dissabte, 31 de gener del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica I

A partir del que he viscut he reflexionat sobre alguns dels aspectes que condicionen les relacions entre l’acció de govern i l’Església Catòlica a través dels seus bisbes. Vull anar publicant, poc a poc, algunes idees per tal de fer més fluïda la relació entre els governants i la jerarquia catòlica. La primera consideració fa referència al coneixement mutu.

Cal que els bisbes i els governants es coneguin a través d’un tracte natural, amable i cordial. Freqüent en la mesura que calgui o amb la mateixa espontaneïtat com, governants i bisbes, es relacionen amb diferents sectors de la societat. No és estrany que un governant es trobi amb diversos sectors actius de la societat, tampoc ha de ser-ho que es trobi amb eclesiàstics. Com tampoc ha de considerar-se anormal que els bisbes es reuneixin de forma habitual o quan calgui amb els seus governants. Es tracta de posar rostre a la interlocució i fer-ho de forma senzilla dins d’àmbits que facilitin la distensió. Molts cops, més que dialogar, cal escoltar, escoltar-se mútuament sense voler imposar a l’altre cap estereotip o idea prefixada. Això cal temps, sinceritat i ganes.

divendres, 30 de gener del 2009

La pregària pública de l'islam

El govern italià ha decidit prohibit determinades manifestacions en els espais públics de particular importància des del punt de vista social, simbòlic i religiós. Aquesta prohibició ha estat promoguda pel ministre Maroni, membra de la xenòfoba Lliga Nord, com a resposta immediata a les pregàries de musulmans a la plaça del Duomo de Milà i davant de la basílica de Sant Petroni de Bolònia, entre altres indrets, a la fi d’uns actes de protesta contra la guerra de Gaza. Altres ministres de Berlusconi havien qualificat aquestes pregàries com herètiques o de provocació islàmica. Aquest qualificatius evidencien que en el govern italià hi ha persones que consideren els espais públics sacralitzats. Sense que ho hagin dit es suposa que és la religió catòlica qui li dóna el caràcter de sagrat. Lamentable. La desmesura de la decisió del govern Berlusconi contrasta amb l’actitud de la comunitat musulmana que s’ha excusat si el seu gest ha estat mal interpretat o per la comprensió del cardenal bisbe de Milà, Dionigi Tettamazi, al considerar que pregar és una necessitat i un dret fonamental.

El gest dels musulmans evidencia que la societat ha d’assumir avui com a normal l’expressió de la fe, en tota la seva pluralitat de manifestacions, dins de l’espai públic urbà. Això és així perquè en la societat moderna la fe ha abandonat l’espai privat on estava reclosa i té una presència pública real. Les prohibicions no ajuden a comprendre aquesta situació, només alimenten les pors i les actituds fonamentalistes de tota mena.

dijous, 29 de gener del 2009

Benet XVI i els jueus

Benet XVI intentà ahir en l’audiència general rebaixar la tensió amb el món jueu sorgida per la reintegració a l’església catòlica dels bisbes lefebrevistes que comportava admetre a l’església catòlica com a bisbe Richard Williamson. Aquest, el dia 21 de gener havia declarat a la televesió sueca que "no havien existit les càmeres de gas” i que “només moriren 300.000 jeueus i no els 6 milions que es diuen” i que aquestes morts “tingueren lloc en els camps de concentració i no en les càmeres de gas”. La polèmica ha tingut molt eco a la premsa i no cal comentar-la. Caldrà veure si el Rabinat de Jerusalem accepta les excuses del Papa i tot es pacifica novament. De tal manera que no es posa en perill la visita de Benet XVI a Jerusalem del proper mes de maig. Però, al voltant d’aquest episodi em pregunto qui assessora a Benet XVI sobre el tempo polític i l’oportunitat d’alguns dels seus gestos.

L’exquisida diplomàcia vaticana dóna la impressió de que queda desbordada per decisions d’altres persones que qüestionen el treball silenciós i pràctic fet des de la Secretaria d’Estat. ¿Qui aconsellà a Benet XVI a tornar a autoritzar el ritus antic de la Missa i obrir una forta discussió amb la comunitat jueva que es considerava atacada per l’oració que demanava la seva “conversió”?. Ni la modificació introduïda per Benet XVI fou ben acceptada per molts jues. ¿Qui ha aconsellat a Benet XVI sobre l’oportunitat d’anunciar la fi de l’excomunió dels lefebrevistes, entre els quals hi ha el bisbe Williams, durant la setmana de la commemoració de l’holocaust jeues i a pocs mesos de l’anada de Benet XVI?. Es interessant respondre aquests preguntes. Algunes respostes poden donar pistes sobre les diferents sensibilitats existents en el Vaticà sobre el rumb que ha prendre, en un futur no massa llunyà, l’església catòlica. Perquè res del que passa en la nostra església es fruit de la improvisació. Com tampoc pot considerar-se un error el discurs de Benet XVI a Ratisbona que provocà la indignació d’una part important del món musulmà.

Tot té la seva lògica. Només cal descobrir-la

dimecres, 28 de gener del 2009

Benvingut bisbe Sebastià

Ha estat una notícia molt esperada: el Papa Benet XVI ha nomenat a mossèn Sebastià Taltavull ha estat nomenat bisbe auxiliar de Barcelona. És una molt bona notícia. Com a membre de la diòcesi de Barcelona prego perquè el bisbe Sebastià trobi l’acolliment i amistat necessaris per desenvolupar el seu treball de pastor. També prego perquè pugui dur a bon port el que ha manifestat en les seves primeres paraules com a bisbe auxiliar: “(realitzar) units i a l’estil de Jesús la missió que ens ha encomanat de fer viu i present el seu Evangeli en tots els àmbits d’aquesta nostra, qu és el món que Déu estima, per tal de ser-ne els seus testimonis fidels” .

Gràcies a l'eficiència d'en Jordi Llisterri podem veure l'acte de presentació del nou bisbe en el següent video.

dimarts, 27 de gener del 2009

Memorial de l'holocaust

Avui és commemora el dia internacional instituït per l’ONU en memòria de les víctimes de l’holocaust. És important no oblidar aquests fets. Cal mantenir viva la seva memòria perquè és la millor manera d’evitar que puguin tornar-se a repetir-se. La memòria d’aquest fet ens permet explicar als joves d’avui el que l’holocaust representà pel poble jueu i altres col·lectius, entre els quals hi havien també catalans que havien lluitat en la defensa de la democràcia i llibertat a Europa. És important no oblidar aquests fets. Cal estar amatents per evitar qualsevol nova expressió d’antisemitisme o menyspreu de la dignitat humana per raó de raça o creença. Per això cal treballar activament perquè la pau i la concòrdia permetin als pobles, les religions i les persones conviure en plena harmonia. Que mai més la barbàrie anorreï la raó.

En un dia com avui és pertinent rememorar les paraules del pastor protestant alemany Martin Niemoeller (1892-1984) escrites a l’any 1945 davant la barbàrie nazi.

