divendres, 31 de gener del 2014

El diàleg interreligiós enriqueix la societat

La diversitat cultural de les societats contemporànies ha propiciat la consolidació dels de diàleg interreligiós iniciats anys abans. La societat s’enriqueix d’aquest diàleg perquè, més enllà dels valors intrínsecament religiosos, es fomenta el respecte i l’apertura dels individus cap als valors dels altres. Els individus entren en comunicació i comunió de tal manera que l’altra no és estrany sinó un individu amb qui parlar i escoltar; això és un gran valor per la convivència. Per altra part, aquest diàleg permet obrir-se a les interpretacions dels demés, comprendre-les i buscar punts de trobada i enriquiment. En aquest exercici les visions del món dels altres aaporten claredat per entendre els punts obscurs de les pròpies conviccions de fe.

La societat ha de valorar positivament el diàleg interreligiós perquè, a més de renovar l’expressió cultural de les creences en valors transcendentals, ajuda a cohesionar-la i enfortir la convivència. Els governants han de contemplar amb interès l’existència de fòrums on les religions es trobin per intercanviar els seus punts de vista, ja que aquest exercici serveix per expressar uns valors que resulten fonamentals per la convivència cívica. El diàleg interreligiós ajuda a consolidar els valors sòlids de la democràcia, principalment perquè evidencia que es possible l’enteniment on abans hi havia enfrontaments i violències. És esperançador veure com diferents tradicions religioses, antigament involucrades en múltiples contenciosos, són capaces d’oferir a la societat propostes per construir el marc comú de convivència.

dijous, 30 de gener del 2014

Manresa, gran centre d’espiritualitat

El 25 de març de 1522, un jove basc de Loiola, Íñigo López, baixava des del monestir de Santa Maria de Montserrat i, en lloc d’anar a Barcelona, on tenia previst embarcar-se, s’aturà a Manresa on hi restà onze mesos. Durant la seva estada manresana completà  un procés de renovació interior iniciat durant el període de convalescència d’unes ferides de batalla a la seva Loiola natal i explicitat als peus de la Moreneta en el gest que s’anomenà la vetlla d’armes. Manresa proporcionà a Iñigo López l’oportunitat de madurar el seu viatge interior en una experiència espiritual que anys després, prendria forma en el llibre Exercicis espirituals. En aquells moments, aquell jove cavaller d’armes, ja era el pare Ignasi de Loiola i havia fundat la Companyia de Jesús.

Manresa sempre ha estat unida a la història de la Companyia de Jesús. És evident que en aquesta ciutat sant Ignasi posà els fonaments del que seria temps després la fundació d’una institució servidora de Jesús i de l’Església catòlica. A Manresa sant Ignasi comprengué que el seu procés de maduració interior podia prendre cos en un mètode estructurat per conrear l’espiritualitat. És més que probable que durant la seva estada, o estades, al monestir de Santa Maria de Montserrat conegué l’obra de l’abat García Jiménez de Cisneros Exercitatorio de la vida spiritual que representava un camí d’espiritualitat renovat. La vida de pobresa i servei, de donació en l’amor, de pregària i reflexió portà a sant Ignasi durant la seva estada manresana a comprendre que les persones necessiten un mètode estructurat per ordenar la vida espiritual que ajudi a servir millor a la missió d’estendre l’amor de Déu.


Ara, quan s’acosta l’ocasió de commemorar els cinc-cents anys de l’estada de sant Ignasi a Manresa, l’any 2022, és una bona ocasió per adonar-se el valor que té per Catalunya que en aquesta ciutat s’haguessin posat les bases del que, en el temps, es convertiria en una de les obres bàsiques en l’espiritualitat cristiana. La ciutat de Manresa resta unida a questa renovació de la vida espiritual proposada per sant Ignasi. Això és un valor positiu per aquesta ciutat i per Catalunya. En aquests moments, quan moltes persones tornen a pouar en el seu interior per intentar trobar les respostes que donin sentit a l’existència, són de gran ajut els camins d’una espiritualitat renovada que permetin conrear la vida interior dels individus. La ciutat de Manresa, tant pel seu passat com per un present prestigiat per les iniciatives empreses pel gran centre d’espiritualitat de la Companyia de Jesús, la Cova de sant Ignasi, pot oferir des de Catalunya a tot el món un lloc on experimentar i viure els plurals camins de l’espiritualitat. 

dimecres, 29 de gener del 2014

Aportar llum

Una part de la societat percep el moment present des de la sensació d’una pèrdua general de moltes coses: feina, expectatives laborals, falta de perspectiva de progrés, crisi familiar, incomprensió davant les absurditats, relativisme de valors o aparent absència, etc… . Tot porta a qüestionar el mateix sentit de la vida. Algunes persones prenen el camí del nihilisme i s’amaguen en la indiferència més absoluta sobre les possibilitats de trobar algun sentit. D’altres inicin un sincer camí de descoberta del sentit vital.


És en aquesta situació quan té sentit presentar el missatge de Jesús com una proposta de salvació i de felicitat perquè aporta el sentit buscat. Ara és el moment de proposar, davant el desconcert del present i la desconfiança del futur, el seguiment de Jesús com a camí que aporta llum en la foscor del present. En aquest itinerari apareix l’esperança que es capaç de transmetre la comunitat creient que s’aplega per celebrar i pregar entorn del misteri de Déu i de l’amor del seu fill ressuscitat per la nostre salvació. Els cristians hem de ser testimonis de la llum en tot moment i en les circumstàncies més difícils. 

dimarts, 28 de gener del 2014

Caminar amb el món i en el món


Els cristians estem convocats a ser testimonis de la veritat. Aquesta és l’amor que Déu té a la humanitat. Ser testimonis de l’amor del Déu pare, aquest és el repte. El concili Vaticà II proposà que testimoniar l’amor cal caminar amb el món i en el món. Els cristians no ens hem d’apartar de la vida terrenal, al contrari. Hem de saber trobar propostes de santificació de l’existència  a partir de les realitats temporals.

L’Església ha d’acompanyar als cristians en aquest itinerari de fidelitat al testimoniatge de la veritat. En tot moment, les institucions eclesials han d’alimentar la presència dels cristians en el món sense pretendre substituir els espais allí on la vida pren cos i s’experimenta. El papa Pau VI, en la seva encíclica Octogesima Adveniens, advertí del perill de crear estructures cristianes substitutives de les institucions de la societat civil: “l’acció de l’Esperit Sant és operant en l’acció dels cristians al servei dels seus germans, en els llocs a on aquests juguen la seva existència i el pervindre”. La comunitat creient està convidada a caminar amb el món i en el món.

dilluns, 27 de gener del 2014

Cultura democràcia imperfecte


Els estudis sobre la gestió de la diversitat  en l’àmbit polític demostren que ni el Parlament català ni les estructures directives dels partits polítics reflecteixen el nivell de pluralisme present en la societat. En les institucions polítiques predominen uns perfils de ciutadans que són reflex d’una part de la societat catalana, però no representen plenament la seva pluralitat en relació al seu origen, gènere, creences i altres trets diferenciadors. No és fàcil corregir aquesta situació. El caràcter volitiu de captació dels seus membres pot ser una important dificultat a la seva permeabilitat a la diversitat social. Per això, les institucions polítiques, coneixedores d’aquesta situació haurien de tenir polítiques actives que ajudessin a augmentar la seva pluralitat interna en relació a trets diferencials.

