dilluns, 31 d’octubre del 2011

Entrevista a Hamadi Jebali, secretari general d’Ennhada (II)

Les eleccions a Tunísia han donat una clar guanyador a Ennhada. Abans de les eleccions el diari Le Monde va fer un chat obert amb Hamadi Jebali , secretari general del partit Ennahda. Les seves respostes poden ser una bona referència per coneixer aquest grup polític islamista moderat. Ara, que segons els resultats, Ennhada hauria guanyat les eleccions caldrà estar atent a la seva acció de govern per veure la coherència de les intencions pre-electorals. A continuació es publica la resta de l‘entrevista que es començà a publicar en el post del passat divendres.

Pregunta: Vull saber quin és la seva posició sobre la prohibició de la burca i niqab?

Per a nosaltres, no ha d'existir cap prohibició o promoció. Considerem que és una llibertat personal i individual.

Pregunta: En quina mesura i com influeix la religió en la seva agenda política?

La religió no té influència directa en la nostra agenda política, excepte en referència als valors que considerem universals, és a dir, els valors de llibertat, de drets humans i la democràcia que Ennahda considera com a principis, així com l'essència de l'Islam.

Pregunta: Això significa que es permetrà la venda d'alcohol o no ràpid en públic durant el Ramadà?

Aquest problema ha de ser abordat en dos marcs: el marc de les llibertats individuals i el respecte pels valors de la societat. No tenim dret a la intromissió en els assumptes privats, però tots tenen el deure respectar el consens i la identitat nacional.

Pregunta: Què és un "partit islàmic" en la seva opinió?

Ennahda, al meu entendre, no és un partit islamista. D'altra banda, aquest nom no em diu gens. Som un partit polític i civil, és a dir, no és teocràtic en el sentit que nostre deure és oferir el nostre programa al nostre poble en totes les àrees, i volem que la gent ens esculli o rebutgi sobre la base d'aquest programa. No per ser o no religiós.

Pregunta: Si el seu partit guanya les eleccions, pot garantir el principi fonamental del laïcisme de l'Estat?

Garantim l'Estat de Dret i de la ciutadania. Això és el que intentem fer i això és el que ens interessa. Si el laïcisme significa que respectar la llibertat, les persones, i respectar la seva decisió si a aquests es diu un estat laic, doncs molt bé.

Pregunta: Si vostè és escollit, haurà d'acceptar la llibertat de totes les religions?

Per descomptat. Recordem, per a aquells que no ho saben, que l'Islam exigeix als seus creients respectar totes les religions, i fins i tot consideren que aquest aspecte és un dels fonaments de la religió.

Pregunta: Acceptaria vostè, en nom de la llibertat d'expressió, que a Tunísia es facin retrats de Déu o del Profeta, per a qualsevol propòsit?

Crec que és més una provocació que una llibertat d'expressió, per desgràcia. I jo em pregunto a qui serveix aquesta provocació, si realment pertany al camp de la llibertat d'expressió o al de la provocació.

Pregunta: Ennahda reconeix el dret a ser ateu?

Per descomptat. Per adherir-se a Ennahda no és necessari ser un creient o practicant, excepte que s'ha de complir amb les normes i principis d'Ennahda. El vel no és una condició per a l'adhesió a Ennahda.

Pregunta: Un homosexual pot unir-se al seu partit?

Sí, si compleix amb les normes i principis d'Ennahda. No anem a interferir en els seus actes personals, sinó que ha de complir com els nostres principis, que estan en contra de les seves accions.

diumenge, 30 d’octubre del 2011

També sóc protestant

Ahir vaig participar amb emoció a la cerimònia del Culte del Dia de la Reforma celebrada a l’Església Evangèlica Unida de Terrassa a iniciativa del Consell Evangèlic de Catalunya que aquest any celebra el seu 30 aniversari. M’he trobat còmode i ben acollit. He experimentat la sensació d’estar entre germans d’una mateixa comunitat cristiana. Això ha estat possible perquè en el centre de la cerimònia hi ha havia l’escolta atenta de la paraula de Déu i el sentiment compartit del seguiment de l’Evangeli de Jesús. La iniciativa del Culte del Dia de la Reforma, recordà el pastor Guillem Correa, és un acte de normalitat democràtica per la família evangèlica i per tota la societat. Encara que llunyans, els protestants encara recorden els anys difícils en els quals foren perseguits o marginats per considerar-los minoria religiosa. La història del protestantisme és una història de resistència i d’esperança. Els temps han canviat, tot i algunes dificultats sobrevingudes els protestants catalans estan convençut del vigor de les seves esglésies. Per això han decidit convocar per finals d’any el III Congrés de les esglésies protestants que es celebrarà a la ciutat de Terrassa.

A l’acabar l’acte de culte, el pastor de l’església reuní a uns quants dels assistents en l’acte íntim de signatura del llibre d’honor. Després de la signatura, la Vicepresidenta del Govern de la Generalitat, Joan Ortega, anuncià els resultats satisfactoris de les converses hagudes en els darrers dies amb el Consell Evangèlic de Catalunya a fi de resoldre els problemes suscitats entorn de la reforma de la llei de Centres de Culte. Tot seguit, el pastor Daniel Rodríguez, president de la FEREDE, parlà en nom de tots els protestants espanyols. Agraí les paraules de la Vicepresidenta i demanà major sensibilitat de tots els poders públics perquè les diferents denominacions protestants puguin obrir els seus centres de culte. Explicità que, malgrat la llibertat religiosa constitucional, encara hi ha dificultats objectives alhora d’obrir nous centres de culte protestants. Per això, afegí el pastor Daniel Rodríguez, cal estar atents a defensar l’exercici de la pràctica religiosa sense més limitacions que les establertes per les normatives vigents.

Instants després, la Vicepresidenta del Govern, en el marc de la petit refrigeri commemoratiu de la festa explicà als assistents que la seva voluntat era que les paraules expressades anteriorment es traduïssin en fets i actuacions positives en defensa de la llibertat religiosa dels protestants. Així, es comprometé a vetllar perquè les esglésies evangèliques tinguessin els mateixos drets que altres confessions i superar el malestar aparegut entre el món protestant en els darreres setmanes. La Vicepresidenta insistí que volia anar més enllà de les paraules i demanà renovar la confiança de les comunitats protestants perquè hi hauran fets concrets que avalaran el compromís del Govern de la Generalitat en relació a la llibertat religiosa. Tinc la impressió que aquestes paraules foren molt ben acollides per la comunitat protestant.

dissabte, 29 d’octubre del 2011

Recull de pregàries personals XXII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

30 octubre “Déu, salvador nostre, renova'ns; asserena't, no t'enutgis més. ¿Estaràs sempre irritat amb nosaltres i a cada generació mantindràs el rigor? “ (Sl 84,5,6)

1 novembre “Senyor, fes-nos veure el teu amor i dóna'ns la teva salvació!” (Sl 84,8)

2 novembre “ Ell és a prop per salvar els seus fidels, i la seva glòria habitarà al nostre país. La fidelitat i l'amor es trobaran, s'abraçaran la bondat i la pau; la fidelitat germinarà de la terra i la bondat guaitarà des del cel.” (Sl 84,10-12)

3 novembre “Confieu sempre en el Senyor, que és la roca eterna: (Is 26,3)

4 novembre “ El camí que assenyalen les teves decisions ens fa esperar en tu, Senyor. Anhelem únicament de proclamar el teu nom. (Is 26,8)

5 novembre
“Senyor, dóna'ns la pau; el fruit mateix del nostre treball és obra teva. (Is 26,12)

6 novembre “Senyor, Déu nostre, uns altres amos ens han dominat, però nosaltres tan sols volem proclamar el teu nom. (Is 26,13)”

divendres, 28 d’octubre del 2011

Entrevista a Hamadi Jebali, secretari general d’Ennhada (I)

Les eleccions a Tunísia han donat una clar guanyador a Ennhada. Abans de les eleccions el diari Le Monde va fer un chat obert amb Hamadi Jebali , secretari general del partit Ennahda. Les seves respostes poden ser una bona referència per coneixer aquest grup polític islamista moderat. Ara, que segons els resultats, Ennhada hauria guanyat les eleccions caldrà estar atent a la seva acció de govern per veure la coherència de les intencions pre-electorals. A continuació es publica un resum d’aquest chat entrevista, el proper dilluns es publicarà la segona part.

