dimecres, 31 de juliol del 2013

Lectures d’estiu

Amics i amigues, demà començo les vacances. Com cada any, això representa aturar l’escriptura del blog. És una feina diària que m’ajuda a aclarir el meu pensament i ha fixar per escrit aspectes de la realitat que m’han impactat de manera particular. Durant les vacances no aturo aquesta activitat que se’n diu pensament. Però l’exerceixo d’una altra manera. Procuro llegir amb atenció i goig alguns dels llibres oblidats durant l’any complementant-ho amb alguna novel·la plena de temes i situacions suggerents.

Per aquest any he preparat els següents llibres, conscient de que, com cada any, algun es quedarà sense sortir de la lleixa on s’hauran dipositat amb cura el primer dia de vacances. Aquesta cerimònia, actualment està matisada perquè alguns dels llibres estan en format electrònic i això facilitat no sentir-me acusat quan miro els seus lloms. Els llibres que m’acompanyaran tot l’estiu són:

La infància de Jesús del papa Benet XVI
Lumen Fidei, papa Francesc
Utopía y desencanto, Claudio Magris.
Lo profano y lo sagrado del gran Eliade Mircea
La nueva intolerancia religiosa de Martha C. Nussbaum
Quédate con nosotros, Señor porque atardece Alvaro Pombo
Qué hacer con España, César Molinas
Pensar el siglo XX, Tony Judt

La veritat sobre el cas Harry Quebert, Joël Dicker

dimarts, 30 de juliol del 2013

Cristianisme de presència i mediació


Si Déu és amor, si l’estimar és el nou manament és lògic preguntar-me ¿cóm testimoniar l'amor de Déu?, ¿com ser testimoni d’aquest amor al proïsme?. Aquest qüestió ha estat el centre de moltes reflexions entre els catòlics. Sempre s’han evidenciat dues visions que porten a dos models complementaris sobre com entendre aquest testimoniatge i confessió de la fe en la societat contemporània: cristianisme de presència o de mediació. La comprensió d’aquests dos models parteix de les aportacions del concili Vaticà II i la seva reinterpretació en el pensament de Joan Pau II.

El Concili Vaticà II posà l'Església al servei del Món. Els pares conciliars abandonaren tot intent de crear institucions de contrapoder social i d'entendre la presència de l'Església en el Món només a partir de la presència organitzada dels cristians. Aquest canvi d'actitud incidí sobre els moviments cristians. Molts optaren per concretar la presència dels cristians en el món a través de la mediació en les institucions socials a on es desenvolupa la història humana. Aquest estil superava el esquemes pre-conciliars de la presència militant cristiana com a preàmbul de la cristiandat. Així el temps postconciliar estigué presidit per la primacia de la mediació sobre la presència. Els cristians de la mediació,  des de la seva fidelitat als ideals conciliars, proclamaven el valor del pluralisme d'opcions socials i polítiques dels catòlics, justificades  a partir del discerniment personal. Pels cristians de la mediació la l'Església catòlica ha d’estar en el món com al caminar de Jesús amb els deixebles d'Emaús (Lc 24,13-35). Jesús acompanyà i transità amb els seus deixebles per un camí històric concret, que a més era el que ells havien emprés: "Jesús en persona se'ls acostà i es va posar a caminar amb ells".

El llarg pontificat de Joan Pau II participà de la incredulitat dels apòstols i proposà el model anomenat de presència. Es tractava d’un model diferent al proposat pel Concili. El papa polonés, probablement influenciat pel model particular de l’Església catòlica en el seu país, tornava a proposar característiques de cristiandat a partir de l'acció, en la ciutat secular, de moviments concrets ben determinats encaminats a formular una cultura catòlica capaç de superar la decadència moral i espiritual de l'Occident. Convençuts de que el ressorgiment de nous populismes podrien propiciar una religiositat de masses que potencies l’hegemonia del catolicisme sobre altres cosmovisions. La combinació intensa de sentiments i emocions, junt amb una pastoral fortament arrelada en les grans mobilitzacions eren les estratègies que havien de conduir a una nova revifalla del catolicisme en la societat post secular.

Cap dels dos models, per si sols ha estat suficient per recuperar l’interès social per la religió. Ara, amb perspectiva, hom pot pensar que no es tracta de dos model alternatius sinó dos maneres d’entendre una mateixa manera de testimoniar la fe. Per això, un dels reptes de la nova evangelització és trobar una integració entre aquestes dues comprensions del testimoniatge de la fe.

dilluns, 29 de juliol del 2013

La política és diàleg, segons el papa Francesc

El papa Francesc no deixa a ningú indiferent. Les seves paraules són oportunes i els judicis encertats. Fa de l’Evangeli de Jesús una referència pràctica per il·luminar l’activitat quotidiana de les persones a tots els nivells. En la seva visita al Brasil ha parlat de la política i de la laïcitat dels estats. Ho ha fet en clau de la doctrina del Concili Vaticà II. Demana als cristians entrar en política perquè aquesta és la forma més suprema de la caritat, però no demana que els catòlics empren les estructures de l’estat per reforçar les alternatives confessional. No. Els estats han de ser laics. Així ho dit el papa Francesc “la convivència pacífica entre les diferents religions es veu beneficiada pel laïcisme de l'Estat, que, sense assumir com a pròpia cap posició confessional, respecta i valora la presència de la dimensió religiosa en la societat, afavorint les seves expressions més concretes”.

El papa Francesc ha parlat de la política en majúscules.  El papa Francesc ha dit “el futur exigeix avui la tasca de rehabilitar la política, rehabilitar la política, que és una de les formes més altes de la caritat. El futur ens exigeix també una visió humanista de l'economia i una política que aconsegueixi cada vegada més i millor la participació de les persones, eviti l'elitisme i eradiqui la pobresa”. Ha dit que la política és diàleg, “considero fonamental per afrontar el present: el diàleg constructiu. Entre la indiferència egoista i la protesta violenta, sempre hi ha una opció possible: el diàleg. El diàleg entre les generacions, el diàleg en el poble, perquè tots som poble, la capacitat de donar i rebre, romanent oberts a la veritat” .


Pel papa el diàleg està al centre de l’acció política: “diàleg, diàleg, diàleg. L'única manera que una persona, una família, una societat, creixi; l'única manera que la vida dels pobles avanci, és la cultura de la trobada, una cultura en la qual tothom té alguna cosa bé que aportar, i tots poden rebre alguna cosa bé en canvi”. Per tres vegades, i en forma positiva, el papa ha elogiat el diàleg com a base la política i com a font del consens i de la convivència. Aquest elogi de la política basada en diàleg és una crida universal. No estaria de més que els polítics de casa nostra assumeixin aquesta compressió dialògica de la política. Hi ha molts temes avui que només es poden resoldre a partir del diàleg enlloc de la imposició. La gran política o la política petita que afecten a les esperances i a les economies de les famílies s’haurien de fonamentar en el diàleg, en totes les direccions, en lloc de la prepotència o de la sordesa que habitualment solen practicar les elits polítiques. Perquè, sinó es fa així passarà el que digué el papa Francesc “avui, o s'aposta pel diàleg, o s'aposta per la cultura de la trobada, o tots perdem, tots perdem

diumenge, 28 de juliol del 2013

Temps d’enrenou


Tot seguit reprodueixo les paraules improvisades del papa Francesc pronunciades davant de joves argentins congregats a la catedral de Rio a la Jornada Mundial de la Joventut que es celebra a Brasil. Són paraules clares, contundents i que van al centre del que vol dir ser cristià avui.

“Els vull dir una cosa. ¿Què és el que espero com a conseqüència de la Jornada de la Joventut? Espero enrenou  ! ¿Que aquí dins hi haurà enrenou? Hi haurà! ¿Que aquí en Rio hi haurà enrenou? Hi haurà! Però vull enrenou en les diòcesis! Vull que es surti fora! Vull que l'Església surti al carrer! Vull que ens defensem de tot el que sigui mundanitat, del que sigui instal·lació, del que sigui comoditat, del que sigui clericalisme, del que sigui estar tancats en nosaltres mateixos. Les parròquies, els col·legis, les institucions, són per sortir! Si no surten, es converteixen en una ONG, i l'Església no pot ser una ONG.

Que em perdonin els bisbes i els capellans, si algun després els armen embolics a vostès, però és el meu consell ... gràcies pel que puguin fer. Mirin, jo penso que en aquest moment, aquesta civilització mundial s’ha passat de rosca, s’ha passat de rosca! Perquè és tal el culte que ha fet al déu diners, que estem presenciant una filosofia i una praxi d'exclusió dels dos pols de la vida que són les promeses dels pobles. I per descomptat, perquè un podria pensar, que podria haver-hi una espècie d'eutanàsia amagada. És a dir, no es cuida als ancians, però també hi ha l’eutanàsia cultural: no se’ls deixa parlar, no se’ls hi deixa actuar! I l'exclusió dels joves: El percentatge que hi ha de joves sense treball, sense ocupació, és molt alt! I és una generació que no té l'experiència de la dignitat guanyada pel treball. O sigui, aquesta civilització ens ha portat a excloure els dos extrems que són el futur nostre!