Els analistes d’aquests temes indiquen que s’identifica que els partits polítics estan adoptant algunes iniciatives que poden contribuir a modificar aquesta situació. Per exemple, és positiu que l’existència òrgans sectorials en els partits constituïts per representar la diversitat de la societat i que actuen com a grup de pressió per obrir les estructures de representació del partit a aquesta realitat. Per altra banda, a mesura que la diversitat es consolida en la societat les estructures partidistes comencen a rebre més pressió per obrir-se a ella. En qualsevol cas, si la ciutadania no percep amb claredat que en el Parlament, en els ajuntaments o en les direccions dels partits no es reflecteix adequadament la diversitat social, es tindrà la sensació que la cultura democràtica és imperfecte.

diumenge, 26 de gener del 2014

Sal i llum del món

El seguiment de Jesús pels cristians hauria d’esdevenir una incomoditat per les consciències acomodades de la nostra societat. Mentre bona part de la societat consumista elogia l’individualisme, s’extasia en l’hedonisme i el narcicisme i té el cor endurit davant la situació del pobre; els cristians hauríem de testimoniar la radicalitat que prové del seguiment del Jesús que confessa l’amor de Déu pare. Aquest, en la seva condició d’Abba, ens aplega en un agermanament universal. Confessar-nos seguidors de la causa de Jesús es reconèixer la filiació en Déu que fa de l’amor al proïsme el centre de l’experiència de fe.


L’evangelització del món consisteix en proclamar aquesta centralitat de l’amor de Déu que permet afirmar que esperem contra tota esperança que es farà justícia per les vídues i els orfes, pel pobres i desvalguts. És tracta d’una esperança activa que neix del compromís actiu dels cristians  a favor de la causa de Jesús. D’aquesta confiança en que l’esperança esdevé història neix la nostra felicitat. Som feliços perquè descobrim la plenitud de l’amor estimant als demés i això omple de sentit la vida. La Bona Nova de Jesús ha de tornar a ser  notícia joiosa gràcies a l’amor que professem els cristians. Julià l’Apòstata deia que les comunitats cristianes s’identificaven per l’amor que es tenien i tenien vers als demés. Déu no pot ser proclamat pare, si els cristians no som fills i germans dels altres a través de la pràctica de l’amor total i desinteressat.                                        

divendres, 24 de gener del 2014

La diversitat als partits polítics

El Parlament de Catalunya ha acollit una sessió de treball del Grup de Recerca Interdisciplinari sobre Immigració (Universitat Pompeu Fabra), dirigit pel professor Ricard Zapata, integrat en el marc de la iniciativa europea DIPOL (Diversitat dels Partits Polítics) on participen diversos grups de recerca. El seu centre d’interès és conèixer el grau de diversitat dins dels partits polítics en relació a la immigració. L’èxit dels processos d’integració de la immigració en les societats d’acollida també es mesura per la presència de la diversitat en el sistema polític. La capacitat dels partits polítics a obrir-se a la pluralitat associada a la diversitat social contribueix a millorar les oportunitats de participació dels immigrants en la vida pública com agents actius del sistema democràtica.


L’anàlisi de la situació en els partits polítics evidencia la poca presència d’immigrants en els seus òrgans de direcció i en els seus grups parlamentaris. Només hi ha una petita representació de la diversitat en algunes corporacions locals, tot i que són casos molt minoritaris. Els experts en aquestes qüestions recomanen adoptar estratègies concretes per tal de desenvolupar la diversitat en els partits polítics i ens les institucions representatives. Per avançar en aquestes pràctiques cal vèncer determinades inèrcies que impedeixen l’increment de la diversitat en els partits polítics i superar els obstacles que frenen als immigrants a estar-hi més presents. Ha estat interessant l’aportació del professor Jan Niessen, director del Migration Policy Group, que ha presentat un interessant instrument per avaluar l’obertura dels partits polítics a la interculturalitat.

dijous, 23 de gener del 2014

¿Qui comença a donar llibertat de vot als diputats?

El conflicte dels socialistes catalans ha servit per posar en evidència l’existència d’una tensió entre la consciència individual i les decisions del grup, el partit. A més, alguns dels arguments adduïts per fer tornar les actes als diputats disconformes apel·len al sentit ètic d’aquest gest. Tota aquesta situació ens proposa una lectura moral de la política fins ara relativament obviada. Ho dic també en primera persona, doncs em considero afectat per aquesta relativa poca preocupació per la moral de la política.

De totes les possibles confrontacions ètiques voldria referir-me avui la que es dona quan es pretén la submissió de la voluntat del diputat o diputada a la disciplina del partit. Les votacions als parlaments són mecàniques i es practiquen a partir de les disciplines que marquen els líders dels grups parlamentaris. Si això és així, es senten veus que es pregunten ¿per què no es reuneixen tots els líders i decideixen, sens més les votacions, estalviant-se les innumerables hores mortes en els hemicicles dels parlaments?. Un argument en contra d’aquesta proposta és si passés això no hi hauria debat als parlaments. No comparteixo aquest argument. L’evidència demostra que cap debat modifica el sentit del vot dels parlamentaris, ja que aquest està prefixat d’antuvi pel posicionament del grup polític. Així, si el que es vol amb el debat en l’hemicicle és aconseguir notorietat mediàtica aquest objectius es podria aconseguir per bones rodes de premsa. No és aquesta la qüestió de fons.


Tota aquesta dinàmica d’empobriment de la democràcia com a resultat de la influència de la lògica dels partits quedaria esmicolada si els diputats poguéssim modificar el seu vot d’acord al debat. Per fer possible això caldria reconèixer la llibertat de vot dels càrrecs electes en tots els temes o, si es vol, establir unes regles que permetessin exercir aquesta llibertat segons una regulació pactada. Aquesta reforma no cal una modificació de cap llei ni norma, sinó la voluntat política d’una força política de donar llibertat de vota sempre o, en determinades circumstàncies, als seus política. Algú podria objectar contra aquesta proposta el risc del tràfic de vots dels diputats. Efectivament, això podria succeir si els partits descuiden la dimensió moral política dels seus candidats; però entre el dubte de la possible volatilitat del vot i el domini del partit sobre la consciència del diputat prefereixo córrer el primer. Així doncs, ¿qui comença donant llibertat de vot als diputats

dimecres, 22 de gener del 2014

Els nens de l’Alcorà

El reportatge emès per la TV3 sobre els nens catalans d’origen gambià que retornen al seu país per estudiar l’Alcorà a les madrasses ha tret a la llum pública un problema existent a Catalunya des de fa temps i que afecta a més col•lectius musulmans. És evident que aquesta situació resulta inadmissible per qualsevol política sensata de cohesió social. La societat catalana, a través del sistema educatiu general, ha fet una inversió per preparar aquests nens i nenes per la seva socialització i per aportar-los els coneixements necessaris per assegurar el seu futur laboral i la seva autonomia personal. La interrupció del procés formatiu per anar als països dels seus pares representa un ruptura en aquest procés i un important risc d’exclusió social en el cas que aquests nens i nenes retornin a Catalunya.

L’existència d’aquesta situació reflexa les dificultats en la gestió de les polítiques d’integració social d’alguns immigrants i la seva complexitat. És evident que la decisió presa pels pares és de la seva responsabilitat i que en la base d’això hi juga un pes extraordinari el factor religiós. Però això, tot i ser important, no ho explica tot. Es pot pensar que hi ha també un cert fracàs d’alguns aspectes de polítiques públiques d’integració social. La societat d’acollida hauria de poder oferir a aquestes pares, tant preocupats per la formació moral del seus descendents, els recursos suficients perquè el seus fills i filles poguessin estudiar a Catalunya la religió islàmica amb rigor i en llocs pedagògicament adaptats.

No obstant, això no és suficient. Ja que si els pares desconfien del sistema educatiu català no modificaran fàcilment les seves decisions. Caldria situar aquests pares davant de les contradiccions i els riscos que pot comportar afavorir la sortida del sistema escolar dels seus fills i filles. En aquest cas, la decisió de no formar part de la societat que els vol acollir de forma normalitzada hauria comportar alguna dificultat que ajudés a comprendre els problemes que es poden trobar per mantenir aquesta voluntat. Però també caldria prendre altres iniciatives orientades a incidir en el sistema de representacions i valors morals dels pares. Sé que això és difícil, impossible diuen alguns. En tot cas, cal intentar-ho perquè es posa en perill la cohesió social. Aquests pares haurien de percebre que la societat catalana, els acull i accepta en la seva diversitat, i els proposa refer la seva identitat incorporant nous paràmetres i valors on no tot es possible ni està permès. Ho hem d’intentar.

dimarts, 21 de gener del 2014

Cap on anem?

