Qui sembra vents, recull tempestats

Aquesta dita, comuna en molts idiomes, expressa el risc social que hi ha per emprar certs arguments o adoptar certes actituds. És el mateix que expressa una altra dita també molt popular “d'aquella pols vénen aquests fangs”. En moltes campanyes electorals europees, proliferen els candidats que  obsessionat per arreplegar vots, propicien el discurs populista contra els musulmans. Aquesta estratègia pretén provocar la mobilització i atracció d’una part de l’electorat a partir de l’agitació dels seus sentiments íntims contra tot allò que és estranger. Al final, ni ha assolit els resultats polítics esperats i s’han observats alguns fets que han preocupat als analistes socials.

S’indica que aquesta estratègia electoral significa sembrar vents que es tradueixen en unes tempestats que modifiquen els pactes de convivència que estabilitzaven les societats amb una important diversitat cultural. L’efecte més immediat d’aquests postulats ha estat observar un tancament de la comunitat musulmana sobre si mateixa i accentuar els seus aspectes identitaris. Per exemple, en les darreres setmanes s’ha notat un augment en la freqüentació de les mesquites. Aquesta actitud confirma el que fa uns anys identificà Gilles Kepel que en la societat francesa s’està notant una intensificació de la identitat musulmana presentada como un refús a la pertinència a la identitat francesa i un rebuig a les polítiques que estigmatitzen als musulmans com a causa dels problemes socials i econòmics. Cal evitar aquesta estratègia perquè al final només s’intueix un fractura de la convivència social que seria la traducció pràctica d’una altra dita “qui sembra cards, espines cull”

El descontent de les classes mitges i populars

Diuen que l’ascens de VOX s’explica, en bona mesura, per un sentiment d’abandonament experimentat per les classes mitges i populars. L'economista Thomas Piketty parla, en el seu recent assaig Capital i ideologia, d’aquest sentiment com la raó de l’aparició d’un replegament identitari com a resposta a les creixents desigualtats a Occident des de dècada de 1980. El descontentament dels sectors populars i la desorientació de les classes mitges explicaria l’increment dels populismes en els darrers anys. Alguns analistes parlen que els nous populismes recullen el vot dels ciutadans que vieuen en llocs oblidats. Es parla de la "la venjança dels llocs oblidats". Són territoris que reben cada vegada menys inversions, menys serveis, que han crescut molt menys que la mitjana, han perdut ocupació, productivitat, que tenen molt menys futur i per als quals no s'han ofert cap tipus de solucions. Aquests territoris prenen consciència de que el sistema els ha deixat desprotegit. L’alternativa és convertir-se en anti-sistemes. L’èxit dels partits populistes és que es presenten com a anti-sistema.

El nou populisme a Europa s’imposa amb un discurs anti-elit, un discurs anti-immigrants i un discurs anti-europeu. Perquè en aquesta triada veuen l’origen dels seus mals socials. La combinació d’aquests elements produeix la idea del "nosaltres enfront els altres". És un relat fàcil que simplifica la complexitat del moment present. En lloc d’intentar comprendre i explicar de forma entenedora el moment present, els partits neo-populistes s’erigeixen com l’alternativa sense masses complicacions interpretatives. El discurs d’estigmatitzar els altres funciona com explicació universal de la crisi actual. El problema és que els partits neo—populistes, quan arriben al poder, tampoc poden resoldre els problemes de les nostres societats generant més frustració als sectors populars i les classes mitges. I això és un perill perquè, a la fi d’aquesta dinàmica de descontentament generalitzat i en augment, que acusa a la política i a la democràcia com la causa de tots els mals, és la combinació perfecte per l’aparició dels messianismes polítics àvids de suprimir la democràcia en nom de les solucions definitives.

