diumenge, 31 de març del 2019

La declaració sobre Jerusalem del Papa i Muhammad VI


El Papa Francesc i rei del Marroc, Muhammad VI, en una breu declaració ahir dissabte, han demanat que es mantingui i promogui "el caràcter específic i multireligiós" de Jerusalem, anomenat Al-Quds en àrab. La declaració afirma: “Considerem important preservar la Ciutat Santa de Jerusalem / Al-Quds Acharif com a patrimoni comú de la humanitat i, sobretot, per als fidels de les tres religions monoteistes, com a lloc de reunió i símbol de convivència pacífica, on respecte mutu i diàleg”. En aquest breu document, exigeixen que el "caràcter multireligiós específic, la dimensió espiritual i la identitat cultural" de la ciutat siguin preservats i promoguts i que es garanteixi “la plena i completa llibertat d'accés als fidels”. de les tres religions monoteistes i el dret de cadascuna a exercir-hi el seu propi culte.

Aquesta declaració confirma el que ha estat l’opinió constant de l’Església catòlica sobre Jerusalem. La posició de la Santa Seu, és la mateixa des de 1947, i és “que qualsevol reclam exclusiu, ja sigui religiós o polític, és contrari a la veritable lògica de la identitat de la ciutat”, va explicar el bisbe Jean-Louis Tauran, llavors secretari de la Santa Seu per a les relacions amb els Estats el 26 d'octubre de 1998 a Jerusalem, “les reclamacions exclusives segons els criteris numèrics i històrics són inadmissibles”. Sí que és important el posicionament del rei del Marroc. Aquesta declaració conjunta testifica la voluntat del Rei del Marroc, qui presideix el "Comitè Al-Quds" creat per l'Organització de Cooperació Islàmica per preservar el patrimoni de la Ciutat Santa, per invertir de manera més visible en aquest tema. Dos dies abans de l'arribada del papa, Mohammad VI també va rebre la visita d'Abdallah II, rei de Jordània i "protector dels llocs sants". En un comunicat emès per l'agència de notícies jordana, tots dos reis van afirmar que “la defensa de Jerusalem i els seus llocs sagrats contra qualsevol intent d'alterar l'statu quo històric, legal i polític o alterar la seva identitat religiosa i cultural, Islàmica i cristiana, va ser una de les principals prioritats per a tots dos països”. També van denunciar “totes les mesures unilaterals d'Israel, la potència ocupant, destinades a canviar l'statu quo legal i històric, la demografia i la identitat espiritual i històrica de Jerusalem oriental”. Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va anunciar la reubicació de la seva ambaixada a Jerusalem, el papa Francesc va dirigir “una crida vibrant perquè tots es comprometin a respectar l'status quo de la ciutat, d'acord amb les resolucions de l'ONU sobre aquest tema”.

dissabte, 30 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana

La desunió, les baralles, la no entesa no ajuden a construir una societat millor. Al contrari, són grans problemes que deshumanitzen perquè no contribueixen a edificar la societat sobre valors sòlids. La manca d’unitat afebleix el diàleg i ens fa més vulnerables. “Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres” (Lc 11,17) 

La Quaresma és temps de penediment, és un bon moment per reflexionar el que som i fem per veure si som coherents amb el principi de l’amor al proïsme. Hem d’estimar amb tota la intensitat que mereix la dignitat de les persones. Cada dia podem ser agents actius de l’amor. Per això, al final del dia podem repassar el que hem fet per veure si hem estat coherents amb el manament de l’amor. “¿Quin és el primer de tots els manaments? Jesús va respondre: «El primer és: Escolta, Israel: el Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb tot el pensament i amb totes les forces. El segon és aquest: Estima els altres com a tu mateix. No hi ha cap manament més gran que aquests»”. (Mc 12,28-31)

divendres, 29 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Es bo reconèixer i acceptar les nostres limitacions. Per més que ens esforcem per actuar bé podem prendre decisions equivocades. Necessitem trobar moments de serenor interior per adonar-nos que necessitem canviar i ser millors persones, capaces d’estimar més i acollir els altres amb amor. "Sempre tinc els ulls posats en el Senyor, que allibera els meus peus del parany. Mireu-me i compadiu-vos de mi, que em senyo sol i desvalgut". (Sl 25,15) 

Hem de perdonar de tot cor. Simplement, hem de perdonar les ofenses que ens han fet. Ho hem de fer sincerament. Les rancúnies i les revenges ens empobreixen espiritualment. No hem d’esperar que les persones que ens hagin ofès facin el primer pas. Hem de ser nosaltres els que prenguem la iniciativa del perdó. Pot semblar impossible i difícil però la reconciliació permet superar tot conflicte i construir una societat pacificada. “Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? Jesús li respon: «No et dic set vegades, sinó setanta vegades set»”. (Mt 18,21-22). 

Hem de ser persones de principis i valors. Cada dia tenim moltes oportunitats per practicar-los i ser-ne testimonis davant dels altres. Hem de saber mantenir aquests principis i valors que sostenen la nostra vida. Per això és bo acollir les paraules sàvies que ens ajuden espiritualment i saber-les contrastar amb el que fem. “El meu Déu, m'ha manat que us ensenyi aquests decrets i aquestes prescripcions perquè els compliu quan sereu al país on entrareu per prendre'n possessió. 6 Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats. Quan sentiran parlar de tots aquests decrets, diran: "Quina saviesa i quin seny té aquesta gran nació!" ” (Dt 4,5-6)

dijous, 28 de març del 2019

Aniversari


Avui ha estat el meu aniversari. No és un fet destacable més enllà del meu entorn més proper. Les trucades dels familiars i amics han omplert part del dia. Però el que ha estat més destacable és la quantitat de persones que m’han felicitat a través de les xarxes socials. Han estat moltes, no em pensava que hi hagués tantes persones afables atentes que avui era el meu aniversari. Els hi agraeixo, i així ho he fet un per un, que hagin dedicat un moment a desitjar-me que passes un bon dia. He intentat seguir les seves recomanacions i he passat un bon dia. No tinc més a dir, aprofito que és el meu aniversari per fer un comentari senzill, breu i educat en correspondència a l’amabilitat rebuda durant tot el dia. El meu cor s’ha omplert del seu bé. Gràcies.

dimecres, 27 de març del 2019

Les religions i les ciutats


És evident que el cristianisme ha contribuït a determinar la identitat de les ciutats, viles i pobles de Catalunya. La majoria dels perfils urbans retallats sobre l’horitzó estan presidits per un campanar. Les seves campanes identifiquen el so del poble i acompanyen el pas del temps. Les festes, els carrers i els barris tenen clares referències religioses. A les ciutats es construeix civilitat. Ara, les ciutats són plurals per una creixement important creixement de la diversitat cultural. Les religions són una part important d’aquesta diversitat. La recent immigració ha fet més visible el pluralisme religiós de la societat sense negar l’evidència del paper preeminent del cristianisme en la construcció de la societat catalana. El fet religiós està força present en la plaça pública.

