L'Alcorà, ¿temporal o etern?

És freqüent trobar relats divulgatius sobre la història de l’islam que més que explicar la religió narra els regnats califals que es succeeixen els uns als altres, sense massa substància llevat de conspiracions, assassinats i conquestes. No és habitual trobar informació bàsica detallada dels debats teològics que s’anaven produint mentre es consolidava la comunitat creient. Aquesta superficialitat d’algunes fonts ha privat al gran públic del coneixement, per exemple, de les tensions que es donaren entre els partidaris d’un islam obert i els guardians de l’ortodòxia en el segle IX. Això és el que passà durant alguns califats abbasís. El setè califa abbasí Al Mamun (813-833) adoptà, com a doctrina de l’islam, que l’Alcorà, al ser paraula de Déu revelada a Muhammad en un moment de la història, havia estat creat i obeïa a unes circumstàncies històriques concretes. Aquesta temporalitat permetia interpretar l’Alcorà i adaptar-lo a unes noves realitats temporals de la història i, fins i tot, encara es podien rebre noves revelacions. Essent responsabilitat del califa, es deia, interpretar i transmetre aquestes revelacions. Aquesta doctrina fou acceptada com a oficial de l’islam pel següents califes fins arribar al desè califa abbasí Al Mutawakkil (847-861) que al final de la seva vida la derogà al no poder aguantar les pressions dels sectors integristes.

El califa Al Mutawakkil perdé la partida davant un fort moviment opositor encapçalat per Ahmad ibn Hanbal (780-855), eminent moralista tradicionalista fundador l’escola hanbalí , una de les escoles jurídiques més tancades de l’islam. Aquesta escola defensà en el seu moment, com ho fan avui, la vigència de tradició islàmica per sobre de qualsevol altra consideració i, sobretot, el rebuig a tota intervenció de la raó humana en la interpretació de l'islam. Per a aquesta escola, l'Alcorà no havia estat creat i era etern com el mateix Déu, i les dites de Muhammad, havien de ser interpretat textualment. Sostenen que no és possible interpretar res, ni el sentit de les paraules. Tot s’ha d’admetre segons la seva literalitat. Actualment l’escola hanbalí és considerada l'escola més rigorista de l'islam sunnita. Ahmad ibn Hanbal no era un jurista, sinó un moralista que considerava que els judicis morals prevalien sobre els jurídics. Considerava que l'Alcorà i la sunna eren la llei pels musulmans i havien de ser interpretats literalment. Una de les corrents derivades de l'escola hanbalí és el wahhabisme del qual han derivat tots els corrents interpretatives fonamentalistes de l'islam, com el salafisme que inspira els grups terroristes islamistes. El que avui és una realitat viva dins l’islam modern fou un debat que es donà, en força virulència en el segle IX i que finalment guanyaren, lamentablement, els sectors més tancats de l’islam.

La islamofòbia dins l’estratègia de la re-islamització

Estat Islàmic ha donat a la lluita ideològica tanta importància com els seus actes terroristes. Per tal d’aconseguir commoure als musulmans, especialment els que han de ser els seus prosèlits, Estat Islàmic presenta als creients de l’islam com a víctimes d’un procés de persecució. La idea central de l’estratègia de re-islamització propiciada pels salafistes gihadistes es fer dels musulmans una comunitat diferenciada dins de les pròpies societats europees a fi de resistir la creixent islamofòbia. Per l’èxit d’aquesta estratègia cal un pas previ: procurar que els europeus musulmans trenquin els seus vincles amb la societat on viuen i transitin, a través d’un procés de des-identificació social i de trencament dels seus sentiments de pertinença, cap la integració d’una comunitat musulmana global.

Un cop fet aquest recorregut, el següent pas és aconseguir que aquestes comunitats des-identificades protegeixen els combatents gihadistes retornats a Europa amb la missió d’actuar com agents actius d’Estat Islàmic. Per fer-ho es magnifiquen les tendències islamofòbiques presents en les societats europees i es presenten els musulmans, en general, com a víctimes del brots de xenofòbia i racisme apareguts com a resposta dels atemptats gihadistes. Estat Islàmic es mou dins del cercle, prou conegut en la psicologia social, de presentar l’agressor com a víctima, en aquest cas víctimes de l’odi a l’islam. Una part dels gihadistes retornats es dediquen a aquesta lluita ideològica orientada a atiar el sentiment de persecució dels musulmans a fi d’aconseguir generar, en una part dels ciutadans musulmans europeus, un sentiment d’odi a tot el que és occidental. A la fi d’aquest procés, és d’esperar el sorgiment d’un nou sentiment de pertinença: ser membres d’una àmplia comunitat de creients en l’islam que té en el califat el lloc esperada on poden viure plenament la seva religió.