Pregunta: si el seu partit guanya les eleccions, Es pot convertir Tunísia convertir en un país islàmic?

Si guanya les eleccions, Tunísia no serà un país islàmic, serà un país democràtic. És a dir que anem a respectar les bases de l'imperi de la llei en la qual totes les llibertats seran respectades, la voluntat del nostre poble, també, a través d'eleccions lliures i transparents. Hi haurà tres poders independents: executiu, legislatiu i judicial, la llibertat d'opinió i de culte. Aquestes llibertats seran absolutament garantides. I d'aquesta manera, no importa el nom per a mi. Aquests són els fonaments de l'Estat democràtic.

Pregunta: Com creu vostè que ha de ser la relació entre política i religió?

Per a nosaltres cal respectar l'autonomia vida política, com ja he dit. No hi ha interferència de la religió en la política. El religiós, és a dir, les creences, la llibertat, el culte, és un assumpte per a la societat en el seu conjunt. El nostre principi: no hi ha coación de la religió.

Pregunta: Creu que els homes i les dones són iguals i han de gaudir dels mateixos drets absolutament en totes els àmbits?

Certament, i sense equívocs. Crec que la societat tunisiana es troba en un nivell cultural i social on la dona té un lloc especial que Ennahda tenim la intenció d'enfortir i per seguir amb els assoliments aconseguits per les dones.

Pregunta: Creu vostè que l'adulteri ha de ser castigat? Si és així, com? Considera que l'adulteri femení és pitjor que l'adulteri masculí?

No anem a canviar les lleis vigents, almenys per Ennahda. Creiem que no es tracta castigar, sinó una qüestió que en primer lloc requereix educació a la ciutadania.

Pregunta: Els ciutadans tunisians no musulmans són de segona classe en la seva opinió?

No, en absolut. La nostra concepció de l'Estat és el primer de tot l’estat dels ciutadans, és a dir, se suposa que tots els ciutadans tunisians, musulmans, jueus i cristians són ciutadans amb iguals drets i deures.

Pregunta: Hi haurà una llei contra la blasfèmia?

No, en absolut. No anem a canviar les lleis sobre aquest tema. Una vegada més, s'han de tractar els fenòmens socials per mitjà de sancions solament.


Pregunta: Com vostè es posiciona en relació al salafisme?

Respectem totes les idees, sempre que estiguin dins del marc de llibertat i també en el context de la democràcia, és a dir, sense cap tipus d'acció violenta. Si es compleixen aquestes condicions, els salafistes, com totes els altres corrents, han de trobar el seu lloc en la nostra societat.

Pregunta: L’article primer de la Constitució de 1959 estableix que "Tunísia és un país sobirà, el règim del qual és la República, la llengua àrab, i que com una religió de l'Islam". Volen canviar-ho en tot o en part? Si és així, quin és el contingut?

Jo crec que l'article primer de la Constitució té el suport de tots els tunisians, per la qual cosa és un denominador comú i un article d'equilibri en la societat. No obstant això, torno a insistir que si la religió de l'estat és l'Islam no vol dir que els ciutadans amb altres religions hagin de ser tractats com a ciutadans de segona classe i que la nostra concepció de l'Estat, repeteixo, és un estat neutral amb les religions, l'Estat de Dret i ciutadania: els ciutadans han de ser tractats com a iguals a Tunísia.

dijous, 27 d’octubre del 2011

Les enquestes polítiques i les enquestes electorals

La recent enquesta del CEO ha provocat un petit terratrèmol en els medis de comunicació. Fins i tot, el director de La Vanguardia estripà en públic l’enquesta per dolenta i la desqualificà com a indicador electoral. L’enquesta del CEO ha servit pel que ha servit: reforçar la imatge de guanyador a una coalició política i escampar els dubtes sobre la solidesa electoral d’algunes altres forces polítiques.

Un dels problemes de l’enquesta del CEO estava en ella mateixa. Els experts han comentat que no era una enquesta d’interès electoral, sinó que les preguntes del qüestionari la situaven en l’àmbit d’enquesta política. A més, l’ús del telèfon fix com a canal fet servir per preguntar introdueix un important esbiaix ja que una part important dels joves independitzats només tenen mòbil. L’altre problema important de l’enquesta és que es indicava només la intenció de vot. Els experts opinen que això és insuficient per determinar les projeccions de vot. Calen incorporar altres variables i paràmetres que matisen i ajusten els valors de l’enquesta. És el que s’anomena “la cuina”. Aquesta cuina és essencial per aportar fiabilitat a l’enquesta en clau electoral. És el que no s’ha fet en el cas de l’enquesta del CEO. Però, tot i aquesta deficiència, algun gabinet de comunicació ha sabut amplificar els resultats de l’enquesta com si fossin un fiable predictor dels resultats electorals. De tal manera que l’opinió pública quedés emmirallada per l’opinió publicada.

En una societat on la política es juga cada cop més en el terreny de l’opinió pública i aquesta és sensible als malabarismes comunicatius, fora abordar el tema de les enquestes d’intenció de vot i de projecció electoral amb més rigor. Per exemple, els medis de comunicació quan publiquin les seves enquestes podrien diferenciar, a tall de millorar pedagògicament els seus resultats, els valors despullats d’interpretacions, els que donen les preguntes directes dels qüestionaris, i els valors que s’elaboren després en “la cuina”. Així el ciutadà podria diferenciar, encara que fos a tall informatiu, els valors objectius i subjectius amagats al darrera de les enquestes.

dimecres, 26 d’octubre del 2011

Per una reforma del sistema financer internacional

El Consell Pontifici Justícia i Pau, presidit pel cardenal ghanès Peter Kodwo Appiah Turkson ha publicat un molt bon document on, després de reflexionar sobre la crisi econòmic i financera actual, es proposen una sèrie de mesures per reformar el sistema financer i monetari internacional en la perspectiva de crear una autoritat pública de competència universal. També fou interessant el que es digué en la presentació pública d’aquest document per part de Leonardo Bocchetti, professor d’economia a una universitat romana.

El professor Bocchetti constatà que la crisi financera global és una oportunitat per reformar l'arquitectura del sistema financer, reforçar la Unió Europea des del punt de vista de l'harmonització de les polítiques fiscals, per tal d’avançar d’una manera més clara cap a la meta d'una unitat política, i d’augmentar la disciplina de les polítiques fiscals nacionals. Per resoldre l’actual crisi econòmica proposà reformar el sistema financer internacional amb una sèrie de propostes específiques.

Primer, constituir una governança global a fi de superar l'asimetria entre la globalització dels mercats globals i les regles que segueixen sent sobretot nacionals. La globalització crea més interdependències i fa pràcticament impossible no interessar-se pels problemes d'altres països. El seus problemes esdevenen els nostres problemes. Per això cal constituir un autoritat política internacional per controlar el sistema econòmic i financer.

Segon, reformar els mercats financers. Sobre les regles per als mercats financers el document fa pròpies algunes propostes ja llançades, com són la llei Dodd-Frank a Estats Units, o per la comissió Vickers en el Regne Unit. Mesures que no s’han aplicat encara per diverses dificultats. S’insistí que la qüestió fonamental és retornar les finances al servei de l'economia real. Per aconseguir-ho cal revisar les polítiques d’ajuts donades a les grans corporacions financeres, adoptar la proposta Volcker que impedeix als bancs comerciar amb els dipòsits dels clients, per evitar les operacions especualtives, i reglamentar de manera més severa el mercat dels derivats que neixen com a instruments asseguradors.

