La gestió de la notícia, la gestió de la privacitat i la gestió de la veritat

Reconec que gestionar les noticies deu ser una feina molt complexa i delicada. Sobretot perquè la delimitació entre la llibertat d'informar, la veritat i la manipulació és molt confosa i tènue. A més, si al damunt s'hi afegeix que l'objectiu de les empreses de comunicació és, en bona mesura, maximitzar guanys, llavors tot esdevé més delicat i, algun cop, més comprensible. Malgrat totes aquestes cauteles, hi ha bons informadors, bons periodistes, bons comunicadors i bons mitjans de comunicació. També és cert tot el contrari.

Tot aquest preàmbul ve perquè aquests dies hi hagut molt de soroll per les piulades del president Puigdemont al conseller Comín. M'ha sorprès l'habilitat que han tingut alguns mitjans per donar alguna notícia en relació aquestes  piulades. Però, qui s’ha emportat l’atenció ha estat el medi que donaren la primícia d’aquestes piulades. La gestió de les primícies és un dels misteris o riscos comunicatius. Publicar una primícia pot ser molt oportú o molt inoportú, depèn dels efectes de la notícia. No és suficient ser el primer cal ser oportú també.

Alguns cops les noticies cremen. Ens uns casos perquè un periodista té la responsabilitat de decidir que una notícia rebuda li dóna la categoria de primícia i en altres les notícies cremen, bàsicament perquè la seva. inoportunitat es posa de manifestat pels efectes incalculats que provoquen. La primícia informativa pot desvetllar irresponsablement converses de l’àmbit privat, com poen ser les piulades abans esmentades. Alguns cops, els medis no tenen escrúpols en traspassar els límits dels que pot ser moralment acceptable, i especular amb les notícies a fi d’aconseguir els objectius ideològics que interessen a una determinat medi de comunicació. Això es veu clar, per exemple, amb la filtració d’algunes notícies que, més enllà del seu suposat interès periodístic, el que pretenen és frenar o boicotejar un esdeveniment encara no publicitat, surt a compte filtrar-lo o generar una contra notícia i observar com les reaccions suscitades el neutralitzen, el dificulten i, davant l'enrenou, els seus promotors, presoners d’una incertesa incalculada, consideren millor aturar el projecte i passar-lo a la condició de projecte non nat.

Marrro

He escoltat aquest matí un comentari d’una molt bona periodista ara la ràdio pública però, quan cal, salta a la televisió per esprémer al màxim els seus entrevistats. Ahir va entrevistar a la ràdio el president de la Generalitat que explicà, des de el seu bon criteri, quins eren el passos a seguir per avançar cap a la independència de Catalunya i quines condicions havien de donar-se per garantir la serietat d’un referèndum. Vaig sentir aquesta entrevista i em sorprengué les condicions exposades pel president, molt comprensibles, però que s’apartaven del que afirmaven alguns independentistes impacients o més extremistes. Era evident que hi havia dues lectures diferents del mateix fet..

.

Avui, la mateixa periodista comentant aquesta entrevista ha afirmat que quan va acabar-la “vaig trucar als de la CUP per veure si havia marro”. Crec que aquesta expressió, afortunada per la periodista, perquè sinó no la hauria dit, la considero totalment desafortunada perquè descriu una manera d’entendre el periodisme on el que importa, per damunt de tot, és mantenir l’audiència. Si aquesta circumstància s’hagués produït en una emissora privada, l’afirmació obeiria a la lògica de la competència ferotge per mantenir alts nivells d’audiència i això crida als anunciants gràcies els quals es manté el negoci dels mèdia. Però l’afirmació del marro es dóna en un medi públic i aquí les regles són unes altres per això la periodista entrevistadora hauria de seguir una altra lògica.

Francesc 2.0

Aquesta setmana els ciutadans de Roma s’han trobat amb un immens grafiti en el carrer Borgo Pio en el que es representava el papa Francesc como un super heroi amb una cartera on es pot lligar el mot valors. Aquesta pintada omplí en pocs minuts les xarxes socials i s’estengué per contagi viral per tot el món. Des del seu nomenament el papa es és centre d’atenció mediàtica. El que fa i el que diu ocupa les primeres pàgines dels diaris i dels noticiaris televisius. En el món de la comunicació, és indubtable que Francesc ha esdevingut un personatge que l’opinió pública segueix amb interès.

Un dels canals que més a contribuït a difondre al papa són les xarxes socials. Un estudi sobre la presència del Francesc en la xarxa evidencia que és la persona més cercada en Google mensualment, 1.737.300 cerques i és el nom més esmentat en la xarxa, uns 49 milions de cites. La diferència és important si es comparen les dades amb les dels líders polítics mundials: Barack Obama (1.5 milions de cerques a Google i 38 milions de cites) o Vladimir Putin (246 milions de cerques i 8 milions de cites). Si la comparació es fa en relació a artistes o esportistes, el papa Francesc ocupa el tercer lloc. El primer és per One Direction amb 78 miliones de cites, després el segueix Justin Bieber amb 53 miliones i després ja ve el papa.

L’anàlisi geogràfic per països demostra que Estats Units, amb el 21%, és el país amb més cites del papa, després Argentina amb una 12%, España un 9%, Mèxic un 5% i Brasil un 3%. La projecció mediàtica del papa és tan gran que, fins i tot, la revista musical Rolling Stone li ha dedicat la portada del seu darrer número amb el significatiu títol “Papa Francesc: els temps estan canviant” fent una analogia amb la coneguda cançó de Bob Dylan “The times they are a-changin”. L’encert del papa és dir i fer allò que connecta amb els canvis dels temps. No és cap casualitat, sinó la sintonia d’un home amb les preocupacions i esperances de les persones del seu temps. Per això Francesc mereix avui l’atenció positiva dels medis de comunicació. El seu testimoni està en línia amb allò que la societat espera i la seva empatia natural estableix ponts que arriben al cor de les persones.

