Promoure la laïcitat positiva

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col·laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar pel caràcter aconfessional de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa

Enric Vendrell, un adéu inesperat

El govern de la Generalitat ha cessat avui de director general d’Afers Religiosos a una persona de gran vàlua i un bon servidor públic, l’Enric Vendrell. Quan vaig saber la notícia del seu inesperat cessament vaig escriure un ràpida piulada “Enric, has fet una feina excel·lent i la teva feina perdurà. Gràcies per la teva dedicació i entrega a la construcció de l'ideal de que som un sol poble des de la diversitat i respectant la diferència. Una abraçada”. Puc afegir, emprant el que altres persones han dit de l’Enric: gràcies per haver acompanyat a les diferents comunitats religioses en el seu dia a dia. Gràcies a la teva dedicació les comunitats religioses han rebut el reconeixement que es mereixen. Què més pot fer un director general en relació a les comunitats religioses ! Bé, es poden fer moltes més coses com tu molt bé saps perquè les has fet. Però, sense empatia, dedicació, estimació i presència les altres coses són menys rellevants. Molts representants de les comunitats religioses han manifestat que et trobaran a faltar, quin gran elogi. És el millor que poden dir de la teva feina.

La política pública sobre els afers religiosos no li interessa a massa gent i, evidentment, escassegen les directius polítiques sobre aquests àmbits. En el fons, encara es vigent la idea lliberal que les religions a les sagristies i a les cases dels creients. Lamentablement, com has pogut experimentar, no hi ha una lectura política positiva del paper de les religions en l’àmbit públic. Laïcitat, confessionalisme, laïcisme, aconfessionalitat i secularització formen un Totum revolutum de tal magnitud que les autoritats polítiques segueixen donant l’esquena als valors que aporten les religions en la societat contemporània. Mentrestant, molts ciutadans segueixen acostant-se a les religions per trobar les respostes que donen sentit a la vida. En aquest itinerari, Enric, has sabut estar al costat de les religions, donant a cadascuna d’ella la resposta que la seva realitat exigia. Però torno a insistir, res del molt que has fet hauria estat possible o tindria un altre valor sense les confiances i les complicitats que has sabut teixir.

Teixir complicitats és molt difícil. La governança d’un país no pot prescindir per decret de les complicitats teixides durant molts anys. Algunes decisions polítiques semblen una metàfora laica del relat evangèlic de “Si he parlat malament, digues en què, però si he parlat com cal, per què em pegues?” (Jo, 18,23). La versió políticament incorrecte d’aquest fragment del relat de la passió de sant Joan podria ser: “si hi ho fet malament, digues en què, però si ho he fet bé, perquè em cesses”. Enric, aquesta pregunta me l’he fet diverses vegades perquè he passat per situacions similars. La resposta segueix una lògica incomprensible fora l’enrevessada raó de la política de vol curt. No és el moment per entrar a comprendre res perquè quan passa tot això, el que cal és no entendre sinó sobreviure a la decepció personal. El camí de la vida és llarg i per sort participem d’una manera d’entendre la vida que hem crescut repetint la tornada d’una cançó d’en Raimon “quan creus que tot s’acaba, torna a començar”. Enric, has sembrat i has aplegat una bona collita. Només cal llegir el que la gent ha dit de tu per comprovar la veritat de la dita musulmana que Déu valora les persones pel seu treball. Una forta abraçada.

Política d’afers religiosos de la Generalitat

El Consell Executiu va aprovar el 19 d’abril el Pla de Govern de la XI legislatura on s’assenyalen els principals objectius de la Generalitat. Dins l’àmbit d’“Igualtat, migracions i ciutadania” el Govern atorga un pes específic a la política en matèria d’afers religiosos i ha establert, com objectiu prioritari: “Garantir l'exercici del dret a la llibertat religiosa i de consciència i fomentar la convivència entre les persones, amb les seves creences o no creences, i les comunitats religioses”.

El Govern, reconeixent la llibertat religiosa com un dret fonamental es compromet a garantir-lo mitjançant el desenvolupament de les actuacions polítiques següents:

1.        Reforçar el diàleg interreligiós entre les diferents confessions religioses. A tal fi es convocarà una línia d’ajuts adreçades a les entitats religioses i altres entitats per a actuacions i publicacions i per al funcionament ordinari de les entitats. L’objectiu d’aquests ajuts és fomentar el coneixement de les religions per tal de garantir el respecte a la diversitat de creences entre la societat catalana, promoure el diàleg interreligiós i difondre la realitat religiosa de Catalunya.

2.       Presentar el fet religiós com una descoberta. Entre d’altres mesures es preveu la creació de l’Observatori de la Diversitat Religiosa a Catalunya. Aquest serà un òrgan d’observació i anàlisi de la diversitat religiosa al nostre país, que s’encarregarà, entre d’altres, d’actualitzar el Mapa religiós de Catalunya i d’elaborar el Baròmetre sobre la religiositat i la gestió de la seva diversitat, instruments bàsics per conèixer la realitat religiosa a Catalunya. Així mateix, també està previst que el Consell Assessor per a la Diversitat Religiosa elabori un informe sobre l’actualitat religiosa al nostre país.

3.         Preparar els serveis públics per donar l’atenció adequada a tota la ciutadania siguin quines siguin les seves creences. Per fer-ho possible es preveu l’establiment i/o la renovació de convenis amb les entitats religioses i els departaments corresponents per a l’assistència religiosa en centres penitenciaris i en centres sanitaris. A més, també es continuarà amb la tasca de formació, elaboració i difusió de guies i materials per orientar i assessorar diferents serveis públics, els ajuntaments i les entitats religioses respecte als drets de llibertat religiosa en determinats àmbits, com ara els centres educatius i sanitaris i l’espai públic.

4.    Ajudar els diferents cultes a adequar els seus centres. S’impulsarà la tasca d’assessorament a les entitats religioses per tal que, entre d’altres qüestions, puguin adequar-se a la Llei 16/2009 dels centres de culte.