Les urbs modernes, els seus espais públics, tornen a ser noves àgores per vestir projectes de convivència a partir de la seva interacció de diferents maneres d’entendre el món i la vida. La trobada de creences ajuda a humanitzar la societat. Així l’espai urbà esdevé lloc privilegiat de diàleg i mestissatge. Les identitats seculars es transformen quan les diferents visions del món interactuen des de la sinceritat de les seves particularitats, sense cap pretensió de tenir la veritat última. Dins d’aquesta pluralitat les religions s’enfronten al repte de reflexionar sobre la seva identitat i precisar les seves respostes en relació a la multiplicitat d’ofertes portadores d’esperança i salvació. L’espai pública s’ha secularitzat. Això dóna a les religions més llibertat per proposar els seus judicis morals, sense dependre del control del poder polític i ser més lliures per dialogar amb altres mirades morals de la realitat. Des d’aquest espai públic secularitzat les religions han de poder donar raó de les seva esperança sense témer a ser perseguides o reduïdes a la marginalitat en la perifèria de la història.

La laïcitat pública, aquella que s’espera d’unes institucions públiques que són neutres davant del fet religiós però no indiferents, es complementa amb la defensa i foment de la llibertat religiosa. Aquesta és bàsica per una comprensió oberta de la societat. Una societat oberta necessitat d’una laïcitat inclusiva, una laïcitat que sumi i no exclogui. Gràcies a aquesta llibertat, complementada amb la llibertat de consciència, els creients poden viure i celebrar públicament la seva fe. Això s’ha de poder fer amb naturalitat dins l’espai públic urbà perquè les religions formen part de la pròpia base de les ciutats. Sense religions, no hi ha ciutat. Les ciutats avui ofereixen a la cultura contemporània l’entorn idoni per renovar les consciencies persones i construir els principis i valors universals que permeten humanitzar la societat. La civilitat necessitat ciutats humanitzades. Les ciutats han de facilitar que les religions estiguin presents en el procés de definició dels valors de la convivència identificats com a valors universals. Aquest són els que s’han de proposar com absoluts, són aquells valors que no poden ser transgredits en cap cas. Tothom, inclús les religions ho han d’acceptar sabent que això pot comportar algun límit a la pròpia llibertat religiosa. Les ciutats i els pobles són espais on les religions, en diàleg amb la societat, s’han de comprometre en la construcció de la convivència. Oferint a la societat els seus àmbits càlids de socialització i integració humana. No deixem perdre aquesta oportunitat.

dimarts, 26 de març del 2019

El valor d’una societat decent


Fa anys vaig llegir un magnífic llibre, La societat decent (Paidós), del filòsof jueu Avishai Margalit. Aquest autor reflexiona sobre el sentit moral de les societats contemporànies. En la línia d’humanitzar la societat Margalit proposa uns eixos que poden servir per ordenar el comportament cívic de les persones. El conviure obliga als ciutadans a despertar un interès per l’altre i situar al bell mig de la polis un conjunt de valors que permeten viure junts sense ser indiferents els uns amb els altres. Els valors compartits, no han de ser cap imposició dogmàtica; però sí el resultat d’un acord debatut sobre quins valors esdevindran una orientació general que tothom acceptarà i aplicarà. No hi ha espai al relativisme ni a una possible anomia de valors cívics.

Avishai Margalit comenta que una societat decent és aquella en que cap institució, pública o privada, humilia a cap ciutadà. És una societat on es respecten les creences de totes les persones, des de les més majoritàries fins a les més minoritàries. Es procura no ofendre els sentiments que defineixen les identitats de les persones gràcies a les quals els individus es situen davant la vida. La convivència exigeix, en nom d’aquesta decència compartida, que ningú es senti ofès per les expressions dels demés. La provocació artística expressiva pot ser un recurs, però si és reiterativa és avorrida i fa sospitar que amaga un interès per ofendre. Reclamar la decència en la convivència ha de ser una exigència moral que haurien d’assumir clarament els poders públics. Cal esperar que els poders públics tinguin comportaments públics decents; que els polítics siguin decents i tot allò que rep un finançament públic sigui coherent amb aquest esperit de decència

dilluns, 25 de març del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

En temps dels gots, llur rei Tótila havia sentit dir que el sant home tenia l'esperit de profecia. Anant cap al monestir, es deturà un tros lluny i li féu anunciar que venia. Tot seguit, se li trameté avís del monestir que hi anés. Ell, descregut com era, provà d'escatir si l'home de Déu tenia de debò l'esperit de profecia. A un escuder, anomenat Riggo, li va donar el seu calçat, el féu abillar amb vestits reials i li manà d'anar-se'n cap a l'home de Déu com si fos ell mateix en persona. Posà a la seva comitiva tres comtes preferits de la seva escorta, Vult, Roderic i Blidin, perquè caminessin al seu costat, tot simulant als ulls del servent de Déu que aquell era el rei Tótila. Va afegir-hi també altres acompanyants i escuders, a fi que, tant pels mateixos acompanyants com pels vestits de porpra, tothom cregués que era el rei”. Del llibre segon dels Diàlegs de sant Gregori el Gran (capítol 14, «Descobriment de la simulació del rei Tótila») 

“Des de l'hora quarta fins a l'hora de celebrar la sexta, que es dediquin a la lectura. Després de sexta, en aixecar-se de taula, que reposin als seus llits amb un silenci absolut, o bé, si algú per ventura vol llegir, que llegeixi per a ell sol de manera que no molesti ningú”. Del capítol quaranta-vuit de la «Regla de sant Benet», «El treball manual de cada dia»

diumenge, 24 de març del 2019

Els candidats cuneros


Des de fa temps he trobat magistral el tango Cambalache de Santos Discépolo. La seva lletra retrata el sentiment d’una època que també podria ser la nostra. El tango comença dient: “Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé, en el quinientos seis y en el dos mil también; que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafáos, contentos y amargaos, valores y dublé. Pero que el siglo veinte es un despliegue de maldad insolente ya no hay quien lo niegue, vivimos revolcaos en un merengue y en un mismo lodo todos manoseaos”. Certament, alguns esdeveniments polítics d’aquests dies i la cultura política associada fan bona la lletra d’aquesta cançó. Un exemple, la confecció de les llistes electorals per l’alcaldia de la ciutat de Barcelona. No deixa de ser un cambalache, entès com a manipulació i tripijoc, el fet que alguns dels candidats en algunes llistes no es podran votar a si mateixos perquè estan empadronats en altres municipis. Recordem alguns dels noms més coneguts: Elisenda Alemany, per ERC; i Celestino Corbacho, per Ciutadans.

La política dels candidats cuneros, fins ara poc present en la societat política catalana, es fa evident en les properes eleccions municipals. Es diu que un candidat és cunero quan un partit el presenta en una circumscripció electoral que no és la seva.  Aquest terme es fou mou popular en el segle XIX i s’aplicava en la designació d’alguns candidats a diputats. Per cert, aquesta circumstància també serà ben evident en les eleccions al Congrés de Diputats del mes d’abril on és evident que alguns caps de llista no tenen cap vinculació, ni directa ni indirecta, amb la circumscripció electoral per la qual es presenten com a cap de llista, com és el cas de Cayetana Alvarez de Toledo, marquesa de casa Fuerte, candidata pel PP per Barcelona. Novament el cunerisme, com a pràctica de presentar candidats externs al país a les eleccions a diputats a Corts i senadors, candidats sense relació amb les realitats econòmiques, socials o culturals de la circumscripció, i desconeixedors per complet d'aquestes, s’ha fet present en la cultura política. ¿No és això un cambalache polític?

dissabte, 23 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Totes les persones som germanes, diríem que tots som fills de Déu i això ens agermana. Però les diferències provocades per les desigualtats són grans abismes que trenquen la fraternitat. Mentre unes persones acumulen bens i riqueses, altres estan sotmeses a l’opressió, la marginació i l’oprobi. Lluitar per la justícia és caminar a favor de la fraternitat. “Entre nosaltres i vosaltres hi ha oberta una fossa tan immensa, que ningú, per més que vulgui, no pot travessar d'aquí on som cap a vosaltres, ni d'on sou vosaltres cap aquí” (Lc 16,26).

