Holanda, barra lluiré per l’odi islamòfob

La sentencia absolutòria de l’islamòfob holandés Geert Wilders és preocupant. És cert que cal acatar la independència dels tribunals, però això no impedeix discrepar i debatre les motivacions dels jutges. El tribunal holandès, entre el dilema de preservar la llibertat d’expressió o condemnar el seu ús perquè ha incitat l’odi, ha escollit la primera opció. Aquí està el seu error d’apreciació. És evident que cal defensar la llibertat d’expressió i que cal ser molt rigorós en la seva protecció;però hi ha situacions en les quals aquesta llibertat està limitada per la defensa d’un bé major. Aquest dret podria ser el de la convivència, respectant les creences dels demés i evitar criminalitzar a un col·lectiu de persones. Això comporta tipificar com a delicte qualsevol actitud que alteri aquest bé, per exemple, la incitació a l’odi contra altres persones per raó de les seves creences, raça, sexe o altre qualitat que identifiqui el grup.

La llibertat d’expressió empara la crítica a les creences d’una persona. En això es basa la democràcia. Però aquesta crítica, a més de situar-se en el respecte al dret que té l’altra persona a criticar, mai ha d’associar-se a la incitació de l’odi contra el que creu una persona, ni contra a un col·lectiu perquè pensa o creu d’una manera. La llibertat d’expressió individual s’ha d’exercir amb responsabilitat. Especialment vigilant que les opinions dites no puguin fer-se servir per fer mal. I això és el que ha passat amb les afirmacions continuades de Geert Wilders. Les seves crítiques reiterades a l’Islam eleven a la categoria de sospitosos criminals a totes aquelles persones que professen aquesta religió. Aquí està la diferència que permet substanciar el límit a la llibertat d’expressió en temes de creences. Això és el que no ha previst el tribunal holandès. El qual, per cert, té una peculiar comprensió del que és l’odi. Així, en la sentència afirma referint-se el que diu Geert Wilders “cert passatges poden inclòs incitar l’odi contra els musulmans, però no rebassen els límits del que és acceptable”. Segons els jutges holandesos l’odi es pot acceptar si és raonable. Inaudit.

Catalunya no és Holanda

En determinants nuclis d’església s’ha repetit molts cops que Catalunya no és la Holanda del Sur. Amb aquesta afirmació es volia evidenciar que la singularitat de la realitat eclesial de Catalunya, especialment com pel caràcter nacional de l’església catòlica catalana, no comportava ni el desdibuixament de la seva romanitat, ni la pèrdua del seu vigor o compromís evangelitzador. Aquesta metàfora, ben útil alhora de descriure la realitat eclesial, és avui adient per explicar l’ús polític de la realitat social de la immigració a Catalunya.

Els resultats de les eleccions municipals als municipis d’Almere i La Haya a Holanda on ha estat significatiu el guany electoral del partit xenòfob de Geert Wilders ens hauria d’alertar sobre els riscos polítics que corra la societat catalana. Els errors en l’àmbit de la gestió de la immigració, per una part, així com la insensibilitat d’entendre les dificultats que planteja la comprensió d’aquesta política en alguns sectors de la població, junt amb la irresponsabilitat d’alguns dirigents polítics que volen pescar en les aigües mogudes dels conflictes veïnals, poden situar a la societat catalana en alguns dels dilemes de la societat holandesa.

Però Catalunya no és Holanda, ni pot ser Holanda. Les forces polítiques democràtiques han d’assumir la responsabilitat de barrar el pas als partits xenòfobs que procuren manipular el desconcert que té una part de la població amb l’increment de la immigració dels darrers anys i les crítiques antisistema provinents del descontent d’una part de la població davant d’una crisi econòmica que no ha creat. L’èxit de Geert Wilders ha estat barrejar la suma de l’odi a la religió musulmana i la crítica als partits polítics tradicionals de l’arc parlamentari holandès. Cal evitar que això passi a Catalunya.