Valor social dels centres de culte

Les confessions religioses poden ser considerades com a generadores de capital social religiós o capital de fe. Ho són perquè el primer valor social dels centres de culte és que permeten l’exercici d’una llibertat fonamental dels ciutadans: la llibertat religiosa, considerada per alguns, com a expressió de la llibertat de creença, la primera de totes les llibertats. El dret a construir centres de culte és un corol•lari directa de l’exercici de la llibertat religiosa. La pràctica d’aquesta llibertat fonamental comporta poder practicar la religió en un espai dedicat a celebrar-hi els cultes de cada religió. La Constitució de 1978 salvaguarda aquest dret reconegut en el seu article 16 i desenvolupat àmpliament en la Llei orgànica de llibertat religiosa 7/1980. La Cort Europea dels drets de l’home vetlla perquè les religions no tinguin impediments per l’ús de recursos per prestar els serveis religiosos que necessiten els seus feligresos.

Hi ha un altre valor social dels centres de culte més vinculat a la seva capacitat de generar capital social. Hi ha un acord compartit per la majoria d’autoritats locals i expertes en sociologia de les religions de que els centres de culte contribueixen a reforçar els lligams socials allí on es troben. Els experts comenten que les religions ajuden a construir aporten un capital social valuós. El concepte de capital social expressa el conjunt de relacions que vinculen i connecten les persones. Es considera que el capital social és important per consolidar la democràcia comunitària, la participació política i el benestar social.

Hi ha altres aspectes relacionats amb la situació dels centres de culte i la seva utilitat social. Un d’ells és la possible influència de la seva ubicació alhora d’escollir el lloc de residència. Aquest factor pot ser molt rellevant en el cas de persones molt religioses o de minories religioses molt practicants . El tema dels centres de culte s’ha convertit en una preocupació nuclear en les polítiques locals, no només pel que pot representar per la integració de les minories religioses, sinó per la contribució que els centres de culte poden fer per arrelament d’unes comunitats al territori, al marge de quines siguin les seves creences.

Construir una ètica cívica a Catalunya

Una de les polítiques d’afers religiosos està relacionada amb la necessitat d'enllaçar la gestió política de la diversitat religiosa amb les iniciatives desenvolupades per definir una ètica cívica capaç d'ordenar la convivència en la societat. L'increment de la pluralitat cultural i religiosa de la societat com a resultat de la transformació de bona part dels valors cívics juntament amb els canvis aportats pel recent flux migratori ha comportat, entre altres aspectes, la necessitat de definir un nou sistema de valors i virtuts que puguin ordenar la convivència cívica.

Per progressar en aquest sentit és necessari, en primer lloc, establir un marc comú acceptat per una àmplia base social. Cal establir un marc laic en el qual creients i no creients puguin compartir valors i desenvolupar la seva convivència basada en l'enteniment, la pau i la col·laboració. Aquest marc comú de convivència ha de defensar diverses coses. En primer lloc, la llibertat d'expressió. Qualsevol figura religiosa pot ser objecte de crítica i opinió. Aquesta crítica és lliure, però ha d'estar limitada; ha d'establir-se de comú acord quins són els límits que la crítica no pot passar. Un altre principi irrenunciable és la igualtat davant la llei de totes les persones. De manera particular, aquesta igualtat ha de garantir la igualtat de drets d'homes i dones. El següent principi bàsic és el respecte a la llibertat religiosa. Llibertat per creure o no creure, i criticar la religió i abandonar-la si es vol.

Una vegada definides quins han de ser les regles que han de regular la trobada entre les diferents tradicions de pensament i religioses cal iniciar el diàleg entre elles a fi d'identificar quins han de ser els valors i virtuts compartits. Cal establir una aliança de valors compartits. Es tracta de construir uns valors morals comuns, assumits lliurement. Aquests valors s’han de crear pas a pas a través del diàleg obert basat en la interacció, el respecte a les diferents identitats i l'acceptació sincera d'una identitat compartida..

El consens entorn dels valors comuns ha de permetre articular una ètica civil a partir de la pluralitat de morals particulars presents en la societat espanyola. Existeixen nous reptes que interpel·len la moralitat personal i davant els quals les respostes donades fins al moment són molt parcials. Aquestes noves qüestions reclamen unes noves respostes ètiques organitzades des de nous relats morals. Davant aquesta situació s'ha d'actuar amb gran responsabilitat. Doncs ningú pot ser exclòs per endavant per motius de pensament o de creences. Com tampoc es pot demanar a cap participant en aquest diàleg franc i sincer que deixi d'aportar aquella sensibilitat que ho defineix com a individu. La política d’afers religiosos ha de crear les condicions perquè les religions participin en aquest procés de definició d’una moral cívica o ètica de mínims. Cal assegurar que les religions participen amb les mateixes condicions i gaudeixen del mateix respecte que altres tradicions del pensament.

Cooperació religiosa a Catalunya

A Catalunya els poders públics han d'establir acords de cooperació amb les confessions religioses tal com s'indica en l'article 16.3 de la Constitució. El mandat constitucional és clar i expressa el compromís de l'Estat a garantir que tots els individus tinguin igualtat d'oportunitats en el moment de practicar els drets associats a la llibertat religiosa. A tal fi, s’han d’articular els corresponents instruments de cooperació. L'establiment de relacions de cooperació no comporta una valoració, ni positiva ni negativa, del subjecte de la creença religiosa. Això és impropi en un Estat aconfessional o laic. La neutralitat davant el fet de les creences religioses o les no creences religioses és una garantia que la cooperació entre les institucions públiques i les confessions religioses mantindrà intacta la separació entre l'àmbit de la funció social de la política i el d'actuació de les confessions religioses. En cap moment, i sota cap concepte, les religions han d'interpretar que les actuacions de l'administració són ingerències en les seves dinàmiques internes. Cooperació, respecte i autonomia.