El professor Bocchettí es referí també a la possibilitat d’instituir una taxa sobre les transaccions financeres, idea que està guanyant un ampli consens. Destacà que hi ha gent que diu que aquesta taxa és impossible perquè no es pot imposar si no és a nivell global; no hi hauria ingressos per la fugida de capitals; la taxa augmentaria significativament el cost del capital i la taxa redueix la liquiditat dels mercats. Segons el professor Becchetti aquests arguments són falsos o infundats o per l'evidència dels fets (els primers dos) o per la falta de proves (els altres dos). Una taxa sobre les transaccions financeres, afirmà el professor Becchetti pot ser una etapa important per reequilibrar les relacions entre institucions i finances, i recuperar la confiança per part de la societat civil cap a les institucions financeres.

El document de la comissió pontifícia amplia els aspectes anteriorment comentats. És d’agrair aquest document de la comissió pontifícia presidida pel cardenal Peter Kodwo Appiah Turkson. Mostra una gran sensibilitat i aporta criteris pràctics que orienten les opcions morals dels cristians en l’àmbit econòmic.

dimarts, 25 d’octubre del 2011

La dignitat i responsabilitat de l’acció política

Fa pocs dies el papa Benet XVI , en una audiència als governadors civils italians i davant del ministre de l'Interior, Roberto Maroni, amb motiu del CL aniversari de la unitat d'Itàlia afirmà que els càrrecs públics s’han d'exercir amb dignitat i responsabilitat. Les paraules del Papa foren: “la funció civil és tan eminent i insigne que revesteix un caràcter gairebé “sacre”; per tant, exigeix ser exercida amb gran dignitat i amb un viu sentit de la responsabilitat” (...) .”Església catòlica és una presència significativa, caracteritzada per la proximitat a la gent, per captar les seves necessitats profundes en la lògica de la disponibilitat al servei".

"Conscient que 'tots depenem de tots', com escrivia el beat Juan Pablo II, l'Església desitja construir, al costat dels altres subjectes institucionals i a les diverses realitats territorials, una sòlida plataforma de virtuts morals sobre les quals edificar una convivència a mesura de l'home. En aquesta missió, l'Església sap que pot comptar amb la col·laboració activa i cordial dels governadors civils, que duen a terme una funció de cohesió social i de garantia dels drets civils".

Benet XVI recordà, com diu la doctrina social de l'Església respecte al treball en l'administració pública, que ha d'entendre's "no com alguna cosa impersonal o burocràtic, sinó com una ajuda atenta als ciutadans, exercitada amb esperit de servei". Avui, el treball polític és més complexa i difícil a causa de la incertesa econòmica i social; per això, el Papa exhortà a no desanimar-se davant les dificultats, i a estar sempre preparats per afrontar les qüestions que els han estat confiades "amb gran sentit de l'haver d'i amb prudència, sense faltar mai a la veritat i al valor en la defensa dels béns suprems. (...) Com a alts representants de l'Estat, en l'exercici de la responsabilitat encomanada esteu cridats a unir autoritat i professionalitat, sobretot en els moments de tensió i de contrastos".

Finalment, Benet XVI convidà als politics a seguir l'exemple de Sant Ambrós, perquè el seu treball "pugui estar cada dia al servei de la justícia, de la pau, de la llibertat i del ben comú. Déu no deixarà de secundar els vostres esforços, enriquint-los amb fruits abundants per a una difusió cada vegada més àmplia de la civilització de l'amor".

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Líbia, no cal badar

La mort del sapastra Gadaffi, poblament executat pot evitar per garantir que la lucidesa del desesperat no fos comprometedora, ha obert una nova etapa política a Líbia. Gran etapa d’esperança si al final de tot hi ha un règim democràtic respectuós de la dignitat humana. Però, ¿cap on anirà aquest país?. Les primeres declaracions del responsable del Consell Nacional de Transició han estat clares i contundents: les lleis futures de Líbia, entre elles la mateixa constitució s’orientaran per la Sharia. No s’han donat masses detalls, més enllà d’algunes mostres: suprimir els interessos bancàries o modificar els codis de família i de matrimoni per tal de permetre la poligàmia tal com prescriu la llei islàmica.

Els libis faran el que hagin de fer, però les primaveres àrabs s’orienten cap al nou islamisme que prolifera en els països àrabs. Les paraules del president del Consell Nacional de Transició, Mustafà Abdel Yalil, foren clares: la Sharia serà la font de la tota la legislació. A més, qualificà la revolta contra Gadaffi, com una guerra santa inspirada per Alà. Les seves afirmacions contundents que no deixen cap mena de dubte. El nou panrabisme d’avui no és laic, com ho fou el panarabisme postcolonial, ara és religiós. Els seus inspiradors implícits són els Germans Musulmans que, sota noms i formes diferents estan presents allí on els països àrabs s’afanyen per abandonar les diferents tiranies.

El xeic palestí, Hasan Yusef, dirigent d’Hamas a Cisjordània ha estat també clar “l’islamisme aviat controlorà el món àrab”. L’instrument, segon Hasan Yusef, són els Germans Musulmans, que aviat seran les forces majoritàries en els diferents països àrabs. És cert que no aquesta corrent islamista és moderada, però els seus objectius són irrenunciables: cada país ha de ser una república islàmica on la Sharia, com a llei revelada per Alà, ha de ser la única llei. Els països occidentals no poden abandonar ara als països de la primavera àrab a la seva sort. Han d’ajudar-los activament a enfortir la democràcia i crear les condicions perquè la religió ocupi el lloc que li correspon en una societat democràtica.

diumenge, 23 d’octubre del 2011

La intel·ligibilitat de la fe catòlica

El dissabte passat un grup de cristians ens reunirem a Poblet convocats per iniciativa d’uns quants sota l’acolliment generós de seva la comunitat monàstica. Durant tot un dia, una cinquantena de persones reflexionarem sobre la intel•ligibilitat de la fe en el segle XXI. A través d’unes encertades ponències i comunicacions els assistents férem una diagnosi sobre perquè la fe dels catòlics a voltes resulta incomprensible o es acollida amb indiferència.

Es donaren diferents explicacions de les dificultats de comprensió de l’experiència cristiana avui. De totes elles destaquen les següents.

El llenguatge de transmissió de la fe resulta poc comprensiu en la societat contemporània. La pròpia comunicació i el testimoni institucional no ajuden a que els homes i dones d’avui considerin rellevant el missatge cristià. Existeixen molts estereotips i tòpics que condicionen la comprensió del cristianisme. Els mateixos catòlics no transmetem adequadament el sentit de la seva fe i no comuniquem prou bé que el cristianisme és camí d’alliberament, de pacificació i de felicitat. Propòsits pels quals val la pensa viure la fe. Aquest perspectiva aporta raonabilitat a la fe, més enllà del suposats paradigmes científics. La ciència no té argumentes per rebatre la creença de les persones en un Déu que es situa fora del propi paradigma científic.

La raonabilitat de la fe catòlica confia en la força operant de l’amor de Déu exemplificat per la vida, mort i resurrecció del Crist. Cal fer-nos més seguidors de Jesús per comunicar el vigor del l’amor. En la societat, hi ha un important analfabetisme sobre el fet religiós i els seus valors, especialment en els àmbits educatius o allí on es genera opinió. A la societat es transmet una imatge esbiaixada de l’església catòlica, majoritàriament vinculada a les actuacions institucionals, i s’oblida i es silencia el testimoniatge dels cristians compromesos en viure un fe orientada a humanitzar la societat a partir de l’opció preferencial pels pobres.
Les noves generacions tenen menys condicionants en relació a la comprensió del missatge cristià. Tot i la seva secularització, existeixen menys frens a acollir i entendre els significats essencials del testimoniatge dels cristians. Malgrat això, aquests sectors valoren negativament els comportaments eclesials poc sensibles a la justícia o a la dignitat humana. Són especialment sensibles al paper subordinat de la dona dins de l’Església. Es considera que aquestes situacions actuen de contratestimoniatge de la força de la fe. Es constatà que, malgrat aquestes dificultats, quan l’Església i els cristians es mostren compassius amb el sofriment i patiment, o utilitzen un llenguatge clar i amable per transmetre les seves creences i conviccions, la fe resulta atractiva i comprensible. També s’afirmà l’existència d’uns riscos que poden frenar la credibilitat del missatge cristià. Un d’ells són algunes actuacions pràctiques de les institucions eclesials o la instrumentalització política de la fe, tant per part dels propis cristians com les temptacions que poden tenir els polítics. La lògica de la fe transcendeix a la pròpia lògica política. Aquesta no pot abastar mai el misteri de Déu.

