dissabte, 31 de desembre del 2011

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – IV

L’estudi del centre Pew d’investigació sobre la religió i la vida pública publicat recentment sobre l’evolució del cristianisme en el món evidencia posa de manifest que aquest s’ha anat allunyant dels indrets que foren el seu lloc d’origen.

1. Tot i que el cristianisme va començar en l'Orient Mitjà-Àfrica del nord, avui aquestes regions tenen la concentració més baixa de cristians (aproximadament 4% de la població d’aquesta regió) i el número absolut més petit (aproximadament 13 milions) de de tot el món.

2. Indonèsia, un país de majoria musulmana, té més cristians que els 20 països de l'Orient Mitjà i la regió d'Àfrica Del nord tots junts.

3. Nigèria té el doble de més de dues vegades de protestabts (s’inclouen anglicans i eles esglésies independents) que Alemanya, el lloc de neixament de la Reforma protestant.

4. Brasil té més de el doble de catòlics que Itàlia.

5. Tot i que els cristians són només la tercera part de la població mundial, el cristianisme és la religió majoritària de 158 països. Però aquests països representen els dos terços dels països del món.

6. Aproximadament 90% dels cristians viuen en països on el cristianisme és la religió majoritària. Només un 10% dels cristians viuen en països en els quals el cristianisme és una religió minoritària.

divendres, 30 de desembre del 2011

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – III

El cristianisme té una gran diversitat, tant des del punt de vista de les creences com en la seva distribució geogràficaEl 50% de cristians són catòlics, els protestants representen el 37%. Els cristians ortodoxos són el 12%. Altres Cristians, com Mormons i Testimonis de Jehovà són el 1%. Des del punt de vista dels grans números els cristians són de bon tros el el grup religiós més gran. Els musulmans, serien el segon grup més gran.

Gairebé la meitat (48%) dels cristians viuen en 10 països. Els tres països amb més cristians estan a Amèrica: els Estats Units, Brasil i Mèxic; dos estan a Europa: Rússia i Alemanya; dos estan a l'Àsia i la regió d'Oceà Pacífic: les Filipines i Xina, i tres éstan en l’Àfrica susahariana: Nigèria, República Democràtica del Congo i Etiòpia.

dijous, 29 de desembre del 2011

Una oportunitat per la concòrdia religiosa

La setmana passada la comunitat pakistanesa de Barcelona del Camí de la Pau convidà a la societat catalana a celebrar, en l’oratori del carrer d’Erasme Janer, la festa del 25 de desembre, data en la qual es commemora el naixement de Jesús i de Muhammad Ali Jinnah fundador del Pakistan. Aquesta festa, que comença a ser una tradició, comptà amb la participació de la delegada del Govern de l’Estat a Catalunya, del Director General d’Afers Religiosos, el cònsol del Pakistà, el rector de la parròquia catòlica del Carme i un representant de la comunitat cristiana pakistanesa a Barcelona.

El cristià pakistanès destacà que aquest acte, que reunia en un oratori musulmà a cristians i musulmans, era impossible imaginar-lo a Pakistan. Aquesta iniciativa mostrava l’alt grau de normalitat en la vivència de la diversitat religiosa a Catalunya. Fet que enforteix la dimensió cívica de la societat catalana i demostra l’alt respecte que hi ha entre les diferents tradicions religioses. L’acte de la comunitat pakistanesa ensenya i educa en la convivència. És un valor que cal transmetre, tant a l’interior de la nostre societat com a la pròpia societat pakistanesa del Pakistan on el conflicte religiós divideix encara durament la societat.

D’aquí pocs dies farà un any de la mort de Salman Tasir, governador del Punjab assassinat per un fonamentalista musulmà per haver defensat a Asia Bibi, la dona condemnada a mort per blasfèmia. Per això l’acte de la comunitat musulmana pakistanesa del Camí de la Pau a Barcelona és una invitació a la concòrdia de les religions. Perquè, tal com va dir Mohammed Iqbal, dirigent d'aquesta entitat, tant cristians com musulmans són seguidors d’un Déu que és pau, esperança i germanor.

dimecres, 28 de desembre del 2011

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – II

L’ estudi del centre Pew d’investigació sobre la religió i la vida pública publicat recentment sobre l’evolució del cristianisme en el món evidencia que Europa i al continent americà són encara el lloc on hi ha més cristians, un 63%, el seu nombre és molt més baix que 1910, el 93%. Aquest canvi es deu al descens de cristians a Europa i al continent americà durant els darrers cent anys. A Europa els cristians representaven el 95% de la població l’any 1910, avui només són el 76% i a tot Amèrica eren el 96% l’any 1910 i ara només són el 86%.

Simultàniament, en aquests cent anys, el cristianisme ha crescut enormement en les regions sub-saharianes i l'Àsia i a la regió de l’oceà Pacífic; llocs on hi havia relativament pocs cristians a començaments del segle XX. La població cristiana sub-sahariana ha passat del 9% a l’any 1910 al 63% l’any 2010, mentre que a la zona d'Àsia i regió de l’oceà Pacífic va augmentar del 3% al 7%.

Certament, davant d’aquests números, el cristianisme és avui, a diferència de fa un segle, una religió fe global.

dimarts, 27 de desembre del 2011

Evolució demogràfica del cristianisme en els darrers 100 anys – I

El centre Pew d’investigació sobre la religió i la vida pública ha fet un ampli estudi en més de 200 països sobre la situació del cristianisme al món. L’estudi evidencia que hi ha 2.18 bilions de cristians en tot el món. Això representa un terç aproximat de la població mundial, calculada en 6,9 bilions. El cristianisme és una religió àmpliament estesa per tots els països. Però la seva dispersió és tan gran que, avui, no hi ha cap continent, regió o país que pugui atribuir-se ser el centre del cristianisme global.

Però això no era així ara fa un segle. A l’any 1910 dos terços dels cristians del món vivien a Europa (63%); Amèrica reunia el 27,1%; Orient Mig i Àfrica del Nord tenia el 0,7%; Àsia i la zona del Pacífic reunia el 4,5% i l’Àfrica subsahariana el 14,%. Però ara la situació ha canviat profundament. Avui, només un quart de tots els cristians viuen a Europa (26%). La resta es reparteix segons la següent distribució: Amèrica reuneix el 37%, el 24% es troba a l’Àfrica subsahariana, el 13% a la zona del Pacífic i Àsia i un 0,6% a l’Orient mig i al nord d’Àfrica.

El nombre mundial de cristians, en valor absolut, s’ha quadruplicat quasi bé durant 100 anys. En un segle ha passat d’uns 600 milions aproximadament fins els 2 bilions de 2010. Però, com que durant aquest període la població mundial ha crescut notablement, dels 1,8 bilions de 1910 s’ha passat a 6,9 bilions de l’any 2010, el percentatge relatiu de cristians al món ha disminuït lleugerament: del 35% del 1910 al 32% del 2010.

dilluns, 26 de desembre del 2011

Nadal humil i senzill

En el magnífic article “El Nadal estult” el professor Jordi Llobet es pregunta” ¿en quin lloc queda avui, la missa del gall, la celebració del naixament de Jesús, la seva circumcisió o la visita dels mags d’Orient, si tot això es posa al costat del frenesí comprador de gentils i creients”. Benet XVI, en la seva homilia de la missa del Gall digué una idea similar: “el Nadal s’ha convertit avui en una festa dels comerços, on les seves llums de pampallugues amaguen el misteri de la humilitat de Déu, que ens invita a la humilitat i a la sencillesa”.

En uns moments de crisi econòmica profunda fora bo recuperar algunes de les tradicions que han vertebrar des de temps la identitat del nostre poble. A Catalunya, els regals nadalencs anaven associat a la vinguda dels Reis Mags d’Orient. El tió, personatge popular i complementari, es limitava a subministrar els torrons i llaminadures pròpies del dia de Nadal. Aquesta era la tradició, fins que els interessos comercials, enlluernats pel consum, justificant-se amb molts arguments, introduïren la follia dels regals de Nadal. Res més lluny del que era la tradició catalana.

Però ara, quan les festes de Nadal recorden a molta gent que són més pobres, molt més pobres, pot ser caldria girar el cap i adonar-nos que, pot ser ens aniria millor per l’austeritat que la realitat imposa si descobríssim el sentit comú de les nostres tradicions. De tal manera que, tot i l’estupidesa dels darrers anys, tornéssim a recuperar el costum de que els nens (i els grans) esperéssim els regals que duen els Reis d’Orient i piquéssim fort el tió perquè ens delités amb els dolços del dia de Nadal.

diumenge, 25 de desembre del 2011



Amb tot cor us desitjo que tingueu unes bones i santes festes



“Mentre ens preparem pel Nadal, és important que tornem a entrar en nosaltres mateixos i que fem una constatació sincera sobre la nostra vida. Deixem-nos il·luminar per un raig de la llum que prové de Betlem, la llum d'Aquell que essent «el més Gran» s'ha fet petit, essent «el més Fort» s'ha «fet feble»”

Benet XVI


Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l’avancen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
- i tan pobres com som -.
Jesús serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat- Papasseit



JORDI LÓPEZ CAMPS
JOIÓS NADAL I BENAURAT 2012


dissabte, 24 de desembre del 2011

El rebrot de Jesè

Les antífones dels salms de Laudes d’avui i les primeres Vespres de demà condensen la joia exultant del dia de Nadal. A Laudes es recita “Tu, Bet-Lèhem, terra de Judà, no seràs la més petita, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble”. En el següent salm l’antifona diu així “Alceu el cap ben alt, perquè molt aviat sereu alliberats” i el darrer salm s’introdueix amb “Demà serà el dia de la vostra salvació, diu el Senyor”. La salmòdia ens prepara per rumiar la força del text d’Isaïes sobre la soca de Jesè. Quants cops hem sentit aquest text d’Isaïes, que avui, de forma resumida s’escolta a Laudes. Ara, s’escau llegir-lo sencer. “Un rebrot naixerà de la soca de Jessè, brotarà un plançó de les seves arrels. L'Esperit del Senyor reposarà damunt d'ell: esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor; esperit que li inspiri com reverenciar-lo. No jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat. El llop conviurà amb l'anyell, la pantera jaurà amb el cabrit; menjaran junts el vedell i el lleó, i un nen petit els guiarà. La vaca i l'óssa pasturaran juntes, jauran plegades les seves cries. El lleó menjarà palla com el bou, l'infant de llet jugarà vora el cau de l'escurçó, el nen ficarà la mà a l'amagatall de la serp. Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l'aigua cobreix la conca del mar. Aquell dia, el rebrot de Jessè s'alçarà com a bandera entre els pobles; les nacions li demanaran consell, i el lloc on habitarà serà gloriós (Is 11,1-10)

Aquest text convida a esperar allò que ningú sembla poder esperar, la possibilitat de vèncer aquelles contradiccions que semblen condemnar-nos a instal·lar-nos en el pessimisme dels antagonismes. Però no és així. El rebrot de Jessé ens porta al límit la certesa de la hipòtesi. Allí, on tot semblava impossible, Jesús ens reconcilia amb la vida malgrat la duresa de la mort, de les morts que anul·len les esperances. Confiats escoltem la crida de les antífones de les primeres Vespres. “El Rei de la pau ha estat glorificat, tota la terra desitja veure’l”. Creiem amb Déu encarnat és fort i poderós, que “envia ordres a la terra, la seva paraula no es detura”i Betlem ha hi ha la gran notícia que ens fa cridar Al·leluiael Verb excels, engendrat pel Pare abans de tots els temps, avui s’ha abaixat i s’ha fet home per nosaltres”

divendres, 23 de desembre del 2011

Desvetlla’t, ens ha nascut el Salvador

En la lectura bíblica de l’ofici de lectura d’avui se’ns proposa llegir un fragment del llibre d’Isaïes relacionat amb la salvació promesa als fills d’Abraham. El profeta crida a esperar en l’acció salvadora de Déu: “ Escolta'm, poble, tu saps que et salvo; tu tens en el cor el meu decret: no tinguis por de les injúries dels homes, no t'acovardeixis pels seus ultratges. Acabaran com un vestit menjat per la tinya, com llana consumida per les arnes. Però el meu triomf dura per sempre, la meva salvació, segles i segles.” (Is 51,7-8). Per això el meu cor es sent segur i confiat.


