L’efecte papallona

Una de qualitats de les societats contemporànies és la seva complexitat. Es diu que una societat és complexa perquè els fets depenen de moltes variables interdependents i poc predibles. Aquesta característica fa que sigui imprevisible calcular els efectes de qualsevol esdeveniment, ni la seva magnitud. Per això, entre altres coses, les societats contemporànies tenen dificultats per predir els futur amb certesa. Més aviat són societats que gestionen la incertesa i els riscos que comporta no poder anticipar-se als esdeveniments. El nou paradigma abandona la visió tradicional la causalitat dels fenòmens i la seva linealitat. 

 Per explicar el sentit d’aquesta complexitat s’ha emprat la metàfora de l’efecte papallona per intentar explicar. Es diu, com a síntesis de la naturalesa dels fenòmens de la complexitat, que un aleteig de les ales d’una papallona a l’oceà Índic por provocar un terratrèmol a San Francisco. Dit amb paraules més teòriques aquest efecte descriu que la dependència exponencial de les condicions inicials en la teoria del caos. La idea és que petites variacions en les condicions inicials d'un sistema dinàmic poden produir grans variacions en el comportament del sistema a llarg termini. 

L’efecte papallona expressa la idea de que al tirar la pedra no se sap on va tot i que la seva caiguda està regulada per la llei de la gravetat. És el mateix que constatar que no es pot predir el vol d’un ocell tot i que, al igual que tots els cossos, es troben sotmesos a la llei de la gravetat. Doncs, si resulta que l’efecte papallona condiciona la nostra existència cal mesurar el que fem per evitar fer el papallona, d’obra o de paraula, de forma gratuïta i innecessària.

Presos i preses polítics de permís

La bona notícia, dins de l’excepcionalitat de la notícia, és la sortida aquest setmana d’alguns presos i preses polítics catalans per anar a fer activitats fora de la presó. Fins aquí, res a dir. El que m’ha sorprès és els motius pels quals els han donat permís per sortir de la presó. Els presos per anar a treballar i a les preses per anar a cuidar familiars. Es repeteix l’esquema del model masclista que ha dominat a la societat durant molt de temps. Els homes treballen i les dones cuiden la família. Lamentable.

La religió està en crisi, la societat també

La societat contemporània està sotmesa a importants transformacions. Uns dels efectes d’aquest canvis són: el referent religiós és minoritari; el referent polític està molt desprestigiat; no interessa el referent social i la immensa majoria de persones estan interessades només pel seu benestar personal. Hi ha un individualisme orientat al plaer i es viuen valors suaus en moments socials forts. Diner, salut i control-seguretat són els valors essencials per aconseguir el benestar desitjat. La nova modernitat comporta una profunda transformació dels valors referents. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l’emoció, la festa, la deconstrucció, etc... La religió també es transforma. Es passa d’una religió de l’esperit a una religió del cos: esglésies buides i gimnasos plens. Les dades sociològiques d’Espanya evidencien que baixen el nombre de persones que es consideren religioses i augmenten les que es diuen atees i les no religioses. Ateisme i indiferència són més evidents. Al mateix temps, a Europa hi ha un retorn al fenomen religiós cristià. Es considera que hi ha hagut massa consideració amb l’Islam i, com a reacció, el cristianisme apareix com a factor d’identitat i de diferenciació i separació dels altres. La religió a Europa esdevé un factor de cohesió social i valoració del sentit de pertinença al grup. A Europa les dades sociològiques demostren l’incompliment del pronòstic il·lustrat de la desaparició de la religió.

És en aquest context on l’Església catòlica s’interroga sobre la seva missió. A l’interior de l’Església s’ha produït una inversió: el que era minoritari durant el concili Vaticà II ara és majoritari i està en llocs eclesials estratègics. Es temen els qüestionaments doctrinals o exegètics; s’estén una xarxa de sospites i denúncies a dissidents; part de la cúria romana desestabilitza al propi papa. Davant d’aquesta situació apareixen tres estratègies: obediència incondicional a la jerarquia i a la seva teologia; la denúncia sistemàtica a aquesta jerarquia i el que representa i fa; l’exili interior renunciant a qualsevol voluntat de transformació de l’Església. ¿Què fer? Cal, seguint al beat Newman, és primar el guiatge de la consciència. El Vaticà II a Dignitatis Humane nº 3 parla del sentit d’aquest seguiment de la consciència personal. Es així com els cristians poden viure un cristianisme encarnat en una realitat social des de la qual practicar la fraternitat universal. Hi ha una imbricació fe-cultura com a resultat d’una decisió (emocional - intel·lectual) reflexiva. En paraules del papa emèrit Benet XVI, “el subjecte està determinat per les seves condicions històriques, personals, temporals i, per tant, tradueix el gran impuls sobrenatural segon les seves possibilitats de veure, imaginar, expressar”. Tot això fa pensar que el que cal és negar el que s’ha fet, sinó d’entrar en una nova era en la qual la el cristianisme té molt a dir.

Els valors unifiquen i donen identitat

Fa vuit anys vaig publicar un resum de la intervenció de l’Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al “Forum Europa. Tribuna Catalunya”. Revisant el text, crec que no ha perdut actualitat i per això el torno a publicar pels nous lectors d’aquest bloc. El pare Abat de Montserrat ha estat clar: al darrera de la crisi econòmica hi ha una crisi de valors. Per sortir-ne, a més de solucions tècniques, cal recuperar i proposar nous valors. La conferència de Josep Maria Soler ha estat una anàlisi del moment present i una proposta de recuperar la centralitat del discurs ètic. A continuació resumeixo les idees bàsiques de la intervenció de l’Abat de Montserrat.

