Presos i preses polítics de permís

La bona notícia, dins de l’excepcionalitat de la notícia, és la sortida aquest setmana d’alguns presos i preses polítics catalans per anar a fer activitats fora de la presó. Fins aquí, res a dir. El que m’ha sorprès és els motius pels quals els han donat permís per sortir de la presó. Els presos per anar a treballar i a les preses per anar a cuidar familiars. Es repeteix l’esquema del model masclista que ha dominat a la societat durant molt de temps. Els homes treballen i les dones cuiden la família. Lamentable.

Una finestra oberta

Fa anys, el papa Benet XVI en l’homilia de l’eucaristia del consistori per nomenar nous cardenals el Papa es referí a l’Església com una finestra oberta al món. Gràcies a aquesta finestra Déu s’apropa i es troba amb el món. “L’Església no existeix per si mateixa, no és cap punt d’arribada, sinó que ha de remetre més allà, cap amunt, per damunt de nosaltres”, afirmà Benet XVI. Però, cop tota finestra, té dues direccions. De la mateixa manera que serveix per veure el món, permet la seva entrada dins de l’Església. La metàfora d’obrir les finestres al món serví per explicar el que volia ser el Concili Vaticà II. Gran esdeveniment del qual celebrem enguany els 50 anys de la primera sessió.

La missió de l’Església és transparentar al món l’amor de Déu. Ja que prové i s’orienta cap a Ell. L’Església no és un fi en si mateix; ni les seves institucions s’expliquen fora de la presència de Déu en la història. Per això, la institució eclesial a de ser el mitjà per el qual les persones coneixen a Déu i la seva magnificència. Des de la realitat eclesial els cristians ens donem al món perquè som testimonis de l’amor generós, sense límits, de Déu. Per això l’Església catòlica ha de ser, certament, una finestra clara i diàfana, finestra oberta permanentment a la realitat del món i així testimoniar la Llum en la qual tot té sentit. Una vida eclesial amb les finestres obertes per il·luminar als qui viuen a la fosca i fer el món més habitable.

JxCat cerca la identitat perduda

La proximitat de les eleccions catalanes, junt amb la creació d’una taula de diàleg entre governs català i espanyol, està alterant el panorama polític a Catalunya. Hi ha moviments de recomposició dels espais polítics i això causa l’aparició de situacions políticament anòmales. Tothom vol estar ben situat per treure el màxim rèdit a aquest moment excepcional. Els hereus de l’espai convergent, pot ser són els més afectats per aquest nou moment polític. Mentre ERC i la CUP no tenen masses problemes per situar-se en el nou espai polític, els hereus de Convergència, sempre en continua transmutació per no concórrer sols a unes eleccions, no tenen del tot aclarida la seva identitat ni l’estratègia a seguir. El grup parlamentari és un aigua barreig d’aspirants a sobreviure com es pugui al costat d’adherents infatigables als lideratges absents.

Hem sorprèn Junts per Catalunya. Més que un moviment polític, em sona que és un artefacte polític sense massa perfil propi. La seva existència altera les lògiques tradicionals de les formacions polítiques i aporta més confusió que confiança. Mentre en els altres partits polítics, siguin independentistes o no, està clar qui mana i com s’organitza el poder orgànic del partit, a JxCat tot és líquid, per dir-ho de forma suau. En aquesta formació conviuen diferents lògiques polítiques amb voluntat d’ocupar el màxim de poder intern. A JxCat, a diferència de les altres formacions polítiques democràtiques, els seus dirigents prenen decisions al marge de cap òrgan de control i rendició de comptes. Semblen més aviat una agrupació de càrrecs electes, o d’amics i coneguts, que una formació política. Aquesta circumstància els faria sospitosos d’estar només centrats en els seus interessos gremials enlloc de cerca una resposta a les qüestions que preocupen als ciutadans.

El Carnaval secular

Carnaval està a la cantonada. He estat recentment a Las Palmas i allí el carnaval ja estava als carrers. En una revista generalista de lleure que es regala a la sortida del metro s’anuncien algunes iniciatives relacionades amb el carnaval. S’informa d’on es venen disfresses i d’algunes activitats lúdiques entorn aquesta festa. La societat es desperta de l’hivern i abans d’entrar a la primavera s’engalana per distanciar-se de les penitències quaresmals. S’ignora la Quaresma, però les disbauxes carnavalesques es recargolen en les serpents de les rues.