La crida a l’esperança ens compromet a ser constructors actius de la salvació. Desvetlla’t, devetllat insisteix el profeta Isaies. “Desvetlla't, desvetlla't, revesteix-te de poder, braç del Senyor! Desvetlla't com abans, com en temps antics”. (Is 51,9). No podem estar adormits com els pastors dels Pastorets de Folch i Torres. Els pastors de Betlem estaven desperts perquè l’ofici exigia no clucar massa els ulls “a la mateixa contrada hi havia uns pastors que vivien al ras i de nit es rellevaven per guardar el seu ramat” (Lc 2,8). Els cristians ens hem d’estar desperts perquè així podrem “desvetllar l'aurora” (Sl 108,3) i lloar a Déu enmig de la societat per proclamar que el dia de Nadal ens ha nascut el Salvador, el Messies, el Redemptor.

dijous, 22 de desembre del 2011

Fills de la promesa

“S’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”. Aquesta darrera frase del Magníficat de Lluc fa sentir-nos fills de la promesa. Els cristians formen part d’un llinatge que representa una continuïtat en l’esperança de la salvació. Som hereus de les successives promeses fetes per Déu al llarg de la història de la humanitat. Al llarg de la història d’Israel trobem que Déu s’adreça al seu poble per prometre-li el perdó dels seus pecats i la salvació. Déu no respon per encàrrec de les persones o pels seus improperis. Davant dels retrets Déu s’amaga, està ocult, però això no vol dir quiet o impassible..

Déu s’acosta al sofriment de la humanitat i pren la iniciativa de la salvació. No actua per reacció imperativa. Davant l’experiència del possible abandó de Déu, el poble espera la seva actuació fins i tot en el moments d’exili. L’esperança no està defraudada perquè Déu es fa present al seu poble de moltes maneres. Els profetes ens recorden la presència operant de Déu en la història de la humanitat. Aquesta presència activa de Déu arriba a la màxima expressió en la seva encarnació per compartir la pròpia història de la humanitat. Així, la salvació promesa al poble creient esdevé promesa feta història, de tal manera que Jesús, el Déu fet carn humana, ens mostrarà amb el seu testimoniatge, no la història de la Salvació, de la qual tots en formen part, sinó la Salvació en la història. Permeteu-me proposar-vos un petit text com proposta de meditació davant de l’encarnació de Déu. És un text de Sant Beda el Venerable, “consagro agraïdament tot el que visc, sento i comprenc a la contemplació de la grandesa d’aquell que no té fi, ja que el meu esperit es complau en la divinitat eterna del mateix Jesús”. Caminem cap el Nadal.

dimecres, 21 de desembre del 2011

Déu encarnat

S’apropa el Nadal. Durant el camí celebrem l’Advent. Temps joiós d’espera atenta. Avui, en una lectura matinal he meditat un text de Sant Ambròs relacionat amb la visitació de la Mare de Déu a la seva cosina Elisabet La visitació de la benaurada Verge Maria. L’Advent ens prepara i ens convoca l’esperança. Perquè gràcies el Nadal els cors afeixugats troben una llum que il·lumina la fosca. Una llum que és més forta que qualsevol desesperança. Per “Déu tot li és possible”, fins i tot fer-nos veure la claror de la seva mirada quan pensem que tot s’ha acabat. Déu pot que una dona anciana i estèril tingui un fill a fi de proclamar la disponibilitat i la força de la gràcia divina. Gràcies a l’encarnació de Déu, en la benaurada Maria, sabem que Jesús, Déu fet home, comparteix la història de la humanitat.

“Feliç el que ha cregut”. Certament, feliç el que es lliure a la gràcia de l’Esperit Sant perquè ens porta per terres eixutes i ens eixuga les llàgrimes de la tristor de cor. Tenim l’esperança ferma perquè “allò que el Senyor t’ ha fet saber es complirà”. Benaurada esperança del nostre Déu que s’encarna en la història possible, d’aquelles que esperen ser salvats del sofriment de la injustícia. La gràcia de l’Esperiti Sant, diu Sant Ambròs, “no en sap de demorar esforços”. Hem de confiar en la gràcia de Déu perquè no estem sols. “No et podran dir més «l’Abandonada» no et podran dir «la Desolada» l’encarnació de Déu porta l’esperança a una humanitat que experimenta tot sovint l’abandonament i la desolació. Però, no és així, perquè, tal com afirma Sant Ambròs, “feliços també vosaltres, els qui vau oi i vau creure, perquè, quan l’ànima creu, també concep i dóna a llum el Verb de Déu i coneix les seves obres”.

dimarts, 20 de desembre del 2011

Romanç de Santa Llúcia

Ahir vaig donar un tomb per la fira de Santa Llúcia. Reconec que es un bon bàlsam emotiu per evocar somnis d'infantesa i records amables de la vida. Recorda amb tendresa el anys que anava, seguint una rutina volguda, al pla de la Catedral amb els fills. Ara, que tinc la sensació que moltes coses s’han difuminat, el present es lleuger perquè encara puc recordar al passat. Vet a saber si lamentablement algun dia ni això serà possible perquè la foscor s'hagi apoderat de la memòria.


Desprès del passeig vaig anar al Palau de la Música a escoltar el concert que el tenor Jordi Cortada, feia en benefici de Caritas. Noble iniciativa per una causa justa. Durant mes d'una hora les belles melodies italianes i les cançons populars catalanes trenaren noves complicitats en els sentiments. Són aquests moments quan, arraulit en una butaca del Petit Palau em sentia membre d'un família que admira la tenacitat i saber fer d’en Jordi i d'un col·lectiu que s'emociona amb les seves tonades. Perquè en Jordi Cortada canta per mobilitzar els sentiments. Cantar no es només fer-ho bé sinó a més, fer dansar els sentiments en el cor.


Com que ahir la referència a Santa Llúcia aparegué dos cops en la meva vida, - al pla de la Catedral i al Petit Palau - voldria acabar aquestes notes amb el poema Romanç de Santa Llúcia musicat pel mestre Toldrà i que ahir nit canta magistralment el tenor Jordi Cortada.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
pels volts de la Plaça Nova
rondava amb la meva amor.

Anem tots dos a la fira,
amiga, anem-hi de jorn,
que una mica de muntanya
alegri nostra tristor.
Comprarem grapats de molsa
i una enramada d’arboç
i una blanca molinera
i una ovella i un pastor.
Ho posarem, al migdia,
dins el nostre menjador,
i abans de seure a la taula
ens ho mirarem tots dos:
que una mica de muntanya
ens faci el menjar més dolç.

Perquè avui és Santa Llúcia,
dia de l’any gloriós,
tals paraules m’acudien
quan he vist la meva amor.

dilluns, 19 de desembre del 2011

Els grups de pressió religiosos als Estats Units

S’ha fet públic un interessant estudi dels Centre Pew de Recerca sobre la religió i la vida pública dedicat a identificar els grups de pressió religiosos en la societat nord-americana. L’estudi revela que en 40 anys s’ha quintuplicat el nombre de grups de pressió religiosos que operen a Washington. L’any 1970 hi havien 40 i en l’actualitat hi ha més de 200. Tots aquests grups donen ocupació a 1.000 persones i gestionen uns 390 milions de dòlars anuals per influir sobre el govern i les cambres legislatives. Aquests grups exerceixen la seva influència sobre unes 300 polítiques públiques nord-americanes.

Per religions, la confessió catòlica és la que té més grups de pressió, representa el 19% dels grups, el 18% són protestants evangèlics, el 12% són jueus i els 8% són les denominacions protestants tradicionals. Però també hi ha grups de pressió associats a altres religions més minoritàries. Els grups musulmans quasi representen el 8% del total. Però, el percentatge més important entre els grups de pressió, el 54%, correspon a grups que són de naturalesa interreligiosa i que treballen els aspectes religiosos de forma generalista.

L’estudi s’ha fet a partir de l’anàlisi de la documentació generada habitualment per aquestes organitzacions, l’examen de les seves declaracions fiscals, la resposta a un qüestionari que fou enviat a 148 grups, dels quals contestaren només 61, i d’una sèrie d’entrevistes amb 31 persones responsables d’alguns d’aquests grups. També foren estudiats les activitats de promoció d’aquests grups, les seves actuacions com a grups de pressió i les seves intervencions davant del Congrés dels Estats Units.

diumenge, 18 de desembre del 2011

Pluralisme religiós i ciutadania

Durant aquest cap de setmana s’ha celebrat el 8 Congrés de la Unió de Comunitats Islàmiques de
Catalunya (UCIDE-CAT) amb el lema Pluralisme religiós i ciutadania: el públic i el privat. He tingut l’oportunitat de participar en algunes de les seves sessions i parlar sobre religió i política
en el context de les societats de les dues ribes del Mediterrani. Prèviament, s’havia reflexionat sobre la dimensió pública i privada de la pràctica religiosa, la teologia feminista i la seva vinculació amb la construcció de la ciutadania, i el valor del diàleg interreligiós. També s’ha debatut sobre la pràctica religiosa i el seu encaix en el context de la laicitat de les institucions públiques i la seva protecció per una normativa que afavoreix la llibertat religiosa.

Totes les intervencions han girat sobre diversos aspectes relacionats amb la construcció del sentiment de ciutadania per part del ciutadans que són musulmans. S’ha coincidit en indicar que els ciutadans musulmans a Catalunya, persones amb drets i deures, tenen una voluntat clara i inqüestionable de sentir-se partícips plens en la construcció de la societat perquè és casa seva, al marge de quin sigui el seu país d’origen. Diverses intervencions han afirmat la necessitat de donar visibilitat a la realitat dels catalans musulmans a partir del seu compromís en la construcció del teixit social de Catalunya. Han estat unes magnífiques jornades que mostren la diversitat religiosa a Catalunya és un gran actiu por la cohesió social de la nostre societat i evidencien el bon treball d’UCIDE-CAT en les comunitats musulmanes catalanes.

dissabte, 17 de desembre del 2011

Democràcia cristiana

Durant molts anys la relació entre fe i política ha estat dominada i condicionada, en l'Església catòlica, per una concepció heretada dels temps medievals. Es considerava que l'Església catòlica era una societat perfecta i com a tal havia de prefigurar, determinar i condicionar la pròpia organització de la societat. Era el concepte de cristiandat. La revolució burgesa, amb la seva Il·lustració va transformar aquest paradigma de tal manera que les persones no necessitaven a l'Església catòlica per governar la societat. Amb la consolidació de la democràcia liberal l'Església catòlica va haver de repensar quin era el seu paper en aquest nou context.