Quan els nazis vingueren a endur-se els comunistes,
vaig callar, perquè jo no era comunista.
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
vaig callar, perquè jo no era socialdemòcrata.
Quan vingueren a cercar els sindicalistes,
no vaig protestar, perquè jo no era sindicalista.
Quan vingueren a endur-se els jueus,
no vaig protestar, perquè jo no era jueu.
Quan vingueren a cercar-me a mi,
ja no hi havia ningú més que pogués protestar

dilluns, 26 de gener del 2009

Capacitat de decisió sobre la maternitat

Alguns medis de comunicació, especialment els digitals, han acusat al govern de la Generalitat d’aprovar un “projecte de llei” on es contempla que una noia menor de 16, en el cas que els seus pares no li donin el preceptiu permís, pugui sol·lictar a un jutge determinar si té capacitat per conèixer l'abast i trascendència de la seva decisió d'avortar. A partir d’aquesta notícia han començat a sortir crítiques, unes contra el Govern de la Generalitat per proposar aquesta mesura i altres contra els bisbes catalans perquè no han dit res.

Les coses no són tal com aquests informadors volen fer creure. En primer lloc, el Govern de la Generalitat, no ha aprovat cap projecte de llei. El que ha presentat el Departament d’Acció Social i Ciutadania és un avantprojecte de llei. El qual, com a tal, està sotmès a un ampli període de consulta on es poden fer moltes consideracions, observacions, matisacions i construcció d’acords per tal de poder passar d’avantprojecte a Projecte de Llei un cop l’hagi aprovat el Consell Executiu. Llavors sí que es tractarà d’un acord del Govern amb tota la responsabilitat que això comporta. Mentrestant, és un paper obert a la discussió i al consens.

En segon lloc, és gratuït afirmar que els bisbes no hagin dit res. Es que els comentaristes de la vida eclesial saben el que diuen els bisbes en les seves converses privades?, és que saben amb qui parlen els bisbes i de que parlen?. El que no hagin fet públic el contingut de les seves converses a les persones que es dediquen a alimentar els rumors dels àngels, no vol dir que estigui passius i inactius. Cal jutjar els bisbes pels resultats de les seves obres i no per les seves intencions, especialment si aquestes no són coincidents amb els judicis dels analistes anònims de la vida eclesial i les seves ganes d'enrenou i gresca. La discreció es bona consellera. Cal confiar en els nostres bisbes.

Personalment no trobo convenient la proposta en els termes com ha estat presentada per alguns medis de comunicació. Hi ha una qüestió de fons, on la consciència personal ajuda a discernir quina és l’actuació moral adequada. En aquest sentit l’església ha marcat clarament quins són els seus principis els quals ajuden a fer el discerniment que cada cristià ha de fer. Tot i que, alguns bisbes, amb molt de seny democràtic, han indicat que, malgrat un profund desacord amb la llei d’avortament, cal acceptar el que un parlament democràtic ha decidit de forma sobirana. Dit d’una altra manera, la consideració moral particular no ha de convertir-se en delicte sancionat per llei. Però això no treu la consideració ètica i moral que cada persona, des de les seves conviccions pot fer de les lleis. Els cristians hem d’acceptar la tensió que comporta respectar la sobirania popular i la moral que neix de la condició cristiana.

Però hi ha una altra consideració més social. La construcció del consens cívic, dins del qual cal situar moltes de les lleis de regulen pràctiques i comportaments dels ciutadans, han d’estar en coherència amb la capacitat de comprensió que la ciutadania pot tenir de l’objecte de la llei. En aquest cas, no crec que els ciutadans accepten fàcilment situar per sota el 16 anys el llindar del dret de l’avortament. Resulta paradoxal que hi hagi una llei que limita el consum del tabac a menors de 18 anys i ara es pretengui que es pugui avortar per sota els 16 anys. Com tampoc entendrà la ciutadania limitar la pàtria potestat, situada fins ara fins els 18 anys, via decisió judicial. Com tampoc està socialment assumida la qüestió relativa al grau de madurés personal que pot tenir una noia de menys de 16 anys alhora d’adoptar la decisió d’avortar.
Tot aquesta problemàtica no ha d’impedir a la societat trobar la resposta adequada que cal donar a aquelles situacions d’embarassos de noies joves que, per motius de diversa índole, no són viscuts com una joia sinó com un patiment que no es pot assumir, o que poden comportar diferents graus de perillositat. Cal trobar respostes socialment comprensibles i acceptables, fins i tot aquelles que permetin resoldre els conflictes que poden donar-se entre la voluntat de la noia i la voluntat dels seus pares.

diumenge, 25 de gener del 2009

Clausura de l'any jubilar Sant Fructuós de Tarragona

Avui ha tingut lloc l’acte commemoratiu de la clausura de l’any jubilar del 1750 aniversari dels martiris de Sant Fructuós, bisbe, i Auguri i Eulogi diaques. Durant un any l’arquebisbat de Tarragona, guiat pel dinamisme del seu arquebisbe Jaume Pujol i el bon treball d’un ampli equip dirigit per Mn. Miquel Barberà, i la pròpia societat tarragonina han viscut amb intensitat el sentit que té avui el testimoniatge d’aquests sants. Ha estat un any de moltes activitats litúrgiques, artístiques i culturals que han tingut la seva màxima expressió en l’estrena mundial de l’oratori “Pau i Fructuós” de Mn. Joan Roig, lletra, i Mn. Valentí Miserachs, música.

Els actes de cloenda han comptat amb la participació del cardenal Julián Herranz, com enviat especial del Papa Benet XVI, i del President de la Generalitat, el Molt Hble. Sr. José Montilla. Durant el dinar amb un petit grup d’autoritats al Palau Episcopal el President de la Generalitat ha destacat que les celebracions com l’any jubilar reforcen els vincles que uneixen el poble català; també ha senyalat que cal insistir en alguns comuns com són la lliberta, la justícia, la solidaritat, l’esforç i l’austeritat. Valors cristians, afegí el president Montilla, àmpliament compartits per la societat catalana i que són necessaris per tal de vèncer les dificultats del moment present. La vivència d’aquests valors ha de permetre als catalans guanyar confiança per poder mirar el futur amb esperança. També destacà la bona religió entre el Govern i l'Església Catòlica i la consideració que mereix com a religió majoritària a Catalunya. La presència del President de la Generalitat fou molt apreciada pels eclesiàstics assistents.

La celebració eucarística a la catedral ha estat presidida pel cardenal llegat del Papa i concelebrada per l’arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol, el cardenal Lluís Martínez Sistach, el nunci de la Santa Seu, bastants bisbes i abats de Catalunya i nombrosos capellans tarragonins. Com autoritats hi eren presents el President de la Generalitat, l’alcalde de Tarragona i tot el consistori, alguns diputats i la Directora General d’Afers Religiosos. Cal lloar l’esforç del cardenal Julián Herranz per fer tota la litúrgia en català. Només ha fet servir el castellà en un tros de l’homilia, després d’excusar-se de no poder-la fer tot en català. Cal agrair aquest gest del llegat del papa Benet XVI que mostra la seva comprensió de l’església catalana. Em consta que l’ús del català per part del cardenal Julián Herranz ha estat molt ben rebuda per les autoritats presents.