La paradoxa és que el gran silenci social sobre la Quaresma. El Carnaval és perquè hi ha un període litúrgic cristià que demana penediment i penitència. Però aquesta dimensió s’ha desdibuixat tant que ara és un dels tants oblits culturals propis del nostre temps. Cap medi d’informació parlarà dels llocs on es celebra la litúrgia del Dimecres de Cendra o del sentit profund de la Quaresma i el seu valor social. Mentre el Carnaval és convocat i celebrat en nom de la secularització justament guanyada, les celebracions cristianes no apareixem en cap dels llistats de les iniciatives que es faran aquests dies.

Religió i experiència del sagrat

Moltes evidències indiquen que en la nostre societat es produeix una revifalla de l’espiritualitat. Aquesta adquireix tonalitats diferents sota noms diversos: grups de pregària, ofertes de meditació, exercicis espirituals, etc... Fins i tot, existeixen cada cop més estudis científics que demostren el substrat somàtic cerebral de l’experiència espiritual. Aquests treballs confirmen que l’experiència espiritual, a més d’una vivència interior, que pot arribar a ser extraordinàriament complaent, és també un esdeveniment amb una manifestació corporal. Cos i esperit quedem transformats per allò que succeeix a l’interior de la persona.

L’experiència espiritual està condicionada pels paràmetres culturals de cada individu. Per això, una mateixa vivència interior, pot tenir unes expressions i representacions totalment diferents. Aquesta diversitat cultural en els fenòmens relacionats amb les manifestacions de l’esperit comparteix un comú denominador entre les diferents vivències espirituals. Totes elles tenen de comú, per exemple, l’experimentació d’una emoció espiritual; un eixamplament de la consciència; una il·luminació de la ment; i una pau de cor. Tot això fa més bones a les persones. L’experiència del sagrat, sigui quin sigui el nom d’aquest referent, transforma l’interior dels individus. Aquesta experiència transforma les emocions, la psicologia i l’esperit.

Però no totes les persones associen la seva religiositat amb una experiència espiritual. Per moltes persones la religió és, bàsicament, una font de referents d’identitat (individuals o col·lectives); una moral o unes pautes de comportament; o unes regles i símbols. En aquests casos la religió al perdre la seva dimensió espiritual ha esdevingut un fet social o cultural. Molt respectable, però parcial. Pot ser ara, el que s’hauria de proposar, és recórrer el camí de tornar a vincular religió i espiritualitat. De tal manera que la professió de fe, el “jo crec”, sigui també una experiència espiritual desitjada de retrobament amb el sagrat.

Glosses per la vida quotidiana

El camí cap a la felicitat és troba en la tranquil·litat d’esperit. Neix de la consciència de que, a l’arribar a la fi del dia i fer repàs del que s’ha fet, es descobreix que s’ha actuat amb justícia, s’ha estimat amb respecte i s’han acollit les esperances dels altres.

“Feliços els qui observen la llei

i practiquen sempre la justícia.

Per l'amor que teniu al vostre poble,

recordeu-vos de nosaltres, Senyor,

visiteu-nos, veniu a salvar-nos”.

(Salm 105)

Un risc de les persones religioses és voler tancar Déu a la seva església i pensar que en tenen la propietat. Fins i tot, pensar amb una certa etnicitat de Déu. Aquesta idea de formar part del poble escollit empobrei la universalitat del missatge religiós i tanca les portes al fecunda diàleg interreligiós. “Era a vosaltres que calia anunciar en primer lloc la paraula de Déu; però com que la rebutgeu i no us considereu dignes de la vida eterna, ara ens adreçarem als pagans.” (Fets 13,46).

Glosses per la vida quotidiana

Les persones hem de comportar-nos èticament. Cada dia tenim moltes oportunitats per adoptar actituds ètiques. Si ho fem serem testimonis d’una alternativa a l’egoisme i individualisme del nostre temps. Serem llum que il·lumina en la foscor del nostre temps.

“Si dónes el teu pa als famolencs

i satisfàs la fam dels indigents,

llavors la teva llum

s'alçarà en la foscor,

el teu capvespre

serà clar com el migdia”.

Is 58,10

En moltes ocasions, la inèrcia de fer les coses tal com s’ha fet sempre ens impedeix adonar-nos que por fer-se diferent, probablement millor. La tradició pot arribar a ofegar l’obertura del cor i la ment a noves maneres de pensar i actuar. “Així, amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes” (Mc 7,13).

Les persones no ens contaminem per les coses que puguem prendre o per les coses que emprem, llevat dels aliments perjudicials per la salut. No són els instruments en sí el que ens perjudiquen, sinó la maldat que puguem tenir en el cor. El mal no està en les coses, sinó en el cor de les persones. És el cor el que cal sanar. “No hi ha res del que entra a l'home des de fora que el pugui fer impur; només allò que surt de l'home el fa impur” (Mc 7, 15)