Confiar junts - Continuació

Per això el principal problema d'ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l'aparent volatilitat d'alguns valors. Des de l'àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s'equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l'acord sobre el pla d'infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

 ontinuaci

Tota reflexió sobre la confiança comporta preguntar sobre el qui, com i des d'on es genera aquesta confiança. L'actual crisi de confiança no és una abstracció. És una crisi que afecta a les institucions a les quals fins ara la societat contemporània havia confiat la transmissió de valors. Algunes d'aquests institucions estan fortament qüestionades. El magistrat italià Giancarlo de Cataldo, conegut tant per la seva activitat judicial com a escriptor de novel•les negres, opina que bona part de la crisi de la societat es deu a "una barreja de la televisió i cocaïna, drogues de masses que han substituït als valors que un dia ensenyaven el Partit Comunista i les parròquies". Les paraules d'aquest magistrat, amb un punt d'exageració, estan carregades de raó. Els instruments bàsics de transmissió dels valors sòlids s'han difuminat. Només es podrà a tornar a confiar si des de diversos àmbits de la vida política, econòmica, social, religiosa i cultural hi ha persones que parlen i viuen de nou, de forma pública i clara, els valors que desitgem que perdurin per humanitzar la societat.

En aquest sentit, cal estimular la recuperació del sentit bàsic de la política. Però cal recórrer aquest camí des de el testimoni dels valors que donen sentit a l'acció política. És la política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s'arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no s'enriu de l'adversari. És la política que respecta els altres, fins i tot els que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni és falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l'horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que és memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar confiadament tots plegats cap el futur.

Confiar junts - I

Aquest matí a la missa del diumenge, l’homilia de mossèn Francesc Romeu, parlà, com és habitual en ell de manera clara i amb unes reflexions que renoven l’esperit, de la confiança entre altres temes. Vaig recordar un article que vaig escriure, feia uns quants anys per la revista Valors que amb força coratge impulsa en Joan Salicrú, entre altres persones.. Vaig buscar-lo i al veure que no havia perdut vigència he pensat que podria compartir-lo amb els meus lectors. Com que es llar, avui publico la primera part i demà la part final.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.

Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal·lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil·lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".

Confiança en Déu

La fe es sustenta en la confiança en Déu. La confiança és un signe de maduresa personal. La humanitat salva l'home als ulls de Déu, mentre que la supèrbia el perd. El sentit de tot està en el cor, el cor sincer que es penedeix. Per això l’Advent és un camí cap l’obertura del cor de les persones a la descoberta de la seva humanitat. Jesús, el Salvador, ho confirmarà. El papa Francesc ha parlat de la confiança en Déu en la seva homilia de la missa celebrada a Santa Marta. El cor d’una persona humil està obert a acceptar una correcció i es fia de Déu. El superb li passa el contrari: és arrogant, tancat, no coneix la vergonya, és impermeable al cor de Déu. "Humilitat, pobresa, confiança en el Senyor" són tres característiques dels creients que han de viure la seva fe en un món on hi ha persones que estan d’esquenes a la confiança en Déu. Són persones “tancades a la Salvació”, són persones que no “accepten la correcció i no confien en el Senyor ".

Per obrir-se a Déu, per confiar-hi, cal donar el pas del penediment. La conversió en el cor, no en la gesticulació. El papa ha senyalat que hi ha molts cristians que es consideren “purs" només perquè van a missa i reben la comunió. Però Déu, ha dit, necessita una altra cosa. Déu necessita el penediment per la conversió. "Si el teu cor no és un cor penedit, si no escoltes el Senyor, no acceptes la correcció i no confies en Ell, tens un cor no penedit. Cal tenir la valentia d'obrir el cor a Déu sense reserves, exposant-li "llista" dels propis pecats i dient-li “Senyor, aquests són els meus pecats -no són d'aquest, d'aquest altre, són els meus ... són els meus. Pren-tu i així em salvaré'. Si som capaços de fer això formaren part del “poble humil i pobre, que confia en el nom del Senyor”.

