La matraca informativa com instrument polític

La matraca és un instrument compost de dues o més fustes articulades que, posat en moviment, fa un soroll sec i repetit, emprat antigament per Setmana Santa en substitució de les campanes. A més d’un instrument, la matraca és una expressió col·loquial emprada per fer adonar la repetició pesada d’alguna argumentació. Així, "donar la matraca" és una expressió sinònim de donar la llauna o donar la tabarra i s'usa per indicar que algú es posa excessivament pesat, és importunat o insisteix amb impertinència en alguna cosa que ens fa enfadar.

Això és el que fan algunes persones amb el tema de la mesquita de la ciutat de Barcelona i, de manera específica, davant del rumor gratuït de construir-la en l’antiga plaça de braus Monumental. Malgrat els reiterats desmentits de la propietat i del mateix alcalde de la ciutat hi ha encara persones que han convertit aquest en una matraca informativa. És probable que l’ús de l’estratègia de la matraca informativa en mans d’algun polític és per treure’n algun rèdit electoral. Però fan el ridícul de forma persistent.

L’opinió pública pot tornar-se en contra amb els qui usen la matraca informativa perquè als ciutadans se’ls pot aclaparar amb informació, però no accepten que se’ls consideri estúpids. És poc probable que hi hagi algú que creure viable que a la plaça Monumental es pugui construir-hi una mesquita de grans proporcions. Ningú es pot creure creu un projecte d’aquesta magnitud. Per exemple, un minaret de 300 metres sabent que la Torre de Collcerola fa 288 m. i les torres de la Sagrada Família, quan s’acabin l’any 2026, tindran 172 m. o les actuals Torres Mapfre tenen 154. El pressupost dit del projecte és de  2, 2 mil milions d’euros quasi bé com tot el pressupost de l’ajuntament de Barcelona. Tot i aquesta fantasia, hi ha encara algun polític local que hi dóna crèdit i insisteix de que, no només està en contra d’això, sinó que pretén modificar les ordenances municipals per evitar que en la plaça es pugui fer una mesquita.

Aquesta forma d’entendre la política d’oposició mereix la meva indignació perquè el seu darrer objectiu és provocar associar en l’imaginari dels ciutadans que hi ha algunes opcions polítiques que estan en contra de l’Islam. Per això s’aprofiten de qualsevol excusa per fer forat amb el seu missatge. Aquesta actitud de recerca de rèdits polítics, per més civilitzada que sembli, és tan perillosa com tota xenofòbia, ja que a la fi no promou un model de societat oberta i respectuosa amb les llibertats personal. Tot al contrari, aquestes actituds insinuen comprensions totalitaris i excloents que malmeten la convivència social i divideixen la societat.

Els minarets

Recordo un dia que, parlant amb un amic musulmà, vaig preguntar-li quins eren els conceptes formals que condicionaven la construcció d’una mesquita. De la seva resposta vaig deduir que els minarets eren inqüestionables, de tal manera que a Europa no es pot construir una mesquita sense minaret. Ara, llegint el llibre “Los minaretes de la discordia” de Patrick Haenni y Stéphane Lathion (eds) de Icara editorial per xxxx. Tinc una altra perspectiva del tema. En primer lloc, molts especialistes opinen que l’adopció del minaret en una mesquita no és una qüestió present als inicis de l’Islam sinó que passa quan aquest es consolida a Damasc durant el període Omeia. Fins i tot, segons apunten bastants indicis, els primers minarets són una transformació de les torres que presidien les esglésies cristianes siríaques d’aquella època i que es feien servir per predicar.

A partir del segle VIII es generalitza la presència de minarets en les mesquites, bé com a instrument per cridar a l’oració, bé com a símbol de la presència de l’Islam. Des del punt de vista formal, el minaret, com la pròpia mesquita, poden adoptar qualsevol concreció artística ja que no estan subjectes a cànons rígids malgrat el que per estereotip es cregui. Per aquest motiu, el salafisme, per exemple, sempre tan preocupat pel retorn a les primeres generacions de musulmans, haurien de ser els primers en exigir mesquites sense minarets perquè les mesquites dels primers temps de l’Islam no en tenien.

La construcció d’un Islam europeu comporta també parlar sobre els elements formals de l’arquitectura religiosa ja que el que es propi d’aquesta tradició adaptar-se a les tradicions culturals dels llocs on es desenvolupa. Per això cal obrir una reflexió, en perspectiva de futur, sobre com hauria de ser la futura mesquita de Barcelona sense cap condicionant previ. Perquè, de la mateixa manera que cal entendre el valor que té el minaret en la religió musulmana, les societats europees han de recordar que els minarets han estat presents des de sempre, en diferent intensitat, en el propi paisatge urbà de moltes ciutats.

De nou els centres de culte

La fi del Ramadà d’aquest any, quan la xafogor d’agost minvava, coincidí amb l’aparició de vàries notícies que han intranquil•litzat enormement als catalans musulmans. El mateix ha passat amb els cristians protestants. No hi havia dia que algú comentés, filtrés o expliqués alguna mesura que era interpretada com una nova dificultat per construir mesquites a Catalunya o una moratòria impedia edificar el templa evangèlic. La comunitat musulmana percebé que a Catalunya algunes persones no volen mesquites. Tothom negava que aquesta fos la intenció, però aquesta ha estat la impressió que s’ha instal•lat entre els catalans musulmans. Per la seva part, els cristians evangèlics mostraven la seva preocupació perquè es podia produir un retrocés en l'exercici de la llibertat religiosa a Catalunya.

La valoració de la idoneïtat del lloc o apel•lar a la coherència amb l’entorn o la tradició són criteris febles. Segons aquests criteris, per exemple, ni s’hauria fet la Sagrada Família no s’hauria fet o, en un altre ordre de coses, la burgesia barcelonina encara viuria al carrer Ample o Ferran. La pregunta espontània és: ¿per què calen uns criteris específics pels llocs de culte diferents a la resta de criteris urbanístics?, ¿per què uns criteris específics?. Totes les raons donades per revocar o revisar alguns els criteris per construir el centres de culte han estat interpretats com que alguna cosa ha canviat profundament en el panorama polític català. On abans es percebia amabilitat i comprensió, ara es tem que s’hagi instal•lat prevenció i desinterès. Probablement, aquesta no és l’actitud d’alguns governants. Però les senyals enviades apunten en aquest sentit.

És inqüestionable que, en relació als centres de culte, cal revisar i adequar algunes decisions anteriorment preses perquè la situació ha canviat, especialment, el context econòmic és dolent. Això crea moltes dificultats a les confessions per poder gestionar la moratòria de cinc anys alhora d’adaptar els seus llocs de culte a la nova normativa; o els municipis es trobaven massa condicionats alhora del planejament urbanístic. Cal revisar la llei i la normativa des del consens i l'acord. En aquest sentit, es bona la notícia de l'existència d'un avantprojecte. Però això no frena el malestar creat en la comunitat musulmana pels missatges enviats en els darrers dies. La majoria d'ells han estat interpretats en una altre direcció: ara no es volen mesquites a Catalunya. Altres, poden pensar que, certes decisions perjudiquen a unes religions més que altres. Si hi hagut un mal entès és necessari aclarir-ho, ja que l’avinença és bàsica per la bona convivència.