Les relacions entre les persones han de basar-se en la sinceritat i la veritat. Les relacions han de ser franques, sempre de cara, sense segones intencions. La mútua confiança ajuda a construir relacions fraternes. “En vós, Senyor, m’emparo que no en tingui un desengany, traieu-me del llaç que m’han parat, vós que em defenseu” (Sl 30,25)

divendres, 22 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha una regla d’or que no podem oblidar: no fer als altres el que no volem que ens facin. Cert. Hem de preguntar-nos quins són els criteris que ens mouen en les nostres relacions amb les altres persones. ¿Podem ser més cursos, més amables, més comprensius? ¿Que hem de fer per ser més generosos i més compassius?. “Doneu, i us donaran: us abocaran a la falda una bona mesura, atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar. Tal com mesureu sereu mesurats” (Lc 6, 38).

Hem de ser persones esperançades perquè tenim confiança en que, tard o d’hora, la justícia i la veritat resplendiran més que les desigualtats, opressions i mentides. Per més que la realitat sembli negar l’esperança hem de mantenir-nos fidels als nostres principis i conviccions sense defallir. “Contra tota esperança esperà” (Rm 4,18)

Gràcies a la política les societats poden articular les solucions als seus problemes. Però la política també és una font de poder i un instrument al servei dels interessos particulars, en lloc del bé comú. Els polítics haurien de ser servidors de tots i un exemple per la convivència. “Qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor,  i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20, 26-27).

dijous, 21 de març del 2019

L’entrevista periodística


L’entrevista és un gènere periodístic indispensable per estar ben informat. Cada dia els mitjans de comunicació empren aquest gènere per transmetre continguts informatius; cada dia, milers de persones conformen la seva opinió a partir del que escolten o llegeixen. Per això, l’entrevistador és una persona amb un ofici que té una important responsabilitat social que, a més, si l’entrevista es fa en un medi públic té un plus de responsabilitat superior per les característiques del medi. Ara bé, ¿quins són els criteris morals que poden fer-se servir per judicar aquesta activitat?.

Em faig aquesta pregunta perquè sovint, quan escolo una entrevista, m’adono que l’agudesa, la profunditat o la persistència emprada per l’entrevistador varia segons la condició o qualitat de la persona entrevistada. Quan així passa reiteradament i hom descobreix que hi ha un comú denominador ideològic o polític en un sentit o en un altre, es pot sospitar que hi ha una manipulació per influir sobre la informació. Fa anys, un conegut periodista, molt mediàtic en aquella època i ara també, va ensenyar-me en un curs fet a polítics locals com manipular una entrevista. Dividí els assistents al curs en dos grups. Al primer grup ensenyà com fer una entrevista complaent i amb el segon grup mostrà com fer una entrevista per acorralar-los i enfonsar-los. En tots dos casos, la subtilesa de l’entrevistador era que camuflava la seva manipulació. Des d’aquell dia, tinc certa prevenció moral amb algunes entrevistes.

dimecres, 20 de març del 2019

Pedro Sánchez, la justícia també necessita més democràcia

La realitat es mes tossuda que les fantasies democràtiques de Pedro Sànchez. Ahir el president de sala del Tribunal Suprem, el jutge Marchena, aquell que concentra tota la confiança del PP segons es desprèn d’una indiscreta piulada, evidencià les deficiències democràtiques de la justícia espanyola o, com determinants marcs mentals, poden condicionar l’exercici de la justícia que es suposa exquisidament imparcial i democràtica. L’exemple més clar d’això fou la nova negativa del jutge a exhibir alguns vídeos a fi de contrastar la possible falsedat en la declaració d’un guàrdia civil cridat com a testimoni. El president de la sala afirmà la seva negativa en criteris de procediment i amb contundència assegurà que no es vulneraven els drets de defensa. Criteris que no compartiren clarament els advocats defensors els quals al·legaren total indefensió.

El sentit comú dóna la raó als advocat defensors. La negativa del Tribunal per visionar els vídeos durant la prova testifical malmet el principi de contradicció i empara els testimonis a poder mentir i explicar fabulacions o conjectures. Per més prova, les declaracions d’alguns testimonis. Al no poder-se veure els vídeos davant dels testimonis permet als testimonis contradir-se i inventar la realitat. Quan es puguin veure els vídeos, durant la fase documentals, serà como una llarga sessió de curt metratges, on la falta de context significarà, a la pràctica, neutralitzar el dret de defensa. Malament per la credibilitat de la justícia espanyola, malament per la democràcia a Espanya. Aquesta democràcia perfecta inventada per Pedro Sánchez fa aigües en un dels seus aspectes més bàsics: erosiona la confiança que la justícia hauria de donar en la garantia dels drets dels ciutadans.

dimarts, 19 de març del 2019

Harmonia interconfessional


Al Parlament de Catalunya, presidits pel seu President, s’ha fet la celebració de commemoració de la Setmana Mundial de l'Harmonia Interconfessional amb el lema "Veritat, justícia i religió ". Ha estat un acte afable on la participació dels representants de les diferents religions presents a Catalunya han demostrat que som un país plural, divers, respectuós i civilitzat. En un món ple de tensions, moltes d’elles amb un substrat religiós, reconforta veure com les diferents religions presents a Catalunya reafirmen la seva voluntat de conviure en harmonia, treballar per la justícia i defensar els valors que ens defineixen com un poble civilitzat.

Des de fa anys a Catalunya diverses entitats privades treballen a favor de l’harmonia interconfesional. L’acte al Parlament de Catalunya estava organitzat pel GTER, Grup de Treball Estable de Religions, el qual, pacientment ha establert les bases per la convivència dialogal de les religions. L’experiència catalana és un referent a Europa. Gràcies a les iniciatives d’aquest grup les diferents religions presents a Catalunya han contribuït a educar el respecte a la llibertat de creença, i a la no creença, sense que això fos un motiu de disputa o desacord.

El respecte a la llibertat religiosa forma part dels valors bàsics que defineixen una societat democràtica. En aquest sentit, els catalans hem de sentir-nos orgullosos de viure en un societat on cada ciutadà respecta les creences del seu veí. Hem de defensar amb orgull aquest valor fonamental de convivència i seguir treballant perquè les religions, al costat d’altres tradicions de pensament, continuïn afirmant els valors bàsics que ens defineixen com a societat.

dilluns, 18 de març del 2019

Pedro Sánchez, Espanya pot ser molt més democràtica


La concentració independentista a Madrid a esperonat a Pedro Sánchez a treure pit i començar a practicar l’estratègia que tants bons resultats donà a la dreta extrema i l’extrema dreta a Andalusia: anar contra els independentistes dóna vots. El següent diumenge al dissabte groc de Madrid, el dirigent del PSOE ha dit que Catalunya mai serà independent i que Espanya és una de les democràcies més avançades del món. Doncs miri, ves per on, hi ha altres països més avançats que Espanya en relació al respecte del sentiment nacional, per exemple, Canadà i el Regne Unit. Aquest dos països facilitaren que Quebec i Escòcia fessin sengles referèndums per decidir quina era la seva relació amb Canadà i el Regne Unit. ¿Per què ho feren? Per què en aquests països tenien uns pobles, Quebec i Escòcia que reiteradament expressaven la demanda subjectiva clara d’una comunitat política que no volia formar part dels respectius estats. Però a Espanya això no sembla possible perquè cap dels partits polítics anomenats constitucionalistes volen atendre aquesta demanda subjectiva i propiciar una consulta perquè els catalans decideixin sobre el seu futur.

