dissabte, 30 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La raó ens permet comprendre les lleis que regeixen l’esdevenir de moltes coses. També ens dóna arguments per explicar el que creiem i sentim. Però hi ha un enteniment que transcendeix la racionalitat perquè fa estada en el cor. A través d’aquesta comprensió adquirim una saviesa que il·lumina els racons incomprensibles de la vida. “Heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i als entesos” (Mt 11,25) 

L'amor tot ho pot. Aquesta frase, que segur que l'hem sentit molt cops, és ben veritat. L'amor és el manament nou que resumeix tots els altres i els hi dóna una perspectiva diferent, menys normativa i més intensa. Estimem-nos i tot tindrà un altre sentit. "Manteniu-vos en l'amor que us tinc. Si observeu els meus manaments, us mantindreu en l'amor que us tinc" (Jn 15,9-10)

divendres, 29 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

És bo conrear la virtut de la humilitat per tal d’evitar l’actitud contrària: la supèrbia. Aquesta ens impedeix relacionar-nos amorosament amb els demés. La humilitat és bona consellera perquè ens permet mostrar tot el que tenim o som com una gràcia, un desprendre’s de les vanitats que empresonen. L’orgull separa, la humilitat agermana. “Revestiu-vos tots de sentiments d’humilitat els uns pels altres, perquè als descreguts, Déu, els corresponent burlant-se’n, però als humils, els concedeix el seu favor” (1Pe 5,5b)

¿Quina és la missió dels cristians?, ¿què hem de fer en el món mentre la vida es texeix cada dia?. Certament, el mateix es poden preguntar altres persones d’altres creences o maneres d’entendre la vida. Tothom ha de procurar ser testimoni del sentit de les seves creences. Creure, a més d’una experiència viscuda en la intimitat del cor i  també és un compromís vers als demés. Això es pot resumir com que cal ser contemplatius en l’acció. Ambdues dimensions es complementen i s’alimenten. “Vosaltres sou la llum del món. Un poble dalt d’una muntanya no es pot amagar. Tampoc, quan algú encén un llum, no el posa sota una mesura, sinó en un lloc alt, i fa llum a tot els que són a casa”. (Mt 5,14-15)

dijous, 28 d’abril del 2016

Religions abrahàmiques

Les anomenades religions del llibre tenen en comú, a més de confessar un Déu únic i tenir uns llibres dels quals es desprenen les seves creences bàsiques, de ser religions profètiques. En cada una d’elles, ha estat un profeta el que ha anunciat la voluntat divina. Tot i tenir en comú el profetisme, el cert és que el judaisme, el cristianisme i el islam tenen un percepció diferent del que és i la funció que desenvolupa el profeta en cadascuna d’aquestes religions.


En el judaisme és més important la doctrina de la Torà que el profeta, Moisés, a qui se’l relaciona estretament amb els llibres doctrinals d’aquesta religió. En el cristianisme, l’Antic Testament és eclipsat per la doctrina de Jesús que, si bé es presentat com a profeta, es considerat bàsicament un Messies. Finalment, l’islam, que reconeix com a profetes a Moisés i Jesús, presenta a Muhammad com el darrer i definitiu profeta estretament vinculat a un llibre, l’Alcorà, on es troba tota la paraula revelada per Déu. Per Hans Küng, l’islam és, de les tres religions monoteistes, la gran religió profètica.

dimecres, 27 d’abril del 2016

El fracàs de la política

La impossibilitat d’arribar a un acord per formar govern a Espanya és un fracàs de la política. Per edat, formo part de la generació que hem conegut la manca de llibertats polítiques i hem lluitat per la democràcia, entesa com una encertada manera d’organitzar la convivència cívica, per això em visc com un fracàs de la polític el desacord dels polítics espanyols. És un fiasco enganyós per la ciutadania que els partits polítics espanyols parlen i gesticulen molt, però escolten poc i no saben pactar.

Reivindico la funció noble de la política. La política és bona si serveix per resoldre els conflictes que encallen el bon funcionament de la societat. La bona política no defuig el conflicte perquè la funció del polític és identificar-los i resoldre’ls. Per això la política és raó analítica, raó discursiva i diàleg. Els ciutadans esperen això dels seus polítics. Quan els dirigents polítics gesticulen, es mostren esparverats i fan dels  seus comportaments una escenificació teatral tot plegat desacredita la bona política.


La política a Espanya a tocat fons. A la política espanyola, com diu un bon amic, “la política espanyola li falten raons i li sobren emocions, li falten idees i li sobra èpica, li falta horitzó i li sobren enrocs”. Quan passa tot això, a més d’ensorrar-se la raó política es debilita la democràcia. S’afebleix el propi sentit de la convivència ordenada i amable, i només sobreviuen els vividors de la política de caserna o de pati d’escola. Aquestes  són les sensacions que em produeix la incapacitat dels polítics espanyols de pactar un govern. Els catalans som pactistes, forma part de la nostra identitat cívica i això s’ha projectat en la nostra vida política. També en això som diferents. És una llàstima per Espanya que la política, en lloc de servir per avançar plegats, tanca tots les portes a l’entesa dels diferents. 

dimarts, 26 d’abril del 2016

Mare de Déu de Montserrat

Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Bona festa de la Mare de Déu de Montserrat.

dilluns, 25 d’abril del 2016

Els ideòlegs de la barbàrie – III


L’egipci Sayed Imam Al Xarif (nascut el 8 d'agost de 1950) també conegut com el Dr. Fadl o com Abd Al Qader Bin Abd Al Aziz fou un dels primers grans ideòlegs de la barbàrie. Si bé en un principi el pensament de Xarif fou bàsic per legitimar la gihad salafista, després es distancià d’aquests plantejaments fins arribar a condemnar-los. Xarif estudià de petit l'Alcorà i es convertí en un Hafez (persona que ha memoritzat l'Alcorà). Als quinze anys, el govern egipci el va inscriure en un internat del Caire només per estudiants excepcionals. Al anys 70 del segle passat, mentre estudiava medicina a la Universitat del Caire entrà en contacte amb Ayman al Zawahiri. L’any 1977, Zawahiri demanà a al Xarif que s’unís als seu grup, però en un primer moment declinà l’oferta.

Després de l'assassinat,  l’any 1981, del president d'Egipte, Anwar Sadat milers d'islamistes egipcis foren detinguts. Entre ells Zawahiri però no al Xarif que havia fugit als Emirats Àrabs Units on treballà com a metge. Després es refugià a Pakistan, després a l’Aràbia Saudita  i retornà al Pakistan de nou per treballar en un hospital de la Mitja Lluna Roja de Kuwait a Peshawar. Al Pakistan Xarif col·laborà amb Ayman al-Zawahri per reconstruir la Gihad Islàmica Egípcia a l'exili. Al Xarif impressionà als combatents gihadistes pel el seu coneixement enciclopèdic de l'Alcorà i dels hadits. Alguns experts consideren que, si bé Zawahiri figurava com era el cap visible d’Al Qaeda el veritable líder era al Xarif.