Els catòlics populistes contra el papa Francesc

El populisme està colonitzant molts aspectes de la vida política i social. Aquesta ideologia expressa una visió molt conservadora i atemorida respecte els canvis socials. El populisme beu del tradicionalisme religiós i dels integrismes extrems. Per més que modernitzi els seus discursos, l’arrel populista és reaccionària davant dels canvis i incerteses del nostre temps. La por, quan no l’odi, a l’estranger han esdevingut l’eix de la majoria dels discursos populistes que inunden l’espai polític. Les cròniques prèvies a la visita del Donald Trump al papa Francesc han tornat a evidenciar la distància el pontífex del populisme del president nord-americà. Pel papa Francesc, com ho ha manifestat en diverses ocasions, la caritas cristiana, font de la compassió vers els altres, especialment els que pateixen, està allunyada del discurs contra la migració del Donal Tramp.

Els populismes moderns no dubten, a fi d’assegurar l’assalt al poder, d’intentar establir aliances sòlides amb algunes corrents religioses. El papa Francesc, conscient d’aquestes maniobres, ha criticat reiteradament aquests populismes i més d’un cop els ha qualificat de dimonis. Però el que no ha pogut evitar el papa són les coincidències i aliances que els populismes estan establint amb moviments eclesials catòlics conservadors. Aquests moviments, a Itàlia la revista Tempi és un exemple del gir fet pels sectors integristes catòlics cap les noves formes de populisme.

Una part d’aquestes sectors catòlics parteixen d’una oposició al pensament social del papa Francesc i són permeables als discursos xenòfobs que s’estenen per la societat. Moviments com Forza Nuova i Militia Christi pretenen conciliar la xenofòbia amb la fa cristiana. A França, el Front Nacional, en les anteriors eleccions va intentar mobilitzar al seu favor, aquests sectors de catòlics, incòmodes amb el papa Francesc perquè el consideren massa obert socialment,  que defensen la necessitat d’assegurar un estil de vida tradicional i defensar-se d’unes polítiques d’immigració que consideren descontrolades.  

El populisme, ni és de dretes ni d'esquerres

El populisme no té pàtries, ni és de dretes ni d'esquerres, simplement existeix. La proximitat de les eleccions municipals activen els populismes de tota mena. Aquests dies els mitjans de comunicació en donen bona compte. Alguns responsables municipals, de tota graduació i color, estan activant mesures populistes encaminades a reafirmar la seva estratègia electoral captadora de vots. Sembla que per alguns polítics tot val per recollir un vot. Tot no val. Per exemple, és obscè pretendre mobilitzar al màxim nombre de ciutadans utilitzant les pors ancestrals en benefici propi per tal d’arribar o mantenir-se al poder.

Aquests dies, alguns responsables municipals han condicionat el reagrupament familiar al civisme del sol·licitant. És una proposta desafortunada. Probablement motivada per l’interès de resoldre un problema de fons, però la solució és desencertada. L'agrupament familiar és un dret bàsic per aconseguir l’arrelament dels immigrants, al marge que és una bona mesura de foment de les polítiques familiars i de cohesió social. Pretendre negar aquest dret segons les pràctiques d'incivisme és, en si mateix, un acte d'incivisme i, probablement, una mesura que té components xenòfobs. És evident que cal combatre l'incivisme, no podem fer una altra cosa si volem defensar tenir una societat oberta, respectuosa i basada en la convivència dialogant. Però, orientar l'incivisme només als immigrants és xenòfob. Hi ha molts incívics que són ciutadans d'aquest país, ¿què es farà amb ells? ¿se’ls traurà el dret a la ciutadania?. Si bé és cert que les ordenances de civisme ja persegueix els comportaments incívics, el que també és cert és que se’ls considera una falta administrativa, no se'ls nega un dret com és el reagrupament familiar.

Aquests temes cal abordar-los, sí, per amb un altre discurs. Decantar-se en la suau pendent del populisme té greus conseqüències per la convivència. No es pot criminalitzar a un col·lectiu definit per causa d'una religió, condició social o situació administrativa. Hem d’estar amatents de frenar aquest populisme que s’infiltra discretament per diferents nivells de la societat. A la fi de tot populisme sempre hi ha una involució de la llibertat.