Des de fa temps, un sector de l’església no amaga la seva incomoditat per la secularitzada de la societat. Fins i tot, alguns eclesiàstics, ho interpreten com un intent d’apartar el fet religiós, i el catolicisme en particular, de la societat. Atrapats per la por a la vacuïtat identifiquen enemics per tot arreu, organitzen manifestacions i sorolls mediàtics i confien en els nous moviments eclesials, algun d’ells partidaris de eclesiologies restauracionistes, per tal de mantenir viva la presència eclesial. El record de la cristiandat alimenta aquestes actituds i les condiciona.
Rellegint documents passats he trobat una interessant entrevista a Benet XVI en l’avió papal el dia 26 de setembre mentre es desplaçava de Roma a Praga. En el següent fragment el lector podrà notar que la visió de Benet XVI sobre el que ha de fer l’Església catòlica difereix bastant del que patrocinen alguns dirigents de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracta d'una visió que resulta més propera a la realitat eclesial i, perquè no dir-ho, estimula a treballar per la renovació de l'Església.
Pregunta. - Santedat, la República Txeca és un país molt secularitzat, en el qual l'Església Catòlica és una minoria. En aquesta situació, com pot contribuir efectivament l'Església al bé comú del país?
Benet XVI - Diria que normalment són les minories creatives les que determinen el futur, i en aquest sentit l'Església Catòlica s'ha de concebre com a minoria creativa que té una herència de valors que no són coses del passat, sinó que són una realitat molt viva i actual. L'Església ha de renovar, estar present en el debat públic, en la nostra lluita per un concepte veritable de llibertat i de pau. D'aquesta manera pot contribuir en diversos sectors.
Diria que el primer és justament el diàleg intel·lectual entre agnòstics i creients. Tots dos es necessiten mútuament: l'agnòstic no pot estar content de no saber si Déu existeix o no, sinó que ha d'estar en recerca i sentir la gran herència de la fe, el catòlic no pot acontentar-se amb tenir la fe, sinó que ha d'estar encara més en recerca de Déu, i en el diàleg amb els altres tornar a aprendre sobre Déu en una forma més profunda. Aquest és el primer nivell: el gran diàleg intel·lectual, ètic i humà.
Després, en el sector educatiu, l'Església té molt per fer i per donar, pel que fa a la formació. A Itàlia parlem del problema de l'emergència educativa. És un problema comú a tot Occident: aquí l'Església ha novament actualitzar, concretar, obrir per al futur la seva gran herència.
Un tercer sector és la "Caritas". L'Església sempre ha tingut a aquesta com a signe de la seva identitat: anar en ajuda dels pobres, ser instrument de la caritat. A la República Txeca, Caritas fa moltíssim en les diverses comunitats, en les situacions de necessitat, i ofereix molt també a la humanitat sofrent en els diferents continents, donant així un exemple de responsabilitat pels altres, un exemple de solidaritat internacional, la qual cosa és també condició per la pau.
Com ja vaig comentar en un altre
post, els cristians estem cridats a mantenir una presència social com a minoria creativa. Per això necessitem pastors que ens ajudin a comportar-nos com a minoria i anunciar l’Evangeli de forma creativa en una societat on les religions portadores de sentit transcendent estan cridades a ser minories creatives.
