Salafistes, policia i justicia.

Ser salafista no és cap delicte, ni pot ser una falta administrativa. Vull defensar, des del valor de l’espai públic, el dret a ser salafista perquè així afirmo el mateix dret a la llibertat religiosa. Cada religió ha de resoldre les seves dissensions o derives internes, no per la vida administrativa o penal civil, sinó amb els religiosos i teològics des de dins del seu moviment de fe. Totes les religions tenen les seves derivades fonamentalistes, assumides com experiències religioses, i no per això es prenen actuacions administratives contra els fanàtics de torn. El salafisme és un fenomen ideològic complex dins de l’islam on coexisteixen diverses interpretacions, pràctiques i tendències, algunes totalment espiritualistes i altres terriblement violentes i intolerants. Alguns països amb els quals el regne d’Espanya manté bones relacions diplomàtiques i  beneficiosos negocis estan fonamentats sobre la ideologia salafista.

És cert que bona part del terrorisme d’origen religiós sunnita té les seves arrels en interpretacions extremes del salafisme i la seva pràctica és un elogi de la violència per assolir fites religioses. En aquest cas, el delictes no és l’adscripció al salafisme de forma genèrica, sinó aquelles prèdiques i pràctiques salafistes que inciten l’odi, la violència o l’enfrontament social. Però, alerta, no tots els salafistes tenen una derivada cap actituds contràries a la convivència democràtica o al sosteniment d’actituds violentes. Si bé és veritat. que alguns salafistes, sense decantar-se cap a la violència, propicien l’aïllament social i la no integració en la societat d’acollida, no necessàriament això té una derivada al terrorisme. En moltes religions es donen fenòmens similars, sense necessitat d’evolucionar cap a fenòmens que atemptin a la seguretat de l’Estat.

La proposta d’expulsió de l’imam de Salt per part de la policia espanyola és un abús i un greu error d’apreciació. Si existeix alguna sospita que aquest imam representa un perill per la seguretat de l’Estat o actua contra alguns dels seus interessos, ja hi ha en un Estat de Dret els tribunals de justícia per valorar la gravetat de la situació. La millor garantia dels ciutadans contra els abusos de l’administració són precisament els tribunals de justícia. Aquesta és la base de la democràcia real. El camí emprés per la policia espanyola és un immens desencert. Per cert, aquesta policia tan diligent contra aquest imam, ha ignorat reiteradament les peticions d’alguns periodistes i militars retirats d’emprar la força contra els catalans a fi de frenar el procés.  Que sàpiga, ningú ha acusat aquestes persones de cap delicte de terrorisme o de perill a la seguretat de l’Estat. Les acusacions de la policia contra Mohammad Attaouil són greus i la seva proposta d’expulsió pot posar en alerta la comunitat musulmana i provocar algunes respostes no del tot desitjables. De nou, quan Catalunya es troba en un moment polític crucial, les forces policials de l’Estat espanyol s’entrecreuen en el seu camí. Sense caure en cap teoria de la conspiració, no està de més preguntar-se a ¿qui surt beneficiat per l’expulsió de l’imam de Salt? ¿per què la policia espanyola proposa una mesura tan dura contra una persona que ha estat ben valorada pel mateix ajuntament de Salt per haver obert la comunitat musulmana al poble?.

Tot l’anterior no anul·la una qüestió que la comunitat musulmana catalana ha de resoldre: aclarir seva relació amb el mon salafista i articular un discurs més decidit per desarticular les suposats veritats religioses sobre les quals es formulen alguns discursos salafistes radicals presents a casa nostra. A Catalunya el salafisme ha fet forat i està ben present a moltes comunitats musulmanes. Els musulmans catalans ha de confrontar-se amb els relats salafistes muntats sobre els hadits més bel·ligerants, cruels i violents de la Sunna. És la seva responsabilitat dir no als plantejaments salafistes des d’una interpretació oberta, lliure i crítica de la tradició islàmica. La Sunna no és veritat revelada, és obra humana i per aquest motiu, subjecte d’interpretació i reelaboració segons el moments històric. Sense por han de identificar quins hadits, per més que siguin catalogats com autèntics, justos o fiables, poden tenir més interpretacions que les donades tradicionalment per l’islam. És urgent començar a fer aquest treball.

No menysprear el salafisme

Catalunya és, segons les opinions dels especialistes en fonamentalisme islàmic, un territori on els salafistes europeus estan expandint-se. Es calcula que ha Catalunya el 15%, o més, dels oratoris musulmans estan en òrbita d’algun grup salafista. Aquesta xifra és estimativa i no té en compte els predicadors ambulants adscrits a aquesta corrent. Fins ara, el salafisme mantenia una presència moderada. Era visible en determinats llocs i en determinades circumstàncies. És públic i notori el congrés que aquesta corrent fa anualment. Fins ara, els seus seguidors es manifestaven esporàdicament com a tals i, de forma discreta. Tot i que mai han deixat de practicar una pressió constant sobre la comunitat musulmana. A efectes pràctics, els especialistes consideren que el salafisme representa un obstacle a la integració. La seva visió tancada de l’Islam dificulta la interacció social i el diàleg franc amb altres formes de pensament.

D’uns temps ençà la pressió dels salafistes ha augmentat i és més visible. En alguns països europeus aquesta pressió és força evident i present, d’alguna manera, al darrera d’alguns dels atemptats terroristes. A Catalunya algunes comunitats salafistes estan adoptant uns comportaments i unes actituds que no es poden ignorar. No és bo contemporitzar amb aquests comportaments perquè a la llarga entorpeixen el procés normal d’integració de la resta de la comunitat musulmana. Els comportaments dels salafistes fàcilment provoquen un rebuig que es pot irradiar en l’imaginari col·lectiu en forma de negació de tot el que sigui musulmà.

La societat catalana ha de prevenir la deriva del fonamentalisme islàmic. Cal aplicar mesures preventives eficaces i no dubtar en emprar accions correctives quan es traspassi el llindar del tolerable. No és higiènic practicar el bonisme des dels àmbits públics. Conscients de que, a més de ser actuacions de protecció de la convivència democràtica són també mesures a favor de l’Islam moderat que practiquen la majoria de catalans musulmans. És evident que cal estar atent. El bon govern de la societat catalana necessita prestar una atenció especial al fenomen del salafisme. No ens podem distreure. A veure si un dia obrirem el diari i descobrirem que un conciutadà o una conciutadana han estat condemnats per un tribunal islàmic reunit secretament en un poble de Catalunya.

El salafisme no pot guanyar el debat cultural

Arran dels diferents atemptats a França en els darrers anys s’encetà un interessant debat per analitzar les causes d’aquest terrorisme i el grau d’incidència en la societat francesa. Tot i que el temps transcorregut, el debat s’inicià a finals de l’any 2015, encara és viu i les seves aportacions serveixen per entendre alguns dels nous fenòmens que es donen a les societats occidentals. Dos prestigiosos intel·lectuals francesos, Olivier Roy i Gilles Kepel, encapçalen les dues visions que resumeixen l’estat del debat. Els seus punts de vista pretenen aportar criteris per entendre el sentit del terrorisme gihadista aparegut a la societat francesa i comprendre les mesures que cal adoptar per combatre’l. 

Olivier Roy sosté que el terrorisme gihadista europeu és una revolta nihilista contra tot l’ordre establert. Per aquest coneixedor dels processos àrabs el gihadisme “no es tracta de la radicalització de l’islam, sinó de la islamització de la radicalitat”. Gilles Kepler, pensa el sentit contrari. Considera que hi ha una radicalització de l’islam, bàsicament alimentada pels postulats salafistes, que alimenta les opcions terroristes. Dues visions sobre el mateix problema. La primera situa l’accent en causes socials, les quals troben la seva expressió política i ideològica en l’islam, mentre que el segon punt de vista insisteix en el fet religiós vinculat a lectures intransigents de l’islam que troben la seva significació en el terror de la gihad. 

