El cardenal Cañizares a favor dels musulmans

L'arquebisbe de València, cardenal Antonio Cañizares, s'ha reunit el president de la Comissió Islàmica d'Espanya (CIE), Riay Tatary, per coordinar l'ajuda als refugiats presents a la Comunitat Valenciana i promoure una trobada de pregària comuna per la pau. És una bona notícia que tapa unes desafortunades declaracions en relació al risc d’acollir els refugiats perquè són majoritàriament musulmans. Aquesta trobada, feta per iniciativa del cardenal Cañizares, amb la Comissió Islàmica és la primera que es fa per organitzar accions conjuntes d'ajuda als  refugiats.

L'objectiu de la reunió, que ha tingut lloc al Palau Arquebisbal, ha estat "posar en comú tots els mitjans disponibles i coordinar la resposta assistencial per prestar la millor atenció possible", segons fons de l'Arquebisbat. En la roda de premsa posterior a la trobada, Riay Tatary ha agraït la iniciativa de l’arquebisbe valencià, i ha indicat que "ha estat molt receptiu" en promoure el contacte entre la comunitat catòlica i islàmica. Al mateix temps ha assegurat que "ens hem compromès a treballar immediatament, ja no teoritzar", per "començar a caminar i aconseguir objectius". També s’ha parlat de la convocatòria d'una oració per la pau que se celebrarà pròximament a València entre totes les comunitats religioses, així com la "formació d'una comissió de col·laboració amb l'Arquebisbat de València per al repte de rebre als refugiats procedents de la zona de l'Orient Mitjà ", ha assenyalat.

Per la seva banda, el cardenal Cañizares ha agraït profundament aquesta "trobada cordial, de grandíssima proximitat, de mútua comprensió i de mutu amor i de sentir-nos veritablement units en la fe en el Déu únic". Ha indicat que tant la comunitat islàmica com la comunitat catòlica, "estem convençuts que sense Déu no hi haurà possibilitat d'aquesta unitat, d'aquesta pau, i d'aquest afirmar constantment la dignitat de la persona humana que és la clau de tot". A més, el cardenal Cañizares ha advertit de la necessitat de "pregar junts a l'únic Déu per la pau amb totes les altres confessions religioses i cristianes" i de mostrar "la solidaritat de la comunitat islàmica i la catòlica per acollir els refugiats". El cardenal  ha assegurat que "d'aquí a poc temps arribarà a Espanya un nombre important de refugiats que estem disposats a acollir i a col·laborar mútuament per facilitar-los la llengua, cases i residències, on dignament siguin veritablement respectats i acollits, i també a buscar-los conjuntament treball". Per aquest motiu l'Arquebisbat de València "ha creat una comissió formada per les entitats de l'Església Catòlica que treballen habitualment en intervenció social a la diòcesi i des d'abans de l'estiu s'està treballant en el projecte d'atenció als refugiats per canalitzar totes les mostres de solidaritat dels ciutadans valencians " a fi d’ajudar els refugiats "vinguin d'on vinguin i en les condicions que vinguin ". Totes les iniciatives es coordinaran sota el projecte comú “A casa hi ha lloc per a un germà més".

Cardenal Cañizares, llum de Trento

L’arquebisbe de València ha fet unes declaracions inaudites sobre els refugiats de l’Orient Mig que venen a Europa en un esmorzar del Fòrum Europa-Tribuna Mediterrània. Ha estat clar i contundent. Antonio Cañizares s’ha preguntat avui si en "aquesta invasió d'immigrants" i refugiats que al seu parer registra Europa "és tot blat net". Considera que aquesta situació és "el cavall de Troia" en les societats europees. Pel cardenal els governs europeus estan plens de “gestos i propaganda” molt poc eficaços. Més endavant ha afirmat contundentment “aquesta invasió d'immigrants, ¿és tot blat net?”, “com quedarà Europa d'aquí a uns anys, amb la que ve ara?”. Un pensament similar és el que expressà dies abans el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, qui justificà l’aixecament de murs per frenar l’entrada de refugiats perquè la seva “l’arribada massiva de musulmans posa en perill la identitat cristiana d’Europa”. Finalment Antonio Cañizares ha tancat la seva intervenció demanat aclarir que hi ha al darrera de tot això alhora que ha sostingut, referint-se als refugiats, que "vénen perseguits molt pocs". 