Durant anys s’ha viscut per damunt de les possibilitats. Això, junt la crisi especulativa i comportaments fraudulents ha ocasionat el col·lapse del sistema econòmic. Les causes són vàries. Hi ha raons econòmiques i polítiques, però també de comportaments humans. Fallen alguns dels valors tradicionals que havien orientat a les persones i falten nus valors per afrontar els reptes del moment present. L’humanisme cristià és una proposta que té sentit pels cristians, però que també pot ser acollit per altres creences i sensibilitats. ¿Què es pot proposar?. En primer lloc, que l’economia no és el la última raó. A la base de les decisions humanes, i a en les econòmiques també, han d’haver-hi uns principis ètics. La raó economia ha d’humanitzar-se per la incorporació de principis ètics.

La societat necessita tornar a parlar de valors que estan arrelats en la tradició cultural occidental. La justícia, la pau, el respecte, la convivència, la dignitat del treball són alguns dels valors tradicionals que són de plena actualitat. La justícia commutativa ha de complementar-se amb la justícia redistributiva i la justícia social. La ciutat humana, en paraules de Benet XVI a l’encíclica Caritas en Veritate la ciutat humana, no es promou només amb relacions de drets i deures, sinó abans i més encara, amb les relacions de gratuïtat, de misericòrdia i de comunió. L’afany de lucre i consum no fa feliç a les persones. El desig de tenir, de gastar o competir no omplen el cor de les persones. S’ha sobrevalorat l’èxit i la fama. S’han creat falses necessitats que, al no poder-se satisfer, comporten frustració, insatisfacció i malestar. Hem d’aprendre que la felicitat no és fruit del tenir moltes coses, ni de satisfer tots els desigs, sinó de la pau d’esperit i del conreu dels valors entre els quals hi ha els altruistes.

Cal recuperar valors perduts i canviar falsos valors per nous valors. Es necessari redescobrir els valors de la responsabilitat, la humilitat (en el sentit de no voler estar per damunt de les nostres possibilitats), la solidaritat, l’esforç, la disciplina, el sacrifici, el gust pel treball ben fet, l’amabilitat, la tolerància i altres. Són els valors de sempre, valors arrelats a la nostre societat. Hem de tornar a confiar. Cal donar carta de ciutadania a la confiança. Fins al punt que cal potenciar ja des de l’escola els hàbits de la confiança. Si en la societat no hi hagués una immensa majoria que actués des de la confiança seria el caos a diversos nivells. La sospita ens col·lapsaria. La nostra societat n’hauria de ser conscient en aquests temps de forta crisi econòmica i de forts enfrontaments entre posicions adverses tant a nivell polític com a altres nivells. La discrepància és legítima i és bona en una societat democràtica. No ho és, en canvi, la sospita generalitzada i la desconfiança; i cal no donar-hi peu. La confiança constitueix una virtut essencial de l’ésser humà. L’autonomia i la dependència mútua es regulen des de la confiança. Cal vetllar, doncs, que la suspicàcia i la desconfiança no entrin dintre de les generacions més joves. I, en canvi, cal afavorir per part de tots la relació mútua, el diàleg i l’intercanvi que són elements que creen confiança i solidaritat.

Cal predicar amb l’exemple més encara que amb la paraula. En aquest sentit és bàsic valorar la dignitat de la persona humana sigui qui sigui, inclosos els d’altres països i altres cultures i religions que han vingut a viure a casa nostra, i també els ancians i els discapacitats. En una societat on fàcilment es tendeix a l’agressivitat i a convertir l’adversari (polític, esportiu, religiós, etc.) en enemic, hem d’aprendre a considerar-lo amb respecte, a escoltar les seves raons sense desqualificar-lo ja d’entrada perquè la diversitat de maneres de pensar enriqueixen el diàleg i el debat social. Aquest és un dels fonaments de la democràcia. Per tot això, ja es veu que a més de procurar per part nostra un aprofundiment dels valors, cal vetllar l’educació de les noves generacions. Certament, l’escola, juntament amb la família, és una transmissora important de valors. Però, avui més que mai, ni la família ni l’escola no exhaureixen la responsabilitat de l’educació en valors dins la societat. Múltiples instàncies socials competeixen amb la família i l’escola en aquesta tasca, ja sigui educant ja sigui deseducant. . El paper de la societat en el seu conjunt és decisiu en l’educació en els valors, perquè aquesta transmissió depèn cada vegada més del clima moral que es respira socialment. Aquesta transmissió no és fàcil. Perquè la societat no ajuda massa a fer-ho, sinó més aviat al contrari.

Concretament, davant dels reptes que ofereix la societat, cal que la família i l’escola treballin juntes. I també d’alguna manera ho haurien de fer els qui tenen la responsabilitat del lleure (esports, activitats musicals, de natura, esplais, etc.). Hi ha una part de la tasca, però, que depèn dels responsables dels mitjans de comunicació, dels gestors d’internet, dels fabricants de videojocs, etc. Per això cal que les administracions públiques i els creadors d’opinió també hi exerceixin la seva responsabilitat.