L'àmbit cooperatiu és bastant ampli. Des d'una perspectiva funcional, les relacions de cooperació poden ser directes o indirectes tant pel que fa als individus com amb els grups religiosos. Els poders públics poden prendre decisions per afavorir directament a les persones perquè puguin complir amb els preceptes religiosos. Aquesta mesura que afecta directament als individus afavoreix indirectament a les confessions. També es poden prendre decisions per ajudar directament a les confessions i indirectament als seus membres, com és el cas, per exemple, dels acords que atorguen protegeixen jurídicament a les confessions. En altres casos, els poders públics actuen només d'intermediaris entre els individus i les confessions. Això és evident a nivell de politiques estatals com són el cas de l'assistència religiosa en institucions públiques o la possibilitat de recaptar a través de la declaració de la renda per delegació de les confessions religioses, tot i que es pot desenvolupar també a nivell autonòmic.

Hi ha àmbits de cooperació obligatoris perquè es deriven directament dels preceptes constitucionals. Però també hi ha àmbits en els quals la col·laboració és possible i uns altres on la cooperació és del tot inadequada. L'àmbit de col·laboració obligatòria està relacionat amb tots aquells aspectes necessaris per millorar la promoció del dret de la llibertat religiosa dels individus i de les comunitats de fe. En altres ocasions, la cooperació entre els poders públics i les confessions religioses està menys definida i es situa en l'àmbit de les relacions possibles, però no obligatòries. Un aspecte particular en aquest àmbit de relacions possibles són els acords de cooperació, generalment en forma de concerts, que els poders públics poden establir amb les confessions religioses per enfortir el sistema de benestar social públic i millorar la cohesió de la societat. És evident que la cooperació dels poders públics amb les confessions ha estat bàsica per a la cohesió de la societat espanyola. Per això cal prosseguir en aquesta línea i consolidar els actuals convenis. Finalment, existeixen unes situacions que han de ser qualificades com de cooperació indeguda. Tenen aquesta consideració aquells casos en els quals els poders públics vulneren el principi d'igualtat i de laïcitat positiva de l'Estat o els acords establerts entre l'Estat i les confessions religioses.

Des del principi de la laïcitat positiva, la política d'assumptes religiosos ha de reconèixer explícitament l'aportació socialment positiva que tenen alguns dels valors bàsics de les identitats de les confessions religioses. Ara és possible explorar nous camins de col·laboració entre els poders públics i les confessions religioses entorn d'aquells valors sobre els quals ha d'organitzar-se la convivència cívica. Es tracta d'introduir en l'horitzó de la cooperació el reconeixement implícit dels valors que justifiquen aquesta relació de confiança mútua entre els poders públics i les confessions religioses.

L’ús dels símbols religiosos a Catalunya

Una de les qüestions que encara mostra algunes confusions i ambigüitats és l’ús de símbols religiosos en l’entorn públic. Per això la política pública sobre afers religiosos ha de saber articular un proposta concreta que doni garanties sobre la pràctica de la llibertat religiosa.

La presència de símbols religiosos en l'espai públic no hauria de representar cap problema. No obstant, la seva presència segueix sent objecte d'amplis debats entre els partidaris d'una dràstica eliminació de símbols religiosos i els qui consideren natural la seva presència. El cert és que no hi ha cap normativa reguladora de l'ús de símbols religiosos a l’interior dels edificis públics i actes oficials. Hi hagut algun intent regulador que s’ha quedat a mig camí. De tal manera que, davant d’aquest buit fora bo establir unes pautes, encara que mínimes, que permetessin ordenar el comportaments més enllà del sentit comú que tan bon resultat està donant. Això donaria seguretat a la ciutadania i s’evitaria acudir als tribunals per resoldre els conflictes que s’han donat sobre l’ús d’aquests símbols. En tot cas cal tenir present que, segons els tribunals, la presència d'un símbol religiós en un edifici públic no és un acte de proselitisme encobert a favor d'una determinada confessió religiosa. No obstant, diuen els tribunals, si la presència del símbol pot confondre o induir a interpretar la presència del símbol com un gest de la institució pública a favor d'una determinada confessió, llavors cal evitar-lo.

Sobre el tema dels símbols religiosos dinàmics o personals, la discussió és una altra, perquè afecta a l'ús que els individus puguin fer d'elements religiosos en les seves vestimentes. Est és el cas de l'ús de diferents tipus de vel (cristians o musulmans), kipà, turbants, etc. Aquesta qüestió no pot abordar-se de forma abstracta sense tenir en compte el subjecte i el seu context. L’ús d’aquests símbols està emparada per la llibertat religiosa. La qual no empara l’ús de símbols religiosos, burca o niqap, que vulneren el que s’entén com ordre públic. En aquest cas, la discussió no s’articula en relació a la llibertat religiosa, sinó a la salvaguarda de la convivència cívica. Aclarida aquesta qüestió, fora bo que l’administració autonòmica donés unes orientacions clares que permetessin a les administracions locals defensar l’ús dels símbols religiosos i diferenciar aquelles qüestions que vulneren la laïcitat de les institucions públiques o representen un risc per l’ordre públic.

Practicar la laïcitat positiva a Catalunya

Hi ha una àmplia coincidència d'opinions sobre la necessitat d'avançar en el desenvolupament de la laïcitat de les institucions públiques. Es tracta d'avançar més, del molt que ja s'ha fet en aquesta direcció, perquè en la societat catalana encara queden vestigis pràctics i reserves mentals sobre com haurien de ser i comportar-se les institucions públiques que en un estat que per definició constitucional no és confessional. La política pública d’afers religiosos a Catalunya hauria de promoure la comprensió pràctica de la laïcitat positiva.

La laïcitat positiva ha de desenvolupar-se a partir de la plena cooperació de les institucions públiques amb les religions. La laïcitat inclusiva defensa la total separació de l'esfera pública i la religiosa. Però el reconeixement de la neutralitat de l'Estat i de les seves institucions el fet religiós no significa que els poders públics siguin indiferents a les aportacions que puguin fer les confessions religioses. Per això la gestió política de la diversitat religiosa ha de proposar a les diferents confessions religioses estratègies de cooperació en benefici del desenvolupament social i la humanització de la societat. La laïcitat positiva no pot ser indiferent al fet religiós si aquest contribueix a la creació de l'espai de convivència cívica. La política pública d’afers religiosos ha de saber concretar la col•laboració entre les institucions públiques i les confessions religioses.