Ara, després de tot un dia a Poblet parlant sobre la diagnosi de la situació, cal escatir els passos operatius a donar per tal que l’Església i els catòlics facin més comprensible la fe en la societat. Aquest dissabte s’ha donat un pas,. Fora bo cal que els promotors d’aquesta iniciativa, els convocats i més persones, s’eliminessin a seguir treballant en aquesta linia.

dissabte, 22 d’octubre del 2011

Recull de pregàries personals XXI

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

23 octubre “Déu meu, crea en mi un cor ben pur, fes renéixer en mi un esperit ferm. No em llancis fora de la teva presència, no em prenguis el teu esperit sant” (Sl 50,12-13)

24 octubre “Obre'm els llavis, Senyor, i proclamaré la teva lloança” (Sl 50,17)

25 octubre “Les víctimes no et satisfan; si t'oferia un holocaust, no me'l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit; un esperit que es penedeix, tu, Déu meu, no el menysprees” (Sl 50,18-19)

26 octubre “Realment ets un Déu que s'amaga, Déu d'Israel, salvador!” (Is 45,15)

27 octubre “Són uns insensats els qui passegen en processó ídols de fusta
i preguen a déus que no poden salvar” (Is 45,20)

28 octubre “Ningú no és Déu fora de mi. De Déu just i que salvi no n'hi ha cap sinó jo” (Is 45,21)
29 octubre “Que de la vostra boca no surtin mai paraules dolentes, sinó tan sols aquella paraula que serveixi per a edificar els altres en allò que convingui i faci bé als qui l'escolten” (Ef 4,29)

divendres, 21 d’octubre del 2011

¿És islamista la primavera àrab?

La situació a Tunísia, a dos dies de les eleccions constituents, no està gens clara. La revista Jeune Afrique en la seva edició digital del 17 d’octubre analitza el que pot passar de forma immediata. A continuació resumeixo la seva anàlisi. Mentre que molts tunisians encara no saben per qui votar per l'Assemblea Constituent el 23 d'octubre, els fonamentalistes islàmics han entrat en el debat polític. Exigeixen als partits a definir quin són els valors que proposen com a model de societat.

A pocs dies de les eleccions de l'Assemblea Constituent, la tensió és evident. La prohibició de l'ús del nicab, junt amb la tensió provocada per l’emissió de la pel·lícula Persèpolis ha esperonat als fonamentalistes salafistes a fer sentir la seva veu. per fer sentir la seva veu. Aquests han convertit l’oració del divendres passat com una manifestació del “dia de la ira” Tothom ha quedat sorprès pel ressò d’aquesta iniciativa i la seva extrema violència. L’alternativa dels salafistes és una república islàmica i reprimir tot allò que representi modernitat. Aquesta actitud ha sorprès a tothom. Els sectors moderats de Tunísia han pres consciència de que el perill islamista és real. Hi ha una enorme preocupació per l’islamisme dels barbuts que sempre comencen les seves crítiques contra els creacions artístiques que consideren desviades. No obstant, els islamistes radicals estan condicionant l’agenda política. Els partits que es presenten a les eleccions han modificat la seva estratègia electoral i ara comencen a parlar de la seva visió de la societat i els valors que proposen.

Els analistes dubten si els fets de la setmana passada debilitaran al partit islamista moderat Ennahdha, el favorit per guanyar les eleccions constituent. El cert és que l'opinió pública, moderada per naturalesa, no diferencia massa entre als salafistes que criden a la jihad i els islamistes més moderats. Tot i que, moltes persones pensen que entre Ennahdha i els salafisteshi ha una petita diferència, tots dos tenen els mateixos objectius, però mentre els d’Ennahdha vol fer-ho per etapes, els salafistes els volen assolir ja. Són les dues cares de la mateixa: l'Islam polític.

L’article de Jeune Afrique conclou que sigui quin sigui el resultat de les eleccions, els tunisians han d'aprendre a gestionar la interferència de la religió en la societat.

dijous, 20 d’octubre del 2011

La Tafanera

Aquest és el nom d’un edifici ocupat, desallotjat a la matinada del dimarts passat per la policia, al carrer Gombau del barri de Santa Catarina, allí on les excavadores s’endugueren, seguint les directrius dels urbanistes barcelonins, moltes cases entre elles la que nasqué el poeta Joan Maragall. Des de llavors els edificis del forat de la Vergonya havien estat un espai emblemàtic per persones que creuen que pot haver-hi un altre sistema de relacions humanes més humà si s’abandona l’especulació. La finca desocupada havia estat anomenada Margarida Tafanera, en homenatge a una dona del segle XVI que havia viscut al mateix carrer i que havia patit la persecució de la Inquisició. La Margarida va ser acusada de bruixa i va morir a la foguera. L’edifici ocupat forma part dels plans constructius de les immobiliàries Prediosol S.L. i Ulcabir S.L.

Conec una mica la història de la Tafanera perquè és també la història de la meva filla. Ella era una de les persones que ocupaven l’edifici. Ho feia per convicció, no per necessitat. Tot i que, les dificultats de trobar feina ajuden a conformar les actituds davant de la vida i les eleccions ideològiques. No compartia la seva decisió, però la respectava i la comprenia. Les persones que ocupaven l’edifici de la Tafanera tenien un projecte idealista ple de rigor i no mancat de raons. Els que em coneixen saben que sóc una persona d’ordre i de normatives, i respecto la propietat privada; encara que els meus estalvis cada dia estiguin retallats per uns especuladors que diuen també respectar el sistema de mercat. Però el consideració de la legalitat no impedeix descobrir l’existència d’unes immoralitats que resulten prèvies al propi ordenament jurídic.

¿És moralment acceptable segrestar l’esperança de futur a tota una generació de joves?, ¿és èticament assumible tenir pisos tancats a l’espera de futures especulacions immobiliàries?. Aquestes preguntes alimenten actituds valentes com la de la meva filla i els seus amics. Són valentes perquè comporten renunciar a una vida fàcil i còmode, com la que per raons familiars li havíem ofert a la meva filla, per viure en la intempèrie i a la precarietat més absoluta. Cal trobar sortides a aquesta situació que permetin recollir l’esperit de revolta i la construcció d’un nou model de societat. ¿No seria possible, des de la lucidesa cívica, crear contractes de responsabilitat entre el municipi, els propietaris dels edificis desocupats i els joves, per tal de crear comunitats de convivència càlida vertebradores del teixit veïnal?.

dimecres, 19 d’octubre del 2011

Roser Bofill, al cel siguis

He sabut la mort de la Roser per diversos correus electrònics. La notícia s’ha escampat ràpidament. L’ha Roser ha mort. Sorpresa i astorament. Creia que la Rosar era una persona candidata a l'eternitat en vida. La seva llarga activitat, sola o al costat d'en Llorenç, i altres còmplices de lluites i esperances a favor d'una església permanentment conciliar li aportava el vigor de permanència en la memòria immediata. Ara, passa a ocupar la memòria del record voluntari.

La mort de la Roser ens deixa prematurament orfes d'una esperada renovació eclesial. Però es mante el seu combat esperançat. La Roser ha testimoniat durant anys, a través de la paraula feta acció la generositat la calidesa de la seva fe. Visqué els temps de resistència, els moments d'utopies i l’ambigüitat dels temps moderns. En tots ells fou fidel a la seva condició de dona i a les seves creences de llibertat i a una fe impacient. Fou dona, convençuda que s'apropaven els temps de les cireres. Havia conegut l'inici de la primavera, però la seva mirada atenta ens recordava sempre el molt que quedava per fer. En cap moment defallí, malgrat els obstacles que la vida li obria a cada pas.