Després de la missa de la catedral l’arquebisbe de Tarragona ha ofert, en el Palau Episcopal, una recepció a les autoritats, cardenals, bisbes i representants eclesiàstics. Durant aquest acte el cardenal Julián Herranz, dirigint-se a l’arquebisbe de Tarragona i al President de la Generalitat, ha manifestat la seva gratitud per l’acolliment i les mostres de simpatia que ha rebut. De tal manera que s’ha compromès a transmetre al Sant Pare aquest sentiment d’afecta i les mostres de consideració que ha rebut l’Església per part del President de la Generalitat i de l’Alcalde de Tarragona.

Una magnífica cloenda per una extraordinari any jubilar.

dissabte, 24 de gener del 2009

Revisar la laïcitat

La situació del fet religiós en la societat contemporània convida a pensar la laïcitat en claus diferents a com ho feu el pensament il·lustrat dels segles XVIII-XIX o el pensament polític del XX. En els temps revolucionaris de la Il·lustració no hi havia espai per a incorporar el cristianisme i les seves esglésies en el nou paradigma cultural. Existia massa distància entre els pensadores il·lustrats i els teòlegs. Els il·lustrats volien alliberar a les persones del pes de la tradició cristiana perquè negava la possibilitat de la raó. Però, dos-cents anys després, el panorama ha canviat profundament. La raó no ha transportat a la humanitat al paradís i les tradicions cristianes han utilitzat els principis il·lustrats per repensar la seva identitat i oferir explicacions plausibles de les seves creences.

Avui, la modernitat religiosa desafia el nucli dels principis del pensament laic tradicional. Les evidències qüestionen la idea de tancar les creences a l’àmbit privat. La fe és un assumpte personal que té una manifestació pública; i per això la presència pública del fet religiós interessa a l’àmbit polític. Els esdeveniments han transformat l'univers laic perquè les religions han emprès un camí distint al previst.

La confrontació d’un sector de l'Església Catòlica amb la política del govern socialista o el tracte curós d’aquest amb aquella han estimulat l’actualització del debat laïcista a Espanya. Les actituds i comportaments d’un sector del catolicisme espanyol han afavorit la comprensió tancada de la laïcitat. Es tracta d’una visió excloent de la laïcitat, la qual no contempla cap rellevància pública del fet religiós.

Però és possible una altra comprensió de la laïcitat. Es tracta d’una comprensió oberta del que significa la laïcitat avui. Des de diversos sectors de la societat, tant des de l’àmbit polític com del pensament, es proposa un nou discurs sobre la laïcitat basat en una comprensió inclusiva i positiva. Es tracta, com s’ha definit, d’una laïcitat positiva. És una visió de la laïcitat no excloent del fet religiós de l’espai públic. Per als partidaris d’aquesta comprensió el fet religiós és un factor socialment positiu i enriquidor per qualsevol societat democràtica. Es considera que la religió és una qüestió personal amb projecció pública. De tal manera que les religions tenen un espai en la vida pública i cal escoltar l’opinió de les religions davant dels reptes que té plantejats la humanitat.

divendres, 23 de gener del 2009

Creure en la plaça pública

Uns dels trets característics de l’actual transformació de la societat contemporània són la nova presència pública del fet religiós i el nou paper de la religió. La secularització no ha eliminat el sentiment religiós de les persones, ni ha comportat, com s’augurava, el replegament de la religió a l'esfera privada.

Avui són temps de retorn dels déus. El fet religiós emergeix com una font de sentit. Les religions aporten valors que entren en diàleg amb la cultura contemporània. Són propostes per definir un projecte de civilitat. Novament, però d’altre manera, la religió torna a ser un motor social positiu.

La realitat social qüestiona la solidesa de la secularització de la societat.

El retorn del sagrat i la crítica a alguns aspectes del fenomen secularitzador són el resultat d'una desconfiança social cap a certs plantejaments de la raó il·lustrada i representa la dificultat d’alguns valors de la Il·lustració per comprendre el fet religió. En difuminar-se alguns d’aquests valors les persones es senten insegures perquè aquest fenomen afecta les seves creences bàsiques i els sistemes de referències. Davant d'aquesta situació alguns individus recuperen la seva relació amb la religió.

A més, alguns analistes socials consideren que les religions són indispensables en l'organització de la societat contemporània. Fins i tot, alguns afirmen que, es pot negar l'existència de Déu, però això no invalida la necessitat que té la societat de la religió per mantenir un cert ordre social. El que sembla rellevant avui, no és demostrar la funció social de la religió sinó cóm les creences religioses i la religió són influents en el desenvolupament de les societats i de quina manera han d’estar ser presents en l'àmbit polític i social.

dijous, 22 de gener del 2009

Valors i moral cívica

Els analistes de les societats postseculars consideren que els valors anomenats postmaterialistes seran cada cop més rellevants pels individus i condicionaran les seves opcions polítiques. La qüestió dels valors és situa en el centre de la preocupació política. A les tradicionals discrepàncies entre dreta i esquerra s’hi afegeixen també qüestions relacionades amb l’ètica i la moral cívica. Per això, l’Església Catòlica considera que sobre aquestes qüestions té principis i criteris morals a oferir a la societat.

La intervenció pública de qualsevol confessió religiosa en l’arena política no ha d’interpretar-se com una ingerència que vulneri la necessària separació d’àmbits d’actuació entre l’Estat i les religions. El que succeeix és que la societat ha situat en l’agenda de política temes en els quals les religions tenen criteris, valors i principis a proposar a la societat.

L’àmbit dels valors és una oportunitat per les religions i, de manera particular, per la tradició cristiana pel seu arrelament a la nostra societat a través del catolicisme difús . És una oportunitat perquè permet incorporar el fet religió al procés de construir una moral cívica a partir de diferents sensibilitats i lectures de la realitat. Aquesta situació reforça l'actitud propostiva que haurien d'aoptar les religions en aquest context. En aquest sentit, resulten les paraules del cardenal Bertone comentades ahir.

Cal escoltar molt, perquè els problemes plantejats són nous. No és una debat que pugui resoldre’s en guanyadors i perdedors. El que cal es generar un ampli consens que permeti avançar plegats cap una societat més humanitzada. Dins d’aquest procés, la tradició cristiana pot aportar tota la visió particular d’alguns valors bàsics per construir la civilitat. Es tracta, entre altres, del valor de llibertat religiosa com a un element irrenunciable de la llibertat política; del sentit que aporta la religió per vincular les persones a una comunitat i la força mobilitzadora de l’amor al proïsme com a base de la solidaritat i la fraternitat humana. Tampoc pot ignorar-se l’aportació d’esperança i espiritualitat que les religions poden fer a la societat contemporània. Les aportacions de les tradicions religioses, i entre elles les cristianes, són necessàries per humanitzar la societat actual

dimecres, 21 de gener del 2009

El cardenal Bertone i la cultura

La propera i controvertida visita del Secretari d’Estat de la Santa Seu, cardenal Tarsicio Bertone, ha despertat molta expectativa sobre el sentit real de la seva missió. Sobre aquesta qüestió ja n’he parlat en un comentari anterior. No tornaré sobre aquesta tema. En aquesta nota vull resumir el recent discurs fet pel Secretari d’Estat a Mèxic a la ciutat de Querétaro en una trobada amb el món de la cultura en ocasió de la VI Trobada Mundial de les famílies.