Hi ha altres lectures d’aquests fenòmens, però més aviat són interpretacions derivades de les anteriors. Pot ser el que cal, més que instal·lar-se en un debat acadèmic entorn a aquests fenòmens, cal assumir per part de tots els actors implicats, però molt de manera molt especial les corrents islàmiques moderades, que l’islam té un problema d’interpretació que permet l’aparició de les lectures salafistes. El salafisme és un problema de tots que els musulmans no poden ignorar. Cal saber combatre ideològica i culturalment el salafisme perquè no guanya la batalla de les consciències musulmanes a Occident.

L’islam té un problema, i nosaltres també

Davant de l’esclat de la violència del terrorisme salafista gihadista terrorista tinc la impressió de que no copsem totalment el sentit del que està succeint. Des del punt de vista mediàtic, hi ha molta especulació, algunes molt efectistes, però poques opinions encertades. Hi ha massa soroll informatiu. El primer problema que hi veig és la reiterada obsessió de separar aquest terrorisme de l’islamisme. Sembla que tothom, al marge de quina sigui la fe, es tranquil·litzi negant la dimensió religiosa d’aquest terrorisme. Greu error. Aquests terroristes, amb major o menor adhesió, s’identifiquen amb les lectures rigoristes dels salafistes gihadistes que empren el terror per estendre la seva comprensió de fe islàmica i el vaticini de la proximitat messiànica. Insisteixo, el que diuen i fan està fonamentat en la seva peculiar interpretació de l’islam que pretenen, per altra part, ser la única. No resolem el problema d’aquest terrorisme, afirmant que els terroristes no són musulmans. Ho són i així se’n diuen.

Aquest fet crea un problema a l’islam, en general. Els propis musulmans han d’avançar en la renovació de la seva fe, han de practicar més l’hermenèutica i l’exegesi moderna als seus textos sagrats a fi de treure-li les adherències que faciliten que el salafisme, moderat o radical, s’apoderi de l’herència de Muhàmmad. Els musulmans de cor honest i de bondat sincera han de plantar cara decididament, amb arguments teològics i crítica textual de l’Alcorà i la Sunna, a tots els predicadors de la violència venjadora que corren entre les comunitats musulmanes. Els musulmans de cor honest i bondat sincera han de ser els primers en admetre que la seva fe, ja en els primers moments, establí relacions perverses amb el poder i la violència gràcies a la qual els àrabs crearen en pocs anys un gran imperi basat en l’islam. Aquest és el primer treball que la comunitat musulmana hauria d’emprendre urgentment. Els europeus musulmans tenen molt a fer i a dir en aquest camp. Els cristians hem de saber ajudar-los en aquest procés de renovació.

Les societats europees tenim també una problema no resol amb l’islam en general, per una part, i amb els nou vinguts que es confessen musulmans. Hi ha un dèficit en els processos d’integració d’una nova religió en el context europeu; i les autoritats dels diferents països d’Europa no han sabut desenvolupar els sentiments de pertinença eentre aquestes persones. Quan els atemptats remouen les nostres consciències i ens sentim atemorits, els governs comencen a transmetre missatges per conformar la nostra seguretat. Sentim parlar dels nivells d’altera, se’ns informa al detall de les mesures policials desplegades. Tot això és necessari i està molt bé. Però, no és suficient. Calen altres mesures en l’àmbit social molt més preventives, bàsicament orientades a fomentar la cohesió social basades en el respecte de la diversitat i la construcció de la convivència cívica. Perquè el problema de les societats occidentals és que, llevat notables excepcions moltes vinculades a iniciatives locals, l’acció de govern ha tingut moltes dificultats per reduir l’impacte negatiu de la crisi econòmica en uns col·lectius que tenen en comú que són fills de la immigració i que són altament vulnerables al desarrelament per pèrdua del sentiment de pertinença social. El camí a recórrer és complex, però la única manera de neutralitzar les adhesions a Estat Islàmic és treballar a fons, en els col·lectius més vulnerables, per evitar la seva radicalització confiant que el messianisme dels salafistes gihadistes els resoldrà la vida, present i futura.

Entendre i comprendre el salafisme per actuar justament

Sota l’influx emotiu dels atemptats de Paris algunes persones, entre les quals es troben alguns polítics, comencen a demanar el control i el tancament dels oratoris salafistes radicals o que prediquin la violència. El conseller d’interior de la Generalitat, en la roda de premsa posterior al Consell Executiu, ha demanat prudència alhora de valorar el salafisme. En aquesta línia considero oportú tornar a publicar un escrit editat fa uns quants mesos on intentava explicar les diferents línies dins del salafisme. Per actuar adequadament contra la violència del gihadisme terrorista cal entendre i comprendre quins són els seus lligams amb unes determinades interpretacions salafistes.

El salafisme contemporani és l’evolució de tot el pensament religiós i polític anterior com a resultat del desengany que alguns salafistes tenen del sistema política de la democràcia representativa. En bona mesura el salafisme moderna havia confiat en la utilitat del parlamentarisme per superar l’etapa colonial, però quan perceben que l’etapa de la descolonització és també perjudicial pels països islàmics canvien de perspectiva política. La renaixença cultural, política i religiosa patrocinada pel salafisme modern sota la denominada Nahda queda estroncada per l’actuació de les potencies occidentals que continuaren subjugant els països musulmans. Aquesta actitud provocà un gir en els punts de vista del salafisme que conduí a l’aparició del salafisme contemporani. El salafisme es tornà políticament xenòfob, profundament desenganyat del sistema parlamentari occidental, i religiosament molt més integrista. El moment present deixà de ser una font d’inspiració per la renovació de l’islam; la realitat política convidava a mirar com estaven organitzada les primitives societats islàmiques. L’Occident ja no era una font d’inspiració, sinó l’enemic a batre perquè era la causa de la decadència de l’islam.

Salafisme espiritualista. Un grup d’imams de l’Aràbia saudita, entre ells Abu Abd ar Rahman Muhàmmad Nasir ad Din al Albani (1914-1999), accentuen el caràcter religiós del salafisme més que el polític. Afirmaren que l'acció política més eficaç passava més a través de la predicació de la fe regenerada, la re-islamització de les societats musulmanes, en lloc de l'acció política directa. Per al Albani, enlloc de l’acció política, era necessari adoptar una estratègia de "as tasfiyatu wa tarbiyah" (purificació i educació). Això volia dir, primer, regenerar la fe eliminant les innovacions teològiques contemporànies i retornar a la fe autèntica, la dels orígens, tal com la definien el salafistes. En segon lloc, educar els musulmans en aquesta fe regenerada, de manera que s’havia de renunciar a totes les seves pràctiques religioses anteriors considerades corruptes. Al Albani afirmava que si es feia tot això sorgiria el canvi polític.

Els salafistes d’aquesta corrent espiritualista proposen re-islamitzar les societats musulmanes a través d’una predicació no violenta i no directament política. El salafisme espiritualista critiquen qualsevol forma de gihadisme, perquè el consideren contrari a l’islam i acusen als Germans Musulmans, important germandat salafista, de no seguir la pràctica autèntica de l'islam perquè han oblidat el principi islàmic fonamental del tawhid (monoteisme) al considerar que les ànimes dels musulmans es salven a través del poder polític. El salafisme espiritualista és majoritària en molts països europeus.

