No tapem ni els somriures ni la paraula

La celebració demà del Consejo de Ministros a Barcelona ha afavorit la inquietud ciutadana davant de les mobilitzacions de protesta. Hi ha preocupació de que algunes accions de protesta puguin sortir-se de to. ¿Què passarà demà? Desitjo que demà no passi res. Els que s’hagin de reunir ho puguin fer sense problemes. I els que es vulguin manifestar també ho fessin sense problemes. Cadascú al seu lloc i Déu en la casa de tots. Això significaria una demostració, un cop més de maduresa democràtica del nostre país. Però, tinc la sospita que hi ha massa gent interessada que demà hi hagin brots de violència. Que passi, com diuen els castellans i aprofitant la proximitat de les festes de Nadal, “se arme un belén”. Sembla que això és el que Inés Arrimades, amb un desconegut do de la profecia, ha vaticinat. Davant la contundència de les seves paraules no sé si té una bola de vidre o, simplement, sap que hi hauràn qui, tapant-se el rostre i, no parlant per no delatar el seu accent, es dediquin a rebentar tot el que puguin.

L’actitud dels CDR, davant les mobilitzacions convocades per demà, de tapar-se la cara per protegir-se de la repressió no ajuden a centrar el combat polític que hem de fer els catalans per avançar en el procés. Si el CDR s’obstinen en mantenir les seves actituds de bronca permanent passaran a ser un problema pel procés. La única manera d’avançar es sumar més gent a favor del procés a fi d’ampliar la seva base social. Això només pot fer-se a cara descoberta, sense por i parlant. Parlant de tot i parlant amb tothom. Tapant-se la cara, no només s’amaga el somriure sinó que també s’emmudeixen les paraules i sense les paraules les idees no avancen ni es difonen.

No anem del tot bé

Començo la meva reflexió quotidiana amb vàries afirmacions contundents. Cal seguir lluitant per la independència de Catalunya; la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats; la justícia social i les polítiques inclusives; la pau, la democràcia i la concòrdia; res de tot això serà possible sense la unitat de les forces independentistes. Però també és el moment d’afirmar aquelles coses que no vull de cap manera: la violència; els manifestants dels CDR tapats amb caputxes i mocadors tallant carreteres, carrers i vies de tren o ocupant edificis; agitadors professionals de carrers; els violents controlats a distància; els lemes excloents i les utopies irreals. Tampoc m’agraden els agitadors professionals que, tapats amb estelades, rebenten permanentment la serietat del moviment independentista o els polítics institucionals que davant de les reivindicacions independentistes accentuen els seus tics neo-franquistes.

He trobat desafortunat començar la commemoració festiva de de l’1-O amb les imatges dels CDR campant per les ciutats fent la seva guerrilla urbana particular. Prou amb aquesta impunitat. Segons el meu els originals Comitès de Defensa del Referèndum s’han transformats ens Comitès de Defensa de la República i, pel que es veu, sembla que ara siguin realment els Comitès de Defensa de la Revolució, en permanent estat d’agitació al servei de la bronca i alimentant tot foc d’encenalls. La gent amb enteniment dels mateixos CDR haurien de trobar la manera d’acabar amb aquest descontrol. L’independentisme necessita ampliar les seves bases a partir de fer amics i no crear gent emprenyada perquè perd el tren, arriba tard a la feina o vagi saber el què. Per això he trobat incomprensibles del tot i impròpies les paraules del president Torra d’avui sobre els CDR. Sincerament, se les podia haver estalviat.

Aquesta nit en el Parc de la Ciutadella de Barcelona sonaven amb força veus que demanaven al govern desobediència o dimissió, així com els sonors eslògan dels “carrers sempre seran nostres” o “ni oblit ni perdó”. Mai m’han agradat aquests eslògans. L’espai públic és de tots i no d’alguns, i el que cal es defensar que pugui continuar sent de tots. L’altra eslògan, tan primari com el de la “visca de la terra”, és un retorn encobert a la llei de la restitució per la sang. El perdó representà, en el seu moment, una superació de la venjança primària com manera de resoldre els conflictes entre les persones. No vull viure en una societat on no tingui cabuda el perdó. La radicalitat no està en cridar més, sinó possibilitar trobar les solucions que permetin resoldre d’arrel els problemes polítics i socials. L’independentisme hauria de reflexionar seriosament on es troba després d’un any del 1 d’octubre de 2017. S’haurien de revisar les estratègies seguides, la comunicació del treball fet i dels problemes trobats,  i explicar més clarament el que proposa l’actual govern més enllà de la retòrica dels darrers mesos. Els objectius finals són irrenunciables, però falta més claredat en la direcció del que cal fer ara i, sobretot, més obra de govern que faci creïble que val la pena sumar-se a l’independentisme.

