dissabte, 28 de febrer del 2009

Els valors en política



A mitja nit d’ahir acabaren les campanyes electorals de Galícia i el País Basc. El seguiment de la campanya electoral m’ha fet recordar el que diu George Lakoff en el seu llibre Puntos de reflexión. Manual del progressista. Aquest lingüista i politòleg nord-americà diu que els estrategues electorals han de gestionar el concepte de biconceptualisme. Aquest es fonamenta en la idea de que les persones voten basant-se en els valors dels candidats, en la seva capacitat de transmissió, l’autencitat, la confiança que generen i la identitat de l’elector. Les qüestions polítiques específiques només són un medi per expressar simbòlicament els valors. Llavors succeeix que davant dels diferents temes les persones som una barreja de concepcions, principis i valors: assumim a la vegada aspectes progressistes i conservadors. Cadascú en una proporció i intensitat diferent.

El disseny de les campanyes i els missatges electorals han de partir d’aquest biconceptualisme i el que representa. Les estratègies electorals han de buscar mobilitzar les pròpies bases partidistes, sense renunciar a atraure els electors indecisos. Per fer-ho no cal mentir, distorsionar, enganyar o pretendre que els candidats aparentin el que no són. La temptació d’aparentar el que no és sorgeix del mite dels electors indecisos o de la creença del centre polític. Lakoff sosté que el centre ideològic o polític no existeixen. En realitat el que hi hs son molts tipus de persones fortament biconceptuals. Que es mobilitzen en un sentit o un altre segons quines siguin les coses que se’ls proposa. Interessant reflexió que caldria tenir-la més present. Sobretot per adonar-nos que, junt a l’obra feta els electors orienten els seus vots per principis i valors.

divendres, 27 de febrer del 2009

Colònies interiors

La integració dels immigrants no és un procés fàcil. Altres països amb més recorregut històric sobre aquesta qüestió han tingut moltes dificultats per combatre l’exclusió social associada a la immigració. Els models basats en la multiculturalitat, assimilació, meelting pot i variants, han estat revisats per les seves limitacions. Els països que els han aplicat han tingut dificultats serioses en la integració dels immigrants. A casa nostra s’ha explorat un camí diferent: la interacció. Aquest model, que assumeix aspectes dels anteriors, té un perfil propi sobre com desenvolupar la integració dels immigrants.

L’èxit de la interacció depèn de les seva comprensió justa per part dels diferents agents implicats. No ajuda, per exemple, considerar els immigrants membres d’una colònia interior captiva de les voluntats i interessos dels països d’origen. Accentuar les diferències per damunt de les coincidències es com donar un llumí a un piròman. Insistir en les singularitats fins condicionar els comportaments és una limitació que pot portar més problemes que beneficis. Per sort, els immigrants reals han fet de la interacció una experiència vital. Es viu i es treballa a Catalunya sense supeditacions a l’exterior. Tampoc ajuda a la integració, la transposició de les dinàmiques de la proposta geopolítica d’Aliança de Civilitzacions a l’àmbit de la immigració. El problema de les nostres ciutats no és el diàleg de civilitzacions. Es un problema més complex que es formula en polítiques efectives d’igualtat d’oportunitats també pels immigrants i amb un reconeixement explícit del valor de la diversitat. Tot això permet avançar cap a la interacció real de catalans que tenim diferents procedències culturals, però compartim la voluntat comuna de construir una societat diversa i cosmopolita. Sense que això comporti renunciar als valors que la identifiquen i la diferencien.

Tots els que vivim a Catalunya formen part d’un sol país sense cap dependència exterior. Cert que alguns catalans tenen uns referents culturals que estan en part arrelats a tradicions d’altres països. No és pot negar aquesta realitat. Però cal situar-la en l’horitzó d’un projecte comú construït per persones que han fet de la societat catalana el lloc on viure amb la seva família i que van de vacances on volen.

dijous, 26 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. VIII part

Els catòlics compromesos que tenen responsabilitats polítiques han de transmetre als seus pastors que l’acció de govern ajuda a construir el Regne de Déu. En aquest itinerari sorgeixen conflictes perquè intervenen decisions que afecten als valors que sustenten la vida. En alguns casos, es tracta de valors associats a problemes que han acompanyat a la història de la humanitat des de sempre. En altres ocasions són nous valors que sorgeixen pel progrés de la societat, la transformació de comprensió dels fenòmens socials i el progrés de la ciència, especialment de les biotecnologies. El governant es troba al davant d’un univers nou que exigeix una resposta política que, en part, comporta un posicionament sobre l’àmbit dels valors i els principis.

La mirada al món dels valors comporta obrir una nova perspectiva a l’acció política. L’excessiva preocupació per resoldre els aspectes bàsics del bon funcionament de la societat havia despreocupat massa la política del discurs sobre els valors. Ara ja no és així. Els governants parlen i decideixen sobre qüestions que afecten al món dels valors. Per això poden sorgir tensions entre l’acció de govern i l’Església catòlica, com amb altres confessions religioses, en la mesura que aquestes institucions estan orientades, per identitat, en la construcció dels valors que humanitzen la societat. Polítics i pastors han d’assumir aquests conflictes amb esperit dialogal i constructiu.

dimecres, 25 de febrer del 2009

Dimecres de cendra

Avui s’obre el temps de Quaresma. He llegit el missatge quaresmal de Benet XVI. Al inici de la seva reflexió, el Sant Pare recorda que la Quaresma és un camí de preparació espiritual més intens, la litúrgia ens torna a proposar tres pràctiques penitencials —l’oració, el dejuni i l’almoina— a las quals la tradició bíblica cristiana dóna un gran valor per a disposar-nos a celebrar millor la Pasqua.

Les tres pràctiques penitencials m’evoquen l’esperit religiós del Ramadà. Durant un més, menys temps que els quaranta dies cristians, l’Islam proposa que els musulmans practiquin l’abstinència, preguin, facin almoina i llegeixin més intensament l’Alcorà. Tot i que l’abast de l’abstinència musulmana és més ampli que la cristiana, les pràctiques penitencials són molt similars.

La celebració de la quaresma i la festa de la Pasqua poden ser bons moments perquè les comunitats cristianes convidin als catalans musulmans a conèixer el valor d’aquests moments litúrgics.

dimarts, 24 de febrer del 2009

Germinans Germinabit i els passamuntanyes

Novament es dona la situació del que ofèn es sent ofès. Germinans Germinabit continua amb les seves obsessions. Ara són l’Antoni Matabosch, la Fundació Maragall i el periodista Oriol Domingo. Puntualment Religión en Libertad i en Francisco José Fernández De la Cigoña l'han replicat en els seus blogs. Aquest comentarista, ha diferencia dels autors de Germinans Germinabit, dóna la cara. Cert que el seu pensament és ultraconservador però dóna la cara como també ho fa Jiménez Losantos a la COPE. Tots dos tenen valor. Els de Germinans Germinabit no. S’amaguen en l’anonimat.