Part de tota una generació de catalans s’ha fet gran de la ma dels pronòstics de bons auguris que havien fet els profetes del progrés il·limitat. Semblava que havia de ser així, però les coses no han anat com s’havia pronosticat. Per moltes persones el mite de El Dorado s’ha fos mes ràpidament que el sucre en un cafè. D’un futur intuït regalimant llet i mel s’ha passat a un present empobrit i ple de neguits i angoixes. Les desigualtats econòmiques i socials s’han aprofundit amb el desencant d’unes classes mitges que han disminuir les seves expectatives de millora.


Aquestes classes mites assisteixen atònites al naixement d’una nova societat ben diferent a la somiada. Tot és nou i inèdit, impensable i imprevisible. Fins i tot, el declivi social de bona part d’aquesta generació que havia cregut possible una Catalunya rica i plena. La sorpresa d’aquesta nova situació és adonar-se que les transformacions del present comporten patiment, sofriment i desconcert. Els catalans, nous i vells, es pregunten si hi ha final a la crisi econòmica i si la sortida serà beneficiosa o perjudicial per les seves expectatives de futur. Ara és el moment de liderar la societat i senyalar en quina orientació cal avançar. Perquè la Catalunya sobirana, aquella que pot reconciliar-se amb si mateixa, és només un pas més que cal donar. Però això no és suficient. També és necessari saber quins són els passos que cal donar el dia després i cap a on es dirigeix la societat catalana.

dilluns, 20 de gener del 2014

Shura, la consulta

Ara que la societat catalana es troba en l’atzucac de poder fer un referèndum  és bo saber com les diferents religions aborden aquesta qüestió. En aquesta nota abordaré com ho veu la religió islàmica. Pels musulmans, tal com es desprèn de la seva tradició jurídica, font de saviesa que regula les pautes de comportament, s’assumeix que tot bon governant ha de practicar la shura amb els seus súbdits. El terme shura en àrab vol dir "consulta", "concertació" (Majles al-Shura) i com a concepte serveix per designar el parlament d'un Estat islàmic; la junta directiva d'un partit o una institució religiosa. En el marc religiós musulmà és el consell de jutges musulmans. La seva existència com a concepte prové de l’ordre donada per Mahoma als creients musulmans de consultar abans de prendre una decisió. Forma part de la tradició jurídica de l’Islam que, abans de prendre una determinació es consulti amb totes les persones afectades. Algunes corrents musulmans sunnites consideren que totes les decisions de les societats musulmanes s’han de prendre pel procediment de la shura i això legitima de base el model de democràcia representativa. Segons això és evident que no es dóna cap incompatibilitat, tot al contrari, entre democràcia i Islam.

La primera referencia a la idea de la shura  en l’Alcorà es troba a la segona Sura (la Vaca) en el verset 233 i fa referència a la decisió col·lectiva de la família que cal prendre en relació al deslletament dels infants. Aquest verset fomenta que els pares es consultin mútuament quan procedir al deslletament del seu fill  “si ambdós volen acabar la lactància abans d’aquest terme (dos anys) amb acord mutu i mútua consulta no hi ha el més petit pecat per part de cap d’ells”. La segona referència es troba en la Sura 42 de l'Alcorà que és anomenada com a Shura (la Consulta). En el seu versicle 38 es presenta la shura com un estil de vida digne de lloança per tot creient: “ Al·là, té moltes coses millors, i més perdurables per als qui (...) fan consultes mútues” (42,38). En aquest text també es suggereix que cal consultar a les persones que estan afectades per una qüestió. Una altra referència es troba en el verset 159 de la Shura 3 (la família d’Imran) on es diu “A més a més, consulta’ls abans de prendre una decisió o donar una ordre. Però després, quan hagis decidit una cosa, posa la tvea confiança en Déu”. El primer verset situa la shura en l’àmbit dels assumptes de família. La segona proposa un estil de vida de les persones que aspiren a ser santes i estimades per Al·là. Es considera que és el verset més completa sobre shura. El tercer verset explica sobre com la misericòrdia, el perdó i la consulta mútua són factors que contribueixen a que els governants es guanyin la confiança de les persones.


Alguns experts en jurisprudència islàmica consideren que els anteriors verset de l’Alcorà estableixen uns preceptes que obliguen als dirigents polítics a governar amb consens i consultant a les persones en tot allò que els afecti. Pensen que la shura és una de les clàusules fonamentals del sistema islàmic en relació al govern de la societat. És una llàstima el nul respecte i sensibilitat que moltes societats islàmiques han tingut per la dimensió democràtica inherent en l’esperit de la shura. El mateix error sembla que és el que ara estan caient alguns governs i dirigents polítics no musulmans en relació al procés de consulta que el Parlament català ha decidit promoure. 

diumenge, 19 de gener del 2014

Índex de felicitat i les religions

He llegit els resultats d’un estudi sobre l’estat de la felicitat en diferents països. El professor francès Pierre Le Roy ha construït un índex de felicitat mundial, conegut com IBM (Indice du Bonheur Mondial) elaborat sobre la base d’una vintena d’indicadors del tipus: esperança de vida, PIB, educació, el paper social de les dones, la llibertat de premsa, les desigualtats, etc...). Aquest professor ha avaluat l’estat d’aquest índex en seixanta països. A petició de la revista Fait-religeux.com s’ha creuat aquest índex amb la pràctica religiosa d’aquests països. El resultats han estat sorprenents.


Els països de tradició protestant són força més feliços que els països catòlics. Suècia i Noruega, primer, després Alemanya i Dinamarca, Holanda i Finlàndia  seguits d’Austràlia i Canadà són els països que encapçalen la llista d’alts índexs de felicitat. A continuació venen països on el catolicisme té una important presència social. Segons el professor Le Roy és evident que hi ha una alta correlació entre la felicitat i la creença. Algun comentarista ha suggerit que, tot i que cal aprofundir més en l’anàlisi, aquestes dades confirmarien la intuïció de Max Weber que el pensament calvinista afavoreix notablement el desenvolupament econòmic i, indirectament, a alguns dels factors que són tinguts en comte alhora d’elaborar aquest índex de la felicitat,

dissabte, 18 de gener del 2014

La feina ben feta aporta felicitat

La rica i complexa reflexió del pensador Zygmunt Bauman resumida en el seu darrer llibre, ¿La riqueza d’uns pocs ens beneficia a tots?, serveix per mostrar les dificultats que tenen amplis sectors de la societat per fer una reflexió sobre la felicitat autònoma de la comprensió consumista de la vida. La idea comuna és que felicitat i consum estan estretament unides. Es considera que a mes PIB més felicitat. La mirada atenta d’aquesta analista i pensador de la societat moderna descobreix que les societats avui són molt més desiguals. Els desajustos en la distribució de la riquesa demostra com aquests desequilibris són font d’angoixa, desesperació, inseguretat i por. Les conseqüències són dramàtiques pels individus com per la pròpia societat. Per Bauman la felicitat no rau en l’acumulació de la riquesa, sinó en la seva distribució. Els paràmetres de la felicitat estan vinculats a com es comparteixen els bens molt més que a la seva possessió.


Bauman evoca al seu temps de joventut, quan vivia a l’Europa oriental, per comentar que la gent d’aquella època era molt més feliç que ara tot i tenir molt menys del que es pot tenir avui. La seva felicitat estava fonamentada en el compartir, en el fet de viure en comunitats solidàries i amb bones relacions de veïnatge on les persones es coneixien i cooperaven entre elles. Aquesta dimensió comunitària aportava la seguretat necessària per contemplar la vida amb tranquil·litat. Però avui ja no és així. L’error ha estat que l’individu modern, sota l’emmirallament del progrés consumista ha substituït el ser pel tenir. Aquest agut pensador de la societat moderna considera que la felicitat està relacionada també amb el treball i que una feina ben feta aporta una gran satisfacció personal. El problema de les societats modernes és que les persones no es defineixen pel que són i fan, sinó pel que compren.

divendres, 17 de gener del 2014

Les idees i esperances mouen la política

L’actual tensió que afecta la política catalana, amb els seus efectes demolidors en algunes formacions polítiques bàsiques del catalanisme polític, m’han fet reflexionar sobre el sentit moral de la política. El fet que un grup polític tensi el debat parlamentari incomplint el seu propi programa electoral o les declaracions programàtiques dels seus principals dirigents m’han convençut de la greu crisi moral de la política.

