Zapatero, Rajoy i el Papa

En algunes ocasions, unes paraules a deshora o inoportunes desmereixen el sentit just d'un pensament. Alguna cosa semblat a això va succeir amb les paraules de Benet XVI pronunciades en l'avió durant la seva peregrinació a Santiago de Compostel•la i el mateix li ha passat al President de Govern en una recent intervenció en un acte electoral a Catalunya. De la mateixa manera que vaig manifestar el meu desacord amb el que digué el Papa, quan va introduir, en un discurs bé travat, una referència als anys trenta del segle XX a Espanya; haig de manifestar el mateix respecte el que ha dit José Luís Rodríguez Zapatero quan va recordar al Papa que les lleis, a Espanya, les dicta el Parlament.

Estant d'acord i sent del tot encertat el fons de les paraules del President de Govern, les quals no es poden discutir perquè són totalment coherents amb el concepte de laïcitat positiva continguda en la Constitució, reconec que no han estat afortunades per diverses consideracions. Ni la forma i el lloc han estat els més adequats. Hi hagut altres ocasions, fins i tot pocs dies abans, per abordar aquesta qüestió i no es va fer. Tampoc sembla apropiat situar al Papa dins d'una picabaralla electoral entre el President Zapatero i Mariano Rajoy. Ni és just el to de retret que tenen aquestes paraules en relació a Benet XVI, la que aquest Papa ha insistit en diversos moments en la necessària independència del poder polític de l'Església catòlica. Encara que, en algunes ocasions, els comportaments d'alguns eclesiàstics semblen desmentir aquest desig. Als pocs dies d'haver estat escollit pontífex, Benet XVI acudí a saludar al President de la República Italiana i davant d’ell afirmà “és legítima una sana laïcitat de l'Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que li són pròpies”. Aquesta idea ha estat una constant en el seu pontificat. Per aquest motiu no considero imparcial el judici emès per José Luís Rodríguez Zapatero. No és en un míting electoral, on la recerca de l'aplaudiment fàcil pot induir l'ús d'afirmacions simplistes i gratuïtes, el lloc apropiat per abordar seriosament el tema de la necessària independència entre la sobirania popular i la labor de l'Església.

Defensar aquesta independència no ha de comportar el silenci de l'Església davant la gobernanza de la societat. L'Església catòlica, igual que altres institucions, ha d'aportar a la societat els seus punts de vista en la construcció del denominat bé comú. Els legisladors no viuen aïllats de la societat i tots són receptius de nombroses propostes que neixen de diferents punts de vista i sensibilitats. Per això l'Església catòlica ha de proposar, mai imposar, la seva visió concreta en aquelles qüestions que poden contribuir a aquest ben comú. Es tracta d'intervenir, com ho fan altres institucions i grups d'interès, a través del diàleg i l'acord. Pensar el contrari és mantenir un estereotip de l'Església que està lluny del que hauria de ser. O almenys, lluny del que Benet XVI ha repetit en diverses ocasions.: «(els creients) tenen el deure contribuir a elaborar un concepte de laïctat que, d'una banda, reconegui a Déu i la seva llei moral, a Crist i a la seva Església, el lloc que els correspon en la vida humana, individual i social, i que, per una altra, afirmi i respecti la “legítima autonomia de les realitat terrenals”, entenent amb aquesta expressió - com afirma el Concili Vaticà II - que “les coses creades i les societats mateixes tenen lleis i valors propis que l'individu ha de descobrir, aplicar i ordenar paulatinament” (Gaudium et Spes 36)». Tant de bo que la pràctica eclesial sigui fidel a aquestes paraules del Papa, fins i tot en aquelles situacions en les que les decisions autònomes de la política no coincideixen del tot amb els desitjos morals de la doctrina cristiana.

Zapatero y Obama. Dos líders, dos lideratges, dos tempos verbals

La irrupció d'Obama en l'escenari polític va permetre transformar la dinàmica de l'espai polític nord-americà. Aquest va ser el seu desafiament inicial per guanyar les eleccions. Per canviar Estats Units era necessari canviar primer la mentalitat de les persones. Per a això calia transformar les claus dels missatges polítics i revolucionar els propis referents de l'acció política. Amb l'anunci detallat dels problemes de la societat i l'apel·lació implícita del “Yes, we can” Obama va proposar a la societat americana abandonar les bases polítiques de les etapes anteriors i va animar als nord-americans a ser responsables en la descoberta de les solucions als problemes que els preocupaven. Obama, en lloc de parlar de grans promeses, pròpies de qualsevol model messiànic de la política, o de fomentar l'agressivitat cap a suposades amenaces d'enemics exteriors destructius, va situar als ciutadans nord-americans davant la seva realitat i apel·là al compromís responsable per canviar la societat.