L’acció de govern ha d’identificar els diversos àmbits en els quals els poders públics han d'actuar a fi de garantir el compliment dels principis constitucionals relacionats amb la laïcitat positiva. Cal assegurar tant la laïcitat de les institucions públiques, com el crear les condicions adequades per afavorir la la comprensió inclusiva i oberta de la laïcitat, enfront les visions tancades i antireligioses o anticlerical. Cal fer pedagogia política per explicar el sentit democràtic de la visió oberta del laïcisme i el valor polític de la diversitat religiosa. El respecte al principi de la laïcitat és una bona referència per contrastar les iniciatives dels poders públics alhora de promoure la llibertat religiosa. Com que encara hi ha en l'espai públic reminiscències de l'antiga cal ser sensibles amb aquestes qüestions.

L’acció de govern ha de vetllar per l’aconfessionalitat de les institucions públiques i el respecte a la diversitat religiosa en els espais públics. Tota política pública aplicada des de les estructures de govern han de facilitar l'exercici del pluralisme religiós en els diversos àmbits públics, especialment aquells on tenen incidència els ritus i les pràctiques religioses. Els poders públics han de garantir la laïcitat de l'espai públic a fi que les diverses confessions religioses puguin expressar-se sense dificultats i en igualtat de condicions.

Les religions i la realitat nacional de Catalunya.

L’actual diversitat religiosa és un valor per Catalunya, però també comporta alguns riscos que no es poden menystenir. La tradició cristiana, tant la representada per l’Església catòlica com per les principals famílies protestants i l’Església ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia, junt amb alguna tradició budista, han estat religions preocupades per arrelar la seva fe en la cultura catalana. Cada una d’aquestes religions, amb el grau d’intensitat i importància dona per la seva influència social, han procurat trobar el seu encaix dins de la societat i cultura catalana. Això ha estat fonamental alhora de conformar la identitat nacional. L’Església catòlica catalana, tal com ho s’ha recordat recentment a Montserrat en la commemoració del document dels bisbes catalans “Arrels cristianes de Catalunya”, no ha negat mai aquesta vinculació entre església i pàtria; entre comunitat creient i nació. Altres tradicions religioses han procurat afirmar i defensar la seva identificació amb Catalunya i la seva realitat nacional.

Aquesta situació es pot alterar per les dificultats que tenen algunes religions per vincular-se i relacionar-se amb la cultura catalana. Aquestes religions, identificades com a tals amb les cultures dels seus països originals, sinó s’aculturen en el nou context de la societat on ara s’expressen es poden aïllar i tancar-se en un ghetto cultural estrany a la realitat social de Catalunya. Això és el que pot passar l’Islam a Catalunya; sinó compren que cal transformar-se amb l’Islam de Catalunya. Algunes noves famílies protestants, especialment les vinculades en origen amb esglésies pentecostals d’Amèrica Llatina, poden tenir un problema similar. El mateix pot passar amb altres religions més identificades a una nació i poble. En aquestes circumstàncies, la política d’afers religiosos ha de saber crear les condicions perquè aquestes religions puguin transitar amb tota naturalitat cap la seva aculturació a la realitat cultural de Catalunya. Cal promoure iniciatives que facilitin aquestes religions sortir, si ho estan, del possible aïllament cultural i que, en algunes circumstàncies, pot comportar una certa marginalitat cultural dels seus seguidors en l’àmbit religiós.

Aquesta situació pot contrastar amb el que viuen les persones religioses en el seu context educatiu i social des d’on es treballa activament perquè es sentin integrades en la realitat catalana. Difícilment una persona religiosa tindrà clarificat el seu sentiment de pertinència si a l’expressar la seva creença ho fa amb uns referents culturals refractaris o estranys al que són els valors culturals compartits per la societat catalana. Cal avançar cap a una progressiva integració, en diàleg i harmonia, dels valors culturals identificadors de la societat catalana i els referents culturals en el que s’expressa una religió. Cal fer-ho amb respecte, assumint que d’aquest diàleg sempre en surt una síntesi generativa de noves expressions culturals que coexisteixen amb noves i velles formes d’expressar les creences. Per la importància i complexitat d’aquestes qüestions, la política d’afers religiosa ha de situar el problema de l’aculturació d’algunes religions com una de les seves principals preocupacions.

Els municipis i la gestió de la diversitat religiosa a Catalunya

Bona part de la política pública de la gestió de la diversitat religiosa ha de fer-se a través dels municipis. Els ajuntaments, a través de la planificació urbanística, ordenen la situació territorial dels centres de culte. La gestió urbanística és cabdal per garantir que la situació dels llocs de culte no dificulta la pràctica del dret fonamental de la llibertat religiosa. És en l’àmbit municipal on les religions poden aportar els seus valors i principis, i les seves sensibilitats per construir la convivència. El diàleg interreligiós pren cos i s’articula també en cada un dels municipis del nostre país. A més, els conflictes entorn al tema religiós, generalment, sempre s’han expressat en relació a problemes de convivència expressats en clau local. Les ordenances locals comencen a regular determinats aspectes cívics que afecten a l’ús de vestimentes i símbols religiosos. En la mesura que les religions estan presents en l’espai públic és una qüestió que entre a formar part de les agendes locals.

La convivència cívica i el respecte a la diversitat religiosa s’expressa, a través de moltes maneres en els municipis. Han estat les corporacions locals puntals bàsics alhora de celebrar jornades de portes obertes de les diferents religions o per fomentar trobades de diàleg entre les religions. Tota política pública impulsada des d’altres àmbits de govern ha de partir de la realitat del govern local i la seva implicació en el seu desenvolupament. Moltes de les polítiques públiques sobre la diversitat religiosa necessiten aplicar-se a partir del principi de la subsidiarietat. Això vol dir que, els altres nivells de govern, han de facilitar les orientacions i els recursos adequats perquè els ajuntaments, a través de les seves actuacions, esdevinguin actors en l’aplicació d’aquestes polítiques.