Lluitadora amb les paraules, la Roser ens ajuda a comprendre la realitat viscuda del topic: la força de la raó i de la raó feta paraula. En cap moment deixà de confiar en el diàleg com a condició necessària per a la convivència. La seva fe no fer deixà d'esperar en la justícia pels desvalguts. Per això la seva actitud fou de combat. En la millor línia dels intel·lectuals de la modernitat eclesial francesa. Quan la sentia parlar en el consell de redacció de Foc Nou crea que em trobava escoltant a qualsevol mestre del pensament del Personalisme. Ella, com tantes persones del seu temps, eren persones de pedra picada forjades en la confiança absoluta en les persones. Ara, la tenim en el mes allà del temps i l'espai, allí on les persones ens adrecem demanant-li la seva protecció i guiatge. Està en el cel des d’on neix el nou foc.

Per aquells que no coneguessin la Roser penso que el següent text, extret d’un article seu, parlant de Foc Nou, transmet un perfil de la seva identitat: “des d'aquestes pàgines mai hem oblidat el Concili. Molts dels que ja escrivíem aleshores i que encara podeu llegir cada mes som persones profundament marcades per l'empremta que va donar a l'Església Joan XXIII i el Concili Vaticà II. L'entusiasme per el papa Joan i la doctrina conciliar l'hem anat passant, com qui transmet un tresor als qui han vingut a treballar amb nosaltres més tard. Sempre hem volgut que la nostra temàtica respongués a l'evolució dels temps i seguint la pauta del Vaticà II sent fidels a l'evangeli, mantenir un diàleg amb el món en que vivim, compartint les necessitats, els neguits, els desigs i esperances del nostre temps”

Roser, des del cel, segueix amb atenció el que fem a la terra. No deixis d'il·luminar-nos.

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Déu i el César


Un bon amic, en Josep Miquel Bausset, monjo de Santa Maria de Montserrat, m’ha fet arribar el full dominical de la Parròquia Maria Immaculada de Vera-Carrasca (País Valencià) corresponent al diumenge passat, el XXIX durant l’any. Hi ha una interessant comentari de José A. Pagola a l’Evangeli segons St. Mateu 22, 15-21. És un text prou conegut i molt comentat. La visió de José A. Pagola aporta una interessant mirada a les paraules de Jesús. El comentari és el següent:


“«Al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu». Poques paraules de Jesús hauran estat tan esmentades com aquestes. I cap, potser, més distorsionada des d’interessos molt aliens a aquell Profeta que visqué totalment dedicat no precisament a l’Emperador sinó a la gent més oblidada i empobrida. L’episodi està carregat de tensió. Els fariseus planegen un atac decisiu contra Jesús i envien els seus deixebles, evitant l’encontre directe amb Ell. Són defensors de l’ordre vigent i no volen perdre el seu lloc privilegiat en aquella societat que Jesús qüestiona de soca-rel. Però, a més, els envien acompanyats pels partidaris d’Herodes; entre ells no falten terratinents i recaptadors encarregats d’emmagatzemar el gra de Galilea i enviar el tribut al Cèsar.


L’elogi que fan de Jesús és insòlit als seus llavis: «Sabem que dius la veritat ...». Tot és un parany, però parlen amb més veritat del que s’imaginen. Jesús no viu per servir l’Imperi, sinó per fer possible la justícia de Déu entre els seus fills i filles. Quan li pregunten si és o no permès de pagar tribut al Cèsar, la seua resposta és rotunda: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar, i a Déu el que és de Déu».


Jesús no està pensant en Déu i el Cèsar com dos poders que poden exigir cada un els seus drets als seus súbdits. Com jueu fidel, sap que a Déu li pertany «la terra i tot el que s’hi mou, el món i tots els qui l’habiten» (Salm 24). Què li pot pertànyer al Cèsar que no siga de Déu? Només els seus diners injustos. Si alguna persona viu enredada en el sistema del Cèsar, que complesca les seues «obligacions»; però si entra en la dinàmica del Regne de Déu, ha de saber que la gent pobra li pertany només a Déu. Ningú no n’ha d’abusar. Qui seguim Jesús ens hem de resistir que cap persona, a prop o lluny de nosaltres, siga sacrificada a cap poder polític, econòmic, religiós o eclesiàstic. Les humiliades per les poderoses són de Déu. De ningú més

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Inacció política

En política, la inacció i el tempo poden ser virtuts lloables, però també poden ser indicis de debilitat. Avui, algunes forces polítiques ho practiquen com a mostra de la seva feblesa o desorientació, tot i que vulguin fer de la necessitat una virtut. Quan la inacció s’instal•la com a guia de l’acció política els seus promotors acostumen a esgrimir raons de tota mena per justificar-la i, sovint, projecten a un enemic extern la seva incapacitat per elaborar una alternativa política.

Les formacions polítiques presoneres de la inacció renuncien a condicionar l’escenari polític i deixen tota la iniciativa política als altres. El resultat és prou palès, en lloc de ser motor del canvi, el motor agafa una gripada i tot s’atura: s’esdevé políticament irrellevant. Aquesta tendència s’acostuma a emprar alhora de promoure pactes polítics o de negociar pressupostos. L’excusa més escoltada és: “no ens han trucat”, “no ens han dit res”. Excuses de mal pagador. Perquè la qüestió és tenir la iniciativa, no esperar que la tinguin els altres.

En moltes ocasions, la inacció és el fruït d’un càlcul malèvol esperant l’enfonsament de l’altre en benefici propi. Cosa que no acostuma a passar o, si més no, en el tempo esperat. Al final, la política especulativa basada en la inacció acostuma a situar als seus promotors en l’oblit i la marginalitat política.

diumenge, 16 d’octubre del 2011

Cristianisme i Justícia, 30 anys

Divendres passat es commemorà els 30 anys de Cristianisme i Justícia. En un emotiu acte celebrat a l’església dels jesuïtes de Casp l’àmplia família de Cristianisme i Justícia, acompanyats per la Presidenta del Parlament de Catalunya i el Director General d’Afers Religiosos de la Generalitat, i representants d’algunes ordes religioses, i nombrosos amics d’entitats, de moviments eclesials, i de la societat, evocà el sentit que animà els promotors d’aquesta iniciativa i proclamà la seva voluntat de seguir les intuïcions fundacionals. Fou una vetllada de pregària a favor de la justícia que brolla de la fe.

Guiats per la idea de practicar la mística dels ulls obert l’equip de Cristianisme i Justícia feu públic un manifest on es concretava avui els seus compromisos a favor de transformar aquelles situacions que generen injustícia, per tal d’avançar cap un món més humà i més just, i una Església al servei dels més pobres. En el paper lliurat als assistents es diu que des de Cristianisme i Justícia es segueix apostant per fer una reflexió especialment agosarada i molt oberta als signes del temps. En una conjuntura de grans canvis s’obren grans oportunitats i esperances, però també emergeixen noves injustícies, neguits i problemes que reclamen l’atenció dels cristians.

Així, hereus d’un passat i compromesos amb el present, Cristianisme i Justícia creu que avui és temps per reflexionar i prendre compromisos concrets que permetin avançar cap un futur de més justícia, igualtat i solidaritat. Per això cal desenvolupar una nova mirada i actuar per millorar la democràcia; transformar el sistema econòmic i l’Església. En aquest present i futur plens d’interrogants, de dilemes i de reptes, Cristianisme i Justícia vol continuar aportant la seva reflexió com s’ha fet durant aquest anys moguts per la fe i la justícia amb la passió de fe testimoniada pels pares Pedro Arrupe i Ignasi Salvat.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

Recull de pregàries personals XX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

16 octubre “Escolta, Senyor, compadeix-te de mi; ajuda'm, Senyor” (Sl 30,11)

17 octubre “Has mudat en danses els meus planys, m'has tret el dol i m'has vestit de festa” (Sl 30,12)

18 octubre “En tu he trobat el meu recer, tu em guardes del perill” (Sl 30,7)

19 octubre “L'amor del Senyor envolta els qui confien en ell”. (Sl 30,10)

20 octubre “Ara reconec les meves faltes, tinc sempre present el meu pecat” (Sl, 50,5 )

21 octubre “Contra tu, contra tu sol he pecat, he fet el que és dolent als teus ulls. Per això ets just quan dónes la sentència, irreprensible en el teu veredicte ” . (Sl 30,6)

22 octubre “Tu que estimes la veritat al fons del cor, m'ensenyes dintre meu a tenir seny” (Sl 50,8)

divendres, 14 d’octubre del 2011

L’interès polític de la religió

¿Per què la religió té un interès per la política?. L’àmbit polític ha d’interessar-se per les religions perquè aquestes aporten valors i principis bàsics per la humanització de la societat. Les religions contribueixen a la recerca de la veritat i operen a favor de l’emancipació de les persones. Els seus valors i principis tenen la pretensió de ser universals. Les religions mostren la preocupació de la humanitat per vèncer el sofriment en el camí de la recerca de l’alliberament a través de la lluita per la justícia. En aquest combat les religions són una mirada al present que es projecte al futur i recorda el passat com una història de l’alliberament.

