Torna el nacionalcatolicisme

M’he escandalitzat pel decret de la ministre de Defensa demanant que les banderes onegessin a mig pal en totes les dependències militar espanyoles per la mort de Crist. També m’ha escandalitzat el profund silenci de les autoritats eclesiàstiques espanyoles davant d’aquest fet. No he sentit cap recriminació a aquesta decisió, perdoni’m si algun eclesiàstic ha dit criticat a la ministra. He trobat un escàndol que el govern espanyol no portés a la seva ministre de Defensa al Tribunal Constitucional per haver vulnerat el principi constitucional de no confessionalitat de l’Estat. Tot un despropòsit. Contrasta la rapides del govern d’Espanya per aixecar la sospita d’anti-constitucionalitat quan es tracta de l’independentisme català amb la seva impassibilitat davant la vulneració de l’article 13 de la Constitució per part de la ministra de Defensa.

El Partit Popular al govern d’Espanya ha actualitzat el vell nacionalcatolicisme. En el temps de la ràdio, dels partes de notícies o del Nodo, quan arribava la Setmana Santa es canviava la programació dels cines, on només es podien veure pel·lícules de l’estil de Judas o la Ferida Lluminosa, mentre les ràdios tocaven música religiosa. Llavorseren temps de banderes a mig pal a tot arreu. El nacionalcatolicisme havia imposat la moral i l’escenografia del règim, i el règim feia dels pecats morals delictes. Però la Constitució del 1978 trencava amb aquest confessionalisme i proclamà que cap confessió tindria la consideració de religió d’Estat. Per sort, la societat espanyola guanyà solidesa democràtica a l’igualar les creences, respectar la llibertat de pensament i protegir les diferents pràctiques religioses. Però la ministre de Defensa ha pres una decisió que, miris com es miri, és totalment pre-constitucional i ens mostra que encara hi ha molta a feina per assolir la plena separació entre l’Església catòlica i l’Estat. 

Embolic sobre el salafisme

La societat genera molt de soroll entorn a l’Islam. Una part d’aquest prové del desconeixement general de la majoria ciutadans sobre aquesta religió i la preocupació que provoquen comportaments anòmals i aberrants com són el terrorisme d’Al Qaeda o de l’Estat Islàmic. Però, hi ha una part d’aquest soroll que està generat per comentaris o actituds poc curoses de persones que se’ls suposa ben informats perquè tenen capacitat d’influir a l’opinió pública. Alguns polítics empren conceptes relacionats amb l’Islam pel boc gros i amb una clara intencionalitat de treure’n rèdit polític.

La següent notícia és un exemple de la frivolitat d’alguns partits polítics alhora d’abordar aquestes qüestions. El Parlament de Catalunya desestimà en el seu darrer ple, en un ambient de polèmica, una moció presentada pel PPC sobre immigració. Els populars només reberen el suport de Ciutadans i no en tots els punts de la seva moció i el vot en contra de tota la resta de la cambra:  CiU, ERC, PSC, ICV-EUIA, la CUP i la diputada no adscrita Marina Geli. Un dels punts de la moció deia textualment “promoure davant els ajuntaments el tancament dels centres de culte il·legals relacionats amb el salafisme”. Aquest punt, en concret, va ser votat en contra per una majoria de 107 diputats: CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA, Ciutadans, CUP i Marina Geli i només va rebre el vot a favor dels 17 vots del PPC.

La primera observació és perquè el PPC barreja religió amb immigració. Em dóna la impressió que els paràmetres interpretatius de la realitat social dels populars segueixen enrocats en una percepció allunyada del que té sentit socialment. La religió de les persones és una dimensió associada a la condició de ciutadans lliures i no a la seva procedència. Dit això, el PPC vol impressionar novament a l’opinió pública catalana ventant el perill el suposat perill que el salafisme comporta per la cohesió social i la democràcia del nostre país. El mantra del ministre de l’Interior d’Espanya va en aquesta línia. A Catalunya, segons el Ministeri de l’Interior, hi ha una cinquantena de mesquites que segueixen aquesta tendència rigorista de l’Islam. Dit així, i de forma reiterada, es genera temor i recança.

Com he descrit en anteriors comentaris, el salafisme no és un bloc homogeni. Entre el salafisme gihadista d’Estat Islàmic i les corrents salafistes espiritualistes hi ha un abisme. Tots reclamen el retorn als orígens de l’Islam, però entre ells es diferencien per l’estratègia a seguir i els mètodes emprats. Aquest abisme és molt evident entre els musulmans a Europa. Per això resulta alarmant voler fixar en l’imaginari col·lectiu el risc sense matís en relació al salafisme. Per altra part, ¿quins són els criteris fets servir pel Ministerio del Interior per precisar si un oratori és salafista?. Els dirigents de les comunitats musulmanes estan queixosos d’aquestes classificacions perquè alguns casos no és fàcil identificar la inspiració salafista d’una comunitat musulmana i, ni per casualitat, les comunitats que se’n diuen en cap moment s’alineen amb els postulats gihadistes, tot i que puguin mostrar actituds intransigents davant d’algunes costums socials. Les forces de seguretat, com els experts en terrorisme islamista, saben prou bé que avui el proselitisme a favor de la gihad no es dóna en els oratoris sinó en les xarxes socials.