Cal ensenyar aquells valors que els catalans i, més en general, els europeus compartim. En poso alguns exemples: que la dignitat de tota persona ha de ser respectada, que la tolerància és una virtut i que la discriminació s’ha de rebutjar, que la resolució pacífica dels conflictes és millor que la violència, que, en principi, dir la veritat és èticament millor que dir una mentida, que el govern democràtic és moralment superior al totalitarisme i a l’autoritarisme, que els sous han de ser adequats al treball que es fa, que l’estalvi a favor d’un mateix i del futur del país és millor que malgastar els diners i confiar que els altres ens cobriran les necessitats, etc. Aquests valors no es transmeten només per mitjà de raonaments de tipus ètic, sinó també i sobretot per mitjà de l’exemple personal –sobretot per part de les persones amb les quals s’estableixen uns vincles afectius o d’admiració- i per l’estímul d’una cultura institucional que ofereixi un conjunt d’experiències que generen situacions en els quals s’aprenen els valors del civisme, del compartir i del responsabilitzar-se a favor del bé comú.

Una tasca molt important és la formació del caràcter, i, per tant, de la voluntat. En aquest sentit, la qüestió de l’adquisició d’hàbits no pot quedar desatesa. La voluntat ha estat, durant les últimes èpoques, una facultat humana poc considerada, a causa potser dels predomini dels aspectes cognitius i tècnics. No es pot admetre aquesta reducció. Ni considerar l’educació de la voluntat com un mer problema de motivació. La voluntat no depèn només dels mecanismes d’autoregulació o de control. D’aquí que calgui una educació de la voluntat i dels sentiments. El sentit del deure i de la responsabilitat arrelen en el caràcter de la persona. D’aquí que, per poder pensar i actuar d’una manera autònoma, cal haver-se exercitat abans en l’autodisciplina i en l’empatia envers els altres, que són trets eminents del caràcter èticament format.

La tasca no és senzilla. Però l’objectiu de tornar a proposar els valors és fonamental. Fent-t’ho, procurant viure-ho estem posant, a molts nivells, uns fonaments sòlids per al futur.

Pertinença i fet religiós

La immigració dels darrers anys ha introduït el debat social sobre la identitat. A la nostra societat coexisteixen amb normalitat més d’un identitat que s’entrecreuen en l’espai comú de convivència. La diversitat d’identitats comporta un important conflicte cultural. Bàsicament perquè a la societat espanyola durant molts anys hi hagut una identitat dominant imposada negant altres identitats. Des de les estructures de poder s’havia imposat la identitat dominant a través de la cultura, de la ideologia, dels ritus i símbols, i d’una determinada política de gènere. Aquesta identitat única és la que aportava sentit de pertinença en aquells moments. Així, ser espanyol volia dir ser catòlic, blanc, expressar-se en castellà, identificar-se amb la cultura castellana i tenir una visió de gènere heterosexual i masclista, i calia mostrar una ideologia afecta al règim.

Ara, l’escenari social ha canviat. La societat és culturalment plural; religiosament diversa; no hi ha una ideologia dominant; s’han transformat el mecanismes tradicionals de transmissió de la identitat; hi ha democràcia i els models de família i la relació de gènere han evolucionat. El resultat és evident, l’individu té moltes identitats a les quals es pots referenciar. No hi ha una única identitat, sinó moltes identitats. Aquesta nova situació planteja un problema important: el sentiment de pertinença. Si abans aquest es definia a partir d’una sola identitat, ara el mateix sentiment es construeix des de moltes identitats.

El sentiment de pertinença és el resultat d’un procés de construcció social en el qual intervenen diversos vectors i institucions, i que es dóna en diferents moments. Per algunes persones aquest procés comporta desprendre’s de velles significacions associades a aquest sentiment; per altres la pertinença es construeix a partir de l’escola, els ritus socials i la simbologia pública. Les religions juguen un paper molt important en aquest procés de construcció de la pertinença, perquè per alguns individus la religió es determinants per la seva identitat. Es per això que l’Església catòlica té avui una doble responsabilitat en aquest procés de construcció del sentiment de pertinença. Ha d’acompanyar a les persones en la definició de la seva identitat i ha de saber situar-se en l’espai públic al costat d’altres identitats que també ajuden a definir el sentiment de pertinença la societat comuna. L’Església catòlica ha de saber comprendre que el seu paper avui és diferent del que tenia quan ser catòlic era un dels elements constituents de la pertinència social. La gran novetat del moment present és que qualsevol individu, sigui quina sigui la seva religió, la seva orientació sexual, la seva adscripció política, la seva llengua vehicular i la seva cultura de base, ha de sentir-se part activa i respectada d’aquesta societat.  

El temps de les cireres

Les notícies en les xarxes socials s’encadenen com les cireres en el cistell. El dia d’avui, sens més, he trobat seqüenciades tres notícies, aparentment sense cap relació però que, si es pensen una mica hom s’adona de la capacitat de crueltat, imbecil·litat i  deshumanització practicada en la nostra societat. Totes aquestes notícies ens recorden, en un moment, que el rostre de Déu és misericòrdia d’esperança, tot i les difícils situacions en que es troben els pobres, els marginats, els exclosos, els immigrants i els refugiats. La primera d’aquestes notícies fa referència a la polèmica suscitada pel minut de silenci fet en les Corts espanyoles en ocasió de la mort de Rita Barberà. He trobat totalment fora de lloc el desaire que alguns polítics han fet al gest en memòria d’aquesta persona i, en sentit contrari, molt lloable, les reflexions explicitades per alguns polítics, des de sempre enfrontats amb l’ex-alcaldessa de Valencia, però que alhora de la seva mort han estat capaços de mostrar una actitud misericordiosa. ¿Quin malbaratament d’educació cívica fan alguns polítics?