En els seus orígens, el pensament il·lustrat havia difós la idea que els partits polítics havien d’exercir una funció moralitzant de la societat. La seva pretensió era educar la raó humana per mitjà de la pròpia política. Però em dóna la impressió que, poc a poc, el desig del pensament il·lustrat ha estat substituït per una raó pragmàtica amb poc referents morals. Del naufragi de la moral polític només ha surat la raó pragmàtica i tàctica. La política al nostre país, després de la Guerra Civil, havia estat forjada, primer en el combat contra el franquisme i després, durant la complexa etapa de la transició, en la força de les idees i de les utopies. En aquells temps la majoria de partits democràtics no tenien més avals que la força de les seves paraules basades en el convenciment i per l’alè moral dels seus dirigents. Se sabia molt bé cap on es volia anar i els camins estaven més incerts. Però els dirigents polítics transmetien confiança perquè la seva paraula era fiable.


A mesura que la política s’anava institucionalitzant i enfortint la democràcia el sistema polític es consolidà pagant l’alt preu de diluir la seva dimensió moral en favor de l’ètica de la responsabilitat.  La força moral de la paraula política, fonamentada en la confiança, queda substituïda per l’elogi del poder polític curt i ras. La lluita pel poder deixà definitivament a banda el convenciment basat en la idea, el discurs i el relat. Aquest nou escenari facilità l’accés a l’arena política d’un cinisme pragmàtic basat en una barreja de carisma del líder polític i la disciplina granítica de les formacions polítiques. És cert que carisma i disciplina enforteix als partits polítics, però també els deixa muts de paraules convincents i utòpiques. Ha fet falta el despertar de la societat civil per tornar a notar de nou l’impuls mobilitzador de les idees i les esperances.

dijous, 16 de gener del 2014

Els dos pastissos


Fa poc assistí a una festa d’una associació musulmana força representativa de la comunitat pakistanesa en la societat barcelonina. La convocatòria era amable perquè volia unir, en una mateix esdeveniment, la festa cristiana del Nadal i el record del naixement d’un dels fundadors de Pakistan. L’acolliment i la calidesa dels amfitrions em permeteren gaudir d’una festa força entranyable. Ja quasi bé al final, en el moment més festiu de l’acte, es produí un fet que m’ha fet pensar sobre l’encert, o fracàs, de determinades formes o aspectes de les polítiques d'immigració dels darrers anys.

El fet en qüestió fou que per cloure la festa es tallaren dos pastissos. Per sorpresa meva un per homes i l’altre per dones. Les quals, durant tota la festa, havien estat assegudes totes juntes en un lateral de la sala i sense cap contacte amb els homes. Per deferència, vaig participar en el ritual de tallar el pastís, i quan, anava a partir també el pastís reservat a les dones juntament amb alguna de les dones assistents, amablement vaig ser advertit que no ho fes perquè no era bo barrejar-se. Immediatament vaig protestar, però res més.

Ara, amb una mica de temps per haver reflexionat sobre aquest fet, contemplo aquesta anècdota com una mostra del molt treball que cal fer en el camp de la gestió de la diversitat cultural. Penso que cal avançar per aconseguir que determinats col•lectius modifiquen els seus criteris culturals, no religiosos, de consideració i valoració de les dones. Doncs en aquest àmbit es juga part de la credibilitat del processos d'integració.

dimecres, 15 de gener del 2014

Fi d’etapa, però no de cursa

Estimats amics, amigues i coneguts faig públic un text que ha tingut una llarga maduració, quasi bé un any, una reposada meditació i una escriptura cautelosa i lenta. En ell faig públic algunes decisions que he pres en l’àmbit polític i que pot sorprendre a les persones que coneixen la meva llarga trajectòria de compromís al servei d’una causa, un país i les seves persones, especialment les més desfavorides i vulnerables. Penso que al fer-lo públic clarifico un aspecte de la situació personal per la qual he estat preguntat repetidament per alguns amics en els darrers temps. Vull compartir un estat d’ànim i un convenciment llargament reposat en el contrast de les conviccions. Per això, després de tant temps considero que puc fer explícita la meva decisió. El text que ve a continuació és una reelaboració de la carta enviada a inicis d’aquest any demanant la meva baixa a la formació política en la qual havia estat identificat i adscrit en els darrers anys.

He sentit tristesa per haver de fer aquest escrit, perquè en ell explico una decisió llargament meditada que afecta a la meva íntima convicció de les meves idees polítiques. He decidit, després d’un procés de discerniment acurat, deixar la militància política activa. Deixo amics i il·lusions. Espero conservar ambdues. No tinc prou paraules d’agraïment a tantes persones que hem fet junts el camí i els hi agreixo tot el que m’han donat i compartit. D’ells he aprés molta generositat i entrega a la causa de fer un món més just, lliure i igualitari.

Però ara, els camins han divergit i la cruïlla en la qual m’he situat, i m’han situat, em porta a prendre una altre direcció. El projecte polític està viu, però calen noves perspectives i mantenir vives unes fidelitats que, lamentablement, no percebo vives en el partit on he militat tants anys. Fora una contradicció personal seguir portant a la cartera un carnet que respecto i admiro. Prec aquesta decisió  per honradesa i respecte a les persones estan identificades amb aquest projecte. Fora insostenible, per coherència personal, dissimular la meva incomoditat amb el rumb que han pres unes persones que fins ara tenien la meva total confiança. Però ara tindria la sensació d’una profunda desorientació i incomoditat política seguir identificant-me amb les seves propostes. Per això he pres aquesta decisió.
No deixo la política perquè sense ella la societat no és civilització. Però deixo una manera d’entendre la política que mai m’ha agradat i que ara s’ha fet més evident. Des de la meva vocació política seguiré lluitant per unes virtuts que crec necessàries per humanitzar la societat. Afirmo que virtuts com la solidaritat, la fraternitat, la igualtat, la llibertat basades en el respecte, el diàleg, la comprensió i la voluntat d’enteniment. Sense elles la política està avocada a la mentida i l’engany. Negoci per uns i entreteniment per altres.

Afirmo el meu compromís per Catalunya des de les ganes d’aportar, en el procés obert en un present entusiasmadors, la meva sensibilitat socialdemòcrata teixida a partir de les meves profundes conviccions cristianes. M’identifico amb les corrents social cristianes que han estat a la base de molts projectes polítics d’aquí i de fora. Ho faig des del convenciment que Catalunya necessita per tenir una força política que aglutini la sensibilitat política que s’identifica com a socialdemòcrata catalana i catalanista. No es poden fer renuncies en aquests objectius  i principis. Especialment ara, quan molts catalans i catalanes han afirmat convençuts i entusiasmats el camí per l’assoliment de la plena sobirania del nostre país.

Fins ara havia confiava que existia un espai polític singular identificat amb aquests ideals. Però la realitat ha torçat aquestes expectatives. Considero que els catalans hem quedat orfes d’una formació política que reuneixi aquests valors polítics. Em dol aquesta situació perquè és també, en petita mesura, un fracàs personal. La meva vida política ha estat sempre alineada amb aquests objectiu i ara arribo a la conclusió de que no ha estat possible fer-lo realitat.