A Peshawar, al Xarif escriví el llibre Els punts essencials de la preparació de la gihad” (1988) va ser utilitzat com a manual per la preparació de la gihad en els camps d'entrenament d'al Qaeda a l'Afganistan. En aquest llibre, on s’explicava la manera més adequada per lluitar en els combats, Xarif afirmà que el "veritable objectiu no era la victòria sobre els soviètics, sinó el martiri i la salvació eterna". L’any 1989, quan Bin Laden es traslladà des de l'Afganistan al Sudan juntament amb Zawahiri i la majoria dels membres de la Gihad Islàmica Egípcia Xarif estava acabant el que considerava la seva obra mestra “El compendi de la recerca del coneixement diví". Tot i l’envergadura del projecta acceptà, a instàncies d'Al Zawahiri de traslladar-se també al Sudan.

En algun moment de la dècada dels anys 90 del segle passat al Zawahiri i al Sharif s’enfrontaren per disputes estratègiques i tàctiques. Bàsicament Xarif estava en contra que la Gihad Islàmica Egípcia s’unís al grup islamista al Gama'a al Islamiyya per desenvolupar una campanya de terror contra el govern egipci i els turistes estrangers que visitaven Egipte. Xarif considerava que "aquesta activitat no tenia sentit i que no aportaria cap benefici.". Xarif estava canviant la seva visió de la gihad, fins el punt de considerar que “que els atacs violents eren inútils” i que, enlloc del terrorisme, calia practicar la infiltració lenta i constant en l'estructura de l'Estat. Poc a poc, el pensament de Xarif fou minoritari i es distancià de Zawahiri després de deixar totes les seves responsabilitats dins de la Gihad Islàmica. En aquests moments es desvelà que l’emir de la Gihad Islàmic Egípcia no era Zawahiri, tal com es suposava, sinó el mateix Xarif.

Deprés de trancar el seu vincles amb la Gihad Islàmica Egípcia Xarif anà a viure al Iemen l’any 1994 on es dedicà a aprofundir la teologia islàmica i a la medicina. Després del fet de l'11 de setembre de 2001 als Estats Units, al Xarif fou detingut per l'Organització de Seguretat Política de Iemen i estigui en aquest situació durant tres anys. El 28 de febrer de 2004 al Xarif fou traslladat a Egipte on fou jutjat i condemnat a cadena perpètua. Durant el seu empresonament va escriure Document d'orientació adequada per a la gihad a Egipte i el Món  també conegut com La racionalització de la gihad a Egipte i el món. En aquest text diu que els musulmans tenen “prohibit cometre agressions, fins i tot si els enemics de l'Islam la fan." Aquest llibre es publicà l’any 2007. En el llibre es demana que al Qaeda abandoni el terrorisme, tant a Occident com en els països musulmans. Els textos de Xarif foren publicats en diversos diaris i les seves idees representaven un atac frontal al discurs de la guerra gihadista. Es interessant seguir el pensament d’aquesta persona que, en un moment fou probablement la figura més rellevant del gihadisme violent i després el criticà des del propi discurs teològic islàmic.

diumenge, 24 d’abril del 2016

El vel islàmic, de símbol religiós a símbol d’una religió

A França, del vel islàmic s’ha fet una qüestió d’estat perquè es considera que vulnera els principis republicans. La laïcitat francesa, gran valor de la identitat de la República, ha estat sempre atenta a minorar qualsevol manifestació pública de les religions. El republicanisme volia tenir les religions tancades a les sagristies o als oratoris. Quan algú s’atrevia a fer de la seva creença un manifest públic, s’encenien totes les alarmes i el pes de l’argumentació laïcista procurava dissimular qualsevol presència pública dels símbols religiosos perquè es considera que s’atemptava contra els valors republicans. Així l’any 1989 s’expulsa una noia d’una escola per dur un mocador islàmic a Creil i l’any 2004, el 14 de març, es prohibeixen els signes religiosos als alumnes de primària i secundària.

Però a França les coses no han anat en la direcció que els laïcistes pretenien. Quan els francesos musulmans han transformat el vel islàmic d’un símbol religiós a un símbol de la seva religió, la manifestació més genuïna de la fe musulmana, la convivència sota els valors republicans ha quedat alterada. Els partidaris de la seva prohibició en l’àmbit escolar, per exemple, addueixen la defensa dels grans valors de la República oblidant-se que,  sota els mateixos principis, es toleren greus discriminacions a francesos musulmans perquè tenen ascendència àrab i practiquen l’islam. La laïcitat constitucional francesa no ha resol satisfactòriament aquestes qüestions, al contrari, en més d’una ocasió ha agreujat els problemes de convivència relacionat a la presència de les religions en l’espai públic. Cal prendre nota d’aquestes qüestions perquè a Catalunya, quan sigui el moment, no cometem errors similars alhora de definir la naturalesa de l’estat en relació a les religions.

dissabte, 23 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

El que fem ha de testimoniar el que creiem en el nostre cor. Gràcies a donar la raó de la nostra esperança podem ser continuació d'aquesta llum que il·lumina la fosca. Hem de saber comunicar i viure l'amor que ens fa ser veritables germans. "Els qui creuen en mi, més que creure en mi, creuen en el qui m'ha enviat; i els qui em veuen a mi veuen el qui m'ha enviat.  Jo, que sóc la llum, he vingut al món perquè ningú dels qui creuen en mi no es quedi en la fosca. ". (Jn 12,44-45)

El camí cap a la felicitat passa per obrir-nos als demés, estimant-los i acollint-los. Fent-ho, descobrirem que la vida té gruix, està solcada de replecs o les persones som acollides i acollim als demés. Però ho hem de fer-ho amb actitud de servei i humilitat. Acollir, no és imposar res ni ofegar la vida dels altres. “No hi cap criat més important que el seu amo, ni cap enviat més important que el qui l’envia. Sabent això, feliços vosaltres si ho practiqueu” (Jn 13,16-17)

Els cristians hem de viure fent el bé i sent bones persones. Tot i que aquest programa de vida és senzill, costa. L’egoisme, les vanitats i les ganes d’imposar-nos als altres construeixen muralles que impedeixen aquest apropament a la felicitat personal. Estimant de forma gratuïta ens trobem a nosaltres mateixos. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida: ningú no arriba al Pare, si no hi va per mi” (Jn 14,6)

divendres, 22 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La vida és un devenir ple de moments que necessiten ser compresos i discernits. No sempre tenim la llum suficient per saber què hem de fer i com ho hem de fer. Per això té sentit demanar un guiatge de cor per poder trobar el camí a seguir per tal que la nostra vida tingui sentit i tinguem la pau interior per tal de ser persones lliures. “Envieu-me la llum i la veritat; que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya sagrada al lloc on residiu” (Sl 41)

Tot i tenir ganes de trobar sentit a la vida, tot i estar en actitud de recerca alguns cops tenim dificultats de trobar aquells referents que val la pena escoltar o aquelles persones que hem de fiar-nos. Cal estar atents per descobrir-los. Sovint als tenim a prop, però els ulls no hi veuen i les orelles no hi senten. “¿Fins quan ens tindràs en la incertesa? Si ets els Messies, digui-ho clar. Jesús els respongué: “Ja us ho dit, però no voleu creure. Tot el que jo faig en nom del meu Pare parla a favor meu” (Jn 10,24-25)

dijous, 21 d’abril del 2016

Estimar, fer el bé, pregar i viure el present

El professor Gabriel Magalhaes ha fet una interessant conferència a la setzena edició de l’aula Maragall de la fundació Joan Maragall. En la seva intervenció ha presentat els eixos bàsics del que serà el llibre que està preparant per aquesta fundació sobre Cristianisme i temps en la cultura europea. La mirada lliure i creativa del professor, que ni és teòleg ni filòsof, és especialista en literatura, li permet presentar les seves vivències cristianes de manera força original i diferent del que podem estar acostumats escoltar en molts àmbits eclesials. Al no sentir-se amb la necessitat de ser religiosament correcte, ha intentat mostrar el nucli essencial de la fe cristiana per les persones del nostre temps. Les seves aportacions són força útils per obrir noves perspectives i estimular el pensament cristià contemporani.