Cal endegar un treball de conscienciació als poders locals perquè assumeixin amb naturalitat la política de la diversitat religiosa com una preocupació més de les que conformen la seva agenda de govern. Entenent que, després d’un primer moment, aquesta política no ha d’estar relacionada al fenomen migratori sinó a l’exercici dels drets de ciutadania. Aquest canvi de perspectiva és molt important, ja que ell condiciona les actituds i les iniciatives que es poden promoure des dels municipis vers les religions. Les autoritats locals han de sentir-se acompanyades pels altres nivells de govern alhora d’endegar polítiques concretes en àmbits com l’urbanisme, els drets civils, etc... per tal de respectar el valor de la diversitat religiosa.

La política pública i l’Església catòlica a Catalunya

Un fet que la política pública d’Afers Religiosos a Catalunya no pot oblidar és considerar el pes que l’Església catòlica té en la configuració de la societat catalana. La commemoració del document Arrels cristianes de Catalunya evoca l’actualitat d’aquesta circumstància. Per això, l’acció de govern ha de saber integrar la incidència que el catolicisme català exerceix alhora de configurar la realitat social d’aquest país. Tot i la igualtat que han de tenir les religions en les seves relacions amb el poder públic, hi ha uns trets diferencials que provenen de la mateixa tradició i arrelament social i cultural de cadascuna de les diferents confessions a Catalunya. Això és el que justifica que, en un moment donat, l’acció de govern estigui atenta perquè cadascuna d’aquestes tradicions religioses, d’acord a la seva rellevància en el societat catalana, incideixin de manera particular i diversa en la cohesió social i en la definició de la identitat nacional.

Per la seva tradició i presència a Catalunya el rol de l’Església catòlica és bàsic. L’Església catòlica catalana fou, per exemple, una de les institucions que mantingueren viu l’ús del català durant la dictadura i moltes parròquies foren elements actius en el combat per la democràcia i les llibertats nacionals. La relectura del document les Arrels cristianes de Catalunya ajuda a comprendre aquest important paper del catolicisme català. Ara, en el nou context social es poden haver modificat els objectius, però no és menys cert que l’Església catòlica continua sent essencial per l’enfortiment de la identificació dels catòlics amb la realitat nacional de Catalunya. Per això, l’acció de govern ha de ser sensible davant d’aquest fet i ha d’acompanyar al catolicisme català en la defensa de la seva singularitat davant dels possible intents de diluir-ne la seva identitat.

La política d’Afers Religiosos a Catalunya ha de saber crear les condicions perquè no es perdi la singularitat del catolicisme català. En el ben entès que aquesta actitud no ha de comportar, en cap cas, una intervenció que pugui ser interpretada com una ingerència dels poders públics en els assumptes eclesials. Senzillament, això fora inadmissible atesa l'aconfessionalitat de les institucions polítiques. Ni es bo, ni és desitjable. El mateix Consell Assessor de la Diversitat Religiosa hauria d'articular l'escrutini públic per prevenir qualsevol temptació intervencionista. Però, un cop reconegut el que no ha de passar, res impedeix promoure una política pública d’afers religiosos que mostri a la societat i a les seves institucions, les de aquí i les de fora, i de forma molt especial en els ambients romans, la singularitat de l’església catalana. Cal fer molta pedagogia i accions pràctiques per explicar com l’Església catalana està compromesa en la cohesió de la societat catalana i ha intervingut en el desenvolupament de la consciència nacional; com ha estat cabdal en el desenvolupament d’una pietat popular vinculada a la cultura del país i que avui és una institució implicada en la construcció de la convivència social i en el benestar de la societat.

Cal encertar en les iniciatives a promoure. Aquestes haurien de ser sempre respectuoses amb les dinàmiques particulars de l’Església catòlica. Cal estar convençut que aquest és el camí a seguir i persistir; cal mostrar clarament el valor social del catolicisme català i de la seva Església i el paper que ha de desenvolupar avui per definir, conjuntament amb altres tradicions religioses i formes de pensament, aquells valors que volem que ens identifiquin com a societat. Les xarxes socials, els intercanvis, el patrocini i el foment, el suport a les iniciatives de projecció cultural són, entre altres, alguns dels camins que cal explorar per enfortir aquest objectiu.

Fomentar i protegir la lliberta religiosa a Catalunya

Un altre àmbit específic d’una política d’Afers Religiosos per Catalunya és el desenvolupament normatiu. Després de la fallida revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa, és necessari millorar l’actual marc regulador d’aquesta llibertat per actualitzar-lo a la nova realitat religiosa, ampliar aquells aspectes no coberts en l’actual legislació i millorar algunes limitacions de l’actual normativa. Catalunya, per les competències atorgades pel seu Estatut d’Autonomia, té un marge de maniobra per assumir una certa iniciativa legislativa en aquesta direcció. És evident que hi ha unes competències reservades a l’Estat, però també és cert que el Govern de Catalunya pot prendre alguna iniciativa legislativa complementària. L’actual llei catalana de Centres Cultes és un exemple del que es pot fer en aquest àmbit.

Cal ser ambiciosos i pensar que Catalunya pot tenir un marc jurídic propi en relació a l’exercici del dret fonamental de la llibertat religiosa. En aquest cas, el que és important és la perspectiva que té el promotor de la iniciativa legislativa. Ja que no és el mateix legislar des d’una perspectiva de laïcitat positiva, que fer-ho des dels pressupòsits bàsics del laïcisme excloent. Els resultats no són els mateixos, tot i que els dos punts de vista poden coincidir en la diagnosi: encara hi ha molts aspectes pendents en el desenvolupament de l’aconfessionalitat de les institucions públiques. Es tracta de promoure un projecte de laïcitat des de la inclusió, la cooperació i el reconeixement de les aportacions de les creences religioses. En aquest apartat cal incloure totes les qüestions relacionades amb la presència de símbols en els edificis públics, les cerimònies públiques, ús de símbols religiosos, etc... En l’apartat de la cooperació, cal assegurar els marcs jurídics de col·laboració i cooperació de la Generalitat de Catalunya amb les diferents confessions religioses. Entenent que aquests acords institucionals afecten només a les confessions religioses i no altres institucions, com poden ser les centrades en la defensa de l’exercici de la llibertat de consciència.