En un primer moment es va mostrar crítica amb el liberalisme i aspirava tornar a la situació anterior, l'època de la cristiandat; època en la qual els quals els papes i els bisbes eren senyors feudals que manaven i regulaven la societat. Després, va anar-se acomodant-se als nous temps. En aquesta nova situació, l'Església catòlica va voler seguir influint i dominant la societat encara que amb altres estratègies; es tractava d'aprofitar els partits polítics per aconseguir aquest propòsit. El primer objectiu va ser que tots els catòlics estiguessin en un mateix partit i, encara que fos dirigit per laics, no sacerdots, l'Església fos qui utilitzés aquest partit per imposar els seus punts de vista. Sota aquest model va néixer la democràcia cristiana. Partit catòlic que havia d'unir i representar a tots els catòlics.

La democràcia cristiana tal com va ser entesa pels seus fundadors apareixia com un intent, en un moment històric concret, de convertir-se en lúnic referent polític per als catòlics. No obstant això, no tots els catòlics estaven d'acord amb aquest enfocament. Hi havia molts catòlics que manifestaven que l'acció política havia de ser autònoma de la jerarquia eclesiàstica i que existien moltes opcions polítiques en les quals els cristians podien participar. El debat sobre el sentit de la democràcia cristiana va ser cada vegada més viu, especialment quan es va constatar que algunes formacions demòcrata cristianes eren poc democràtiques i molt poc cristianes. Lentament, els partits democratacristians van anar desapareixent i van ser substituïts per partits denominats d'inspiració cristiana. Ja no es tractava tant d'enquadrar políticament als cristians, sinó de projectar a la política els valors morals del cristianisme i deixar que els polítics decidissin, de forma autònoma, les millors estratègies polítiques per desenvolupar aquests valors.

divendres, 16 de desembre del 2011

Escoltar a Déu

Una de les noves temptacions que ens trobem els cristians avui és la de fer un cristianisme a la carta. D’agafar allò que ens agrada, o no ens incomoda, de la doctrina cristiana. Fins i tot, podem estendre la tria a altres religions a fi d’acomodar els seus valors o principis a les necessitats personals. Al final, poden existir tantes comprensions i vivències de la religió cristiana com tantes persones es confessen cristians.

Aquesta actitud em recorda al comportament polític de Joseph Fouché que transità per tot el ventall ideològic sense cap escrúpol si això li permetia sobreviure. La fragilitat de les adhesions ideològiques o la volatilitat dels valors morals propicia el risc d’un relativisme que justifica aquest cristianisme a la carta. Des d’aquesta perspectiva, es perd el sentit del pecat. De tal manera que sembla que no tingui cap sentit seguir la voluntat de Déu. Ni hi ha espai per discernir quin és aquesta voluntat.

El pecat més autèntic és no saber “escoltar la veu del Senyor, Déu nostre, per caminar pels seus decrets" (Ba 1,18) de tal manera que "cada u va anar rera el pensament del seu cor malvat, seguint altres deus i fent el mal" (Ba 1,22). Aquesta desobediència ens separa de Déu i ens fa el nostre cor més insensible a escoltar la seva voluntat. De tal manera que “si no escolteu la meva veu, aquesta multitud tan immensa es convertirà en una petita cosa enmig de les nacions on els dispersaré. Ja sé que no m'escoltaran, perquè són un poble que va a la seva. Però en el país on viuran deportats, acabaran reflexionant. Llavors comprendran que jo sóc el Senyor, el seu Déu. Allà els donaré un cor ben disposat i unes orelles que hi sentin” (Ba 2,29-31). Des de l’actitud sincera d’acolliment de la paraula de Déu en el cor serà possible entendre quina és la seva voluntat.

dijous, 15 de desembre del 2011

Piular i governar

La majoria dels moviments socials de protesta global comparteixen els mateixos instruments de mobilització: les xarxes socials i l'ús intel·ligent dels mitjans de comunicació. Això aporta una gran novetat a l'activisme polític perquè introdueix espontaneïtat i democràcia en les mobilitzacions, però també comporta molts dubtes sobre el seu abast i projecció política. L'anàlisi de l'evolució política de les revoltes associades a la “primavera àrab” posen en evidència que el poder polític no reverteix als usuaris de Twitter, Facebook o altres "xarxes socials".

El poder es manifesta a través de les formes tradicionals de l'acció política, com són els activistes dels partits ben organitzats. Això és el que ha passat amb les victòries electorals de les forces islamistes. Les eleccions no s'han decidit en els cafès d'Internet. Davant els resultats de les últimes eleccions a Egipte en un article de Le Monde es deia : “Quan la revista Time presenta la seva llista de 2011 de cent persones més influents al món", va instal·lar una graduació superior egipci, Wael Ghonim. Executiu de Google, Ghonim és aquest jove que va organitzar la primera mobilització de Facebook en contra d'Hosni Mubarak. Li va preguntar aquesta setmana per Gideon Rachman, del Financial Times, un diplomàtic nord-americà va observar amb amargor: «Wael Ghonim és potser una de les persones més influents al món, però sembla que té poca influència a Egipte» "

És cert. Els grans perdedors dels eleccions egípcies han estat, sense cap dubte, els partidaris de les visions laiques de la política; mentre que els partits islamistes han estat els grans guanyadors. Partits que van tenir molt poca participació en les grans mobilitzacions de principis d'any i escassa rellevància en l'ús de les xarxes socials durant els temps de protesta. No obstant això, cap d'aquestes circumstàncies ha minvat la seva popularitat ni la seva influència política, tal com han demostrat les últimes eleccions. Perquè, una cosa és piular i l'altra governar.

dimecres, 14 de desembre del 2011

Minhaj ul Quran International

L’organització Minhaj ul Quran Internacional és una organització religiosa islàmica fundada a Lahore, Pakistan, por el líder polític i religiós Muhammad Tahir ul Qadri l’any 1980. Aquesta organització està present en més de 90 països i els seus objectius estan relacionats amb el progrés espiritual i social de les persones a partir d’una interpretació moderna i moderada de l'Alcorà i de la Sunna. Practica una Islam moderat i estan clarament contra el terrorisme i la radicalitat islàmica. Aquesta organització ha fet pública una declaració, en la Conferència de la Pau per a la Humanitat celebrada recentment a Londres.


Segons aquesta organització en les últimes dècades s’ha vist com a moltes de les grans religions i les comunitats culturals s’han trencat per la incomprensió i la desconfiança d’uns cap a uns altres. Per això els signants d’aquesta «Declaració de Londres per a la Pau Mundial i per a la Resistència contra l’Extremisme», afirman que tots els éssers humans posseeixen una dignitat intrínseca i els drets immutables, incloent-hi el dret a viure sense la pobresa, sense opressió, sense la por, sense els prejudicis, així com el dret a la llibertat de creença, de culte i d’expressió. Per la qual cosa els seus signants es dirigeixen a tots els musulmans i a la resta de la humanitat per tal que hi hagi pau, tolerància i respecte a tots els éssers humans.


Per això “jueus, musulmans, cristians, hindús, budistes i els de altres religions, així com les i els que no es reconeixen en cap religió, han de gaudir dels mateixos drets cívics i jurídics, les mateixes llibertats i poder viure en pau i en harmonia, buscant la pau únicament a través del compromís de respecte mutu i el diàleg”. A més, rebutgen “tot el terrorisme perquè en el cor de totes les religions hi ha un reconeixement de la santedat de la vida humana” i de forma inequívoca condemnen el terrorisme islamista. Afirmen que rebutgen “com a falsa i errònia qualsevol afirmació feta pels musulmans i pels no-musulmans que el món actualment està tancat en una lluita inexorable entre l’Islam i l’Occident, i ens comprometem, a través d’una participació positiva i de respecte mutu i el diàleg, per oposar-se a qualsevol i totes les reclamacions de xocs de civilitzacions o la incompatibilitat dels valors a les diferents regions, estats i comunitats”.


Amb la mateixa vehemència es desmarquen de l’islamisme polític. Per això “donem la benvinguda a l’ona d’aixecaments populars i pacífics en general contra la tirania i l’opressió coneguda com « la Primavera Àrab », i reconeixem que és un moviment basat en la recerca dels drets humans i no sobre la base d’aspiracions religioses. Aquest moviment és compatible amb els drets humans universals i amb les aspiracions esmentades anteriorment”. També condemnen “l’antisemitisme (fins i tot quan de vegades és falsament vestit com el antisionisme), la islamofòbia (fins i tot quan de vegades és falsament disfressat de patriotisme) i totes les altres formes de racisme i xenofòbia”. El manifest conclou, entre altres coses, demanant a tots els musulmans que viuen a Occident a respectar totes les lleis del país en el qual estan vivint i a promoure totes les vies d’integració, única garantia per la bona convivència.

dimarts, 13 de desembre del 2011

El lloc de la religió en les democràcies àrabs

Es difícil gestionar, en aquests moments, la relació entre fe islàmica i política després dels processos democràtics dels darrers mesos. La por al ressorgiment de l’islamisme polític, qualificat per alguns com a moderat per la seva confiança en el sistema democràtic, pot afavorir el predicament de visions laïcistes excloents sobre les relacions entre fe i política, similars a la pràctica per la laicitè francesa que es agafada com a model. A un altre extrem es configura un islamisme polític, no radical, que aspira arribar a mantenir el lligam entre Islam i política per tal que, en un futur desitjable, l’àmbit polític queda supeditat als codis morals de la religió.

És evident que, ni una visió ni l’altra resulten comprensible o coherents amb els paràmetres polítics i religiosos de les societats occidentals. Per facilitar el diàleg entre les realitats d’ambdues bandes del Mediterrani fora convenient que les religions consolidades en països secularitzats i d’estructura política laica compartissin la seva experiència amb les incipients democràcies àrabs. Es tracta de transmetre l’experiència política i religiosa seguida a través de la separació de l’àmbit polític de l’esfera religiosa. Les democràcies àrabs nascudes a través de l’anomenada “primavera àrab” es troben en un cruïlla on han de decidir realment quin és el lloc que ocupa la religió en la societat i la religió islàmica hauria de clarificar quina és la relació que ha d’establir amb el poder polític. Conscients de que, per la pròpia característica de l’Islam resulta més imprecís establir els interlocutors que permetin dibuixar aquesta política.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Rellevància social del protestantisme català

Pel que he percebut del III Congrés Protestant de Catalunya es troba en una cruïlla important que condiciona el seu futur. Un dels temes que preocupa l’àmplia família protestant és assegurar el seu impacte a la societat catalana. Durant els dies del congrés s’ha tractat de recollir l’experiència del passat i albirar com guanyar rellevància i pes específic en l’àmbit cultural de Catalunya. La història del protestantisme català està plena de bons exemples de la presència dels evangèlics en la societat, tant a través de les seves esglésies com de les obres culturals i socials. Però ara, els temps són nous i calen noves respostes. Respostes que afecten a l’espiritualitat personal, però que també s’inscriuen en l’àmbit de la rellevància de les esglésies i del missatge protestant.

En una interessant ponència, David Garrofé, ha situat el món evangèlic catalana davant la qüestió de la rellevància social. Diu que questa és la “capacitat de sobresortir, d’elevar-se per sobre la diversitat mitjana per ser reconegut per la importància de la seva aportació”. Diu que cal passar del temps de les lamentacions, que molts cops poden ser mers pretextes, a entendre que cal tenir una estratègia i una agenda concreta per al poble evangèlic del segle XXI.

