Una
expressió habitual, i molt emprada darrerament, és la de clavegueres de l’Estat. Generalment, es fa servir per descriure el
joc brut impulsat des de les mateixes estructures de l’Estat. Aquesta realitat molt
viva ara, no queda lluny d’altres èpoques en les quals el poder polític emprà
les institucions de l’Estat per fer feines èticament insostenibles, generalment
de forma camuflada, per resoldre qüestions que no volien o podien ser
abordables políticament. En la història recent del nostre país hi ha el cas
GAL. Mirant el passat més llunyà recordo, per exemple, l’enfonsament per part
d’agents de la Direcció General de la Seguretat Exterior francesa l’any 1985
del Rainbow Warrior buc insígnia de Greenpeace; el “suïcidi” a la presó de la
militant ultraesquerrana Ulrike Marie Meinhof, fundadora de la Fracció de
l'Exèrcit Roig, també conegut com el grup Baader-Meinhof, el 9 de maig de 1976
a la presó d’Stuttgart; o l’escàndol Watergate l’any 1972 quan Richard Nixon
emprà el FBI per pagar uns lladres per entrar il·legalment i col·locar aparells
d'escolta a les oficines del Comitè Nacional del Partit Demòcrata (DNC). Tots
aquest escàndols de les anomenades clavegueres de l’Estat són una mala pràctica
per la democràcia
A l’Espanya
convulsionada pels escàndols de corrupció política i atònita per la incapacitat
política del govern de l’Estat per resoldre políticament la reivindicació
independentista de Catalunya, comencen a ser evidents signes d’un ús
extralimitat d’algunes institucions de l’Estat. Alguns governants volen anar
per una drecera poc democràtica per resoldre qüestions estrictament polítiques.
Els exemples comencen a ser nombrosos. Per exemple, un dels imputats en el cas
Púnica, Francisco Granados, havia estat acusat d’espiar, entre altres, a
polítics del seu propi partit emprant recursos públics. Un altre cas és la
laxitud en ús de recursos públics és la facilitat que té el diari El Mundo de
disposar informes reservats, o en procés d’elaboració, trets de les
dependències de les forces de seguretat. Resulta preocupant la fuga
d’informació del Ministeri de l’Interior espanyol. Un altre cas és la
concurrència de determinats periodistes a l’escorcoll de la casa d’Oleguer Pujo
o la suposada informació policial sobre la qual es construí el gran titular
contra l’alcalde Trias. Tots aquests casos són mostra d’un ús interessat
políticament de la informació gestionada per les forces de seguretat.
La
incapacitat d’alguns polítics de fer política, ha situat l’acció de govern en
un immens fangar. Ara per ara, els partits de la indignació, de la ràbia i de
la impotència semblen recollir abastament aquest estat emocional dels
ciutadans. Si no es posa aturador en aquest estat de la situació, en la primera
convocatòria electoral que es produeixi en aquest país, algunes forces
polítiques recollirien aquesta protesta i altres partits polítics, de
formulació més tradicionals, tindran importants davallades en la confiança
ciutadana. No sé si aquest horitzó el que dissuadeix a promoure eleccions
anticipades, tot esperant que escampi el temporal, amaini la indignació i les
formacions tradicionals es puguin transformar en una oferta electoral
atractiva. Probablement, és aquesta expectativa la que explicaria alguns
moviments de l’arc polític de les darreres setmanes i les profecies fetes la reconversió
d’algunes marques electorals. Tot està per veure i tot està força obert.
Mentrestant, la ciutadania veu com els seus problemes s’eternitzen més enllà
del desitjable i observen críticament els jocs d’estratègia electoral.