Els arguments que els constitucionalistes addueixen per negar-s’hi és la prohibició implícita que estableix l’article 2 de la Constitució del 1978 a l’afirmar “la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, que la unitat d’Espanya és indissoluble”. Aquesta afirmació, útil en el moment de redactar la Constitució a fi d’assegurar la convivència davant les exigències, diuen, de les forces més reaccionàries de l’Estat, ara és un mur aparentment insalvable. Però tot és relatiu, Pedro Sánchez. Per més el que digui l’article 2 de la Constitució si el poble espanyol decideix una altra cosa aquest article és modificable. Perquè aquesta unió indissoluble no és un destí immodificable sinó el resultat d’un pacte i ara, si es volgués, es podria pactar el contrari. La modificació de l’article 2 de la Constitució és una decisió política, no el resultat d’una fatalitat irremeiable. Ni molt menys, com diuen alguns, la unitat és sagrada. Pensar això, certament, és blasfemar.

L’Estat no pot apel·lar a l’argument de la integritat territorial per refusar el dret del poble català a optar per l’estatus d’Estat independent i sobirà en aplicació del dret a l’autodeterminació. Aquest és el camí seguit a Canadà per decisió del seu òrgan jurídic constitucional. El Dictamen relatiu a la secessió del Quebec fet per la Cort Suprema del Canadà el 20 d’agost de 1998 establí l’obligació que té el l’estat de Canadà de negociar les modificacions constitucionals necessàries que permetin al Quebec realitzar la seva secessió. Em dóna la impressió que aquesta actitud és molt més democràtica que l’obstinació de l’Estat, i Pedro Sánchez en particular, en negar reiteradament la possibilitat de revisar la unitat indissoluble d’Espanya. No són massa democràtics els governants que neguen, una i altra vegada, la possibilitat de consultar als catalans sobre com volen relacionar-se amb Espanya.

diumenge, 17 de març del 2019

Petites pregàries per cada dia


La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquestes petites frases dels Salms és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. El pare Miquel Estradé justifica la tria del Salms perquè, a més de pregària, són escola de pregària. I ho són, en part, perquè són escola d’humanitat, escola de fe, escola de coneixement de Déu.

18 març 2011 “Senyor, Déu meu, jo espero en Vós; no em deixeu sense recompensa” (Sl 38,16)

19 març 2011 “Senyor, per què ens amageu la mirada i oblideu el dolor que ens oprimeix” (Sl 44,25)

20 març 2011 “Escolta, filla, estiguis atenta, oblida el teu poble i la casa del teu pare; el Rei estàs corprès de la teva bellesa” (Sl 45,11)

21 març 2011 “El Senyor de l’univers és amb nosaltres, la nostre muralla és el Déu de Jacob” (Sl 46,8)

22 març 2011 “Aplaudiu, tots els pobles del món, aclameu Déu amb entusiasme” (Sl 47,2)

dissabte, 16 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


De tant en tant les persones ens hem d’aturar per reflexionar sobre el què fem i com ho fem. Són moments d’intimitat, de diàleg interior per descobrir cóm som i les mancances que ens limiten la nostra estimació als altres. Cal esforçar-nos en crear espais de pregària i de lectura espiritual per alimentar la vida interior. “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà; perquè el qui demana, rep; el qui cerca, troba, i a qui truca, li obren” (Mt 7,7-8)

El perdó i la reconciliació han de ser un dels pilars sobre els quals construir una societat nova. Els lema “ni oblit, ni perdó” destil·la odi i dificulta la regeneració dels espais de convivència inclusius. El perdó és el resultat d’un procés de conversió interior. Hem de canviar d’actitud i reconèixer que en alguna cosa hem fallat i ofès als altres. “Per això, si en el moment de presentar la teva ofrena a l'altar, allí et recordes que el teu germà té alguna cosa contra tu, deixa allí mateix, davant l'altar, la teva ofrena i vés primer a fer les paus amb el teu germà; ja tornaràs després a presentar la teva ofrena”. (Mt (4,23-24)

divendres, 15 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


El camí de la salvació personal es transita a través de les bones accions en la vida quotidiana. Ni l’afirmació de la fe, ni omplir-se de pràctiques religioses tenen sentit en el moment de l’examen final de la vida. Cada dia hi ha moltes oportunitats per preguntar-nos què fem i cóm ho fem, i el què podem fer per ser millors. Descobrim aquests moments de santedat en la  vida quotidiana. “¿Quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure? ¿Quan et vam veure foraster, i et vam acollir; o que anaves despullat, i et vam vestir? ¿Quan et vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure't? El rei els respondrà: «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu». (Mt 25,37-40)

¿Sabem pregar? Probablement no sabem pregar com cal. Pensem que pregar és un parlar i parlar, com si per més parlar més ens farem escoltar. Hem d’obrir el cor i crear les condicions interiors per fer ressonar lentament les paraules del Parenostre. Llavors la pregària deixa de ser un monòleg i esdevé un diàleg confiat en que serem escoltats i escoltarem. “El nostre pa doneu-nos-el avui, perdoneu les nostres ofenses tal com nosaltres perdonem els qui ens han ofès” (Mt 6,11-12)

Estem en temps de Quaresma, temps en el qual es demana la conversió de cor basada en un penediment sincer. Tothom pot participar d’aquest esperit perquè es una crida a la reflexió. Es tracta d’adonar-nos de tot allò que ens impedeix d’actuar a favor de la justícia i de sentir-nos germans de les altres persones. Només cal prendre consciència de les nostres limitacions i proposar-nos canviar d’actitud.

Les víctimes no et satisfan;
si t'oferia un holocaust, no me'l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
tu, Déu meu, no el menysprees.
(Salm 50, 18-19)

dijous, 14 de març del 2019

Convivència en la veritat, en la justícia, en l'amor, en la llibertat


La societat catalana dels darrers anys s’ha anat crispant per l’existència d’uns conflictes no resols i que, lamentablement, algunes formacions polítiques, en lloc d’intentar apaivagar les tensions es dediquen a crear més tensions buscant-ne el rèdit polític. Aquesta situació afecta la convivència fins a crear, en determinats ambients, malestar. La resolució política del conflicte català necessita tenir assegurar que la convivència social està asserenada i les persones tenim pau interior per afrontar el diàleg que ha de permetre avançar cap el pacte polític.

