Sou maleïts

Hi ha un text de l’Antic Testament on Déu demana al profeta que digui als habitants de Jerusalem “Jo els donaré un sol cor i els infondré un esperit nou; trauré d'ells aquest cor de pedra i els en donaré un de carn” (Ez 11,19). He pensat en aquest text al sentir que la direcció estatal del PP, en contra del parer del PP català, ha ordenat als seus correligionaris catalans entrar una querella contra el President Torra davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per usurpació de funcions.

La direcció del PP ha tingut un cor de pedra insensible a la situació personal emocionalment trasbalsada que es trobava avui el President amb motiu de l’operació de la seva dona. Quanta inhumanitat ha manifestat el PP amb la seva decisió. I tot pel càlcul tàctic, o simplement mediàtic, de ser notícia avui davant de la trobada dels dos presidents, Sánchez i Torra demà. Són un desvergonyits. Ni mereixen el qualificatiu de pocavergonyes, perquè no tenen gens de vergonya. La seva supèrbia és infinita i són incapaços d’assumir com a propi el patiment dels altres.

El nacionalcatolicisme és viu

La noticia de la decisió de la ministre de Defensa de l’Estat espanyol de que les banderes estiguin a mig pal per recordar la mort de Jesús m’ha fet recuperar un article escrit, ara fa vuit anys, quan vaig viure la mateixa situació a la ciutat de Burgos davant l’edifici de l’antiga capitania General.

Es evident que la sociologia del franquisme perdura més del que ens pensem i que es manifesta de formes molt plurals i diverses en la societat actual. Sense anar més lluny. Durant aquesta Setmana Santa he estat a Burgos i he pogut veure un exemple d’aquesta realitat. Els edificis de Capitania General i de la Diputació Provincial tenien les banderes a mig pal durant tots els dies de la Setmana de la Passió. Aquest signes evidencien la pervivència d’una mentalitat que considera normal que uns edificis públics adoptin un signe de dol que s’identifica amb la creença religiosa catòlica durant tota la Setmana Santa. Per sort de la governança, l’ajuntament de Burgos, governat pel mateix partit que la Diputació, tenien totes les banderes ben amunt. No està de més recordar que en l’edifici de Capitania General fins fa pocs mesos (12 de gener d’aquest any 2010) hi havia una làpida que recordava que allí el colpista general Franco fou investit Cap d’Estat en contra la democràcia d’aquest país.

La pervivència del franquisme sociològic i cultural és el que crea les condicions mentals perquè es pugui processar al jutge Garzón o es consideri normal manifestar un dol públic perquè és la Setmana Santa dels catòlics. És cert que les mentalitats s’han de debatre amb arguments i raons, però els comportaments institucionals han d’estar reglamentats a partir d’uns protocols que respectin el que diu la Constitució en relació a l’aconfessionalitat de les institucions de l’Estat vers les religions.

Fins aquí l’article escrit ara vuit anys. Davant la decisió de la ministre Cospedal hauria esperat que el fiscal general de l’Estat hagués l’hagués acusat formalment de prevaricació. Perquè la ministra sap que prengué una decisió que no podia prendre perquè la Constitució ho prohibeix. L’article 16.3 es prou explícit, comença dient: “cap confessió tindrà caràcter estatal”. Posar les banderes a mig pal és un signe clar d’aquesta confessionalitat prohibida constitucionalment. Per això, davant el silenci del fiscal general de l’Estat es confirma de nou que l’Estat espanyol està ocupat pels nostàlgics del confessionalisme del règim anterior.

Cortina de fum

Les dites populars no s’equivoquen. Generalment, acostumen a transmetre la saviesa popular acumulada, quasi bé destil·lada, per l’experiència de molts anys. La dita, prou coneguda i repetida de que els arbres no deixen veure el bosc, ara té una gran vigència. ¿Com podem interpretar-la? Una interpretació es que a vegades ens capfiquem amb un assumpte secundari, estem tan entretinguts que perdem la capacitat de tenir prou amplitud de mires per abordar tota la realitat que tenim al davant. La realitat queda anul·lada per un aspecte secundari.

Una variant interpretativa, molt més malèvola que l’anterior, ens remet, no a una altra dita, sinó a una estratègia militar: la cortina de fum. Segons el diccionari la cortina de fum és un núvol o una boira artificial que és col·locat entre les forces pròpies i l’enemic a fi d’amagar el moviment d’aquelles. Fins a l’aparició del radar, els vaixells de guerra utilitzaven sovint aquesta forma d’emmascarament. Avui el PP fa servir l’independentisme com la seva cortina de fum per emmascarar els grans escàndols que el somouen contínuament. Mentre s’està parlant del procés català els mitjans s’obliden de la corrupció que no para de consumí els populars espanyols. Com que això els funciona, crec que el PP voldrà empantanar el procés força temps. Hem de ser astuts i no caure en aquest parany.

Entrenats per atemorir

La brutal actuació dels cossos de seguretat de l’Estat, policia i Guardia Civil, encara es manté viva  en el record de molta gent. Les continues mentides dels ministres del govern Rajoy del PP, o del seu delegat a Catalunya, minimitzant aquests fets encara han indignat més a molts ciutadans. S’ha instal·lat un cinisme en l’Estat, o en els dirigents sindicals d’aquests cossos, que desvirtua encara més la valoració que els ciutadans poden fer d’ells. Algunes imatges captades en els moments de les cargues policials transmeten la sensació d’odi.