Llavors, els joves han de sortir, han de fer-se valer. Els joves han de sortir a lluitar pels valors. A lluitar pels valors! I els vells han d’obrir la boca, els ancians obrin la boca i ensenyin-nos, transmetin-nos la saviesa dels pobles! Al poble argentí, jo els hi demano de cor als ancians, no claudiquen de ser la reserva cultural del nostre poble que transmet la justícia, que transmet la història, que transmet els valors, que transmet la memòria de poble. I vostès, per favor, no es fiquin contra els vells! Deixin-los parlar, escoltin-los, i vagin endavant! Però sàpiguen, sàpiguen que en aquest moment, vostès, els joves i els ancians, estan condemnats a la mateixa destinació: l’exclusió! No es deixin excloure! Està clar? Per això crec que han de treballar.

I la fe en Jesucrist no és broma, és alguna cosa molt seriós, és un escàndol. Que Déu hagi vingut a fer-se un de nosaltres, és un escàndol! I que hagi mort en la creu, és un escàndol, l'escàndol de la Creu. La Creu segueix sent escàndol, però és l'únic camí segur, el de la Creu, el de Jesús, l'encarnació de Jesús!

Per favor, no liqüin la fe en Jesucrist! Hi ha liquat de taronja, liquat de poma, liquat de banana, però per favor, no prenguin liquat de fe! La fe és una sencera, no es liqua! És la fe en Jesús. És la fe en el Fill de Déu fet home, que em va estimar i va morir per mi.

Llavors, facin gresca! Cuidin els extrems del poble que són els ancians i els joves! No es deixin excloure, i que no excloguin als ancians, segon, i no liqüin la fe en Jesucrist.

Les Benaurances! ¿Què hem de fer, pare? Mireu, llegiu Benaurances que aniran bé, i si voleu saber quina cosa pràctica cal fer llegiu Mateo 25, que és el protocol amb el qual serem jutjats, amb aquestes dues coses tenen el programa d'acció: Les Benaurances i Mateo 25, no necessiten llegir una altra cosa. Els hi demano de tot cor”

El papa Francesc, en el seu castellà porteny feu servir l’expressió lio que he pensat que es pot traduir per enrenou, tot i que una altra expressió, més col·loquial seria merder. En qualsevol cas l’expressió denota una acció de subvertir l’ordre existent i, com succeeix en altres àmbits de la vida, per transformar qualsevol institució primer cal introduir una certa agitació desordenada i després s’assoleix un nivell superior d’ordre i estabilitat. Aquest és el temps actual de l’església catòlica.

dissabte, 27 de juliol del 2013

Crítica profètica


La fe cristiana i la seva espiritualitat es projecten cap la història i s'identifiquen amb la defensa de la causa dels pobres i marginats. La presència dels cristians en el món amb el seu testimoni i diàleg, entren en comunió amb l'esperança d'alliberament present en la memòria històrica de la humanitat. Aquest record de l’esperança porta a la vivència de la denúncia profètica. L’esperança cristiana, malgrat que es faci comprensible al món per la seva encarnació en les utopies històriques, les transcendeix. Gràcies aquesta transcendència la utopia humana, entesa com a solidaritat amb els pobres, els exclosos, els marginats, no es contenta amb el que s’ha assolit. La denúncia profètica recorda que l'esperança utòpica transcendeix a la pròpia història, ja que aquella es viu sempre com aposta per el no realitzat encara.

L’evocació del sí, però no. No és una simple renúncia a l’acontentament de les realitats històriques considerades com anticipació del Regne de Déu, és una afirmació de que hi ha una realitat més enllà d’aquestes realitats. Tot i que la fe està submergida en les complexes realitats socials, convida a proclamar la darrera dimensió de l'esperança que no és una simple continuació de història social. Per això la responsabilitat del creient és recuperar la intensitat i dimensió de la utopia del Regne i tornar a fer d’ella un signe que identifiqui el cristianisme. Per més complides que estiguin les esperances a través de l’acció política i social, aquestes no esgoten la promesa del Regne de Déu. Si es perd la perspectiva de la reserva escatològica, els objectius humans s’absolutitzen i es dilueix el valor transcendent de la presència de Déu en la mateixa història.

El cristianisme, si es vol ésser fidel als seus orígens, ha de tornar a ésser el cor inquietum en mig d'una societat resignada i apàtica. Els cristians hem de ser el cor d'un món sense cor.

divendres, 26 de juliol del 2013

Mossèn Francesc Romeu


Aquest mossèn, rector de santa Maria del Taulat i de sant Bernat Calbó ha obert aquesta darrera parròquia per acollir alguns dels immigrants que havien estat desallotjats de l’assentament del carrer Puigcerdà. Conec en Francesc des de fa molts anys, tant anys, que encara era seminarista. Ara, com a capellà compromès en el seguiment de Jesús, ha tingut un gest que l’honora, referma la confiança en l’església catòlica i explica amb claredat que amb amor la humanitat viu amb dignitat. El seu gest serà criticat per les consciències benestants i acomodades a la tranquil·litat del aquí no passa res. També serà criticat per aquells que consideren que aquests sub-saharians poden estar manipulats per buscadors de solidaritats emocionals o per obscurs interessos d’especuladors del nou esclavatge. Sense negar cap d’aquestes raons, la realitat és que hi havia unes persones que, per desconfiança o desconeixement, estaven deambulant desamparats. És a ells, a qui mossèn Francesc Romeu ha obert les portes de la seva parròquia.

Mossèn Romeu és testimoni de la misericòrdia activa i sap que el seu gest és coherent amb all que digué recentment el papa Francesc a la illa de Lampedusa referint-se al drama de l’emigració. La seva visió de la globalitat del problema el permet alertar que a la ciutat de Barcelona no pot passar el que succeí a l França de Sarkozy. Per això la seva solidaritat no és al marge del treball de les institucions, sinó amb les institucions i per procurar reconduir la situació d’aquestes persones en el marc del treball de les administracions públiques que tenen competències en aquest tema. El compromís de la comunitat cristiana del Poble Nou no és al marge de les institucions, sinó al costat. En un clar exemple de com les diferents sensibilitats socials presents en les institucions i en la societat interactuen i es complementen.

El testimoni cristià de mossèn Romeu troba fonament en una vida de compromís eclesial al costat dels qui viuen necessitats d’esperança i amor. Per això, entenc que el seu comportament és una concreció de paraules del papa Francesc pronunciades a Lampedusa i que extracto a continuació. “L'Església està prop de vosaltres en la cerca d'una vida més digna per a vostès i les seves famílies ... ¿Adam, on ets?", Aquesta és la primera pregunta que Déu dirigeix a l'home després del pecat. ¿On ets?... I Déu planteja la segona pregunta: ¿Caïm, on està el teu germà?". .. Aquestes dues qüestions de Déu ressonen encara avui dia, amb totes les seves forces! Així que molts de nosaltres, jo m'incloc, estem desorientats, ja no estem atents al món en el qual vivim, no ens importa, no mantenim el que Déu ha creat per tots i ja no som capaços si més no de mantenir-nos entre si."

"On està el teu germà?" la veu de la seva sang clama en mi, aquesta no és una pregunta dirigida a uns altres, és una pregunta que m'ha dirigit a mi, a vostès, a cadascun de nosaltres. ¿Qui és responsable d'aquesta sang? ... ¿Qui és responsable de la sang d'aquests germans i germanes? Ningú! Tots ens donen aquesta resposta:. ... Però Déu demana a cadascun de nosaltres: ¿On està la sang del teu germà que clama en mi?. Avui dia ningú se sent responsable d'això, i hem perdut el sentit de responsabilitat fraterna, hem caigut en una actitud hipòcrita del criat del sacerdot i l'altar, de la qual parla Jesús en la paràbola del Bon Samarità, el germà sembla mig mort a la vora del camí tal vegada pensem "pobre", i continuem en el nostre camí, no és el nostre treball, i amb això ens sentim molt bé. La cultura que ens porta a pensar en nosaltres mateixos, ens fa insensibles als crits dels altres, ens fa viure en bombolles de sabó, que són belles, però no són gens, són la il·lusió de la vanitat, el temporal, la indiferència cap als altres, i fins i tot porta a la globalització de la indiferència. Ens hem acostumat al sofriment dels altres, no ens concerneix, no ens importa, no és el nostre negoci! ...(és) la globalització de la indiferència de tots nosaltres”.

dijous, 25 de juliol del 2013

Parròquia de sant Bernat Calbó

L’església de sant Bernat Calbó del Poble Nou ha obert les seves portes per oferir un sostre on allotjar les persones que vivien a la nau del carrer Puigcerdà. El gest del seu rector, un bon amic, mossèn Frances Romeu, és una mostra del compromís de viure la fe en la perifèria de la societat. Allí, on el papa Francesc, diu que cal anar a trobar el sentit de la fe. Ara, un altre Francesc, ha fet realitat allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut,treu el pobre de la cendra”. El gest del rector de sant Bernat Calbó de donar acolliment és una mostra d’un cristianisme solidari amb els desvalguts perquè en ells hi ha el rostre de Crist. Aquest rector ha dut a la pràctica allò que digué recentment el bisbe de Roma, papa Francesc “una Església que no surt, a la curta o a la llarga ,s’emmalalteix en l’atmosfera viciada del seu tancament.... prefereixo mil vegades una església accidentada que no una església malalta. La malaltia típica d'una església tancada és mirar-se a si mateixa, estar encorbada sobre si mateixa....És una mena de narcisisme que ens condueix a la mundanitat espiritual i al clericalisme sofisticat..."