David Garrofé proposa que cal “renovar la visió de manera contextualitzada, entendre de nou quina és la voluntat de Déu” per als protestants i per a tota la humanitat sigui o no sigui creient. Cal treballar en els propers anys per “generar una dinàmica global que porti a passar de l’actual notorietat social a una major rellevància social individual i col·lectiva de signe positiu”. Per això, diu, cal construir un nou discurs, potenciar àmbits de debat i de pensament crític i creatiu per “identificar quin seria el posicionament de Jesús davant el discurs de la nostra societat per poder influir i modificar-lo en la mesura del possible”. Perquè la comunitat evangèlica vol estar activament present en els grans debats contemporanis: globalització, immigració, bioètica, política i economia, justícia social, etc.. Tot un programa d’actuació ambiciós per la família evangèlica pels propers anys.

diumenge, 11 de desembre del 2011

Déu és amor

Tot sovint els cristians cerquem criteris per ordenar les nostres pràctiques en la vida quotidiana. Recordo quan vaig fer els exercicis de Sant Ignasi el pare jesuïta, Josep Rambla, va fer-me meditar sobre el valor moral dels criteris d’amor exposats en la primera carta de Sant Joan (1Jo, 4,1-16). Quan vaig voler escriure la meva impressió sobre aquest text només se’n va ocórrer el següent: aquesta carta és per meditar, guardar-la en el cor i rumiar-la fins pair-la totalment, no cal escriure res.

Ara, rellegint aquesta carta tinc la mateixa sensació. Que dir davant dels magnífics textos de “estimeu-vos els uns als altres" (v 7), “qui estima a nascut de Déu" (v 7), "Déu és amor" (v.7), "mai ningú no ha vist a Déu, però si ens estimem mútuament, Déu està en nosaltres" (v.12), "Déu és caritat: el qui està en la caritat, està en Déu i Déu està en ell" (v.16).

Tinc la vivència que aquests textos aporten pautes clares per orientar la pràctica cristiana. Fins i tot, ens permet pensar en la presència misteriosa de Déu en la història de la humanitat. Ja que allí on hi ha caritat i amor allí hi ha Déu. Així, Déu es manifesta des de l’anonimat d’aquelles persones que estimen a fons, fins i tot sense considerar a Déu com una hipòtesi. És la mateixa experiència encertadament expressada per Roberto Rossellini en la seva pel·lícula “Roma città aperta” a través de les reflexions del sacerdot, Don Pietro, inspirat en la vida real del capellà Luigi Morosini, quan és interrogat pels nazis i veu per un porta mig oberta la cruel tortura de l’enginyer Giorgio Manfredi, un dirigent comunista de la resistència. En aquelles circumstàncies, davant la incomprensió dels nazis del perquè Don Pietro defensa a Manfredi, el capellà manifesta la grandesa i la inescrutabilitat de l’amor a Déu.

dissabte, 10 de desembre del 2011

Recull de pregàries personals XXVIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

11 desembre “ Feliç l'home que en tu troba la força: de bona gana emprèn el camí! Quan travessa la vall Eixuta, li és com un oasi beneït amb les pluges primerenques.” (Sl 84, 6-7)

12 desembre “Un dia en els teus atris val més que mil a fora; m'estimo més quedar-me al llindar de la casa del meu Déu que anar a viure amb els injustos” (Sl 84, 11)

13 desembre “El Senyor-Déu aixopluga i protegeix, dóna la gràcia i la glòria, i no refusa cap bé al qui viu honradament. Senyor de l'univers, feliç l'home que confia en tu!” (Sl 84, 12-13)

14 desembre “ Ell serà jutge entre les nacions, arbitrarà sobre els pobles. Forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances. Cap nació no empunyarà l'espasa contra una altra ni s'entrenaran mai més a fer la guerra.”(Is 2,4)

15 desembre
“El Senyor és gran i digne de tota lloança, és més temible que tots els déus; perquè els déus dels pobles no són res, però el Senyor ha fet el cel”. (Sl 96,4-5)

16 desembre
“Judicarà tot el món amb justícia, tots els pobles amb la seva veritat”. (Sl 96, 13b)

17 desembre “Senyor, fes-nos veure el teu amor i dóna'ns la teva salvació!” (Sl 85,8)

divendres, 9 de desembre del 2011

III Congrés Protestant de Catalunya

He tingut l’honor de participar en el III Congrés Protestant de Catalunya. He pogut expressar davant l’assemblea de congressistes la meva consideració i respecte sobre la tradició protestant. És important conèixer la història de les tradicions religioses a Catalunya, entre elles la protestant, per entendre la nostres pròpies arrels. Sense elles no podem entendre la nostra història, el nostre art i fins i tot el nostre sistema de valors. La societat catalana, des de fa molts anys ha acollit com a pròpia, malgrat molts dificultats, les diferents denominacions protestants. Cal recordar que l’any 1832, un any abans de les primeres obres relacionades de la Renaixença, la comunitat evangèlica catalana publicava a Londres Lo Nou Testament.

Cal recordar amb emoció i reconèixer amb gratitud la feina feta, en unes condicions extraordinàriament adverses, per molts pastors i feligresos evangèlics. Encara que llunyans, els protestants encara recorden els anys difícils en els quals foren perseguits o marginats per considerar-los minoria religiosa. La història del protestantisme és una història de resistència i d’esperança. Voldria destacar, com a memòria de la tasca feta a favor de la difusió de les idees evangèliques a Pere Galés i Reyner, que el segle XVI moria a la presó de la inquisició de Saragossa, i a Francesc de Paula Ruet, Ramon Montsalvatge, Manuel Cossidó, Antoni Vallespinosa i al pastor anglés James Graydon entre altres tots ja en el segle XIX. Aquestes persones han estat precursores d’unes esglésies protestants vives, envigorides i arrelades al nostre país. El protestantisme i els catalans hem de sentir-nos orgullosos d’aquestes persones. Perquè els protestantisme ha estat comunitat de fe i compromís social al servei de la societat. L’acció social dels protestants ha estat una constant, testimoniatge de l’amor de Jesús al proïsme. Això és un bé per la nostre societat.

El III Congrés Protestant de Catalunya demostra la força de la comunitat protestant catalana i transmet la normalitat, el respecte i la visibilitat que volen tenir en la societat catalana. Els protestants catalans volen millorar la seva rellevància social, tal com s’ha tractat en una de les ponències del congrés, i per això s’han reunit durant tres dies practicant allò que és bàsic en tota comunitat humana i que figurava com a lema del congrès “escoltant-nos els uns als altres”. Moltes felicitats per la feina feta.

dijous, 8 de desembre del 2011

Preparem el temps per l’Emmanuel

He trobat interessant per la seva idoneitat la intervenció del papa aquest passat diumenge abans de l’inici del res de l’Angelus. Benet XVI ha destacat que en aquesta segona etapa de l’Advent la litúrgia proposa reflexionar sobre dues figures que han tingut un paper preeminent en la preparació de la vinguda de Jesús: la Mare de Déu i sant Joan Baptista. L’evangeli del diumenge passat descrivia la personalitat i la missió de Joan Baptista (Mc 1,2-8). Sant Joan Baptista es mostrat com una figura molt ascètica: vestit amb una pell de camell, s'alimentava de llagostes i mel boscana. El mateix Jesús va confrontar aquest estil amb a aquells que “els qui porten vestits refinats viuen als palaus dels reis” (Mt 11,8). Sant Joan Baptista no era un home que vestís refinadament.

Com afirmà Benet XVI l'estil de vida de Joan Baptista ens hauria de cridar a tots els cristians a escollir la sobrietat com a estil de vida, especialment en preparació a la festa del Nadal, en la qual Déu, com digué sant Pau “ell, essent ric, es va fer pobre per vosaltres, perquè us enriquíssiu amb la seva pobresa" (2 Cor 8,9). La pobresa de Jesús, la mateixa pobresa d’opció de Déu és una crida a la conversió d’aquells que són rics. El mateix Joan Baptista ens crida a una conversió profunda. El seu baptisme és una “una ardent invitació a una nova manera de pensar i d'actuar, està lligat sobretot a l'anunci del judici de Déu” (Jesús de Natzaret, I, 2007, p. 34) i a la imminent aparició del Mesías, definit com aquell “us batejarà amb l'Esperit Sant“ Mc 1,8).

La crida de Joan Baptista no és superficial: és una proposta de canvi interior, a partir del reconeixement i de la confessió del propi pecat. Benet XVI ens proposa que, “mentre ens preparem al Nadal, és important que tornem a entrar en nosaltres mateixos i que fem una constatació sincera sobre la nostra vida. Deixem-nos il·luminar per un raig de la llum que prové de Belén, la llum d'Aquell que és el més Gran” s'ha fet petit, “el més Fort” s'ha "fet feble”. Les paraules del papa ens ajuden a una profunda conversió de cor que passa necessariament per una etapa de desert, com Joan Baptista, on descobrir els camins que porten a la salvació de Déu. Joan Baptista ensenya que fer fer-se ric interiorment cal fer-se pobre. Aquesta pobresa és la renuncia de tota riquesa supèrflua, innecessària; de tot allò que ens aparta del que és important: l’amor als germans i la donació generosa a estimar. Preparem els nostres cors per la vinguda de Jesús, l’Emmanuel, Déu és amb nosaltres.

dimecres, 7 de desembre del 2011

L’examen de cor

Els cristians estem temptats de construir-nos una realitat en la qual tot hagi d’estar perfectament orientat cap a Déu. Es com construir-nos una bombolla de pietat on tot ens relaciona amb Déu. No crec que aquesta situació ens doni en cap lloc, ni en aquelles comunitats on els cristians s’apleguen per cercar Déu. La vida humana és més plural i està plena d’importants imperfeccions i incoherències. No crec que els cristians puguem fer com el salmista de demanar a Déu que aparti del nostre camí les persones sanguinàries o que hagin de morir els injustos.

Que recaigui sobre el cap dels qui m'acusen la dolenteria que surt dels seus llavis! Que ploguin damunt d'ells brases roents, que el Senyor els fulmini amb el seu llamp, que els llanci a la fossa i no se n'alcin! Que no prosperi al país cap detractor, que als malvats i als violents els atrapi el Senyor i els aniquili!” (Sl 140,10-12)

La societat està plena de persones allunyades de l’amor de Déu i que conviuen quotidianament amb mí. Ells conviuen amb mi i jo no puc allunyar-me d'ells.

El que els cristians podem demanar a Déu “penetra els meus secrets i coneix el meu cor,
examina'm per conèixer què desitjo. Mira si vaig per camins d'idolatria i guia'm per camins eterns”
(Sl 139, 23-24) per tal de descobrir la meva fidelitat al seguiment de Jesús. Els cristians hem de demanar a Déu que ens ajudi en l’examen de cor per tal de trobar-lo al mig d´un món on sembla negar-lo sovint o que hi ha moltes portes tancades a l’experiència de Déu perquè el seu camí està enfosquit per persones que es fien d'allò que no és res. És difícil veure la omnipresència de Déu en els propis actes de la humanitat però he experimentat que si busco a Déu el trobo. Per això prego "examina'm per conèixer que desitjo", mira de penetrar els meus secrets i decisions, donem coherència en els meus actes, ajudem a ésser coherent i no endinsar-me en camins d'idolatria. La meva vida ha d'ésser transparent a la teva voluntat. Soc aquí Senyor, fes en mi segons la teva voluntat.