Viure en la confiança de Déu

El salm 34 diu “sants del Senyor, venereu-lo; venereu-lo i no us mancarà res. Els més rics s'empobreixen, passen fam, però als qui cerquen el Senyor no els faltarà cap bé”  (Sl 34,10-11). Aquestes paraules són una crida a tenir esperança, malgrat totes les dificultats, i conviden a no defallir en la confiança en Déu. Sort tenim de la certesa d’aquesta confiança, perquè en un fragment de l’Evangeli de Mateu sembla indicar-nos que als pobres les coses els anirà sempre malament “al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda” (Mt 13,12). És el que es defineix com l’efecte Mateu. Les riqueses s’acumulen i la pobresa s’incrementa augmentant les diferències socials. Això és el que passa avui.

Però les paraules de la confiança en Déu són font d’esperança. Tinc la impressió que alguns cops podem adoptar les mateixes actituds adoptades pels israelites en temps de Moisés que no l’escoltaren quan anunciava la seva situació d’opressió: “Moisès va anunciar tot això als israelites, però ells no el van escoltar: estaven abatuts per la duresa del treball” (Ex 6,9). La duresa de la seva situació els impedia adonar-se de que estaven oprimits i que Déu sortia la seva salvació. Molts cops, penso que ens passa el mateix. La realitat ens empresona de tal forma que ens impedeix escoltar als profetes que ens conviden a sortir de nosaltres mateixos per anar a cercar la salvació proposada per Déu.

Confiar en Déu

La confiança és necessària per viure,i a voltes sobreviure. Però d’on prové la confiança? Els salmistes la dipositen en Déu. Certament, m'ha impressionat sempre la confiança amb Déu que es troba al llarg dels salms o queda clar que la font de la confiança no està en l'autosuficiència humana: “confia en el Senyor, fes el bé, i viuràs segur en el país. Que sigui el Senyor la teva delícia: ell et donarà el que desitja el teu cor. Encomana al Senyor els teus camins; confia en ell, deixa'l fer: farà que brilli la teva justícia com la llum, la teva raó, com el sol de migdia. Reposa en el Senyor i espera en ell, no t'exasperis contra els homes que triomfen, contra els homes intrigants” (Sl 37,3-7)

La mateixa salvació no està en mans humanes. El salmista implora "Senyor, Déu de l'univers, renoveu-nos; feu-nos veure la claror de la vostra mirada i seré salvat" (Sl 80,8). La llum porta la salvació. Estem a la fosca i ens cal la claror; i novament la confiança de que la mirada de Déu aportarà aquesta claror que ens cal per sortir de les tenebres. Els cristians celebrem la festa de la llum i tot és un camí cap a ella. La conversió deu ésser aquesta entrega a la confiança amb Déu, el creure que la seva salvació obra meravelles. "Tant de bo que el meu poble d'Israel m'escoltés i seguís ens meus camins. En un instant serien vençuts els enemics, giraria la ma contra els qui l'oprimeixen" (Ps 81, 14-15). La confiança en Déu no defrauda, així Ell ho ha promés i sabem que no serem defraudats.

Acolliment i confiança

“En vós trobo refugi, m’acullo a l’ombra de les vostres ales fins que passin aquests mals” (Salm 57). Aquest verset expressa en forma poètica el significat de la confiança. Un amic m’ha comentat que la confiança és lliurar la voluntat a una altra persona. És una manera entenedora d’expressar-ho. Al llarg de la vida he confiat amb algunes persones i, mirant-ho amb perspectiva, descobreixo que en totes elles hi havia alguna cosa que facilitava que me’n fies. Em deixava guiar confiadament, no hi havia reserves ni malfiaments. Aquesta actitud la vaig experimentar en diversos àmbits: la fe, la política, en el món laboral, etc..

La vida està plena de moments de gran confiança amb altres persones. Són moments que tenen més d’intel·ligència emocional que racional. Perquè la confiança emergeix de forma inesperada i s’experimenta més que raona. Tot i que la raó cal fer-la servir per evitar que la confiança es torni en manipulació o anul·lació de la llibertat personal. És bo confiar i apostar per acollir confiadament a l’altre. Això pot costar perquè estem instal·lats en una cultura que afavoreix el recel i es parla en to burleta de la gratuït de l’amor. Sembla que tot s’hagi de mesurar per la llei de la utilitat de l’intercanvi. Enfront d’aquesta cultura cal proposar unes relacions humanes basades en l’acolliment i la confiança.