Els cristians no podem restar indiferents davant de la situació dels assentaments. En la paràbola del judici final, l’evangelista Mateu relata una situació davant la qual cal mostrar una actitud generosa d’acollida: “Els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure?¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir?¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't?  El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,37-40). L’entrega generosa dels cristians a la misericòrdia no ha de fer perdre la perspectiva de que al darrere del problema dels assentaments es manifesta la complexitat de la societat contemporània i que les alternatives avui, no poden ser simples slogans, sinó solucions socialment ben pensades i articulades.

Les institucions públiques tenen el seu paper, i estic convençut, perquè conec i crec en els seus responsables, que l’han exercit i l’exerciran amb rigor, serietat i respecte a la dignitat humana. Però no totes les solucions estan a les seves mans, perquè l’acció de govern comporta discernir i adoptar uns criteris generals que no sempre poden satisfer a totes les parts; ni les alternatives exoneren d’un compromís social i cívic més actiu. Per això les institucions socials, allò que em diem societat civil, han de complementar o suplir activament les limitacions dels poders públics per ordenar les seves actuacions a favor del bé comú. Això és el que s’ha fet a la parròquia de sant Bernat Calbó en aquests moments. En el ben entès que les solucions reals es troben en el camp de la justícia social i en la vivència d’uns valors que actuen a favor dels exclosos socialment perquè ells són la mostra colpidora de les noves desigualtats.

Avui la resposta a aquesta situació no pot ser similar a l’aplicada anys enrere quan la tancada a l’església del Pi sota la consigna de “papers per tothom”, les condicions són altres. Es bo assumir aquesta realitat per eludir les temptacions de manipular les esperances d’aquestes persones per unes solucions totalment impossibles. El que cal és ordenar administrativament la seva situació i fer-ho amb calidesa humana. Sé que la gent de l’ajuntament ho està fent. Confio en ells. Pel que he sentit dir, cap ajuntament europeu ha desplegat un ventall tant ampli de solucions com ha fet el consistori barceloní en aquest cas. Per això no cal tensar o radicalitzar més la situació per aconseguir unes solucions impossibles per les persones que es troben en condicions irregulars.  Cal substituir la misericòrdia emotiva per una exercici realista de la caritat política. Cal trobar solucions individualitzades adaptades a realitats particulars dels afectats perquè la seva situació és plural i diversa. Sense perdre de perspectiva que aquestes persones integren un grup humà altament feble, fàcilment manipulable i amb risc d’ésser instrumentat per uns interessos que han vist en la recollida de la ferralla un lucratiu negoci de ma d’obra barata i atemorida.

Durant mesos al carrer Puigcerdà s’havien generat moltes esperances i una realitat nova: l’existència d’una alta capacitat organitzativa que estructurà la convivència de la gent de l’assentament i que introduïa mecanismes d’autocontrol que evitaven el conflicte social de convivència. Cal aprofitar aquest actiu per trobar noves alternatives d’integració social.¿Per què no aplicar, des de la mediació social i la lleialtat amb les institucions, solucions creatives, com les trobades per joves ocupes vocacionals que han renunciat al seu gest reivindicatiu a canvi d’un ús ordenat i social d’habitatges buits? Ben segur que les persones del carrer Puigcerdà, situades ara en la frontera de la marginació però amb sentit de responsabilitat social, poden incorporar la seva creativitat en la recerca de nous camins d’inserció no assistencials a partir de la col·laboració públic-privat en benefici de la convivència ciutadana.

dimecres, 24 de juliol del 2013

Els catalans no ho tenim tot pagat


He estat fora uns dies, a l’estranger, i he comprovat que no es veritat que els catalans ho tinguéssim tot pagat com deia Francesc Pujols i Morgades. La frase escrita en el seu llibre “Concepte General de la Ciència Catalana” és “arribarà un dia que els catalans, pel sol fet de ser catalans, anirem pel món i ho tindrem tot pagat”. Al contrari, segons on vagis cal explicar molt bé d’on vens, que volem i cap on anem els catalans. I a l’acabar, hom té la sensació de que no entenen res de res o la seva perplexitat és més gran del que un podria esperar. La seva incomprensió no anul·la el valor de les aspiracions dels catalans, però fa pensar en com s’estan fent les coses des d’aquí cara als demès de terres enllà.

A Itàlia, per exemple, els catalans som admirats i se’ns reconeixen moltes qualitats. És cert, però cap d’elles aporta un plus diferencial que faci mes comprensible el que volem ser en un futur immediat. He tingut la impressió de que en cada italià hi ha un petit Garibaldi. Molts d’ells tenen en la memòria de curt termini la unificació italiana del 1870. En el seu imaginari, costa d’admetre, en un primer moment, qualsevol alternativa que no reforci aquesta posició d’unitat. Fins hi tot, els més fanàtics de la Padania, admeten que es pot anar fins els límit però sense trair el llegat de Garibaldi: la unitat italiana. Davant d’aquesta situació he arribat a la conclusió de que, donat que els catalans no ho tenim tot pagat, ens cal molta fineza i dotar-nos d’un bon metrònom per administrar el tempo correcte que cal adoptar en aquests moments.

dimarts, 23 de juliol del 2013

Roma


Quan puc torno a Roma. Admeto que és una ciutat que exerceix un estranya influència en mi. Té un atractiu especial. Em trobo còmode dins del seu caòtic desordre i la continuada gesticulació dels romans. Quan parlen em sento davant d’una representació teatral. Sembla que Carlo Goldoni revisqui cada dia en cada un dels exuberants gestos dels romans. És tot un plaer sentir parlar els romans, tot i que el seu italià soni a fosc i espès. Però la cantarella atrapa i rememora cada una dels personatges interpretats pel gran Alberto Sordi. Per això Roma convida a escoltar i a callar. Es senten moltes coses que mereixen se meditades. Ells parlen, jo escolto.

Els romans i les romanes semblen estàtues vives escapades la nit anterior del museu Capitolí. El passat es fa present a través de l’elegància d’aquests homes i dones que semblen anar vestits com si haguessin de presentar les seves credencials en qualsevol moment. A cada cantonada el passat emergeix a través de la monumentalitat feta obra viva. Contemplant les esglésies romanes s’aprèn art, teologia i religiositat popular. Cada una d’elles explica una part de la història del catolicisme a la seva manera i al seu aire. Roma és la ciutat de les esglésies devotes, dels miracles sorprenents i dels reliquiaris impensables. Per tot això val la pena tornar, una i altra vegada, a fruir d’aquesta ciutat encisadora, tot i la seva calor sufocant i els seus terribles  sampietrini. 

dilluns, 22 de juliol del 2013

Portadors d'esperança


 “Que cadascú ajudi els altres amb els dons que ha rebut, ja que heu de ser bons administradors de la gràcia de Déu, que pren formes tan variades. Si algú parla, que sàpiga que transmet paraules de Déu; si algú presta un servei, que es valgui de les forces que rep de Déu. Així Déu serà glorificat en tot per Jesucrist” (1Pe 4, 10-11). Encarnar la fe és estimar sense mesura, sense esperar res a canvi. Avui, quan la societat s'abandona a la passivitat, al nou individualisme basat en l'egoisme i quan la realitat s’imposa enfonsant moltes esperances els cristians hem de comprometre’ns a fons amb la vida i el futur de les persones. 

La presència cristiana en el món ha de ser portadora d’esperança. Especialment per aquells sectors de la societat que integren els nous pobres i marginats, els exclosos per la crisi de la societat. La realització de la "causa de Jesús", la pràctica efectiva de l'amor al proïsme i la presència activa al costat dels pobres i marginats, són aspectes concrets de com els cristians podem aportar signes d'esperança al món. El sofriment de la humanitat, el clam dels marginats o dels exclosos, el dolor de l'home o de la dona més propers o del Tercer Món, són motius per mobilitzar les nostres energies fins el límit. Si ens deixem abatre per la cultura del pessimisme, de la fatalitat o de la indiferència, difícilment podrem afirmar que hi ha "un lloc per Déu" en la nostra història.

diumenge, 21 de juliol del 2013

Encarnar la fe en la vida


Un dels perills que empresona als cristians es perdre’s en disquisicions al marge de la realitat immediata. Això té la virtualitat de permetre grans acords. La trampa és que en cap cas es baixa en el terreny del concret on poden sorgir els desacords. Els problemes reals comencen quan en el centre del debat es posen qüestions que obliguen a definir actituds i comportaments que es poden contrastar. Si això passa, l’aparent unanimitat de criteris se’n ressent. És quan es posa en evidència que un és de Pere, l’altra de Pau o d’en Jaume, o vet a saber de qui. Però sembla que tot té solucions en benefici de la unitat eclesials. Per tal d’evitar que els desacords esdevinguin trencadisses el llenguatge es torna ambivalent i confós. El resultat és frustrant perquè dóna la impressió de que tot val sense cap mena de criticisme.