L’examen de cor ha de permetre respondre a la pregunta ¿sóc testimoni de Déu?. Per això, en el meu examen de cor he de pregar a Déu que m’ajudi a descobrir quines són les meves fidelitats i així saber si el meu amor és vertader. Es pregar a Déu perquè m’ajudi a discernir si em moc per els interessos del món o busco la seva veritat. Es tan fàcil adorar les falses seguretats del món. Són planeres i dolces; però deixen el cor sec d'amor i intranquil. Sé quan soc infidel a l’amor de Déu, però em falta encara bastant d'amor per superar la meva capacitat de justificar-me. Examina'm Déu meu, ajuda a examinar-me per tal de no caure en les noves idolatries que ens parla Mateu: “ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l'un, avorrirà l'altre, i si fa cas de l'un, no en farà de l'altre. No podeu servir alhora Déu i el diner” (Mt 6,24).

dimarts, 6 de desembre del 2011

El sentiment constitucional

El dia d’avui es festiu per commemorar l’existència de la Constitució. Aquest text, aprovat l’any 1978, fou el resultat d’un gran pacte entre els espanyols de diferents sensibilitats. Després dels terribles anys d’anul·lació de les llibertats bàsiques com a conseqüència d’una Guerra Civil i una llarga dictadura repressiva, els ciutadans d’aquest país ens donarem d’un text regulador que oferia la possibilitat de conviure plegats i entendre’s. La Constitució és un gran acord; el gran pacte de convivència. Gràcies als acords constitucionals hem viscut en pau i convivència durant aquests anys. Des del 1978 fina avui.

La Constitució no és, en sí mateixa, una font de moral, però sí que expressa uns valors i principis que serveixen per inspirar unes pautes de convivència cívica. El text constitucional brollà de diverses sensibilitats i morals particulars que saberen identificar allò que era comú en aquells moments per ordenar la convivència dels espanyols. Ara, molts anys després, 33 per ser més exacte, el pacte constitucional, per a moltes persones, queda ja com una referència llunyana; per altres és una abstracció i fins i tot hom ja que afirma que aquest pacte s’ha acabat. Un gran part de ciutadans d’aquest país no participaren en els acords sentimentals que propiciaren la Constitució. Han passat molts anys des d’aquell llunyà 1978. A més d’haver canviat, i molt, la societat, moltes persones no tenen la vinculació emotiva amb el text constitucional.

Penso que tot això és una deficiència que impedeix comprendre el sentit més íntim de la pròpia Constitució. Pot ser sí que ara, després de tants anys, més que pensar en la fi dels pactes constitucionals, no és aquest el motiu de la meva reflexió, el que sembla debilitat és el pacte emotiu que originà la Constitució. Per això el que caldria és començar a pensar un procés de reconstrucció d’aquesta vincle de la ciutadania amb la Constitució, aquesta o la seva reforma, que ordena la possibilitat de convivència. Cal recrear el lligam sentimental amb el text constitucional.

dilluns, 5 de desembre del 2011

Productivitat

Avui he sentit un comentari per la ràdio criticant determinades visions estretes de la productivitat. Es qüestionava l’interès reiterat de vincular la productivitat d’una empresa a la capacitat productiva dels seus treballadors. A partir d’aquí, s’argumentava, és fàcil atribuir la baixa productivitat a la poca preparació dels treballadors, al seu poc interès pel treball, als horaris laxes, a l’excés de dies festius, els ponts i els dies no treballats per culpa d’uns drets laborals emparats pels convenis, i no sé quantes coses més. Per altra banda, és prou conegut que hi ha una interès demostrat de consolidar els guanys laborals als beneficis de l’empresa i a la seva productivitat. De tant repetir-ho creurem que tot els mals de les empreses del nostre país es deu a la seva baixa productivitat degut a factors intrínsecs associats als seus treballadors.

Penso que pot haver-hi una altra interpretació. Alguns cops pot entendre’s complementària a l’anterior, però en altres ocasions per negar-la malgrat els discursos dominants. La productivitat també podria ser atribuïda a falles del sistema de l’organització de les empreses. Fora bo examinar si la productivitat estigués associada a qüestions del tipus: ¿el fet que els directius empresarials no organitzen prou bé la feina?, ¿que aquests directius no es tan ben preparats per dirigir?, ¿que els directius no saben aprofitar bé els recursos?, ¿que es perden molts diners per les feines mal fetes o les burocràcies de costos marginals?. No totes les empreses tenen baixa productivitat. ¿Per què no estudiar la possibilitat de que el sistema empresarial falla per la seva la base, en la concepció de la mateixa idea d’empresa?, ¿per què no dubtar de la possibilitat que les empreses estiguin mal dirigides?. Aquesta sospita es tan lícita, com la que tradicionalment se’ns ha vol fer creure.

diumenge, 4 de desembre del 2011

La pertinença del catalans musulmans

He tingut la sort de fer una conferència a la comunitat musulmana de Sant Joan Despí en ocasió del seu 15 è aniversari. En una sala d’actes d’un centre cívic, he explicat a un nombrós grup de musulmans la meva visió de l’Islam, el que jo espero de l’Islam. Durant una hora he pogut explicar a la comunitat musulmana les diferències que hi ha entre el que pot considerar-se l’Islam a Catalunya i l’Islam de Catalunya. Com a conclusió de la meva reflexió els hi he proposat els següents camins d’actuació.

En primer lloc, tenir confiança. Els catalans musulmans han de confiar en la força de la paraula en diàleg. Per això han d’estar convençuts de la seva capacitat dialogal i contribuir a vèncer els estereotips i prejudicis que encara empresonen moltes mentalitats. La transparència i la visibilitat ajuden a generar confiança. Han de ser persones coherents. Han de dir allò que pensen i fer allò que diuen. No pot haver-hi cap sospita d’ambigüitat en els seus comportaments. Han de ser ciutadans actius i compromesos. La construcció de relacions basades en la confiança comporta la interacció entre persones. Per això han de ser ciutadans compromesos en els àmbits on altres persones construeixen societat: partits, sindicats, associacions de tota mena i entitats socials. Perquè és des de la societat on els catalans musulmans descobreixen que estan treballant conjuntament amb altres persones de diferents creences i confessions per aconseguir una societat més justa i fraternal.

Han de contribuir a la humanització de la societat. Ara el que cal és anar més enllà de la integració i plantejar a la societat catalana contribuir a la seva millora a partir de l’aportació d’uns valors que neixen de l’Islam. Gràcies a la interacció i a la contribució de valors els catalans podrem construir una societat més oberta, plural i diversa on tothom es senti acollit i respectat en les seves creences. La comunitat musulmana ha de ser creativa. Això vol dir repensar la seva identitat a partir del context cultural europeu i català. L’Islam català ha de fer-se entenedor a la comprensió de la societat catalana. Aquesta exigència comporta repensar algunes de les pràctiques de les comunitats musulmanes. Per exemple, pot ser cal ser més decidit alhora de potenciar imams formats aquí, en lloc de buscar-los en altres tradicions culturals.

La comunitat musulmana ha de comunicar-se millor amb la societat. Cal potenciar la seva visibilitat i la seva relació normalitzada amb altres religions i entitats ciutadanes. El camí de la interacció comporta major visibilitat i normalitat ja que això genera empatia i simpatia. Cal exercir la crítica i la contestació d’aquelles pràctiques religioses que es projecten negativament contra el propi Islam. Cal decidídament crítics alhora d’afirmar que certs comportaments que adopten alguns musulmans dificulten la comprensió de la pròpia religió. Aquest és el camí a recórrer per construir l’Islam de Catalunya. Es tracta d’un camí que requerirà invertir-hi temps i paciència, però que és necessari transitar-lo per assegurar que els catalans musulmans nascuts fora percebin que Catalunya és també la seva terra i Espanya el seu pais d'acollida.

dissabte, 3 de desembre del 2011

Recull de pregàries personals XXVII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

4 desembre “Ell guarda els passos dels seus fidels, però els malvats cauran a les tenebres: ningú no triomfa per la pròpia força. El Senyor desconcerta els enemics” (1S2, 9-10)

5 desembre
“Els qui estimen el Senyor detesten el mal. Ell guarda la vida dels fidels, els allibera de les mans dels injustos.” (Sl 97,10)

6 desembre “La llum apunta per al just, i l'alegria, per als rectes de cor” (Sl 97,11)

7 desembre “Qui és com el Senyor, el nostre Déu? Té molt amunt el seu tron i des d'allí s'inclina per veure el cel i la terra” (Sl 113,5-6)

8 desembre “Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos, els poderosos del seu poble. La qui vivia estèril a casa, la fa mare feliç amb els fills (Sl 113,7-9)

9 desembre “Com podria retornar al Senyor tot el bé que m'ha fet? Invocant el seu nom, alçaré el calze per celebrar la salvació. Compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (Sl 113,12.14)

10 desembre “Tot jo sospiro i em deleixo pels atris del Senyor. Ple de goig i amb tot el cor aclamo el Déu que m'és vida. Fins l'ocell hi troba casa, l'oreneta s'hi fa un niu on posar la fillada, prop dels teus altars” (Sl 84,3-4)

divendres, 2 de desembre del 2011

Diàleg amb Nicodem

El diàleg de Jesús amb Nicodem (Jo 3,1-15) és una invitació a tornar a néixer (Jo 3,3). Aquesta és la condició que hem de passar par tal de comprendre el sentit del Regne Déu. Això vol dir néixer en l'esperit. Aquesta nova vida no és una simple professió de fe, sinó un testimoniatge de vida. Les persones, al igual que Jesús, hem de testimoniar el Regne, malgrat que no sempre aquest testimoniatge és comprés i per això ens trobem amb altres persones que el refusen "no accepten el nostre testimoniatge"(Jo 3,11).

Aquesta realitat ens permet assumir que, si és veritat que "el qui no creu ja està condemnat" (Jo 3,18) podem concloure que el món està en un estat de condemnació i que Jesús ve a salvar-lo, no ha condemnar-lo (Jo 3,18). El món està a la fosca i Jesús port la llum que dóna la claror (Jo 3,19) de tal manera que "qui no vol creure en el fill, no veurà la vida" (Jo 3,36). En el camí de la salvació els cristians no estem sols. Hi han persones que són elements actius de salvació, encara que no ho formulin amb paraules de transcendència de fe. Són les persones que obren la "veritat", "el qui obre la veritat s'acosta a la llum" (Jo 3,21). Aquestes paraules en ajuden a comprendre que no cal creure prèviament per sentir la gràcia de la salvació; només cal obrar la veritat. En uns termes semblants ho recorda Mt 25. La llum es manifesta no en la creença, sinó en l'acció. Gràcies a les obres dels creients Déu es pot manifestar a un món amatent de llum. Les obres nostres són testimonis de Déu.

dijous, 1 de desembre del 2011

Identitats múltiples

Existeix un emmirallament de creure que les persones hem de tenir una entitat de la qual es desprèn una gran lleialtat de la qual se’n deriva el patriotisme. Així ha estat difós fins a pensar que, tot i reconèixer que a fora de la pròpia identitat n’hi altres, aquestes eren considerades estranyes a la pròpia identitat personal. Però de sobte les persones hem descobert que en la societat hi ha una gran diversitat cultural amb unes identitats molts diferents a les nostres i que aquestes persones reclamen ser tingudes com a membres de la societat comuna. Això crea un xoc conceptual. Ja que si es parteix de la idea de que només és possible tenir una sola identitat, llavors cal que els demés abandonin la seva identitat, per adoptar-ne una de nova: la meva. Però la realitat fa adonar-nos que les coses no funcionen així. Que la identitat assimilada o negada no acaba de funcionar o que esdevé rebel.

