Ressonàncies del P. Jordi Castanyer – Part III

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019. 

Hi ha, en el cor de cadascú, mes harmònics; segur. I tantes reflexions que compartírem. Permeteu que molt breument n’exposi algunes:

•                  Tant de bo les nostres parròquies, comunitats, moviments siguin sempre llocs, com ens ha recordat el papa Francesc de  misericòrdia gratuïta on tot el món pugui sentir-se acollit, estimat  perdonat i encoratjat a viure segons la vida bona de l’Evangeli    Assumim aquest repte

•                  Centrats com estem  lògicament  en els que gosem dir nostres empresonats i exiliats no podem oblidar-nos de tants homes i dones que són a les presons, que conviuen amb els nostres polítics, i molts dels quals lamentablement, a diferencia dels nostres polítics i líders socials, no en sortiran enfortits sinó sovint sols i abatuts.

•                  Que la preocupaci6 i la lluita política no ens faci oblidar de tantes bosses de pobresa que tenim ben a prop nostre.

•                  No hi ha sofriment que a l’hora no pugui ser fecund  però ens cal ser solidaris  ajudar-nos a portar les carregues de tots.

Continuem la nostra Vetlla, oberts encara a la sorpresa de Deu, que ens parla a traves de la seva Paraula, de les reflexions que hi anem fent des de vessants religioses diferents, a traves dels gestos, de la musica, del cant  de l’art  del so i de la llum  De tot  però sobretot de la fraternitat, de la companyia, de la solidaritat. En una paraula: de l’amor que Ell vessa en els nostres cors

Fi del document

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part II

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Em faig ben meva una reflexió, com un tercer harmònic, que em feia ahir mateix un de vosaltres. Em deia, en referencia a aquesta nit col·lectiva, que aquesta Vetlla posa a prova la nostra fe. Algú ha dit que en tot l’anomenat procés força ciutadans  de  Catalunya  que  s’havien  allunyat  del  cristianisme  de  la  seva infantesa  i  joventut  -   i   ai  las!   els  cristians  mateixos  no  n’estem  pas  sense  culpa - han  projectat  llur necessitat de sentit en la militància sociopolítica a favor de Catalunya. Algun sociòleg en diu  d’aquest fet i d’altres semblants religió substitutiva. No es tracta pas ara d’aprofundir aquest parer  però potser sí que com a seguidors de Jesucrist, cridats pel seu Evangeli a una actitud de conversió continua, no es gens sobrer que aquesta nit, interpel·lats i potser sotraguejats per les paraules de Jesús, examinem el nostre cor i demanem la llum de l’Esperit perquè ens ajudi a fer camí  per les paraules de Jesús i també per les que hem sentit de sant pau: ͞Que l’esperança us ompli d’alegria  Sigueu pacients en la tribulació, constants en l’oració  Feu-vos solidaris de les necessitats dels vostres germans. No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé. Com ens cal deixar-nos amarar per aquesta forca serena que nomes una pregaria assídua pot mantenir ben viva! I com cal que tots els empresonats, els exiliats, llurs familiars, els polítics en actiu, els líders socials, cada un de nosaltres que sempre, però especialment aquests temps vinents, estiguem imbuïts d’aquest tarannà  i que els cristians sapiguem aportar-hi, modestament, amb respecte i fermesa alhora  aquestes qualitats en les relacions humanes i socials: no cedir a cap mena d’odi ni de desig de venjança  no caure tampoc a l’amargor  ni tampoc al passotisme ni a aquella mena de neutralitat o de prudència que ens pot fer traïdors.

Un quart harmònic me’l suggereix Bonhoeffer  el teòleg protestant que va donar la vida per coherència amb la seva fe (i del qual aquesta nit hem tingut un sentit testimoni). No volem fer de la religió  un succedani d’aneu a saber què una simple consolació en el més enllà o en la nostra sola interioritat. Recordo l’inici del document conciliar del qual hem llegit un fragment: Les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes i de les dones d’avui,  dels obres sobretot i de tots els qui sofreixen  són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors. La preocupació pel bé comú  doncs, la defensa de les mal anomenades minories culturals i nacionals i de tots llurs drets, és un terreny on, respectant les diverses opcions sempre que s’expressin amb respecte s’hi ha d’encarnar la fe cristiana; no com un afegitó sinó per imperatiu evangèlic. No oblidant mai, tanmateix, que la ra6 ultima de la nostra esperança   per a qui vulgui i pugui creure-hi és la fe en Jesucrist Ressuscitat. Potser ara, quan més feixuc sigui i penso en mi i en tots però molt especialment en els nostres polítics i agents socials empresonats i exiliats   quan mes feixuga sigui la defensa pacífica de les conviccions que cadascú tingui estarem mes a prop d’experimentar fins a quin punt la fe en la victòria final del Crucificat Ressuscitat és el fonament més sòlid per a resistir les maltempsades socials i polítiques que ens poden sobrevenir. Així ho expressava el bisbe Casaldàliga en el seu bell i profund poema que hem escoltat: ͞Senyor Jesús  Tu ets la meva glòria  Tu ets la meva creu. Senyor Jesus, Tu ets la meva mort  la meva vida  