Aquesta ambiguïtat calculada contrasta amb la claredat adoptada per Jesús davant d’algunes qüestions. “Aquest és el meu manament: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Jn 15,12), “no podeu servir alhora Déu i el diner” (Lc 16,13) o les paraules que Lluc posa en boca de Jesús per iniciar la seva missió “l'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit m'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor” (Lc 4, 18-19). Són paraules clares que situen la fe dels cristians davant d’unes opcions clares. És així com la fe cristiana i l'espiritualitat es projecten cap la història i s'identifiquen amb la defensa de la causa del pobre. D’aquesta manera la vivència de la fe, la mateixa presència de cristians en el món amb el seu testimoni i diàleg, entren en comunió amb l'esperança d'alliberament present en la memòria històrica de la humanitat i participen plenament en la seva lluita per la justícia. Per això, com diu l’apòstol Jaume “així passa també amb la fe: si no es demostra amb les obres, la fe tota sola és morta” (Jm 2,17).

dissabte, 20 de juliol del 2013

Democràcia d'alta intensitat


El món està més convuls del que les cròniques transmeten. Les revoltes del Magreb, les pressions dels indignats de Brasil, les eleccions a Iran, les convulsions italianes, els moviments a casa nostra contra els desnonaments, la justícia social, el dreta a decidir, la independència i altres fenòmens similars indiquen que la crisi no afecta al sistema democràtic, sinó una manera concreta d’entendre i practicar la democràcia.

La majoria d’aquests fenòmens tenen elements en comú. Tots es situen en l’àmbit de la prepolítica o de la micropolítica. Són moviments ciutadans generats davant la corrupció, incompetència o manca de sintonia dels governants amb els problemes de la gent. Les respostes mobilitzadores no són violentes. Es fa un ús pacífic i democràtic de l’espai públic i, de manera especial, dels seus llocs simbòlics. Les places són ocupades i convertides noves àgores públiques de les esperances ciutadanes. Fins i tot, si és necessari, les persones s’agreguen en silenci per manifestar el seu desacord. El que val és estar junts, sentir-se al costat d’altres que pensen el mateix. Els sistemes de convocatòria són informals, però molt eficaços. Les xarxes socials creen el sentiment de vincle col·lectiu i mobilitzen a les persones. Tot i que moltes de les protestes són contra una manera concreta d’entendre la política, no són moviments contra la política.

El problema principal d’aquests moviments, com ha identificat molt bé, Michel Wieviorka, “el seu límit principal és que no semblen capaços d’inventar la manera de donar una tractament polític a les seves demandes o de trobar la força política que podria encarnar-les” (Pioners de la democràcia). El que és interessant és que aquestes protestes posen de manifest que estan vives les aspiracions per una democràcia més intensa. Una democràcia de més qualitat. La realitat dels moviments de protesta interpel·la i aporta esperança de que hi ha una part activa de la societat disposada a moure’s a favor d’altres formes de sistemes polítics i de vida democràtica. La democràcia d’alta intensitat.

divendres, 19 de juliol del 2013

Memòria i records

Qui no té records no té memòria. La memòria és una facultat dels éssers de recuperar informació prèviament emmagatzemada a partir de les dades de l'experiència que es guarda en forma de records. Sense els records tot esdevé evanescent, ja que només importa el present. Si el present és una exaltació de l’avui tampoc hi ha futur, perquè el que passa avui serà el record pel demà. Un dels signes del nostre temps és la pèrdua del record. Poques coses són recordades sota l’allau de notícies de curta durada. Inundats de referents actuals els homes i dones d’avui no tenen referents per submergir-se en el passat per tal d’entendre el que és el present. Sense aquests records el procés de la memòria és perd.

Davant d’aquesta situació on tot és efímer tan sols es sosté dempeus l’elogi de la individualitat aïllada. L’individu modern escampa la memòria sota l’aparença d’oblit i defensa que el temps és el que importa, tempus fugit. El temps fuig ràpidament, el temps s’escapa entre les mans i el temps vola abans de que ens poden adonar. Agafant diverses cites del llibre de Job es podria exclamar “tempus fugit, sicut nubes, quasi naves, velut umbra” (el temps s’escapa com els núvols, com les naus, com les ombres).

Molts cops dóna la impressió que som persones sense ombra. Tot és tan ràpid que la memòria no pot submergir-se en els records per descobrir encuriosit que poques coses són tan noves com la novetat ens fa creure. Hi ha una història del pensament que il·lumina el camí transcorregut; hi ha una història social que ensenya les trampes del present i una història de la humanitat que mostra els camins de l’esperança. De nou la mirada es gira cap el present per descobrir que l’aprenentatge de les humanitats és un dels camins per rescatar la memòria de l’ofec de la lleugeresa del present. Tothom forma part de la història i tothom fa història. Som una part d’una cadena que es conforma en el temps i l’espai perquè tots som un punt en la memòria de la humanitat.

dijous, 18 de juliol del 2013

La democràcia s’enforteix i es transforma

Algú es podrà sorprendre amb aquesta afirmació. Sens dubte hi ha forces evidències que la democràcia representativa ha tocat sostre. El sistema polític lliberal s’ha esgotat. La divisió de poders no funciona i l’existència de noves fonts de poder no controlades democràticament alteren l’orde polític establert. Les institucions representatives no actuen com a tals i els representants polítics, més que vehicular els interessos dels ciutadans semblen actuar defensant els interessos de les elits polítiques. La corrupció s’ha apoderat del propi sistema i ha introduït comportaments endogàmics que l’allunyen de la simpatia popular. Els ciutadans malfien dels polítics i desconfien del que diuen i fan. El sistema polític es percep com indecent i poc amable.

Però al costat d’aquest panorama erm neixen signes de revifalles democràtiques que s’expressen per canals diferents dels que habitualment recollien les demandes polítiques. Perquè són nous, probablement, no es veuen o no s’entenen en la seva justa dimensió. Cal estar més atent i donar suport aquestes noves formes d’expressió política. Ens trobem en una cruïlla històrica en la qual es dirimeixen dues alternatives: la regeneració de la política a través de nous valors i formes d’actuació o la instauració de populismes que aprofiten el desprestigi de la política per sostreure el debat polític de l’espai públic.

dimecres, 17 de juliol del 2013

El ciutadà Pedro J.

El gran cineasta Orson Welles immortalitzà el poder desmesurat de la premsa en la magnífica pel·lícula “El ciutadà Kane”. El relat de la pel·lícula és l’examen de la vida de Charles Foster Kane, personatge inspirat en el magnat de la premsa William Randolph Hearst. La història cinematogràfica explica com Kane entra a la industria editorial per idealisme i la voluntat de fer justícia social, però després evoluciona cap una despietada recerca del poder. Per la qual cosa no dubta en manipular l’opinió pública quan li convé. L’exemple més concret, en aquest cas fent el paral·lelisme amb Hearst, fou com els seus diaris presentaren el conflicte de 1898 entre Espanya i Estats Units en relació a Cuba per l'enfonsament del cuirassat USS Maine per tal d’incrementar les seves vendes.

La trama de la pel·lícula està organitzada en la investigació d’un periodista que vol saber el significat de la darrera paraula pronunciada per Kane abans de morir: Rosebud. Incapaç de trobar el significat de la paraula el periodista especula que “el senyor Kane fou un home que tingué tot el poder, i que el perdé. Pot ser Rosebud fou quelcom que no va poder aconseguir o alguna cosa que perdé”. Al final es revela que Rosebud era el nom del trineu que tingué Kane de petit, única època en que realment fou feliç. Això permet cloure que Kane, tot i el seu poder, era una persona psicològicament feble i  aïllada.