Salafisme polític. En la dècada dels anys 50 del segle passat l’egipci Sayyid Qutb escrit també com Sayed Kutb (1906-1966). Després de viure un temps a Estats Units per estudiar el seu sistema educatiu tornà Egipte amb la convicció que la societat occidental estava malalta d'individualisme, i que els països musulmans correrien el mateix risc si continuaven sota la influència d’Occident. D’acord amb aquesta idea desenvolupà una visió política fonamentada en la idea de la necessitat de netejar de la societat musulmana qualsevol influència occidental. Creia que l’islam no es pot limitar a la predicació religiosa, sinó que també calia fer acció política. Elaborà una visió teològica nova entorn al concepte de tawhid hakimiyya (unicitat de Déu en l'autoritat política): “nomes Déu era l’origen del poder i no el poble”. Un estat islàmic veritable serà aquell que reconeix l'autoritat de Déu també en els assumptes legals. Mentre que, un estat construït sobre les lleis humanes o que aboleix les lleis alcoràniques i les substitueix per lleis positives és un estat tirànic que cal destruir. Per això, les societats musulmanes, enlloc de confiar en els sistemes polítics occidentals, han de recuperar la idea política i social del califat perquè ella expressava la necessària unitat entre política i la religió islàmica. La font d’autoritat política està en els propis ensenyaments de Muhàmmad i en les seves dites es troben prou referències de com cal organitzar l’estat dels musulmans. Sayyid Qutb afirmà que els règims musulmans contemporanis eren riddah, apòstates, en aplicar les lleis seculars i laiques en lloc de la xaria, instituïda per Al·là. Sayyid Qutb fou el primer líder del grup Germans Musulmans.

Salafisme gihadista. Aquest salafisme és una evolució extrema de l’anterior. S’oposen a restringir l’acció religiosa a la predicació espiritualista i fan del gihad petit el centre de la seva activitat. A l’islam hi ha dues gihads: el gran gihad, que és la lluita interior en favor de la veritat i del bé, i el petit gihad, que és la lluita armada contra els enemics. Aquest salafisme considera que ara és el moment d’optar per aquesta darrera gihad. El seu objectiu últim és retornar a l’islam primitiu, per fer-ho possible cal aconseguir uns països musulmans alliberats, tant de qualsevol ocupació estrangera com dels governs considerats impius perquè impedeixen construir un estat genuïnament islàmic.

El salafisme gihadista va néixer, en la dècada dels anys 80 del segle passat, a l'Afganistan durant la guerra contra l'ocupació soviètica per l’evolució intel·lectual d’un grup de salafistes saudites, membres dels Germans Musulmans, que havien anat a combatre els invasors soviètics. Poc a poc anaren evolucionant i radicalitzant el seu discurs incorporant, al discurs més polític propi dels Germans Musulmans, la visió més literalista de l’islam accentuant-ne els aspectes morals i pietosos. El resultat d’aquesta transformació dels salafisme fou l’enfortiment del moviment Takfir wal Hijra que havia creat, anys abans, l’egipci Moustafa Choukri (1942–1978) com una escissió dels Germans Musulmans. Els partidaris d’aquest salafisme gihadista critiquen el salafisme tradicional, fins i tot al dels Germans Musulmans, perquè han acceptar, en diferent grau, participar en el joc polític dels estats musulmans enlloc de combatre’ls per impius. El salafisme gihadista ha impulsat diversos grups terroristes per enderrocar diversos estats musulmans a fi d’establir una república islàmic per la força i combatre als països occidentals considerats avaladors d’aquests estats.

Prevenir el salafisme gihadista

Cal seguir prestant una atenció especial l’evolució del salafisme a Catalunya. El salafisme té acceptació entre la comunitat musulmana perquè projecta entre els musulmans la idea de que estan perseguits per ser persones de rectitud moral provada, a més de prometre una futura de victòria i accés al paradís si preserven els costums musulmans. A més, el salafisme radical proporciona a alguns musulmans amb problemes d’identificació a la societat catalana suficients referents d’identitat per reconstruir el seu sentiment de pertinença. Tot el discurs apocalíptic salafista està completat amb unes regles de comportament precises i estrictes. Els pressupòsits teòrics i els paràmetres de comportament són bastant similars als observats en els moviments sectaris presents en el judaisme i cristianisme. El salafisme no pot esdevenir el referent de les comunitats musulmanes catalanes.

Al construir aquest discurs cal tenir present el que diuen alguns coneixedors del món salafista. El corrent salafista funciona com un multinacional religiosa. Actualment és, i ho serà més en els propers anys, un jugador clau en l'Islam occidental. Però el musulmà salafista si adopta elements de la cultura occidental pot arribar a perdre el seu entusiasme. En conseqüència, la millor estratègia per combatre el salafisme no és atacar-lo frontalment, doncs en aquest combat el resultat final resulta un enfortiment d’aquesta actitud intransigent. El que cal és integrar, de manera normalitzada les corrents salafistes en el moment que afloren dins les comunitats musulmanes simplement com un moviment rigorista. Segons els experts, si s’actua en aquest moment és possible desactivar la derivada extremista en que pot derivar el salafisme. 

Combatre la radicalització islamista

La majoria de països de l’entorn europeu, alarmats per les adhesions aconseguides pel salafisme gihadista, han començat a dissenyar polítiques públiques contra la radicalització d’alguns musulmans. Són actuacions encaminades a prevenir i intervenir en les comunitats musulmanes per identificar i aïllar l’integrisme salafista radical. El govern de Catalunya ha de continuar abordant directament aquesta qüestió complementant el bon treball que la policia catalana fa en aquest sentit. La primer consideració a tenir present és que el terrorisme d’inspiració islamista és un problema complex i com a tal no pot resoldre’s amb propostes simples. Han de ser respostes multinivell. Les iniciatives públiques poden ser assumides directament o propiciar que siguin impulsades des de la societat civil.

La radicalització islamista s’ha de combatre, en part, en el terreny del debat teològic. És fonamental ajudar a la comunitat musulmana a divulgar una correcta interpretació de l'Islam davant les raons dels radicals violents. És necessari no associar directament salafisme amb gihadisme, ni ambdós amb el terrorisme. No tots els salafistes són terroristes, ni tots els terroristes són salafistes. També és prudent diferenciar la violència terrorista i la radicalització política de l’Islam.

Al darrera dels terroristes pot existir una patologia psíquica a una reacció de pèrdua d’identitat associada a la desconnexió social. La radicalització i la deriva terrorista es produeix avui bàsicament a través de les xarxes socials. Les presons són una de les fonts d’extensió de les idees radicals. La desatenció social dels fills de musulmans detinguts és una via de la seva radicalització. El testimoniatge d’antics terroristes d’inspiració islàmica té efectes pedagògics. Les mesures preventives han de recolzar-se en l’àmplia comunitat musulmana moderada la qual ha de ser la gran aliada contra la radicalització de l’Islam.

Embolic sobre el salafisme

La societat genera molt de soroll entorn a l’Islam. Una part d’aquest prové del desconeixement general de la majoria ciutadans sobre aquesta religió i la preocupació que provoquen comportaments anòmals i aberrants com són el terrorisme d’Al Qaeda o de l’Estat Islàmic. Però, hi ha una part d’aquest soroll que està generat per comentaris o actituds poc curoses de persones que se’ls suposa ben informats perquè tenen capacitat d’influir a l’opinió pública. Alguns polítics empren conceptes relacionats amb l’Islam pel boc gros i amb una clara intencionalitat de treure’n rèdit polític.

La següent notícia és un exemple de la frivolitat d’alguns partits polítics alhora d’abordar aquestes qüestions. El Parlament de Catalunya desestimà en el seu darrer ple, en un ambient de polèmica, una moció presentada pel PPC sobre immigració. Els populars només reberen el suport de Ciutadans i no en tots els punts de la seva moció i el vot en contra de tota la resta de la cambra:  CiU, ERC, PSC, ICV-EUIA, la CUP i la diputada no adscrita Marina Geli. Un dels punts de la moció deia textualment “promoure davant els ajuntaments el tancament dels centres de culte il·legals relacionats amb el salafisme”. Aquest punt, en concret, va ser votat en contra per una majoria de 107 diputats: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans, CUP i Marina Geli i només va rebre el vot a favor dels 17 vots del PPC.

La primera observació és perquè el PPC barreja religió amb immigració. Em dóna la impressió que els paràmetres interpretatius de la realitat social dels populars segueixen enrocats en una percepció allunyada del que té sentit socialment. La religió de les persones és una dimensió associada a la condició de ciutadans lliures i no a la seva procedència. Dit això, el PPC vol impressionar novament a l’opinió pública catalana ventant el perill el suposat perill que el salafisme comporta per la cohesió social i la democràcia del nostre país. El mantra del ministre de l’Interior d’Espanya va en aquesta línia. A Catalunya, segons el Ministeri de l’Interior, hi ha una cinquantena de mesquites que segueixen aquesta tendència rigorista de l’Islam. Dit així, i de forma reiterada, es genera temor i recança.

