Ignomínia turca

El que fa el president turc Recep Tayyip Erdogan amb els immigrants mereix ser considerat una ignomínia. L’ús del patiment d’éssers humans per justificar la seva política és una repugnant indignitat. Mereix la total i rotunda condemna. També cal condemnar el comportament de les autoritats gregues amb els immigrants que arriben a les seves costes. El refús amb foc real contra els immigrants que Turquia deixa salpar cap les costes de Grècia, i la permissivitat vers l’extrema dreta que actua violentament contra  ells, mereix la més rotunda reprovació. També mereixen aquesta consideració les autoritats comunitàries que lloen i defensen la repressió grega. Ni uns, ni altres; ni turcs i grecs, ni autoritats comunitàries tenen la més mínima consideració amb la situació desesperada dels immigrants que malviuen en els camps d’internament de refugiats a Turquia. Dóna la impressió que poc els importen les vides d’aquests persones.

El que s’està fent amb els refugiats de Síria, Afganistan, etc...  que es troben retinguts a Turquia mereix el menyspreu de la humanitat decent. Cap consciència íntegra pot admetre el maltracta continuat que reben aquests refugiats i el seu ús com a penyora dels moviments geopolítics de les potències mundials. És una vergonya que dol perquè recorda els comportament destructius que ha adoptat la humanitat al llarg de la història. Aquests esdeveniments ens situen davant la cara fosca de la humanitat. Estàvem equivocats, si pensàvem que les societats lliures i obertes havien construït un codi de comportament més orientat a la fraternitat que a l’exclusió i l’odi. Però no és així. Molts estadistes i dirigents polítics segueixen tenint un cor de pedra, insensible al sofriment d’una gran part de la humanitat.

L'acolliment dels refugiats

La corrua de refugiats caminant a Hongria i desplaçant-se a Àustria m’ha suscitat diverses preguntes i una gran admiració per l’acolliment que els ciutadans d’aquests països, en un primer moment, i després els alemanys, estan donat als refugiats. La solidaritat ciutadana supera, de molt, l’actitud freda i despreocupada d’alguns governs de la Unió Europea. També resulta admirable la crida feta pel papa Francesc ha demanat a “a les parròquies, les comunitats religioses, els monestirs i els santuaris de tot Europa per a expressar la concreció de l'Evangeli i acollir una família de refugiats ". Petit gest per cada una d’aquestes institucions que, multiplicat pel nombre de centres catòlics a Europa pot esdevenir un gran gest solidari. La primera pregunta que em faig i que, per més que he intentat trobar-hi resposta en diverses fonts és: ¿per què han coincidit tantes persones en el temps i en l’espai iniciant la marxa cap des del centre d’Europa a Alemanya?. Veure tanta gent junta, caminant ordenadament en llargues files i columnes per les carreteres centro-europea em suscita la curiositat per saber el per què d’aquesta fatal coincidència capaç de mobilitzar tants refugiats en cerca d’asil.

La segona pregunta té a veure amb la qualitat de la resposta de les institucions públiques. Em consta que, des de fa mesos, alguns responsables d’immigració de les institucions públiques catalanes han anat alertant de la possibilitat d’una situació com la que ara s’està vivint. Els avisos no foren atesos. Des de fa més d’any s’havia detectat un important increment en els registres de les persones que venen a Barcelona demanant asil i refugi des de països de l’Orient Mig. Malgrat aquesta informació, no s’havien pres les adequades mesures preventives ni tenir un pla de contingència per si això passava. Tot i ser un problema anunciat, tant a casa nostre com a la resta dels països europeus, cap govern se’n preocupà a temps. Ara, tot són decisions preses a corre cuita perquè el problema ja està aquí. Novament, l’anàlisi de les polítiques públiques posa en evidència les dificultats que té la prospectiva preventiva per incidir en l’acció de govern.