Ressonàncies del P. Jordi Castanyer - Part I

Intervenció de Jordi Castanyer, monjo de Santa Maria de Montserrat a la Vetlla pels presos i exiliats polítics celebrada a Montserrat el 5 d’octubre de 2019

Amigues i amics,

Aquest santuari de Montserrat ha rebut al llarg dels segles   prou que ho sabeu   multitud de pelegrinatges, des del segle XI fins ahir i avui mateix, aquest matí, aquesta tarda i ara mateix aquesta nit. El monjo que, en nom de la comunitat, els rebia solia preguntar-los  quasi ritualment: qui sou i d’on veniu? M’ha vingut a la memòria aquest doble interrogant quan, situat amb el pensament ara i aquí, iniciava ahir a la nit aquestes ratlles. Qui som i d’on venim? Gent d’arreu del país  del nord i del sud  joves i grans  des del qui entre nosaltres pot passar mes desapercebut fins al nostre president. Tots ens agraïm mútuament ser-hi. Aquí no compta més un que un altre. 0 potser sí: els familiars dels empresonats i dels exiliats, els qui sou aquí i els qui sou a casa units a aquest aplec en Vetlla gràcies al nostre servei d’internet; us hi sentim ben a prop  i molt especialment els pares d’alguns d’ells. I  és clar, mes que ningú hi tenim ben presents els empresonats i els exiliats mateixos, alguns dels quals potser ara mateix ens veieu i ens sentiu; puc dir que vosaltres sou realment els convocants d’aquesta Vetlla a Montserrat? Sí  per més que quan ens reunim una colla de cristians, i sobretot quan es per pregar, qui ens convoca es Jesucrist mateix: Veniu  ens diu, veniu i us parlaré al cor; veniu els qui esteu cansats i afeixugats, que jo us alleujaré.

No m’equivoco si dic que en el cor de cada un de nosaltres segur que hi ressonen aquesta nit   i ara després d’escoltar textos  músiques i cants diversos   una colla de sentiments; com una caixa de ressonància que aplega harmònics i vibracions diverses.

Un primer harmònic es el patiment compartit amb els empresonats i els exiliats per l’1 d’octubre  data que a causa dels fets engrescadors i lamentables alhora, ha esdevingut referencial per molts. Com voldríem abraçar-los a tots, un per un, a ells i els seus familiars. I es que mes enllà de les diverses sensibilitats i opcions polítiques  i fins de la valoració personal d’aquells fets  és una percepció àmpliament compartida que la llarga presó preventiva és totalment injusta  inhumana  i que la forma com s’ha anat duent a terme el judici, que tots hem pogut veure, presenta com a mínim greus dèficits pel que fa a les característiques que hauria de tenir un judici. La tensa espera de la imminent sentencia ens encongeix el cor i per això ens aboca al record i a la pregaria mes genuïna.

Un segon harmònic es precisament el fet que, moguts per aquesta forta necessitat, hàgim pujat aquest vespre a la muntanya per reunir-nos als peus de la Mare de Deu a reflexionar i a pregar, una colla de cristians i amablement acompanyats per representants d’alguna altra tradició religiosa. I es que la pregaria cristiana es manifestació franca i confiada, com el nostre respir, del nostre neguit davant el Pare del cel, que, per mes que sàpiga millor que nosaltres mateixos allò que necessitem, es complau en la nostra confiança de fills. I es també, la pregaria cristiana, escolta de la seva Paraula. Amb quin so tan genuí hem rebut les paraules de Jesús la nit abans de morir: ͞Jo soc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.  Com ens cal precisament en aquests moments tornar a l’arrel més segura on ancorar-hi la nostra esperança  aquell vincle de confiança i d’amor amb el Fill de Deu encarnat, fet persona humana que, com ens recordava un text preci6s del concili Vaticà II, ha compartit en tot la nostra condici6 humana, que des de la creu ha assumit totes les nostres angoixes i desfetes i que  tot ressuscitant ens dona garantia anticipada del triomf final de la veritat  de l’amor i de la justícia universal. No, la pregaria cristiana, tampoc la de petici6, com tampoc no ho es la relaci6 entre dos estimats, no es mai coacci6, menys encara xantatge, sin6 mostra de confiança plena, i reciproca. I la confiança i l’amor en sortiran  de la pregària  enfortits més encara.