Mossén Joan Costa, reflexionat sobre aquesta problemàtica, va recordar-me els consells que el papa sant Joan XXIII va proposar, en la seva encíclica Pacem in terris, per fonamentar la convivència social. Val la pena recordar aquesta recomanació i reflexionar com la podem aplicar en el debat polític per tal de preservar la convivència cívica. Aquestes recomanacions són: “La convivència entre els homes és, doncs, ordenada, fecunda i pròpia de la seva dignitat, si es fonamenta en la veritat, segons l'admonició de l'apòstol sant Pau: Abandoneu la mentida, digueu cadascun la veritat al vostre proïsme, que som membres els uns dels altres . Això demana que els drets recíprocs i els deures corresponents siguin reconeguts. És, a més, una convivència que es realitza segons justícia o en el respecte efectiu d'aquells drets i en el compliment lleial dels deures respectius; que és vivificada i integrada per un amor tal, que fa sentir com a pròpies les necessitats i les exigències d'altri, fa els altres participants en els propis béns i procura de fer sempre més vívida la comunió en el món dels valors espirituals; i és realitzada en la llibertat d'una manera adient a la dignitat d'éssers portats per la seva mateixa naturalesa racional a assumir la responsabilitat del propi obrar” (Pacem in Terris, punt 35 edició Vaticana).

En Joan Costa afegí que aquests marc de referència s’ha de complementar amb la idea de que l'estructura pròpia de l'ésser humà es configura mitjançant la llibertat oblativa o la lliure donació de si. Idea que el papa sant Joan Pau II expressà en el seu discurs a l’ONU de 1995 “l'ànima de la civilització de l'amor és la cultura de la llibertat; la llibertat dels individus i de les nacions, viscuda en una solidaritat i responsabilitat oblatives”. Per això el bé comú, com diu la Doctrina Social de l’Església, es fonamenta en les condicions d'exercici de les llibertats naturals que són indispensables per al desenvolupament de la vocació humana. Aquesta té una dimensió personal i una altra comunitària; per això els drets de les persones i els drets de les famílies i dels pobles només poden ser exercits i fornits en un context de llibertat oblativa, de llibertat que sorgeix de la donació generosa vers l’altra.

dimecres, 13 de març del 2019

Mentir en la societat contemporània


La mentida està bastant instal·lada en la nostra societat. Veritat i mentida es confonen i això altera la possibilitat dels individus de formar-se un judici recte sobre la realitat. Per a l'Església catòlica la mentida és un comportament en si mateix desordenat. A aquest nivell se situa la mentida i la maledicència. Segons el catecisme la llei natural expressa el sentit moral original que permet a l'home destriar mitjançant la raó el que són el bé i el mal, la veritat i la mentida. Els seguidors de Crist, diu el catecisme, han de “rebutjar la mentida” (Ef 4, 25), han de “rebutjar tota malícia i tot engany, hipocresies, enveges i tota classe de maledicències” (1 Pe 2, 1). La condemna de la mentida és contundent: “la mentida consisteix a dir falsedat amb intenció d'enganyar” (sant Agustí, mend. 4, 5).

La mentida és l'ofensa més directa contra la veritat. Mentir és parlar o obrar contra la veritat per induir a error al que té el dret de conèixer-la. Lesionant la relació de l'home amb la veritat i amb el proïsme, la mentida ofèn el vincle fonamental de l'home i de la seva paraula amb el Senyor. És evident que existeix una gradació entre la mentida i els seus efectes, així com la importància d'aquella segons la seva intensitat. Així ho puntualitza el propi catecisme en reconèixer “la gravetat de la mentida es mesura segons la naturalesa de la veritat que deforma, segons les circumstàncies, les intencions del que la comet, i els danys patits pels quals resulten perjudicats. Si la mentida en si només constitueix un pecat venial, no obstant això arriba a ser mortal quan lesiona greument les virtuts de la justícia i la caritat·”. 

Això anterior es podria enriquir-se amb un matís, la incoherència i sospita que pot alimentar la mentida segons qui sigui qui la usi, doncs pot aixecar la sospita que en lloc de ser un fet puntual pugui ser una pràctica habitual. Si això fos així el dubte sobre la veritat i la mentida seria certa. De tal manera que, tal com diu el catecisme, “la intenció deliberada d'induir al proïsme a error mitjançant paraules contràries a la veritat constitueix una falta contra la justícia i la caritat (...) la mentida, per ser una violació de la virtut de la veracitat, és una veritable violència feta als altres. Atempta contra ells en la seva capacitat de conèixer, que és la condició de tot judici i de tota decisió (...) la mentida és funesta per a tota societat: soscava la confiança entre els homes i trenca el teixit de les relacions socials”. És evident que cal promoure una reflexió sobre el lloc de la mentida en l’espai públic. Igual això serveix, ¿per què no? per adonar-nos que cal adoptar un codi deontològic per l’àmbit públic.

dimarts, 12 de març del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“Montserrat és una comunitat amb presència significativa al cor del nostre Poble i de l’Església de Catalunya. És una comunitat que creu, tenaç en l’esperança i en la reconciliació, defensora dels drets humans i dels drets del nostre Poble, acollidora de creients i no creients, disposada al diàleg amb totes les cultures i religions”. (P. Abat Cassià Mª Just, 1926-2008)

“Déu, que és immortal, no va venir a salvar-se ell mateix, sinó a alliberar-nos, a nosaltres que érem morts”. (Sant Atanasi, bisbe, Del Llibre sobre l’encarnació del Verb, contra els arrians)

“L'ociositat és enemiga de l'ànima, i per això els germans s'han d'ocupar a unes hores determinades en el treball manual i a unes altres també ben determinades en la lectura divina”. (Del capítol seixanta-vuit de la «Regla de sant Benet», «El treball manual de cada dia»)

“La soledat del desert és santa i és sagrament de la presència de Déu, només quan acaba retornant-nos, amb un cor nou, als nostres germans, a sacrificar-nos pels germans”. (Mossèn Modest Prats, Homilies de Medinyà, pàg 150)

dilluns, 11 de març del 2019

Tots som església


He trobat encertada per aquestes dates quaresmals la lectura d’uns paràgrafs de la De la Constitució dogmàtica Lumen géntium, sobre l'Església, del Concili Vaticà II en la seva nota 16 dins l’apartat del Poble de Déu.

“Va decidir aplegar-los, els qui creuen en Crist en l'Església santa, la qual, prefigurada ja des de l'origen del món, preparada admirablement en la història del poble d'Israel i en l'Antic Testament, constituïda aquests darrers temps, fou manifestaria per l'efusió de l'Esperit Sant i assolirà la plenitud gloriosa a la fi del segles. Llavors, com llegim en els sants Pares, tots els justos descendents d'Adam, des del just Abel fins al darrer elegit, seran reunits davant del Pare en una Església universal.

Finalment, els qui encara no han rebut l'Evangeli guarden relació amb el poble de Déu per diferents motius. En primer lloc, és clar, aquell poble amb qui es van fer els pactes i les promeses, i del qual va néixer Crist segons la carn: poble estimadíssim per raó dels pares, conformement a l'elecció, ja que els dons i la crida de Déu són irrevocables.

Però el pla de salvació agafa també aquells qui reconeixen el Creador, entre els quals hi ha en primer lloc els musulmans, els quals diuen públicament que guarden la fe d'Abraham i adoren juntament amb nosaltres un sol Déu, únic, misericordiós, que ha de judicar els homes el darrer dia.

Aquest mateix Déu tampoc no és lluny d'aquells altres que, enmig d'ombres i imatges, cerquen el Déu desconegut, puix que a tots dóna vida, alè i tota cosa, i vol, salvador que és, que tots els homes se salvin.