Com he descrit en anteriors comentaris, el salafisme no és un bloc homogeni. Entre el salafisme gihadista d’Estat Islàmic i les corrents salafistes espiritualistes hi ha un abisme. Tots reclamen el retorn als orígens de l’Islam, però entre ells es diferencien per l’estratègia a seguir i els mètodes emprats. Aquest abisme és molt evident entre els musulmans a Europa. Per això resulta alarmant voler fixar en l’imaginari col·lectiu el risc sense matís en relació al salafisme. Per altra part, ¿quins són els criteris fets servir pel Ministerio del Interior per precisar si un oratori és salafista?. Els dirigents de les comunitats musulmanes estan queixosos d’aquestes classificacions perquè alguns casos no és fàcil identificar la inspiració salafista d’una comunitat musulmana i, ni per casualitat, les comunitats que se’n diuen en cap moment s’alineen amb els postulats gihadistes, tot i que puguin mostrar actituds intransigents davant d’algunes costums socials. Les forces de seguretat, com els experts en terrorisme islamista, saben prou bé que avui el proselitisme a favor de la gihad no es dóna en els oratoris sinó en les xarxes socials.

Estat Islàmic XIV. El salafisme contemporani

El salafisme contemporani és l’evolució de tot el pensament religiós i polític anterior com a resultat del desengany que alguns salafistes tenen del sistema política de la democràcia representativa. En bona mesura el salafisme moderna havia confiat en la utilitat del parlamentarisme per superar l’etapa colonial, però quan perceben que l’etapa de la descolonització és també perjudicial pels països islàmics canvien de perspectiva política. La renaixença cultural, política i religiosa patrocinada pel salafisme modern sota la denominada Nahda queda estroncada per l’actuació de les potencies occidentals que continuaren subjugant els països musulmans. Aquesta actitud provocà un gir en els punts de vista del salafisme que conduí a l’aparició del salafisme contemporani. El salafisme es tornà políticament xenòfob, profundament desenganyat del sistema parlamentari occidental, i religiosament molt més integrista. El moment present deixà de ser una font d’inspiració per la renovació de l’islam; la realitat política convidava a mirar com estaven organitzada les primitives societats islàmiques. L’Occident ja no era una font d’inspiració, sinó l’enemic a batre perquè era la causa de la decadència de l’islam.

Salafisme espiritualista. Un grup d’imams de l’Aràbia saudita, entre ells Abu Abd ar Rahman Muhàmmad Nasir ad Din al Albani (1914-1999), accentuen el caràcter religiós del salafisme més que el polític. Afirmaren que l'acció política més eficaç passava més a través de la predicació de la fe regenerada, la re-islamització de les societats musulmanes, en lloc de l'acció política directa. Per al Albani, enlloc de l’acció política, era necessari adoptar una estratègia de "as tasfiyatu wa tarbiyah" (purificació i educació). Això volia dir, primer, regenerar la fe eliminant les innovacions teològiques contemporànies i retornar a la fe autèntica, la dels orígens, tal com la definien el salafistes. En segon lloc, educar els musulmans en aquesta fe regenerada, de manera que s’havia de renunciar a totes les seves pràctiques religioses anteriors considerades corruptes. Al Albani afirmava que si es feia tot això sorgiria el canvi polític.

Els salafistes d’aquesta corrent espiritualista proposen re-islamitzar les societats musulmanes a través d’una predicació no violenta i no directament política. El salafisme espiritualista critiquen qualsevol forma de gihadisme, perquè el consideren contrari a l’islam i acusen als Germans Musulmans, important germandat salafista, de no seguir la pràctica autèntica de l'islam perquè han oblidat el principi islàmic fonamental del tawhid (monoteisme) al considerar que les ànimes dels musulmans es salven a través del poder polític. El salafisme espiritualista és majoritària en molts països europeus.

Salafisme polític. En la dècada dels anys 50 del segle passat l’egipci Sayyid Qutb escrit també com Sayed Kutb (1906-1966). Després de viure un temps a Estats Units per estudiar el seu sistema educatiu tornà Egipte amb la convicció que la societat occidental estava malalta d'individualisme, i que els països musulmans correrien el mateix risc si continuaven sota la influència d’Occident. D’acord amb aquesta idea desenvolupà una visió política fonamentada en la idea de la necessitat de netejar de la societat musulmana qualsevol influència occidental. Creia que l’islam no es pot limitar a la predicació religiosa, sinó que també calia fer acció política. Elaborà una visió teològica nova entorn al concepte de tawhid hakimiyya (unicitat de Déu en l'autoritat política): “nomes Déu era l’origen del poder i no el poble”. Un estat islàmic veritable serà aquell que reconeix l'autoritat de Déu també en els assumptes legals. Mentre que, un estat construït sobre les lleis humanes o que aboleix les lleis alcoràniques i les substitueix per lleis positives és un estat tirànic que cal destruir. Per això, les societats musulmanes, enlloc de confiar en els sistemes polítics occidentals, han de recuperar la idea política i social del califat perquè ella expressava la necessària unitat entre política i la religió islàmica. La font d’autoritat política està en els propis ensenyaments de Muhàmmad i en les seves dites es troben prou referències de com cal organitzar l’estat dels musulmans. Sayyid Qutb afirmà que els règims musulmans contemporanis eren riddah, apòstates, en aplicar les lleis seculars i laiques en lloc de la xaria, instituïda per Al·là. Sayyid Qutb fou el primer líder del grup Germans Musulmans.

Salafisme gihadista. Aquest salafisme és una evolució extrema de l’anterior. S’oposen a restringir l’acció religiosa a la predicació espiritualista i fan del gihad petit el centre de la seva activitat. A l’islam hi ha dues gihads: el gran gihad, que és la lluita interior en favor de la veritat i del bé, i el petit gihad, que és la lluita armada contra els enemics. Aquest salafisme considera que ara és el moment d’optar per aquesta darrera gihad. El seu objectiu últim és retornar a l’islam primitiu, per fer-ho possible cal aconseguir uns països musulmans alliberats, tant de qualsevol ocupació estrangera com dels governs considerats impius perquè impedeixen construir un estat genuïnament islàmic.

El salafisme gihadista va néixer, en la dècada dels anys 80 del segle passat, a l'Afganistan durant la guerra contra l'ocupació soviètica per l’evolució intel·lectual d’un grup de salafistes saudites, membres dels Germans Musulmans, que havien anat a combatre els invasors soviètics. Poc a poc anaren evolucionant i radicalitzant el seu discurs incorporant, al discurs més polític propi dels Germans Musulmans, la visió més literalista de l’islam accentuant-ne els aspectes morals i pietosos. El resultat d’aquesta transformació dels salafisme fou l’enfortiment del moviment Takfir wal Hijra que havia creat, anys abans, l’egipci Moustafa Choukri (1942–1978) com una escissió dels Germans Musulmans. Els partidaris d’aquest salafisme gihadista critiquen el salafisme tradicional, fins i tot al dels Germans Musulmans, perquè han acceptar, en diferent grau, participar en el joc polític dels estats musulmans enlloc de combatre’ls per impius. El salafisme gihadista ha impulsat diversos grups terroristes per enderrocar diversos estats musulmans a fi d’establir una república islàmic per la força i combatre als països occidentals considerats avaladors d’aquests estats.

Estat Islàmic XIII. El salafisme modern

Avui en dia, el salafisme ha evolucionat des dels seus orígens i s’ha diversificat en vàries corrents que, tot i compartir trets comuns, com són l’emancipació de les escoles jurídiques islàmiques i la seva particular reinterpretació de l’islam, presenten certes diferències entre elles. En un extrem hi ha el salafisme de predicació inspirat en una concepció quietista de la religiositat i, en l’altre, coexisteixen el salafisme polític i, en un posició molt més extrema, el salafisme gihadista combatiu i violent. Tots aquests moviments proposen la continuïtat sense canvis dels primers moments de l'islam, el temps dels quatre primers califes i les dues següents generacions de musulmans.