La comprensió del paper de la premsa que té el senyor Pedro J. em recorda la història del “Ciutadà Kane”. Ja són masses els intents que el diari El Mundo ha fet per desestabilitzar la política d’aquest país. No ha aconseguit, ara per ara, els seus propòsits però ha abusat del seu poder mediàtic desmesurat i quan ha pogut ha estimulat tupinades. Perquè el que ara està fent, com ho feu en el seu moment amb Felipe González, és manipular la realitat per alterar el resultat d’unes eleccions democràtiques. Sota l’aparença d’una operació de regeneració democràtica el ciutadà Pedro J. administra hàbilment una informació amb la pretensió de fer caure el president del Govern espanyol. Aquest, és evident que no és sant de la meva devoció, però és una persona legitimada per les urnes cosa que el ciutadà Pedro J. no n’està. Les meves paraules no pretenen justificar cap comportament il·lícit que s’hagi pogut cometre, però estic en contra que una interessada manipulació mediàtica, en benefici propi i per obscurs interessos, pugui substituir el debat polític. ¿Qui pot parar el Ciutadà Pedro J.? ¿qui té el valor de destapar les veritats ocultes en les seves actuacions?

dimarts, 16 de juliol del 2013

Por a l’escrutini de la premsa


La roda de premsa d’ahir del president Mariano Rajoy, després d’entrevistar-se amb el primer ministre de Polònia, és una mostra de la por que tenen la majoria de governants a fer rodes de premsa. Aquesta por justifica les estranyes “rodes de premsa”, si és que poden dir així, sense preguntes o, en l’extrem del paroxisme, sense la presència física de qui les fa. Són rodes de premsa ectoplasmàtiques. En el moment àlgid de la publicació dels SMS pel diari El Mundo, els responsables de comunicació governamentals trencaren el pacte no escrit entre i la premsa que cobreix el president consistent en que quan el cap de l'executiu compareix amb un mandatari internacional, perquè les conferències no es facin massa llargues, es donen quatre torns de preguntes: dos per país. En aquesta ocasió els periodistes decidiren que un dels periodistes a preguntar eren: un del diari El Mundo, mitjà que està publicant les revelacions més comprometedores de l'extresorer del PP,  i l’altra era de l’agència EFE. La sorpresa de tots els presents a la roda de premsa fou que el Govern s'ha saltat aquest acord i ha donat la paraula directament al diari ABC sabent que els periodistes havien decidit una altra cosa. Gràcies aquesta maniobra, el periodista de l’ABC feu unes preguntes que permeteren al president Rajoy, llegint uns papers que duia escrits, explicar tota el seu relat exculpador argumentat sobre al suposat xantatge fet pel senyor Bàrcenas.

Aquesta situació em recordà una escena d’un capítol de la sèrie “L’Ala Oest de la Casa Blanca” (“Dues catedrals” capítol 22 de la segona temporada) en la qual, el gabinet de premsa del president Bartlet, per evitar preguntes incomodes al president sobre la seva suposada malaltia que l’impediria presentar-se per un nova reelecció, volen manipular  una roda de premsa per conduir les preguntes al terreny que els interessa. Però el president Bartlet, demòcrata convençut i políticament honest i sincer amb ell mateix, rebutja aquesta estratègia i desobeint les instruccions donades pels seus assessors i es sotmet a un escrutini de la premsa, sense trampes ni subterfugis. És memorable aquesta escena com l’anterior a l’interior de la catedral de Washington amb la música de “Brothers in Arms” de Dire Straits com a fons. La diferència, entre la realitat i la ficció, és que sembla ser que la democràcia autèntica només és possible en la ficció, metre que la realitat tot és un art de l’engany. És així.

¿Hi ha possibilitats de corregir aquesta situació?. Ben segur. Una d’elles és escollir polítics honestos, demòcrates de pedra picada i de transparència contrastada. Una altra iniciativa, més a l’abast de la immediatesa política, fora que els periodistes, amb l’acord de les seves respectives direccions, decidissin no anar a les falses “rodes de premsa” i no es convertissin en col·laboradors necessaris d’aquesta manipulació informativa que confon intencionadament la lliure informació amb la propaganda o l’emissió de consignes.

dilluns, 15 de juliol del 2013

Les espigues arrencades en dissabte


Sempre ha trobat suggerent el relat de les espigues arrancades en dissabte. Davant la inquisició dels fariseus de per què els seguidors de Jesús arrancaven espigues per menjar en dissabte Jesús els respon de forma contundent: “si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis, no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa.  Perquè el Fill de l'home és senyor del dissabte” (Mt 12, 1-8). Aquesta llibertat interior és la que permet entendre que la llei ha d’estar al servei de les persones i no a l’inrevés. He pensat tot això al sortir del metro en un dia calorós com el d’avui. Aquest dies fa calor. Un foc cau del cel i tot ho escalfa. Quan començava a trobar-me incòmode perquè la temperatura esdevenia insuportable m’he creuat amb unes dones plenes de roba, des del cap fins els peus. Pel seu aspecte, la seva vestimenta evidenciava una opció religiosa. Al seu costat hi havia altres persones que les acompanyaven, homes, que anaven molt més despullats de roba. Aquesta imatge, que he vist molts cops m’ha fet reflexionar sobre la inconsistència d’algunes pràctiques religioses. Molts comportaments suposadament religiosos mostren pautes culturals que, si fossin analitzades amb serenor, es podria concloure que es troben en contradicció amb les mateixes idees religioses.

¿Quina religió pot considerar com a natural passar calor? El relat de les espigues il·lustra la llibertat que ha d’aportar la religió en relació als propis comportaments religiosos. Aquest elogi a la llibertat interior sembla estar absent en algunes religions molt més preocupades per la norma que per el desenvolupament de la llibertat personal. Però a més, que el rigor extrem es projecte només a les dones demostra que, pel damunt de la religió, es projecte una lectura masclista de la realitat fruit d’una comprensió particular. Si l’argument és, com he sentit més d’un cop, que les dones han d’anar tapades per no pertorbar als homes encara tinc més arguments a favor meu. La religió està segrestada per uns patrons culturals a les antípodes dels valors humanitzadors que estan a la base de la religió. Cal començar a assumir que algunes religions han d’avançar cap una nova comprensió d’elles mateixes totalment orientades a l’alliberament de l’esclavatge de la llei, perquè al darrera d’aquestes servituds no hi ha Déu sinó una cultura humana tancada, sexista i excloent.

diumenge, 14 de juliol del 2013

Mentides polítiques


He trobat interessant la recent iniciativa dels promotors de la pàgina web El Mentirómetro. Es tracta d’una plataforma amb voluntat de documentar les falsedats que afirmen els polítics. La web, creada i gestionada per un equip tècnic i investigador, pretén ser una base de dades de les mentides que habitualment diuen els polítics. És un brillant iniciativa perquè aquesta base de dades és un bon instrument per combatre la manipulació de la memòria que sovint utilitza alguns dels nostres polítics. La idea de crear aquesta plataforma va sorgir a partir de The Obameter, web que mesura el grau d’acompliment de les promeses del president dels Estats Units, Barack Obama, i a partir del Morsimeter que fou creada a Egipte per comptabilitzar les promeses del deposat Mohamed Mursi.

La mentida és una de les grans temptacions dels polítics. Molts consideren que el temps fa desmemoriats als ciutadans i noves mentides poden confondre la seva memòria. Els cristians estem cridats a ser testimonis de la veritat i no de la mentida. A Siràcida 7,13 es llegeix “no vulguis mentir en cap ocasió, que de la mentida no en surt res de bo”. Varis salms, de forma més explícita alerten als governants contra el perill de dir falsetats. El salm 10,7 es diu “té la boca plena de malediccions, d'enganys i violència; amaga sota la llengua conjurs i maleficis”, i el 37,30 diu “el just té als llavis la saviesa, la seva boca diu la veritat”. La mentida o l’engany no poden ser moneda d’ús en la política. Qui diu mentides mostra la pobresa del seu cor, “tot el que es diuen els uns als altres és mentida, fruit de llavis aduladors i d'un cor fals” Sl 12,3. En un altre lloc ens alerta de que “si un governant escolta les mentides farà que els súbdits es tornin dolents”  Pr 29,12 mentre que el profeta Jeremies advertia “la seva llengua, com un arc, tira mentides, amb falsedats es fan amos del país, passen de fer mal a fer més mal, i a mi no em coneixen. Ho dic jo, el Senyor” (Jr 9,2).

Els politics haurien de ser amants de la veritat. En aquest sentit, són útils les paraules del salm 141,3 “posa'm, Senyor, una guarda a la boca, posa sentinelles a la porta dels meus llavis” per tal de no dir mentides o com diu el salm 34,14 “guarda't la llengua del mal, que no diguin res de fals els teus llavis”.

dissabte, 13 de juliol del 2013

Denúncia profètica


La fe cristiana no pot caure en la indiferència i abandonar la denúncia profètica. La fe cristiana no pot viure's al marge de la història de la humanitat. En ella es proclama la Bona Nova i es construeix el Regne de Déu. Es així com la caritat cristiana es fa història i es converteix en font inesgotable d'esperança, perquè donem testimoni, alhora, de la mort i resurrecció del Crist.  Per la nostra condició de creients estem cridats a testimoniar l'esperança. Practicar la caritat és aportar esperança i justícia a un món instal·lat en la relativització de valors i principis. La justícia sorgeix de la fe i la lluita per la justícia esdevé el lloc idoni a on situar l'experiència religiosa de l'amor de Déu.