 El príncep de l’Església Antonio Cañizares s’ha situat en les antípodes del que ha dit el papa Francesc, de forma reiterada, davant del fenomen de la immigració en la Mediterrània i, més en concret, l’acolliment que cal proporcionar al refugiats de l’Orient Mig. La gravetat de les paraules del cardenal són antagòniques el que Jesús proposà, com actitud bàsica pels cristians davant dels estrangers. En la paràbola del Judici Final, relatada per Mateu al capítol 25, Jesús afirma “era foraster, i em vau acollir” i quan li pregunten “Senyor, ¿quan et vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no et vam assistir? Ell els contestarà: Us ho asseguro: tot allò que deixàveu de fer a un d'aquests més petits, m'ho negàveu a mi”. La claredat de la paràbola del judici final donen a les paraules del cardenal Cañizares la categoria d’impostura que danya la imatge i la credibilitat de l’Església catòlica. Les manifestacions del cardenal Cañizares són una de les raons de la poca rellevància de l’Església catòlica en la societat actual.

Els pecats del cardenal Cañizares

Sé que sóc pecador, molts més del que voldria. Ho assumeixo i per això sovint entono el Miserere i demano perdó, i faig propòsit d’esmena. Admetre-ho em permet parlar dels pecats dels demés amb certa propietat, doncs abans de la palla en ull aliè sé reconèixer la biga en el meu ull. He dit tot això per parlar del cardenal Cañizares i la seva vigília per la unitat d’Espanya i, especialment, de la seva afirmació que Déu "vol la unitat, és el que li és grat, encara que ens obstinem a obrar el contrari, per raons que res tenen a veure amb l'Evangeli" i ha destacat que la seva homilia no era un acte polític, sinó d’afirmació de fe en Déu. El primer pecat que crec que ha comés el cardenal Cañizares es fer servir el nom de Déu en va. La doctrina catòlica explica que prendre el nom de Déu en va significa malgastar el nom de Déu, buidar-lo de sentit i banalitzar-lo. Cada cop que una persona esmenta sense sentit el nom de Déu vulnera el segon manament dels seus manaments. La tradició cristiana adverteix que els creients Déu no poden jurar en fals en nom del Senyor en fals perquè això és fer servir a Déu per donar suport a una mentida (Lv 19,12)

Amb tota la humilitat que em dóna saber-me pecador, m’atreveixo a afirmar que el cardenal Cañizares ha pecat al pensar que Déu vol la unitat d’Espanya. Segons les seves paraules en la homilia els cristians no es poden desentendre del que passa a Espanya: "qui s'atreviria a dir, assenyadament, que li és aliena a l'Església la situació delicada que travessem?, que no li importa? o que no ha de ficar-se en aquestes qüestions de la situació actual en la nostra pàtria?". Per això, continuà el cardenal Cañizares, “cal pregar uns pels altres, pregar per Espanya i la totalitat dels seus pobles i les seves gents i pregar com la major prova de caritat i proximitat nostra, com el millor que podem fer per tots aquells que formem aquest noble i gran poble d'Espanya gestat durant segles en unitat veritable". Francament, llegint el que va dir el cardenal arquebisbe de València no he pogut resistir la temptació d’evocar a dos altres cardenals de l’Església catòlica espanyola, el cardenal Pla y Deniel, y el cardenal Segura, per cert, dos eclesiàstics catalans que, en els anys 30 del segle passat, contra l’opinió d’un altre cardenal català, Vidal i Barraquer, aportaren part de la línia argumental per justificar el cop d’estat del general Franco. No crec que el pensament del cardenal Cañizares estigui massa allunyat d’aquells eclesiàstics que convertiren una guerra civil en una creuada a favor de la fe cristiana. 

