc digne que entreu a casa meva. Digueu-ho només de paraula, i el meu criat es posarà bo»” (Mt 8,8-9)

Davant dels problemes que ens trobem cada dia o de les situacions que ens demanen fer una valoració no sempre ens resulta fàcil ser justos en els nostres judicis i deixar-nos guiar per les aparences o els prejudicis. Hem de saber judicar basant-nos en les conviccions fermes i tenint la ment serena. “No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti dir, farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres”  (Is 11, 3-4).