El salafisme modern té el seu origen en el pensament del persa Yamal al-Din-Afgani conegut també com a Yamal al Din Assadabadi o simplement com al Afgani nascut el 1838 a Asadabad, localitat propera a Hamadan, en el nord-oest d’Iran i mort a Estambul el 9 de març de 1897. Fou un teòleg musulmà i un activista polític, molt influent a l’Orient Mig, l'Àsia del sud i Europa del seu temps. Les seves propostes reformistes sorgeixen a partir de la reflexió de la crisi de la religió islàmica en l’imperi Otomà. Fou el promotor d’una corrent de pensament identificada com a panislamisme. Per naixement i formació religiosa inicial al Afgani era xiïta, tot i que després adoptà com a pròpia la visió sunnita. Es formà religiosament en l’escola xiïta de Teheran, circumstància que explica la seva actitud interpretativa i oberta del l’islam quan manté tot i la seva incorporació a la corrent sunnita. Residí un temps a l’Índia agitada per la rebel·lió nacionalista de 1857. Aquesta circumstància motivà a al Afganani a reflexionar sobre les relacions polítiques entre els països colonials i les seves colònies desenvolupant una important actitud antiimperialista i antibritànica. Arribà a Estambul l’any 1869 on construí el seu discurs religiós. Atribuí la feblesa espiritual de l’islam al domini colonial d’Occident. Les seves idees foren considerades subversives per les autoritats otomanes i fou expulsat del país l’any 1817.

Tot seguit anà a Egipte on madurà el seu pensament religiós incorporant-li la visió política. Les seves idees tingueren força acceptació en les elits intel·lectuals del seu temps, però poca entre les religioses. Al Afgani proposà que calia modernitzar l’islam a fi de recuperar la seva originalitat. Defensava que s’havia de fer la reforma de l’islam al modus com Luter havia fet la del cristianisme gràcies a la qual s’havia modernitzat Europa. També reivindicava el paper dels filòsofs, com a pensadors d’idees universal, dins de l’islam, perquè les seves idees complementaven els ensenyaments dels profetes. Gràcies al pensament filosòfic es podia retornar al vertader islam, que és una religió que s’adapta a totes les èpoques i a tots els àmbits culturals.

Durant la seva estada a Egipte al Afgani reflexionà sobre les causes de l'endarreriment dels musulmans respecte a Occident i conclogué que aquesta situació era el resultat del fanatisme i el despotisme dels governants dels països musulmans, així com el retard cultural dels propis musulmans. Tot això afavoria el domini occidental sobre la majoria dels països islàmics. En el cas concret d’Egipte, per tal que aquest país sortís d’aquesta situació de domini proposà construir un partit nacional amb l’objectiu de crear institucions parlamentàries, similars a les existents a les democràcies europees. Al Afgani confiava que el sistema parlamentari podia donar als egipcis el poder necessari per escapolir-se del domini dels britànics i francesos. Durant l’estada la seva estada egípcia al Afgani tingué com a principal deixeble a Muhàmmad Abduh, continuador posterior de les seves idees en el salafisme modern.

El salafisme modern havia promogut un moviment denominat Nahda o renaixença àrab. Aquesta fou una de les idees dominants durant el segle XIX i inicis del segle XX en molts països musulmans. El seu objectiu era modernitzar la societat àrab. Es tractava d’una corrent de pensament anàloga a l’univers intel·lectual que originà l’època post romàntica i el modernisme a Europa. Aquest moviment fou liderat per Yamal ad Din al Afganí i el seu deixeble Muhàmmad Àbduh i exercí molta influència en molts àmbits de la cultura àrab com en el pensament religiós islàmic a través de teòlegs reformistes com Tantawí Gawharí, Amín al Huli i Halaf Al·lah, així com en el món polític del nacionalisme àrab a través de persones como Alí Abd ar Raziq , així com en el feminisme amb Qàssim Amín, Tàhir al Haddad. A nivell cultural la Nahda va representar la consolidació de l'àrab estàndard i el naixement de la premsa àrab, gràcies a la feina d’importants periodistes com els filòlegs i traductors Butrus i Sulayman Bustaní, Nassif i Ibrahim i Yazigí.

Estat Islàmic XII El salafisme tradicional

Els dirigents d’Estat Islàmic han proclamat que fonamenten la seva fe islàmica en els principis que el moviment reformista salafista proposa com a interpretació única de la tradició sunnita i, de totes les variants de salafisme existents, proposen el gihadisme violent com a manera d’estendre l’Islam. Per altra part, les cròniques periodístiques insisteixen, sense entretenir-se en masses precisions, que el salafisme és l’avantsala del terrorisme islàmic i que els catalans hem d’estar preocupats per la proliferació d’aquest moviment entre els oratoris musulmans de Catalunya. ¿Què és el salafisme?

De forma genèrica, el salafisme és un moviment sunnita que reclama un retorn a l’Islam original i que té com a únics referents doctrinals l’Alcorà i la Sunna tal com l’interpreten determinats teòlegs musulmans. Etimològicament, el moto salafisme (en àrab: salafiyya) ve de la paraula salaf, que vol dir antecessor o ancestre. Amb aquest terme s’identifiquen als companys directes Muhàmmad que són els quatre primer califes, els anomenats ortodoxes, i les dues generacions posteriors.

El salafisme modern o actual, com es veurà en una altra nota, és hereu de diverses corrents salafistes aparegudes al llarg de la història de l’Islam. El salafisme tradicional està inspirant i assumeixen els principis de diversos teòlegs musulmans del passat. Un d’ells és Ahmad ibn Hanbal mort a l’any 855. Fou el primer teòleg musulmà que, davant del que considerava una degeneració de l’Islam produïdes per certes innovacions teològiques, proposà retornar a la interpretació literal la fe musulmana. Pels sunnites és considerat com un dels més importants defensors de l'ortodòxia, atorgant-se-li sovint el títol de Xaikh al Islam. Fou coetani de dos califes que estaven a favor de la corrent anomenada mutazilisme que patrocinava la conciliació entre la raó i la religió i que discutia la condició d’immutabilitat de l'Alcorà. Aquesta corrent de pensament estava molt influïda pel pensament grec i creien que la raó podia ajudar a purificar el pensament religiós. Ibn Hanbal es va oposar a aquestes idees, per això fou perseguit, empresonat i durant un temps estigué amagat. Quan un nou califa rebutjà el mutazilisme Ahmad iibn Hanbal continua els seus ensenyament. Fou el fundador del hanbalisme, reconeguda com l’escola jurídica més rigorista de l’Islam.

Al segle XIV Ibn Taymiyya, que visqué entre 1263 i 1328, temps de les invasions mongols dels territoris àrabs, defensà un retorn a la fe original per fer frenar certes desviacions doctrinals. Teològicament seguí la tradició jurídica del hanbalisme que defensà amb molta vehemència. Ibn Taymiyya ha tingut molta influència en el wahhabisme contemporani i en les diferents corrents del gihadisme violent. Aquests s’inspiren en la fàtua d’Ibn Taymiyya emesa contra els governants mongols on es declara la  declarant gihad obligatòria dels musulmans contra ells argumentatn que són infidels per no seguir la xaria. Els ensenyaments d’aquest teòleg tingueren una profunda influència, anys després, Muhàmmad ibn Abd al Wahhab, i altres teòlegs sunnites posteriors.