A més, les religions proposen una salvació que és universal perquè neix de la idea de la fraternitat. Mentre l’acció política sempre apareix com a parcial, o referida a un sector de la societat, les propostes de les tradicions de fe sumen. Existeix una història de la salvació que s’amplia en la mesura que la salvació és història. Tothom està convidat a experimentar la possibilitat de la salvació.

Finalment, les religions identifiquen un subjecte de l’experiència creient: els pobres, els que pateixen els que han de ser salvats. En la debilitat d’aquests exclosos les religions troben la seva identitat si opten per esdevenir una proposta de salvació per els marginats de la història. No és en la força dels poderosos, sinó en la confiança de que el Transcendent opera a favor dels que necessiten ser salvats. Aquesta visió modifica la lògica operant en l’àmbit polític i relativitza els seus absoluts perquè recorda que el valor suprem sempre és l’altre, el germà.

dijous, 13 d’octubre del 2011

L’ofuscació de la política

La lectura de les notícies dels diaris em provoca ofuscació política. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans l’ofuscació és l’efecte de veure-hi menys clar o perdre lucidesa mental. Això em passa sovint. Començo a no entendre les notícies polítiques i, en el cas d’entendre-les, com que no m’agraden, penso que tinc menys capacitat analítica. Perquè, sinó és així, ¿com pot interpretar-se l’operació patrocinada pels republicans amb proposant la venerable figura d’un insigne metge de 103 anys com a cap de llista pel Senat?.

La perplexitat l’ha provocat també les sinceres paraules d’aquesta respectable metge quan ha manifestat que, en el cas de sortir, renunciarà a favor de la segona persona de la llista. Crec que això és una trampa dels republicans. Les forces polítiques han de concorre a les eleccions per guanyar-les, les seves candidatures han de representar la coherència de les seves propostes polítiques i la consistència dels candidats i els presentats com a candidats han d’aspirar a representar a la comunitat. Fer servir la credibilitat d’algun candidat com esquer per prescindir d’ell després de les eleccions és, segons el meu modest opinar, un engany. Que, en honor a la veritat, cal dir que no és una ocurrència momentània dels republicans. En les darreres municipals, el socialistes barcelonins presentaren a una coneguda escriptora que, després de les eleccions, no arribà a prendre l’acte de regidora. Tot plegat un nou descrèdit per la política i un petit triomf del marketing polític.

dimecres, 12 d’octubre del 2011

La ceguesa del fonamentalisme islamista

Continua el martiri dels cristians coptes d’Egipte. És evident que el poder polític institucional utilitza el conflicte latent entre musulmans radicals i cristians per desviar l’atenció dels ciutadans. La minoria cristiana copte a Egipte des de fa anys ha estat l’objectiu dels atacs dels salafistes i d’altres islamistes radicals. Si a inicis del segle XX els coptes representaven el 25% de la població egípcia, ara només en són el 8%. Las raons d’aquest descens són múltiples, però és evident que el panarabisme, primer, i després la creixent pressió contra ells motivà la seva ràpida davallada.

Els cristians coptes es reivindiquen com a genuïns egipcis al considerar els musulmans com a àrabs invasors d’Egipte. És evident que aquest punt de vista no ajuda a la convivència, però en cap cas ha de fer-se servir en contra dels coptes. El panarabisme socialitzant de Nasser atacà els cristians coptes egipcis tant per la seva vinculació als sectors benestants de la societat egípcia com perquè se’ls considerava representants de cultura occidental colonial que calia suprimir.

Ara, els salafistes, projecten la seva ira contra els cristians coptes per considerar-los infidels dins del poble musulmà. El cert és que la vehemència del radicalisme salafista supera el respecte que Mahoma tingué per les altres religions del Llibre. Cal acabar la persecució dels cristians coptes a Egipte. En aquest sentit, fora de gran ajut que les comunitats musulmanes dels països occidentals fessin sentir la seva veu defensant el dret de la convivència pacífica entre les religions en els països àrabs. El seu testimoni seria molt útil per deixar en evidència davant de la pròpia comunitat musulmana la ceguesa del fonamentalisme islamista.

dimarts, 11 d’octubre del 2011

Déu no morí en va

Aquest és el títol de l’interessant editorial de Fréderic Lenoir a Le Monde des Religions. Aquesta revista dedica el número de setembre-octubre a reflexionar sobre la creença i la increença a França. L’editorial constata que l'enfortiment del fonamentalisme i el comunitarisme són un dels principals efectes de l'11 de setembre. S’afirma que un altre efecte de la crisi de l’11 de setembre és el rebuig del monoteisme perquè s’associa al repunt del fanatisme religiós. Una conseqüència d'aquest canvi d'identitat i del fanatisme religiós és un increment de l'ateisme. A França hi ha dues vegades més ateus que fa una dècada i la majoria dels francesos afirmen ser ateus o agnòstic. És evident que les raons d’aquest increment de l’ateïsme són molt profundes. Però el fanatisme religiós contemporani ha facilitat l’allunyament de les persones de la religió. Hi ha una important pèrdua de fe i confiança en Déu.

Alguns poden dir que és un fenomen només europeu i sobretot francès. És veritat. Però no és així. Cada vegada és més gran aquesta tendència entre altres països. La primavera àrab mostra que l'aspiració a les llibertats individuals són universals i podria tenir una última conseqüència tant en el món musulmà com en el món occidental: l'emancipació de l'individu respecte de la religió i la "mort de Déu", tal com profetitzà Nietzsche. Però, ¿pensem realment que tots aquests fenòmens poden anul·lar les necessitats humanes tan bàsiques com la llibertat de creure i pensar; la llibertat d’escollir els valors bàsics i el sentit que es vol donar a la vida?

L’editorial de Fréderic Lenoir conclou afirmant que el futur de la religió està en afirmar la identitat col·lectiva i la submissió de l'individu al grup, tal com va ser durant mil•lennis, però sense renunciar a la recerca espiritual i la responsabilitat personal. La fase de l'ateisme i el rebuig de la religió en la qual poden entrar ben aviat amb més intensitat portarà a un consumisme triomfant, a la total indiferència de l’altre i al desenvolupament de noves barbàries. Però també pot ser el preludi de noves formes d'espiritualitat, laiques o religioses, basades en els grans valors universals que tots aspirem: la veritat, la llibertat, l'amor. Si això passa - o millor dit - totes les seves manifestacions tradicionals – significarà que Déu no morí en va.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Metapolítica

Fa anys que estic en el món polític. Vaig començar l’acció política a final dels anys 60 del segle passat mogut per un imperatiu ètic i una crida cristiana al compromís. He passat moments de grans il·lusions, combats, sacrificis i entregues. Però també he conegut moments de gran decepció i amargor. Mirant la meva trajectòria amb perspectiva tots aquest anys arribo a la conclusió que sense una base pre-política la política pot esdevenir inaguantable. Un profund sentiment de feblesa s’apodera de la mirada política. Aquesta base pre-política que sosté la pròpia debilitat de la política és considerada com la metapolítica. Aquesta fora el conjunt de principis irrenunciables al damunt de les quals s’articulen les diferents alternatives polítiques.