Traieu-vos els passamuntanyes

Tinc amics i coneguts en els CDR. Són persones entregades i abnegades en fer feines d’extensió i difusió de les idees republicanes i independentistes. Però, el CDR van més enllà d’aquestes persones voluntarioses. Quan els CDR convoquen a expressar la indignació de forma espontània i incontrolada perden el seu encant i esdevenen instruments útils als serveis dels que volen destruir la independentisme. Això és el que està passant en aquests darrers dies. Les manifestacions espontànies, que recullen els estats d’ànim indignats, són també bona excusa per aplegar incontrolats de tota mena. Des dels infiltrats del cossos policials fins els professionals de la bronca que peregrinen de país en país per apuntar-se a qualsevol aldarull.

El més sensat fora que els promotors dels CDR donessis la cara i demanessin un aturar aquesta energia de l’espontaneïtat i canalitzar tota la indignació de forma productiva i, sobre tot, que faci mal al moviment independentista. No ens ajuda associar respostes violentes a les mobilitzacions independentistes. Ens hi juguem la nostre credibilitat, especialment internacional i no ajudem, gens ni mica, a les persones que estan empresonades o a l’exili. La independència republicana cal defensar-la a cara descoberta, sense passamuntanyes o caputxes.  Cal donar la cara, neta i sense por perquè la causa que es defensa no pot amagar-se ni camuflar-se. L’energia explosiva dels CDR caldria canalitzar-los per estendre la base social de l’independentisme. Fora bo que els creadors dels CDR i els seus mentors polítics reflexionessin sobre l’oportunitat de mantenir aquesta forma de protesta que, en un moment determinat, pot conduir a una violència no desitjada.

Els CDR

Avui ha estat un nou dia especial a Catalunya. No ha estat pròpiament una Vaga General, ni una Aturada de País com la del dia 3 d’octubre, ja que els sindicats majoritaris i algunes patronals s’havien distanciat d’aquesta convocatòria. Però ha estat el dia de la posta de llarg dels anomenats CDR. Nova forma d’intervenció política, desfermada des de la irritació i la indignació. En pocs dies, els CDR s’han metamorfosat  en uns ens ben visibles per tot Catalunya. Han passat de ser el comitès populars de defensa del Referèndum, configurats amb una certa espontaneïtat popular per defensar el referèndum de l’1 d’octubre,  a ser els Comitès de Defensa de la República. Els DCR estan molt ben organitzats. Dominen bé les xarxes socials i les aprofiten per estendre les seves convocatòries i actuacions. Són amants de les accions directes. Amb poca gent, això si plena de valors i decisió, tallen vies de comunicació, impedeixen sortides dels trens, ocupen carrers i places, i els omplen de cants i consignes.

Les sigles CDR a la llarga poden transmutar-se sens problema com a Comitès de Defensa de la Revolució. Recordo que aquest nom fou un dels pilars de revolució cubana i la seva missió era delatar als contrarevolucionaris. Cada bloc d’habitatges tenia el seu CDR. Eren actius i eren un niu de delators. Estic convençut que no tots els ciutadans que ens comprometeren a defensar la celebració, per damunt de tot repressió, les eleccions de l’1 d’octubre ara compartim els idearis de l’agitació desfermada pels CDR a Catalunya. No és el moment de fer cap revolució, encara que sigui en minúscules. Encara que sigui com fer una festa, les accions proposades pels CDR em desconcerten. ¿És possible que ens trobem de nou davant del debat entre democràcia i revolució que tants problemes donà als catalans a l’any 1936?. Recordar això no és per evocar la Guerra Civil, sinó intuir, a través de l’anàlisi dels comportaments polítics, maneres de fer que es donen davant de determinades conjuntures, del present o del passat.

Em preocupen el protagonisme autònom dels Comitès de Defensa de la Revolució. No sé qui són, tot i que és perfectament deduible que siguin una prolongació de la CUP. No sé qui són els seus els dirigents de les mobilitzacions. ¿Qui ha escollit els seus líders per orientar les accions dels catalans?. En aquests moments, no m'agrada l'acció directe. Ara, més que mai, hem d'anar units amb una direcció clara, precisa i identificable. La resta, és pur joc de rols més popera a la kale borroka que a l'acció política democràtica. Una de les frases predilectes dels CDR és: “els carrers sempre seran nostres”, és una gran error estratègic a més d’una ingenuïtat. Perquè avui, com abans, per guanyar la presència continuada al carrer serà necessari un ús més intensiu de la violència perquè l’Estat és poderós i cada cop més violent. Caure en el parany d’aquest eslògan, repetir-lo com si fos una convocatòria a una festa d’aniversari és adoptar una actitud contrària al que vol transmetre al món el sobiranisme català: somriure, pulcritud i amabilitat. Reconec que alguns d’aquests CDR tenen poesia en la seva retòrica, però m’agradaria també que dominessin el seny. Poesia i seny no s’exclouen, es complementen. Però per trobar-ne l’equilibri cal perícia política i això necessita temps. Els moviments espontanis, plens de vigor juvenil poden ser cobejats per aquells que tenen ganes de mostrar al món una violència que no existeix a Catalunya. Alerta amics dels CDR que podeu començar estar en l’agenda dels provocadors. No ens despistem, ara hem d’assegurar la democràcia, les institucions de govern catalanes i el camí cap la independència, no és el moment de fer cap revolució social.