No renuncio a treballar per intentar aconseguir aquests objectius i seguir aportant la meva sensibilitat política en benefici de la ciutadania de Catalunya. Estic al servei d’un projecte i d’uns ideals els quals crec i defenso. Intentaré fer-ho amb rigor i al costat d’aquelles persones que també cerquen i persegueixen els mateixos fins. La suma de voluntats ens enforteix i aporta il·lusió. Ara em toca mirar el futur i situar-me al costat d’aquelles persones, estiguin o estiguin, que estan fent un camí similar en aquesta cursa per fer de Catalunya un país sobirà, pròsper i just.

dimarts, 14 de gener del 2014

Yennayer amazic



La comunitat amaziga catalana celebrà ahir l’inici d’any. Segons el seu calendari es començava l’any 2964. Els amazics són un ampli grup humà que agrupa a 25 milions de persones que viuen en 10 Estats africans diferents. Un 50% dels amazics viuen al Marroc i els 70% de la immigració marroquina a Catalunya és d’origen amazic. En els darrers anys hi hagut una recuperació acurada de la seva identitat que passa per l’afirmació de la seva llengua i escriptura, totalment diferenciada de l’àrab, de les seves festes i tradicions. Aquest sentiment nacionalista ha aportat un reconeixement del fet diferencial amazic al Marroc des de l’any 2011.

Els amazics, coneguts altrament com a berebers, situen l’any zero del calendari 950 anys abans del naixement de Crist. Originalment el primer dia de l’any, yennayer, era el 14 de gener però en els darrers anys, al recuperar la tradició amazic s’ha establert que fos el dia 12 en commemoració de l'ascens al poder del primer faraó líbic a Egipte. Es tracta d’un calendari agrari tradicional referenciat als cicles de la terra. S’empra per regular els treballs del camp adequant-los al ritme de les estacions. Aquest calendari és forà útil en les feines agrícoles ja que el calendari àrab islàmic, al seguir el ritme de la lluna, i per tant no tenir en compte el cicle de les estacions de l’any, és poc útil per estructurar les tasques agrícoles.

Es considera que el particular calendari agrícola amazic deriva del calendari julià  introduït a l'Àfrica durant la dominació de Roma. Així ho demostren les següents coincidències: els noms dels mesos d'aquest calendari deriven dels corresponents noms llatins; la longitud de l'any i de cada mes és la mateixa del calendari julià amb tres anys de 365 dies seguits per un any de traspàs de 366 amb mesos de 30 i 31 dies, amb el segon de 28 quan es de traspàs. El primer dia de l'any se celebra de maneres diverses a les diferents regions amazic. És costum prendre menjar amb aliments particulars que varien segons el lloc. En la part mediterrània del Magreb es prenen dàtils i més al sud, fins les zones properes al Sahel, cuscús amb verdures. En aquests llocs s’acostuma amagar un pinyol entre el menjar i a qui li toca es diu que tindrà un any molt afortunat i mereix el respecte de tothom. En algunes regions es sacrifica 'un animal, normalment un pollastre.

dilluns, 13 de gener del 2014

Inside Lleywin Davis


La història de la humanitat està plena d’homes i dones que mai surten en els manuals històrics com a vencedors de res perquè aquests llibres de recullen les vides de les persones que han viscut com han pogut la coherència dels seus ideals i principis. Aquesta voluntat de fidelitat ha situat a aquestes persones en la perifèria de la societat. Allí on els dies són grisos i fa fred; on el confortable llit és substituït per l’incòmode sofà i les penes es succeeixen sense interrupció. Des de la perifèria urbana aquestes persones tenen pocs motius per somriure, però afirmen amb il·lusió i tenacitat la seva voluntat de viure. D’anar fins al final, costi el que costi, i en general molt, amb la coherència del seu pensament.

La pel·lícula dels germans Coen Inside Lleywin Davis és un magnífic relat de tot això. Cal mirar aquesta obra des de la perifèria de la societat, allí on els marginats involuntaris viuen i celebren la joia de viure d’acord amb els seus ideals. La mateixa pel·lícula explica que, si bé en alguns casos és relativament fàcil abandonar la perifèria si es renunciar als ideals, mantenir-se fidel a un mateix comporta moltes dificultats. Lleywin Davis mostra als espectadors que, tot i les dificultats que comporta estar al marge de la societat, val la pena viure-hi perquè no es renuncia a cap dels convenciment. Els germans Coen han confeccionat un magnífic poema visual. És un viatge espiritual i místic a través d’unes excel·lents imatges on destaca la mirada entristidíssima del protagonisme i unes cançons que s’apoderen dels sentiments. Us recomano anar a veure aquesta petita joia i compartir la seva proclama a la llibertat personal.

diumenge, 12 de gener del 2014

L’emancipació humana



La fi de molts dels beneficis associats a l’Estat del Benestar, la modificació de múltiples paràmetres socials i la difuminació dels referents que havien identificat la societat de tota una època o la modificació del valors tradicionals són algunes de les conseqüències d’aquesta llarga època de crisi. Aquesta situació no hauria de fer perdre el que ha format part del patrimoni de totes les expressions d’emancipació donades al llarg de la història de la humanitat: la necessitat de combatre qualsevol forma d’explotació i submissió de les persones.

En la memòria de la humanitat perdura el record de múltiples experiències que han volgut ser una resposta històrica a aquestes aspiracions d’alliberament. Però, malgrat que en totes elles hi havia la voluntat de construir unes societats on fossin possibles la llibertat plena, la justícia, la fraternitat i el conjunt de valors d’humanització, la pròpia realització social i política  han demostrat el fracàs i les limitacions d’aquests camins d’emancipació fins ara coneguts.

Orfes de referents històrics plausibles d’esperança, ara cal explorar i recórrer nous camins que donin sentit a les aspiracions d’alliberament.  Cal recórrer camins inèdits. Cal explorar noves possibilitats. El combat per la justícia i la llibertat continuen. No existeix una única manera de concretar-ho, però, des de la pluralitat de mètodes i maneres,  ben segur que hi ha un comú denominador que permet confiar la possibilitat de construir una societat diferent i  millor on sigui possible viure els valors morals i unes estructures socials que permetin eliminar allò que és font de desigualtat i injustícia.

dissabte, 11 de gener del 2014

Dieudonné

La decisió del Consell d’Estat Francès prohibint les actuacions del còmic Dieudonné és un prova de solidesa de l’estat democràtic i dels principis morals d’una societat humanitzada. És veritat que aquesta decisió limita la llibertat d’expressió del còmic, però existeix una prelació de rellevància moral de les llibertats que facilita prendre decisions com aquestes. Injuriar, incitar l’odi o afectar la honorabilitat de col·lectius per raons del seu sexe, religió o ètnia no poden ser admesos en una societat democràtica. La llibertat d’expressió no pot encobrir el menys teniment de la dignitat humana.  Una societat madura ha d’acceptar els límits de la llibertat d’expressió si això afavoreix la convivència.

És cert que una decisió d’aquest tipus dóna una extraordinària publicitat al còmic de Dieudonné, però les seves actuacions també provoquen un patiment a unes persones totalment gratuït i innecessari. Aquest còmic no dissimula que el seu pensament l’apropa als postulats ideològics del Front Nacional de Jean Marie Le Pen. Però aquesta circumstància no és el motiu per el qual es prohibeix la seva actuació, sinó pel que diu i fa. Aquest còmic s’ha inventat un gest amb el qual manifesta el seu menyspreu als jueus. La notorietat de Diuedonné és la seva habilitat per manipular les pors ancestral humanes per tal de fomentar l’animadversió dels jueus. Una societat oberta i respectuosa amb la diversitat no pot suportar que sota la defensa de que el còmic és aquella persona que es capaç de riure’s de tot i de tothom es promogui el menyspreu vers determinats col·lectius socials. 

divendres, 10 de gener del 2014

Com es vesteixen en públic les dones musulmanes




Un problema important en la religió musulmana és com s’han de vestir les dones en públic. Les societats occidentals són molt sensibles amb aquesta qüestió perquè, a més de representar en alguns tipus de vestimenta un problema de comunicació i seguretat pública, s’interpreta que determinades formes de vestir expressen la seva submissió als seus marits. Recentment s’acaba de publicar una enquesta realitzada per l’Institut d’Investigació Social de la Universitat Michigan sobre la vestimenta de les dones musulmanes feta en set països de majoria musulmana (Tunísia, Egipte, Iraq, Líban, Pakistan, Aràbia Saudita i Turquia ). La principal conclusió és que la majoria de persones enquestades afirmen que prefereixen que una dona es cobreix completament els cabells, però no necessàriament la seva cara. Només a Turquia i Líban una de quatre persones consideren que és apropiat que una dona no es cobreix el cap en públic. Una limitació d’aquesta enquesta és que no hi ha la desagregació de les opinions per sexe. Tampoc l'estudi aclareix si els enquestats pensen que les normes socials o culturals, i no les religioses, són les que realment condicionen a les dones alhora de decidir com mostrar-se en públic.