Segons Magalhaes els cristians ni podem ser presoners del passat, perquè ens aferrem al tradicionalisme, ni podem estar obsessionats en la construcció del futur presentat com una transformació social i política. El futur pot ser una trampa i un consol. Després d’una lectura pausada del Nou Testament el professor Magalhaes està convençut que Jesús proposà viure profundament el present conreant al màxim la morada interior de l’espiritualitat des de la llibertat personal. El compromís social, la lluita per la justícia i la transformació de la societat són una projecció de la vida interior alimentada per la pregària. La vida interna sosté l’experiència cristians. Els cristians hem d’estar preocupats en estimar i fer simplement el bé, sense buscar les projeccions socials de tot això. Reconec que el punt de vista del professor Magalhaes és singular i, en alguns aspectes, ha provocat més d’alguna objecció. 

dimecres, 20 d’abril del 2016

Els ideòlegs de la barbàrie – II

Un altre ideòleg important de la barbàrie és l’egipci Sheikh Abu Abdullah al Muhajir pseudònim de Muhammad Ibrahim al Saghir, un altre pseudònim era Abdurrahman al-Ali. Al Muhajir es va graduà a la Universitat Islàmica d'Islamabad i participà en la gihad a l'Afganistan on ensenyà en els camps que els gihadistes tenien Kabul. Fou una de les persones que més influí en el pensament del jordà al Zarqawi quan el març de 1999 s’instal·là a Afganistan. Allí al Muhajr tutelà tot el procés d’aprenentatge d’al Zarqawi en la jurisprudència islàmica. Durant molt de temps Al Muhajr fou l’encarregat d’ensenyar la jurisprudència islàmic a molts combatents àrabs que estaven en els camps militars d’Afganistan.

En les seves intervencions sempre ha reivindicat la necessitat de crear un califat on s’unifiquessin tots els musulmans. El pensament d’al Muhajr qüestionà, en més d’una ocasió, les doctrines d’Osama bin Laden de qui criticava que algunes de les seves decisions es desviaven de l’ortodoxia islàmica i era crític amb les aliances que els àrabs feien amb els taliban. Aquesta actitud li aportà molts problemes amb alguns dels grups que lluitaven a l’Afganistan. La relació conreta d’al Muhajr amb al Zarqawi fou decisiva perquè aquests s’apropes a les idees de la gihad extrema i violenta admetent el martiri com una estratègia per agradar a Al·là.

Quan la fi de la guerra d’Afganistan significà la destrucció de l’Emirat Islàmic de l’Afganistan a finals del 2001, al Muhajir abandonà aquest país i es va traslladar a l'Iran, juntament amb altres dirigents d’Al Qaeda i altres líders àrabs afganesos. A Iran al Muhajir consoldà la seva fluència dins l’elaboració del pensament de l’organització d’Al Qaeda. Especialment, fou rellevant en l’evolució de pensament d’aquest grup i seguí influint sobre al Zarqawi quan aquest abandona Iran per instal·lar-se a Iraq. En aquest país Zarqawi feu servir en l’endoctrinament dels seus gihadistes dos llibres d’al Muhajir “Els pioners de propagació de la Sunna” i “La jurisprudència de la sang” (més coneguda com La jurisprudència dels problemes de la gihad). Per internet circula un registre oral de les conferències d’al Muhajir sobre Introducció a la jurisprudència de la gihad.


Al Muhajir postulava que qualsevol país abandonant l'estat de dret positiu és una terra de la infidelitat i que els musulmans estan obligats a marxar. També va escriure que hi ha un consens absolut en el vessament de sang incondicional d'un infidel a menys que ell o ella està sota la protecció de les circumstàncies estipulades per la Xaria. Defensava que posar-se del costat dels apòstates contra els musulmans és la major infidelitat de tots, i que l'Islam no diferencia entre militars i civils. Ell va escriure que "la brutalitat de la decapitació es fins i tot agradable per Déu i el seu profeta"

dimarts, 19 d’abril del 2016

Els ideòlegs de la barbàrie - I

La barbàrie moderna és el terror d’Estat Islàmic. Aquests salafistes gihadistes defensen una lectura fonamentalista de l’islam. És la seva i pretenen que sigui assumida com a pròpia per la resta de musulmans. El pensament d’aquest fanàtics islamistes és el resultat de lectures forçades dels textos islàmics i interpretacions rígides de la tradició musulmana. Al darrera de tot aquest procés de progressiva deriva bàrbara d’aquest salafisme gihadista hi ha un grup de pensadors que, a través dels seus escrits, han esdevingut doctrina indiscutible d’aquestes propagandistes del fanatisme i del terror.

Entre ideòlegs d’aquesta barbàrie salafista gihadista destaquen, entre altres. En primer lloc, Abu Bark al Naji autor del llibre La gestió de la barbàrie, escrit, probablement entorn a l’any 2000 i publicat a internet l’any 2004. La veritable identitat Abu Bakr al Naji seria Abu Jihad al-Masri, tot i que aquest probablement amaga una altra identitat, ja que aquest nom vol dir simplement “pare de la lluita” i al Masri significa “l’egipci”. La identitat real  que podria ser la de Muhammad Khalil al-Hakaymah. Abu Bark al Naji probablement era el cap dels mitjans de comunicació i la propaganda d’Al Qaeda, i podria ser també el cap d'operacions externes d’aquest grup.

Abu Bakr al Naji escriví diversos llibres i fulletons sobre el tema de la gihad. Un d’ells Mite de la il·lusió (2006) és una anàlisi de la comunitat d'intel·ligència nord-americana. Al setembre d'aquest mateix any publicà un breu article titulat Cap a una nova estratègia en la resistència contra l'ocupant publicat a internet. En aquest assaig, manté que cal seguir fent operacions a gran escala contra els nord-americans a l'Iraq i els israelians a Palestina, també proposa emprendre la gihad individual o de petits grups especialitzats en violència de baixa intensitat contra les "forces d'ocupació". Abu Bakr al Naji proposà en diverses ocasions, a fi d’impactar en l’opinió pública i causar un gran desànim, efectuar decapitacions o operacions que puguin provocar grans baixes de musulmans innocents.

