Qui és català?

Vivim en un món global i la societat està globalitzat. La nostra societat és plural, barreja d’identitats petites, personals i íntimes, tot i que maldem per preservar la identitat que ens defineix com a singulars com a poble, on la cultura és un fet diferencial des d’antic. Aquesta nova realitat plural de mestissatge alguns cops ens desorienta i confon. Tota aquesta introducció és per comentar que l’altra dia, una popular  presentadora matinal de ràdio va dir que al govern d’Espanya només hi ha una català: el ministre de Sanitat. La meva sorpresa fou majúscula, s’havia oblidat d’en Manuel Castells. ¿Per quina raó quedava fora del còmput de catalans ministres? ¿quina particularitat té Manuel Castells per no comptabilitzar-lo com a català?.

Hi un sentit comú que fa dir que la identitat no la donen ni els cognoms, ni els ancestres, ni el pedigrí de catalanitat. Ser català és una decisió complexa, que en alguns casos és sobrevinguda al naixement i exigeix una decisió personal de voler-ho ser. Quan més complexes són les societats més enrevessada és la qüestió de la identitat.  Crec que Manuel Castells és una persona integrada i partícip de la història dels catalans. Com a molts catalans, els seus orígens estan a fora de Catalunya, però ha participat activament en la vertebració de la societat catalana des de diverses responsabilitats socials, culturals, polítiques i acadèmiques. Si és així, ¿per què negar-li la seva condició de català?. No m’agrada aquesta mirada estreta sobre el meu país. No m’agrada que, per no sé quina raó, hi hagi persones que reparteixin certificats de catalanitat. No m’agrada haver de fer aquesta reflexió per defensar una identitat oberta del ser català.

Enorme reserva de força moral i espiritual

En la magnífica ponència, per continguts i manera de presentar-la, del professor Manuel Castells en el Congrés sobre la Pastoral a les grans ciutats promogut pel cardenal Lluís Martínez Sistach ha demanat als catòlics que actuem perquè el catolicisme és “la reserva històrica de regeneració moral de les societat”. Però, malgrat aquesta funció social, el catolicisme “no està sent aprofitat, i hem d’interrogar-nos sobre les causes i sobre les vies de reconstrucció d’aquests vincles”. Ara és el moment que l’Església catòlica ha d’assumir decididament aquesta funció social en un món on “les persones estan perdudes” i necessiten “institucions que puguin servir de refugi i de reconnexió amb la societat”.

¿Com fer-ho?. Les vies de restitució proposades per Castells passen per escoltar i dur a la pràctica els discursos del papa Francesc. Per Manuel Castells “per primera vegada en molts anys al més alt nivell de l’Església hi ha un lideratge que intenta anar a l’arrel dels problemes”. Només cal “viure com ell viu, escoltar com ell escolta, i obrar amb decisió com ell ho fa”. A partir d’aquí els cristians haurien de saber “portar l’Església al carrer i anar als sectors populars”. Cal “transformar les parròquies en centres socials multifuncionals que siguin també de lluita social i pregaria a la vegada”. Les parròquies han de ser comunitats d’acolliment càlid de les persones i des d’on irradiar humanitat. També cal endegar  “un diàleg directe i sense perjudicis amb els joves” emprant adequadament  “la cultura, de l’art, i de la música com a formes d’agregació social”. Cal situar l’Església catòlica allí on s’estableixen les relacions entre els joves per això cal “entrar en les xarxes socials, no per a captar, sinó per evangelitzar”, més que fer xarxes pròpies del catòlics cal estar present en les xarxes que ja existeixen.

Davant la diversitat social, l’Església catòlica ha de saber connectar amb “la història de les comunitats ètniques”, que tenen diferents expressions culturals i religioses, sense por d’assumir alguns sincretismes. També els catòlics han de saber “enfrontar-se a la violència”, amb “predisposició al valor del martiri, com el bisbe Romero”, i a una “critica frontal a la corrupció”. Cal saber testimoniar exemplarment els valors evangèlics. Cal “no tenir por de denunciar i netejar el món financer, tal i com està fent el papa Francesc amb la banca vaticana”. Magnífica proposta de camins a explorar eclesialment l’Església catòlica catalana.