A cada persona enquestada se li va mostrar una targeta que representa sis estils de tocats de la dona i es demanava que escollís la vestimenta que considerés més apropiadament per portar una dona en un lloc públic. Els estils variaven des d'un burca (dona n º 1 ) i el nicab (2) a la hijab menys conservadora (dones 4 i 5). També es mostrava la possibilitat d'una dona que no es cobria els cabells. En general , la majoria dels enquestats diuen que la dona tipus 4, on els cabells i les orelles estan completament cobertes per un vel blanc, és el vestit més apropiadament per mostrar-se en públic. Els resultats per països són: un 57% a Tunísia, el 52% a Egipte , 46% a Turquia i el 44% a l'Iraq . A l'Iraq i Egipte, la dona tipus 3, on el cabell i les orelles estan cobertes per un vel negre més conservador és la segona opció més popular.

Al Pakistan , existeix una divisió d’opinions (31% enfront del 32% ) entre el tipus 3 i el tipus 2, que porta un nicab que només deixa veure els ulls, mentre que gairebé una quarta part (24%) opten pel tipus 4. A Aràbia Saudita, una majoria, el 63%, prefereixen el tipus 2, mentre que un altre 11% considera que la burca del tipus 1 és l'estil més apropiat de vestimenta pública per a les dones.

En alguns països existeixen unes importants minories que consideren que cal respectar que les dones no es tapin els cabells en públic . Aproximadament un terç dels turcs (32% ) opinen així igual que el 15% dels tunisians. Gairebé la meitat (49%) de persones libanesos també opinen que és acceptable que una dona pugui aparèixer en públic amb el cap descobert.

Tot i que bona part de les opinions expressades mostren una clara preferència per que dones es vesteixin de manera conservadora, moltes persones consideren diuen que les dones han de poder decidir per si mateixes què s’han de posar. Aquesta actitud és més freqüent a Tunísia (56%), Turquia (52%) i el Líban (49%), països on hi ha important s percentatges de persones favorables a que les dones que no es cobreixen els seus caps en públic. Però gairebé la mateixa quantitat a l'Aràbia Saudita (47%) també afirmen que les dones haurien de tenir la llibertat de triar la manera com es vesteixen. En altres països els percentatges sobre la llibertat de les dones són més petits Iraq (27%), Pakistan (22%) i Egipte (14%).

Seria interessant saber que pensen els musulmanes, homes i dones, residents en societat occidentals. Tant en la forma més adequada de vestir com si consideren que es precepte religiós o un hàbit cultural.

dijous, 9 de gener del 2014

Multiculturalitat encoberta


Durant els darrers anys les polítiques públiques sobre la immigració han estat dominades per la voluntat de ser amables i acollidors amb els nou vinguts. Es considerava que l’immigrant havia de percebre la calidesa de la societat d’acollida durant la transició entre la fase d’arribada i la d’assentament de l’immigrant. D’acord amb aquesta visió s’admetia, i s’estimulava, que els nous vinguts fessin les seves associacions per preservar les seves tradicions i costums. Al mateix temps, l’amable i simpàtica societat acollidora oferia espais en els quals els immigrants mostraven la riquesa de la seva diversitat. Ara, quan es contemplen aquests processos amb una certa perspectiva, hom pot arribar a concloure que s’estava practicant, sense saber-ho, una versió tova del multiculturalisme.

Per no incomodar als nous vinguts es mirava cap un altre costat quan es constatava les seva poca presència en el teixit comunitari dels barris o quan defensaven, per una pràctica contrastada, uns valors i unes tradicions amb les que són pròpies de la nostra societat. Així, a mesura que passaven els anys, allò que podia semblar adequat per iniciar un procés d’integració ha esdevingut un mal crònic en alguns col·lectius d’immigrants. Per exemple, les dones són invisibles entre alguns col·lectius d’immigrants, i si apareixen tenen una posició subordinada als homes; forces entitats associatives dels immigrants es desenvolupen al marge de xarxes socials dels barris; alguns dels líders dels col·lectius d’immigrants mantenen comportaments poc favorables a la interacció social camuflat sota un rostre simpàtic quan es relaciones amb les autoritats del país; moltes entitats associatives dels immigrants són indiferents a la qüestió de com construir el sentiment de pertinença a partir d’una pluralitat d’identitats. La sobredosis d’empatia i amabilitat amb els nous vinguts ha desdibuixat la idea de que tota política immigratòria ha de saber combinar eficaçment actuacions d’acollida i integració amb una moral o ètica cívica que tingui present la dignitat de tot ésser humà.

El camí ha recórrer per assolir una societat integrada en la seva pluralitat i respectuosa amb la diversitat encara està plena de dificultats. Hi ha dificultats institucionals alhora de definir les polítiques públiques i també forces prejudicis i estereotips que condicionen la manera com s’aborden aquestes qüestions. Això limita tant les polítiques públiques com a les persones que hem d’acollir als immigrants. Ens cal abandonar aquelles iniciatives que, si bé foren útils anys enrere, ara resulten feixugues per aconseguir transformar els nous vinguts com a ciutadans catalans amb voluntat de ser-ho, amb sentit de pertinença a un país que té una tradició i cultura que es comuna i que ells poden contribuir a transformar.

dimecres, 8 de gener del 2014

La successió de l’arquebisbe de Baarcelona

La història no és circular. Els esdeveniments, els fets que conformen el fil de la història, no es tornen a repetir evocant un deja vu. Però sí que hi ha uns patrons que es donen entre successos ocorreguts bastant separats en el temps. Aquesta és la sensació que he tingut revisant alguns dels meus escrits antics. En concret es tracta d’un article escrit pel diari El País l’any 1999 on comentava la situació creada a la diòcesi de Barcelona davant la successió de l’arquebisbe cardenal Narcís Jubany. La meva sorpresa ha estat comprovar que el que deia, tot i que cal situar-lo en un nou context, és força actual. Per això he pensat que valia la pena reproduir parcialment el que vaig escriure en aquells moments.

L'Església barcelonina es troba de ple en l'ull de l' huracà dels rumors i de les especulacions. La successió propera del cardenal arquebisbe de Barcelona al capdavant de la diòcesi està donant peu a nombroses càbales, tertúlies i moviments per situar millor els possibles aspirants. Però tot es cou entre bastidors. Aquella "societat perfecta", tantes vegades enaltida pels vells manuals doctrinals i avui esmentada pels nostàlgics de la cristiandat, és refractària a que qualsevol procediment transparent que reguli la successió dels pastors de l'església. La societat cristiana continua considerant als seus membres persones submises a l'autoritat eclesial.

Malgrat les orientacions donades pel Concili Vaticà II l'organització eclesial segueix aferrada a una concepció tancada i opaca de l'autoritat. Això propicia l’aparició de rumors  i càbales. La serpent de rumors d'aquests dies únicament és possible per la pervivència d’un procés hermètic de presa de decisions. La intriga és part important de la pròpia campanya electoral organitzada per influir sobre els qui prenen les últimes determinacions. Si bé és cert que hi ha autèntics espais de llibertat democràtica en el si de l'Església catòlica, en aquest sentit és exemplar el mètode com algunes ordes religiosos elegeixen els seus superiors, no és menys cert el nomenament de bisbes reflecteix tot una concepció poc democràtica de l’autoritat dins de l'Església.

Davant les especulacions originades, tant ara com mesos enrere, per la successió del cardenal arquebisbe de Barcelona moltes veus qualificades de l'Església i la societat catalana han insistit que el futur bisbe exerceixi la seva tasca en català i a la catalana. D'acord amb aquest perfil l'exigència única aparent era que el bisbe fos català. Deixant la qüestió en aquests termes qualsevol dels noms que circulaven en les travesses dels últims dies podia perfectament ser candidat. Però si bé és justa aquesta apreciació de catalanitat exigible al nou bisbe de Barcelona em sembla, igual que en matemàtiques, que es tracta d'una condició necessària però no suficient. Perquè no n'hi ha prou saber si les coses es fan en català o no, ja que també cal saber que es fa i per a qui es fa .