Tot el debat que calgui, però sabent amb qui. No és pot parlar i escoltar rostres tapats en passamuntanyes. L’anonimat fa perdre una condició bàsica per tot debat democràtic: assumir la responsabilitat de les idees. Germinans Germinabit no pot acusar a ningú de negar el dret a expressar-se. Són ells qui la neguen cada dia quan s’emparen en l’anonimat, manipulen la informació i tergiversen els fets. La Fundació Maragall no va decidir, com diuen els de Germinans Germinabit, demanar a l’espiscopat català que es pronuncii sobre la seva web. Això ho va dir l’Oriol Domingo, ponent de la seva sessió mensual d’anàlisi de l’actutalitat informativa. Fou ell el que pronuncià aquestes paraules. Per cert, quan la Fundació Maragall va demanar-me a mi fer la mateixa sessió, vaig criticar amb la mateixa contundència com faig ara a Germinans Germinabit. En els dos casos les crítiques tenen noms i cognoms. Quins són els noms i cognoms dels autors de Germinans Germinabit?.

En matemàtiques existeix el principi de relació transitiva. (Si A= B i B=C, llavors A=C). Això aplicat al tema que ens ocupa expressa el següent. Si Germinans Germinabit és lloat per Francisco José Fernández De la Cigoña, i Francisco José Fernández De la Cigoña lloa als lefebristes llavors Germinans Germinabit lloa als lefebristes. Alerta amics, no podem ser còmplices de les relacions transitives. Es hora d’actuar i de debatre amb qui sigui. Però sense passamuntanyes.
(Traducción)
Nuevamente se da la situación de quien ofende se siendo ofendido. Germinans Germinabit continúa con sus obsesiones. Ahora son Antoni Matabosch, la Fundación Maragall y el periodista Oriol Domingo. Puntualmente Religión en Libertad y en Francisco José Fernández De la Cigoña lo han replicado en sus blogs. Este comentarista, ha diferencia de los autores de Germinans Germinabit, da la cara. Cierto que su pensamiento es ultraconservador pero da la cara como también lo hace Jiménez Losantos en la COPE. Los dos tienen valor. Los de Germinans Germinabit no. Se esconden en el anonimato.
Debate, todo el que haga falta, pero sabiendo con quién. No se puede hablar y escuchar a rostros tapados con pasamontañas. El anonimato hace perder una condición básica por todo debate democrático: asumir la responsabilidad de las ideas. Germinans Germinabit no puede acusar a nadie de negar el derecho a expresarse. Son ellos quienes lo niegan cada día cuando se amparan en el anonimato, manipulan la información y tergiversan los hechos. La Fundación Maragall no decidió, como dicen los de Germinans Germinabit, pedir al episcopado catalán que se pronunciara sobre su web. Esto lo dijo Oriol Domingo, ponente en su sesión mensual de análisis de la actualidad informativa. Fue él quien pronunció estas palabras. Por cierto, cuando la Fundación Maragall me pidió a mí hacer la misma sesión, critiqué con la misma contundencia como hago ahora a Germinans Germinabit. En los dos casos las críticas tienen nombres y apellidos. ¿Cuáles son los nombres y apellidos de los autores de Germinans Germinabit?.
En matemáticas existe el principio de relación transitiva. (Si A= B y B=C, entonces A=C). Esto aplicado al tema que nos ocupa expresa lo siguiente. Si Germinans Germinabit es alabado por Francisco José Fernández De la Cigoña, y Francisco José Fernández De la Cigoña alaba a los lefebristes entonces Germinans Germinabit alaba a los lefebristes. Alerta amigos, no podemos ser cómplices de las relaciones transitivas. Es hora de actuar y de debatir con quien sea. Pero sin pasamontañas.

dilluns, 23 de febrer del 2009

Inici de reflexió sobre la reforma de la llei d’avortament

Hi ha vàries raons per repensar l’actual llei d’avortament: un nombre elevat d’avortaments; la poca reflexió sobre aquest fet; l’error de pensar que l’avortament és nomes una qüestió privada; i la inquietud ètica que provoca aquest tema.

D’entrada una afirmació inqüestionable: el dret a la vida és un dret fonamental. La legislació ha de protegir l’ésser humà en els moments de la seva màxima debilitat i precarietat. Primer tema obert: quan l’embrió pot considerar-se persona?. El debat sobre aquesta pregunta ha de tenir una premissa compartida: l’embrió humà té un estatut ètic que obliga a la seva protecció.

La segona consideració afecta a la realitat. El 97% d’avortaments a Espanya no es corresponen als supòsits establerts per l’actual llei. Què cal fer?. Si la proposta és anar cap una llei de terminis, el que cal és deixar clar des de quina perspectiva es fa aquest canvi. En cap cas, la llei d’avortament ha de convertir en un bé el que èticament és reprovable. Per això cal una llei pragmàtica i molt poc ideològica. Assumint que els terminis han de ser socialment assumibles. No cal anar més enllà del que la societat pot entendre.

L’avortament té una inqüestionable lectura de gènere. Però també s’ha d’assumir que l’embrió té una realitat diferent a la dóna gestant; que la decisió d’avortar genera un qüestió de consciència entre els drets de la dóna i els de l’embrió; i, en molt casos, és una decisió que afecta a una parella i a la comunitat social implicada en donar-li suport.

Les consideracions ètiques han d’estar presents en el debat polític sobre aquest tema, però no es pot identificar el codi moral particular amb el codi penal. No es pot pretendre convertir el conflicte moral a un delicte.

Cal anar més enllà de les necessàries reformes legals i proposar polítiques públiques actives per reduir el nombre d’avortaments. L’avortament no és un bé. Cal assumir la seva gravetat i fer tots els possibles per evitar els embarassos no desitjats. L’acció de govern ha de convertir aquest objectiu en una política pública preventiva. S’ha de fer amb una visió pragmàtica i poc orientada a la confrontació de principis que ja se saben poc coincidents. Només es podrà avançar cap una nova manera de comprendre l’avortament si deixa de considerar-se una qüestió privada i s’entén cop una qüestió pública.

diumenge, 22 de febrer del 2009

Berlusconi inventa el Somatén i es carrega l’Estat de Dret

Berlusconi dinamita l’estat de dret inventant el Somatén a la italiana mentre la sinistra està de vacances. Es cert que cal avançar cap una democràcia participativa i deliberativa (democracia 2.0), però l’exercici de l’autoritat no és pot delegar ni fer-lo participatiu. L’autoritat pública, junt als controls del poder judicial, és la defensa que tenim els ciutadans davant dels abusos del poder. Berlusconi no ho entén així. La idea del Somatén ha estat la ràpida resposta de Berlusconi a la indignació popular després d’un episodi de violència sexual protagonitzat per immigrants.

Molt haurien de canviar les coses perquè aquestes patrulles cíviques no anessin a la cacera de l’immigrant. Així ho pensen també des del Vaticà. El secretari del pontifici consell per la immigració ha criticat el decret llei de Berlusconi. L’ús del decret llei com a instrument de govern demostra el menyspreu que té “il Cavallieri” pel joc democràtic. Ell no ho dissimula quan justifica un nou ús del decret llei: “el temps en que el Parlament italià aprova les lleis està a la vista de tothom”.

Que es pot esperar de Berlusconi, un fatxenda de tres al quarto, ric i manipulador de l’opinió pública o de la justícia, especialment si això li permet quedar incòlume de les sospites judicials que envolten el seu patrimoni. Si algú vol entendre les connivències del poder polític italià amb la cara oculta de la magistratura i els poders opacs de l’estat que vagi a veure Il Divo. S’entén tot.

dissabte, 21 de febrer del 2009

La societat postsecular

En els darrers anys és notori el retorn progressiu de la religió a l’esfera pública. Aquest retorn no és un fenomen exclusiu de la nostre societat, es dóna també a nivell internacional. La major presència de la religió en l’espai públic obliga a repensar les relacions entre l’esfera política i la religiosa, i quin ha de ser el paper de la religió en el debat públic. Avui hi ha nous paràmetres que fan que aquest debat sigui diferent el sostingut anys enrere. La forta pluralitat religiosa de les societats contemporànies introdueix una nova perspectiva a aquesta reflexió.