La paraula favorita d'Obama era vosaltres i transmetia a la societat nord-americana una visió inspirada en un model social poc jerarquitzat, basat en els vincles humans generats des de la llibertat individual. Per a això, Obama no va dubtar en presentar un missatge electoral que tenia a les persones com el seu eix central. Els seus verbs més utilitzats en la campanya van ser “treballarem, actuarem, lluitarem, afrontarem”. Eren verbs que traslladaven part de la responsabilitat als ciutadans. Eren paraules plenes de complicitats i proximitat. La campanya de Barak Obama ensenyà com a través del lideratge polític es poden transformar les comunitats polítiques aparentment instal·lades en el major desinterès o desconfiança cap al món polític i alinear-les cap a la transformació de la societat.

El rigor dels plantejaments d'Obama i l’estil del seu lideratge polític contrasta amb el comportament d’altres dirigents mundials. Unes paraules de José Luis Rodríguez Zapatero en el darrer debat sobre l'estat de la Nació de la setmana passada em serveixen per il·lustrar aquesta disonància.. Segons els titulars de premsa el president del Govern espanyol, va utilitzar expressions del tipus “Tomaré las decisiones que España necesite aunque sean difíciles. Voy a seguir ese camino cueste lo que cueste y me cueste lo que me cueste”. Es pot apreciar que com, en els moments claus de la intervenció, la diferència de la persona verbal fou important. El recurs retòric del President del Govern espanyol evidencia una comprensió del lideratge diferent a la feta servir per Obama. Curiosament, mentre el sistema presidencial nord-americà justificaria l'ús de la primera persona del singular i el sistema polític parlamentari espanyol, com a molt apel·laria a la primera persona del plural, la realitat no demostra que sigui així. Tot el contrari. Els papers estan canviats. Dos presidents, dos líders, dues persones i nombres gramaticals diferents i dos maneres diferents d’entendre el lideratge.

Zapatero i la suposada contaminació laïcista

El bon diari capdavanter del periodisme català segueix la seva croada particular contra tot el que és socialista o s’apropi a la política dels socialistes. Cròniques, titulars ben destil·lats, fotos descontextualitzades o continuats articles d'opinió, avui mateix és un exemple, procuren escampar dubtes sobre la política dels governs de l’estat, de l’autonomia o, si és el cas, de l’ajuntament de Barcelona.

Avui aquest diari escampa que el president del govern espanyol preocupa al Vaticà perquè el seu laïcisme es projecte a Amèrica Llatina. Es posa com exemple la recent aprovació dels matrimonis de gais i lesbianes a Argentina. A partir d’aquest fet l’articulista elabora un discurs per alarmar d’un possible estat de tensió entre el govern socialista espanyol i els interessos vaticans. La seva tesi, sostinguda des de que el govern socialista emprengué diverses iniciatives legislatives entorn als drets dels ciutadans, és que Zapatero pot contaminar a Amèrica Llatina. Ja en aquella època, en el tercer pis del Palau Apostòlic del cortile di San Damaso, es comentava del risc de l’efecte Zapatero. Però tot quedà en un agitació més interessada que interessant. Reprendre ara aquesta sospita torna a ser una observació interessada.

No tinc la mateixa informació que esmenta el periodista en la seva crònica. Ni tinc la sensació de que les evidències senyalin en aquesta direcció. Els contenciosos del govern espanyol amb el Vaticà estan perfectament situats i, quan ha calgut, reconduïts a un àmbit de relacions plàcides. Les evidències indiquen que el Vaticà i el govern socialista de Zapatero tenen mes ressonàncies i complicitats que tensions o dissonàncies. L’alentiment de la nova llei orgànica de Llibertat Religiosa; les col·laboracions entre el govern espanyol i la diplomàcia de la Santa Seu en temes de geopolítica (l’alliberament dels disidents cubans n’és un exemple); els acords sobre el finançament de l’Església catòlica i la forma com fer-ho; o els acords sobre l’ensenyament de la religió en el sistema educatiu pública indiquen que hi ha un bon enteniment entre el govern espanyol i el Vaticà. És cert que hi ha alguns temes on els criteris són divergents, però això no es pot elevar a la categoria de distanciament o tensió. Sincerament, crec que el president Zapatero incomoda més a alguns sectors laïcistes espanyols. Només cal llegir les continuades cròniques d’un altre diari amb força pes a l’àmbit de l’Estat.

Els bancs alemanys flaquegen, la democràcia també

Durant mesos, i en les darreres setmanes més, l’economia espanyola ha estat subjecte de rumors i especulacions que totes han dut a un debilitament de la credibilitat econòmica d’Espanya. Semblava una subhasta, cada dia esperàvem a veure qui la deia més grossa. Fins i tot, l’oposició al govern Zapatero, guiats per càlculs electorals de curt termini, s’apuntava, a dins i fora del nostre país, a escampar aquests rumors i a contribuir a minar la solidesa del govern. Però, vet aquí que el conte s’ha acabat. Ara resulta que el que eren crítiques desinteressades es comencen a revelar interessades, molt interessades.