Perquè els qui desconeixen sense culpa l'Evangeli de Crist i la seva Església, però busquen Déu amb sinceritat de cor i s'esforcen sota l'influx de la gràcia a complir amb obres la seva voluntat, coneguda pel dictamen de la consciència, poden aconseguir la salvació eterna. La Providència no nega els auxilis necessaris per a la salvació als qui sense culpa seva no han arribat encara a un clar coneixement de Déu i, amb tot, fan per manera, amb la divina gràcia, d'arribar a viure rectament. I tot allò que es troba en ells de bo i de veritable, l'Església s'ho estima com una preparació a l'Evangeli i com a vingut d'aquell qui il·lumina tot home perquè arribi a tenir la vida”

diumenge, 10 de març del 2019

Pàtria


El diari ARA ha resumit dos articles Joan Maragall al Diario de Barcelona (19/28-IV-1897), a propòsit d’una obra del periodista, assagista i polític galleguista Salvador Golpe. Les paraules del gran poeta català són ben vives avui i ajuden a entendre un dels problemes no resolts que divideixen i enfronten als diversos pobles d’Espanya. Pel seu interès he fet un resum del text i l’he traduït al català.

Definir la pàtria és parlar de l'inefable - diu amb perfecte sentiment de l'assumpte l'apreciable autor gallec -. L'Estat – afegeix - no és la pàtria. L'Estat és un organisme polític, accidental, transitori, modificable en el transcurs del temps, i pot estar format per gents d'una sola nació o de part d'ella, o per un conjunt de diversos països, nacions i races. La pàtria, en canvi, és una entitat natural, inamovible, inalterable, el concepte forma l'home en el seu esperit, i no es troba a mercè de vicissituds ni trastorns. Tanca en si una solidaritat que no es pacta, que, naturalment s'estableix, que no es consigna en codis ni tractats, i per a la seva execució no es necessiten més ministres ni més jutges que l'amor i la consciència. Si la Pàtria fos l'Estat podria succeir que un home tingués avui una pàtria i demà una altra, segons fos la bandera del vencedor: el francès d'ahir seria l'alemany d'avui; l'espanyol d'avui seria el yankee de demà.

En l'atmosfera del centre polític d'Espanya hi ha una cosa que, als que es deixen penetrar per ella, els inhabilita per sentir aquestes coses, encara que la seva intel·ligència les comprengui i la seva voluntat vulgui orientar-se cap a elles. [...] A Espanya, l'únic que hi ha viu a punt a regionalisme és el nacionalisme d'algunes de les províncies que, per haver format part d'antics estats independents, o per portar en el seu fons un llevat diferencial de raça, o per la seva posició geogràfica i caràcters i relacions que se'n deriven, o per totes aquestes coses alhora, se senten amb esperit diferent del que anima a l'Estat polític espanyol, i es creuen amb aptituds per governar-se per el propi, més en harmonia amb el moviment social modern. I per a aquestes províncies nacionalistes és summament difícil i delicat formular un programa regionalista concret; i sobre difícil i delicat, potser inútil. ¿Pretendran assimilar el seu esperit al del centre polític, exercint en aquest una certa hegemonia? L'assimilació ens sembla monstruosa i l'hegemonia molt problemàtica, donades les aptituds polítiques d'uns i altres dins del sistema polític imperant. ¿Demanaran independències o autonomies particulars? Al crit de ¡sus! ¡Als separatistes! els faran fora sobre la gran massa del poble espanyol. Es acontentaran amb un programa d'àmplia descentralització? No ho aconseguiran l'esperit polític central per les raons que abans hem indicat; a més de que això entenem que no n'hi hauria prou a les necessitats del desenvolupament del seu geni nacional .

El recopilador dels articles de Joan Maragall, Josep Maria Casasús, adverteix que la interjecció ¡sus! del text maragallià, d’ús freqüent a l’època, sobretot a Galícia, equival al crit brutal ¡a por ellos! que tant mal fa.

dissabte, 9 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


La vida té sentit més enllà de l’acumulació de riqueses. L’afany d’acumular bens, possessions i diners anul·len la joia de viure i entristeixen l’esperit. L’amor als altres no es pot comprar, és un do que se’ns dóna gratuïtament. ¿Què en traurà una persona d’haver guanyat tot el món si es fa mal o es perd a si mateix? (Lc 9,25)

Quaresma, temps de dejunis i penediments de cor. Aquestes pràctiques han de ser sinceres. La millor sinceritat són les obres de misericòrdia i caritat, és obrar amb justícia i estimar als altres. Si manca tot això, les pràctiques quaresmals són pures aparences. “El dejuni que jo aprecio és aquest: allibera els qui han estat empresonats injustament, deslliga les corretges del jou, deixa lliures els oprimits i trosseja jous de tota mena. Comparteix el teu pa  amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, vesteix el qui va despullat. No els defugis, que són germans teus”. (Is 58, 6-7).

divendres, 8 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana


El seguiment de la causa de Jesús exigeix renunciar a qualsevol tipus de riquesa a fi de poder compartir la vida amb les altres persones. No es pot servir a Déu i als diners. Les riqueses tenen molts rostres. Poden ser de tipus econòmics, però també poden ser la posició social, privilegis i altres situacions que ens allunyen que ens distancien dels altres. “Només et falta una cosa: vés, ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mc 10,21)

S’apropa el temps de Quaresma, moment de penitència i sacrificis per ajudar a renovar l’esperit. El millor penediment que podem fer és adonar-nos que no estimem prou. Més que grans gesticulacions el que ens ajuda a renovar l’esperit és descobrir com podem millorar la nostra capacitat de fer el bé. “Seguir la Llei de Déu val tant com presentar moltes ofrenes. Obeir els manaments és com oferir un sacrifici de comunió. Ser agraït és com una ofrena de flor de farina, i fer almoina als pobres és com oferir un sacrifici de lloança. Apartar-se del mal és agradable al Senyor, apartar-se de la injustícia val tant com un sacrifici expiatori. (Sir 35,1-5)

Avui comença la Quaresma. Temps per sincerar-nos amb nosaltres mateixos i adonar-nos compte de que tenim moltes motius de penediment. No sempre estimem o fem el be, no sempre l’amor supera els egoismes personals. Així el temps quaresmal ens ajuda a demanar perdó de les nostres mancances per no tenir un cor pur. “Quan facis almoina, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, 4 perquè el teu gest quedi amagat, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà.” (Mt 6,3-4)

dijous, 7 de març del 2019

Dejuni quaresmal


Durant el temps de Quaresma l’església catòlica recomana la pràctica del dejuni. ¿Per què dejunem durant quaranta dies? En el segle IV, sant Joan Crisòstom explicà el sentit d’aquest dejuni. De la seva homilia n’he fet un petit extracte. “N'hi havia molts que, en el passat, s'acostaven als sagrats misteris temeràriament i sense cap preparació, sobretot aquests dies en què Crist s'oferí a si mateix. Per això, els Pares, conscients del mal que podia derivar-se d'acostar-se als misteris tan irresponsablement, van creure oportú prescriure quaranta dies de dejuni, de pregàries, de meditació de la paraula de Déu i de reunions, perquè tots, diligentment purificats per la pregària, l'almoina, el dejuni, les vetlles, les llàgrimes, la confessió i les altres obres, puguem acostar-nos als sagrats misteris amb la consciència neta, segons la nostra capacitat receptiva. L'experiència ens diu que, amb aquesta decisió unànime, van assegurar, fins i tot per a l'esdevenidor, una cosa ben gran i excel·lent, aconseguint de fer-nos arribar a l'observança habitual del dejuni”.