Conèixer a Déu és obrar justícia a favor dels pobres, marginats i oprimits. No és possible estimar a Déu al marge dels homes i dones del nostre temps. No és coherent confessar l'amor de Déu i privatitzar la fe. La primera carta de Joan no dóna peu a cap interpretació espiritualista o privatitzadora del que és l'amor de Déu. Perquè és ben cert que  “qui digui «Jo estimo a Déu» però odia al seu germà, és un mentider, perquè qui no estima al seu germà,que veu, no pot estimar Déu, que no veu. I aquest és precisament el manament que rebérem d'ell: qui estima Déu,que estimi també al seu germà" (1 Jo 4,20-21)

divendres, 12 de juliol del 2013

Els dàtils del Ramadà


Aquest dimecres, tot i el petit dubte inicial de quan s’havia de començar, la comunitat musulmana de Catalunya ha inciat el mes del Ramadà. Aquesta pràctica religiosa aplega els musulmans en un ambient de pregària, conreu espiritual, sacrifici personal exemplificat amb el dejuni, obres de caritat i solidaritat, i recolliment familiar. És important assumir que el Ramadà és molt més que el dejuni, doncs les vies ascètiques mai tenen un valor per si mateix. La pràctica del dejuni és un dels cinc pilars fonamentals dels musulmans. Segons una recent enquesta mundial, el 93% de tots els musulmans fan dejuni durant aquest mes

A Catalunya el Ramadà és seguit per la majoria de musulmans, sigui per raons religioses o per tradició cultural arrelada a la fe dels pares. Hi ha una dada que no sabia i que mostra el rigor en el seguiment d’aquesta pràctica a Catalunya. Hi ha 1.600 presos musulmans que han explicitat la seva voluntat de fer el preceptiu dejuni durant els dies de Ramadà. Les autoritat de les presons ho han respectat, com no podia ser d’altra manera. Tot i que no s’han escarrassat massa per fer possible que aquestes persones poguessin fer adequadament la seva pràctica del Ramadà. Un petit detall demostra la dificultat que encara tenen moltes institucions públiques a entendre com s’ha de viure el respecte a la diversitat religiosa. Els musulmans tallen el seu dejuni a la posta del sol amb un petit ritual que comporta, entre altre coses, prendre dàtils i llet, i si es possible unes petites pastes. Les autoritat de la presó no faciliten aquesta col·lació doncs consideren que els musulmans han de prendre el menú estipulat i normat. Aquesta actitud mostra com encara cal donar passos encertats en el que vol dir respectar la diversitat religiosa. 

dijous, 11 de juliol del 2013

La pau de Déu


El paradigma cultural del nostre temps té com a premissa màxima el rebuig dels valors sòlids que unifiquen i donen sentit a la pròpia existència. La caiguda d’aquest sistema de es presenta com una virtut. Això porta a defensar el relativisme com a norma desitjable dels comportaments dels homes i dones d’avui. Malgrat que aquests segueixen demanant respostes concretes a la seva ànsia de sentit vital. L’àmbit social no està al marge d’aquesta crisi de referents. El fort compromís públic i cívic, expressat pluralment en el camp social i polític, ha estat modificat  i matisat per noves propostes mobilitzadores. Mentre una part de la societat es mou entre la indiferència, la privacitat i la justificació de l'egoisme; una altra està molt activa en la defensa de principis vinculats a les identitats primàries: la terra i els orígens. Els homes i dones del nostre temps no tenen creences històriques i han renunciat a l'esperança sobre grans propostes que unifiquin el propi sentit de la vida. Es viu de la millor manera el moment present i prou.

Aquesta situació, tal com succeí en èpoques pretèrites,  torna a temptar als seguidors de Jesús. Les temptacions que la nostra societat debilitada i instal·lada en virtuts efímeres fa al cristianisme són: la renúncia a la crítica profètica, una nova privatització de la fe i reduir el seguiment de Jesús a una simple pràctica de formes religioses en competència amb altres tradicions que també es reivindiquen com a camins de felicitat. Els cristians hem de donar resposta als reptes del nostre temps explicant que hi ha en el seguiment de Jesús es troba el camí de la felicitat, personal i de tots. Perquè aquesta es troba sustentada en el convenciment de l’amor immens de Déu a la humanitat. Aquesta és la idea expressada per l’autor dels salm 62 que al parlar de la pau de Déu diu“reposa només en Déu, ànima meva, d’ell em ve tota esperança. Només ell és la roca que em salva, és el castell on em trobo segur. En Déu tinc la salvació i la glòria, és la meva roca inexpugnable; trobo en Déu el meu refugi". Aquest és el camí de la meva esperança. 

dimecres, 10 de juliol del 2013

Sant Benet, un llegat viu


La festivitat de sant Benet, 11 de juliol, em porta a afirmar la vigència del seu llegat espiritual i cultural. Viure d’acord amb la Regla benedictina transforma les persones i atorga la pau interior. Aquesta pràctica està a la base de la vida monàstica, però també pot inspirar la vida quotidiana de les persones. No cal ser monjo per sentir-se atret pel que és i exigeix la Regla de sant Benet o per identificar-se en el seu camí espiritual particular. Cal explicar i difondre millor aquesta dimensió pràctica de la Regla com a camí de felicitat. L’espiritualitat benedictina, viscuda avui per milers d’homes i dones, és tant potent i reeixida com altres pràctiques espirituals originàries en contexts culturals o tradicions religioses diferents als nostres.

La Regla de sant Benet ajuda a posar en pau l’ànima, a trobar en l’acció la font per exercitar la meditació i la contemplació i fer servir aquestes com a inspiració per l’acció. Ora et labora es poden integrar amb naturalitat en la vida contemporània. De tal manera que el temps i l’espai adquireixen una nova dimensió, i les relacions interpersonals es transformen perquè estan orientades a produir el bé i generar felicitat. Com si tots fóssim acollidors del Crist. La pràctica de la Regla benedictina asserena l’esperit i ajuda a estimar la vida. Això, per ell mateix, és origen de felicitat personal i està en la base de les relacions portadores d’humanitat. La vida comunitària inspirada per aquests principis ha de ser precursora del Regne de Déu que tots els cristians esperem.

Sant Benet formulant la seva Regla ens proporcionà un instrument per apropar-nos a la saviesa de Déu i poder recórrer millor el camí de la seva recerca. Gràcies als homes i dones que han recorregut aquest camí des del compromís benedictí s’ha teixit la densitat de l’ànima d’Europa. El que som com europeus està estretament lligat al treball de transmissió cultural fet en els monestirs benedictins. El que defineix la cultura europea té els seus orígens o es deutora, en un moment o altre, del pacient treball cultural fet en els diferents scriptoriums dels monestirs organitzats sota la Regla de sant Benet. Per això, és bo lloar el record del pare sant Benet.

dimarts, 9 de juliol del 2013

La demografia transforma les societats àrabs


Extracte de l’article de Philip Jenkins “La revolución europea que arriba al món musulmà” publicat a la prestigiosa revista de la Universitat Universitat Catòlica de Millà nº 3 de 2013. En l’article s’afirma que una revolució poc coneguda està alterant el Nord d'Àfrica i Orient Mitjà i Occident li presta poca atenció. Moltes societats musulmanes estan experimentant una transformació demogràfica que les convertirà en societats molt més europees: més estables, més obertes als drets de les dones i, sobretot, més laiques. Aquest canvi resisteix a totes les rebel·lions polítiques.

En aquesta història el nombre màgic és 2.1: aquesta és la xifra que representa l'índex de fertilitat que necessita una societat per mantenir constant la pròpia població. Si cada dona té durant la seva vida, com a mitjana, un nombre de fills major a 2.1, la població de la societat a la qual pertany podrà expandir-se i hi haurà una comunitat plena de joves. Si l'índex descendeix per sota de 2.1, aquestes poblacions sofriran primer un estancament i, després, un declivi, i l'edat mitjana augmentarà. En els últims trenta anys aquests països d'Orient Mitjà, que normalment tenien molts nens i adolescents, han començat a tenir una impressionant transformació demogràfica. Des de mitjan anys setanta, l'índex de fertilitat d'Algèria ha baixat del 7 a l'1,75, el de Tunísia del 6 al 2,03, el del Marroc del 6,5 al 2,21, i el de Líbia del 7,5 al 2,96. Avui, l'índex d'Algèria equival més o menys al de Dinamarca o de Noruega; el de Tunísia és comparable al de França.

Un canvi tan profund no pot deixar de tenir implicacions polítiques. En una societat que podríem qualificar de més europea, en la qual els homes i les dones estiguin molt preocupats pels seus nuclis familiars i  com a ciutadans són més instruïts, estaran més preparats per no acceptar la corrupció demagògica i sistemàtica que ha estat practicada pels governs en aquestes zones. Es veuran a si mateixos com a membres responsables d'una societat civil, amb aspiracions que demanaran ser reconegudes i sentiran el desig d'una plena participació democràtica. D'aquí parteixen les rebel·lions iniciades, per exemple, a Tunísia, país que té un índex de fertilitat baix i uns profunds vincles amb França.