Autoconfiança

Els mercats continuen erràtics. Pugen i baixen aparentment sense més consistència que la que donen els especuladors. Qualsevol dubte mig pronunciat de passada causa fortes davallades, al marge de qualsevol evidència objectivable. Pel que sembla, segons diuen els experts, les mesures d’austeritat i les propostes d’estabilització preses darrerament a Espanya no han amainat la tempesta dels marcats. Aquests continuen manifestant una forta desconfiança amb les possibilitats de l’economia espanyola. Sembla que el quadre macroeconòmic no es prou solvent per tranquil·litzar els mercats. El resultat es la dramàtica especulació que devora la confiança de l’economia espanyola.

Probablement aquesta situació explica el que detecta una recent enquesta. La demoscòpia revela que el pessimisme s’ha apoderat profundament dels ciutadans d’aquest país. Ha baixat l’índex de confiança i, encara molt més, quasi bé un 20% l’índex d’expectatives de futur. Això significa que som una societat pessimista que desconfia de les possibilitats de trobar una sortida a la crisi. Però no podem instal•lar-nos en aquesta creença. És cert que la situació és crítica i, per a algunes persones, dramàtica, però no es pot perdre el convenciment de que ens podem sortir. Cal recuperar la capacitat d’autoconfiança que la societat catalana ha sabut mostrar en moments crítics de la història. Perquè sinó és així, serem una ombra de societat en la qual les mirades seran tristes i el somriure un simple record.

Emprenyat, però no desafectat

L’entrevista del president del Govern amb el president del principal de l’oposició acabà malament. Hem sento decebut. En l’encontre d’ahir, la gesticulació superà al relat. Què queda d’ahir?. Molt poc. La crònica d’un gran desacord i d’una profunda decepció. Sorprenentment, quan més política cal, els líders polítics es mostren amb grans dosis de tacticismes. Dóna la impressió que els estrategues electorals de l'opisició han recomanat tensar la situació confiant que la política del no insistent i perseverant portarà importants rèdits electorals. Per la seva part, el govern sembla estendre continues cortines de fum per amagar un problema que sol no pot resoldre. L’atzucac del Tribunal Constitucional distreu massa o evita centrar l’atenció i els esforços en el que ara importa: sortir ràpid i bé de la crisi econòmica. Mentre tant, el país, que necessita un profund pacte polític per resoldre la greu crisi econòmica, es queda atònit veient com les persones que l’haurien de construir-lo no es posen d’acord.

L’agenda política no es resol de forma sensata i amb sentit comú. Es parla del mercat com una entelèquia inabastable. Els mercats són elevats a la categoria de bé moral. Però s’amaga que en els mercats hi ha molta indecència i obscenitat. Els mercats no són bens morals, ni ho podran ser-ho mentre els especuladors campin com vulguin i facin trontollar l’economia de països; o els directius de les grans corporacions tinguin uns incentius fabulosos, tot i que alguns hagin enfonsat l’economia mundial o les pensions d’alguns d’ells siguin d’escàndol. Un mercat així és immoral. Perquè és immoral pretendre responsabilitzar de la sortida de la crisi a tots els ciutadans, mentre els culpables segueixen acumulant beneficis o el sistema financer, gran receptor d’ajudes públiques, no els presten als emprenedors perquè creïn de nou riquesa. La lògic del màxim guany predomina sobre l’ètica de la responsabilitat i l’esforç.