La presència de la religió en l’esfera pública ha tingut com a conseqüència un reforçament de les posicions més laïcistes, així com l’aparició d’enfrontaments ideològics entre els sectors més tancats de les esglésies cristianes i els sectors més laïcistes de la societat. La revista de debat polític FRC (Fundació Rafel Campalans), conscient de la importància d’aquestes qüestions dedicà el tema central del seu número 17 (tardor 2008) a reflexionar sobre el rol que poden jugar les confessions religioses en les societats contemporànies i les relacions que es donen entre les religions i el govern de la societat.

En aquest número vaig publicar l’article “La societat postsecular”. És una reflexió sobre el paper de la religió en la societat moderna i la transformació del propi concepte de secularització. El monogràfic de la revista es completava amb una article del filòsof britànic John Gray que critica l’ateisme i les ideologies que pregonen l’expulsió de les religions de l’esfera pública. Un article del filòsof i diputat al Parlament de Catalunya, Antoni Comín, que defineix 9 tesis bàsiques sobre la religió des del socialisme i proposa una nova aliança entre el progressisme reformista i una visió oberta de les religions com antídot contra els fonamentalismes. El darrer article Mohammed Chaib, també diputat al Parlamen, sobre la relació concreta entre les comunitats musulmanes a Catalunya i les administracions públiques en el marc de la “laïcitat positiva”.

divendres, 20 de febrer del 2009

Identitat, presència i catalanitat

Cóm es pot enfortir el catolicisme a Catalunya?. Quasi bé hi ha tantes respostes com persones que es formulen aquesta pregunta. Voldria donar la meva visió de la qüestió. En primer lloc, cal afirmar la identitat cristiana catòlica avui. Això porta a repensar aspectes importants de la fe a llum de les noves realitats de la societat. Fa anys un grup de monjos joves de Montserrat escriviren “Repensar la nostre fe”. Crec que ara cal seguir el mateix camí.

Cal donar testimoni de l’esperança cristiana en una societat secularitzada. Això és així i no és possible un retorn a temps passats. Cal proposar els nostres valors i principis a les persones que avui poden estar cercant Déu. Creure és donar testimoni de la fe de creure allí on la realitat sembla negar-li tota possibilitat. Allí on es nega la justícia i la fraternitat, la solidaritat i l’amor.

Finalment, la fe és una experiència personal i comunitària que és viu i s’expressa a través d’uns patrons culturals. Per això l’experiència creient es troba arrelada en els amplis sentits de la realitat catalana. Catalunya avui és el nostre espai de significació de la missió. En sentim catòlics des de la realitat de Catalunya i des d’ella ens obrim a l’experiència creient al costat d’homes i dones d’altres confessions i creences.

Com podeu comprovar, ser cristià catòlic ara i aquí és un problema d’IPC.

dijous, 19 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. VII part

Els pastors creuen que és bo i necessari per l’Església l’existència del pluralisme polític dels catòlics. Són conscients que cal fomentar el compromís polític dels catòlics i donar-li un determinat accent cristià. No es tracta d’adjectivar la política amb el mot cristià, però sí imprimir una orientació que sigui coherent amb els principis genèrics socials del cristianisme. Quins són aquests principis?

En primer lloc, afavorir una concepció de la política més integradora. Cal defugir la defensa d’aspectes parcials o de visions partidistes de la realitat. Els polítics cristians no han d’aprofundir les diferències; han de procurar l’enteniment i per això han de destacar les coincidències entre les diferents lectures polítiques dels fets socials.

En segon lloc, els polítics cristians han de defensar la llibertat religiosa com expressió bàsica del principi general de la llibertat. El reconeixement de a llibertat religiosa no ha de comportar diluir el pes de la tradició religiosa catòlica en la realitat social espanyola.

Finalment, cal reconèixer l’existència d’una estreta relació entre democràcia i moral. És cert que l’acció de govern comporta cercar el màxim consens, però això no ha de comportar sacrificar uns valors morals objectius que cal respectar com a patrimoni comú.

dimecres, 18 de febrer del 2009

La COPE no aprova el test Lombardi

L’altre dia el Pare jesuïta Federico Lombardi, director de la Sala de Premsa de la Santa Seu, de la Ràdio Vaticana i del Centre Televisiu Vaticà, presentà una ponència a l’Assemblea de Delegats Diocesans de Mitjans de Comunicació Social. De la seva intervenció voldria destacar resumidament algunes de les seves propostes.

Sobre el criteris fonamentals de la visió cristiana de la informació el pare Lombardi proposà els següents: a) Servei a la veritat i a l’objectivitat. Saber oferir les dades dels problemes i ajudar a les persones a reflexionar sobre les seves causes. La informació no ha d’estar guiada per interessos econòmics, polítics o ideològics; b) Servei a una visió de la realitat que no exclogui a Déu. Des d’aquest punt de vista és molt significativa la jerarquia de les notícies, l’ordre amb que es donen. Cal ajudar a les persones d’avui a posar ordre en la manera de veure les coses i els esdeveniments, a distingir allò que és important i greu d’allò que ho és menys; c) Servei a la justícia. Cal prestar particular atenció a les àrees més pobres i a les guerres oblidades. L’Església té la gran possibilitat de tenir una visió més justa dels problemes; d) Servei a la pau. Cal procurar, sempre, d’afavorir la comprensió i el diàleg entre les diverses posicions i els diversos pobles i no accentuar les contraposicions. Cal emprar sempre i amb decisió un llenguatge respectuós cap als demés, equilibrat i no agressiu, capaç d’inspirar serenitat de judici i comprensió recíproca.

En relació a les actituds i les qualitats del comunicador eclesial el pare Lombardi també és clar. Considera que el comunicador eclesial és aquell que encarna la comunicació pública del pensament, els judicis i les eleccions de la comunitat eclesial. Per fer-ho ha d’emprar un llenguatge clar, simple i comprensible. Ha de ser sempre verídic i clar. Ha de saber contenir-se de tal manera que ha d’evitar fer créixer les onades de l’agitació, o no deixar que es difonguin àmpliament informacions falses o inexactes, que després són difícils de rectificar.

Finalment, el pare Lombardí considerà que la comunicació ha d’estar al servei de la comunicació eclesial a tots els nivells. Els instruments de comunicació social catòlics són instruments fonamentals per la construcció de la comunitat cristiana i de la més àmplia comunitat humana. Cal animar a les publicacions de premsa, ràdio o televisió diocesans o de major abast a avaluar la seva qualitat i utilitat.

D’acord amb els criteris exposats, no crec que la COPE aprovés l’examen de qualitat i utilitat proposats pel pare Lombardi.

dimarts, 17 de febrer del 2009

Valors per un temps de crisi

La crisi financera té uns efectes tant profunds que, per tal de recuperar la confiança ciutadana en el sistema econòmic, caldrà introduir importants canvis econòmics i socials. Aquesta crisi ha robat el futur de moltes persones i ha agreujat les incerteses del present. S’han fet moltes reflexions sobre l’origen d’aquesta crisi. Existeixen moltes opinions que creuen que a la base d’aquesta crisi hi ha un problema de valors. Els experts consideren que en el món financer han dominat pràctiques basades en la condícia, l’avarícia, l’engany, la desconfiança, la manca de noblesa moral i la injustícia generada per la recerca de guanys ràpids a qualsevol preu.