Hi ha una altra possibilitat més realista: la multiplicitat d’identitats. Es tracta de reconèixer que les persones estem formades de diverses identitats que es complementen i s’enriqueixen. Que hi ha també unes identitats col·lectives que es tenen com a preferencials perquè ens identifiquen i determinen allò que es podria anomenar com a ànima de la societat. La principal descoberta d’aquesta nova situació és adonar-se que la vivència d’aquestes identitats no es contradictòria o excloent. Les persones poden tenir varies identitats simultànies sense que això alteri les bases de les lleialtats i, en última instància, el sentiment de patriotisme. Ja que aquest es construeix per evolució del sentiment de pertinença el qual es percep des del respecte a les múltiples identitats personals.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Diversitat religiosa als Estats Units i a Europa

Avui ha tingut lloc un interessant seminari sobre “Espai públic i diversitat. Problemes actuals de la regulació de culte i el vel integral. Estats Units i Catalunya una visió comparada”. Aquesta activitat estava organitzada per la Fundació Acsar i la Facultat de Dret (UB) amb la col·laboració del Consolat General dels Estats Units d’Amèrica. Després d’unes paraules de salutació del Cònsol General dels Estats Units, Greggory D. Crounch, ha pres la paraula el Director General d’Afers Religiosos per explicar de forma molt entenedora els motius bàsics de la proposta de reforma de l’actual llei de Centres de Culte del 2009. la seva intervenció ha estat molt clara i ha estat contundent quan ha afirmat que continuava vigent la gran pregunta formulada dos anys enrere ¿calia aquesta llei?. Però ara, ja que la llei existeix cal introduir-hi algunes unes millores per corregir uns desajustos. El dues més rellevants són treure l’obligatorietat de revisió dels plans urbanístics a fi de fer la reserva de sòl compatible amb usos religiosos i demorar a deu anys el temps per adequar a normativa els espais de culte. Dos aspectes menors a tenir present és la coherència de la proposta arquitectònica del centre de culte amb el seu entorn i avaluar, alhora de cedir espais públics per usos religiosos, l’arrelament de les religions.

La conferència d’Eric Treene, assessor especial per a Discriminació Religiosa del Departament de Justícia dels Estats Units ha aportat un punt de vista sobre la gestió de la diversitat religiosa diferent a l’existent en les societats europees. Ha parlat del valor positiu de la laïcitat nord-americana, entesa com una defensa de les religions enfront el possible intrusisme de l’Estat, contraposant-la a la laïcité francesa que és a l’inrevés, una defensa de l’Estat enfront de les intervencions de les religions. Per Eric Treene, la Primera Esmena a la Constitució nord-americana, ofereix el marc adequat per viure i respectar la llibertat religiosa. La visió dels presidents Thomas Jefferson, redactor de la Declaració d’Independència, i de James Madison, un dels redactors de la Constitució, permeteren situar la llibertat religiosa a la base de les llibertats del poble nord-americà. Els seus punts de vista, oberts i tolerants, s’imposaren als qui volien confessionalitzar la Constitució. Eric Treene ha explicat que el problema que hi ha Europa amb els musulmans és similar al que tingueren els catòlics als Estats Units d’Amèrica en el segle XIX quan, la majoria d’ells immigrants recents eren rebutjats per les majories protestants que es consideraven amb més drets per la seva antiguitat.

Finalment, el seminari ha acabat amb una taula rodona on Santiago Vidal, magistrat de l’Audiència Provincial de Barcelona, Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, Mohammad Iqbal de l’associació Camí de la Pau i José Antonio Cabanillas, director de la Fundació Acsar, moderats pel professor Juli Ponce, han debatut sobre la regulació dels llocs de culte i el vel integral. Els seus punts de vista han servit per identificar les dificultats que encara existeixen per resoldre aquests temes que afecten a l’exercici del dret bàsic de la llibertat religiosa. Tal com ha dit un participant, com que s’han quedat algunes coses per parlar caldria pensar en fer una nova trobada per seguir dialogant sobre aquests temes.

dimarts, 29 de novembre del 2011

Entre l'Umma i Keynes

Els catalans, com la resta d’espanyols, estem convençuts de que hi ha una màgica equació que associa laïcitat i democràcia, de la mateixa manera que lliga Islam amb societat política tancada i amb poca democràcia. És evident que els esdeveniments dels darrers mesos en els països àrabs del nord d’Africà trenquen aquesta equació. En aquests països hi ha una fam de llibertat i democràcia, al marge de la religió. En la lluita per la democràcia dels països àrabs ha estat, fins fa poc, un moviment laic que donava cobertura a formacions no religioses i grups islamistes.

Quan aquests països han pogut expressar-se han escollit, per àmplies majories, partits d’orientació islamista moderada. Aquest fet ha fet encendre algunes alarmes en alguns països occidentals. Perquè interpreten que la nova dinàmica política oberta per aquests països posa a primer pla el conflicte ocult entre Islam i Occident. És cert que els països àrabs es decanten per formacions polítiques que troben la seva inspiració per l’Islam. Però les dinàmiques electorals han fet possible que al costat d’aquests formacions es troben altres partits no religiosos que, en alguns països, seran necessaris per governar. Potser l’equació que cal resoldre en aquests països no és entre Islam o no, sinó entre polítiques socials justes i polítiques insensibles a la pobresa i els desajustos socials. Pot ser ara, el que cal és menys Umma i més Keynes,o qui sigui.

dilluns, 28 de novembre del 2011

La devoció popular a Montserrat

Ahir vaig estar bona estona donant voltes pel camí del Rosari Monumental del camí de la Santa Cova. Lloc on la tradició popular suposa que es trobà la Mare de Déu. Tradició que, pel que vaig poder escoltar entre alguns peregrins a la Santa Cova, és tinguda com a certesa. En el temps que vaig estar per allí vaig confirmar el que ja havia vist en altres ocasions: la important devoció que moltes persones mostren al fer aquest camí. Hi ha algunes que peregrinen a la Santa Cova descalços, altres porten rams de flors a la Mare de Déu i altres encenen llantions al peu de la Santa Imatge que hi ha a la cova. Molta gent pregant.

Aquesta devoció, expressada de moltes maneres evidencia l’atracció que la Mare de Déu de Montserrat segueix exercint. A la mateixa hora, ben segur que la basílica estava plena durant la missa Conventual, el tren cremallera anava de gom a gom. Però també estava ple el camí de la Sant Cova i la petita capella de la Santa Cova. No tot eren turistes, hi havia gent que expressava la seva fe a la seva manera. Els misteris del Rosari Monumental, que és el que a mi m’interessava estudiar ahir, rebien poca atenció. Tot i que l’excepció era el V misteri de Dolor pel seu fotogènic emplaçament.

Fa uns dies, un bon amic no creient, va fer-me adonar de la importància que tenia anys enrere la pietat popular i, de manera especial, processons com els Via Crucis o aquells rosaris que eren també peregrinatges. Avui, en nom de moltes modernitats mal païdes, em pres distància d’aquesta devoció popular i, més d’un cop, ha estat judicada amb to burleta. Ahir, assegut en el banc gaudinià del Primer misteri de Glòria, contemplant el llenguatge misteriós d’aquelles estàtues vaig preguntar-me ¿realment fa nosa aquesta devoció popular? ¿a qui molesta? ¿per que no potenciar les existents i recuperar algunes tradicions perdudes?.

diumenge, 27 de novembre del 2011

Centre Cultural Islàmic Català

El passat divendres a la tarda tingué la sort d’assistir a la inauguració del Centre Cultural Islàmic Català. Esdevingué un acte entranyable pel significat que els organitzadors volgueren donar-li. Fou un acte religiós, cultural, festiu marcat per la voluntat de d’emfatitzar el caràcter de trobada interreligiosa a favor de la pau i convivència. Els diferents intervenints, un muftí, un sacerdot catòlic, un jueu ajudant de rabí i l’imam del centre cultural destacaren la importància del diàleg entre les religions per garantir la convivència cívica. Es demanà i pregà perquè en cap moment les persones estiguin enfrontades per les religions en cap lloc del món. Es parlà amb valentia dels conflictes que afecten a israelites i àrabs a l’Orient mig. Les religions , s’afirmà, han ser propostes de pau i escoles de convivència.

L’ampli local del Centre Cultural Islàmic Català ha estat possible gràcies als generosos ajuts del soldanat d’Oman. L’interior del local, ben decorat amb motius àrabs, es troben algunes de les aleies que es poden llegir també en la decoració de l’Alhambra de Granada i, algunes d’elles, estan traduïdes al català. El català, junt l’àrab i el castellà, foren els idiomes de tot l’acte inaugural. El tríptic que se’ns donà a l’entrada, on s’explica tot l’ideari d’aquest centre, està escrit tot el català. Els seus ideals són: combinar la modernitat amb la tradició, aportar pau i felicitat, formar a les persones, claredat i transparència en les seves actuacions, respecte i diàleg mutu, potenciar el diàleg per afavorir la convivència, afavorir el paper social de la dona musulmana, cooperar amb altres institucions culturals, educar als nenes i joves i ajudar a la integració dels musulmans a la societat catalana.

Durant aquestes primeres setmanes el centre cultural Islàmic mostra una exposició sobre com el soldanat d’Oman practica la tolerància religiosa i quins són els valors que l’Islam aporta al desenvolupament de la societat àrab moderna. Algun assistent comentà que aquest centre sembla que és proper als plantejaments de la Lliga Mundial Islàmica. Organització mundial, no política, que vetlla per l’estat de les comunitats islàmiques. El que m’agradà d’aquesta inauguració fou la insistència de l’imam del centre en oferir la ma estesa a la societat catalana per apropar-se a conèixer l’Islam i així poder vèncer les imatges esbiaixades que es té d’aquesta religió.

dissabte, 26 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXVI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

27 novembre “Però a vosaltres, germans, que no viviu en la foscor, aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre. Tots sou fills de la llum i del dia: no pertanyem a la nit ni a la foscor." (1Te 5,4-5)

28 novembre
“Et cerco, Senyor, en dies de perill, i a les nits no em canso d'alçar les mans a tu, però la meva ànima no troba consol.” (Sl 77,3)

29 novembre
“«¿És que el Senyor ens ha abandonat per sempre, ja no ens serà propici mai més?¿Ha deixat per sempre d'estimar-nos, s'ha desdit de les seves promeses?¿És que Déu s'ha oblidat de compadir, i la indignació li endureix el cor?»” (Sl 77,8-10)

30 novembre
“Celebro de tot cor el Senyor, alço el meu front gràcies a ell; ara em ric dels enemics. Sóc feliç perquè ell m'ha salvat” (1S 2,1)

1 desembre “No digueu tantes paraules arrogants, que no us surtin de la boca aquestes insolències; el Senyor és el Déu que tot ho sap, i sospesa totes les vostres accions” (1S 2,3)

2 desembre “L'arc dels valents s'esmicola, mentre els covards s'armen de valor. S'han de guanyar el pa els qui anaven tips, mentre el mengen sense esforç els famolencs. La dona estèril infanta set fills, mentre queda sola la qui era fecunda.” (1S 2,4-5)

3 desemebre “És el Senyor qui dóna pobresa o riquesa, qui abaixa o enalteix. Aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure'l entre els poderosos i donar-li possessió d'un soli gloriós.” (1S 2,7-8)

divendres, 25 de novembre del 2011

Feblesa humana

Al situar-nos davant del misteri de Déu descobrim l’enorme feblesa humana. Les persones som febles. Descobrir-ho i assumir-ho és el primer pas per poder fruir de l’amor de Déu. La feblesa ens fa més necessitats de la seva salvació. Assumir els propis pecats és pregar des d’aquesta feblesa. Així reconeixem que necessitem ser salvats perquè nosaltres sols no podem fer-ho. No podem tenir l’arrogància de Pere quan diu que mai negarà a Jesús, perquè el negà. La mirada de Jesús a Pere després de les seves negació és la mirada que ens permet sentir-nos febles davant de les falses seguretats.