La iniciativa governamental, a més de ser jurídicament consistent, hauria de tenir la sensibilitat d’assegurar-se que les confessions religioses entenen el sentit de les iniciatives legislatives i no les percebin com una limitació o agressió a les seves activitats. Per això, tal com vaig comentar en un altre post, es bo tenir un espai de participació i de creació de consens entre el Govern i les confessions religioses. Es en aquest sentit que es proposà la creació del Consell Assessor de la Diversitat Religiosa.

La iniciativa normativa ha d’orientar-se a fomentar i garantir l’exercici de la llibertat religiosa i defensar aquest dret. Es tracta d’assegurar una visió garantista, tant pels individus com per les confessions. Especialment en aquells aspectes que la reglamentació por crear alguna inseguretat jurídica. En aquest sentit, no estaria de més de revisar alguns dels reglaments existent que afecten a l’exercici de la llibertat religiosa per veure la seva coherència amb els objectius legislatius proposats. Fins i tot, es podria estudiar alguna moratòria en l’aplicació d’alguns aspectes de la llei de Centres de Culte per les dificultats econòmiques que es troben algunes confessions religioses. En l’àmbit normatiu cal seguir desenvolupant marcs que permetin emparar la pràctica religiosa en diferents nivells de les institucions i serveis públics. Cal garantir que la pràctica religiosa sigui un dret que es pugui exercir realment en l’espai públic sense més restriccions que les associades al que avui contempla la llei orgànica de Llibertat Religiosa. Vetllant activament per l’acompliment d’aquest dret. Això permetria, per exemple, que qualsevol confessió religiosa pogués celebrar el seu culte sense problemes en qualsevol universitats pública de Catalunya.

Fora convenient que en aquest esforç normatiu es clarifiqués l’estatut dels ministres de culte (o similars), tant en la seva vessant de definició d’aquesta activitat com dels seus deures i obligacions civils en el cas de l’existència d’indefinició d’aquest perfil, especialment en aquelles confessions que els acords bilaterals concedeixen a alguns actes d’aquests ministres de culte una transcendència civil, per exemple, el reconeixement civil del matrimoni. S’ha de garantir a totes les religions que els seus ministres de culte (o similars) podran donar assistència religiosa als centres educatius, hospitals, exercit i presons. El reconeixement d’aquest estatut específic de ministre del culte o similar ajudaria a resoldre la indefinició que tenen aquestes persones en el tema de la cotització a la Seguretat Social.

La representació institucional de les religions a Catalunya

La presència activa de les religions en l’espai públic i l’interès que aquestes tenen per les autoritats públiques justifiquen que hi hagi un diàleg institucional d’aquestes autoritats amb els dirigents de les diferents confessions. No és una tasca fàcil. Hi ha religions institucionalitzades, especialment les que tenen un arrelament històric en la societat catalana, i que estan avesades en les relacions institucionals. Això és evident per la religió catòlica i, en bona mesura, per la tradició protestant que ha sabut articular una estructura representativa comuna. No passa el mateix amb altres confessions que, tot i sent minoritàries, comencen a tenir una important presència en la societat catalana.

La institucionalització de les religions és necessària per tal de reconèixer efectivament els seus drets i deures. Per tal de poder garantir adequadament la pràctica religiosa les administracions públiques han de poder identificar els representants d’aquestes religions. Per exemple, són ells els que permetran acordar la construcció dels llocs de culte d’acord al planejament o garantir la validesa civil de certes pràctiques religioses, el matrimoni, o les pràctiques religioses en dependències públiques: hospitals, tanatoris, escoles, presons etc..

En algunes religions, no és fàcil identificar els interlocutors religiosos perquè no estan estructurades ni tenen la pràctica de fer-ho en el context d’etats no confessionals. El cas més paradigmàtic és l’Islam. La majoria de països occidentals han hagut d’afavorir, amb més o menys encert, la creació d’àmbits representatius dels musulmans. Al nostre país existeix una Comissió Islàmica d’Espanya que fou la signant els acords de cooperació amb l’Estat de 1992. Ara s’ha iniciat un procés de renovació d’aquest organisme a fi d’adequar-lo a la nova realitat de l’Islam. Un fet nou, no contemplat al signar aquests els acords de cooperació de 1992, és l’existència d’importants associacions musulmanes en les comunitats autònomes, en particular a Catalunya i que aquesta comunitat té competències en aquesta matèria d’acord al seu Estatut.

En aquests moments, una de les prioritats de la política pública d’Afers Religioses a Catalunya hauria de ser l’estructuració institucional d’algunes tradicions religioses i incidir en que la renovació de la Comissió Islàmica d’Espanya es fes d’acord amb la visió plural de l’Estat. Això vol dir, ser sensible a la diveristat d’associacions musulmanes consolidades a Catalunya, les seves dinàmiques particulars i l’existència d’uns col·lectius musulmans que, en un primer moment no semblen massa interessats en formar part d’aquesta Comissió Islàmica, però que el realisme polític aconsella no marginar-los. A més, la comunitat musulmana i la societat catalana han de traslladar a aquesta nova Comissió Islàmica aspectes tan sensibles com la construcció de nous espais de culte musulmans i la formació d’imans.

Política d’Afers Religiosos

¿Quina política d’Afers Religiosos cal desenvolupar avui?, o, per ser més precís, ¿quina política proposaria? Aquesta pregunta em sorgí de la lectura d’un petit article de Guillem Correa, pastor protestant i Secretari General del Consell Evangèlic de Catalunya. En un primer moment, vaig elaborar una resposta a una qüestió puntual que proposa Guillem Correu. Però, el seu article, en el fons, anava més enllà i convidava a articular el pensament sobre els afers religiosos en forma de propostes polítiques. Això és el que em proposo en diversos comentaris que s’aniran publicant en els següents dies.