Recentment la Facultat de Teologia a reflexionat sobre “La situació econòmica global. A la recerca d’uns criteris ètics”. Han estat dos dies d’una rica reflexió feta per experts de primera línia. Michel Camdessus, gobernador honorari del Banc de França, va assenyalar com a valors bàsics per sortir de la crisi: la responsabilitat i la solidaritat, i el sentit de ciutadania mundial. També va reclamar una veritable revolució ètica. Ricard Fornesa, president de Criteria Caixa, va recolzar la incorporació de criteris ètics a la gestió econòmica i recuperar els valors de l’esforça i el treball.

Per la seva part, el cardenal de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, val dir que cal trobar solucions a la crisi “també en el camp dels grans valors i grans principis socials, molts dels quals tenen el seu origen en l’Evangeli. Es tracta d’anar creant una cultura de la responsabilitat, de l’amor i de la solidaritat”. Perquè, afirmà el cardenal, la crisi pot atribuir-se a mecanismes econòmics, financers i socials injustos. Les reflexions feta a la Facultat de Teologia estan perfectament alineades a la vindicació dels grans valors de l’Església catòlica feta pel President de la Generalitat, José Montilla, a les portes de la catedral de Tarragona, en ocasió de la cloenda de l’any jubilar de Sant Fructuós. El President Montilla afirmà que “cal emfatitzar aquells valors, que tenen la seva arrel en l’Església catòlica, com són la llibertat i la justícia, l’esforç i la solidaritat. Valors que cobren especial importància en els temps de crisis ”.

dilluns, 16 de febrer del 2009

L’art de la Franja i el tic-tac-toe

El tic-tac-toe és un senzill joc d’estratègia molt fàcil de jugar. També és coneix com tres en ratlla. Penso que aquesta és la millor solució a aplicar per resoldre el conflicte de les obres d’art de la Franja de Ponent. El camí no és la demanda civil o penal. Cal consens i acords sòlids. Però, per obtenir-los, cal una altra estratègia per canviar de perspectiva a fi de que totes les parts implicades sentin que han guanyat, Les obres d’art ni poden associar-se a una qüestió d’identitat, ni la unitat museística ha d’impedir adoptar una solució que faciliti el gaudi a tots els ciutadans d’aquell territori.

Per trobar el consens ni la diòcesi de Barbastre-Montsó ha d’exigir l'entrega prèvia de totes les obres, ni la diòcesis de Lleida ha de pretendre que el museu diocesà i comarcal sigui l’únic àmbit territorial on exposar-les. De la mateixa manera, les autoritats eclesiàstiques han d’assumir que la resolució de la Signatura Apostòlica té possibilitats de ser imperfecta perquè ara hi ha documents que testifiquen quina és la propietat d’algunes obres. En aquest cas, serà possible jugar el titc-tac-toe malgrat la inhibició del Tribunal de la Rota.

La solució del conflicte no està en la via judicial. Cal tornar a repensar les vies eclesiàstiques que permetien aplicar el sentit del decret del nunci Lajos Kada. Per generar consens és precís tornar el problema als seus orígens i netejar-lo de les contaminacions posteriors. Són possibles solucions imaginatives que preservin el valor simbòlic de les peces, la unitat museística i garanteixin que totes les persones d’ambdues diòcesis puguin gaudir de tot el ric patrimoni cultural que té l’Església catòlica a les diòcesis de Lleida i Barbastre-Montsó. Només cal saber escollir amb qui jugar al tic-tac-toe.

diumenge, 15 de febrer del 2009

La comunitat jueva ATID creix

Avui he assistit a la plantada d’una olivera a l’entrada de la que serà la futura seu de la comunitat jueva ATID. Ha estat un acte senzill, però ple de significat i escalf humà. Durant aquesta celebració s’ha parlat del valor de sentir-se comunitat. Aquest diumenge , com l’altre dia en la celebració del shabat a la Comunitat Israelita de Barcelona, he copsat la significació que pels jueus té sentir-se membres d’una comunitat. Gràcies a aquest sentiment la seva religió ha perdurat al llarg dels anys, especialment en els moments més durs per ells.

He experimentat com la comunitat religiosa és una espai d’acollida càlida. On les persones es senten partícips d’un projecte compatit, hereus d’una història comuna que els projecte cap el futur. Aquests és la significació hebrea de la paraula Atid. Per això, la sinagoga no és només l’espai de culte: és el lloc on la comunitat elabora el seu sentiment de pertinença. Gràcies a esser un espai càlid de trobada els adults transmeten als nens i als joves el valor de sentir-se jueus. Per això, qui presentava l’acte esmentà que l’olivera evocava els dos arbre del paradís, un dedicat a la saviesa i l’altre a la vida. Un permetia discernir el bé i el mal,i comprendre la profunditat interior; l’altre era l’arbre que donava vida a la comunitat.
Aquesta reflexió, centrada avui en la comunitat jueva és extensible a les altres religions. Elles han de proporcionar al seus membres espais de trobada càlida. Espais en els quals les persones es senten membres d’una comunitat que celebra una fe, practica la misericòrdia, reconforta l’esperit recordant el passat a través de la memòria i convida a avançar cap el futur a través de l’esperança

dissabte, 14 de febrer del 2009

La nova immigració i la transformació urbana

L’exposició “Barcelona connectada, ciutadans transnacionals”aporta unes dades bens eloqüents sobre l’impacte urbà de la nova immigració. L’any 1975 l’àrea metropolitana de Barcelona tenia 2.984.000 habitants en 27 municipis. D’aquests 1.755.000 vivien a la ciutat de Barcelona. Un 48% dels habitants metropolitans havien nascut fora de la província (44% fora de Catalunya). A Barcelona, Ciutat Vella fou sempre la porta d’entrada d’alguns immigrants i d’altres anaven a les zones de barraquisme de la perifèria fins que foren substituïdes pels barris residencials a l’entorn de la ciutat o en els nuclis urbans veïns. Les successives onades migratòries des de l’any 1900 del segle passat transformaren el perfil de l’àrea metropolitana de Barcelona. Aquesta immigració augmentà la mobilitat dins d’aquesta àrea i augmentà les seves connexions amb l’exterior. Molts d’aquests immigrants retornaven periòdicament al seu lloc d’origen.

L’any 2007 la ciutat metropolitana té 3.150.000 habitants en 36 municipis, dels quals a Barcelona en viuen 1.595.000. La gran novetat de la composició social és l’increment de persones que han nascut fora d’Espanya: el 16%. La immigració dels últims anys ha vingut de tot el món. És una immigració diversa amb una formació i composició social amb molta més diversitat de les grans immigracions del segle passat. Molts dels actuals immigrants tenen una qualificació superior a la requerida per la feina que desenvolupen.

Si Ciutat Vella de Barcelona ha estat de nou una porta d’entrada de la nova immigració, no l’assumeix tota. Amb els anys, una part d’aquesta immigració, a mesura que es consolida el reagrupament familiar (entre 2005 i 2007 hi ha hagut 15.000 reagrupaments), s’escampa per altres barris i en la pròpia àrea metropolitana. Gràcies a l’ocupació disseminada pel territori la nova immigració no ha afavorit l’existència de concentracions massives d’immigrants dins de la trama urbana.