Necessitem el perdó perquè tot sovint caiem en la temptació de la prepotència. Fins i tot podem fabricar-nos ídols per defugir la mirada de Déu. En altres ocasions arribem a creure que podem ser com Déu. Aquest és un dels pecats més grans. Ho recitem en el salm 50 “contra tu, contra tu sol he pecat” i el precursor, Joan Baptista ens ho recorda clarament en l’evangeli de Joan: “ningú no pot aconseguir res si no li ho donen des del cel” (Jo 3,27). La força humana és limitada als ulls de Déu. Per això ens cal acudir a la pregària implorant la misericòrdia de Déu “"Déu ajude'm” perquè “mira que en sóc, d'infeliç i dissortat; lleva'm tots els meus pecats” (Sl 25,18).

dijous, 24 de novembre del 2011

Privilegis públics

Amb sorpresa he vist aquest matí el gran titular d’un diari que anunciava la fi dels “privilegis” dels funcionaris. Així, curt i ras, sense cap matís. Aquesta idea, també es troba subjacent en de les declaracions d’alguns empresaris influents. Personalment em molesten i em donen esgarrifor. Sóc funcionari de tota la vida i no he tingut mai la sensació de tenir privilegis més enllà de considerar-me privilegiat per poder servir a la societat i de tenir estabilitat laboral; circumstància que avui és un bé preuat. Hem sento orgullós de ser funcionari, tot i que a mi m’agrada més ser considerat “servidor públic”. Trobo que aquests mots són més descriptius de la funció pública i del que és el treball d’unes persones orientades al interès general.

Sé que no estic sol en la meva feina. A la funció pública hi ha bombers, policies, militars, metges, infermers i personal sanitari, jutges, fiscals i personal de presons, mestres, professors universitaris i personal d’administració i serveis, administratius de tota mena, conserges i treballadors d’oficis, treballadors socials i jardiners, arquitectes, enginyers, professionals de molts camps del coneixement,diplomàtics, inspectors d’hisenda i de treball, conductors de trens i d’autobusos, periodistes, músics i artistes, guàrdies civils i moltes persones que s’esforcen cada dia perquè la vida dels ciutadans sigui més agradable. Dins d’aquests col·lectius hi ha persones amb feina estable, però també molts interins que es troben en una gran incertesa laboral. També hi ha, amb una consideració especial, ministres i consellers autonòmics, presidents de govern persones que tenen l’honor de servir al bé comú de la comunitat. Per tot empleat públic servir als ciutadans hauria de ser, certament, un privilegi. Què hi ha funcionaris penques, cert. Com també hi ha penques a les fàbriques, a les empreses i en qualsevol organització de serveis; però no per això blasmem de la professionalitat de la resta de treballadors. A la funció pública hi ha moltes persones que tenen clara la seva funció: servir als ciutadans perquè ells, amb el seu impostos, són la font de finançament dels pressupostos públics.

Impostos i sous. Bon binomi per parlar de la funció pública. Els impostos són importants per pagar els serveis públics. Però cal pagar-los fins l’últim cèntim. Els treballadors públics no tenim necessitat d’assessors fiscals per pagar-los. Els nostres sous són totalment transparents per l’hisenda pública. Altres agents econòmics no crec que puguin dir el mateix. En relació el sou poden fer-se moltes disgregacions, no sempre encertades. Els sous públics estan desajustats en relació a l’escala salarial interna, com en relació al preu de mercat. No és normal que un president de govern, ministre, conseller o alts càrrecs cobrin la dècima part si es comparen amb càrrecs similars de les empreses privades. El mateix succeeix en determinades ocupacions de la funció pública. ¿Té algun sentit això? Crec que no.

Sobre la funció pública es poden dir moltes coses, moltes d’elles encertades, com que cal reformar-la, però també es poden difondre molt estereotips ofensius per les persones que amb honestedat intentem servir al interès general. És evident que cal reformar la funció pública. Sempre ho he cregut i he treballat en aquest sentit. Però també cal dir que cap govern, ni de l’Estat ni de la Generalitat, però cap, han donat passos seriosos per canviar la seva Administració Pública. Tots viuen de renda i, en certa mida, han mandrejat amb la reforma. Aquesta, encara és una qüestió pendent per a tota la classes política d’aquest país.

dimecres, 23 de novembre del 2011

Mística i compromís per la justícia




Cristianisme i Justícia acaba d’editar un bon llibre amb el suggeridor títol de “Mística i compromís per la justícia”. La temàtica de cadascun dels seus capítols i la vàlua dels seus autors conviden a la seva lectura. El llibre situa l’espiritualitat en el camp de la praxis, perquè els seus autores estan convençuts que aquella es troba en les categories centrals del cristianisme. Aquesta perspectiva està allunyada de la preocupació per l’ortodòxia tant present durant molts anys en la vida espiritual cristiana. Com alternativa, els autors reivindiquen aquelles visions sorgides del concili Vaticà II que ajudaren a descobrir el sentit cristià de l’ortopraxis.

Aquest llibre vol sintetitzar les diferents dimensions de la fe cristiana evitant caure en els unilateralismes i els oblits. Pot ser que la síntesi sigui molt difícil, però obres com aquesta ajuden a apropar-nos-hi. Els camins de la síntesi passen per la praxis cristiana de la justícia i d’ella neix l’experiència mística. Déu es fa present en el caminar del seu poble i de les persones quan lluiten a favor de la justícia. La mística no pot ser una moda de consum frívol, sinó una experiència que sorgeix en el creient quan estima donant-se al germà.

El llibre “Mística i compromís per la justícia” parla de tot això. Amb rigor i encert. Tot ell és una evocació de l’originalitat dels cristianisme: trobar l’experiència espiritual de Déu a través de l’amor al proïsme. Déu encarnat i que a través del seu Fill és mort en un patíbul. És l’arbre de la creu d’on surt la llum del món. Mort que és, segons Pau, bogeria per als savis i un escàndol per als religiosos. Pel Messies crucificat ens ve la saviesa de Déu que es resumeix en una conversió a l’amor desinteressat. D’aquí neix la unitat irrenunciable entre l’experiència espiritual cristiana i el compromís social. Des d’aquest unitat Déu és fa més entenedor a la intel·ligència humana i entrem al Déu bíblic de la història de la salvació. Recomano la lectura d’aquest llibre perquè ell ens introdueix amablement al camp de la mística cristiana.

dimarts, 22 de novembre del 2011

Els partits polítics emergeixen en la societat

La teoria de les societats complexes expliquen com funcionen les organitzacions. Els partits polítics poden entendre’s també a partir de les dinàmiques socials pròpies de les societats complexes. Les recents eleccions generals han permès contemplar el declivi d’alguna formació polític després d’anys d’una rellevant preeminència. En les eleccions, els electors manifesten les seves preferències identificant aquelles forces polítiques que consideren que representen millor els seus interessos. És evident que això comporta una decisió fonamentada on es combinen elements racionals i percepcions.

Quan un partit polític perd un ampli suport electoral té un greu problema. Però en tindrà un altre si creu que el seu problema es deu a un error en l’estratègia electoral o de la incapacitat de la seva direcció per trobar el missatge adequat. La qüestió de fons és que si els partits es limiten a conrear els seus parroquians es quedaran atrapats amb un curt sostre electoral. Però aquesta opció els fa perdre la legitimitat per intentar representar els interessos d’un ampli sector de la societat. Per recuperar la seva credibilitat perduda cal tornar a connectar amb aquells sectors de la societat que poden eixamplar el seu horitzó de representativitat. Per això cal saber que pensa, que sent, que esperen amplis sectors de la societat que estan fora dels murs dels partits o que, per desafecció, han abandonat les seves fidelitats electorals.

La renovació d’un partit polític no pot ser només el canvi del seu nucli dirigent. La vertadera renovació consisteix en comprendre que l’organització política ha de trobar el seu sentit social a partir de l’emergència del seu liderat des de la mateixa societat. La confiança política és una virtut atorgada per la ciutadania. Un cop perduda cal tornar submergir-se en la societat i des d’ella tornar a proposar-ne la seva representació política. Només des dels intersticis de la societats emergiria el sentit de l’organització política i podrà convertir-se en partit que representa interessos socials. Quan més capil·lar sigui aquesta presència social més amplia serà la confiança ciutadana. Confiança bàsica per tal de tornar a ocupar un espai central l’acció política.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Sant Ambròs de Milà

Un bon article d’en Josep Miquel Bausset, monjo del monestir de Santa Maria de Montserrat, m’ha evocat la figura de Sant Ambròs, bisbe de Milà. La seva figura rep la veneració del món catòlic per la seva talla humana i cristiana. Com diu el monjo Cebrià Pifarrer, “un personatge de talla excepcional”. La seva elecció episcopal revela que fou una persona de consens, cercador de pau i acord. Quan l’església de Milà estava enfrontada entre catòlics i arrians, sant Ambròs fou escollit bisbe per unanimitat dels dos grups. La paradoxa de la seva elecció és va ser batejat ja que no n’estava per què només era catecumen. Després l’evolució de les controvèrsies entre catòlics i arrians Sant Ambròs es convertí en un fervent defensor del catolicisme.

Al poc temps de ser escollit bisbe donà totes les propietat de l’Església als pobres. Aquest gest de Sant Ambròs era un precursor del que molts segles després constituí la base de la Doctrina Social de l’Església catòlica. Aquest bisbe considerava que allò que “no és una part dels teus béns el que tu dónes al pobre; el que li dónes ja li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tot el món, i no solament per als rics”. Sant Ambròs comprengué la importància del poble en les celebracions litúrgiques a tal fi composà diversos himnes a fi d’incrementar la seva participació i fer catequesis a partir del seu cant. La seva talla humana i espiritual impressionà a un descregut i ambiciós a Agustí, el futur sant de l’Església catòlica. Sembla que la seva conversió estiguí influïda pel seu encontre amb Sant Ambròs. Era un gran predicador.

Sant Ambròs fou un alenà de frescor per la vida de l’Església catòlica. Donà molt importància al testimoniatge de la fe per damunt de les paraules. Deia que calia testimoniar la fe “sobretot amb les obres i no solament amb les paraules”. Destacà en la separació entre l’església i el poder polític, d’ell és l’expressió “l’emperador està a l’església, no sobre l’Església”. Creia que la vida cristiana havia d’adaptar-se a la realitat de cada indret, així ho afirmà “quan estiguis a Roma viu com els romans, però si estàs en una altra part viu com les persones d’aquest lloc”. La vida de Sant Ambròs ens il·lumina i aporta criteris prou vàlids per saber avui com ser testimonis de l’esperança cristiana.

diumenge, 20 de novembre del 2011

Les Blackberrys fallen

Sé que avui, per sentit comú, caldria parlar d’eleccions. És cert. La coincidència de dates permet celebrar les eleccions al mateix dia en que morí la persona que encarnissadament imposà un règim que negà tota llibertat. Ara, podem celebrar l’exercici democràtic d’escollir els representants polítics. És evident que els resultats electorals seran viscuts de diferent manera entre les diferents forces polítiques segons guanyin o perdin. Això m’ha fet pensar en els comentaris que alguns analistes polítics han fet sobre el valor simbòlic que les eleccions poden tenir per algunes formacions polítiques. És si els resultats electorals anunciessin la fi d’una classe política dirigint i l’ascens al poder de noves generacions de polítics.

Alguns analistes polítics han fet servir la metàfora de la generació Blackberry per diferenciar aquestes noves generacions de les que han estat fins ara en el poder. Aquests analistes diuen que ara és el temps de donar pas a les noves generacions. És el seu temps. El que no encerten a descobrir aquests analistes és que la generació Blackberry ha crescut i ha estat aixoplugada des de fa temps pel propi poder. Per això, molts d’aquestes joves esperances, són tan responsables com d’altres dirigents polítics dels fracassos i dels encerts de les anteriors generacions en el poder.