En aquest moments, trobo a faltar una veu col·lectiva de l’Església catòlica espanyola. Església tant ràpida en opinar sobre altres, es mostra lenta per recordar al sistema econòmic que hi ha una ètica social que cal afavorir i respectar. Alguns pastors, a tall individual, han recordat el guiatge de la recent Doctrina Social de l’Església en l’anàlisi de l’economia global. En aquest sentit, el pensament de Benet XVI resulta clau. Però això no és suficient. Com tampoc ho és refugiar-se en la vigència de declaracions anteriors. La societat espera veus clares i decidides. Avui cal que els pastors de l’Església encapçalin el to profètic de la denúncia cristiana i aportin esperança allí on la crisi crea abismes d’exclusió. La societat espanyola necessita que les principals institucions del país, a més del rei Joan Carles I, reclamin que cal un gran acord polític per sortir de la crisi. Ara més que mai es temps per la política. La gran política construïda sobre una anàlisi encertada, unes alternatives consensuades i gran dosis de lleialtat institucional. Puc estar emprenyat, però no estic desafectat. Segueixo creient en els grans valors socials que han motivat a moltes persones a lluitar a favor de la justícia i l’equitat. Per això, reclamo més convenciment en aquestes creences bàsiques i més compromisos concrets per recuperar l’economia d’aquest país. Estic perplex, però segueixo confiant en la política.

Confiar junts - II

Per això el principal problema d'ara és la regeneració de la confiança. Això és cosa de tots perquè confiar és creure junts. Cadascú amb el grau de responsabilitat i esperança que li és pròpia. Per això és urgent tornar a parlar i reforçar els valors sòlids enfront de l'aparent volatilitat d'alguns valors. Des de l'àmbit polític cal endegar una crida moral als ciutadans de Catalunya per tornar a confiar en les possibilitats de tirar endavant. Ens trobem en una situació que reclama consens per resoldre un greu problema de confiança. Si algú en vol treure profit partidista s'equivoca. Ara és temps de diàleg i acords. Com els acords que feren possible desencallar el tema del finançament, el consens que permeté el pacte educatiu o l'acord sobre el pla d'infraestructures. Cal reprendre aquest esperit per convocar a la societat política, empresarial, social, cultural, comunicativa, cultural i religiosa per identificar i reafirmar els valors cívics de convivència. El futur només es construeix des de el creure junts que aquest futur és possible.

Tota reflexió sobre la confiança comporta preguntar sobre el qui, com i des d'on es genera aquesta confiança. L'actual crisi de confiança no és una abstracció. És una crisi que afecta a les institucions a les quals fins ara la societat contemporània havia confiat la transmissió de valors. Algunes d'aquests institucions estan fortament qüestionades. El magistrat italià Giancarlo de Cataldo, conegut tant per la seva activitat judicial com a escriptor de novel•les negres, opina que bona part de la crisi de la societat es deu a "una barreja de la televisió i cocaïna, drogues de masses que han substituït als valors que un dia ensenyaven el Partit Comunista i les parròquies". Les paraules d'aquest magistrat, amb un punt d'exageració, estan carregades de raó. Els instruments bàsics de transmissió dels valors sòlids s'han difuminat. Només es podrà a tornar a confiar si des de diversos àmbits de la vida política, econòmica, social, religiosa i cultural hi ha persones que parlen i viuen de nou, de forma pública i clara, els valors que desitgem que perdurin per humanitzar la societat.

En aquest sentit, cal estimular la recuperació del sentit bàsic de la política. Però cal recórrer aquest camí des de el testimoni dels valors que donen sentit a l'acció política. És la política del dia a dia que molts homes i dones fan als ajuntaments, als parlaments i a les institucions de govern. És la política que escolta, parla i treballa per resoldre els problemes dels ciutadans. És la política que imagina el futur i s'arrisca amb valentia. És la política que tanca els ulls per pensar que el futur serà millor que el present. És la política que no s'enriu de l'adversari. És la política que respecta els altres, fins i tot els que políticament estan més allunyats. És la política que respecta les idees contràries però és impecable amb els immorals. És la política que lluita perquè tothom pugui dir el que pensa. És la política educada i amable. És la política que no adula, ni és falsa. És la política que estima la veritat i la justícia, la bondat i la pau. És la política que cerca i mira de construir consens i acords. És la política de peus sòlids i mirada a l'horitzó. És la política de l'esperança i política esperançada. És la política que ens permet viure i conviure. És la política que humanitza la societat i ens fa sentir-nos tots més propers a les persones. És la política que esdevé pedagogia i transmissió de valors. És la política que vol humanitzar la societat. És la política que forjaren molts homes i dones que ens han precedit. És la política que recorda els que pateixen i sofreixen. És la política que és memòria de llibertat. És, en definitiva, la política que necessitem per caminar confiadament tots plegats cap el futur.