“De fet, encara que durant tot l'any no ens cansem pas de predicar i proclamar el dejuni, ningú no fa cas de les nostres paraules; en canvi, només amb l'arribada del temps de Quaresma, tot i que no hi hagi ningú que estimuli ni exhorti, fins el més negligent es reanima i acull les exhortacions i els estímuls que el mateix temps quaresmal ens ofereix. Per tant, si algú et pregunta per què dejunes, no diguis pas que és per la Pasqua, ni tan sols per la Creu. Certament, no dejunem ni per la Pasqua ni per la Creu, sinó pels nostres pecats, perquè estem a punt d'acostar-nos als sagrats misteris. A més, la Pasqua no és pas motiu de dejuni ni de dol, sinó de goig i d'alegria”.

El dejuni no és per plorar o afligir-nos, sinó estar contents i alegrar-nos perquè s’acosta la Pasqua. Gràcies a l’experiència pasqual podem descobrir en nosaltres mateixos les nostres mancances i infidelitats que impedeixen estimar plenament tal com Déu estimà al món.

dimecres, 6 de març del 2019

Quaresma


Avui és dimecres de cendra. Les lectures proposades per la litúrgia catòlica ajuden a trobar el sentit del temps de Quaresma i acompanyen l’itinerari espiritual d’aquestes quaranta dies que ens conduiran a la festa de la Pasqua. En l’imaginari col·lectiu el temps quaresmal es presentat ple de mortificacions, renúncies i penes. La idea del dejuni resumeix perfectament l’estereotip popular de la Quaresma. La cultura contemporània té una caricatura del sentit del dejuni cristià. El profeta Isaïes es deuria trobar en una situació similar i escriví una reflexió per aclarir el sentit que ha de tenir tot temps de penitència i el valor just que cal donar al dejuni.

Isaïes escriví: “Sí, però el dia de dejuni tracteu de negocis i feu treballar tots els vostres obrers. Sí, passeu el dejuni en disputes i baralles i clavant impiament cops de puny. No són pas dejunis com els d'avui que faran sentir a l'altura la vostra veu. ¿És això un dejuni que sigui del meu gust, un dia en què l'home es mortifica? Vinclar el cap com un jonc, estirar-se sobre el sac i la cendra: ¿és d'això que tu en dius un dejuni, un dia agradable al Senyor? ¿No és aquest el dejuni que jo voldria —oracle del Senyor—: Rompre les cadenes injustes, desfer els lligams del jou, deixar anar lliures els oprimits, trencar tots els jous? ¿No ho és, partir el teu pa amb el qui té fam, acollir els qui no tenen casa? Si veus algun nu, vesteix-lo, i no neguis l'almoina als teus connacionals. Aleshores la teva llum esclatarà com l'aurora, la teva ferida se cicatritzarà aviat. La teva justícia anirà al teu davant, i la glòria del Senyor darrera teu. Aleshores, si crides, el Senyor et respondrà; si demanes auxili, dirà: "Aquí em tens! ". Si elimines d'enmig teu el jou, la difamació i el parlar malèfic; si dónes el teu pa al qui té fam, si satisfàs la gana del necessitat, la teva llum brillarà en les tenebres i el teu foscant serà com el migdia”. (Is 58,3-10).

El dejuni és un camí pel renovellament interior. La serenor d’ànima que permet sentir la pau íntima és possible si el dejuni practicat neix d’un penediment sincer i la decisió d’obrar tal com proposa el profeta Isaïes. El dejuni ascètic té sentit si serveix per estimar més, fer el bé i actuar a favor de la justícia. Aquest és el dejuni que plau a Déu perquè aporta disponibilitat a l’amor i dóna sentit a la conversió de cor. Com ens proposa el profeta Joel, “ara, convertiu-vos a mi amb tot el vostre cor; dejuneu, ploreu, poseu-vos de dol! Esquinceu-vos el cor, i no els vestits! Convertiu-vos al Senyor, el vostre Déu” (Jl 2,12-13). El temps de Quaresma ha de servir per una conversió de cor i descobrir quins són els camins que Déu proposa a la humanitat per trobar el ple sentit de la vida. Perquè cadascú de nosaltres hem de ser testimonis vius cada dia de l’anunci joiós que serà proclamat durant la Pasqua. Però, som febles i dissortats, de tal manera que defallim en aquest propòsit. Per això demanem el perdó de les nostres mancances i implorem l’ajut per redreçar-nos novament per ser testimonis d’aquest amor reparador i salvador.

dimarts, 5 de març del 2019

Demà comença la Quaresma


Demà comença el temps de Quaresma. Temps que la litúrgia catòlica convida a revisar el que fem i penedir-nos en el cas de no haver obrat guiats per l’amor als altres i no ser sol·lícits a les seves necessitats. El penediment es complementa amb una reparació. La tradició catòlica ha presentat la Quaresma com un moment de sacrificis personals exemplificats en dejunis i prohibicions de certs plaers mundans. Convido a llegir i meditar, intentant veure com ho podem viure cadascú, un text del profeta Isaïes que la litúrgia catòlica proposa avui com una de les lectures que ajuden a comprendre el verdader sentit del temps quaresmal.

“El dejuni que jo aprecio, ¿us penseu que és posar-se de dol durant un dia, abaixar el cap com un jonc, i ajeure's en la cendra vestit de sac? ¿D'això en dieu un dejuni, un dia agradable al Senyor? L'únic dejuni que jo aprecio és aquest: Deixa anar els qui has empresonat injustament, deslliga els qui tens sotmesos al jou, allibera els oprimits, fes a miques els jous de tota mena. Comparteix el teu pa amb els qui passen fam, acull a casa teva els pobres vagabunds, si algú no té roba, vesteix-lo; no els defugis, que són germans teus. Llavors esclatarà en la teva vida una llum com la del matí, i es tancaran a l'instant les teves ferides; tindràs per avantguarda la teva bondat, i per rereguarda, la glòria del Senyor. Quan invoquis el Senyor, ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà: "Aquí em tens."

Si no intentes de fer caure els altres, ni els assenyales amb el dit pronunciant un malefici, si dónes el teu pa als qui passen gana i satisfàs la fam dels indigents, s'omplirà de llum la teva foscor, i el teu capvespre serà clar com el migdia. En tot moment el Senyor et conduirà, en ple desert saciarà la teva fam; et farà fort i vigorós, seràs com un hort amarat d'aigua, com una font inestroncable. Reconstruiràs les ruïnes antigues, edificaràs sobre els fonaments de les generacions passades, i et diran restaurador de muralles, reparador de cases derruïdes” (Is 58,5-12)

dilluns, 4 de març del 2019

Atac i fuga en política


L’estudi de la dinàmica de grups humans mostra que hi ha persones que, de forma espontània, es troben còmodes quan perceben que formen part d’un col·lectiu que segueix un líder que, segons les circumstàncies, en lloc d’afrontar els problemes els evita agitant la por a un enemic extern o proposant solucions que representen esquivar aquest enemic. En qualsevol cas aquesta actitud representa una evasió del problema a resoldre. Aquesta cultura de grup aporta seguretat als seus membres i alleugera les angoixes personals. L’atac i fuga forma part de l’estratègia aplicada per molts polítics per consolidar el seu lideratge. Només cal estar atent al discurs polític per adonar-nos que, en un moment determinat, un polític comença a desplaçar les preocupacions dels ciutadans cap un únic centre d’atenció sense prestar l’atenció a altres aspectes de la realitat.

