La barbàrie del fanatisme islamista

.

Sota el crit per ordre de Déu es destrueixen els monuments de la històrica i llegendària ciutat de Tombuctú. La destrucció dels monuments és una barbaritat. És una doble barbaritat. La primera és cultural, es perden uns monuments registre històric d’un vigor cultural valiosíssim. Però també és una barbaritat  perquè es fa en nom de la religió. El fanatisma islamista es destructiu. Tot fanatisme és perillós. El fonamentalisme radicalitzat mata i anul·la la cultura en nom del seus propis fantasmes. Aquest fonamentalisme és una nova idolatria perquè diuen que actuen en nom d’Alà. Pel poc que sé de l’Islam, el Déu musulmà, Alà, no alimenta el fanatisme sinó la llibertat, el respecte i la tolerància. 

El que està passant a la part nord de Malí és una desgràcia. Els fonamentalistes són la ruïna de tota societat. El fanatisme religiós deshumanitza i contraposa la religió embogida pel fonamentalisme a la imatge del Déu sagrat de les religions que és compassiu i benigne; un Déu que estima a tothom. Per això el fanatisme és antireligiós per més que s’invoqui a Déu. Els hereus radicalitzats d’Abdel Wahab destrueixen tot allò que consideren idolàtric i prohibeixen tot allò que evoqui llibertat. Les prèdiques d’Abdel Wahab contra els xiïtes, alimentà una variant sunnita que ha esdevingut una interpretació paranoica de l’Islam. El fonamentalisme basat en les idees wahabites porten a l’anul·lació de la humanitat. Sota el seu domini la religió ( la falsa religió) esdevé opressió. Déu, com en tantes ocasions, no està al costat dels fanàtics, sinó al costat dels humiliats i perseguits. El fanatisme també persegueix a Déu.

Els fanatisme islàmic al Pakistan

Ahir vaig veure un magnífic reportatge a TV3 en relació a la situació dels cristians al Pakistan. La situació de la dona cristiana Asia Bibi condemnada a mort per un suposada blasfèmia n’era el fil conductor. Vaig sentir por, un immens temor per els mirades enceses d’odi d’alguns entrevistats. Por del fanatisme religiós dut a l’extrem de percebre odi i brutalitat a través del que deien alguns mulàs. Tot i que els partits polítics islàmics pakistanesos, especialment Jamaat-e-Islami, no són majoritaris des de fa temps estan marcant l’agenda política. L’exemple és la llei contra la blasfèmia que permet acusar a les persones sense proves. Fruit d’aquesta llei, a part de la condemna d’Asia Bibi, ha estat l’empresonament de l’estudiant de 17 anys Muhammad Samiullah per uns suposats comentaris crítics al profeta Mahomma. El fanatisme islamista ha matat en poc temps al ministre per les Minoríes, el cristià Shahbaz Bhatti, y el gobernador de Punjab Salman Taseer per criticar la llei de la blasfèmia. La pressió del radicalisme islàmic no cedeix, augmenta. Mentrestant les potencies occidentals, mogudes pels càlculs pragmàtics donen suport als successius governs pakistanesos islàmics per por dels talibans que han fet de Pakistan el seu centre d’expansió.

¿Què passa al Pakistan?. És cert que el Pakistan, on el 96% de la població es musulmana, hi ha importants nuclis de fonamentalistes islamistes. Però al Pakistan també passa que el 85% dels 188 milions d’habitants sobreviuen amb més de 2 dòlars al dia; tenen 40 milions de nens sense escolaritzar i la meitat dels joves de menys de 16 anys són incapaços de llegir un sola frase. Aquest és part del problema del Pakistan i la seva gran paradoxa. Perquè al costat d’aquesta brutal realitat, Pakistan és un país que ha tingut la capacitat i el recursos per produir la bomba atòmica.

La comunitat pakistanesa a l’exterior, i molt especialment els que són persones religioses, han de trobar els mecanismes adients per incidir de forma més eficaç en la vida política i religiosa del seu país d’origen. No poden desentendre’s d’aquesta dura realitat. Han de denunciar que a Pakistan s’estan vulnerant els Drets Humans. Aquesta comunitat ha de combatre, aquí i en el seu país d’origen aquelles fanàtics que creuen fermament que per servir al Profeta qualsevol mort és acceptable. Per la seva part, els estats occidentals han de revisar la seva política exterior en relació al Pakistan. El silenci o la complicitat són tan responsables com aquells que dia darrera dia inciten l’odi en nom de l’Islam.