En record de l'Antoni Farrés

Ha mort un amic, l’Antoni Farrés. Feia molts anys que es coneixíem. Havíem tingut somnis similars i junts havíem alimentat les mateixes esperances. Era un gran home. Responsable i auster. Testimoni de coherència i vehement defensor de la justícia. He tingut el privilegi de poder acomiadar-me de forma entranyable a l’entorn d’una taula envoltat d’altres amics en la que fou la seva penútima sortida de casa seva. El vaig veure somriure i vaig escoltar els seus futurs projectes. Era reconfortant el seu optimisme, malgrat que tots sabíem que li quedaven poques setmanes de vida. Però, malgrat aquesta inexorable finitud, va voler-vos transmetre la seva voluntat de viure. Fou emotiu compartir la seva il·lusió quan explicà que volia escriure la història dels primers alcaldes democràtics. Aquest projecte mobilitzava la seva energia interna.

En el recordatori editat per l’Ajuntament de Sabadell, un punt de llibre, es reprodueix un fragment del discurs de comiat del Toni com alcalde de Sabadell el 30 de juny de 1999. Les seves paraules foren: “Manllevant una frase de sant Pau crec poder dir: he fet un bon combat, per Sabadell, pels meus conciutadans, per una societat socialment equilibrada (...) he acabat la cursa, pel meu país, per la reconstrucció nacional de Catalunya, per la recuperació de la llibertat i la democràcia (...) he conservat la fe en el combat irrenunciable per una societat més justa, més lliure, més igualitària, més solidària i més feliç”.

El seu combat, és també el meu combat. Adéu Toni.

divendres, 13 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. VI part

Seguint les reflexions pastorals sobre la el diàleg entre governants i l’Església catòlica cal abordar l’aspecte de la caritat política. Des de la diversitat d’opcions obertes a la consciència cristiana, el catòlic troba l’existència d’una caritat política comuna en la majoria de forces polítiques. Hi ha una transversalitat de la presència dels valors cristians en l’acció política. Els cristians tenen la llibertat d’optar, dins d’aquesta pluralitat d’opcions, aquella que, en consciència, creuen més coherent amb els seus valors i que aporta les solucions polítiques jutjades com les més adients.

Aquests solucions han d’orientar-se a portar al màxim de bé a la societat. Es en aquest judici quan poden sorgir dificultats alhora d’interpretar quin el sentit i la profunditat d’aquest bé. La pregunta també es planteja en la consciència dels cristians. En el primer cas, si els pastors de l’Església tenen una opinió particular l’han d’expressar. Com els cristians han de procurar seguir el que en el seu discerniment creguin més oportú. En cap cas, això ha d’interpretar-se com un trencament de comunió eclesial. Certament, entre les orientacions pastorals i les consciències personals poden sorgir tensions. Però aquestes han d’expressar-se en el si de l’Església en tota naturalitat i, en el cas de la consciència personal, trobant les vies oportunes de discerniment. Sabedors de que, malgrat les aparents dificultats que poden donar-se entre les opcions personals i les orientacions pastorals existeixen llocs comuns de trobada entorn als valors bàsics que fonamenten la societat: la promoció de la justícia, el servei als pobres, l’equitat, la reconciliació i el perdó. La presència política dels cristians, sigui quina sigui la seva adscripció, ha de servir per facilitar l’enteniment i el diàleg polític. Pastoralment es necessari que els polítics cristians abandonin les desqualificacions, les crispacions i els odis.

dijous, 12 de febrer del 2009

El risc de ser pakistanès

Ser d’origen pakistanès comença a ser un risc. Un detingut per qualsevol motiu d’origen pakistanès ràpidament es acusat d’estar vinculat a una organització terrorista islàmica. Darrerament a Barcelona s’han viscut dues situacions que demostren amb quina facilitat els medis de comunicació “imputen” a unes persones. La detenció d’uns pakistanesos per presumpta frau fiscal o per falsificació de passaports ha estat vinculada pels medis de comunicació a obscures connexions terroristes. Pocs dies després, les coses s’ha aclarit i els presumptes dilectes s’han convertit en imputacions penals pels delictes suposats, però no per terrorisme. Però el mal ja està fet. A l’imaginari col·lectiu ja s’ha construït el relat que estigmatitza a un col·lectiu que el fa sospitós de terrorisme.

És veritat que pot haver-hi algun ciutadà d’origen pakistanès vinculat a alguna trama terrorista. Les evidències ho demostren. Però, qualsevol ciutadà, i els pakistanesos també, tenen presumpció d’innocència. No cal jutjar-los, o linxar-vos, prèviament en els tribunals de paper. Caldria practicar una millor verificació de les fonts i no deixar-se portar per la seducció de tenir més columnes en una plana del diari. Imputar falsament a unes persones és un problema, no només per qui ho fa o pateix, sinó també pel conjunt de la societat. Perquè això alimenta ressentiments o sospites que no ajuden a la convivència. Cal exigir més responsabilitat alhora de fer circular notícies de feble veracitat. Una possibilitat, per tal d’evitar la maledicència, és no publicar aquelles informacions que es consideren de baixa fiabilitat.

dimecres, 11 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. V part

La trobada de l’ Església catòlica amb governants té un lloc comú quan els protagonistes són bisbes i catòlics compromesos activament amb la política. Pot semblar un fet insòlit, però hauria de considerar-se una activitat normal. Quasi eclesial. Ja que no és un fet estrany que polítics cristians es trobin amb els seus bisbes per contrastar experiències. Especialment quan el compromís eclesial i polític es viu en circumstàncies difícils.

Des de l’orientació pastoral és propi que els pastors de l’Església proposin que el fet cristià il·lumini el comportament humà en totes les seves dimensions: des del treball pastoral del bisbes fins el compromís polític del cristians. La participació política és una obligació derivada de la caritat cristiana. Es una manera de fer palesa la justícia i la misericòrdia presents en la professió de fe cristiana. Tot admetent que el compromís polític té autonomia pròpia en relació al punt de vista eclesial, no és menys cert que els catòlics en la vida política han de viure el seu compromís en coherència amb la seva consciència personal il·luminada pels principis evangèlics. En el camp d’aquest consciència personal el catòlic viurà el diàleg entre raó i aquests principis evangèlics. En la seva consciència, el catòlic descobrirà l’existència de múltiples contingències derivades de la pluralitat d’opcions polítiques. No hi ha cap d’elles que pugui atribuir-se la representació exclusiva dels principis evangèlics. No hi ha cap partit polític que es pugui incorporar en la seva denominació el nom de cristià. Tampoc el polític catòlic ha de pretendre des de l’autonomia de l’acció política ser el braç secular en la defensa dels interessos de l’església.

dimarts, 10 de febrer del 2009

Vespres ortodoxes

L’altra dia vaig participar en les vespres de la parròquia ortodoxa de la Protecció de la Mare de Déu (carrer Aragó 181 de Barcelona) en ocasió a la vigília de la festa de Santa Eulàlia. Festivitat molt celebrada en aquesta comunitat on els cristians ortodoxes catalans d’origen i eslaus de tota mena celebren en llengua catalana la seva fe. Abans de començar la litúrgia, una nena, de no més de quatre anys, demanà a la persona que m’acompanyava que l’alcés, perquè no arribava per deixar una espelma encesa en record a la seva mare morta. A les esglésies ortodoxes cremen constantment espelmes com intersecció per demanar favors, agrair la bona salut o com a record dels difunts.