Les Blackberrys, com altres aparells carregats de tecnologia fallen, i les Blackberrys de manera reiterada se’ls penja el sistema. Encara no estan prou afinades per atendre la complexitat de les gestió de les comunicacions modernes. Els progressos tecnològics surten al mercat abans d’estar del tot verificats. L’obsessió d’entrar ràpidament en el mercat provoca que no es comprovi la fiabilitat del sistema.És la vella discussió entre Windows i Mac sobre la inestabilitat del sistema
inventat per Billy Gates. El mateix passa en política. Els ciutadans volen estabilitat i confiança, prou d’aventures o experiments amb gasosa. S’ha fet massa il·lusionisme des del poder o per arribar al poder. Ara el que els ciutadans volen és que algú, amb idees clares ajudi a liderar el procés de construcció del futur.

Tenim per endavant un futur molts espès. Ple d’incerteses i enormes dificultats. No és el moment de fer experiments. Cal governar amb decisió, coratge, valentia i honestedat. Són moments de relats convincents que convoquin i sumin. Per això cal oferir credibilitat, solidesa i experiència. No és suficient reclamar arraconar a una generació per fer-ne la substitució per una altra. No és l’hora de les edats, és el temps de les idees.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Recull de pregàries personals XXV

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

20 novembre “ «Jo pensava: "A la meitat de la vida me n'he d'anar; m'envien a les portes del país dels morts, privat dels anys que em quedaven." (Is 38,10)

21 novembre “Xerrotejant com l'oreneta, parrupant com els coloms, es consumeixen els meus ulls mirant al cel. Senyor, estic atrapat, sigues el meu fiador!” (Is 38,14)

22 novembre “Senyor, els homes viuen gràcies a les teves paraules. Per això em mantinc amb vida: tu em guareixes i em fas viure” (Is 16)

23 novembre
“Ara la meva amargor s'ha tornat salut. Tu, que estimes la meva vida,
l'has salvada de la fossa de la mort, perquè has llançat darrere teu tots els meus pecats” (Is 38,17)

24 novembre “La mort no et donaria gràcies, no et lloaria la terra dels morts; els qui baixen a la tomba ja no esperen en la teva fidelitat. Els vius són els qui et donen gràcies, com jo faig avui” (Is 38.18-19)

25 novembre “Les culpes ens aclaparen, però tu perdones les nostres faltes” (Sl 65,4)

26 novembre “5 Feliç aquell que tu esculls per a entrar a viure en els teus atris! Ens saciarem dels béns de casa teva, dels dons sagrats del teu temple.” (Sl 65,5)

divendres, 18 de novembre del 2011

La crisi econòmica no mandreja

L’altre dia, el professor Emili Lladó afirmava que estàvem en la III Guerra Mundial. No sé exactament el que volia dir. No sé si hem entrat en la III Guerra Mundial ja que no em consta que s’hagi fet cap declaració formal de conflicte bèl·lic per part dels països sobirans; però si que es viu un conflicte obert per part de les forces ocultes del Mercat. La crisi econòmica, amb l’espoli especulatiu està deixant sense defenses a molts països europeus. Mentrestant algunes potències contemplen per omissió la fi de l’economia de la zona euro i al seu triomf com a potències econòmiques. A la fi d’aquesta gran crisi només restarà incòlume algunes poques economies, entre les quals penso que destacarà l’economia alemanya dins d’un mar de països governats per tecnòcrates a imatge del que ara succeeix a Brussel·les enfront de la sobirania dels estats de la Unió

L’economia alemanya es resisteix durament a que les institucions europees, construïdes sobre la base de transferència de sobirania els estat membres de la Unió Europea, intervinguin més proactivaent per evitar l’enfonsament d’alguns països. Mentre la crisi s’agreuja i s’abat despietadament sobre les economies més febles, els poders europeus miren cap un altre lloc. No hi ha una política europea per defensar als països febles dels atacs dels voltors especulatius. Dona la impressió que alguns alemanys són poc sensibles a les crisis d’altres països, i que només es mouen per cobrar els interessos que els deuen. Sempre han fet igual. Ara, poca gent se’n recorda que l’espurna que encengué el conflicte dels Balcans fou el ràpid reconeixement diplomàtic de Croàcia per part d’Alemanya. Amb aquesta decisió aquest país obri un nou mercat, però esperonà un conflicte terrible. Ara, la industrial alemanya és la gran beneficiada de la crisi econòmica, al igual que les grans corporacions que retenen i maniobren els grans fons d’inversió.

Al final de tot, quan ja no ens quedi més alè per pensar que es possible un món diferent, més just i solidari, dins de la desolació general només sobresortiran alguns pocs països. La resta de països, estaran tan febles i exhaustes per la derrota que difícilment podran arribar a pensar que el futur pot ser millor que la crua realitat.

dijous, 17 de novembre del 2011

Un perro verde entre los jóvenes del Papa



Ahir, a la sala Claret, l’excel·lent periodista Arturo San Agustín, presentà el seu llibre “Un perro verde entre los jóvenes del Papa”. El llibre és una crònica, com a tal és una obra literària que relata fets històrics en un cert ordre cronològic. El relat, com a gènere literari, és explicat seguint l'ordre del temps i generalment per la persona que n’ha estat testimoni presencial. Això és el que ha fet l’excel·lent periodista Arturo San Agustín en el seu llibre. Com a bon cronista, Arturo San Agustín utilitza un llenguatge senzill, directe, molt personal, però també és un llibre, com fa sempre, literàriament ben construït. És una bona obra literaria tot i fer servir el recurs d’una crònica. El títol del llibre és original. L’expressió “perro verde” designa a una persona rara, “eres más raro que un perro verde” es diu en castellà. Això és el que experimentà, en un primer moment, Arturo San Agustín entre els joves assistents a la Jornades Mundials de la Joventut aquest estiu a Madrid. Gràcies a la perspectiva que li donava l’edat i la perspectiva vital Arturo San Agustín connectà amb els valors de fons que vivien aquests joves entorn a la figura de Benet XVI.

En la presentació del llibre Arturo San Agustín reivindicà que ha escrit el llibre des de la llibertat per narrar el que havia vist i escoltat. Descobrí que els joves del Papa eren joves normals, que viuen i senten el que viuen i senten els joves del seu temps. “Són joves fills del seu temps” que al darrera de les seves vivències hi ha una recerca de Déu. Comentà que aquests joves no acostumen a ser notícia, tot i que estan en la societat fent moltes coses positives. Però davant d’aquest realitat hi ha una espès silenci. Tot sovint es ridiculitza el compromís d’aquest joves i se’l deixa de banda.

Arturo San Agustín, amb una agudesa irònica comentà sobre el fet que de molts periodistes “parlem cada any del Ramadà, parlem dels viatges del simpàtic Dalai Lama, caiem rendits a les peripècies d’alguns xamans, per les profecies maies o azteques” però hi ha incapacitat per parlar positivament de l’Església catòlica. Afirmà que “aquells periodistes que volen dir alguna cosa positiva sobre l’Esglèsia catòlica ho tenen cru”.Tant difícil que poden quedar al marge de la professió. Com a cloenda de la seva intervenció Arturo San Agustín asseverà amb molt gràcia“Chesterton va dir que quan no es creu en Déu es pot creure en qualsevol cosa. S’acaba creient en José Saramago, per exemple, en Joan Laporta, en José Mourinho, en els pops endevinadors o en els anomenats llibre d0autoajuda, aquesta epidèmia o millor dit pandèmia”. Arturo San Agustín ha deixat per escrit el que molts catòlics acostumem a pensar i massa sovint no ens atrevim a dir.

dimecres, 16 de novembre del 2011

La Saviesa surt al pas del qui la cerca

Avui, el diari El País publica una magnífica entrevista al filòsof Emilio Lledó. El titular ja és impressionant “No és tolerable que l’imperi de la indecència domini en la política”. Tot i que el professor Lledó constata el mal moment de la política en la societat espanyola és optimista perquè hi ha molta mes decència del que la gent es pensa. Afirma que el nostre és un país decent i lluminós perquè la seva gent és sàvia. Les seves paraules m’ha evocat la importància de la saviesa en la tradició cristiana. L’elogi de la saviesa està present, de forma explícita o implícita, en molts dels textos bàsics del cristianisme i és l’eix central de moltes de les pregàries dels salms.

Com Job, podria exclamar “on es troba la saviesa? on resideix la intel·ligència? (Jb 28,12), ¿què és la saviesa cristiana?. El següent text del llibre de la Saviesa resumeix perfectament quin és el sentit de la saviesa que hem d’experimentar els cristians. “La Saviesa brilla i mai no es marceix, es deixa veure fàcilment del qui l'estima, es deixa trobar del qui la cerca. Aviat es fa conèixer al qui la desitja. Qui matina per trobar-la no s'haurà de cansar gaire: la trobarà asseguda a la seva porta. És prudència consumada sentir passió per ella, i el qui es desviu per tenir-la, viu aviat sense neguits, perquè la Saviesa ronda buscant els qui són dignes d'ella, se'ls apareix amablement pel camí, els surt al pas en cada pensament. Per a accedir a la Saviesa cal l'afany sincer de rebre'n instrucció; rebre'n instrucció la fa estimar, estimar-la fa guardar les seves lleis, l'observança de les lleis assegura la immortalitat, i la immortalitat fa semblant a Déu. Així el desig de la Saviesa porta a la dignitat reial. Sobirans de les nacions, si de debò us agrada allò que el tron i el ceptre representen, honoreu la Saviesa i regnareu per sempre” (Sv 6, 12-21). Aquesta saviesa és la que fa dir, en forma de pregària, “Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor.” (Sl 90,12) perquè “Déu ha convertit en absurda la saviesa d'aquest món!” (1Co 1,20) perquè és en l'Esperit del Senyor on resideix la saviesa: “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2).

dimarts, 15 de novembre del 2011

Política intergeneracional

Giorgio Napolitano, el veterà polític italià, ha salvat la dignitat política d’Itàlia davant la impossibilitat continuada de Silvio Berlusconi de fer una política digna. Napolitano, polític de pedra picada prové de les corrents dretanes del sempre respectat PCI i té 86 anys. Aquesta circumstància m’ha connectat amb les paraules d’una altre polític veterà, Santiago Carrillo, en l’acte d’homenatge de Miguel Núñez. En aquella ocasió l’ex-dirigent comunista espanyol apel·là per un retorn de l’experiència a la política. Amb molta elegància vingué a dir que es massa important la crisi actual com per deixar-la només en mans de polítics novells o inexperimentats.

És habitual observar en els partits polítics, especialment en els períodes de congrés, un alt fervor per estimular relleus generacionals. La paraula relleu generacional es pronuncia com a talismà per garantir èxits futurs de tota mena. És cert que la renovació ha de comportar el canvi de persones, però aquest s’hauria de produir per les idees i no per l’edat del carnet d’identitat. La innovació no està associada a l’edat, sinó a les idees. La perversió de la política, i de la mateixa societat, és oblidar-se de les idees, del debat del pensament, i creure que l’edat ho resolt tot. Ser jove no és massa garantia de tenir idees innovadores, com ser gran no significa ser un conservador mental. Cal promoure una visió més intergeneracional de la política. És un luxe, que la societat no pot permetre’s, jubilar a polítics només per l’edat. Ara, el que caldria fer, com a proposta realment innovador, és crear equips polítics intergeneracionals on la capacitat i vàlua fossin els principals criteris a tenir en compte.