El llibre bàsic de Abu Bark al Naji és  La gestió de la barbàrie. La proposta central d’aquest llibre és la necessitat de tenir una estratègia per establir un califat islàmic. Aquesta estratègia, proposa Naji, ha de tenir l’objectiu de crear un clima de violència i ressentiment contra els musulmans que permeti crear un clima de reclutament de gihadistes i la produir màrtirs de l’islam. Naji suggereix que una guerra de posicions a llarg termini evidenciarà les debilitats de les superpotències enfrontades als gihadistes. Considera que una campanya de violència extrema aconseguirà el suport popular que permetran, a la llarga, la implantació de la xaria. Segons Naji els països potencialment sensibles a aquesta estratègia serien: Jordània, Aràbia Saudita, Iemen, Àfrica del Nord, Nigèria i el Pakistan. Aquest llibre ha estat qualificat com el Mein Kampf dels gihadistes. Morí en un atac aeri nord-americà al Pakistan el 31 d'octubre de 2008

dilluns, 18 d’abril del 2016

Enquesta de la joventut àrab

La consultora ASDA'A Burson-Marsteller acaba de publicar l’8ena Enquesta de la joventut àrab (2016). Aquesta consultora, amb 11 oficines pròpies i 10 afiliades a tot l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica, forma part del grup Burson-Marsteller i ofereix serveis als governs, empreses multinacionals i clients corporatius regionals a través de la seva experiència els sectors de la Tecnologia, Finances, Salut, Energia i Medi Ambient, així com la comercialització de productes de comunicació i Relacions Públiques. Per la seva part el grup Burson-Masteller forma part del gran grup WPP-Young & Rubicam especialitzat en marketing de comunicació. Tot i que els nom inicial del grup fundat l’any 1985 té poc a veure amb el seu negoci actual.

L’enquesta anual de la joventut àrab de 2016 ha estat feta per l’empresa enquestadora internacional "Penn Schoen Berland” (PSB). El seu objectiu era explorar les actituds entre la joventut àrab de 16 països de l'Orient Mitjà i el Nord d'Àfrica. PSB va realitzar 3.500 entrevistes cara a cara, entre l'11 de gener i 22 febrer 2016 a un mostra de la meitat d’homes i la meitat de dones àrabs en un grup d'edat de 18 a 24. Les entrevistes van ser realitzades en àrab i en anglès. L'objectiu d'aquest estudi anual és presentar idees basades en l'evidència en les actituds de la joventut àrab per tal de proporcionant a les organitzacions del sector públic i privat dades útils per la seva presa de decisions i la formulació de polítiques. El joves eren 16 països: Consell de Cooperació del Golf (GCC): Bahrain, Kuwait, Oman, Qatar, Aràbia Saudita i Unió d’Emirats Àrabs (UEA); països del Llevant i Iemen: Jordània, l'Iraq, Líban, Palestina i el Iemen; i països del Nord d'Àfrica: Algèria, Egipte, Líbia, Marroc i Tunísia. L'estudi va ser encarregat al gener de 2016. Les entrevistes es van dur a terme a partir del 11 de gener al 22 de febrer pel dels entrevistats professionals. Les entrevistes es van realitzar en àrab i en anglès. El marge d'error és de +/- 1,65% per a la mostra total i més gran per als subgrups.

Les principals conclusions d’aquesta enquesta són:
  1. Una gran majoria dels joves àrabs refusen Estat Islàmic i creuen que fracassarà en el seu intent d’establir un estat islàmic.
  2. La manca de treball i oportunitats són vistos com la causa número una de reclutament d’Estat Islàmic.
  3. Molts àrabs joves creuen que les relacions entre sunnites i xiïtes s'estan deteriorant i que religió té un paper massa rellevant a l'Orient Mitjà.
  4. Aràbia Saudita, Unió Emirats Àrabs i els Estats Units són vistos com el principals aliats a la regió. Consideren que la influència d’Iran va en augment.
  5. Els joves àrabs estan dividits sobre l'acord nuclear iranià i el conflicte sirià.
  6. Cinc anys després de lluitar per la llibertat política durant la primavera àrab, avui la majoria de joves àrabs donen més prioritat a l'estabilitat que la democràcia.
  7. Els joves àrabs volen que els seus líders facin més per millorar la llibertat personal i els drets humans dels ciutadans, especialment els de les dones.
  8. La Unió d’Emirats Àrabs és vista com un model de país que és econòmicament segur, i és la nació més afavorida per viure i crear una empresa.
  9. Els joves àrabs estan preocupen per la caiguda dels preus del petroli, especialment els joves que viuen en països de l’Opep. La majoria encara creuen que tenen dret a rebre subvencions per l’energia, però si s’han de retallar que comencin pels emigrants.
  10. Cada cop més hi ha més joves àrabs que obtenen les seves notícies a través de diari on-line en lloc del televisor o dels mitjans impresos.

diumenge, 17 d’abril del 2016

No esteu sols

No esteu sols, aquest és el gran missatge que el papa Francesc ha transmès a Lesbos. Les seves paraules han anat acompanyades del gest càlid de l’apropament al dolor dels refugiats. En aquest gent solidari, el papa ha estat acompanyat de Bartomeu I, cap de l’Església ortodoxa de Constantinoble, i Jeroni II, arquebisbe d’Atenes i Grècia. Avui, l’ecumenisme ha enviat un senyal d’unitat que mostra la unitat possible en l’amor. A la perifèria de la tranquil·la Europa, dues esglésies cristianes han mostrat al món el camí ha recórrer davant el sofriment dels refugiats d’Orient Mig i d’altres països escindits per cruentes guerres civils. Ha estat un dia per l’esperança. "No perdeu l'esperança", ha demanat el papa als refugiats, "tant de bo que tots els nostres germans i germanes en aquest continent, com el Bon Samarità, vinguin a ajudar-vos amb aquell esperit de fraternitat, solidaritat i respecte per la dignitat humana, que els ha distingit al llarg de la història".

En la perifèria de les benestants societats europees el dolor hi fa estada. Mentrestant, els seus governants ignoren la compassió i no tenen misericòrdia davant el trencament de les esperances de milers de persones. El fred càlcul de les aritmètiques electorals, la por a l’ascens dels populismes, ha endurit els cors del governants europeus i giren el cap per no trobar-se amb la mirada dels que reclamen justícia. El dret d’asil queda truncat per l’ ignominiós oblit de molts dels plàcids governants de la Unió Europea. A ells, a la perifèria de les seves societats, al marges de les fronteres de la Unió, només hi ha deportats que seran bescanviats per diners a Turquia. Gràcies al gest del papa Francesc, encara que només sigui una petita espurna d’esperança, ha fet que algunes persones seguíssim podent confessar que la dignitat humana està per damunt de qualsevol altre consideració. Com ha dit a Lesbos el papa Francesc: “els emigrants, abans que números, són persones, noms i històries, i han de ser tractades com a tals”.

dissabte, 16 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La vida interior necessita tenir guiatge, un acompanyament espiritual que orienti el que experimentem, les lectures que fe i les sensacions que vivim. Ens calen mestres de vida interior. "Sentí que llegia el profeta Isaïes i li preguntà "Entens això que estàs llegint?" El funcionari li va respondre "¿Com ho he d'entendre, si ningú l'orienta" Ac 8,30-31.