Sota, cavall i rei, el dimoni juga acartes

La setmana passada la notícia del possible nomenament del cardenal Cañizares com arquebisbe de Barcelona provocà un gran enrenou. Feia temps que es comentava aquesta possibilitat. El relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach estava en el centre d’especulacions abans que l’arquebisbe de Barcelona complís els preceptius 75 anys i presentés la seva renúncia a la seva responsabilitat pastoral. Com es propi en aquestes situacions començaren a circular travesses. Algunes força enginyoses, tant en relació als candidats com l’abast de les caramboles que algunes comportaven, especialment les que vinculaven Barcelona amb el relleu del cardenal Rouco al capdavant de la diòcesis de Madrid. Des dels primers moments un dels noms que circulà en moltes travesses fou el del cardenal Antonio Cañizares, doncs era prou coneguts el seu interès de deixar la seva responsabilitat a la cúria vaticana i la seva bona relació d’afinitats amb el govern d’Espanya.

Aquest ha estat l’escenari, força previsible, en els quasi darrers dos anys. Mentrestant de forma discreta, com es propi en aquestes situacions, s’anaven fent les gestions necessàries per resoldre en el moment oportú aquest tema. Tot semblava indicar que les autoritats vaticanes volien deixar passar encara més temps per prendre la seva decisió; allunyant-la així, de forma prudencial, del procés sobiranista català. Decisió força ben valorada per assenyada. La seva virtut és reconèixer el positiu paper del cardenal Martínez Sistach en aquests moments.  És innegable que les seves opinions són indispensables avui dins del complex sistema d’actors que determinen la política catalana.

De sobte, alguns fets han alterat de forma substancial aquesta situació. És més que probable que des del govern Espanyol, conscient de que tot és útil per posar pals a les rodes al procés sobiranista català, moguessin les seves influències d’estat per situar amb força el tema del cardenal Cañizares damunt de la taula, conscients de que això molestaria a bona part de l’església catalana, sempre sospitosa d’estar entregada al nacionalisme, i alteraria els ànims dels governants catalans. La generosa presència de ministres espanyols en les dues canonitzacions dels papes Joan XXIII i Joan Pau II es pot interpretar en aquesta direcció. Penso que a Madrid algun ministre va especular que gràcies als seus estrets i treballats contactes eclesials resoldria el tema en un plis plas. No feia massa, algú d’aquest entorn ja ho havia intentat pressionant al nunci, molt sensible a la voluntat de la Moncloa, per desqualificar a Josep Maria Soler, abat de Montserrat.

Però els esdeveniments no semblen que es desenvolupen en el sentit que voldrien els munyidors de la candidatura Cañizares. L’oportunitat de l’article de l’Enric Juliana a La Vanguardia ha contribuït a evidenciar l’immens error que es podria cometre amb aquest nomenament i el perill de desestabilització de l’Església catòlica a Catalunya. És més que probable que el Vaticà hagi pres molt bona nota de tot això i reforci el criteri de que al front de la diòcesi de Barcelona ha d’haver-hi una persona amb dots pastorals clares i que sigui prou coneixedor de la realitat catalana. Circumstància que afavoreixen que el perfil del candidat a la seu barcelonina hagi de reunir unes condicions que no es donen en alguns dels candidats que de forma interessada circulen en els darrers dies. Però, en tot cas, cal estar vigilant per què com dia la cançó Timba de les cartes del cantant Jaume Arnella “Sota cavall i rei, el dimoni juga a cartes (...)La bescambrilla és un joc astut, si no vigiles ja t'han fotut”.

