Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ignoren el principi de subsidiarietat

La manera com el govern de coalició PSOE-UP gestionen la crisi del Covid-19 aporta la notícia alarmant de la pèrdua de gestió política per part de les Comunitats Autonòmes espanyoles. Això és mal auguri perquè l’Estat, a la primer de canvi, s’ha trobat còmode anul·lant el sentit constitucional de la descentralització i desconcentració de l’acció de govern del país. El que venien reclamant els sectors més conservadors, reduir el nivell polític de les autonomies, ho ha fet una govern suposadament progressista. Cada dia que passa, les senyals que venen per part del Govern de l’Estat confirmen que el retrocés ha vingut per quedar-se. Avui, per exemple, han emfatitzat el paper de les províncies co  unitat de gestió. Insòlit. Reivindicar, d’aquesta manera unitat territorial provincial és antic i contradictori al que es pretenia amb la creació de l’Estat de les Autonomies. 

Aquesta decisió és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat

El govern de l’Estat ignora el principi de subsidiarietat

Notícia alarmant segons ha destapat el diari ARA, el govern de l’Estat vol modificar per reial decret el criteri d’assignació dels diners amb finalitats socials receptats a través de la declaració de renda dels ciutadans. Només tindrien dret a accedir a aquests diners aquelles entitats que tinguin un àmbit d’actuació a nivell de l’Estat. Si s’apliqués aquesta decisió, 61 entitats catalanes de treball social es quedarien sense rebre les aportacions via IRPF que l’any 2015 han estat 12,8 milions d’euros. Aquesta greu decisió, si es materialitza, és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors”  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya, molt procliu a evidenciar que combrega dels postulats catòlics, no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat.

La perversió de la subsidiarietat

El govern de l’Estat no para. Dia darrera altra mostra la seva voluntat centralitzadora en tot allò que es mou i es deixa. Les noticies filtrades, a partir d’un informe de la vicepresidència del Govern espanyol, sobre la intenció d’eradicar les duplicitats administratives entre l’administració general de l’Estat i les comunitats autònomes, així ho demostra. La motivació és “reduir la despesa, garantir la unitat de mercat i guanyar eficiència” i, segons s’intueix, a la llarga recuperar per part de l’Estat part dels poders i òrgans autonòmics. Es tracta d’un clar procés re-centralitzador. Des de Catalunya es pot interpretar que es tracta d’una ofensiva concreta contra l’autonomia aconseguida pel traspàs de competències. Segurament és part de la veritat. Però, aquesta subversió de la subsidiarietat, per cert, principi nuclear de la Doctrina Social de l’Església, deixeu-me dir-ho, està inscrit en la matriu conceptual dels governants de l’Estat. Disparen contra tot el que és mou en el camp de la descentralització o subsidiarietat. No entenen, no tenen la voluntat de comprendre que l’Estat pot existir fora de la dita Administració General de l’Estat.

El recent aprovat Real Decret que regula la Comissió Assessora de Llibertat Religiosa depenen del Ministeri de Justícia d’Espanya és un clar exemple de tot això. Mentre es dóna a aquesta Comissió Assessora plenes competències per actuar per tot el territori d’Espanya, fins i tot sobre les actuacions de les Comunitats Autònomes. Així, en l’article 3.g. es diu que una de les competències d’aquesta comissió és “emitir informes sobre las normas que incidan en el ejercicio del derecho de libertad religiosa que hayan sido dictadas por las Comunidades Autónomas, que el Gobierno, a través del Ministro de Justicia, someta a su consulta”. No s’esmenta per res els Governs Locals, tot i que part de les polítiques de llibertat religiosa es conjuguen local. Doncs, malgrat tot això, no es preveu que cap membre de les Autonòmiques i Local formin part d’aquest òrgan decisori. Curiosament, en la motivació del Real Decret, es diu que es fa per millorar la composició d’aquesta Comissió Assessora, però el moment de fixar-ne la composició tota la representació del poder públic es concentra en mans de l’Administració General de l’Estat i el ministre de Justícia. A més, sarcàsticament, es diu que en la comissió hi ha representats de les Administracions. Però després, el plural, es refereix únicament als diferents departaments de l’Administració General de l’Estat. Aquesta particular idea de la composició d’aquest organisme és per mor de la seva eficàcia. Lamentable. Una nova batalla perduda. Més a favor de l’independentisme. 

Subsidiarietat i política

Els cristians podem aportar a l’acció política alguns aspectes propis de la nostra tradició de fe. Una d’elles és la subsidiarietat. L’aplicació d’aquest principi permet reivindicar la mateixa humanització de la política enfront dels possibles abusos per les estructures politiques. Com diu la Doctrina Social de l’Església catòlica la subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Es diu que la subsidiarietat “hi és present des de la primera gran encíclica social. És impossible promoure la dignitat de la persona si no és tenint cura de la família, dels grups, de les associacions, de les realitats territorials locals, en resum, d’aquelles expressions agregatives de tipus econòmic, social, cultural, esportiu, recreatiu, professional, polític, a les quals les persones donen vida espontàniament i que els possibiliten un creixement social efectiu” (Compendi nº 185). És en aquest l’àmbit de la societat civil on s’expressa, en benefici de l’interès comú, la «subjectivitat creativa del ciutadà».

Per tot això la tradició social de l’Església catòlica promou que “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors. D’aquesta manera, els cossos socials intermedis poden desenvolupar adequadament les funcions que els pertoquen, sense haver-les de cedir injustament a altres agregacions socials de nivell superior, per les quals acabarien essent absorbits i substituïts i veient negada, en darrer terme, la pròpia dignitat i l’espai vital. A la subsidiarietat entesa en sentit positiu, com a ajuda econòmica, institucional, legislativa oferta a les entitats socials més petites, correspon una sèrie d’implicacions en clau negativa, que imposen a l’Estat d’abstenir-se de tot allò que restringiria, de fet, l’espai vital de les cèl·lules menors i essencials la societat. La seva iniciativa, llibertat i responsabilitat no han de ser suplantades” (Compendi nº 186). El principi de la subsidiarietat ha d’orientar les decisions polítiques. Hauria de ser, una acritud constant alhora d’imaginar l’acció de govern per tal que les institucions públiques es situïn en el seu lloc i no ofeguin la riquesa de la iniciativa social.