Titulars provocadors

Les estadístiques, quan són minses, no són més que una anècdota. Però, sí que poden indicar una tendència. Els diaris d’avui destaquen, com no podria ser d’altra manera, la notícia de que el Govern de la Generalitat proposa revisar la llei de llocs de culte del 2009. Del total dels titulars dels diaris el 57% destaquen que es tracta d’una iniciativa per impedir o per frenar la proliferació de mesquites; el 29% posen l’accent en les queixes de les minories religioses i un 14% centren l’interès en que els ajuntaments tindran més poder per controlar el desenvolupament del mapa religiós.

Davant d’aquests titulars, ¿què pensaran els musulmans?. És fàcil de creure que les comunitats musulmanes poden pensar que hi ha una campanya contra ells. Però això no és així. La reforma de la llei de centres de culte no va per aquesta línia. Té unes altres lògiques, però en cap cas contra l’exercici de la llibertat del culte musulmà. El mateix podrien pensar els protestants o altres confessions. Totes les religions, en definitiva es troben afectades per aquesta iniciativa legislativa. Perquè, segons la idea de la reforma legislativa, totes les religions queden sotmeses el criteri discrecional del consistori. Circumstància que pot ser percebuda, per qualsevol religió, com a font de possibles arbitrarietats.

Emfatitzar periodísticament que la reforma de la llei és per impedir la proliferació de mesquites és un provocació. Involuntària, d’acord, però serà interpretada com un provocació. La comissió parlamentària creada després dels atemptats del 14M a Madrid, després d’analitzar les raons d’aquests actes criminals proposà una sèrie d’actuacions urgents per combatre el terrorisme islamista. Una de les seves propostes era la de facilitar la creació de centres de culte musulmà on, amb dignitat i de manera normalitzada, la comunitat creient pogués practicar la seva religió. Lamentablement, els titulars d’alguns diaris d’avui adverteixen, sense cap fonament, als ciutadans musulmans d’aquest país que a partir d’ara ho tindran una mica més difícil per practicar la seva religió. Anem malament.

Benet XVI, el món real i la realitat inventada

Veient algunes cròniques de la visita de Benet XVI dóna la impressió de que s’han destacat alguns aspectes i altres han estat silenciats. Per exemple, en relació a la cerimònia de la basílica de la Sagrada Família la majoria de medis, escrits, radiofònics o televisius, han insistit en la defensa de la família tradicional, fins i tot han acusat al Papa d’uns atacs que en cap moment va fer, i no ha dit res de la resta de la intervenció de Benet XVI o de les paraules del cardenal Lluís Martínez Sistach. Poques cròniques han parlat del sentit de la Sagrada Família com a temple que alça l’esperit cap a Déu o la invitació de Gaudí a contemplar la natura com a obra de Déu. Això no ha interessat en els titulars dels medis. Alguns medis acusen al Papa de monotemàtic, i no és així, i no s’adonen que els monotemàtics són ells en les seves cròniques.

Algú podrà comentar, en defens dels autors de les cròniques, que els periodistes llegeixen el text i de tot el que han llegit trien el que consideren més rellevant per la societat o que aquesta és susceptible d’entendre. D’alguna manera, el periodista actuaria de notari o transmissor del que valoren que és d’interès públic.¿I si fos al revés?, ¿i si resulta que, la reiteració en subratllar sempre el mateix i silenciar altres coses, s’oculta una part de la informació necessària alhora de conformar l’opinió pública?. Aquest comportament el que faria és, a través de la crònica d’uns esdeveniments, donar a la societat una visió esbiaixada de la realitat. De tal manera que es podria pensar que alguns medis, en lloc d’explicar la realitat, construeixen una realitat virtual que mostren com a real. Al final, el ciutadà s’instal•la en una realitat que només existeix en la imaginació del que l’explica o la comenta. Aquesta pràctica es complementa en una altra que és bastant observada: incloure valoracions o pressupòsits ideològics dins de cròniques.

Un exemple d’això darrer. La informació de la xifra d’assistents. Moltes cròniques no donen només les xifres d’assistents i prou, sinó que valoren la xifra. Alguns parlen de fracàs per no arribar a una suposada previsió. La xifra de contrast de 400.000 persones, que és la feta servir pels medis, ¿qui la ha donat?, ¿en quin context s’ha donat?. Aquest xifra, que ara resulta que serveix per emetre judicis de valors, era una estimació feta per les autoritats municipals en relació al nombre màxim de persones que el sistema d’ordenació de tanques podia tolerar sense problemes. A partir d’això, aquest nombre, donat als medis a partir de la nota d’una agència treta d’un comentari emès fora del context d’on sorgí, fou elevat a la categoria de previsió oficial i setmanes després s’assumí com el nombre de persones esperades realment per rebre a Benet XVI. La xifra, no contrastada en les fonts originals fou considerada real. Aquest petit exemple es una bona mostra de com la realitat inventada esdevé per alguns realitat real i pedra de toc per emetre judicis. Ja que, un cop inventada la realitat és més fàcil criticar-la. Si les cròniques dels medis segueixen en aquesta línia flac favor es fa a la maduresa de la societat democràtica.