Aquests agressors violent són l’encarnació de l’esperit del mal. Estaven programats per fer mal, espantar i intimidar. Però també han vexat a algunes dones. Ben segur que la misericòrdia divina els podrà perdonar, però els ciutadans no podem oblidar l’episodi de terror viscut ahir. Molts d’aquestes policies o Guàrdies Civils sortiren d’on viuen amb el crit de “a por ellos”. A fe de Déu que no feren. Foren brutals desfermant violència. Administraren el terror per atemorir i fer mal. No podrem oblidar mai el que veieren ahir. Mai seran ben acollits aquests agents del terror. Com tampoc ho són els burletes del seus caps polítics, els hereus del franquisme. Són còmplices ignominiosos del dolor i el sofriment de molts catalans víctimes de la violència policial. 

Porres contra urnes

Avui, primer dia del mes d’octubre de 2017, els catalans que hem pogut hem votat per la independència de Catalunya. Hem votat perquè molts ciutadans hem defensat, amb entusiasme i compromís, els centres de votacions davant la repressió dels fills del franquisme. Malgrat les condicions adverses, i sota la preocupació davant les imatges que ens arribaven als telèfons mòbils, durant tot el diumenge hem seguit davant dels col·legis per defensar el que creiem que és un dret fonamental: el dret a votar.

Al final, per damunt de totes les dificultats i adversitats, els catalans han pogut votar malgrat els reiterats intents de l’Estat espanyol d’impedir aquest referèndum. Espanya està governada pels fills del franquisme. En els seus marcs mentals no hi ha espai per la política entesa com un art noble de construir consens per resoldre problema. Per ells la política és emprar al màxim la força de l’estat en benefici dels seus interessos, obtenir el màxim benefici i oblidar-se l’interès general en favor de l’interès particular.

El problema d’Espanya és que els seus governants tenen l’aquiescència d’algunes forces polítiques que toleren i permeten aquesta situació esdevenint còmplices actius o passius. El PSOE té en les seves mans invertir la deriva autoritària dels fills del franquisme. Davant el que passà ahir a Catalunya no poden practicar l’equidistància. El seu camí es situar-se en al costat dels qui estan patint la violència de l’Estat i adonar-se que, ells, junt amb altres forces polítiques tenen la clau de volta per modificar les condicions polítiques i facilitar que cada país tingui un democràcia i tothom pugui expressar-se i decidir lliurement el seu futur com a poble. En tot cas, els catalans tenim ara l’obligació d’administrar amb responsabilitat els vots dels ciutadans que pogueren votar i decidiren fer-ho en favor de la independència.

La manipulació de la immigració

En totes les campanyes electorals hi ha moments gloriosos en els quals els candidats diuen tonteries, algunes bastants gruixudes, tot i que es justifiquen després aduint l’enaltiment de les passions que provoquen els debats i els mítings. Però, la sorpresa és majúscula quan es constata que alguns candidats el que diuen s’ho creuen de debò perquè ho repeteixen en altres ocasions molt més tranquil·les i calmades. Això és el que li passa a Xavier García Albiol quan parla de la immigració. Aquest dies, per exemple, el candidat popular ha acusat “el govern de Mas de fomentar la immigració musulmana (sic) perquè, en no conèixer el castellà, les persones nouvingudes aprendrien català”. Una autèntica barbaritat, mentida i trencament de l’acord implícit de que el tema de la immigració no entra en campanya. El dia següent a aquestes manifestacions, el mateix Albiol, després d’escoltar unes declaracions de la dirigent popular Andrea Levy, matisà les anteriors afirmacions dient que els llatinoamericans són més fàcil d’integrar perquè tenen uns patrons culturals més similars als nostres.

Les afirmacions de García Albiol és un mantra que els populars han repetit en múltiples ocasions, tot i que ara, acusant al govern de Mas han pujat un esglaó en la seva visió ètnica del tema de la immigració. Si el candidat popular hagués consultat les estadístiques d’Indescat hauria comprovat que la immigració majoritària a Catalunya no és la musulmana, com diu ell, sinó precisament la d’Amèrica Llatina. Primera mentida interessada escampada per García Albiol. En segon lloc, els fluxos migratoris, no són fàcilment controlables pels governs a no ser que hi hagin unes polítiques restrictives d’accés que no és el cas. Les paraules de García Albiol recorden les que pronuncià Viktor Orban, primer ministre hongarès, quan afirmà que calia frenar l’entrada de refugiats perquè eren musulmans i això aniria contra la identitat cristiana d’Europa. Dues opinions que tenen en comú el criteri de primar el valor ètnic i religiós alhora d’abordar el tema de la immigració.

És cert que la integració cultural dels immigrants llatinoamericans aparentment sembla més fàcil que altres col·lectius. Però García Albiol deu pensar que afavorint aquesta integració facilita la difusió, i imposició del castellà sobre el català, perquè aquesta és la llengua familiar dels immigrants. Aquesta visió demogràfica parteix de l’esperança que el pes de la immigració llatinoamericana acabaria imposant el pes del castellà en detriment del català. Aquest argument l’he sentit, en més d’una ocasió, en boca d’algun dirigent popular. El que el dirigents populars no tenen present és que les polítiques d’integració del govern de la Generalitat, al marge de quin fos el signe polític de la majoria de govern, han aconseguit que els llatinoamericans, com altres col·lectius, s’integren positivament a Catalunya i no fan de la llengua un problema, ni molt menys de l’ús del castellà una arma contra els catalans. És lamentable com, més enllà de les ocurrències electorals, hi hagi polítics que pensin que l’hostilitat contra la immigració dóna rèdits polítics.