“Si volem ser ferments d'una nova cultura, hem de començar per obrir el cor a la puixant acció de l'Esperit de Jesucrist", va assenyalar el Secretari d'Estat Vaticà, el cardenal Tarsicio Bertone, en una trobada amb intel·lectuals i representants del món de la cultura mexicana, en la ciutat de Querétaro dins de les activitats de la trobada mundial de la família que té lloc a Mèxic. El cardenal Bertone va convidar als assistents “a reflexionar sobre la presència de l'Església i dels catòlics en la vida pública i del seu paper en la configuració de la cultura”. Així mateix donà ànims a tots aquells que “s'esforcen decididament a tendir ponts entre la fe i la raó, a encoratjar el diàleg franc i cordial entre la fe i la ciència, encoratjà tenir relacions fluïdes i fructíferes entre la fe i la cultura”.

Quina cultura cal promoure? Va afirmar que, seguint el Concili Vaticà II, que “cultura és allò que permet a l’home ser més home, créixer en la seva pròpia humanitat”. D’acord amb aquesta definició senzilla “tota expressió cultural que no contribueixi a la plena humanitat de les persones, no és autènticament cultura”. El cardenal Bertone afegí “l’afirmació del Concili ens recorda que la cultura es situa en l’ordre del ser i no del tenir”. Per tant “si la cultura es situa en relació a l'home i a l'ésser, necessàriament ha d'estar lligada a la qüestió de la veritat”. El cardenal Bertone considera que “ens trobem així davant dos models contraposats, dues maneres de concebre el món i de situar-se davant la realitat; en definitiva, dues cultures diferents. Per una part, la ideologia de la praxis, de l'eficàcia i de l'acció. Per una altra, aquella que, inspirant-se en el verset de sant Joan, podem definir com "cultura de la paraula".

“La cultura de la praxis apareix amb tota la brillantor seductora de l'eficiència, l'energia, l'acció. Enfront d'ella, la cultura de la paraula requereix l'actitud de l'acollida, la disposició interior a l'escolta”. Aquesta cultura de la Paraula, va subratllar, "es nodreix de la Paraula que Déu ha dirigit als homes i que al seu torn se serveix de la paraula humana, materialitzada en totes les seves riques i diverses expressions, donant lloc a les meravelloses manifestacions de la cultura", com la reflexió filosòfica, pintura, música, etc. "

Al ser una cultura de la Paraula, aquesta és, al mateix temps, cultura del Logos, de la raó. I té com exigència de "contemplar el món abans de pretendre transformar-ho". Per tant, va abundar, aquesta visió cristiana de la realitat "és una aposta per un món de sentit enfront de l'absurd d'un esdevenir irracional guiat solament per les forces de la matèria".

Aquesta opció pel sentit ens situa “davant l'alternativa última a la qual, a fi de comptes, s'enfronta l'home, l'alternativa entre la raó i la irracionalitat: saber si el món procedeix de la pura matèria irracional, en el cas de la qual la raó no seria més que un mer subproducte de l'evolució cega de la matèria, o si, en canvi, en l'origen del món hi ha un disseny intel·ligent, una raó, i aquesta és llavors la seva guia i la seva meta

En les seves conclusions el cardenal Bertone va dir que l’evangelització de la cultura és avui més urgent que mai: "així com el primer anunci d’Evangeli va ser, davant tot, una trobada entre cultures, és necessari avui un nou anunci que tingui entre les seves prioritats a la cultura". El Secretari d’Estat està fermament convençut de que "mentre no il·luminem amb l’Evangeli l'ànima de la cultura, no podem esperar la transformació tan anhelada dels nostres pobles". En aquest sentit, el cardenal Bertone va reconèixer que en aquest objectiu "juga al nostre favor un fons de religiositat popular que l'ona de secularisme encara no ha assolit apagar".

Va concloure dient que " l'Església, coneixedora com cap altra institució de l'ànima del poble, perquè ha acompanyat el seu creixement i sempre ha respost a les seves dificultats, vol de nou aprofitar les forces que li vénen de l'alt per a oferir una realitat original, no quimèrica, sinó nascuda del canvi del cor de l'home. El canvi que necessitem no és una simple mutació d'estructures: unes poden substituir a unes altres, però sempre seran portadores de respostes no definitives. Només l'Evangeli pot engendrar l'home nou que generi al seu torn estructures nascudes de la veritat i de l'amor

dimarts, 20 de gener del 2009

Obama i els bisbes nord-americans

Avui, el dia que Barak Obama ha esdevingut el 44 President dels Estats Units voldria compartir alguns fragments de l’escrit que els bisbes nord-americans van adreçar-li. En el text, els bisbes nord-americans reflexionen sobre les oportunitats i reptes que es trobarà el president Obama. El text el signa el cardenal Francis George de Chicago, president de la Conferència Episcopal d'Estats Units.

La primera qüestió que aborden els prelats nord-americans és el tema econòmic. Els bisbes demanen prendre “forts, prudents i efectives mesures per a afrontar el terrible impacte i les injustícies de la crisi econòmica” i advoquen “per una clara prioritat cap a les famílies pobres i els treballadors vulnerables, en el desenvolupament i implementació de mesures de recuperació econòmica, incloent noves inversions, al mateix temps que un reforçament de la xarxa de seguretat social”

En relació al servei de salut, els bibes demanen una “cobertura veritablement universal dels serveis sanitaris que protegeixi tota vida humana, incloent la vida prenatal” i que inclogui “una diversitat d'opcions que assegurin el respecte a les conviccions de pacients i proveïdors”. Respecte a les qüestions internacionals, els bisbes senyalen la necessitat de’“una transició responsable en un Irak lliure de persecució religiosa”. També urgeixen a que es realitzin esforços per a “un final del conflicte violent i una justa pau en Terra Santa” i un lideratge nord-americà continuat en la lluita contra la SIDA i i altres malalties amb maneres que siguin alhora “efectives s i moralment adequades

Els bisbes prometen “ser veu dels pobres i els vulnerables del nostre país i de tot el món que seran els més adversament afectats per totes les amenaces del medi ambient”. També demanen la reparació d’”un sistema d'immigració trencat que fa mal tant al nostre país com als immigrants”. Afirmen que tal reforma “ha d'incloure un itinerari cap a aconseguir la ciutadania amb atenció al fet que el comerç internacional i les polítiques de desenvolupament influencien les oportunitats econòmiques en els països de procedència dels immigrants”.

Recorden a Obama que el'Església catòlica dona suport al matrimoni i afirmen que és “una unió confiada, exclusiva i per tota la vida d'un home i una dona i ha de romandre tal en la llei”.