Hem de ser confiats i viure esperant que més enllà de les nostres capacitats, l’amor obre nous horitzons i eixample l’esperit. Estem cridats a l’esperança, el camí és l’estimació plena als demés i a nosaltres mateixos. Totes dues conreen el nostre esperit i porten la pau al cor. “El seu amor per nosaltres és immens, la fidelitat del Senyor durarà per sempre” Sl 116

divendres, 15 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Les persones ens preocupem sovint per les coses que ens permeten viure i fer-ho de forma digna, és normal. Però també, hem de saber distingir el que és important pel nostre creixement personal, la vida interior que permet viure en pau amb nosaltres mateixos. No podem quedar presoners pels neguits de la vida i oblidar-nos d’allò que és important. “No us afanyeu tant per aquests aliment que es consumeix, sinó pel que dura sempre i dóna la vida eterna, per l’aliment que el Fill de l’home us proporciona” Jn 6,27    

¿Què és important en la vida?, ¿on es troben els referents per la felicitat? ¿on cal buscar-los?. Segurament estem més entretinguts en coses que no ajuden a trobar la pau interior que en allò que aporta la felicitat. Sovint estem preocupats per aspectes banals de la vida o capficats en qüestions accessòries que, en lloc de donar-nos alegria, són font de neguits i malestar. Preocupem-nos d’allò que dóna sentit el fet de viure. “Jo sóc el pa que dóna vida: els qui vénen a mi no passaran fam, els qui creuen en mi no tindran mai set” Jn 6,35

dijous, 14 d’abril del 2016

¿Radicalització de l'Islam o islamització del radicalisme?

A França, els diferents atemptats perpetrats per Estat Islàmic, ha obert un interessant debat en relació al perfil dels terroristes, les causes de la seva radicalització i les relacions amb el gihadisme violent. El debat està polaritzat, bàsicament en dues qüestions. La primera, està relacionada amb el concepte radical, es critica l’excessiva banalització d’aquest concepte i la fàcil associació que pot fer-se entre la radicalitat, l’islamisme i la violència.

La segona qüestió gira entorn al debat ocasionat per dos punts de vista enfrontats alhora de valorar els orígens dels francesos compromesos amb la gihad violenta. Aquest debat es resumeix en les propostes defensades per dos grans especialistes com Gilles Kepel i Olivier Roy: ¿estem davant la "radicalització de l'Islam" o una "islamització del radicalisme"? Novament, el lligam entre els dos punts de vista està en l’ús de la paraula radical i la seva associació amb l’islamisme. Kepel considera que la “tercera generació” de l’islam a França té un greu problema. Aquests són ciutadans amb tots els drets polítics i socials com la resta de francesos, però pateixen més els efectes de la crisi. Això els porta a repensar la seva identitat i revalorar la dimensió comunitària de l’islam. Una minoria d’aquests joves , el procés de reislamització és radical i ostensible, inspirat amb el salafisme saudita, que els porta a combatre els impius i infidels d’occidentals.


Olivier Roy proposa una altra anàlisi. Per a ell, el procés dels joves radicals no és lineal. No necessàriament es comença per una adhesió al salafisme i evoluciona cap a la gihad. La majoria dels joves terroristes tenen una formació religiosa superficial, són poc practicants de la religió. Culturalment segueixen els mateixos patrons que altres joves. En aquests sentit es poden considerar joves occidentalitzats. El que és sorprenent és que, quan es radicalitzen ràpidament s’adhereixen a la gihad violenta i troben en l’Alcorà la legitimitat de la seva violència. Roy suggereix que aquesta radicalització és principalment un conflicte generacional. La practiquen, en un moment donat, uns joves que no volen la cultura dels seus pares i refusen. La violència a la qual pertanyen és una "violència moderna". En el seu comportament hi ha una revolta social contra la discriminació que pateixen a l'escola o a la feina. Per això, Roy sosté que "no hi ha una radicalització de l'Islam”, sinó una islamització del radicalisme.

dimecres, 13 d’abril del 2016

Anunci del Ramadà 2016

El Consell teològic musulmà de França a publicat una nota informativa fixant les dates de celebració del Ramdà d’aquest any. Aquesta nota explica que, tenint en compte diversos elements de caire astronòmic basats en criteris científiques, el consell declara que està en condicions de poder afirmar de forma precisa sobre el mes de Ramadà de l’any 1437 H (2016) que hi haurà la conjunció lunar el diumenge, 5 de juny de 2016, a les 02:59 GMT (16:59 hora de París). Les dades astronòmics confirma que la lluna creixent, d'acord amb els criteris del Consell Europeu per les Fatwa i la recerca (ECFR), reunirà les condicions per ser visible el dilluns 5 de juny en l'àrea àmplia que compren el sud i oest del continent africà fins el conjunt de l'Amèrica Llatina i els Estats Units.


Per l’inici del mes Shawwal (dècim mes del calendari musulmà) de l’any 1437 H (2016), la conjunció lunar es durà a terme el dilluns, 4 de juliol de 2016 a les 11:01 GMT (13:01, hora de París). D'aquesta manera la visió de la lluna serà possible en el mateix dia a l'àrea ampliada a l'oest d'Amèrica Llatina. Així, d’acord amb aquestes dades científiques el primer dia de Ramadà serà dilluns, 6 de juny de 2016, i l’Aïd al-Fitr, la fi del Ramadà, serà el dimarts 5 juliol de 2016.

dimarts, 12 d’abril del 2016

La islamofòbia dins l’estratègia de la re-islamització

Estat Islàmic ha donat a la lluita ideològica tanta importància com els seus actes terroristes. Per tal d’aconseguir commoure als musulmans, especialment els que han de ser els seus prosèlits, Estat Islàmic presenta als creients de l’islam com a víctimes d’un procés de persecució. La idea central de l’estratègia de re-islamització propiciada pels salafistes gihadistes es fer dels musulmans una comunitat diferenciada dins de les pròpies societats europees a fi de resistir la creixent islamofòbia. Per l’èxit d’aquesta estratègia cal un pas previ: procurar que els europeus musulmans trenquin els seus vincles amb la societat on viuen i transitin, a través d’un procés de des-identificació social i de trencament dels seus sentiments de pertinença, cap la integració d’una comunitat musulmana global.