L’habilitat del govern de José Luis Rodríguez Zapatero en aconseguir la publicació dels resultats de resistència de la banca ha enfortit, de sobte, la credibilitat del sistema financer espanyol. S’ha passat del pessimisme a l’optimisme, o al menys, a una major tranquil·litat. S’ha vist que el sistema bancari no estava tant malament i, si es compara amb els sistemes d’altres països de la Unió Europea, es descobreix que el problema no el tenim nosaltres sinó altres països. Comencen a augmentar les sospites de que, qui està realment malalt és Alemanya. Sobretot quan l’agència Reuters ha desvetllat que els rumors sobre les dificultats econòmiques d’Espanya, fonamentats en dades falses, provenien del mateix govern alemany en un intent de salvar el seu sistema financer. De sobte, es començava a qüestionar la suposada solidesa del sistema econòmic alemany. I això no ha acabat.

Tots aquests episodis evidencien que, mentre els ciutadans, amb més o menys encert, escollim amb transparència els nostres governants perquè s’ocupin dels nostres interessos, hi ha un poder opac, sense rostre conegut per la població, que mou els diners, escampa rumors, subverteix l’economia dels països des de la més total impunitat. La divisió de poder de Montesquieu no acaba de funcionar en el segle XXI. Per sobre del sistema democràtic, basat en el control i equilibris de poders, hi ha tot un poder omnipotent que fa escàpol a tot control democràtic. ¿Quan s’acabarà tot això?

Alerta, embolic i confusió: llibertat religiosa o de consciència?

En un recent post comentava que es començaven a moure papers entorn a la reforma de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. Els que sabien de que anava el tema indicaven que la nova llei podia englobar la llibertat de consciència i la religiosa. En aquell post criticava aquesta barreja i donava les meves raons. Però les senyals d’alarma varen disparar-se ahir en la intervenció del president Zapatero en el debat de l’estat de la nació.

Segons el diari El País en edició digital el president Zapatero a les 13:00 hores va anunciar diverses iniciatives legislatives com “reforma de la ley de interrupción del embarazo, ley de igualdad de trato, ley de libertad religiosa y una nueva ley de televisión pública que quedará exenta de publicidad". Però l’edició escrita diu una altra cosa. Sobre les diferents iniciatives legislatives cita, entre altres llei “la Ley Integral de Igualdad de Trato; la Ley de la Libertad de Conciencia; la Ley de Extranjería y la Ley del Aborto”. Llavors es disparen les alarmes. Llibertat de Consciència o Llibertat Religiosa. Per resoldre la discrepància millor anar a les fonts.

El discurs escrit del president del Govern lliurat als medis de comunicació deia, en aquest punt el següent: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses: la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo; la ley integral de igualdad de trato; el nuevo marco legal de la libertad de conciencia; o la culminación del modelo de nueva televisión pública”. Però, el que digué realment el president Zapatero en la seva intervenció, segons consta en el diari de sessions del Congres fou: “el Gobierno remitirá a la Cámara en los próximos meses. En primer lugar, la reforma de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo. (Aplausos.) En segundo lugar, la Ley Integral de Igualdad de Trato. En tercer lugar, el nuevo marco legal de la libertad de conciencia, de la libertad religiosa. Y en cuarto lugar, la culminación del modelo de una nueva televisión pública”. Com es pot comprovar no és el mateix.

Què passa?. Molt probablement el president Zapatero, amb finezza política modificà sobre la marxa el text que estava escrit pels redactors de discursos. Aquests, després de consultar i recollir els corresponents materials de treball, havien escrit el següent text “el nuevo marco legal de la libertad de conciencia”. Aquests termes reflecteixen fidelment el pensament laïcista proper a certes esferes del poder. Per aquests laïcistes la llibertat de consciència és el que és jurídicament substantiu, mentre que la llibertat religiosa és una derivada de l’anterior. Però els redactors de discursos, o els que tenen influència sobre ells, no contaven que el president del govern, dins de la dinàmica de la seva intervenció, va adonar-se que parlar només de la llibertat de consciència era obrir un conflicte total amb totes les tradicions religioses de proporcions incalculables i d’efectes electorals no desitjables.

No cal ser un gran consultor d’estratègia electoral per adonar-se que una part important de l’electorat socialista té un profund respecte per les qüestions religioses i li resulta més fàcil d’entendre que la llei defensi la llibertat religiosa, entesa com una pràctica d’una creença, que la llibertat de consciència molt més protegida per la Constitució i el seu desenvolupament. Sobre aquest tema particular es pot consultar un post meu anterior.

Cal ser prudents alhora d’escriure certes coses, perquè els discursos a vegades el diable els carga de paraules inoportunes. En aquest cas, la finezza política del president Zapatero va saber corregir a temps l’errada. Espero que aquest bon criteri perduri i tingui influència sobre aquells sectors del seu entorn partidaris de subsumir la llibertat religiosa a la llibertat de consciència. En aquest cas voldria recordar que molts socialistes ho som per un profund respecte a la llibertat i que, històrica i sociològicament, una de les grans defenses del pensament lliberal, en la qual molts socialistes ens hi podem sentir còmodes, a l’estil del “socialista a fuer de liberal” d’Indalecio Prieto, és situar la llibertat religiosa a la base del profund respecte de la llibertat. El tema, resta obert.