Un cop l’atenció de les persones està concentrada en la fantasia de l’enemic extern es procedeix a cohesionar el grup a partir del recurs de l’engany i de la mentida, o de les veritats parcials. Tampoc cal mentir de forma contundent, molts cops explicant parcialment les coses és suficient. Aquesta estratègia pretén que, un cop els ciutadans creguin que es troben en una situació delicada o compromesa i, un cop aclarit que ells no en tenen cap mena de responsabilitat, cal procedir a identificar que hi ha uns responsables externs i tot seguit proposar un líder que els redimirà d’aquesta situació. L’encert d’aquesta manipulació és aconseguir que els ciutadans associïn les seves preocupacions i percepcions, sempre fonamentades en experiències reals, amb una suposada agressió externa. A la qual es projecten, amb raó o sense raó, la majora d’insatisfaccions. Un cop afermada l’associació el líder s’ofereix a batre l’enemic. Procurant que aquest combat sigui la fi de tots els problemes dels ciutadans.

Aquesta estratègia és la que avui s’aplica per introduir el debat de la immigració en les campanyes electorals. És un tema molt popular perquè està en les preocupacions reals dels ciutadans pel seu impacte en la cohesió social. Es pot manipular fàcilment perquè les persones tenim fixats molts estereotips en relació a la immigració. És relativament senzill manipular els rumors i treballar amb metàfores i imatges, veritats parcials i clares mentides que contribueixen a situar el debat en el terreny dels sentiments i no en el de la raó. Un cop aconseguit el seu objectiu només cal agitar les emocions dels ciutadans a través d’una roda de premsa o una conferència. De sobte s’agiten les fantasies i es percep quin és l’enemic a vèncer. La resta va sol, sinó es posen en marxa els corresponents antídots contra aquesta manera reprovable de fer política per arribar al poder.

diumenge, 3 de març del 2019

El desgavell dels polítics independentistes


L’estratègia independentista és quasi inexistent o, dit d’una altra manera, hi ha tantes estratègies com dirigents que es diuen independentistes. S’actua massa a curt termini i moltes decisions estan contaminades per les innumerables lluites pel control dels òrgans directius del procés. Aquest aspecte ha quedat amplificat per la proximitat de  les properes eleccions, fins el punt que la confecció de les llistes ha tornat a evidenciar el pitjor de la política: la lluita pel poder de les institucions. I aquesta lluita està passant per damunt dels interessos populars. Si una cosa està clara en el llarg procés cap a la independència de Catalunya és l’emergència d’una expressió política unànime de la ciutadania que reclama unitat. Aquest clam està present en totes les concentracions dels darrers temps. Concentracions, tot sigui dit, bàsicament convocades per entitats de la societat civil de les quals en treuen partit desvergonyidament els que avui s’alineen en aquesta lluita pel poder. Però la petició insistent d’unitat no és escoltat per cap dels dirigents que decideixen els camins que ha de seguir el procés. Sembla que tot val, menys la unitat. Aquesta la deixen pels somiadors o ingenus.

Signe del desgavell en el qual s’ha instal·lat el procés és, per exemple, les diferents batalles obertes per controlar el lideratge de l’espai polític post-convergent. Diverses persones pugnen, amb totes les arts possibles, bones i males, per prendre la direcció política d’aquest espai. Uns des de la presó, altres des de l’exili, altres des d’una aliança electoral parlamentària sense més representativitat que la d’estar allà perquè els han posat. Això sí, tots molt excitats per una República que, segons ara se’ns diu mai va existir realment, se’ns diu que tot era un assaig virtual per una desig polític. La confusió instal·lada des del 27 d’octubre del 2017 encara continua.

Tampoc les aigües estan calmades en els promotors del republicanisme tranquil. Tot es decideix des de la presó on els seus líders només pensen en el dia en que serà possible la República efectiva i que Déu els agafi ben situats. Mentrestant, els ciutadans que estem per la república i la independència real, que en som molts, seguim demanant una estratègia per seguir avançant i reivindiquem, dia darrera dia, la tan necessària unitat. Per sort, en trobat en el discurs d’en Jordi Cuixart perquè ens ha confirmat, des d’una llibertat interior sorprenent, allò que necessitàvem sentir. Ells ens ha explicat, de forma entenedora, el sentit de les coses que fem. Les seves paraules ens mantenen esperançats i ens animen a seguir lluitant. Tot i que aquestes paraules són, implícitament, un toc d’atenció al partidisme que està empantanant el procés. Els dirigents dels diferents partits, faccions i coalicions independentistes s’hauria d’aturar i reflexionar si l’evident manca d’unitat juntament amb les baralles partidistes perjudiquen el procés i malmetent la seva qualitat democràtica.

dissabte, 2 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Bon dia a tothom. Cada persona hem de testimoniar el que creiem. Ho hem de fer al mig de la plaça pública, allí on les persones vivim i expressem les nostres esperances. Ho hem de fer sense amagar els principis i valors que sostenen la nostra existència, sense dissimular el que som i sense imposar les nostres veritats. “La sal és bona, però, si perd la salabror, amb què la tornareu salada? Tingueu sal enmig vostre i viviu en pau entre vosaltres” (Mc 9,50).

Més d’un cop sembla que no entenguem els signes que la realitat ens transmet constantment. Pot ser que els entenguem, però no els comprenem. Ens falten claus per interpretar aquestes senyals. Al no entendre i comprendre la realitat som a cecs intel·lectualment. Per sortir d’aquesta ignorància cal rebre l’ajut necessari per obrir els ulls i adonar-nos del que està passant. “Obriu-me els ulls i podré contemplar les meravelles de la vostra llei” (Salm 118)

divendres, 1 de març del 2019

Glosses per la vida quotidiana

No podem tancar-nos en nosaltres mateixos i no demanar ajuda quan ho necessitem. Ser capaços de demanar ajuda ens fa més grans i alhora ens fa més sensibles a les necessitats de les altres persones. Si pensem que som autosuficients, aleshores ens tornem dèbils i insensibles a qui necessitin la nostra ajuda. “¿Dius que us ajudi si puc? «Tot és possible als qui creuen». El pare del noi exclamà «Ja crec, però ajudeu-me a creure més»” (Mc 9,23-24) 

La vanitat, el protagonisme, l’autocomplaença, l’orgull i les seves derivades acostumen a ser males conselleres. Elles ens fan creure superiors als altres fins el punt que en lloc de servir-los, en servim d’elles. Poden caure en la temptació de sentir-nos superiors als altres i sobrevalorem les nostres possibilitats en lloc de reconèixer les nostres limitacions. “Si algú vol ser el primer, que es faci el darrer de tots i el servidor de tots” (Mc 9,35). 

Els cristians no tenim ni el monopoli de la veritat ni del bé. En la societat hi ha moltes persones i iniciatives que són exemples de fer el bé i testimoniar la veritat. Hem de saber descobrir els signes dels temps que són la mostra d’aquestes realitats perquè elles són també evidències del que creiem. “N'hem vist un que es valia del teu nom per a treure dimonis i hem mirat d'impedir-ho, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres. Jesús respongué: «No li ho impediu. Ningú que en nom meu faci miracles no podrà després malparlar de mi. Qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres»”. (Mc 9,38-40).