La metapolítica aporta humanitat i sentit comú a l’acció política. Gràcies a ella la política és generositat, honestedat i preocupació per la dignitat de l’altre. Aporta decència a la política. L’acció de la metapolítica contraresta l’obsessió per la gestió que tenen alguns líders polítics i equilibra el seu oblit de valors y principis. L’interès pel tacticisme electoral s’ha apoderat de la política. Lluny queden els temps on el pensament polític es nodria del debat d’idees i dels grans horitzons del pensament. Ara tot resulta més efímer i volàtil. La manca de projectes polítics sòlids, l’absència de relats inunda l’espai polític i anul·la la possibilitat d’explicar-nos mútuament com l’acció política serveix per humanitzar la societat. Per sort, encara resta viva la metapolítica per recordar-nos, de tant en tant, que les persones volen ser felices des de l’experiència de la llibertat i la vivència de la fraternitat.

diumenge, 9 d’octubre del 2011

Pacte polític de responsabilitat per Catalunya

Proposo un Pacte polític de responsabilitat per Catalunya. No sé si el nom no és el més adequat, però expressa un estat d’ànim, una voluntat i una proposta. Estic espiritualment fatigat de llegir o escoltar el malament que estem i percebre que encara perdura l’obstaculització política. Cada dia les notícies són pitjors i res fa albirar una esperança. Si la situació és tan dramàtica, si la crisi no es remunta ¿què esperen els polítics a fer política?. ¿No és la política l’art de proposar solucions als problemes de la societat? Pot ser ara és l’hora de proposar, davant la inevitabilitat del desastre, que els partits polítics abandonin momentàniament les diferències i destacar la voluntat de tirar conjuntament el país endavant. Cal un pacte nacional per avançar econòmicament, socialment i moralment.

La situació no propicia les alternatives particular, demostrades incapaces de trobar les vies d’èxit per abandonar l’horror de la crisi. S’ha provat un tripartit, ara hi ha una coalició bipartida i una oposició de geometria variable. ¿Tan difícil és posar-se tots d’acord per adoptar unes mesures compartides que permetin als catalans i catalanes tenir esperança pels nostre fills?; ¿tan costa admetre que individualment estem abocats al fracàs?. La visió messiànica d’alguns dirigents polítics ens porta a la ruïna econòmica, a la decepció moral i al desencís polític. Davant la gravetat de la situació cap formació política pot vèncer la crisi aïlladament. Sortir d’aquest atzucac és un objectiu de país.

Per això tot això té sentit demanar a totes les forces polítiques que s’uneixin per treure a Catalunya de la situació en que es troben. Cada líder polític hauria de ser més generós renunciant a les seves legítimes aspiracions particular i situar el bé comú en primer terme. Ara és hora d’estar alertes a no deixar passar aquesta oportunitat. Cal sumar, cooperar i col•laborar en un programa comú no partidista. ¿Qui dóna el primer pas?. I si no el donen els partits polítics els ciutadans decents haurem de ser més actius i transformar la indignació i la perplexitat en una proposta política concreta: un Pacte polític de Responsabilitat per Catalunya. ¿Qui vol sumar-s’hi?

dissabte, 8 d’octubre del 2011

Recull de pregàries personals XIX

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

9 octubre “El meu cor se sent segur, Déu meu, se sent segur el meu cor. Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor meu, desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora” (Sl 57,8-9)

10 octubre “Escolteu, nacions, la paraula del Senyor, anuncieu-la als qui són lluny, a les illes: «El qui havia dispersat Israel, de nou l'aplegarà, i el guardarà com un pastor el seu ramat” (Jr 31,10)

11 octubre “Arriben a les altures de Sió cridant de goig, a la llum de l'abundor del Senyor: blat, vi i oli, i cries dels ramats. Viuran com els horts amarats d'aigua, no patiran mai més d'escassetat. Llavors dansaran d'alegria les noies, joves i vells dansaran junts: canviaré el dol en dies de festa, els consolaré de les penes i els alegraré”. (Jr 31,12-13)

12 octubre “Déu nostre, evoquem el record del teu amor enmig del temple; ets conegut d'un cap a l'altre de la terra, ets lloat pertot arreu, Déu nostre, la teva mà és plena de bondat”. (Sl 48,10-11)

13 octubre “Amb quin goig t'exalço, Senyor! M'has tret a flor d'aigua quan m'ofegava i no has permès que se n'alegrin els enemics” (Sl 30,2)

14 octubre “Senyor, Déu meu, vaig cridar auxili i em vas guarir. Senyor, m'has arrencat de la terra dels morts; quan ja m'hi enfonsava, m'has tornat a la vida. (Sl 30,3-4)”

15 octubre “Jo pensava, quan em veia segur: «No cauré mai.» Tu, Senyor, m'afavories i em mantenies en un cim inexpugnable; però, quan vas amagar la mirada, vaig quedar trasbalsat. (Sl 30,7-8)

divendres, 7 d’octubre del 2011

No hi ha política sense ètica

Cal molta creativitat i imaginació per pensar de nou la política en un context de profunda desafecció en una part de la població. Les formes d’articular l’acció política han esdevingut obsoletes. La crisi es tan pregona que algun cop es formula la pregunta: es pot reformar l’actual política, o cal crear un sistema polític nou?. Avanço algun suggeriment. Probablement estem més a prop de la nova creació que la reforma. En aquesta direcció suggereixo una idea. En el cas que es vulgui transitar de la reforma a la nova creació cal no deixar de banda els valors ètics de la política. La política s’ha de concebre com un espai on es fan possibles els valors que es desitja que presideixin les relacions humanes. Cal prestar molts cura entre el que es diu i el que es fa, entre el que es pensa i es diu.

He trobat una cita antiga que resulta clarificadora del nou horitzó de la política. La cita és de Leonardo Sciascia. “Parlant de política, Borges digué que havia fet la menys possible, tret del període de la dictadura. Però allò –afegí- no fou política sino ètica. Pel contrari jo (Sciascia) m’he ocupat sempre en política; i sempre en un sentit ètic. Algú diria que això ha estat la meva confusió i el meu error; voler intercanviar la política amb l’ètica. Però seria una ben saludable confusió i un ben feliç error si els italians, i especialment en aquests moments, hi caiguéssim”.

dijous, 6 d’octubre del 2011

Steve Jobs




S’ha mort una persona excepcional, única i màgica. En la història de la humanitat, hi ha un abans i un després d’Steve Jobs. Les seves obres han enriquit la vida de moltes persones i han introduït una nova manera de viure. Fou una persona visionària, més que pels seus estudis per la seva capacitat d’intuir les tendències. La seva mirada abastava vàries generacions. Fou capaç d’introduir de forma amigable la informàtica a les llars. Els ordinadors eren bonics i el seu ús fàcil. Gràcies a un sistema de finestres i d’unes icones intuïtives moltes persones entrarem en el món digital que il·luminava el naixement de tota una nova època.

L’habilitat de Jobs fou la de simplificar la complexitat. Gràcies als seus productes la tecnologia digital connectava amb les necessitats de les persones i tenia una resposta per cada una d’elles. Les seves aportacions al món de la informàtica eren uns aparells estètics, amigables, fàcil d’utilitzar i fiables. Les altres marques anaven sempre al darrera del que feia Steve Jobs. Amb encert s‘ha dit que Steve Jobs va arribar sempre abans que la resta de persones. La humanitat per avançar sempre necessitarà de l’esperit visionari i emprenedor com el que tingué Steve Jobs. Com ha dit algú, la seva gran aportació fou la associar les emocions a unes màquines dissenyades per combinar algoritmes. Gràcies a Steve Jobs alguns aspectes de la vida són mes agradables.