El gest de la nena va commoure. Amb el seu gest volia mantenir viu el record de la seva mare morta no feia massa temps. Ho feia amb tota naturalitat. Si miro al meu entorn em dóna la impressió de que no és recorda amb tanta naturalitat els morts. Més aviat el record dels morts es troba a la perifèria de la realitat i només és evocat en moments significats: en els enterraments i el dia de difunts. Fora d’aquests moments només tenim notícia de la mort com un element més del telenotícies o com un fet casual en una pel·lícula d’acció. La familiaritat d’aquestes notícies ens ha portat a banalitzar el misteri de la mort i perdre la noció de que la vida és una successió de morts que ens han precedit, de la mateixa que cadascú de nosaltres ho serà pels que venen després. Aquest sentiment de pertinença a una continuïtat històrica és el que permet mantenir viva l’evocació del record de la mort i no la seva banalització.

El memorial dels morts és encara viu en les comunitats religioses. Gràcies a ell es senten en continuïtat històrica d’un passat comú. La nostra societat està mancada d’aquests signes. Només, de tant en tant, alguna iniciativa solidari ens convoca a encendre algunes espelmes en record dels morts innocents per causa de la injustícia.

dilluns, 9 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. IV part

Els governants i l’Església catòlica es poden demanar mútuament la conveniència d’avançar cap a la polifonia interna. Els cristians han de poder expressar dins de les formacions polítiques els seus criteris ètics i assumir que poden haver-hi tensions entre aquests i algunes decisions polítiques. Tensions i dificultats que, en cada cas, es resoldran a partir de la pròpia consciència personal. El mateix pot esperar-se dins de l’Església catòlica. De forma especial cal que aquesta polifonia trobi el seu encaix dins dels òrgans col·legiats de l’episcopat. Els bisbes catòlics han de mostrar amb més decisió la seva pluralitat. De tal manera que la seva natural diversitat no pot quedar anul·lada per la capacitat comunicativa d’uns determinats bisbes.

La mútua polifonia facilitarà l’enteniment entre l’àmbit polític i eclesial. El reconeixement de la diferència i pluralitat interna ajudaran a millorar la qualitat del diàleg i facilitarà no generalitzar les opinions de l’església o de l’àmbit polític.

L’agenda política està plena, i cada cop ho estarà més, de temes que posaran en evidència l’existència d’aquesta polifonia. No es tracta d’amagar-la, sinó fer-la present a la societat. El reconeixement d’aquesta pluralitat no afecta negativament ni la unitat de l’església ni la cohesió de les forces polítiques. Al contrari, els enforteix.

diumenge, 8 de febrer del 2009

Diàleg intercultural

En una recent entrevista a La Vanguardia (dissabte 7 febrer 2009) el filòsof iraní Ramin Jahanbegloo, autor del magnífic llibre “Elogio de la diversidad”, deia: “no es pot parlar d’un diàleg entre cultures si prèviament no hi ha una cultura del diàleg. Llavors es tracta d’entesa mútua, empatia, compartir valors i fusionar horitzons, respectant la humanitat dels altres, al vida humana. Ser diferents no significa no poder parlar i trobar alguns valors que tots compartim. L’horitzó ètic és més important que el polític. I no es pot tenir un diàleg intercultural si no es té diàleg intracultural, en un sentit de diversitat dins de la pròpia societat”. En la mateix entrevista Jahanbegloo parla de la necessitat de perdonar i se tolerant per vèncer les ferides obertes per fets parlar en el passat. “La violència en el passat (diu aquest filòsof) l’engendren els prejudicis, els malentesos i estereotips”.
També parla dels conflictes religiosos. Sobre ells opina que “en els conflictes religiosos la pregunta original és per Déu i la veritat, però els disturbis religiosos es fan tan profunds que els creients obliden allò que creien i es tornen fonamentalistes. L’important no és el que creus sinó el que fas amb aquesta creença”. En relació al pensador jueu Isaiah Berlin, sobre el qual havia fet una conferència, afirma que sempre “havia defensat un pluralisme basat en l’empati, fet que ajuda al diàleg intercultural”.

dissabte, 7 de febrer del 2009

Eluana, Bertone i Joan Pau II

El debat italià sobre si ha de deixar-se morir a Eluana incideix de nou sobre l’actitud moral dels catòlics davant d’aquestes situacions. El cardenal Bertone abordà aquesta qüestió en la seva recent conferència del passat dijous 5 de febrer a Madrid. Al parlar del dret a la vida afirmà “la dignitat de l’ésser humà, el tema clau de tota la doctrina social de l’Església, implica, entre altre coses, el respecte a la vida des de la seva concepció fins el seu ocàs natural”. Les paraules del cardenal Bertone, “fins el seu ocàs natural”introdueix una nova perspectiva que pot ajudar als cristians a conformar un judici moral sobre aquest tema. Perquè, com diu mes endavant el propi cardenal, “en el dret a la vida ens trobem front a un panorama completament nou respecte a l’època en que fou aprovada la Declaració Universal, sobretot a causa del desenvolupament de les ciències i de les tecnologies, amb nombrosos instruments tècnics per decidir sobre la vida i sobre la mort”.

Efectivament, els progressos tècnics permeten allargar la vida fins a límits impensables anys enrere. El cas d’Eluana és un exemple d’aquesta situació, ja que les noves pràctiques mèdiques eviten que pugui morir com a conseqüència de l’ocàs natural. Si és així, quina és la decisió moral correcte que cal prendre?. Allunyar la vida d’Eluana del seu ocàs natural o deixar que la seva vida acaba de forma natural?. Hi ha una anècdota de Joan Pau II que dóna alguna orientació per respondre a l’anterior pregunta. Diuen que quan Joan Pau II estava molt greu els metges li proposaren tornar-lo a ingressar de nou a la policlínica Gemelli Llavors el papa preguntà: “això em curarà?”. Els metges respongueren que no. Davant d’aquesta resposta Joan Pau II digué “em quedo i em poso en mans de Déu”. Joan Pau II es quedà al Vaticà fins que li va arribar la mort com a conseqüència de la fi natural de la seva vida. L'exemple de Joan Pau II ens dóna criteris per comprende que alguns cops l'ús de les solucions terapèutiques pot allunyar a la vida de la seva fi natural.

divendres, 6 de febrer del 2009

Els protestants i la llei de llibertat religiosa

L’anunci de la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa ha obert moltes expectatives, inquietuds i interrogants. Poc a poc, es senten veus que opinen sobre aquest tema. Voldria parlar com veuen aquesta qüestió algunes sensibilitats protestants. Des del punt de vista protestant la revisió d’aquesta llei ha de servir per garantir un millor reconeixement de la diversitat religiosa i una millor defensa de la igualtat de les religions entre elles. Els protestants consideren que la llei ha de reconèixer la igualtat entre les religions com a garantia de la no discriminació, tant en els aspectes de presència en l’espai públic com en la relació de totes elles amb la societat, sense que això anul·li la necessitat d’un tracte equitatiu de cada una d’elles segons el seu pes i incidència en la realitat social.

Un altre aspecte a considerar és la naturalesa de la revisió d’una llei que resulta fonamental en l’ordenament jurídic del nostre país. En aquest sentit, no es considera pertinent englobar en una mateixa llei la llibertat de consciència i la llibertat religiosa. Són dues qüestions diferents. Mentre la primera contempla un dret individual que s’expressa de forma personal; la llibertat religiosa uneix el dret de la creença i amb la seva expressió col·lectiva. Per tot aquests protestants pensen que té més sentit que la llei reguli bàsicament l’expressió col·lectiva d’una llibertat, més que pretendre regular la pròpia llibertat de creença, ja que això està perfectament defensat per la pròpia Constitució, com ho està també la llibertat de consciència.