La següent notícia es troba en un commovedor vídeo d’un hospital sirià on atenen uns nens commocionats per l’atac amb gas clor i mentre els facultatius els estan guarint l’hospital és destruït per un bombardeig. He quedat esglaiat per l’angoixa del nen que ha sofert la intoxicació del gas clor. Les crues imatges d’aquest vídeo provoquen compassió i ira. Una profunda indignació per la capacitat de fer mal que tenim els humans. La nul·la misericòrdia de les persones que ordenen aquestes accions i la vergonyant complaença, indiferència i oblit que mostren les nostres autoritats. Les seves callades complicitats les fa tant culpables com els autors materials dels atacs. La ira de Déu ha de caure damunt d’aquests criminals que tenen noms i cognoms; persones que es troben tranquil·lament asseguts en els seus despatxos mentre moren pobres innocents. Hipòcrites.

La darrera notícia, que com a cirera anava seguida a l’anterior, és un partit de futbol organitzat a Noruega, i sembla que marca tendència, on la condició per jugar és anar completament borratxo. Per marcar un gol i donar-lo per vàlid ha d’haver-hi una taxa d’alcohol en sang superior a 1. Aquesta barbaritat té el nom de Drunk football. És una obscenitat que, davant de tant de sofriment en el món, les societats opulentes cerquin evasions cada cop més pernicioses per la dignitat humana. Em resulta sorprenent que els països nòrdics, tant sensibles en temps passats a la calidesa de la vida, siguin capaços d’abandonar la seva sensibilitat humanista, conrear el ridícul més ignominiós i esdevenir escàndol. ¿On hem arribat?

El papa Francesc, en la seva darrera carta apostòlica, Misericordia et misera, ens adverteix que és “temps de la misericòrdia perquè els dèbils i indefensos, els que estan lluny i sols sentin la presència de germans i germanes que els sostenen en les seves necessitats”. Ens diu que els pobres han de sentir la mirada de respecte i atenció d’aquells que, vencent la indiferència, han descobert el que és fonamental en la vida. Sempre hi haurà un temps per les cireres, com deia l’enyorada Montserrat Roig, perquè sempre hi necessitat d’un temps per lluitar per l’esperança d’aquells que es senten fora de tota esperança.

Què està passant?

Amb poques hores de diferències, varis fets de diferent conseqüència, han commocionat a l’opinió pública. El més greu ha estat la matança en una discoteca gay dels Estats Units. Un sol individu ha desencadenat un poder destructiu que semblava inabastable fins que ha estat abatut per la policia. A mesura que passaven les hores i es coneixia més informació els indicis apuntaven que es tractava d’una persona que deia actuar en nom de l’Estat Islàmic. Qui, hores després ha reivindicat els assassinats a través d’una piulada en el twitter. Tot sembla encaixar, malgrat els punts foscos que poden existir entorn a aquest succés.

Un altre fet, ha estat la violència desenfrenada que han desencadenat els seguidors de les seleccions russes i angleses en la eurocopa a França. Les dues aficions s’han perseguit i agredit durament dins i fora del camp. Hi ha nombrosos ferits, alguns d’extrema gravetat. El que hauria de ser una jornada festiva entorn a un partit de futbol s’ha transformat en una batalla campal on la violència s’ha apoderat d’alguns aficionats. No eren molts, però si suficients per desfermar enfrontaments plens d’agressivitat extrema.

Davant d’aquestes situacions cal expressar, en primer lloc, la solidaritat amb totes les víctimes. Immediatament, preguntar-se el per què de tot això. ¿Quines són les raons de tanta violència i agressivitat?. Poques persones, una en un cas i poques més en l’altra, han creat molt dolor en el cor de la humanitat. I mentre passava tot això, a Síria avions no identificats feien desenes de morts entre la població  civil. Davant de tant dolor només podem respondre amb propostes de pacificació i afirmació de la convivència basada en el respecte i la harmonia. Tampoc ara podem fallar. 

Pensament sòlid

He trobat ajustat a la realitat de les misèries humanes el que Tony Judt escriví, en el seu magnífic llibre Postguerra, sobre l’actitud d’alguns escriptors durant els règims comunistes dels països de l’Est. Amb l’agudesa de bon observador i analista del seu temps, Judt comenta les raons profundes que tingueren alguns literats d’aquests països per preferir exili interior resistent en lloc de l’exili a alguna democràcia occidental, tot i tenir l’oportunitat de fer-ho. La verdadera raó que portà a alguns d’aquests autors a quedar-se fou el percebre que serien millor considerats i tindrien més notorietat i importància com autors perseguits que ser uns literats irrellevants en un país lliure.

Aquest raonament pot aplicar-se a molts decisions que les persones prenem al llarg de la vida. L’arrogància és una mala consellera alhora de prendre algunes decisions. La recerca de notorietat, el ser públicament conegut o sabut, mou a moltes persones més enllà de les seves capacitats intel·lectuals. La manca de rigor que acostuma acompanyar l’arrogància convida a conrear el pensament frívol. Vivim en un temps de  pensaments de poc pes, de poca importància, perquè hom s’hi interessi. Els pensaments líquids s’han tornat insubstancials. Necessitem conrear la cultura perdurable més enllà de la impostura dels opinadors mediàtics que persegueixen la notorietat efímera de l’acudit o l’ocurrència popular. El país necessita enfortir les fonts culturals perdurables que ens permetin identificar-nos com a poble, explicar-nos el que som i dibuixar cap on anem.