L'article es troba a la revista Valors

Confiar junts - I

A començament de novembre vaig publicar un post sobre la confiança en l’àmbit públic. La revista Valors va demanar-me ampliar les idees força d’aquesta nota. El resultat és un article que reprodueixo en el post d’avui i de demà.

Alguns fets aparentment inconnexes -els casos Gürtel, Millet i Pretòria- així com la crisi econòmica han fet trontollar la confiança ciutadana en la naturalesa moral de l'espai públic. Una enquesta del CIS revela com s'ha augmentat la desconfiança en els polítics. Probablement perquè els ciutadans consideren que és l'estament social que hauria d'estar més protegit davant les temptacions de la corrupció. Els valors morals exigits als polítics són molt superiors als demanats als empresaris, directius de societats, esportistes, artistes i cantants. Existeix un grau diferent de tolerància perfectament integrat en el propi imaginari social.

Però la gravetat dels fets esmentats conviden a que algunes persones s'interroguin si els agents econòmics, polítics i socials treballen prou pel Bé comú. Per alguns ciutadans el comportament d'alguns aprofitats que utilitzen l'interès públic en benefici propi, es qüestiona l'honestedat d'aquells que tenen alguna responsabilitat en l'espai públic. Els especuladors financers, empresaris de negocis fàcils i de guanys ràpids, industrials que deslocalitzen el negoci a la primera de canvi, politics seduïts per beneficiar-se, comunicadors que remenen alegrament l'escudella i espavilats de tota mena que roben tot el que poden conformen una fauna que denigren el sentit de l'actuació en l'espai públic com a servei a la comunitat. El resultat és ben lamentable, s'estén la sospita de què la pròpia societat, davant d'aquest panorama, cada cop es despreocupa més pel Bé comú i es refugia en la defensa dels interessos personals i dels seus.

La societat responsable no pot estar massa temps abstreta en la seva sospita crítica de què tots són iguals. No és veritat. Ni tots els empresaris són un sàtrapes, ni tots els financers són uns entabanadors, ni tots els polítics tenen conductes reprovables, ni tots els comunicadors falten a la veritat, ni la societat és un desert de compromisos públics. L'espai públic segueix ple moltes de persones honestes. La majoria ho són. Feu números. Però, i aquesta és la crisi alarmant, la ciutadania sembla que no ho percep així. Sembla que els ciutadans tenen el convenciment de que la moralitat només té lloc en la vida privada; mentre la moralitat públic es debilita per moments. Es dubta de la sinceritat de la moralitat pública practicada per banquers, empresaris, polítics, artistes, comunicadors, i dels homes i dones de fe.

Una societat no es pot instal•lar permanentment en aquest desencís. Cal donar un pas endavant i assumir que és necessari entomar aquesta situació com una oportunitat per repensar els valors i principis de l'espai públic. Es tracta, bàsicament, d'emprendre el camí d'una comprensió de la política que aporti aquests valors i principis a tots els racons de l'activitat política, econòmica, social i cultural. Penso que és una qüestió política, perquè és l'àmbit polític l'eina que la civilització s'ha donat per ordenar la convivència. És el moment de què la política assumeixi que la societat del Tercer Mil•lenni les persones som també, com diuen els sociòlegs, animals spirits. De tal manera que els elements psicològics, fins i tot els més irracionals, condicionen els comportaments humans. El professor d'economia política a la Universitat de Harvard Benjamin Friedman, en el seu article El fracàs de l'economia i dels economistes esmenta la importància dels aspectes psicològics en l'actual crisi econòmica. Friedman cita una referència dels economistes George Akerlog i Robert Shiller per argumentar que el que falta "en la visió del món dels economistes d'avui és una atenció suficients als animals spirits, entenent per animal spirits els elements psicològics i, fins i tot, irracionals que figuren d'una manera important en molts altres aspectes coneguts de les eleccions i els comportaments personal, i que, segons opinen, també impregnen el comportament econòmic".