Un cop fet aquest recorregut, el següent pas és aconseguir que aquestes comunitats des-identificades protegeixen els combatents gihadistes retornats a Europa amb la missió d’actuar com agents actius d’Estat Islàmic. Per fer-ho es magnifiquen les tendències islamofòbiques presents en les societats europees i es presenten els musulmans, en general, com a víctimes del brots de xenofòbia i racisme apareguts com a resposta dels atemptats gihadistes. Estat Islàmic es mou dins del cercle, prou conegut en la psicologia social, de presentar l’agressor com a víctima, en aquest cas víctimes de l’odi a l’islam. Una part dels gihadistes retornats es dediquen a aquesta lluita ideològica orientada a atiar el sentiment de persecució dels musulmans a fi d’aconseguir generar, en una part dels ciutadans musulmans europeus, un sentiment d’odi a tot el que és occidental. A la fi d’aquest procés, és d’esperar el sorgiment d’un nou sentiment de pertinença: ser membres d’una àmplia comunitat de creients en l’islam que té en el califat el lloc esperada on poden viure plenament la seva religió.

dilluns, 11 d’abril del 2016

Re-islamitzar els musulmans

No sembla que els atacs terroristes d’Estat Islàmic a Europa siguin com a resposta dels atacs militars europeus a l'Orient Mitjà. L’objectiu dels islamistes d’Estat Islàmic no és cap reacció als èxits de l’ofensiva militar, sinó unir i re-islamitzar al conjunt dels musulmans més enllà dels que manifesten unes adhesions fonamentalistes. Les actuacions d’Occident a l’Orient Mig no formen part de les cadenes de causa efecte associades a les tensions provocades per la resposta occidental a l’ofensiva del terrorisme islamista.


La base de l’ofensiva d’Estat Islàmic a Europa, per ara circumscrita a França i Bèlgica, és el resultat de l’anomenada tercera onada del gihadisme teoritzada, en el seu moment, per Abu Musab al-Suri en el seu llibre "Crida a la resistència islàmica global". D’acord amb aquests principis el que Estat Islàmic ha posat en marxa a Occident és una combat fonamentat en una determinada comprensió de l’Islam. Bàsicament assistim a un enfrontament religiós, segons els paràmetres d’aquests fanàtics islamistes, que fan servir la lluita armada per estendre la seva comprensió de l’islam. En cap cas, en contra del que sostenen algunes persones, el terrorisme islamista a Europa no és l’expressió d’uns revolucionaris que instrumentalitzen l’islam.

diumenge, 10 d’abril del 2016

Estat Islàmic, canvia la seva estratègia a Europa

Durant mesos, molts analistes improvisats del terrorisme islamistes insistien que el perill pels europeus estava en la proliferació de llops solitaris escampats pel continent. Però les investigacions sobre el darrer atemptat de Brussel·les del 22 de març evidencien el seu lligam amb l’atemptat de Paris el 13 de novembre del 2015. El perfil dels terroristes implicats en aquests atemptats demostra que tots ells estaven perfectament entrellaçats a partir d’un nucli de gihadistes retornats de Síria. L’anàlisi d’aquestes persones aporta unes conclusions desconcertants i preocupants. Fins fa poc, tothom considerava que Estat Islàmic, a diferència d’al Qaeda, no estava interessat en atacar Europa. Més aviat, els seus objectius a curt terme, eren enfortir i ampliar els territoris conquerits a Síria i Iraq.

Els atacs a Brussel·les i París revelen un canvi en l'estratègia d’Estat Islàmic. Les investigacions sobre aquests atemptats demostren les estretes connexions entre les dues accions. Les evidències senyalen que existeix una extensa xarxa  de terroristes d’Estat Islàmic a Europa amb prou logística per actuar. Alguns analistes suggereixen que el nombre de retornats disposats a actuar a Europa són molts, es parla d’unes 400 persones. Per algunes dades aportades pel New York Times, Estat Islàmic té una unitat específica per dirigir les actuacions a Europa sota la supervisió directe del califa Abu Bakr al-Baghdadi.

La situació és preocupant. L’amenaça de l’Estat Islàmic a Europa és molt superior a la que es pensava en un primer moment. Res a veure amb les accions aïllades dels llops solitaris. Estat Islàmic té a Europa una xarxa operativa ben organitzada, entrenada i capacitada per actuar. No és improbable que, malgrat els bons resultats policials, baixi la intensitat del terrorisme d’Estat Islàmic. Es tracta d’una organització que s’ha tornat global i no hi ha indicis que abandoni la seva espiral d’atemptats a Europa. Ens hem de preparar per adaptar-nos  a aquesta nova situació. Si els serveis d’intel·ligència europeus no saberen en el seu moment copsar aquest canvi d’estratègia d’Estat Islàmic, és d’esperar que el governs europeus sàpiguen adoptar ara les accions polítiques pertinents per evitar que la barbàrie del terror malmeti els valors democràtics i la convivència a Europa.

dissabte, 9 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

L’egoisme, les pors o les cobdícies de les persones tanca els cors a l’estimació. Això genera patiment i sofriment a altres persones. Aquestes persones necessiten, en primer lloc, ser acollides en la misericòrdia i consolades, tot seguit, alliberades gràcies a l’amor sens límits. Confiem amb la força de l’amor que venç totes les limitacions. “El Senyor és a prop dels cors que sofreixen salva als homes que se senten desfets. Els justos sofreixen molts mals, però el Senyor sempre els allibera”

Per anar per la vida, hem de ser el màxim de sincers. Hem de ser persones exemptes d’hipocresia o simulació. És el mateix que dir sempre la veritat, allò que sentim o pensem realment; que no som falsos o dissimulem. Cada dia tenim múltiples ocasions per ser transparents. El mateix que diem per les persones és aplicable a les institucions, especialment a les polítiques i als polítics. “Qui obra malament té odi a la llum i es vol quedar en la foscor, perquè la llum no desemmescari les seves obres. Però els que viuen d’acord amb la veritat si que busquen la llum, i que tothom vegi que fan, ja que ho fan segons la llum”

La vida alguns cops es torça, ens generen dubtes i ens provoca neguit. Hem de saber dominar aquests moments, procurant que no siguin ells els que ens condicionin. Tenim prou recursos per recobrar la serenor i viure les adversitats amb tranquil·litat. "El Senyor m'il·lumina i em salva /¿qui em pot fer por? / El Senyor és el mur / que protegeix la meva vida, / ¿qui em pot esfereir?

divendres, 8 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana y


Per ser creient no calen masses rituals complexos ni escenificacions florides de la fe. Més aviat, passa el contrari. Cal proclamar una fe senzilla basada en la creença que neix de la confiança de la manifestació que Déu és amor i que l’estimació tot ho pot, tot ho transforma, renova l’esperit i agermana les persones. “Vós no voleu oblacions ni sacrificis, I m’heu parlat a cau d’orella; no exigiu l’holocaust ni l’expiació.Per això us dic: Aquí hem teniu” (Sl 39)


El diàleg de Jesús amb Nicodem és contundent. És clar quan diu: cal néixer de nou. La proposta no és cap abstracció. Per recuperar la joia interior cal obrir-se a un esperit nou que ens ajuda a renovar el cor i canviar d’actituds. L’amor, l’estimació plena als demés, la sol·licitud a l’amor que reclamen els altres ens ajuden a descobrir aquesta dimensió interior que allibera i transforma. "Jesús digué a Nicodem: “Heu de néixer de nou. El buf del vent va allà on vol; en sents la remor, però no saps d’on ve ni on va. Una cosa semblant passa amb el qui neix del buf de l’Esperit”l

dijous, 7 d’abril del 2016

Marroc vol formar als imams de Múrcia

La intensitat i extensió del salafisme gihadista preocupa al Regne del Marroc. Preocupa molt. Per evitar la proliferació d’aquest salafisme les autoritats marroquines han pres la iniciativa de lligar en curt els seus imams marroquins. Al Marroc, el govern ho té fàcil per controlar els imams però, pel que ha transcendit, res vol estendrà aquest seguiment fora de les seves fronteres. Segons explica el diari murcià La Verdad el cònsol del Marroc a València ha explicat que el seu govern vol obrir un consolat en aquesta comunitat autònoma i formar als imams d’aquesta regió. A més, el cònsol demanà l’assignatura d’àrab en els centres educatius perquè els “nens marroquins han de saber d’on venen i conèixer la seva cultura i el seu verdader idioma” i garantir que l’aprenentatge de la llengua “no es faci de forma clandestina”. 