¿Quin perfil hauria de tenir el futur bisbe de Barcelona, més enllà del contingut de la seva partida de naixement?. Hauria de ser una persona profundament identificada amb el Concili Vaticà II i fidel a l'impuls renovador generat per aquest. Capaç de realitzar, des d'aquesta condició de fidelitat, l'extensió de l'esperit conciliar als problemes nous sorgits en els últims anys pel canvi de societat. El nou bisbe hauria de fer de les intuïcions conciliars un projecte de govern per fecundar la vida de l'Església en la seva relació amb la societat. En el cas de la diòcesi de Barcelona aquest projecte no s'hauria de construir sobre el no-res. La carta d'identitat de l'església barcelonina són els diversos acords dels diferents òrgans participatius de la diòcesi que tingueren el seu origen en l'Assemblea Diocesana.

Però el perfil del nou bisbe no pot aturar-se en una visió local de l'església. La diòcesi de Barcelona ha de ser profundament solidària amb aquella part de l'Església que promou i prega per la seva renovació. Per això el nou bisbe ha de mostrar un compromís diàfan per mantenir l'Església barcelonina fidel als compromisos i esforços d'aquelles persones que lluiten per una societat més justa, solidària i fraternal. Aquest afany, que tradueix la presència de Déu enmig del món, ha de prevaldre en tot moment davant les obstinades voluntats preocupades en defensar els privilegis eclesials i actuar com a força política influent. De manera que aquest compromís solidari exigit al nou bisbe hauria d'exercir de forma amb una vocació preferent de servei als pobres i exclosos de la societat. Aquesta opció preferencial pels pobres hauria de constituir la guia que orientés l'acció pastoral episcopal i des del compromís solidari il·luminar els temes que resten encara pendents de la trobada de la fe cristiana amb la cultura moderna i el si d'una societat laica .


Fins aquí part del que escriví l’any 1999. És evident que ara caldria afegir-hi referències a l’actual moment polític que viu Catalunya. En aquest sentit, el nou pastor ha de saber situar l’església barcelonina al servei dels sentiments i aspiracions polítiques majoritàries dels seus fidels. Sense deixar oblidar que, en aquests moments en que es manifesten algunes opinions força distants, el pastor diocesà ha de saber crear consens i estats d’opinió que ajudin a mantenir la cohesió eclesial. El nou bisbe de Barcelona, com la resta de bisbes catalans, hauran de saber explicar i ajudar a fer entendre a l’episcopat espanyol el procés polític iniciat a Catalunya. Tasca difícil, però necessària ja que el bé moral que està en joc és que els catalans puguin decidir quin és el futur que desitgen pel seu país.

dimarts, 7 de gener del 2014

Tunísia vol abandonar la Xaria


En la nova constitució de Tunísia que s’està debatent en el parlament, s’aprovà per una àmplia majoria parlamentària el passat 4 de gener, que “l'Estat és el guardià de la religió. Es garanteix la llibertat de consciència i de creences i la llibertat de culte ". Aquest formulació, inèdita en el món àrab, representa un progrés perquè abandona la influència de la Xaria en l’ordenació jurídica d’un país musulmà. Sorprèn aquest acord perquè la política  tunisiana està dominada pels islamistes del partit Ennahda alineat en la corrent dels Germans Musulmans. La única concessió feta a la influència de l’Islam en el text constitucional és la referència a que “l'Estat és el protector del sagrat”. Tot i aquesta referència el preàmbul de la constitució indica que Tunísia és un “estat civil” que és l’afirmació positiva de que no és un estat religiós.  » com s'indica a la preàmbul de la Constitució també va adoptar .

El dia 6 de gener, s’aprovà el títol de Drets i Llibertats on s’ha confirmat aquesta orientació  amb la inclusió de l’afirmació de la igualtat entre els ciutadans i les ciutadanes "iguals davant la llei sense cap discriminació". El projecte de constitució reconeix també que la "llibertat d'opinió, de pensament, d'expressió, d'informació i publicació està garantida"  com també el dret de sindicació i el dret de vaga; així com “la inviolabilitat del domicili , la correspondència privada, les comunicacions i les dades personals”. En el text constitucional també es reconeix, després d’un debat vigorós, la prohibició de les “acusacions d’apostasia i d’incitació a la violència.” Als tres anys de la caiguda de Zine L'Abidine Ben Ali, Tuníssia està donant passes decidides a consolidar el procés de transició democràtica en un país de majoria musulmana.

dilluns, 6 de gener del 2014

S’entornaren per un altre camí

Avui és el dia de Reis, l’Epifania. Un dia màgic per les il·lusions dels nens i nenes. Gràcies a la solidaritat de moltes persones tots els infants han pogut tenir el seu regal,. Pot ser no el desitjat, però sí que han pogut participar de la joia del dia de Reis. També els grans haurem tingut algun detall que ens recorda que avui és un dia lluminós i festiu. Com ho és també la litúrgia cristiana d’aquesta festa. L’Epifania ens presenta a Jesús com una força lluminosa que atrau i transforma a qui el troba.

El gran regal d’aquest dia és aquest trobament amb Jesús. Acollir-lo, reconèixer la seva gràcia ens agermana com a fills del mateix Pare. Amb Jesús neix la fraternitat humana. La seva llum il·lumina el que l’enteniment humà no comprèn totalment: tots som germans i ens d’estimar com a tals. L’Epifania ens mostra uns reis, persones sàvies i poderoses, que són convocades a anar a l’encontre de Jesús tal com profetitzà Isaïes: “els pobles s’acosten a la teva llum, els reis busquen la claror de la teva albada” (Is 60, 3)


La trobada amb Jesús transforma i modifica els plans de cadascú tal com ho experimentaren els reis que “s’entornaren al seu país per un altre camí”. Perquè la trobada amb Jesús canvia els plans personals i orienta a cercar la justícia i la veritat, a estimar als pobres i als humils a viure una vida nova i diferent. Així es canta en el salm responsorial del dia d’avui “Déu meu, dóna al rei el teu dret, / dóna-li la teva rectitud. / Que governi amb justícia el teu poble, / que sigui recte amb els humils. / Que les muntanyes duguin pau al poble, / que li duguin benestar els turons. / Que els humils es vegin emparats, / i salvats els fills dels pobres. / Que desfaci els opressors! (Sal 72,1-4) . Aquest és el regal que desitjo per a tothom.

diumenge, 5 de gener del 2014

Ser Església

¿Què és l’Església catòlica avui? ¿quin sentit té? ¿com es nodreixen els diferents carismes dels seus membres?. Aquesta pregunta, o de similars, ens les fem sovint moltes persones que sentim viva la pertinença eclesial. Les respostes no podem trobar-se en els referents dogmàtics. Aquests poden ajudar a formular o precisar millor les respostes. Però les respostes han de brollar de la pròpia experiència vital dels cristians i de les comunitats de fe. L’apel·lació a la doctrina o a la tradició no són suficients per aclarir aquestes qüestions. El camí a explorar per iniciar la recerca de les respostes és situar l’experiència cristiana en diàleg amb el món i preguntar-se com ser fidel a la Bona Nova en la societat actual.

Per definir el sentit de l’Església cal partir del diàleg amb les altres persones i compartir les seves vivència i esperances. Saber-ho fer i celebrar amb ells, amb un llenguatge entenedor i compartit, que la Bona Nova és un missatge de salvació. Fer Església no és d'apartar-se del món i des de l'exili parlar de Déu. Cal seguir caminant amb el conjunt d'homes i dones i, des d'aquest acompanyament, donar testimoni de la nostra fe. Així la comunitat de creients esdevindrà un espai de convivència de la fe i d’acolliment càlid de les persones en recerca del sentit de la vida o del consol al seu sofriment per les injustícies de la societat.