El salafisme contemporani pot considerar-se que hereu de la predicació de Muhàmmad bin Abd al Wahhab en el segle XVIII. Per aquest teòleg, la decadència dels països musulmans en contra d'Occident és el resultat d'oblidar el missatge original de l'Islam per part de les elits dirigents. Per sortir d’aquesta situació proposà una lectura literalista i una interpretació puritana de l'Islam defensant tradició jurídica hanbalita i el pensament teològic d’Ibn Taymiyya. L’èxit de la predicació de Muhàmmad bin Abd al Wahhab fou la seva aliança política amb Muhàmmad bin Saud, fundador de la dinastia saudita que encara perdura a Aràbia. Els partidaris de Muhàmmad bin Abd al Wahhab són coneguts com a wahhabites, encara que ells mateixos es denominaven Ahl al Tawhid (la unitat del Poble). Des de llavors el wahhabisme és la doctrina musulmana oficial de l’Aràbia Saudita i les seves tesis seran escampades pels principals predicadors d’aquests país. El wahhabisme ha arribat avui a través d’una sèrie d’ulemes, entre els quals destaquen Muhàmmad ibn Ibrahim Ali ash-Chaykh, Abdel Aziz ben Baz et Muhàmmad ibn al Uthaymin

Els salafistes tradicionals sempre s’han presentat com a moviment de renovació de l'Islam basat en un retorn a la fe dels orígens, la dels antecessors piadosos. Tots tenen en comú el rebuig de les interpretacions humanes posteriors a la revelació de Muhàmmad que critiquen d’innovadores. El que succeeix realment és que els salafistes proposen com a la vertadera interpretació de l’Islam només la seva i que, per el seu allunyament de les principals escoles jurídiques islàmiques, es pot considerar que inventen un nou Islam. L’acceptació de la literalitat  de l’Alcorà o de la Sunna els porta a adoptar uns codis de comportament que afirmen que són els que tenia el mateix Muhàmmad, per exemple, com poden ser la manera de vestir o de menjar.

El colesterol i el salafisme

Al salafisme li passa el mateix com el colesterol, n’hi ha de bo i de dolent. El mateix podríem considerar de diferents actuacions de les persones. Ja que les conductes condicionen les nostres percepcions morals. Per això, resulta prudent saber diferenciar el que és bo del que no és, o l’inrevés. Insistir reiteradament que el salafisme és intrínsecament dolent és un error greu i d’una gran miopia estratègica. El ministre de l’Interior del govern espanyol està enrocat en aquesta tessitura. Per ell, tot el salafisme resulta dolent. Continua insistint en que la fundació Nous Catalans assumeix riscos perquè que el seu president, Àngel Colom, capta immigrants per a la causa sobiranista malgrat el perill que hi hagi salafistes que trobin empara sota les sigles de l’entitat. ¿On està el risc, senyor ministre? ¿en els independentistes o en els salafistes? ¿en tots dos? ¿o si resulta que cap dels dos són el problema?.

Convé que algunes autoritats públiques apamin les seves paraules sobre el salafisme i els salafistes. La mateixa advertència es podria aplicar a alguns medis de comunicació i certs tertulians habituals. Amb el salafisme no es pot beure pel broc gros. No es pot demonitzar a tota una interpretació de l’Islam, per més rigorista o tradicionalista que sembli. A França, els analistes sobre el combat contra la radicalització dels francesos musulmans alerten del perill de estigmatització del salafisme. Un informe del Senat i  un estudi promogut per l’associació de les Víctimes del Terrorisme recomanen una apropament estratègic al salafisme no violent per frenar les possibles derives terrorista d’alguns salafistes. Es proposa integrar el salafisme religiós moderat en la corrent de defensa dels valors constitucionals, de la convivència i del civisme.

Mentre això passa en el país veí, aquí, tot un ministre de la seguretat de l’Estat, gira els anteriors arguments i propugna l’associació del salafisme amb el jihadisme terrorista. Sense immutar-se repeteix que a Catalunya hi ha 50 oratoris salafistes i, tot seguir afirma, que de les onze operacions contra els jihadistes, cinc han tingut lloc a Catalunya on s’han detingut 25 terroristes. La manera de transmetre aquesta informació, sempre parlant de l’independentisme, la intenció del missatge comunicatius és el mateix: esperar que els ciutadans associïn independentisme, jihadisme terrorista i salafisme. Considero més intel·ligent comprendre que existeix un salafisme que, com el colesterol, és bo més que dolent.

Combatre el salafisme violent

Cal prestar una atenció especial a l’evolució del salafisme a Catalunya. El salafisme té acceptació entre la comunitat musulmana perquè es presenten com a creients perseguits per ser persones de rectitud moral provada, a més de prometre una futura de victòria i accés al paradís. A més, el salafisme radical aporta a alguns musulmans amb problemes d’identificació a la societat catalana suficients referents d’identitat per reconstruir el seu sentiment de pertinença. El discurs apocalíptic aporta seguretat i proposa unes regles de comportament precises i estrictes. Ha de fer-se un esforç des de diferents àmbits públics i de la societat civil perquè el salafisme no esdevingui el referent atractiu per les comunitats musulmanes catalanes.

Alhora d’oferir un discurs musulmà alternatiu al salafisme cal fer-ho amb intel·ligència. En primer lloc, es necessari disposar de bons arguments teològics rebatre els criteris dels salafistes radicals o d’altres grups orientats a l’extremisme violent.  Davant del discurs religiós (teològic) del salafisme radical cal ajudar a la comunitat musulmana a articular un altre discurs, sòlid i coherent amb els paràmetres culturals de la societat catalana.  En aquest sentit s’ha de facilitar que la comunitat musulmana moderada pugui combatre obertament el discurs radical mitjançant el desenvolupament d'uns argumentaris en contra adaptats a diferents situacions (polític, moral, religiós, etc.), a diferents contextos (nacional, local) i destinataris (de grup o individuals).

Al construir aquest discurs cal tenir molt present el que diuen els coneixedors del món salafista. Samir Amgar, el millor especialista francès en salafisme, considera que "el corrent salafista funciona com un multinacional religiosa ... És ara i en els propers anys, un jugador clau en l'Islam occidental." Però el sociòleg assenyala que "el salafista un cop arrelat a Occident, adopta elements de la cultura occidental i perd el seu entusiasme". En conseqüència, “atacar-lo de front és enfortir-lo, mentre que tractar-lo com un interlocutor és la millor manera de contenir-lo per afavorir un salafisme suavitzat”. Aquest hauria de ser, objectiu prioritari en aquest moments.

El salafisme no és una ganga, però no és un delicte

El salafisme és un tema recorrent en l’imaginari social. Ara, ha tornat a estar de primera actualitat per la recent expulsió d’un català musulmà acusat de promoure’l, segons han dit, entre altres acusacions, les autoritats governatives. He de dir que, en aquest cas, trobo dèbil aquesta acusació perquè la persona en qüestió, a qui conec des de fa temps, podria tenir altres filies però ben segur que no era salafí. Per la qual cosa, crec que l’acusació de salafista era una bona excusa per evitar altres preguntes més incòmodes en relació al que era o feia aquesta persona,

El gran desconeixement sobre l’Islam possibilita que sigui fàcil associar el salafisme amb les versions radicals i violentes d’aquesta religió. De tal manera que els ciutadans quan senten la paraula salafisme ja es posen a la defensiva i no qüestionin que un musulmà pugui ser expulsat sota l’acusació de ser salafista. Considero que és un error viure instal·lat en aquest prejudici. El salafisme és una visió concreta de l’Islam que proposa el retorn als seus orígens i la recuperació de les identitats fundacionals de la religió. Aquesta visió, certament és radical, com ho són totes les visions fonamentalistes pròpies de les altres religions. Però, mentre aquesta adhesió es situï a nivell del pensament no hi ha cap problema. El rigorisme salafí crea dificultats a la integració i a la cohesió social, com poden crear aquells col·lectius que opten voluntàriament per un cert grau de segregació social. Però, el seu ris es queda a aquest nivell.