Les paraules del cònsol són força clarificadores. El govern del Marroc no vol perdre el control ideològic de les persones que tenen relació amb aquest país, encara que, per ciutadania no en siguin ja ciutadans. Per fer-ho els imams són una peça estratègica i de primera magnitud a la regió de Múrcia, on bon part de comunitats musulmanes estan en l’òrbita de Justícia i Caritat, també coneguda com Justícia i Espiritualitat, moviment islamista radical marroquí enfrontat amb la barreja polític religiosa que sosté la casa reial marroquina. Insistir en la formació dels imams o treure les classes d’àrab dels oratoris i mesquites és una bona estratègia per esquivar el control ideològic a través de l’aprenentatge de la llengua. 

És evident que cal formar els imams, aquesta és una assignatura pendent que tenen molts països europeus, però també és evident que les comunitats musulmanes d’aquí han de tenir prou autonomia per dissenyar aquesta formació evitant les ingerències i supervisions dels governs estrangers. Si bé l’islam del Marroc està força lluny de les derives fonamentalistes d’altres països, i això és una garantia que els formadors enviats pel govern marroquí presentaran un islam conciliador i tolerant, això no justifica admetre com a normal el que és una clara ingerència que, per fer-ho més excels, es fa en un altre país. Per acabar, voldria destacar que tenir autonomia en la gestió d’aquesta formació crearia les condicions per que sorgir una reflexió pròpia i renovada de l’islam europeu.

dimecres, 6 d’abril del 2016

La religió font de resiliència i de sentit

Amb una simple mirada al nostre entorn ens adonem que el fet religiós no s’ha diluït. L’espai públic, el lloc comú per la convivència, està ocupat per múltiples expressions religioses. No obstant, algunes persones, encara manifesten un cert rubor per expressar la rellevància que té la religió en la seva vida privada. Per alguns, el fet religiós es troba a l’arrel de la seva actitud davant de la vida. D’altres, la religió aporta un sentit difús de pertinença que ajuda a passar el tràngol de la quotidianitat. Moltes persones troben en el fet religiós motius sòlids per suportar la inclemència dels esdeveniments. En definitiva, la religió continua actuant com a motor de resistència per trobar un sentit a la vida.

Probablement han canviat, i molt, les pràctiques religioses. Les persones són menys proclius a participar activament en les propostes litúrgiques d’algunes confessions. A casa nostra això és evident en relació a l’església catòlica. En altres països passa el mateix amb altres confessions religioses. Però hi ha altres països que es notòria la recuperació de les pràctiques religioses. Mentre en uns llocs es constata la minva de la pràctica religiosa tal com era coneguda fins ara, en altres, la religió es coneix una notable efervescència social. En qualsevol cas, els fets no qüestionen que la religió continua essent una font de resiliència. Gràcies a la religió les persones resisteixen i troben el sentit de la vida.

Hom podria pensar que la religió té rellevància pel seu paper funcional en la societat moderna, tal com en el seu moment descriví Durkheim. És cert, però no és la única possibilitat. La religió va més enllà de la seva utilitat social. Gràcies a la religió moltes persones troben un sentit a la vida enfront al que consideren un absurd. Les tradicions religioses, amb les seves interpretacions, valors i principis actuen com a “comunitats d’intepretació” (Habermas) o aporten “horitzons de sentit”. Gràcies als quals les persones reinterpreten els esdeveniments i defineixen una visió que transcendeix la realitat. Les religions permeten anar més enllà de la realitat present. Les religions són font de resiliència i esperança.

dimarts, 5 d’abril del 2016

Aixeca de la pols el desvalgut

El gest del papa Francesc anant el proper dia 15 a Lesbos és un gest que ens retorna als europeus la dignitat perduda per la inanició, els errors o el ridícul dels governants europeus davant la crisi dels refugiats. El papa Francesc, juntament amb el patriarca ecumènic Bartolomé faran realitat, encara que sigui en forma de gest simbòlic, allò que diu el salm 113 “aixeca de la pols el desvalgut”. Anant a Lesbos i situant-se al costat al costat dels refugiats, totalment desvalguts i desatesos pels poders públics comunitaris, aportaran la solidaritat de les esglésies cristianes.


Aquest està ple d’esperança i transmet la solidaritat de les esglésies amb unes persones que pateixen l’horror de les enfrontaments a l’Orient Mig. Enfront de l’escàndol de la política comunitària europea de propiciar els retorns forçats a canvi de diners a Turquia, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé recordaran als governants que el passa a les fronteres europees és una vergonya insuportable a la mirada de Déu. Allí la humanitat perd el seu rostre i Crist és novament crucificat en cada una de les persones que esperen ser acollides en la seva fugida de l’horror de la guerra. Les esglésies aporten l’esperança de la resurrecció, però per arribar-hi els governs han de ser solidaris amb el sofriment inhumà d’aquestes persones. Amb aquest gest, el papa Francesc i el patriarca Bartolomé donaran veu als que no tenen veu per explicar la indignitat a que estan sotmesos. Ens toca a la resta dels cristians fer possible el que diu també el salm referint-se als desvalguts, “treu el pobre de la cendra, per asseure’ls entre els poderosos de la terra”

dilluns, 4 d’abril del 2016

Antecedents de l’Islam 27. La Cúpula de la Roca

La tradició islàmica és rica en fets i anècdotes associades als primers moments de la vida de Muhàmmad, però, curiosament, són febles o totalment absents les referències escrites a ell en els primers testimonis escrits de l’islam, així com en els registres arqueològics dels seus primers moments. Una de les primeres referències escrites a Muhàmmad es troba en un dels edificis més emblemàtics d’aquesta primera època és l’anomenat temple de la Cúpula de la Roca situat en l’esplanada ocupat per l’antic temple jueu de Jerusalem que havia estat destruït pels romans l’any 70. En aquest temple, que no és cap mesquita, els musulmans veneren el lloc on, segons la seva tradició, Muhàmmad pujà als cels on veié l’Alcorà sencer i després, al tornar a la terra, com que no recordava el que havia vist l’aniria rebent de forma fragmentària a través de diverses revelacions.