Sobre educació, els bisbes demanen a Obama “seguir donant suport a iniciatives que proporcionin recursos a tots els progenitors, especialment a qui tenen mitjans modests, per a poder triar l'educació que millor respongui a les necessitats dels seus fills”. Els bisbes reconeixen postiu el “compromís per a reforçar a les tradicions religioses com col·laboradors efectius en la superació de la pobresa i altres amenaces a la dignitat humana”.

Per tot això, els bisbes demanen a Obama que en la relació amb aquests grups, diuen, “el Govern (no abandoni) les seves responsabilitats, ni demani als grups religiosos que abandonin la seva identitat i la seva missió”.

Tot un progama d'acció que els bisbes nord-americans han presentat a Barack Obama.

dilluns, 19 de gener del 2009

L'islam d'Europa

Aquest més de gener han aparegut dos articles relacionats amb l’Islam i Europa. Val la pena fer l’incís de destacar que tots dos parlen del que és nuclear avui: en lloc de l’Islam a Europa cal parlar de l’Islam d’Europa. Aquest canvi de perspectiva exigeix el que Dolors Bramon proposa en el seu article, Donar a conèixer l’islam, al comentar el recent llibre publicat per Yaratullah Monturiol. Només es podrà parlar de l’islam d’Europa si es repensa la doctrina islàmica des del context d’Europa i en un clau interpretava diferent a l’emprada fins ara. El llibre de Yaratullah Munturiol, Dones a l’Islam, autodeterminació de la conversa, és una reflexió sobre el que diu l’Alcorà de la condició femenina musulmana rellegida per una dona intentant treure totes les adherències culturals, algunes clarament masculines. L’altre article és de Tariq Ramadan (La cuestión islámica en Europa). Tariq Ramadan, professor d’estudis islàmics a la universitat d’Oxford i, en el seu temps, assessor de Tony Blair, té un pensament orientat a fer possible l’islam d’Europa. És cert que aquest professor té alguns crítics, no tant pel que diu en les seves conferències o articles, com pel que no diu o evita pronunciar-se. En qualsevol cas, allò que escriu resulta força atractiu per començar a pensar que existeix una massa crítica conceptual per creure que és possible un islam d’Europa. En tot cas, el que cal és que el musulmans europeus facin el canvi cultural de sentir-se europeus musulmans i la societat europea, en aquests moments d’importants dificultats en el mercat laboral, abandoni qualsevol pretensió reguladora on el factor religiós sigui un criteri encobert de segregació.

diumenge, 18 de gener del 2009

Jean Daniel i l’honestedat del periodista

He llegit una entrevista a Jean Daniel, periodista fundador de “Le Nouvel Observateur”. Als seus 88 el mestre de periodistes repassa l’ofici del periodista. Les seves afirmacions són contundents. M’ha agradat la seva visió del que ha de el periodista. Diu que abans, els periodistes no diferenciaven entre la filosofia, la literatura, el compromís polític i el periodisme. Es tractava de persones que quan escrivien les seves cròniques ho barrejaven tot. Ara no.

Jean Daniel també reflexiona sobre el poder i la manera com la premsa pot alterar la percepció dels esdeveniments. Parla de la força de les imatges periodístiques i els seus titular. Cita como exemple una foto de Milan Kundera i un titular que deia “Kundera hauria estat ...”. Però després, el lector transforma el titular i es queda amb la idea de que “Kundera era...”. El resultat és terrible, pot arruïnar la credibilitat d’una persona o transformar la veracitat dels fets.

Més endavant Jean Daniel explica perquè els periodistes tenen un poder injust. La seva conclusió és que “la capacitat de fer mal dels periodistes és devastadora. En un dia o en una hora es pot desfer la reputació, es pot transformar una persona que té fama de ser honesta en un terrible malfactor. És un poder terrible”. Les paraules d’aquest mestre de periodistes em fam pensar que jo també puc contribuir a convertir els condicionals en certeses amb tot el que això comporta. Ara em ve a la memòria un tros d’un salm:”als qui d’amagat infamen els companys, els obligo a callar” (Sl 100, 5). Això és el que cal fer quan ve algú amb “m’han dit que ...” o el “sap allò del senyor tal o de la senyora qual”. Abans d’escoltar tot el marro circulant, sempre és millor recordar el que diu el salm “els obligo a callar” que en versió actual seria: "això no m'interessa".

dissabte, 17 de gener del 2009

Bertone va a Madrid, Rouco va a Roma

Feia dies que es comentava, però ara ja es té una versió ofical que poca gent es creu: el cardenal Bertone ve el proper 3 de febrer a Espanya convidat per la Conferència Episcopal Espanyola. Pot ser sí que formalment les coses vagin així, però sembla que és possible una altra lectura d’aquesta visita. El cardenal Bertone, com a màxima autoritat de la Secretaria d’Estat i segon càrrec d’importància en el Vaticà, va a Madrid a refer les relacions entre la Santa Seu, el govern espanyol i l’església espanyola. Ben segur que l’habilitat diplomàtica de l’ambaixador d’Espanya ha facilitat aquest viatge i ben segur també que algun amic del cardenal Bertone l’anat informant puntualment de la situació al nostre país.

Els moviments del Vaticà són de filigrana i es preparen amb temps. Des de fa bastants mesos, més d’un any, se sap que el cardenal Bertone treballava per refer les relacions del Vaticà amb el govern espanyol defugint les continuades interferències d’alguns cardenals i bisbes. Els sectors tancats de l’episcopat sempre han manifestat la seva incomoditat amb l’estratègia de la Secretaria d’Estat del Vaticà. El cardenal Bertone sap que l’episcopat espanyol està dividit i que un sector vol continuar amb la política de desgast al govern socialista malgrat que no han tingut els resultats esperats. Tenen els instruments: la COPE, algun dels nous moviments eclesials i als blogs. Tot semblava que funcionava, però la realitat política ha torçat aquesta estratègia. Les eleccions del març de 2008 tornaven a confirmar al PSOE en el govern i la renovació de la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola demostrava que la divisió de l’episcopat anava en serio. A més, els amics del cardenal Rouco, des de la COPE seguien insultant a tots els cardenals i bisbes que no eren de la seva corda i, en el moment de màxim deliri, a més de demanar l’abdicació del Rei, acusaven al nunci de massó.

S’havia traspassat un límit i calia tornar les coses al seu lloc. Un signe de que les coses havien canviat fou la visita de la nova executiva de l’episcopat espanyol al papa Benet XVI el dia 19 de maig de 2008. Quan tothom esperava el discurs protocol·lari del cardenal Rouco, com a nou president de la conferència episcopal, Benet XVI va demanar als bisbes que es posessin en cercle i que tots parlessin, que volia escoltar l’opinió de cadascun d’ells. Des d’aquell dia, el cardenal Rouco ha mantingut un prolongat silenci. El to de confrontació ha baixat i la concentració de la família del 28 de desembre de 2008 no tingué res a veure amb pim-pam-pum polític la de l’any anterior. Hi havia una nou clima que ara el cardenal Bertone ve a confirmar davant de tots els bisbes espanyols.