Sembla ser que uns canvis demogràfics tan ràpids estan vinculats a la secularització, un aspecte potencialment molt significatiu a Orient Mitjà. Una societat que ha incorporat les dones a l'escola i al món del treball com la societat europea simplement no pot suportar aquest tipus d'ortodòxies intransigents que els islamistes ofereixen en el tema de la família. Els extremistes no poden desaparèixer de la nit al dia, però hauran d'adaptar al present de manera substancial el seu missatge en una societat civil que posseeix un poderós sentit dels valors democràtics i de la igualtat entre home i dona. La demografia no explica, per descomptat, tota la qüestió; però té un paper important en qualsevol intent d'entendre les actuals revolucions polítiques a Orient Mitjà.

dilluns, 8 de juliol del 2013

El mite d’Euràbia


Un dels mites del nostre temps és la progressiva islamització d’Europa com a conseqüència de la diferent taxa de natalitat dels immigrant àrabs respecte als europeus d’origen. Tot i la insistència d’alguns demògrafs que això no serà així, la persistent insistència d’algunes relats, esverats per la important immigració dels països àrabs, s’ha imposat la tesi de que serà així. Ara, en ocasió al viatge del papa Francesc a Lampedusa, a Itàlia s’ha parlat d’aquesta qüestió. Pels Italians la petita illa de Lampedusa és un símbol de la possible transformació d’Europa perquè és la porta d’entrada de molta de la immigració provenint del nord d’Àfrica i la majoria d’aquests immigrants són majoritàriament musulmans.

¿Estem realment a les portes d’una Euràbia islamitzada? El experts diuen que no, rotundament no. Les dades demogràfiques demostren que les tendències no van en aquesta direcció. Fins i tot, alguns d’aquests experts, consideren que es produirà un fenomen a l’inrevés: no només no hi haurà una Europa islamitzada sinó que cada cop més el Magreb i l’Orient Mig cada cop seran més europeus. Las causes d’aquest canvi de tendència són més demogràfiques que polítiques, tot i que el fracàs de les corrents polítiques islàmiques en els països del nord d’Africa pot contribuir a incorporar també raons socials en aquest procés de la seva progressiva europeïtzació. Caldrà estar atents a aquesta tendència.

diumenge, 7 de juliol del 2013

La radicalització islàmica a Egipte

Ara que la situació a Egipte està de gran actualitat es oportú recordar el que diu un recent estudi del centre Pew de recerca de les religions. Segons aquest anàlisi a Egipte des de l’any 2011 s’ha incrementat les restriccions governamentals contra les religions, l’ús de la força contra algunes religions, han augmentat les discriminacions religioses i s’ha afavorit només el desenvolupament de l’Islam. És cert que aquestes limitacions no només són pròpies d’Egipte, però en aquest país s’han incrementat i estat per damunt del que passa en altres països. Segons l’índex de restricció religiosa elaborat pel centre Pew Egipte tenia una puntuació de 8,9 sobre 10.

Aquet índex ha estat calculat per analitzar la situació de la llibertat religiosa en 200 països. L’índex calculat per Egipte és molt més alta que la mitja de 5.9 presentada pels països de l’Orient Mig o nord d’Àfrica. L’estudi posa en evidència que molts musulmans egipcis critiquen la manca de llibertat religiosa del seu país. Un 46% dels musulmans consideren que són bastants lliures per practicar la religió. Si la pregunta es fa a egipcis no musulmans nomes un 31% consideren ser bastants lliures de practicar la seva religió. Valors considerats petits en comparació al que expressen els musulmans a la resta de països del món, el 78% es consideren bastant lliures, i el 73% els no musulmans. Dos terços dels egipcis no musulmans afirmen que no són lliures per practicar la seva religió.

Una dada sorprenent de la situació d’Egipte és que el 74% de la població troba bé que la xaria, llei islàmica, sigui la base del cos normatiu de l’estat. A més Egipte és un dels pocs països del món on la gent, un 74%, opina que la llei islàmica ha d’aplicar-se indistintament a musulmans com a no musulmans. Mentre que en la resta del món aquest percentatge baixa fins el 39%. Els musulmans egipcis són partidaris de criminalitzar l’apostasia. El 88% dels musulmans egipcis consideren que l’apostasia hauria d’estar penalitzada amb la pensa de mort. Mentre que la mitja mundial sobre aquesta qüestió és del 28%.

Davant d’aquestes dades hom es pot preguntar si, tot i el cop d’estat dels militars, hi ha espai a Egipte per desenvolupar una alternativa política laica a la política religiosa impulsada pels Germans Musulmans o el seu fracàs pot compartir el rellançament d’un salafisme polític amb sensibilitat de reformisme social.

dissabte, 6 de juliol del 2013

Ser valents des de la feblesa


El papa Francesc ha demanat als cristians ser valents en les pròpies debilitats. De nou, la catequesi diari en la missa a la casa Santa Marta aporta llums per repensar la fe. El papa afirmà que hi ha quatre "possibles actituds en situacions de conflicte, en situacions difícils". La primera actitud és la de la "lentitud" com la que adoptà Lot. És cert que va abandonar la ciutat abans que fos destruïda, però ho feu lentament. “L'àngel li diu que corri, però no està en ell la capacitat de separar-se del mal i del pecat". En Lot, com en moltes persones, “hi ha alguna cosa que ens tira cap a enrere", i per això Lot comença a negociar fins i tot amb l'àngel. Però la proposta de Déu és “escapa”. No hi ha res que justifiqui estar presoner d’aquesta situació o enfrontar-s’hi. No és pot fer res. Per això el que cal “és escapar i no tenir verguenza d'escapar; reconèixer que som febles i que hem d'escapar”

Quan s’escapa, afegí el papa, cal atendre el que l’àngel digué a Lot, "no miris enrere". Quan s’escapa cal mirar cap a endavant. Això significa vèncer la nostàlgia del pecat. Durant l’Èxode els jueus, que vivien de la promesa d’un alliberament proper, tenien "la nostàlgia de les cebes d'Egipte" i aquesta "nostàlgia els va fer oblidar que aquelles cebes les menjaven en la taula de l'esclavitud". És la “nostàlgia de tornar, tornar". Per això el consell de l’àngel a Lot és valent i savi: “no miris cap a enrere! Ves endavant!” . No cal fer com la dona de Lot, cal "tallar cada nostàlgia, perquè també existeix la temptació de la curiositat". "Davant el pecat, fugir sense nostàlgia. La curiositat no ajuda, sinó que danya”.

La tercera situació és la mostren els deixebles davant una tempesta: la por. “Quan hi ha una gran agitació en el mar, el vaixell quedava cobert per les ones. “Salva'ns, Senyor, que estem perduts!” digueren” Això és por. El papa comentà que hi ha una temptació que diu que és "millor quedar-se aquí", on s’està segur. "Però això --va advertir-- és l'Egipte de l'esclavitud!". Hi ha “por de seguir endavant, tinc por de cap a on em portarà el Senyor". El temor, no obstant això, "no és un bon conseller". Jesús repetí moles vegades “No tingueu por”. La por no ens ajuda". La quarta actitud, va dir, és acollir “la gràcia de l'Esperit Sant." Quan Jesús porta la calma a l'agitat mar, els deixebles en la barca es van omplir de temor. Per això, afirmà el papa, "sempre, davant el pecat, davant de la nostàlgia, davant el temor", hem de tornar al Senyor.

Per arribar a la gràcia cal reconèixer la pròpia debilitat. I des d’ella demanar la vinguda del Senyor. Vol dir confessar “Senyor, tinc aquesta temptació: vull quedar-me en aquesta situació de pecat; Senyor, tinc la curiositat de saber com són aquestes coses; Senyor, tinc por”. És dir com els deixeble “salva'ns, Senyor, estem perduts”. Des d’aquesta actitud de feblesa es produeix la joia del la nova trobada amb Jesús. No som ingenus ni cristians tebis, som valents, valerosos. “Som febles, però cal ser valents en la nostra debilitat. I el nostre valor moltes vegades ha d'expressar-se en una fugida i no mirar cap a enrere, per no caure en la mala nostàlgia. No tenir por i mirar sempre al Senyor!"

divendres, 5 de juliol del 2013

El Caire (no) és una festa


En un primer moment, El Caire és una festa. Les imatges de la plaça Tahrir són ben eloqüents. La població celebra amb entusiasme i intensitat la caiguda del govern de Mohammad Mursi. És l’alegria per haver superat un mal son després d’una gran decepció. Cap de les promeses social proposades pel Germans Musulmans havien reeixit i la progressiva islamització no coincidia amb les expectatives del ciutadans. No obstant aquesta eufòria hauria de ser continguda. Perquè la caiguda del govern és per un cop d’estat contra un règim democràtic. En aquest punt es barreja la festa amb la tragèdia. Perquè a ningú li hauria d’alegrar el protagonisme militar contra els resultats de les urnes.

Els militars foren els que facilitaren la caiguda de Mabarak i ara són els que han destituït a Mohammad Mursi. El golpisme matisa durament la festa. Els Germans Musulmans haurien de meditar sobre els seus errors. La seva legitimitat social, durament aconseguida durant vuitanta anys de resistència i de construcció d’una àmplia xarxa d’assistència social, s’ha fos per la meva lectura dels resultats electorals que els facilitaren l’accés al govern i del referèndum sobre la constitució. Han confós la seva majoria política, legitimada per unes eleccions democràtiques, amb la majoria social. El sistema electoral pot tenir efectes perversos, com per exemple, donar una majoria política per damunt del suport polític real, això fa tenir més diputats que els percentatges electorals, i desdibuixar el suport social real de les forces polítiques. El Germans Musulmans erraren el seu càlcul.