La societat catalana ha necessita una política d’afers religiosos que permeti desenvolupar diversos eixos complementaris. La diversitat religiosa de la societat catalana és una realitat, però és evident que aquest pluralisme enriqueix un patró religiós on el catolicisme és, per tradició i realitat social, la religió majoritària. Cal assumir amb naturalitat aquesta realitat, sense percebre-la com una imposició. L’Estatut de Catalunya dóna un marc normatiu que cal aprofundir, especialment en allò que les competències atorgades i els acords polítics amb Madrid permetin ampliar en relació l’exercici de la llibertat religiosa. Així mateix és evident que cal adaptar les normatives que regulen l’exercici d’aquesta llibertat a Catalunya. És urgent resoldre l’articulació dels organismes representatius de les religions minoritàries, de forma específica tot el que afecta a l’Islam. Resoldre aquest tema és cabdal alhora de plantejar totes les qüestions associades al culte islàmic.

Les corporacions locals han de dotar-se d’una política de gestió de la diversitat religiosa coherent i consistent en tot els àmbits territorials. En aquest sentit, la Generalitat de Catalunya, ha de facilitar els recursos per fer-ho. Les administracions han de fomentar la llibertat religiosa, garantir la seva pràctica i avançar en l’exercici de la laïcitat positiva constitucional. La rellevància social de les religions permet repensar alguns dels pressupòsits teòrics dels postulats laïcistes, especialment per la importància que tenen les religions en la construcció de capital social i d’una moral cívica que identifiqui la societat catalana avui. Aquest objectiu comporta un important diàleg de les religions amb la societat i una redefinició dels principis d’algunes religions en el context d’una nova cultura.

En el propers dies, reflexionaré sobre aquestes qüestions i algunes consideracions més

Presentació del llibre

Tal com vaig comentar en un altre post, ahir vaig presentar el meu llibre Asuntos Religiosos a Madrid. Vaig tenir la sort d’estar acompanyat per unes persones que, a més d’amics, tenen unes responsabilitats institucionals i unes inquietuds personals que justificava la seva presència per comentar el que explico en el llibre. A tots ells els vull agrair la seva amabilitat de participar en la presentació. El llibre, que ja tindré ocasió d’explicar-lo amb més deteniment, és una reflexió de com l’esfera política ha de situar-se davant del fet religiós i quina política pública com adoptar davant d’una religió que es viu i celebra també en la plaça pública. A més, en el llibre és proposa una revisió de la manera d’entendre de la laïcitat i de les relacions entre la religió i la societat a fi de reconèixer els valors que poden aportar les religions a la convivència i a la cohesió social.

El president del Congrés de Diputats, José Bono, a més de prologar-me el llibre, va expressar la seva total identificació amb el seu contingut. Va ser molt expressiu en els seus comentaris. De tots, els periodistes han destacat l’afirmació de que ell s’ha dedicat a la política per la religió. Jo voldria destacar-ne un altre, és una anècdota extreta de l’entrevista que el mateix José Bono tingué amb Joaquin Ruiz Jiménez. En un moment donat José Bono li preguntà al professor en que creia. Ruiz Jiménez contestà “en que el mundo tiene arreglo” i, després d’un silenci provocat per la perplexitat de Bono, el professor completà la frase dient “el mundo tiene arreglo en el amor”. Es tracta, afrimà Bono, de l'amor que es troba en l'Evangeli. Brillant declaració de principis. Jorge Fernández Díaz, del Partit Popular, amb el seu rigor i vehemència destacà els diversos aspectes del llibre que l’ havien agradat, segons ell molts, a més de ser amè i ben estructurat, i comentà el seu punt de vista sobre l’oportunitat de la revisió de la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa. José Maria Contreras Director General de relaciones con las confesiones en el Ministeri de Justícia comentà que el llibre li havia agradat perquè estava ple de qüestions que feien pensar. Destacà l’oportunitat de la seva publicació perquè sobre aquesta problemàtica hi ha encara poca reflexió. El director general manifestà que compartia moltes de les propostes que es feien en el llibre i comentà que algunes ja han estat assumies des del govern. Finalment, Luís Aranguren, com editor de PPC, explicà l’interès que ha tingut de publicar aquest llibre perquè el troba coherent amb l’orientació de fons d’aquesta editorial.

Les entitats religioses s’hauran d’estructurar de forma federal

El panorama organitzatiu de les religions a Espanya està canviant. La Direcció General de Relacions amb les Confessions (antiga Direcció General d’Afers Religiosos) del Ministeri de Justícia de l’Estat té les coses clares. Sembla que molt aviat s’acabaran els temps en que algunes associacions religioses competien entre elles per aconseguir els recursos de la Fundació Pluralisme i Convivència o per seure a negociar amb l’Estat. Es comença a parlar amb insistència d’una nou model d’estructuració de la relació de les entitats religioses amb l’Administració de l’Estat. En lloc de fer-ho per realitats associatives vinculades a les confessions, prou representatives però mai amb la capacitat de representar a la totalitat dels fidels, s’anirà a una articulació territorial a partir de la qual es determinarà la representació a nivell de l’Estat. Aquest model, enfront de l’esquema vigent fins ara, reconeix el que la societat ha normalitzat: l’Estat de les Autonomies i el valor de la subsidiarietat.

Si els propòsits acaben a bon port, qüestió que desitjo, les religions hauran de construir estructures organitzatives representatives de tipus federatiu per cada autonomia. La legitimitat d’aquests ens representatius vindrà donat per la democràcia i transparència del seu procés constitutiu, i pel fet que cada ens territorial sigui capaç d’agrupar les realitats religioses, no a les possibles tendències, escoles, corrents o similars que actualment es mouen entre les confessions religioses. L’Administració ha de poder relacionar-se amb entitats representatives clares, identificables, democràtiques i al màxim d’inclusives de les confessions religioses. Sembla, pel que es diu, que el procés pot iniciar-se amb la reformulació de la Comissió Islàmica d’Espanya. La qual serà recomposta a partir de la creació de les respectives comissions islàmiques territorials. Això obre una perspectiva que refarà alguns dels paràmetres de la representació musulmana a Catalunya.