El punt de vista d’alguns protestants és suggerent.

dijous, 5 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. III part

La tercera reflexió té a veure amb la lleialtat. La qual es construeix a partir de la consideració i la transparència. Les relacions entre els governants i l’Església catòlica no poden fer-se a través dels medis de comunicació. Han d’haver-hi els canals de comunicació engrassats a fi que entre l’àmbit de la política i de l’església circulin els missatges amb claredat. El governant ha de considerar a l’Església com un agent social més i acceptar que, en matèries que li són pròpies, la comunitat de creients s’expressi amb veu pròpia a la societat. Sense que això sigui entès com una ingerència. De la mateixa manera, l’Església ha d’acceptar, en la mesura que es situa a l’escrutini de l’opinió pública, pugui ser criticada. Ambdues realitats, la política i l’eclesial, han d’assumir amb naturalitat aquesta relació sense malfiances.

Ja que l’acció de governar comporta saber crear consens entre els diferents actors polítics i socials, els governants han de saber construir aquest consens també amb l’Església catòlica. Això comporta dialogar, i com es deia en una altra reflexió, saber escoltar per tal que les iniciatives legislatives siguin sensibles al sentir dels diversos sectors socials. Per la seva part, l’Església catòlica ha de saber trobar els punts d’acord amb els governants a partir de la voluntat de construir el consens. A fi de fer-ho possible, les veus eclesials cal que siguin més propositives que impositives.

dimecres, 4 de febrer del 2009

No a la xenofòbia i la intolerància

A Itàlia un noi que s’avorria intentà cremar a un immigrant. Creia que això el distrauria. Volia entretenir-se comprovant quan temps trigaria en morir-se. Aquesta absurditat congela l’ànima. El gest d’aquest noi evidència la banalització de la vida humana. La notícia d’Itàlia no és una anècdota. Hi ha masses signes de que reneix la intolerància i l’odi a l’estranger. En ell es concentren pors, ires i descontents. A Anglaterra han estat els italians els que han patit la xenofòbia dels treballadors de les centrals nuclears; a Veneçuela han estat els jueus i a casa nostre hi ha hagut també incidents a l’entorn d’algunes sinagogues. No són successos aïllats.

Cal fer els esforços que calgui per combatre tota manifestació de racisme i xenofòbia. No cal esperar a que els esdeveniments vagin a més. Cal fer-ho quan encara és possible aturar la barbàrie de l’odi al diferent, de l’estranger o del que forma part d’una minoria. Sobre ells no es poden projectar les pors que es poden tenir per un futur incert i ple de riscos. Per construir el camí que ens ha de portar al futur que desitgem necessitem l'aportació de totes les persones que viuen a Catalunya. No podem haver-hi exclusions alhora de construir l’esperança.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha parlat d'aquests temes amb motiu de la seva trobada al Palau de la Generalitat amb el diplomàtic francès i únic membre encara viu del comitè redactor de la Declaració Universal dels Drets Humans, Stéphane Hessel. Amb aquest encontre a volgut reconèixer la seva “admirable trajectòria, forjada en la lucidesa davant els horrors de la guerra i el nazisme”. Stéphan Hessel, nascut fa 91 anys a Berlín, d’origen jueu, durant la Segona Guerra Mundial Hessel va formar part de la resistència francesa i va ser deportat als camps de concentració de Buchenwald i Dora. “D’aquella experiència en va saber extraure l’afany de treballar perquè aquella època tràgica no es tornés a repetir”, ha recalcat el President. Al complir els 60 anys de la Declaració, el president Montilla ha remarcat que els “drets humans constitueixen el referent ètic i moral del nostre temps i un imperatiu universal, més enllà de fronteres, ideologies o creences”. En aquest sentit, el cap del Govern ha advertit que “cal mantenir-nos alerta davant qualsevol vulneració dels drets humans o davant d’actes de xenofòbia, també a Catalunya”. “La societat catalana no es pot permetre cap vacil·lació quan es produeix una agressió als drets fonamentals o davant la intolerància d’alguns. En això serem rigorosos i exigents”, ha reblat. Per això el president ha assegurat que el Govern català “farà tot el necessari per protegir les persones, comunitats i col·lectius presents a Catalunya, amb els instruments que l’ordenament jurídic disposa i amb tota la força dels recursos i valors democràtics".

Fidel a la seva tradició, Catalunya ha de continuar sent un país de pau i concòrdia. En nosaltres està la possibilitat de seguir aquesta tradició.

dimarts, 3 de febrer del 2009

Avui arriba el cardenal Bertone,

Avui arriba el cardenal Bertone a Madrid. Pel que sembla serà una visita que modificarà les relacions entre l’Església catòlica i l’Estat espanyol. Però encara són conjetures. La fina diplomàcia Vaticana, pròpia d’un corredor de fons, ha preparat al detall aquesta visita. El cardenal Bertone ve acompanyat pel cardenal Cañizares. Aquests dos cardenals són els únics que estaran presents en les entrevistes més polítiques d’aquesta visita. On estarà el cardenal Rouco?. En principi no hi serà present. La seva absència resulta significativa. Se sap que mentre el cardenal Bertone intentava establir ponts amb el govern espanyol, tant pels aspectes interns com per les gestions a l’Amèrica Llatina, el cardenal Rouco organitzava un family day el 30 de desembre del 2007 que incomodà notablement a la Secretaria d’Estat i posà en perill les gestions de la diplomàcia espanyola a Cuba i altres països llatinoamericans on la Santa Seu estava obrint ponts. A partir d’aquests moments el cardenal Rouco resultà una persona a mantenir a una certa distància. La bel·ligerància política de Rouco, la incontinència verbal de la COPE han molestat profundament. A més, al Vaticà són conscients de que l’episcopat espanyol està escindit per la meitat entre els partidaris del cardenal Rouco i els seus crítics. La seva elecció com a president de la Conferència Episcopal i l’elecció del Secretari General evidenciaren la profunditat d’aquesta divisió. Aquesta divisió no és bona i, tot i que l'agenda política immediata pot recomposar una unitat de l'episcopat. El posicionament episcopal davant la modificació de la llei de l'avortament pot provocar aquesta nova unitat. Es té consciència de que és una unitat circumstancial i fràgil. Molt efímera.

El cardenal Rouco és conscient del discret paper que se li ha reservat en l’agenda de la visita del cardenal Bertone. Els gestos del seu d’enuig són ben eloqüents. Ha procurat rebaixar l’interès per aquesta visita. Intentà fer un senzill xeflis després de la conferència programa pel dijous al matí. Només la prudent intervenció de la nunciatura reconvertí la petita recepció a la seu de la Conferència Episcopal en un dinar formal i ben organitzat a la Nunciatura. El cardenal Rouco tampoc s’ha esmerçat, com president de la Conferència Episcopal, per assegurar que els bisbes facin un buit a les seves agendes per anar a escolar al cardenal Bertone. S’ha avisat als bisbes tard i amb poca claredat. Més aviat donava la impressió que el cardenal Rouco no s’implicava massa en l’èxit d’aquesta visita. Com tampoc ha posat en marxa la maquinària comunicativa de la seva diòcesi per donar èmfasi l’estada del cardenal Bertone a Madrid. En paral·lel, les pàgines web properes al cardenal Rouco no deixen d’insistir que no hi ha cap fissura entre ell i el cardenal Bertone. De tal manera que, si algú creia que el Secretari d’Estat ve a llegir-li la cartilla al cardenal de Madrid era un error. Al contrari, diuen, el Secretari d’Estat ve a confirmar la línia seguida pel cardenal Rouco.