Sense ideals no hi ha progrés

Alguns pensadors afirmen que la societat actual ha perdut, en bona mesura, els ideals degut a una excessiu predomini de la visió pragmàtica de la vida i el nou valor donat que han adquirit els entorns immediats. La mateixa democratització cultural, que tan valors ha aportat, ha afavorit la igualació cultural invertida de les persones. Ara, els individus són culturalment més semblants; però no per haver-se igualat per la banda més alta de cultura, sinó per l’anivellament per la seva part baix. El resultat és un alarmant empobriment cultural que es manifesta en diverses esferes de la creativitat i és la causa que la producció cultural actual difícilment podrà tenir la consideració, en un futur no massa llunyà, de clàssica. Tot i tenir l’individu modern la capacitat per apreciar la bona cultura produïda pel que s’anomenen els clàssics, aquest mateix individu no té la capacitat de produir una cultura que pugui considerar-se clàssica.

La reflexió sobre aquestes qüestions convida a instal·lar-se en un pessimisme extrem. Si una societat no és capaç d’aixecar el seu nivell cultural i estimular el gust per la cultura elevada, és més que probable que la societat s’anirà progressivament empobrint. Per contrarestar aquest estat de coses, per evitar aquesta degradació cultural, cal recuperar el gust per la cultura considerada superior, sublim diuen alguns. Perquè el sublim neix de l’ideal que prefigura l’aspiració anhelada. La societat contemporània està orfe d’anhels i ideals superiors. Cada època històrica ha tingut els seus ideals, son prou coneguts, perquè han marcat profundament el substrat cultural. Però ara no és així. No hi ha cap ideal que il·lumini i si algú pretén proposar-lo és durament ridiculitzat. Necessitem tornar a vestir aquests ideals i entendre els exemples històrics d’aquelles persones que ajudaren a avançar la humanitat a través d’idees mobilitzadores.

La guerra d’Uber

El títol sembla evocar un capítol d’una sèrie fantàstica o la història particular d’una saga anglesa. Res d’això, aquest títol remet al conflicte mundial que ha generat l’aparició d’un aplicació tecnològica, Uber, que fa la competència als serveis de taxis en tots els països. Per frenar la implantació d’aquesta apps els taxistes de molts països feren vaga ahir. La tensió provocada per Uber porta a primer pla algunes de les característiques dels nous conflictes socials en aquesta dècada del segle XXI.

Aquest conflicte pot tenir vàries lectures. Una és el difícil encaix de les noves tecnologies amb determinades pràctiques comercials. Una altra vessant és el xoc entre dues maneres d’entendre els negocis i la dificultat que alguns sectors econòmics tenen d’adaptar-se a les noves demandes dels ciutadans. També hi ha una altra derivada força important, la lentitud de les administracions per atendre i afrontar les noves situacions que generen la ràpida aplicació de les novetats tecnològiques. Entorn a Uber s’expressa, en forma de confrontació dura, dues visions antagòniques d’entendre el mateix negoci: el transport de persones en cotxe.

Els ciutadans ens trobem en mig d’aquest conflicte i el patim. Però, per no ser ingenus en la nostra anàlisi, cal saber que el sector del taxi està controlat per molt poques empreses que, a través de subterfugis esquiven les cauteles administratives per evitar les concentracions de llicències en poques mans, i així controlen el negoci del tatxi en moltes ciutats. Per altra banda, les aplicacions tecnològiques, com Uber o similars, són vistes com importants inversions que permeten capitalitzar i optimitzar beneficis en poc temps. Darrera les startups tecnològiques hi ha inversors que volen recollir beneficis ràpidament. Es comenta que Uber està valorada actualment en 10.000 milions d’euros. Algunes veus enteses comenten que al darrera d’aquesta apps es troba la companyia de qualificació Satandard & Poor’s. Al final, el que ens hauríem preocupar és com tot això pot millorar realment l’economia d’una ciutat i beneficiar als ciutadans.

La banalització de la misèria espiritual

El darrer festival d’Eurovisió és un bon exemple de la misèria espiritual de les societats europees.  Durant unes quantes hores, la majoria de televisions públiques d’Europa mostraren a tot el món l’elevació de l’empobriment cultural a la categoria de bé universal. Poques cançons i cantants s’escapaven indemnes d’aquest judici. Quan sortí el/la representant d’Àustria, país que resultà finalment guanyador, vaig quedar confós. La seva ambigüitat era tal que em desconcertà. No sabia el que estava veient perquè la barreja d’identitats era tan gran que, el possible valor de la transgressió, es convertí en una paròdia de la vulgaritat.

El papa Benet XVI advertí sobre el risc de la relativització dels principis morals. Durant el seu pontificat, no deixà de senyalar que la cultura europea s’havia empobrit sota la confusió dels valors morals i les dificultats de fonamentar les pròpies decisions morals. Aquesta situació ens ha portat a una profunda misèria espiritual que es manifesta en diferents plans de la vida. Existeix una forta pressió de l’entorn per fer d’aquesta situació una virtut. La bona cultura, per sort encara present en molts sectors de la creativitat, té dificultats per arribar al conjunt de la població i contribuir a humanitzar la societat. Al nostre país, la pujada de l’IVA cultural, ha  estat un atemptat en tota regla a la regeneració cultural. Els mitjans de comunicació hegemònics en la difusió de la cultura de masses també han contribuït a aquesta sensació d’empobriment espiritual i moral. És moment de reaccionar i frenar aquesta misèria espiritual.