És d’esperar que aquesta bona iniciativa de la Direcció General de Relacions amb les Religions no s’aturi amb la religió musulmana. De tal manera que aquesta nova realitat animi a les altres confessions religioses, especialment aquelles que tenen una representació institucional feble i afeblida per les seves dinàmiques internes excloents, a emprendre el mateix camí que es vol assajar amb els musulmans. Ben vinguda sigui aquesta proposta.

L’aportació política del fet religiós III

Garantir, promoure i facilitar la llibertat religiosa

Els governants han garantir: “la llibertat ideològica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense més limitació, quan siguin manifestats, que la necessària per al manteniment de l'ordre públic protegit per la llei”. Aquesta afirmació constitucional obliga, en primera instància, a defensar i promoure la llibertat religiosa i els drets associats; però, en un segon moment, com passa amb altres drets fonamentals, faculta als governs a remoure aquells obstacles que directament impedeixen el seu ple exercici. Altres preceptes constitucionals emparen l’ús de mesures discriminatòries positives per afavorir l’exercici dels drets fonamentals.

Un dels aspectes que condiciona l’exercici de la llibertat religiosa és, sense dubte, l’obertura de centres de culte per algunes confessions religioses. Cal evitar qualsevol planificació urbanística que pugui comportar, en relació a la ubicació dels centres de culte, una segregació en la trama urbana. Aquest problema és manifesta de forma dramàtica en la gestió dels espais dels centres de culte musulmà. Una part de la ciutadania s'oposa a la ubicació dels oratoris musulmans per desconfiança a uns comportaments percebuts com estranys o per temor que en aquests àmbits es fomenti l'integrisme i l'hostilitat cap a la societat d'acollida. Això impedeix resoldre el problema dels centres de culte musulmans. Però cal resoldre aviat aquesta qüestió perquè, en la pràctica s’està negant l’exercici d’un dret fonamental a uns ciutadans d’aquest país. La mala solució a aquesta demanda d’espais de culte pot provocar, a mig termini, l’aparició d’actituds de ressentiment en uns ciutadans que es consideren discriminats per raons religioses.

Efectivament, cal donar una ràpida resposta a aquesta situació de discriminació que pateixen algunes confessions alhora d’obrir els seus centres de culte. Això planteja alguns problemes que només els anunciaré. En primer lloc, la possibilitat de disposició de sòl i capacitat de construcció. No totes les comunitats de fe tenen els recursos econòmics per comprar sòl i edificar. Cal trobar una resposta pràctica a aquests problemes, perquè el no tenir sòl o lloc de culte representa una trava al mateix precepte constitucional de poder exercir el seu dret a expressar i celebrar la seva fe. Per això, des dels àmbits públics han d’articular-se polítiques públiques actives a fi d’eliminar les dificultats que impedeixen a algunes religions poder exercir el seu culte amb dignitat.

L’aportació política del fet religiós II

Definir una agenda política

En una post anterior parlava del valor polític del fet religiós. Voldria desenvolupar aquesta idea en una sèrie de posts. En el primer farè esment a la necessitat de definir una agenda pública entorn al fet religiós. En el segon parlaré sobre la garantia de la llibertat religiosa i el seu exercici. En el següent abordaré el tema de la revisió del concepte de laïcitat. En el quart parlaré de la participació del fet religiós en la construcció de la moral cívica. El següent tema serà la relació entre el fet religiós i la convivència. Després parlaré sobre la relació entre el fet religiós i el capital social i, en el darrer post, em feriré a la importància política de les relacions del govern amb les confessions religioses. Una mirada a la realitat social posa de manifestat l’existència de canvis socials que evidencien noves qüestions entorn del fet religiós. Algunes d’aquests temes, per la seva notorietat i importància han d'incorporar-se a l'agenda política de la gobernabilidad. La dimensió social i comunitària del fet religiós, la crisi dels valors cívics, la intervenció del fet religiós en la cohesió social, el relativisme moral, la dissolució de referents, són aspectes que es projecten en l'acció de govern. Segons quina sigui la política vers els assumptes religiosos, el fet religiós podrà intervenir positivament en l'espai públic o, al contrari, ser font de conflictes, exclusió social i tensions. Seria una greu irresonsabilitat que els governants no incorporessin el fet religiós a la seva agenda política. Pocs governs tenen una política pública d'afers religiosos integrada en una agenda política. Aquesta situació és preocupant. Cal construir una política pública específica d'assumptes religiosos capaç d'aprofitar les potencialitats del fet religiós. ¿Quins són els objectius d’aquesta política?. L’objectiu genèric de tota política d’afers religiosos és garantir que els ciutadans puguin exercir plenament els drets associats a la llibertat religiosa. Perquè aquest dret està a la base de les llibertats de la societat. Des de les institucions públiques cal articular la manera com les confessions religioses contribueixen activament a la cohesió social i, de manera particular avui, com el fet religiós ajuda a la integració dels immigrants. A més, els governants han de prendre decisions a fi que fet religiós sigui un factor actiu en la construcció de la moral cívica i de les pautes comunes de convivència. Així mateix, des de la responsabilitat institucional, els governants haurien de preguntar-se què fer i cóm actuar per tal de minimitzar els efectes negatius derivats derivats de la feblesa organitzativa d’algunes religions o dels riscos de les visions religioses fonamentalistes i excloents. Els governants haurien de preguntar-se, dins de l'exercici de la seva responsabilitat institucional, què fer i com actuar davant algunes tradicions religioses que tenen poca organització institucional i amb una pluralitat d'actors que mostren interessos divergents, circumstàncies que dificulten la interlocució social. Davant de tots aquestes temes és evident que cal tenir una estratègia clara d'intervenció política entorn als afers religiosos.