Ja poden dir el que vulguin, però a l’acabar la seva visita a Madrid el cardenal Bertone agafarà l’avió cap a Roma acompanyat del cardenal Cañizares. Mentrestant el cardenal Rouco es quedarà a Madrid.

dilluns, 2 de febrer del 2009

Catalunya, casa comuna pels jueus

Catalunya ha procurat ser un país acollidor pels jueus. Després d’anys d’exili, molts d’ells tornaren a Catalunya en recerca d’una llar, d’una història comuna. La nova comunitat jueva ha reconstruït els lligams amb els descendents d’aquells que un dia compartiren veïnatge en els calls de les ciutats i pobles catalans. Barcelona, Girona, Besalú, Tortosa i tants altres pobles tornaren a recuperar els noms jueus que un dia partiren emportant-se la clau de casa seva tot esperant el retorn.

A Catalunya el dolorós exili jueu ha pogut retrobar la llar prèvia a l’últim pas, el definitiu Alinyà, quan es farà realitat el darrer clam de la Pésakhle shaná haba’á birushalaim“ (l’any que ve, a Jerusalem). Mentrestant, Catalunya, a l’altre riba de la Mediterrània comuna amb el poble jueu, esdevenia el lloc tranquil on poder fer possible l’aspiració de moltes persones de viure, treballar en pau i seguir sentint-se jueus. La comunitat jueva ha viscut a Catalunya també els seus anys de foscor i silenci com ho feren molts dels conciutadans d’aquest país. La lluita quotidiana de la comunitat jueva per sobreviure, forma part del nostre memorial per la llibertat i la democràcia. Durant aquests anys els jues, vinguts de molts i diferents llocs, han volgut compartir amb altres persones la idea bàsica de sentir-se membres d’una comunitat arrelada a un país: Catalunya. Primer foren jeus a Catalunya, però després molts d’ells ja en sentien catalans jueus com, per alguns, ho foren també els seus avantpassats. Perquè ells són els legítims descendents de Salomó Ben Adret, de Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta) o de Nissim ben Rovèn; la seva cultura i la seva llengua hebrea i catalana són patrimoni cultural de Catalunya. Hem de sentir-nos satisfets de ser hereus d’aquests pensadors i juristes.

A Catalunya ha estat novament pels jueus el lloc per esperar i, mentrestant recuperar el seu passat, que també és el nostre passat comú. Com a catalans jueus han esdevingut una comunitat nova forjada per les il·lusions de persones i la voluntat de construir en aquesta terra una nova llar on compartir, en llibertat, la seva identitat i els seus valors. Després de moltes primaveres i hiverns Catalunya torna a tenir una important comunitat jueva. Han estat masses anys d’espera per poder tornar obrir les portes que la intransigència i l’odi antisemita havien tancat. Mes que mai, ens cal avui desfer aquests errors del passat i evitar que mai més els jeus puguin sentir-se incomodes a casa nostre. La pau i la convivència en concòrdia són patrimoni de tots els catalans, sigui quina sigui la seva creença.
(traducción)
Catalunya ha procurado ser un país acogedor para los judíos. Después de años de exilio, muchos de ellos volvieron a Catalunya en búsqueda de un hogar, de una historia común. La nueva comunidad judía ha reconstruido los lazos con los descendientes de aquellos que un día compartieron vecindad en las juderías de las ciudades y pueblos catalanes. Barcelona, Girona, Besalú, Tortosa y tantos otros pueblos volvieron a recuperar los nombres judíos que un día partieron llevándose la llave de su casa en espera del futuro regreso.
En Catalunya el doloroso exilio judío ha podido reencontrar el hogar previo al último paso, el definitivo Alinyà, cuando se hará realidad el clamor de la Pésakh le shaná habae á birushalaim” (el año que viene, en Jerusalén). Mientras tanto, Catalunya, a la otra orilla del Mediterráneo común con el pueblo judío, se convertía en el lugar tranquilo donde poder hacer posible le aspiración de muchas personas de vivir, trabajar en paz y seguir sintiéndose judíos. La comunidad judía ha vivido en Catalunya también sus años de oscuridad y silencio como lo hicieron muchos de los conciudadanos de este país. La lucha cotidiana de la comunidad judía para sobrevivir, forma parte de nuestro memorial por la libertad y la democracia. Durante estos años los judíos, venidos de muchos y diferentes lugares, han querido compartir con otras personas la idea básica de sentirse miembros de una comunidad arraigada a un país: Catalunya. Primero fueron judíos en Catalunya, pero después muchos de ellos ya se sentían catalanes judíos cómo, para algunos, lo fueron también sus antepasados. Porque ellos son los legítimos descendientes de Salomó Ben Adret, de Mossé ben Nahman (Bonastruc ça Porta) o de Nissim ben Rovèn; su cultura y su lengua hebrea y catalana son patrimonio cultural de Catalunya. Tenemos que sentirnos satisfechos de ser herederos de estos pensadores y juristas.
Catalunya ha sido nuevamente para los judíos un lugar para esperar y, mientras tanto recuperar su pasado, que también es nuestro pasado común. Como catalanes judíos han construido una comunidad nueva forjada por las ilusiones de personas y la voluntad de construir en esta tierra un nuevo hogar donde compartir, en libertad, su identidad y sus valores. Después de muchas primaveras e inviernos Catalunya vuelve a tener una importante comunidad judía. Han sido demasiados años de espera para poder reabrir las puertas que la intransigencia y el odio antisemita habían cerrado. Más que nunca, nos hace falta hoy deshacer estos errores del pasado y evitar que los judíos puedan jamás sentirse incómodos en nuestra casa. La paz y la convivencia en concordia son patrimonio de todos los catalanes, sea cual fuera su creencia.

diumenge, 1 de febrer del 2009

Diàleg dels governants amb l’Església Catòlica. II part

La segona qüestió a tenir present en la relació del món polític governant i els bisbes de l’església catòlica és la confiança mútua. Els governants han de confiar que hi ha eclesiàstics que, malgrat que puguin manifestar discrepàncies amb algunes decisions de govern, són persones lleials i que les seves aportacions poden ser útils per l’impuls de les polítiques de transformació i modernització de la societat. Això significa recuperar el lligam de confiança que presidí les relacions del món polític i l’església catòlica durant el període constituent i els primers anys de la transició. Les relacions entre política i eclesiàstics ha de basar-se en la confiança. Els governants no ha de malfiar, per principi, de tots els bisbes; pensant que, o bé tots són iguals o que només es preocupen de defensar els interessos de l’església. La realitat no és així.

Tampoc els bisbes han de desconfiar dels polítics. No han de pretendre fer d’ells la transmissió dels seus principis morals. Existeix un camp d’autonomia de l’àmbit polític que afecta també als polítics cristians els quals, per aquesta raó, alguns moments de la seva acció política poden viure aquesta autonomia com a conflicte o tensió amb els valors morals propis de la seva fe. Aquesta tensió ha de resoldre’s des de la perspectiva de la recerca del millor bé per la societat.