Durant l’any 2008 han passat moltes coses que demostren que per part del Vaticà no es vol l’estil casernari d’alguns bisbes. La vicepresidenta del govern i el cardenal Bertone han constat, en una recent entrevista, que no hi ha cap contenciós entre el Vaticà i l’Estat espanyol; des de l’Estat no es qüestionen els acords del 1979; la cerimònia de beatificació dels morts en la guerra civil fou de baixa intensitat sense la participació de Benet XVI; es nomena al cardenal Cañizares a un càrrec de cúria el que li dona més proximitat a Benet XVI i més distanciament de Rouco; el president de govern rep a primers d’any al cardenal Cañizares abans de la seva marxa a Roma mentre Rouco va a Roma per entevistar-se, ara sí. sól amb Benet XVI; mentres que temes que preocupen a l'Església catòlica i que semblaven que havien d’entrar ràpidament en l’agenda política estan en fase de reflexió lenta.

L’habilitat diplomàtica ha donat els seus fruïts. El cardenal Bertone va a Madrid a parlar amb els bisbes i amb el President de Govern per confirmar aquest nou panorama de relacions més distès. El qual ha de permetre, entre altres, superar alguns dels esculls que preocupen al Vaticà, com són determinades iniciatives legislatives, i garantir les millors condicions polítiques i socials perquè el viatge de Benet XVI el 2001 en ocasió de la Jornada Mundial de la Joventut sigui un èxit. Com semblen que són un èxit les gestions que el cardenal Bertone fa a l’Amèrica Llatina emprant, quan cal, la discreta diplomàcia espanyola.

La propera visita del cardenal Bertone confirmarà la certesa de la saviesa popular que diu que dos no es barallen si un no vol. Tot i que ara, es podria ampliar i dir: dos no es barallen si dos no volen. Jo crec que qui ho ha de saber coneix el sentit d’aquesta dita.

divendres, 16 de gener del 2009

El Congo, una altra guerra silenciada

El dramàtic conflicte de Gaza enfosqueix altres guerres tan cruels com la que es veu cada dia en el telenotícies. Una d’aquestes guerres és la del Congo. Al comparar la reacció social i la notorietat i manera com els canals d’informació tracten els dos conflictes se’n fan paleses les següents qüestions: Per què aquesta informació i desinformació tan selectiva segons els conflictes? Per què hi ha tanta sensibilitat social envers unes guerres i les altres passen relativament oblidades? Per què hi ha una important mobilització social per unes i una gran indiferència per altres? Per què els telenotícies donen més atenció a uns conflictes que altres?.

Les respostes a les preguntes són simples. Hi ha unes guerres que obeeixen a raons geopolítiques i per això tenen uns arrelaments ideològics importants. És normal que sigui així i és bo. De la mateixa manera que hi ha importants agències d’opinió, que tenen beneficioses comptes d’explotació, perquè tenen l’encàrrec de guanyar també mediàticament les guerres o de confondre’ns per fer-nos creure que altres guerres no existeixen. Al Congo, porten anys en guerra i el nombre de morts és molt, molt més superior, al que ens podem imaginar. Però és una guerra silenciada per les multinacionals que alimenten un conflicte per fer-se amb el control d’aquesta roca anomenada coltan tan necessària per obtenir la columbita, el tantalita i el niobi. Aquests minerals són indispensables per la industria de l’electrònica, la fabricació de les noves generacions d’armes i la telefonia mòbil.

La cobdícia humana alimenta diversos tipus de guerra. Unes que permeten ensenyar el dolor i el sofriment per generar-nos mostres de compassió per posicionar-nos ideològicament, i altres que també generen dolor i sofriment però que mai arriben a ser notícia perquè l’oblit també és una arma de la guerra.

dijous, 15 de gener del 2009

L’Església Catalana continua sota sospita

Francisco José Fernandez de la Cigoña



Els sectors ultra conservadors del catolicisme espanyol no han canviat el seu registre mental en relació a l'Església Catalana. Per ells l’Església Catalana està sota sospita . No se sap massa de què, però hi ha una senyor, Francisco José Fernández de la Cigoña, que a través del seu blog, que segons ell ha estat visitat en dos anys per més de set milions de persones, dóna certificats de catolicitat i l’Església Catalana no passa la prova. Des d’aquest blog s’ataca un dia si i l’altre també a l’Església Catalana amb la més pura grolleria. Sense cap respecte eclesial i amor cristià parla del cardenal Lluís Martínez Sistach com a Nostach. I això un dia darrera l’altra. Per cert, Jiménez Losantos des de la COPE també utilitza aquesta expressió per referir-se a l’arquebisbe cardenal de Barcelona

Per saber qui és Francisco José Fernández de la Cigoña una mostra. Aquest senyor no dubte en afirmar que el blog Germinans Germinabit viene haciendo un servicio impagable a la Iglesia en Cataluña y, por tanto, en España” o “son escasísimos los espacios de internet con los que me siento más identificado”. Doncs bé, Fernández de la Cigoña es troba desconcertat per les decisions preses pels nous bisbes catalans. En concret, critica durament al bisbe de Girona Francesc Pardo pel recent nomenament del Consell Episcopal de la diòcesi. Com que alguns noms no han agradat al senyor Fernández de la Cigoña afirma que “tras el paso de Pardo no va a quedar nada del catolicismo en Gerona. Si estaba ya en la agonía para rematarlo, el abrazo del oso. Del oso pardo. Una especie en vías de extinción pero que todavía hará daño en Gerona”. Opinió que contrasta amb la que expressava el mes d’octubre passat quan deia, al referir-se al bisbe Pardo, “se aprecian signos de primavera”. Per Fernández de la Cigoña a Girona s’ha acabat la primavera.

Prèviament ja havia fustigat al nou bibe de Lleida, Joan Piris, amb un titular insultantal per una decisió que afectava a unes obres d’art del Consorci del Museu Diocesà: “Pues, a enterarse, monseñor Piris, ¿o es usted el pito del sereno?”. Per dedicar-li després la següent pulla: “Muy mal, señor obispo, si no se entera de lo que pasa en su obispado y sobre un asunto que es una gravísima herida en la eclesialidad de los obispos de Lérida. ¿O es que es usted el coño de la Bernarda?”. ¿Quins insults escriurà Fernández de la Cigoña quan algú li digui que el bisbe Joan Piris ha fet un sondeig entre sacerdots i laics per renovar la cúria eclesial?

dimecres, 14 de gener del 2009

Amabilitat

El passat diumenge l’editora Esther Tusquets publicà un encès elogi de l’amabilitat en el País (Elogio de la amabilidad). Recomano la seva lectura. Es reconfortant llegir coses com: “sense la presència d’alguns homes bons la vida (...) seria insofrible”. Des de la perspectiva que dona sentir-se una persona propera a la vellesa, Esther Tusquest manifesta cada vegada més aprecia el valor de l’amabilitat.