La feina mal feta sembla tenir present

He tingut la desagradable experiència d’haver-me de donar de baixa d’un telèfon fix. La meva relació amb una multinacional de la telefonia ha estat decebedora i desesperant. He fet més d’unes vuit gestiones telefòniques i el tema no està encara resolt. El que he trobat més preocupant és que, al final de la meva gestió, l’interès que tenia aquesta companyia per saber si la seva atenció telefònica havia estat correcta, però en cap moment en preguntaven per la seva eficàcia. He de reconèixer que els operadors eren molt atents i amables en tot moment, però la majoria d’ells poc eficients perquè no resolien el tema o transmetien indicacions contradictòries. Sense esmentar els casos que no podien continuar en la seva gestió per caiguda del sistema operatiu. Ara, després de quasi bé un mes de gestions sembla que el tema està realment enfocat. Al menys aquesta és la meva impressió.

Aquest llarg preàmbul em serveix per reflexionar sobre la poca eficiència d’alguns serveis que les modernes empreses presten telemàticament. Per economia d’esforços sembla que totes les gestions ha de fer-se telefònicament. Cada cop que he anat a una botiga d’aquesta multinacional, han estat tres, no m’Han resolt el problema que tenia. En dues ocasions no m’han volgut atendre perquè em deien que la gestió havia de ser telefònica i en una altra ocasió no podien fer-ho perquè també se’ls havia caigut el sistema. Un desastre. ¿El problema real de les empreses en aquest país és la seva baixa competitivitat o és una qüestió més profunda?, ¿com poden competir les empreses que fan malament la seva feina?. Anys enrere un afortunat eslògan de la Generalitat era La feina ben mal feta no té futur, la feina ben feta no té fronteres. Avui, crec que més d’una empresa sembla no fer cas d’aquest lema.

Quan passen aquests problemes, o es viu un problema de baixa competitivitat de les empreses, la resposta més sentida és: cal fer més formació. Però ara, també aquesta recomanació està qüestionada pel frau massiu descobert a Madrid en relació a la gestió de processos formatius subvencionats. En un primer moment les investigacions han determinat que el frau prové dels empresaris que sembla que cobraven per uns cursos que no es feien mai amb formadors inventats i participants ficticis. Probablement, quan les recerques avancin, es descobreixi que el frau és més intens, tant en extensió com en profunditat.  Segurament hi ha més persones corruptes en l’ampli món empresarial, perquè ben segur que hi més d’un empresari que ha vist que la formació continua dels treballadors era un bicoca per folrar-se  amb total impunitat. Però també cal investigar com això ha estat possible i quines són les necessàries complicitats perquè això succeís. Especialment dins del sistema de formació continua on les decisions estan basades en la concertació entre les parts empresarials i socials. 

El diàleg interreligiós enriqueix la societat

La diversitat cultural de les societats contemporànies ha propiciat la consolidació dels de diàleg interreligiós iniciats anys abans. La societat s’enriqueix d’aquest diàleg perquè, més enllà dels valors intrínsecament religiosos, es fomenta el respecte i l’apertura dels individus cap als valors dels altres. Els individus entren en comunicació i comunió de tal manera que l’altra no és estrany sinó un individu amb qui parlar i escoltar; això és un gran valor per la convivència. Per altra part, aquest diàleg permet obrir-se a les interpretacions dels demés, comprendre-les i buscar punts de trobada i enriquiment. En aquest exercici les visions del món dels altres aaporten claredat per entendre els punts obscurs de les pròpies conviccions de fe.

La societat ha de valorar positivament el diàleg interreligiós perquè, a més de renovar l’expressió cultural de les creences en valors transcendentals, ajuda a cohesionar-la i enfortir la convivència. Els governants han de contemplar amb interès l’existència de fòrums on les religions es trobin per intercanviar els seus punts de vista, ja que aquest exercici serveix per expressar uns valors que resulten fonamentals per la convivència cívica. El diàleg interreligiós ajuda a consolidar els valors sòlids de la democràcia, principalment perquè evidencia que es possible l’enteniment on abans hi havia enfrontaments i violències. És esperançador veure com diferents tradicions religioses, antigament involucrades en múltiples contenciosos, són capaces d’oferir a la societat propostes per construir el marc comú de convivència.

Ho sabrem fer?

La pregunta no és retòrica. La qüestió es pot formular així: ¿sabem com sortir de la crisi?. S’ha identificat el que no es vol i es saben les conseqüències que es volen evitar, ara bé, ¿es coneix realment quines són les raons del que està passant?. ¿No succeirà que s’està analitzant i interpretant la realitat amb uns instrument conceptuals inapropiats?. Per exemple, ¿és cert que la crisi econòmica financera porta inevitablement associada la fallida de l’Estat del Benestar?.

Acostumats a interpretar les relacions dels fenòmens com a cadenes de causalitat: tot efecte té una causa origen; tenim més dificultats per entendre que una evidència pot ser el resultat de moltes causes. Dit d’una altra manera, és cert que la crisi econòmica i financera pot haver estat el detonant dels problemes de l’Estat del Benestar, però pot ser les raons de la seva fallida poden derivar-se d’altres paràmetres, alguns d’ells intrínsecs al propi model social.

Ens trobem amb un canvi de paradigma que comporta, entre altres coses, afinar millor els instruments d’anàlisi social. No es pot seguir entenent la realitat amb un conceptes propis del segle passat o l’anterior. Ara tot és complex i com a tal cal ser tractat. Les solucions estan per venir, mentre que els vells models mentals encara no s’ha anat. No sabem prou bé el que està per venir, però tenim la certesa de que el que era ja no serà. Temps de canvi i confusió. L’error està en pretendre albirar el futur a partir d’una comprensió equivocada del present. Cal adoptar nous punts de vista i noves perspectives. Ho sabran fer els que es troben en la governança de la societat?