La llibertat religiosa empara el dret a qualsevol musulmà a ser salafista. El problema és quan aquesta radicalitat evoluciona cap a comprensions violentes propiciadores d’actituds antidemocràtiques que sí representen un perill per la convivència i la seguretat pública. El mateix raonament és aplicable a qualsevol actitud humana que opti per la violència extrema i radical. Si això passa, estàn més que justificades les mesures dures que busquen evitar l’alteració de la convivència ciutadana i danys irreparables. El que no té sentit és que s’hagin de prendre actuacions contra musulmans salafistes motivades per raons preventives. Això sí que representaria un atemptat a la llibertat religiosa a la que tothom té dret. Crec que el matís és important per tal d’evitar que des de les estructures públiques es prenguin mesures desproporcionades contra les llibertats individuals.

El salafisme ens interpel·la

En plena agitació sobre el vel islàmic el diari La Vanguardia ha publicat un reportatge sobre l'ascens del salafisme a Catalunya. Un bon reportatge, amb poques dades imprecises i amb percentatges correctes de la implantació del salafisme a Catalunya. Era el moment de treure aquest reportatge?. Crec que no. Però La Vanguardia ho ha cregut pertinent. Penso que algunes portades o titulars dels medis enforteixen els dubtes que una part de la societat té amb els musulmans i que algunes forces polítiques aprofiten per mobilitzar la ciutadania a través de mocions contra el vel integral. Fet aquest aclariment, anem a la qüestió substancial: el salafisme.

El salafisme existeix, creix i s'escampa. Alguns cops sota la ingènua mirada d'alguns responsables politics que, per temor d'interferir dins de la religió musulmana, són passius alhora de modificar el panorama de l'Islam català. En castellà es diu "de esos polvos, vienen estos lodos", el sentit de la dita es aplicable el que s'està fent amb el salafisme. Algunes forces politiques confien la seva política vers l'Islam en l'estigmatització del salafisme. No faig volar coloms en aquest tema, ni tinc falses percepcions. La proposta inicial de moció presentada a l’ajuntament de Lleida, matisada després per l’equip de Govern, senyalava els salafistes com a corrent fonamentalista. Tanta agitació contra el salafisme està enfortint als propis salafistes.

El salafis tenen un espai social propi consolidat a partir de les limitacions evidents de la política catalana amb l’Islam. Durant massa temps s'ha confiat en que la invisibilitat tàctica dels salafistes aniria a favor del seu aïllament. No ha estat així. Els continuats errors de càlcul han enfortit els salafistes i han sabut jugar intel·ligentment les seves cartes. Cal combatre als salafistes amb estratègies de política del fet religiós. Alguns cops aquesta política serà molt discreta. Ha de ser així perquè entre altres aspectes, aquesta política intervé en un àmbit relacionat amb la seguretat dels ciutadans. És una política de molts actors ja que el salafisme s'aprofita de la feblesa institucional de l'Islam català per treure’n profit. Aquesta debilitat i fragmentació, alguns cops fruit de la lleugeresa d'algunes decisions politiques, es la fortalesa dels salafisme. Cal invertir el fet fins ara.

El salafisme a Catalunya necessita percebre que la societat catalana no està pel seu model d'Islam. Però, a la vegada, la comunitat musulmana ha de percebre també que se'ls respecte i valora. I això no passa. La situació de precarietat en la qual està instal·lat l’Islam a Catalunya, junt amb l’agitació d’un debat inoportú sobre el vel integral no ajuden a consolidar l’Islam moderat. Aquesta situació de precarietat s’està s'està allargant massa i això afecta negativament a la construcció de pertinença social. Aspecte que es aprofitat pels salafistes per evidenciar la inutilitat de les polítiques de diàleg social practicat per alguns dirigent musulmans moderats. La comunitat musulmana ha de sentir-se membres de la societat catalana i han de sentir emocionalment que se’ls estima. Això no s'assoleix nomes amb Jornades de Portes obertes en unes mesquites que tenen mes de garatge que de lloc de culte.

Negar l'evidencia no es fer política. Sobreviure en el curt termini pot donar algun rèdit polític. Però no és cap inversió de futur, perquè el temps polític construeix el futur a partir de les intel·ligents i correctes decisions en el present.

Salafisme religiós vs. salafisme polític

El meu post d’ahir ha suscitat algun comentari advertint que cal tenir precaució amb el salafisme, especialment en la seva versió política. Perquè aquest és perillós i contrari als valors universals dels drets humans i la democràcia política tal com l’entenem a occident. Totalment d’acord. Res a objectar a aquest avís. La derivada política del salafisme representa un perill que cal combatre d’arrel i, sobretot, saber-lo prevenir. El meu comentari sobre el salafisme es referia exclusivament a aquells salafistes que es mouen només en l’àmbit purament religiós sense cap més pretensió que millorar la seva pràctica creient. Cal actuar amb mesura i amb visió preventiva per evitar que hi hagin elements pertorbadors que coadjuvin a fer el salt de l’àmbit religiós al polític.

Javier Cercas, en un encertat article sobre els talibans, "Inteligencia y silencio", El País Semanal, advertia sobre les que les dificultats dels occidentals que tenim els occidentals per comprendre l’Islam ens situa en desavantatge davant dels islamistes, perquè ells sí que s’han esforçat per entendre les nostres societats. Per això, Cercas proposa comprendre millor les dinàmiques internes dels moviments islàmics a fi de combatre amb total eficàcia l’islamisme radical i terrorista. Les reflexions de Javier Cercas són pertinents i útils alhora d’entendre com relacionar-nos amb determinats grups islamistes. Ens cal més intel•ligència per descobrir el món complex dels moviments islàmics i donar passos més decidits per aïllar les seves corrents polítiques fonamentalistes confrontades amb els valors de la democràcia i els drets humans. Cercas afirma que aquesta intel•ligència és la que ha fet descobrir els països de l’ONU implicats en la pacificació de l’Afganistan que la millor manera de combrate Al Qaeda és associar-se amb els talibans moderats en lloc de pensar que tots els talibans són el mateix. Recomano la lectura de l’article de Javier Cercas.

Salafisme i salafistes, més enllà dels tòpics

Durant aquests dies el salafisme i els salafistes han tornat a situar-se en el centre del debat públic. Es té la sensació de que hi ha una revifalla d’aquesta corrent i això preocupa perquè, en l’imagiari col·lectiu, s’associa el salafisme al refús frontal a tota integració dels musulmans a les societats occidentals. Quan en la societat catalana es donen alguns esdeveniments amb persones relacionades amb el salafisme en els medis de comunicació proliferen els escrits sobre aquesta corrent interpretativa de l’Islam. Jo mateix he escrit en aquest sentit. En un post vaig explicar el que era el salafisme i en un altre, molt més recent, parlava de l’activació del salafisme probablement sense matissar algun judici. La majoria d’opinions d’aquests dies manifesten una total i radical oposició al salafisme perquè, segons s’afirma, proposa la confrontació de l’Islam amb tota la cultura no islàmica. S’afirma que el salafisme es la causa de moltes de les últimes tensions viscudes en les comunitats musulmanes catalanes.

Associar aquests conflictes al salafisme és un error. De la mateixa manera com ho és també voler expulsar els musulmans salafistes de Catalunya, tal com ha proposat algun destacat polític català. El món musulmà encara és un gran desconegut per la cultura occidental. Aquest desconeixement alimenta actituds preventives i estimula recels contra una part dels conciutadans que professen l’Islam. El salafisme i els salafistes formen part d’aquest món desconegut que conviu entre nosaltres. El desconeixement del que és el salafisme permet donar per bones totes les opinions que vinculen els salafistes amb el rigor fonamentalisme i les seves derivades terroristes. Cal combatre aquesta associació amb informació. No es poden criminalitzar els salafistes ni les seves creences, pels comportaments extrems d’algunes persones radicals que, a més de terroristes, professen la versió salafí de l’Islam. Per analogia, es podria aplicar als salafistes, el judici sobre ETA i els bascos. Per més que els integrants d’aquesta banda armada siguin bascos, a ningú si li acut pensar que tots els bascos comparteixen els postulats violents.