No reivindica el vells manuals d’urbanitat o una visió ensucrada de l’assumpte. No és això. Ella vol l’amabilitat en el gest quotidià que es fa en l’ascensor al trobar-nos un veí, a l’anar a comprar el diari, al pujar al transport públic, en qualsevol conversa que es tingui, en la feina, en el cafè o en la botiga. En tots els llocs on les persones ens relacionem, allí cal ser amable. A més, diu Esther Tusquets, “l’amabilitat té major valor pels dèbils perquè són els que més la necessiten”.

En definitiva, una paraula amable i un gest afectuós poden ajudar a fer més humana la societat.

dimarts, 13 de gener del 2009

Benet XVI i la crisi actual

Cal escoltar amb atenció el que diu Benet XVI en les seves audiències. De sobte, sota una aparent retòrica pròpia de la circumstància, sorgeixen reflexions que il·luminen la vida cristiana i surten més enllà de les parets dels temples. A continuació reprodueixo un fragment de les paraules pronunciades pel Sant Pare a la classe política dirigent de la regió del Lazio i de la província i ciutat de Roma.

Si realitzar les polítiques econòmiques i socials adequades és deure de l'Estat, l'Església, a la llum de la seva doctrina social, està cridada a fer la seva aportació estimulant la reflexió i formant les consciències dels fidels i de tots els ciutadans de bona voluntat. Potser mai com ara la societat civil comprèn que només amb estils de vida inspirats en la sobrietat, en la solidaritat i en la responsabilitat, és possible construir una societat més justa i un futur millor per a tots. És part del seu deure institucional el qual els poders públics garanteixin a tots els habitants els seus propis drets, tenint en consideració que els deures de cadascun estiguin clarament definits i realment duts a terme. Per aquest motiu la prioritat inexcusable és la formació en el respecte de les normes, en l'assumpció de les pròpies responsabilitats, en una actitud de vida que redueixi l'individualisme i la defensa dels interessos partidistes, per orientar-nos plegats al bé de tots, prestant particular atenció a les expectatives dels individus més febles de la població, no considerant-los com un pes sinó com un recurs que cal valorar.

Tot un programa d’acció

dilluns, 12 de gener del 2009

Palestina en el cor

Escolta Filastín, allunyat d’aquells persones que durant aquests anys han violentat la pau dels teus veïns.

Escolta Filastín, no confies en el vol cec dels coets per construir la pau dels teus fills. No tornis el teu sofriment amb dolor amb els que t’han fet plorar aquests dies.

Escolta Filastín, atura el terrorisme d’alguns dels teus fills, atura el pas dels suïcides que sembren el mateix dolor i sofriment que ara pateixes.

Escolta Filastín, estén la teva ma als teus veïns i reconeix el dret dels jueus a viure en l’Estat d’Israel.

Escolta Filastín, deixa que Israel pugui viure entre vosaltres i cultivar les mateixes oliveres

Escolta Filastín, crida amb força perquè el món islàmic condemni el terrorisme, vingui d¡on vingui.

Escolta Filastín, mira la teva terra on conviuen àrabs i cristians, obre el teu cor als jeus.

Escolta Filastín, recorda als teus fills musulmans que si els jueus s’inclinen a fer les paus, inclineu-vos també a fer-les.

Escolta Filastín, la recompensa d’una maldat és una altra maldat, però saps que el que es reconcilia té una recompensa millor

Escolta Filastín, recorda que no és el mateix la bondat i la maldat; respon amb la millor actitud i aquell amb el que tenies enemistat serà un bon amic.

Escolta Filastín, parla amb veu forta perquè els teus fills que viuen fora de la teva terra obrin les seves mans als homes i dones que volen viure en pau.

Escolta Filastín, no deixes que els fanàtics aturin la teva causa i facin del teu dolor més dolor per altres persones.

diumenge, 11 de gener del 2009

Shema Israel Adonai Eloheinu Adonai ejad

Divendres passat vaig estar convidat pels mes amics jueus de Catalunya a pregar per Israel davant del conflicte amb Hamàs a Gaza. Amb aquest motiu he pensat el següent text que és la meva pregària particular a la invitació feta pels meus amics jueus.

Escolta Israel, el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tota la força.

Escolta Israel, Adonai Eloheinu. Perquè aquest dolor ?

Escolta Israel, el nostre Déu, Adonai Eloheinu és Déu de pau i no de guerra.

Escolta Israel, tu que has estat 40 anys en el desert, tu que has patit la shoa no pots perdonar?

Escolta Israel, què són els cohets d’Hamàs davant el teu poderós braç guerrer? Tu que pots destruir tota la vida a Palestina, tens el cor de pedra?

Escolta Israel, tu que has viscut en terra estrangera, no pots compartir la teva teva amb els veïns que també és casa seva?

Escolta Israel, no endureixes el teu cor, escolta el dolor que els teus guerrers infligeixen al poble de Palestina.

Escolta Israel, estigues atent a trobar a Adonai Eloheinu entre els morts de Palestina perquè el nostre Déu no és un deu de morts.

Escolta Israel, que la ira d’ Adonai Eloheinu no es torni contra els fills dels teus fills perquè els interessos electorals han primat a la necessitat de pau.

Escolta Israel, escolta el sofriment de Palestina i viu-lo com a teu, perquè de l’odi no en surt la pau.

Escolta Israel, no siguis idòlatra com en el desert. Escolta al Déu de Jacob, l’únic és jutge entre les nacions, que arbitra sobre els pobles.

Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que et proposa forjar relles de les teves espases i falçs de les teves llances.

Escolta Israel, escolta Adonai Eloheinu que ens mana que cap persona no empunyi mai més l'espasa contra una altra, ni ens entrenem mai més a fer la guerra.

Escolta Israel, deixa la ceguesa de l’odi que només porta a la mort.

Escolta Israel, digna't perdonar el crim i l'ofensa dels teus germans. T’han fet molt de mal, però ara digna't perdonar el seu crim, ja que som servidors d’Adonai Eloheinu

Escolta Israel, per l’amor i la fidelitat als nostres pares, deixa que la pau floreixi en el desert.

Escolta Israel, si d’Adonai Eloheinu és tant generós en perdonar perquè tu no pots donar una oportunitat a la pau.

Escolta Israel, escolta el clam des de la ciutat del perdó. Escolta el clam d’aquesta ciutat on les persones construïm la pau i la convivència.

Escolta Israel, allò que el poeta escriví: “el cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentre la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc”,

Escolta Israel, el meu petit clam que demana el vostre perdó per aquells que ja no us el poden demanar perquè els heu silenciat per sempre.

Escolteu-me amics jeus, amb molts de vosaltres he compartit shabats i festes de record de la presència d’Adonai Eloheinu, que espero segui celebrant amb intensitat, aneu a trobar els nostres conciutadans palestins que com molts de vosaltres han fet d’aquesta terra la seva casa comuna i celebreu el perdó i la reconciliació. Palestins, aneu a trobar als conciutadans jueus i proclameu l’esperança de la pau que neix de la justícia. Perdoneu també encara que tingueu els ulls plens de plors per morts que encara no he pogut enterrar. Des de la rancúnia no es donarà una oportunitat a la pau.