Emergència antropològica

Ha sortit recentment a Itàlia el llibre “Emergenza antropologica. Per una nuova alleanza tra credenti e non credenti” escrit per Pietro Barcellona, Paolo Sorbi, Mario Tronti i Giusseppe Vacca. No l’he llegit encara, però si que he vist les referències i conec les vàlues intel·lectuals i polítiques dels seus ators, destacats politòlegs, filòsofs i pensadors. Els quatre són exmilitants del Partit Comunista i avui formen part del Partit Democràtic, el principal partit de l’esquerra italiana. Amés, Giusseppe Vacca es el director del prestigiós Institut Gramsci.

El llibre destaca que el procés de globalització, provocat pels canvis tecnològics, ha portat a unes transformacions que ha conduit a una emergència antropològica. Aquesta és la manifestació més greu d’aquesta situació i, al mateix temps, l’arrel més profunda de la crisi que pateix la democràcia. És la causa de la crisi antropològica de les societats modernes. Aquesta emergència antropològica exigeix una trobada i una aliança de creients i no creients, de política i religió, per recuperar el tremp antropològic de la societat. Per això demanen obrir un ampli debat per tal que teòlegs, polítics, filòsofs, persones religioses, amb fe o sense ella, es trobin per debatre i trobar respostes al desafiaments culturals i ètics més rellevants del nostre temps.

L’objectiu d’aquesta aliança és afirmar un humanisme compartit. ¿Quin és el punt de trobada entre creient i no creient?. L’afirmació de la vida, ja que aquesta exigeix responsabilitat individual i comunitari a fi d’acollir-la, tutelar-la, educar-la, seguir-la amb amor i cuidar d’ella des del seu origen fins que arriba a la seva fi. Aquests són els criteris bàsics entorn dels quals es pot construir aquest nou humanisme. El qual comporta abandonar el relativisme ètic i defensar unes virtuts innegociables. Caldrà estar atents a veure si alguna editorial d’aquí es decideix traduir ben aviat aquest interessant llibre.

Aïllats per sobreviure

Una companya de feina m’ha comentat que cada cop percep més que s’aïlla per sobreviure a l’evolució de la societat. Considera que moltes de les coses són incomprensibles i la disgusten. Crec que aquests és un dels mecanisme de defensa davant d’una crisi que no deixa de colpir durament dia darrera dia. Les persones generen mecanismes defensius per combatre situacions que no esperaven i que no poden transformar. La millor resposta davant d’un món que s’ha tornat altament incomprensible és la reclusió interior. Així, poc a poc, algunes persones es refugien en la instància interior, percebuda com un espai de calidesa i comoditat  enfront la hostilitat de la intempèrie exterior.

Al final d’aquest procés emergeix una societat individualitzada. Recordo el pronòstic de Richard D. Putnam en el seu llibre Solos en la bolera de la progressiva pèrdua de la sociabilitat de les persones. Aquestes redueixen de forma voluntària la seva capacitat relacional i reafirmen la individualització. La resposta a la crisi, a diferència d’altres temps, no és ja una apel·lació a l’èpica del combat col·lectiu per canviar la situació, sinó un retorn a la protecció càlida que ofereix la llar i l’entorn familiar més proper. Alguns esdeveniments socials semblen desmentir aquest pronòstic. Doncs algunes il·lusions semblen generar esperança. Cal esperar els transcurs del temps per veure si és la mobilització actual és un moviment sostingut i no porta a una nova gran decepció

La impressió és que hi ha escassetat de constructors de grans relats col·lectius. Es confonen les mediacions polítiques instrumentals amb les idees mobilitzadores capaces de transformar el món. Mentre una part de la societat discuteix sobre els elements circumstancials de la política, moltes persones segueixen sofrint els efectes inexorables d’una crisi que sembla no tenir fi. Cada cop més a la societat hi ha dolor i patiment que per algunes persones ja és insuportable. Per tot això, probablement per algunes d’aquestes persones l’únic camí per avançar és fer com Colin Smith, el protagonista de la Soletat del corredor de fons, l’excel·lent novel·la d’Alan Sillitoe, i admetre que cal situar-se en el conflicte interior per avançar en silenci per no perdre la dignitat.

Nous arguments pels cristians

En un post anterior parlava de la presència adormida dels cristians. Continuant amb aquesta tema cal considerar el canvi que ha comportat l’arribada al papat del cardenal Ratzinger. El pontificat de Benet XVI ha introduït unes dimensions que aporten vigor a la presència dels cristians en el món perquè el situa en el l’àmbit del debat d’idees, en lloc de reduir-lo només a l’esfera de les emocions i sentiments. El diàleg fe-raó, el combat contra el relativisme i la presència en l’espai públic són alguns dels nous horitzons que situen de nou la presència vigorosa dels cristians en el món.

Els nous arguments permet a l’Església tornar en la plaça pública aportant les propostes pròpies.. “La religión no es un problema que los legisladores deban solucionar, sino una contribución vital al debate nacional. Desde este punto de vista, no puedo menos que manifestar mi preocupación por la creciente marginación de la religión, especialmente del cristianismo, en algunas partes, incluso en naciones que otorgan un gran énfasis a la tolerancia. Hay algunos que desean que la voz de la religión se silencie, o al menos que se relegue a la esfera meramente privada” (Encuentro con representantes de la sociedad británica. Discurso del santo padre Benedicto XVI. Westminster Hall - City of Westminster Viernes 17 de septiembre de 2010.

L’Everest, mite o metàfora?