Cardenal Antonio Cañizares

Algunes insistents notícies situen al cardenal Antonio Cañizares com al candidat més ben situat per anar a la seu barcelonina en substitució del cardenal Lluís Martínez Sistach que porta dos anys de pròrroga al front de la diòcesi. Les informacions que circulen, sempre indirectes o provinents de fonts reservades, tenen l’habilitat d’encaixar perfectament peces i especulacions donant consistència a les càbales obertes per alguna crònica periodística. En qualsevol cas, la discussió sobre el relleu en la diòcesis barcelonina situa a primer pla un assumpte de fons i un de procediment. El primer convida a reflexionar sobre la idoneïtat del candidat i el segon qüestiona directament el sistema de provisió de les seus episcopals a l’Església catòlica. En aquests casos, les formes són tant importants com les qüestions de fons. Resulta paradoxal que un fet de tanta incidència en l’església catòlica catalana, com és el nomenant del bisbe de l’arxidiòcesi de Barcelona, estigui envoltat d’ombres i manipulacions.

No crec, des de la perspectiva de la tradició de l’Església catalana, que el cardenal Antonio Cañizares sigui l’eclesiàstic idoni per la diòcesis de Barcelona. Per vàries raons. De totes elles, la més fonamental és que la seva visió pastoral és inconsistent amb la pròpia identitat eclesial catalana. El cardenal Cañizares, per origen i trajectòria eclesial, està allunyat de les costums, identitats i significacions pròpies de l’Església catalana i aquesta distància comporta importants complicacions pel treball pastoral. Concebre aquest nomenament com un premi a una dilatada carrera eclesial és un error. La diòcesi de Barcelona, no hauria de ser un final d’etapa sinó una invitació a un treball pastoral. Com tampoc el nomenament hauria d’estar motivat per raons estranyes a la pastoral que necessitat la ciutat de Barcelona. La decisió s’ha de fonamentar en criteris pastorals.

Hi ha una altra observació que no és menor. El cardenal Antonio Cañizares, des de fa molt de temps, no és una persona neutre en les relacions entre l’Església catòlica i els nacionalismes. Són prou conegudes les seves reiterades proclames a favor de la unitat d’Espanya i la defensa d’aquesta unitat com a bé moral. Per ell, l’únic nacionalisme possible és l’espanyol. És evident que els seus arguments i punts de vista, repetits en nombrosos articles i dissertacions, estan força allunyats de les opinions dels eclesiàstics catalans que tenen les seves referències en els documents episcopals “Arrels cristianes de Catalunya” i “Al servei del nostre poble”. L’opció Antonio Cañizares trencaria clarament amb la discreció i prudència adoptada pels bisbes catalans en els darrers mesos en el seu interès de no alinear-se en l’actual debat polític en relació a la via sobiranista. Tot i que aquesta actitud no és del tot compartida per algunes personalitats polítiques, que haurien valorat més positivament una implicació més clara i decidida. Sospito que la candidatura del cardenal Antonio Cañizares està promoguda des de fa uns quants mesos per sectors del govern de l’Estat fermament convençuts que la unitat d’Espanya i el cristianisme formen part d’un projecte polític vigent des del temps dels visigots.

Els patrocinadors de la candidatura del cardenal Antonio Cañizares consideren que, en el cas de reeixir en el seu intent, obtindrien una victòria de les tesis de la unitat d’Espanya sobre els independentistes i la deriva nacionalista d’una part de l’Església catalana. Els partidaris del cardenal Cañizares no dubten d’emprar els instruments polítics i mediàtics al seu abast per estendre la solidesa de la seva candidatura. Està fora de tot dubte que han procurat influir diplomàticament al Vaticà per fer prevaldre les seves tesis i que no paren de pressionar al nunci en aquest sentit. Per totes aquestes raons el relleu del cardenal Lluís Martínez Sistach requereix d’una finor i sensibilitat com són pròpies de les decisions de la diplomàcia de la Santa Seu. Qualsevol incoherència o inconsistència en aquesta sentit no s’entendria en bona part de l’Església catòlica catalana i afectaria la credibilitat d’aquesta institució en la societat catalana.