En aquesta mateixa explanada de l’antic temple de Jerusalem també existeix l’anomenada mesquita de l’Aqsa, la mesquita més allunyada, en referència a un fragment de l’Alcorà que esmenta que Muhàmmad fou transportat des de la Meca  a un lloc d’adoració el més allunyat des d’on pujà al cel. Aquest mesquita seria el lloc on arribà Muhàmmad des de la Meca, mentre que la Cùpula de la Roca fora el lloc des d’on s’enlairà. En aquest mateix indret també es considerat sagrat pels jueus perquè en ell es veneren les restes del seu sagrat en forma del Mur de les Lamentacions. Tot i que la tradició islàmica relaciona aquesta mesquita amb el viatge nocturn de Muhàmmad, les dades històriques evidencies que aquest edifici fou construït pels omeies entre els anys 689 i 691, molts anys després de la mort del fundador de l’islam. Des del punt de vista arquitectònica, existeixen proves que la mesquita fou construïda sobre les ruïnes de part del temple de Jerusalem original i la seva estructura fou alterada a causa de diversos terratrèmols i reconstruïda cinc cops com a mínim. L’última gran reconstrucció data del 1035.

Els islamòlegs destaquen que la Cúpula de la Roca, tot i que és molt important dins de l’univers simbòlic dels musulmans, és considerat el tercer lloc sagrat de l’islam després de la Meca i Medina, té una decoració sòbria sense masses referències teològiques en els textos escrits en les seves parets. Només es reprodueix sis cops la basmala: “En nom de Déu clement i misericordiós, igualment s’afirma en sis inscripcions només la cita de que “Muhàmmad és el missatger de Déu” i dos cops la sahada escrita de forma tripartitat:  “No hi més déu que Déu, no hi ha res que se li pugui associar, Muhàmmad és el seu missatger” que contrasta amb la forma bipartida tradicional:  “No hi més déu que Déu i Muhàmmad és el seu missatger”. Una de les inscripcions esmenta el seu constructor, el califa Abd el Malik. Sorprèn que no hi hagi cap referència explícita al llibre sagrat dels musulmans, l’Alcorà, tot i que l’edifici commemora un fet nuclear a l’islam: la pujada al cel de Muhàmmad per veure el text que després rebrà per revelació. Un altre fet sorprenent és el fet que en un primer moment en aquest temple  no hi havia cap inscripció al·lusiva a Muhàmmad com a profeta de l’islam. Les inscripcions referides a Muhàmmed no foren incorporades als frontons del temple fins l’any 696 per ordre del propi califa Malik. Alguns islamòlegs, consideren aquesta circumstància molt curiosa i suggeridora de moltes interpretacions.

diumenge, 3 d’abril del 2016

La prevenció de la radicalització islàmica violenta a França

El passat 21 de març, 150 personalitats franceses de religió musulmana es reuniren amb una cinquantena de responsables ministerials i representants d’organismes relacionats amb els processos de radicalització així com amb experts en aquesta problemàtica. L’objectiu d’aquesta trobada era debatre que es pot fer a França per prevenir la radicalització islàmica violenta d’alguns joves francesos. Aquesta iniciativa forma part de l’anomenada Instància de diàleg amb l’islam de França promoguda pel ministre d’interior Bernard Cazeneuve, en tant que responsable dels cultes. Aquesta és similar a la tingué lloc varis mesos enrere.

Durant aquest encontre es debateren algunes temes que es consideren claus per entendre aquests processos de radicalització violenta o prevenir-los. En primer lloc, els assistents debateren com millorar la coordinació dels diferents poders públics amb competències amb aquestes temes amb les comunitats musulmanes franceses. Un altre tema de debat fou conèixer els processos de radicalització violenta en els centres penitenciaris. El següent tema analitzat fou l’estratègia a seguir per construir un discurs alternatiu als supòsits ideològics proposats pels fonamentalistes violents i com ajudar als imams en aquesta tasca. El darrer tema tractat foren les iniciatives a emprendre per combatre la seducció de les propostes fonamentalistes violentes entre els joves francesos. 

Els assistents en aquest encontre coincidiren en destacar que l’Estat, sense necessitat d’intervenir en els continguts teològics islàmics, hauria d’establir algunes condiciones per regular l’actuació dels imams en àmbits públics com són: presons, hospitals i exèrcits. En aquest sentit, es parlà de la creació d’un diploma per acreditar la capacitació dels imams per treballar en aquests àmbits. A fi de contribuir a renovar el discurs musulmà a França es proposà emprendre diverses iniciatives en l’àmbit acadèmic i en la recerca d’estudis islàmics. 

En relació a la seducció que el gihadisme violent exerceix entre alguns joves els debats destacaren que, si bé alguns d’aquests joves poden estar atrets per supòsits religiosos o afiliar-se al gihadisme com a resposta a desigualtats socials o processos d’exclusió social, l’absència de grans ideals i de valors universals tenen molta importància en aquesta fascinació pel fonamentalisme violent. S’anuncià que en breu es publicarà un llibre blanc on s’analitzen totes aquestes qüestions.

dissabte, 2 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

La vida és un camí. Mentre hi caminem, hem d'estar atents per adonar-nos que en aquest caminar ens trobem amb persones que ens ajuden a descobrir el mateix sentit de la vida. El que diuen, fan o, simplement, la companyia d’aquestes persones aporten llum al nostre cor. Hem d'estar atents i receptius per saber acollir a les altres persones en el nostre cor. "Prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. En aquell moment se'ls obriren els ulls i el reconegueren, però ell desaparegué. I es deien l'un a l'altre. "¿No és veritat que els nostres cors s'abrusaven dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria els sentit de les Escriptures?" (Lc 24,30-32) 

La Pasqua ens ensenya que la mort, la negació de la vida, pot ser vençuda per la força de l'amor. Ausiàs March temia la mort perquè anul·lava l'amor, però sabem que no és així, perquè l'experiència de la resurrecció és la intel·ligència que ens permet descobrir que l'amor venç tota mort. “Déu els donà l'aigua de la intel·ligència; es recolzen al seu braç i mai no cauen, confien en ell i no queden confosos" (Sir 15,3-4)

divendres, 1 d’abril del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha persones que la injustícia social els ha situat en els marges o la perifèria de la societat. El papa Francesc, en l’encíclica Laudato si parla de que en les ciutats existeixen “zones menys visibles, on viuen els descartables de la societat”. També hi ha persones que tenen la sensació de sentir-se exclosos o que no se'ls té prou en compte o, simplement, que són ignorats. Ells també estan al marge. Algunes persones, amb el seu caràcter expansiu o dominants afavoreixen aquestes circumstàncies. Aquestes situacions reclamen la nostra solidaritat i atenció. Hem d'acollir a tothom i ser el màxim de sol·lícits. "La pedra que rebutjaven els constructors ara corona l'edifici" (Sl 117) 

En l'ofici de viure, les persones ens trobem constantment amb situacions que reclamen discernir el què hem fer a fi de ser fidels a les nostres creences i als principis que donen sentit a la vida. Per això necessitem referents que ens ajudin i ens acompanyin a fer aquest discerniment. La lectura pausada i contemplativa, i la meditació de l'Evangeli és una bona pràctica per fer aquests discerniment. "Els obrí els ulls perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures" (Lc 24,45)