El respecte al salafisme i a les creences dels que en són seguidors no és incompatible amb el combat contra els comportaments d’alguns salafistes quan ataquen l’ordre públic i la convivència. Sobre aquests salafistes, i només sobre ells, cal aplicar el rigor i la contundència extrema de la llei quan calgui. Però no cal anar més enllà. Perquè no es pot criminalitzar una interpretació tradicionalista de l’Islam ni els seus seguidors. Les creences i conviccions mereixen tot el respecte mentre no vulnerin els drets fonamentals i alterin la convivència. Per això cal demanar als medis de comunicació i especialment a alguns comentaristes o dirigents polítics que evitin demonitzar a determinats col·lectius musulmans indiscriminadament. Cal respectar aquells salafistes que es mouen en el terreny de la visibilitat i de la convivència, encara que practiquen amb rigor l’Islam. Qualsevol error de càlcul en aquest sentit, sí que tindria greus conseqüències en la complexa integració d’alguns sectors musulmans en la societat catalana. En aquest cas, l’obstinació de judicar i condemnar en bloc a tot un col·lectiu estimularia la seva radicalització i afavoriria que, determinats sectors, donessin el pas decisiu per ser bel·ligerants contra la societat catalana.

Musulmans catalanas, no espereu. Condemneu l'Islam radical

El salafisme a Catalunya no és cap qüestió menor. És una realitat viva, en expansió, ben estructurada i amb profundes connexions internacionals. La seva implantació territorial, a la província de Tarragona bàsicament, junt any petites comunitats a Barcelona, Lleida i Girona, li donen una rellevància important. Perquè el salafisme és considerat com un preludi de radicalitats més fonamentalistes. Fins i tot, en els congressos internacionals sobre terrorisme i islamisme radical comencen a dedicar un atenció especial pel salafisme català.

El salafisme català es plural, com ho es l'islam, i com les altres religions. Els medis de comunicació no afinen tant. Són cròniques pel broc gros, sense cap matís o subtilesa. La societat catalana no pot estar massa temps instal•lada en el bonisme d'uns (callar per no denunciar als germans), ni confiar en les generalitzacions d'altres (creure que tots són iguals). Els catalans musulmans, siguin moderats o un pel més rigoristes i tradicionalistes han de denunciar a aquelles comunitats que han radicalitzat tan el seu discurs que no dubten en fer judicis islàmics o s'aventuren en proposar fer patrulles islàmiques per controlar la moral dels catalans musulmans. La pressió de la comunitat musulmana ha de ser constant i impecable contra aquesta gent. El germans musulmans, de creença i adscripció, han de denunciar aquestes aberracions. La sharia aquí no funciona. La Constitució marca quines són les regles de convivència. Les morals religioses no són lleis civils i, en cap cas, es pot pretendre que aquesta moral tingui capacitat legislativa. Aquí no hi ha espai per la sharia.

Cal que prendre consciència de que ens trobem en un punt important d‘inflexió de moltes coses i una d’elles és que alguns errors comesos en la relació amb la comunitat musulmana estan afavorint la radicalització d’algunes de les famílies més fonamentalistes. Fins i tot, comença a prendre cos la possibilitat de crear un partit islamista per captar els votants dels musulmans amb dret a vot. El Partido Renacimiento y Unión de España (PRUNE) ja no és un comentari en veu baixa en certs nuclis. Ara ja és un fet social i polític. Alerta amb el PRUNE. A començat a caminar amb més velocitat del que es pensava.

Per tot això, sembla bastant raonable que els òrgans representatius de l’Islam condemnin sense embuts aquests sectors radicals i afavoreixin que la comunitats musulmana de Catalunya aïllí aquest radicals. I també és important que els salafistes moderats, més religiosos que polítics, condemnin amb decisió també aquests comportaments.

Islam XXIV - Salafisme

Dins la tradició islàmica sunní hi ha diverses corrents o moviments que representen una concepció particular de l’Islam per extensió d’alguna de les escoles jurídiques clàssiques. Entre els més coneguts i que tenen una certa presència a Catalunya cal destacar : els salifistes, els wahhabistes i els Germans Musulmans.

El salafisme és un moviment dins de la tradició sunnita de l’Islam. El moviment salafista reivindica retornar als orígens de l'Islam. La paraula salafisme (as-salafiyyah) prové de salaf, (predecessor o primeres generacions piadoses) mot amb els qual es designaren als companys del profeta Mahoma i a les dues primeres generacions de successors les conegudes com la Sahaba (la generació de companys del Profeta), la Tabi‘in (generació que neix després de la mort de Mahoma) i la Taba‘ at-Tabi‘in (generació posterior a l’anterior). Els salafistes no es consideren una corrent nova de l’Islam ja que s'afirmen com la successió legítima de l’Islam dels primers moments.

El primer cop que s’empra el motí salifista fou al segle XIV per part de Ibn Taymiyyah. El salafisme pren importància a finals del segle XIX i a començaments del XX a partir de l’escola racionalista egipcia de Muhammad Abduh i del seu alumne sirià Muhammad Rashid Ridha per oposició al sufisme que consideraven un exemple de la decadència musulmaa. Els salafistes actuals s’han distanciat de Rashid Ridha i dels seu mestre Muhammad Abduh als quals no són tinguts per verdaders salafistes. Avui el moviment salafista sosté que, davant la forta divisió del món musulmà per les influències de les diverses interpretacions, cal reafirmar que ser musulmà és seguit l’Alcorà i la Sunna d’acord les interpretacions fetes pels piadosos predecessors (as-salaf as-sâlih).

El moviment salafista considera que l’Islam fou definit i completat durant l’època del profeta Mahoma i les dues generacions posterior de deixebles. Però es malmeté en les generacions posteriors per la incorporació d’innovacions innecessàries degudes a la influència de principis i cultures estranyes a la món musulmà. Per això el salafisme proposa tornar a la pràctica de l’Islam proper al temps de Mahoma. Els salafistes aspiren a una comunitat islàmica religiosa depurada de totes les contaminacions que ha tingut l'Islam. El moviment salafista dóna molta importància als aspectes rituals, tan en els moments de la pregària com en la vida quotidiana. Els salafistes no s’identifiquen amb els moviments islàmics apareguts en els anys 70 i 80 del segle XX perquè consideren que aquests utilitzen categories polítiques occidentals enlloc d’emprar, com a única referència, la xària.

Pel seu enfoc doctrinal els salafistes es consideren un movimen ampli dins de l'Islam on tenen cabuda totes aquelles corrents musulmanes partidàries d’un retorn als orígens. Per aquesta raó el moviment salafista creuen que els wahhabistes saudís poden participar dels seus postulats. Els salafistes no estan en contra de cap escola islàmica, però creuen es pot ser musulmà sense adherir-se a cap d’elles. Fins i tot, afirmen que si en el camí de cercar la veritat s’entra en conflicte amb alguna de les escoles això no és cap problema. Una part del moviment salafista de l ‘Arabia Saudi ha condemant les pràctiques terroristes dels jihadistes i qualsevol forma de terrorisme sigui musulmà o no. La majoria de dirigents salafistes, com Âl Ash-Sheikh, Ibn Baz, Ibn 'Uthaymîn, Al-Fawzân, Al-'Ubaykân s’han pronunciat reiteradament contra els atentats terroristes. Aquesta corrent moderada del salafisme s’anomena cheikhistes. Molts ulemes saudís, persones estudioses de l’Alcorà i de la xària, s’identifiquen amb el salafisme i no volen ser qualificats de wahhabites.

Algunes corrents del salafisme, minoritàries dins del moviment global salafista, sí que practiquen el terrorisme. A Algèria hi ha el Grup Salafista per la Predicació i el Combat (GSPC) que a inicis de l’any 2007 s’ha passat a denominar Organització al-Qaida al Magreb islamic (AQMI).

El salafisme està aconseguint adeptes en les segones generacions d’immigrants àrabs a Europa. El salafisme ofereix un missatge clar i d’autenticitat islàmica. Per aquestes generacions musulmanes, moltes d’elles en greus problemes d’integració social, el salafisme ofereix una vinculació emotiva a la identitat musulmana lliure de les supersticions i acomodacions del seus pares i familiars.