La muntanya més alta del món ha estat presentada molts cops com exemple del treball en equip. Només un bon treball en equip, se’ns deia, permetia assolir el seu cim amb èxit. Molts cursos de direcció d’empreses, lideratge i similars feien servir l’Everest com a metàfora del cim inexpugnable que és conquerit per la tenacitat, l’esforç i una bona compenetració entre els companys. Però, després de veure un extensíssim reportatge sobre una expedició nord-americana i uns dossiers sobre els cadàvers de l’Everest, he arribat a unes altres conclusions. Més aviat penso que l’Everest ha esdevingut una metàfora del moment actual.

La pujada a l’Everest s’ha convertit per alguns en un negoci que mou milers d’euros perquè ha estat colonitzada pels esports d’aventura. L’alpinisme esportiu i natural ha estat substituït, en part, per “l’alpinisme de turistes”. Una pujada “turística” pot oscil•lar entre 25 i 40 mil dòlars per persona. Una empresa ho organitza tot i es preocupa de fer el cim. Només cal incorporar-se a la fila de centenars de persones que hi pugen i, en fila india, esperar que, un moment o altre, si les circumstàncies ho permeten posar el peu, si la cua d’espera ho deixa, al cim més alt del món.

Però el camí de l’Everest acumula la història de la seva progressiva degradació. Els morts s’acumulen en el camí, on la congelació els ha convertit en estàtues d’un cruel final. Diuen que l’esforç per evacuar els moribunds és tan gran que fa impossible els rescats. Només cal esperar que la dolça mort per congelació manllevi el darrer somriure del moribund i que es quedi allí com a record d’una vida truncada. En altres casos, les obsessions per arribar al cim o les inexperiències faciliten els accidents o les congelacions innecessàries. La recerca de l’èxit, la pujada d’adrenalina estimula un ús intensiu de la muntanya despreocupat de l’amor i el respecte que cal tenir-li. Al final, s’acumulen els accidents deguts a unes imprudències que mai s’haurien de cometre. Com a conseqüència d’aquest consum de l’Everest la muntanya s’omple de visitants que abandonen les seves deixalles convertint la muntanya més alta dels món en l’abocador més alta del món.

Cultura de proximitat

He tingut l’ocasió d’assistir al Festival de Teatre al Carrer de Viladecans. Desconeixia aquesta modalitat de les arts escèniques. Això em feia tenir alguna prevenció i un pensament de trobar-me davant d’una proposta cultural de segon nivell. Res d’això. Vaig quedar gratament sorprès de la qualitat de les propostes teatrals i de la quantitat de gent eren capaces de mobilitzar. Entorn de cada espectacle al carrer, i molts d’elles eren simultanis, s’aplegaven varis centenars de persones. Al carrer, dempeus al mig de places i cantonades, improvisats espais escèniques acollien a multituds d’espectadors d’unes activitats teatrals de durada entre quaranta i seixanta minuts. Hi havia tanta gent a les cantonades dels carrers de Viladecans com al pati de butaques de molts teatres que a la mateixa hora aixecaven el seu taló.

Els dos formats teatrals, el que es dóna en els espais escènics tancats amb butaques i el que succeeix al carrer, són complementaris i necessaris. L’espai formal i el que és informal donen vida a la realitat viva del teatre. Les dues propostes estan articulades per la professionalitat dels seus actors. En el teatre del carrer, la informalitat que presideix les actuacions es basa en un seriós treball de preparació i assaig. Com digué fa molts anys un polític republicà, la improvisació s’ha de treballar. Tot necessitat un profund assaig preparatori.

Va impressionar-me la capacitat mobilitzadora del teatre al carrer i la seva capacitat d’afavorir les relacions. En el carrer, les persones reben unes propostes teatrals al mateix temps que surten de casa, parlen entre elles, comparteixen temps i espais públics que, inicialment, tenen altres usos. Així es crea el capital social necessari per vèncer l’aïllament i la individualització característica dels nostres temps. En els carrers de Viladecans vaig aprendre que hi ha un teatre que conjuga temps i espais. Vaig preguntar-me com es podia qualificar aquestes expressions culturals i l’alcalde de Viladecans, Carles Ruiz, va dir-me que es tractava de cultura de proximitat. Certament, proximitat i comunitat social; això és el que construeix el teatre al carrer.

Persones rigorosament vigilades

Aquests dies han estat detingudes un grup considerable d’individus que, aprofitant les noves tecnologies i altres no tan noves, recollien informacions confidencials d'algunes persones a fi de vendre-les o extorsionar. Els detinguts són persones amb un cert nivell de responsabilitat dins de l’aparell administratiu de l'Estat i d’altres administracions. Alguns d’ells, fins i tot, podrien passar per honorables servidors públics vocacionats per servir a la ciutadania des de les seves institucions. A la llum de la informació proporcionada per alguns medis de comunicació, hom té la impressió d’una extraordinària fragilitat de la intimitat de les persones en les societats contemporànies.

En un excel·lent article, no fa masses dies Javier Marias criticava el control que les companyies de telefonia mòbil tenen i poden exercir del moviment de les persones. Aquest escriptor posava com exemple d’aquest control el fet de que quan es passa una frontera l'operador ho sap i per això activa el servei de running i avisa que s’acaba de traspassar una frontera. Pot semblar una anècdota menor, però ella revela amb contundència, l’existència d’uns sofisticats mecanismes que a partir dels petits mòbils se sap en tot moment on ens trobem. A partir del terrorisme global, els serveis d’intel·ligència controlen diàriament la majoria de correus electrònics i les converses telefòniques, per si de forma casual es registren unes converses que poden ser indicis d’activitats terroristes. El control és total. Res s'escapa a l'ull del Gran Germà modern que tot ho veu i tot ho sap.