Construir una mesquita és un dret constitucional

La proximitat de les eleccions municipals propicia que alguns polítics ens sorprenguin amb declaracions aparentment estranyes. Però no ho són. Tot forma part d’una estratègia electoral. Les paraules dels candidats sempre tenen la finalitat de mobilitzar a una part de les electors per alinear-los en una determinada direcció i captar el seu possible vot. Això és el que acaba de fer l’aspirant popular a l’alcaldia de Barcelona quan ha afirmat, en l’acte de presentació de la seva candidatura, que si ell és elegit alcalde "no es construirà una mesquita" a la ciutat.

Sobta la rotunditat d’aquesta afirmació. Només pot entendre’s com a missatge per buscar els electors que recelen o temen de la presència dels musulmans en la nostra societat. En aquest sentit, el missatge del candidat popular, es mou en la mateixa línia argumental de l’extrema dreta europea que combat una suposada islamització d’Europa. La contundent afirmació “no es construirà” situa als populars com a partit anticonstitucional perquè l’article 16 de la carta magna garanteix el dret a la llibertat religiosa: “es garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats”. No hi ha interpretacions possibles: construir una mesquita està emparat per la Constitució.

Resulta paradoxal que els populars, que sempre esgrimeixen ser els defensors de la Constitució, quan els convé obliden el que queda garantit en aquesta normà màxima. No sé com ho veuen els partidaris del partit dels populars, però aquestes paraules, mirin com es mirin, neguen el dret constitucional a la pràctica de culte. Atempten contra un dels drets més bàsics de les persones: la llibertat de consciència i de creença, i la seva pràctica. La cultura occidental està articulada sobre el respecte i protecció d’aquesta llibertat. Per això sorprenen les paraules del dirigent popular, perquè són contràries als vectors bàsics del que és la cultura europea i el pensament democràtic que ens defineixen com a civilització. 

Qual el silenci també parla

L’estratègia electoral de la campanya socialista accentua els elements de diferenciació amb els seus principals oponents, el Partit Popular. L’estratègia dels dos partits sembla que pretén convertir les eleccions del 7 de juny pel Parlament europeu en una mena de plebiscit o moció de censurà del govern. D’Europa se’n parla poc, mentre que la situació política interna esdevé l’eix de la campanya electoral. Suposo que els estrategues electorals socialistes confien que aquesta confrontació de tons amb els seus oponents els permetrà diferenciar-los i mobilitzar els electors que l’any passat donaren el triomf a Zapatero. Hi ha una reedició del “si tu no vas, ellos vuelven”de l’any 2008. Els anuncis d’iniciatives legislatives presentades durant la pre-campanya també pretenien accentuar aquesta diferenciació i provocar un posicionament en contra per part del Partit Popular. Curiosament, això no s’ha produït amb la intensitat que s’esperava. Ni el mateix candidat, el catòlic conservador Mayor Oreja, ha entrat en la confrontació sobre els temes morals. Només el cardenal Cañizares, des de la distància, ha opininat sobre el tema. En aquest sentit, l’estratègia inicial no ha donat els efectes previstos. Més aviat ho ha embolicat creant un espai indefinit entremig de les propostes obertes des socialistes i el conservadorisme contingut i dissimulat dels populars.

Per la seva part, els bisbes espanyols del sector conservador que en anterior ocasions han manifestat respostes dures i contundents enfront a iniciatives legislatives que tocaven la moral, ara estan relativament callats. El seu silenci, poc habitual en altres circumstàncies, em resulta sospitós. Sembla un silenci coincident amb l’estratègia electoral del Partit Popular. Sembla que el sector conservador estigui d’acord de no fer massa llenya ara amb els temes relacionats a la moral i les costums. Si ho fes, ben segur que es perdria la centralitat que estan buscant desesperadament els polítics de la dreta conservadora. Per la seva part, els bisbes conservadors es troben còmodament instal·lats en una aparent equidistància. Es falsa, és simplement la seva particular aportació a la campanya electoral de les europees. En aquest cas, el seu silenci parla.

Crec que els que han quedat lleugerament sobrepassats, en aquest situació, són els que creien poder mobilitzar l’electoral escalfant la campanya a través d’una confrontació de models i maneres d’entendre determinats aspectes de la vida. No ha estat així. No només perquè hi hagut un error d’estratègia en relació al Partit Popular, sinó també perquè una part de l’electoral socialista no ha comprés el sentit d’algunes de les iniciatives legislatives proposades durant la pre-campanya electoral.