Llibertat i equitat

Fa uns quants anys vaig publicar un article llarg, “Diàlegs per a un amic neoliberal” que formava part del “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Algunes de les idees expressades són encara vigents avui. Tot seguit recullo algunes d’aquests pensament.

Una de les idees motores del liberalisme és l'estreta unitat existent entre el desenvolupament del mercat i el progrés de la llibertat. El gran principi liberal identifica la igualtat, primer, amb la llibertat de la ciutadania, de tal manera que tothom ha de tenir les seves llibertats bàsiques assegurades, i, després, amb el desig d'una assignació igualitària inicial perquè cada persona rebi la mateixa quantitat de béns que tots els altres. Per això el liberalisme insisteix vehementment que la justícia social consisteix a crear i garantir la igualtat d'oportunitats, "però no creuen que la igualtat hagi de significar un mateix punt d'arribada...i no ho creuen perquè aquesta forma d'igualitarisme significa sempre una forma més profunda d'injustícia i només s'aconsegueix amb el sacrifici de la llibertat" (Vargas Llosa, M. "La libertad y la igualdad".El País 20 octubre 1991 pág.13). No crec que el nostre diàleg hagi de retreure's davant la contundència de les anteriors paraules. La persuasió liberal sobre la igualtat o la justícia potser es puguin reformular a partir de les matisacions introduïdes al llarg d'aquesta trobada dialogal en recerca d'un mutu enriquiment.

En primer lloc hauríem de reconèixer que la llibertat proclamada pels liberalismes no pot ser "només la llibertat dels socialment o naturalment privilegiats" (Guisán, E. "De rodillas liberales !" El País 16 gener 1992 pág.10). El valor llibertat no pot ser comprés de forma absoluta sinó està tamisat pel valor de l'equitat. En un altre comentari, en parlar del tema de la dimensió econòmica s'ha esmentat la necessitat d'un desenvolupament no distorsionat de la competència, ara podem estendre aquest judici al tema de la llibertat. Es tracta d'evitar una extensió parcel·lada i fragmentada de la llibertat, especialment si ella es dissocia de l'equitat. Hem de garantir que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats de viure i exercitar la llibertat. Avui estem més mancats d'equitat que de llibertat. Doncs aquesta sense equitat està injustament repartida i esdevé desigualtat.

No tothom és igualment lliure, no tant perquè no poden exercir la llibertat de forma positiva, sinó perquè no totes les persones tenen la mateixa possibilitat d'elecció. L'exercici de la llibertat va estretament unit a les condicions econòmiques i, molt especialment, als efectes marginals del poder econòmic. Davant tal evidencia resulta aconsellable fondre la defensa vehement de la llibertat efectuada pel liberalisme amb l'alliberament proposat per els qui continuen advocant la validesa dels projectes emancipadores.

L'equitat segons Montoro

Algunes persones practiquen la perversió del llenguatge. Gràcies a aquesta estratègia es buida de contingut ideològic els noms i se’ls manipula per fer-los dir allò que no diuen. Recordo un excel·lent llibre d’Alex Grijelmo on repassa, amb molta precisió, com la vida política o periodística forcen conceptualment les paraules fins a pervertir-ne el seu sentit. Tot això ve a col·lació d’unes paraules que vaig sentir al ministre en funcions de finances de l’estat espanyol. En una recent visita a Barcelona, el ministre Montoro, a la pregunta d’un periodista si pensava pujar els impostos als rics, respongué aïradament de que no i que “los ricos ya pagan sus impuestos. Eso es equidad”. Vaig quedar estupefacte, tant pel que digué el ministre com perquè ningú li respongué que això no és equitat. 

 En dret, segons el Diccionari de la Llengua de l’Institut d’Estudis Catalans, l’equitat és l’adaptació de la norma jurídica a cada cas concret. És un recurs per evitar la rigidesa de la norma. En l’àmbit econòmic es defineix l’equitat com a característica d’una situació justa, en què tothom rep el que es mereix. Aquesta definició introdueix la perspectiva de que la equitat comporta igualtat, tothom rep, però de forma diferenciada: rep el que es mereix. En castellà, idioma natural del ministre, el diccionari de la Real Academia també entén, entre altres accepcions que l’equitat és donar a cadascú el que es mereix. No estava massa lluny d’aquests conceptes Karl Marx quan al Manifest Comunista deia que s’havia de donar a tothom segons les seves necessitats. Evidentment, que la definició del que és necessitat mereix una discussió a banda. 

També hi ha la concepció moral de l’equitat més relacionada amb la igualtat i la justícia que contrapesen les desigualtats socials. Dit d’una altra manera, una fiscalitat justa serà equitativa perquè els que més tenen pagaran més i els que menys tenen rebran més. En aquest punt, cal esmentar l’abús fet del que es diu en Mateu 25:29 “Perquè a tot aquell qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda”. Per sort, la justícia es basa, primer en una igualtat davant de la llei: tothom a de pagar es impostos, però l’acció justa fa un pas i incorpora l’equitat: el que més tenen són els que més han de pagar. Així de simple senyor ministre.

Modular la solidaritat

No voldria equivocar-me, però crec recordar que Aristòtil escriví que la justícia equitativa es tractar diferent els que són diferents. La justícia, d’alguna manera no pot ser anivelladora en la seva aplicació, sinó el que a de pretendre és adequar les respostes a unes realitats que són diferents. Aquesta intuïció aristotèlica és útil per revisar algunes polítics de solidaritat social. Hi ha polítiques de solidaritat social que pretenen considerar a tothom igual i, des d’aquesta perspectiva, s’obliden de les diferències sobre les quals es sustenta la diversitat social. Aquesta actitud es troba a la base de moltes polítiques públiques socials en relació a la immigració. Per exemple, aquest punt de vista es troba a la base de moltes polítiques socials practicades per estendre els drets socials a partir de l’avaluació del nivell de renda.

Segons aquesta perspectiva les persones amb més urgència a atendre, segons el seu nivell de renda, es trobaven en els grups d’immigrants de darrer moment. Per la qual cosa, els que tenien rendes més baixes fins aquells moments quedaven ràpidament desplaçats perquè sempre hi havia persones més necessitades. Especialment en moments de recursos escassos aquesta política provoca tensions. Per tal de trobar un altre punt de vista pot ser no aniria malament modular aquesta solidaritat incorporant altres paràmetres que permetessin fer més equitativa aquesta solidaritat. Així, per exemple, es podria considerar un criteri d’avaluació per l’exercici de la solidaritat institucional el temps d’estada en el país, ja que aquest factor modula l’exercici del dret social a la contribució personal al fons econòmic a partir del qual es pressuposta la solidaritat. Adoptar aquesta perspectiva no és negar la solidaritat, sinó assumir que la solidaritat es pot modular per tal de poder-la fer més equitativa.