Aquest error els portà a avançar la islamització del país més enllà del suport real que la població donava a aquestes polítiques. Mentre els ciutadans volien més garanties socials els islamistes, força autosuficients i arrogants, s’entretenien en proclames islàmiques. Al final passà el que era inevitable. El govern es quedà sense suport social. Aquesta crisi possa de manifest un problema més profund. És la total incapacitat de la societat laica per organitzar i proposar unes aliances polítiques àmplies sota un lideratge reconegut, ponent i fiable. Els mateixos ciutadans que ara fa dos anys propiciaren la caiguda de Mubarak, ara han propiciat la deposició de Mursi però ara no tenen ningú que lideri la seva revolta.  

dijous, 4 de juliol del 2013

Abandonar la confortabilitat del temple


En la seva catequesis diària el papa Francesc ha plantejat el tema dels camins que porten  al coneixement de Déu. El papa ha senyalat que  "en la història de l'Església han hagut alguns errors en el camí cap a Déu”. El primer error fou creure que al Déu dels cristians es pot arribar-hi només pel camí de la meditació. “Això és perillós. Quants es perden en aquest camí i no arriben (a Déu). Arriben sí, tal vegada, al coneixement de Déu, però no al de Jesucrist, Fill de Déu” Aquest és el camí dels gnòstics. Un altre camí fou el seguit per aquells que “pensaven que per arribar a Déu cal ser mortificat i auster, i han triat el camí de la penitència: solament la penitència i el dejuni. I aquests ni tan sols van arribar al Déu viu, Jesucrist, el Déu viu. Són els pelagians, que creuen que ho poden aconseguir amb el seu esforç".

Davant d’aquests camins erronis, el papa Francesc afirmà, que la manera apropiada de conèixer a Déu és trobar-lo a través de les ferides de Jesús. Aquest és el missatge que Jesús explicità quan en la seva aparició als apòstols demanà a Tomàs que palpés les seves ferides amb els seves mans.  Les ferides de Jesús, afirmà el papa, es descobreixen “fent les obres de misericòrdia”. Això vol dir, acostar-se al “al cos, i també a l'ànima, però al cos, ho subratllo, del teu germà nafrat, perquè té gana, té set, està nu, està humiliat, és un esclau, perquè està a la presó, a l'hospital. Aquestes són les nafres de Jesús avui. I Jesús ens convida tenir un acte de fe, en Ell, però a través d'aquestes nafres”.  Pel Papa no és suficient fer simples obres de caritat:  “això és important, però si seguim en aquest nivell, solament serem filantròpics. Hem de tocar les nafres de Jesús, hem d'acariciar les nafres de Jesús, guarir les nafres de Jesús amb tendresa, hem de besar les ferides de Jesús, i això de manera literal

El papa Francesc acabà la seva catequesi amb un gran exercici de realitat. Per parlar i conèixer a Déu cal entrar en les nafres de Jesús i per a això cal " sortir al carrer". Nova crida del Papa a que l’Església i els cristians sortim de la zona de confortabilitat i anem a l’encontre dels que, en el món, esperen tendresa, amor i justícia.

dimecres, 3 de juliol del 2013

La llibertat religiosa a Espanya, visió USA. Sociologia


El Departament d’Estat Nord-americà publica periòdicament un informe sobre l’estat de la llibertat religiosa en el món. A més d’una visió global aporta l’anàlisi de la situació per països. La lectura d’aquest informe permet comprendre com altres visions entenen la situació de la llibertat religiosa a Espanya. Aquest informe reconeix que la Constitució i les polítiques protegeixen la llibertat religiosa i els governs generalment respecten la pràctica de la llibertat religiosa respectada. No obstant, s’indica que alguns governs locals imposen restriccions que afecten a algunes minories religioses. Per exemple, els musulmans i grups cristians no catòlics han manifestat  que les restriccions i les polítiques a nivell local els han impedit, més d’un cop practicar, les seves creences. La llei permet destinar un percentatge de l’impost sobre la renda a l'Església catòlica però no a altres grups religiosos. La tendència general dels governs respecte a la llibertat religiosa no ha canviat en els darrers anys. L’informe constant que hi ha dades que demostren la discriminació basada en el fet religiós, l’afiliació, la creença o la pràctica. Tot i que importants dirigents polítics han fet pública defensa de la necessitat de promoure la llibertat religiosa. Els musulmans han continuar experimentant alguns prejudicis socials i dificultats en la seva integració. També perduren algunes expressions d'antisemitisme, incloent graffitis i la disseminació de missatges neonazis. 



Aquest informe del Departament d’Estat també fa referència a la sociologia religiosa. S’esmenta que la població espanyola és de 47 milions de persones i que segons les dades pel Centre de Investigació Sociològica, aproximadament el 71 % dels enquestats es van identificar com catòlics i quasi un 3% com seguidors d'una altra religió, un 16 % de no-creients i un 9% d’ateus.  També es diu que la Conferència Episcopal catòlica afirma que hi ha 34.5 milions de catòlics; la Federació Evangèlica d’Entitats Religioses calcula hi ha 1.2 milions de protestants dels quals 800.000 són d’origen immigrant. La Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya calcula que hi ha 1,67 milions de Musulmans, mentre que altres grups islàmics calculen una població de fins a dos milions. La Federació de Comunitats jueves calcula que hi ha 40.000 de jueus. Altres grups religiosos presents a Espanya són l'Església de Jesús Crist dels Sants dels ültims Dies (Mormons), budistes, cristians ortodoxos, Bahaís, l’Església de la Cienciologia, Hindus, i altres grups cristians. Fins aquí la mirada sociològica del Departament d’Estat Nord-americà. 

dimarts, 2 de juliol del 2013

Comptes clars

El papa Francesc sembla disposat a fer neteja de les estructures de pecat intraeclesials. Ho ha dit per activa i per passiva. A més de dir-ho, sembla que està prenent mesures orientades a canviar la forma de governar l’Església catòlica. Alguns dels gestos i decisions adoptades en els darrers temps alimenten l’esperança de que l’Església catòlica pot estar a les portes d’un nou temps de primavera.

El repte és gran perquè són molts anys, masses, de connivència entre les estructures eclesials i tota mena de poder, econòmic, polític i social. La gran força de la institució eclesials com a paradigma de la nova humanitat, ha quedat diluïda per la continua connivència d’alguns eclesiàstics amb el que poden ser considerades estructures de pecat institucional.


El camí ha recórrer és llarg, però els passos donats apunten en la bona direcció. La dimissió  del director general de l'Institut per a les Obres de Religió (IOR), conegut com el Banc Vaticà, Paolo Cipriani i del seu vicedirector, Massimo Tulli, està en aquesta direcció. La detenció d’un monsenyor alt funcionari del banc ha forçat les dimisions, però el procés de renovació (depuració) de l’IOR ja s’inicià durant el pontificat de Benet XVI. Ara s’ha donat un pas mes. Fa uns dies, el papa Francesc afirmà, referint-se al banc del Vaticà, que "un banc és necessari, però fins a cert punt. Una Església rica està mancada de vida. Sant Pere no tenia compte en un banc". És evident que sense un banc, l'Església no seria del tot lliure. És essencial per a la seva missió. Però no a qualsevol preu. Això és el que no sembla estar disposat a acceptar el papa Francesc.

dilluns, 1 de juliol del 2013

El dret a decidir sense límits


¿Té límits el dret a decidir?. La lectura d’una carta al director del diari La Vanguardia va fer-me reflexionar sobre els límits del dret de decidir. Ara per ara, el debat sobre el dret a decidir s’ha situat al bell mig de l’agenda polític. Gràcies a aquesta qüestió, s’ha situat en el debat polític català i espanyol la discussió sobre si el poble català té la condició de subjecte polític. Si la resposta és afirmativa, com crec, llavors sembla que no existeixin impediments a fer una consulta per veure quin és el futur que volem els catalans en les nostres relacions amb la resta de pobles d’Espanya. Si la resposta fos negativa, es barra aquesta possibilitat. Aquesta és la principal qüestió a aclarir en relació a l’essència de la consulta, al marge de quina sigui la pregunta, que algunes forces polítiques catalanes proposen per l’any 2014.

Però el dret a decidir no s’esgota en el tema la consulta sobiranista, sinò que introdueix en el debat la relació que es dóna entre les persones, els mecanismes de decisió i les mediacions polítiques. Si la via del referèndum o de la consulta són bones mediacions per saber la voluntat política de les persones, ¿perquè restringir el seu ús només a la qüestió del soberanisme? Si aquesta mediació es bona, quin paper tenen els partits polítics com instruments de mediació?

Avui hi ha nombroses qüestions que la consulta directe als ciutadans permetria a les forces polítiques ajustar millor les seves alternatives i, en lloc d’actuar amb una suposada interpretació per delegació de la voluntat popular, podrien articular les seves decisions a partir del coneixement real del que volen les persones. No aniria malament aprofitar l’embranzida donada per l’actual debat sobre la consulta sobiranista per apropar-se seriosament als temes de les democràcies deliberatives i participatives amb el convenciment de que elles, també amb les seves limitacions, poden servir per millorar la qualitat de la democràcia.