Aquest Església proposa la seva presència en el món com a seguiment de la pràbola del llevat en la massa. Gràcies a les recuperació de la dimensió profètica de la fe els cristians podem aportar esperança als cors afligits que esperen algun tipus d’alliberament. El profetisme no s'exerceix per estar en sistemàtica confrontació ideològica amb altres visions del món, sinó per combatre aquelles situacions que són font d'injustícia i opressió. L'Església, com institució, ha de saber trobar els camins concrets per mantenir el pols ètic de la societat a partir de l'exercici de la crítica profètica de la societat. Davant la crisi i les transformacions de la societat un servei fonamental de l'Església ha d'ésser el nodrir les consciències i ajudar als cristians allí on s'experimenta i es viu la fe. 

dissabte, 4 de gener del 2014

Conviccions

En un funeral d’un familiar el celebrant de l’eucaristia destacà la importància que tenia pel difunt la recerca del sentit de la vida. Aquesta actitud vital el movia a fer-se constantment preguntes i cercar respostes. Les quals poc a poc anaven teixint la seva actitud i construint el conjunt de les seves creences i principis. De tal manera que es podia afirmar que el difunt era una persona de conviccions fermes. Aquesta afirmació em recordà el que s’havia comentat durant aquests dies d’un altre difunt, en Nelson Mandela.

Les cròniques destacaven les grans conviccions de Nelson Mandela elaborades, quasi bé destil·lades lentament, durant els seus anys de presó. La fermesa del seu caràcter provenia del convenciment profund de la força de les seves conviccions enfront les adversitats fins i tot en els moments difícils. Mandela deia que tot això estava resumit en el poema Invictus de William Ernest Henley i, de manera especial en els versos que diuen “Amo sóc del meu propi destí /:capità de la meva pròpia ànima” que havia copiat en una paper i que duia sempre, a manera de talismà, a la butxaca.

El poema d’Henley és un cant a la força que donen les conviccions fonamentades en una ànima enfortida per una creences profundes. El poema diu així

Més enllà de la nit que m’envolta
negra como l’abisme insondable,
jo agraeixo al Déu que sigui
per la meva ànima invicta.

Atrapat en aquest circumstancial lloc
mai m’he lamentat ni he plorat
Davant les punyalades que m’ha donat l’atzar,
el meu cap sagna, però no m’he prostrat.


Món enllà d’aquest lloc de fúria i llàgrimes
m’acorralen amb terror les ombres.
Però tants anys d’amenaces
em troben sense cap temor.
Ja no importa quin va ser el meu camí,
quantes culpes he acumulat.

Amo sóc del meu propi destí:
Capità de la meva pròpia ànima.

divendres, 3 de gener del 2014

El nom d’Al·là


La notícia sorprenent és que les autoritats islàmiques de Malàisia han confiscat 321 Bíblies importades des d’Indonèsia per un grup cristià perquè feien servir la paraula Al·là per referir-se a Déu. Aquesta decisió evidencia la creixent intolerància que es dóna en les relacions entre les confessions religioses d’aquell país. Aquesta decisió està fonamentada en la sentència d’un tribunal que fixà que la paraula àrab de Déu només la poden fer servir els musulmans. Al darrera d’aquests conflictes s’expressen les tensions ètniques existents a Malàisia on la majoria de musulmans pertanyen a l’ètnia malais que és el grup ètic majoritari enfront de les minories cristianes, hindú i budistes que acostumen a ser d’una altra ètnia.

Aquesta decisió extrema contrasta amb la pràctica secular dels cristians de Malàisia de fer servir el terme Al·là per referir-se al Déu cristià. Pràctica, per altra part, que es dóna en altres països musulmans. El sultà de Selangor, un dels nou sultans que s’alternen com a cap d’estat de Malàisia, ha decretat que els no musulmans han d'abstenir d'utilitzar la paraula Al·là en les Bíblies. Aquest sultà fa dos anys demanà als musulmans a unir-se contra les males pràctiques que es donen per  fer un mal ús d’aquest nom sagrat musulmà. Com a conseqüència directa de les seves paraules foren incendiades vàries esglésies catòliques perquè un diari catòlic havia fet servir el nom d’Al·là. Aquest visió fonamentalista de l’Islam entorpeix el diàleg interreligiós i situa als catòlics d’aquests país en una posició extraordinàriament difícil.

dijous, 2 de gener del 2014

La fraternitat és el fonament i el camí per a la pau


En el cor de cada home i dona resideix el desig d'una vida plena, al qual pertany un anhel profund: la fraternitat. Això impulsa cap a la comunió amb els altres, els quals no són ni enemics o competidors, sinó germans que cal acollir i abraçar. Aquestes són les idees amb les quals el papa Francesc ha expressat a l’inici del missatge per a la Jornada Mundial de la Pau. També ha recordat que la fraternitat es comença a aprendre en la família " la família és la font de tota fraternitat ", ha afirmat el sant pare. Les seves paraules han recordat que "el nombre sempre creixent d'interconnexions i de comunicacions que envolten el nostre planeta fa més evident la consciència de la unitat i del compartir d'un destí comú entre les nacions de la terra" .

El papa Francesc adverteix que "a les guerres fetes per enfrontament armats s'afegeixen guerres menys visibles, però no menys cruels , que es combaten en camp econòmic i financer" . El papa ha afirmat que les situacions de desigualtat, de pobresa i injustícia assenyalen l'absència d'una cultura de la solidaritat. "Una veritable fraternitat entre home suposa i exigeix ​​una paternitat transcendent . A partir del reconeixement d'aquesta paternitat , es consolida la fraternitat entre els homes, o aquest fer-se ' proïsme ' que té cura dels altres". La visió del relat del conflicte entre Caín i Abel ensenya que "en la situació de la família primigènia llegim la gènesi de la societat, l'evolució de les relacions entre les persones i els pobles ". El passatge dels dos germans "ensenya que la humanitat porta inscrita en si una vocació a la fraternitat, però també la possibilitat dramàtica de la seva traïció ". Això  testimonia que “l'egoisme quotidià, que és a la base de tantes guerres i tantes injustícies : molts homes i dones moren de fet per la mà de germans i de germanes que no saber reconèixer-los com a tals, és a dir com a éssers fets per la reciprocitat, per la comunió i per el do " . Aquesta fraternitat de la qual parla el papa Francesc, troba el seu sentit en el que Jesús va dir: "Ja que hi ha un sol Pare , que és Déu , vosaltres sou germans ", és a dir, que l’ " arrel de la fraternitat està continguda en la paternitat de Déu" .

El papa esmentant la Caritas in Veritate de Benet XVI ha subratllat que "la falta de fraternitat entre els pobles i els homes és una causa important de la pobresa". Francesc ha remarcat la importància de la greu crisi financera i econòmica contemporània i explica que aquesta "ha empès a molts a buscar la satisfacció, la felicitat, i la seguretat en el consum i en el guany, més enllà de qualsevol lògica d'una sana economia" . Per això , el papa adverteix que " les crisis econòmiques han de portar a pensaments nous i oportuns de models de desenvolupament econòmics i un canvi en els estils de vida .

Altres aspectes tractats amb detall en el missatge del sant pare han estat la guerra, la corrupció i el crim organitzat, els drames de la droga, l’explotació laboral , el tràfic il·legal , la prostitució, l’esclavitud , etc . L'egoisme que es desenvolupa socialment en aquestes realitats "ataquen el cor de la gent". Tot això "ofen greument a Déu , danyen als germans i a la creació, molt més quan té connotacions religioses" . Per superar aquest estat de les coses és necessària "la conversió dels cors". El papa deixa espai a l'esperança perquè l'home "es pot convertir i no cal desesperar mai sobre la possibilitat de canviar de vida". Així mateix, insistí en que els ciutadans han de sentir representat pels poders públics en el respecte de la seva llibertat. Per concloure, el papa ha esmentat el gran regal rebut del Creador: la natura: "la naturalesa està a la nostra disposició i nosaltres estem cridats a administrar responsablement ".