Jueus i palestins doneu una oportunitat a la pau. Feu-ho a Barcelona, la ciutat del perdó que ara fa 100 anys no va saber perdonar.

divendres, 9 de gener del 2009

Els autobusos i el dret a creure

La campanya dels anuncis en els autobusos és ben absurda. No porta en lloc, ni ajuda a crear els ponts de convivència entre els creients sincers i els ateus honestos. Més aviat pot ser caldria oferir una reflexió seriosa i el testimoni de fe de molts creients que estan, en nom de Déu, construir la justícia en molts llocs del món.

Abans d’entrar en precisar alguns aspectes, una petita puntualització. Els promotors d’aquesta campanya tenen tot el dret de fer-la i cal defensar que ho puguin fer. De la mateixa manera que suposo que ells respecten les manifestacions religioses en la plaça pública. No fer-ho, tant una cosa o l’altra, és tenir una concepció estreta de la llibertat i del respecte.

Si Déu probablement no existeix, per què preocupar-se’n. No es tracta de rebatre aquest argument amb el càlcul probabilístic de Pascal sobre l’existència de Déu, sinó d’aplicar el sentit comú. Si Déu probablement no existeix, quin és el problema que preocupa realment als promotors d’aquest anunci?. Per què els preocupa l’existència de Déu?. Més aviat crec que el seu problema no és Déu sinó el seu anticlericalisme. Ells són els que tenen el problema, no els creients. Alguns dels promotors de la campanya, en converses públiques han manifestat que senten escruiximents al veure una creu en un espai públic o es trasbalsen si quan estan ingressats en un centre hospitalari públic un capellà entre a la seva habitació oferint els seus serveis. Llavors, és evident que ells tenen un problema. Pot ser en tenen un altre, per què ens demanen als creients aportar proves de l’existència de Déu? que en presentin ells que demostrin que la naturalesa humana no és religiosa i cerca a un transcendent?.

Voler resoldre el seu problema de fons, que no és tant el de l’existència de Déu sinó la presència de l’element clerical i els símbols religiosos, a través d’una campanya d’anuncis és banalitzar el debat. Perquè la vertadera qüestió a discutir no és si Déu està sotmès al càlcul de la probabilitat és si els ciutadans d’aquest país sabem conviure respectant les creences personals de cadascú. Interpreto, pel lema proposat en l’anunci que aquesta no és la idea dels seus promotors. Doncs neguen la possibilitat als creients en Déu de ser feliços o d’estar precupats per la seva existència. L’article l’Abat de Montserrat Josep Maria Soler publicat en varis diaris explica clarament com debatre aquesta qüestió. Un element interessant del debat negat pels promotors de la campanya, és saber com les persones podem ser felices i compartir, des de les diferents creences, les fonts de felicitat. Això sí que ens permetria a tots avançar una mica més cap un marc de convivència comuna amb valors compartits que fonamentin un nou projecte de civilitat inspirats, entre altres, en els valors bàsics de la raó moderna.

Del tipus de lema escollit pels promotors de la campanya dedueixo que tenen un visió restrictiva i excloent de l’ateisme, tan integrista i fonamentalista com alguns dels promotors dels contra-anuncis que diuen que sortiran ben aviat. Aquesta dinàmica només pot sorgir i alimentar les visions tancades, tant de les creences com de les increences. El nostre país, tant procliu a enfrontaments estèrils, i alguns cops a gastar els diners en coses absurdes, té altres i més greus problemes que el de la probabilitat de l’existència de Déu. Dubto que la creença o l’ateisme siguin els grans problemes de la humanitat. El mateix m’agradaria creure que pensen els que generen opinió pública. Perquè, em dóna la impressió de que si aquesta informació no hagués sortit en els medis, ara se’n parlaria d’una altra manera.

A mi, els anuncis em deixen molt indiferent, més enllà de l’anècdota, si que em preocupa que la polèmica que pot encetar fracturi la cohesió de la nostra societat en nom del fet religiós. Probablement m’identifico amb els dubtes i càlculs de Pascal, i per resoldre part d’aquests dubtes em guio per allò que diu l’evangeli: “Déu, ningú no l'ha vist mai:el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat.” (Jn 1,18).

M’agradaria acabar amb una cita de Cioran que reprodueix Oscar Tusquets al final del seu magnífic llibre “Dios lo ve”. Cioran proposa que ens “comportem com si tinguessin comptes a passar a un Déu intel·ligent” que li permet a Oscar Tusquets dir: “i encara que Deu no ens acaba de convèncer, ¿no fora millor fer les coses com si Déu existís?”. Pregunta intel·ligent que ben segur que no troba la resposta en cap dels anuncis antiteistes o teistes dels autobusos.

dijous, 8 de gener del 2009

Música clàssica

He llegit en el llibre d’Alessandro Baricco Los bárbaros. Ensayo sobre las mutaciones” (editorial Anagrama) una interessant com breu reflexió sobre la música clàssica. Baricco evidencia que els autors que avui identifiquen com a clàssics als qual atribuïm la mes excelsa elevació de l’esperit, en el seu temps foren quasi bé ignorats per l’ordre establert. Com a molt es considerava que aquests músics eren compositors ben experimentats en la tècnica i el llenguatge musical, però en cap cas movien l’esperit de les persones. Calgué esperar bastants anys per descobrir la profunditat espiritual del que avui s’anomenen músics clàssics. ¿No ens passarà avui el mateix amb moltes coses que porten dins seu la llavor del futur i no sabem apreciar-les com a tals?. No serem més conservadors del que creiem? No serà que mirem el present amb ulls del passat?. Recomano la lectura del llibre perquè té suggeriments que ens permeten construir les resposes a les anteriors preguntes.

dimecres, 7 de gener del 2009

Els Reis existeixen


No he pogut escriure aquest blog des de l’any passat. He estat ocupat en una altra activitat.

Durant aquests dies he pogut comprovar com moltes persones s’han sacrificat per fer possible obrir un pas d’evacuació i d’emergència per tal de poder retirar els cotxes que havien quedat atrapats al monestir de Montserrat per l’esllavissada del dia 28 de desembre del 2008 i garantir el subministrament de primera necessitat (gas, menjar, atenció mèdica, etc...) a la comunitat monàstica i als peregrins i visitants del monestir.

Gràcies a l’esforç d’aquestes persones el dia 5 de gener del 2009, a la nit passava el primer vehicle. En aquest cas era una emergència: el subministrament de gas per omplir el dipòsit que dóna servei al monestir i al complex d’hotel i cel·les. Poques hores després, el dia 6 de gener, a les 11,15 sortien els primers cotxes. Bona feina feta per persones que només tenien un objectiu: escurçar al màxim els 12 dies d’obres previstos inicialment. Al final, només han fet falta sis dies efectius de feina per obrir el pas. Cal agrair l’esforç fet per aquestes persones anònimes per molts, però totes amb noms i famílies, que han estat treballant tots els dies, inclús els festius plens de simbologies familiar, per fer possible que Montserrat comences a recobrar la seva normalitat. L’èxit només és d’ells.