Voldria destacar unes paraules assenyades pronunciades a la Universitat de Stanford l’any 2005 “el vostre temps té límits, així que no el perdeu vivint la vida d’una altra persona. No us deixeu atrapar per dogmes, no viviu amb els resultats del pensament d’altres persones. No permeteu que el soroll de les opinions alienes silenciï la vostre veu interior. I més important encara, tingueu el valor de seguir el vostre cor e intuïció, perquè d’alguna manera ja sabeu el que realment voleu arribar a ser. Tota la resta és secundari”.












dimecres, 5 d’octubre del 2011

Cultura, gestors culturals, divulgadors i tertulians

¿És Catalunya un país generador de cultura?. La resposta no potser altre que sí. Només cal mirar diversos àmbits de la creació on excel·leixen diversos creadors culturals, alguns fins i tot són referents en els seus camps de treball. Ara bé, no sempre hi ha harmonia entre el que es percep com a cultura i el que els cenacles dels generadors d’opinió transmeten. Catalunya es un país ple d'impostures, d’enveges i escandalosos oblits. Creadors catalans són marginats perquè no segueixen, o han seguit en temps passats, les pautes dels canons oficials establerts vet a saber on. Altres creadors culturals han hagut de marxar per la impossibilitat de treballar en un país, on certes àrees de la creació, estan ocupades per mandarins culturals.

La voracitat consumista ens confon i afavoreix l’autoengany. A un simple divulgador se li dona la categoria de creador cultural, mentre que a un creador cultural, especialitzat en un camp del saber poc mediàtic, se'l margina. El Parnàs cultural cultural està ocupat per tertulians i divulgadors, i algun que altre àvid de subvencions culturals, mentre que a un segon terme, aixoplugats per les administracions, hi ha els agents culturals. Sempre ben protegits i estimats perquè tenen, o tenien abans de la crisi, els generosos pressupostos públics. Al final de la cadena hi ha els creadors. Alguns prou coneguts perquè estan en el circuit dels protegits per les muses, però al seu costat hi ha una munió de creadors anònims que calladament fecunden la saó cultural de Catalunya. A fora del Parnàs, hi ha els mecenes culturals privats fan el que poden. Aquests, quan no s’entretenen en allò que no cal fer, complementen encertadament les iniciatives culturals del país. Ara que les butxaques estan buides, ¿què cal fer?.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

La por a la llibertat

En el passat congrés d'imams de Catalunya una assistent després d'escoltar la interessant intervenció del professor Torralba afirmà que l'excés de llibertat porta al llibertinatge. Per això la deriva de la llibertat és perillosa. Vull suposar que la bona educació dels participants, i el poc temps que hi havia pel debat, impediren desmuntar la falacia de la pregunta. És evident que per algunes persones la por a la llibertat porta a negar-la. Per evitar el llibertinatge, o altres derives pernicioses, el que es fa, en moltes ocasions, es suprimir la llibertat. En altres casos, més temorosos a les reaccions, el lloc de suprimir la llibertat tutelen el seu exercici. Al final el resultat es el mateix, es mutila la llibertat.

Les religions han tingut una relació incòmode i inconsistent amb la llibertat. Fins i tot, algunes religions han temut la llibertat. De tal manera que alguns creients han estat més submisos que lliures. El pensament lliure dels creients era contingut o fiscalitzat per por a l’alteració de l’ortodoxia fixada pels guardians sempre a l’esguard d’aquells que tenien el poder. Aquesta actitud contrastava amb la sensibilitat que moltes religions afirmaven tenir per la llibertat. Però la llibertat ha estat conculcada per les religions de moltes maneres. El fonamentalisme religiós, les arrogàncies morals, els monopolis de fe, l’ocupació intolerant de l’espai públic són, entre altres, alguns dels múltiples rostres de la por a la llibertat que han manifestat alguns responsables religiosos. En nom de la religió, cal recuperar la llibertat i en nom de la llibertat cal respectar la religió, totes les religions.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Titelles de somnis

Ara que estem en un temps sense fils, observar que les persones podem somriure al contemplar unes titelles amb fils és tota una notícia. He tingut la l‘oportunitat de contemplar un espectacle amb titelles a l’ateneu Popular de Nou Barris de Barcelona. Vaig quedar corprès de la fascinació del misteri vital de les titelles. Gràcies a la habilitat de les mans els titellaires infonen vida, encara que sigui per un breu instant. És en aquests moments quan l’alè vital transcorre pels fils i dóna vida a un trossos articulats de fusta que una humil roba tapa les seves indiscrecions. Però l’instant és màgic. De sobte, davant l’atenta mirada de l’espectador, la matèria inert esdevé viva i transmet sentiments. La creació esdevé realitat. És un misteri.

El diàleg creatiu de l’artista amb la titella crea complicitats amb l’espectador. Per més que el titellaire creï amb els seus gest els moviments de la titella el que es percep és real. El so, la llum, la música, el silenci, la foscor creen les condicions per mirar els ulls de les titelles cercant complicitats emotives. Els fils i la fusta creen una simfonia vital que infon respecte i admiració. Perquè la realitat s’inventa en cada un dels gestos del titellaire. La fantasia s’apodera dels espectadors. Fins i tot, en un moment, la imaginació fa versemblant la possibilitat de que les titelles esdevinguin autònomes dels seus artistes i seguin al meu costat i em preguntin ingènuament on son els meus fils, els nostres fils. ¿O pot ser la pregunta no és tan ingènua?

diumenge, 2 d’octubre del 2011

Els catalans musulmans i la llibertat de consciència

El reconeixement i respecte de la llibertat religiosa és una virtut política pròpia d’una societat oberta i una condició necessària per considerar-la democràtica. Sobre aquest tema han reflexionat aquest diumenge un grup de imams i representants de les comunitats musulmanes catalanes en ocasió del VII Congrés dedicat aquest any a La llibertat del credo i els principis religiosos convocat pel Consell Islàmic de Catalunya. La sessió s’ha iniciat amb una interessant conferència del professor Francesc Torralba que ha tingut continuïtat en les intervencions de dos intel·lectuals àrabs, Samir Boudinar i Mhammed Abdou.

La llibertat de consciència és una elecció de la consciència humana i un dret fonamental de l’individu. Per això, cap autoritat pot imposar una determinada opció religiosa. Aquesta és la reflexió que ha estat a la base d’aquest Congrés. És important que els catalans musulmans hagin adoptat aquesta perspectiva. Afirmar la llibertat de religió com elecció personal que cal respectar té un valor extraordinari perquè significa assumir que tota persona, tant en la nostra societat com en aquelles on hi ha una religió d’estat i es nega la llibertat religiosa, pot creure, deixar de creure, negar una religió o fer-ne proselitisme.

dissabte, 1 d’octubre del 2011

Recull de pregàries personals VIII

La pregària és l’exercitació espiritual per excel•lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. Ara, amb la mateixa intenció que vaig iniciar el recull de pregàries proposat pel monjo de Montserrat, pare Miquel Estradé , presento una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

2 octubre “Quan des del llit et recordo, passo les nits pensant en tu, perquè tu m'has ajudat, i sóc feliç sota les teves ales”. (Sl 63,7-8)

3 octubre “La meva ànima s'ha enamorat de tu, em sosté la teva mà” (Sl 63,9)

4 octubre “Al·leluia! Canteu al Senyor un càntic nou, que el lloïn reunits els qui l'estimen” (Sl 150,1)

5 octubre “ Perquè el Senyor estima el seu poble i corona de triomf els humils” (Sl 150,4)

6 octubre “Mentre els seus llavis glorifiquen Déu, tenen a les mans espases de dos talls, per fer justícia entre els pobles i castigar les nacions, per encadenar els seus reis i emmanillar els poderosos, per executar la sentència que està escrita. Aquests són els honors reservats als qui l'estimen!” (Sl 150,6-9)

7 octubre “Havien parat un llaç als meus peus per atrapar-m'hi la vida; havien obert un clot davant meu, i ells mateixos hi han caigut” (Sl 57,7).

8 octubre “El meu cor se sent segur, Déu meu, se sent segur el meu cor. Tocaré i cantaré: desvetlla't, cor meu, desvetlleu-vos, arpa i lira meva, vull desvetllar l'aurora.” (Sl 57,8-9)