Aprofitar les oportunitat

Mirant el debat d’investidura d’avui, el decisiu debat per Pedro Sánchez, s’ha fet palès la baixa qualitat democràtica d’un part de la dreta espanyola. Obvio referir-me al nul respecte que en tenen els representants de l’extrema dreta. Hi ha una dreta casposa que entén la confrontació política com un combat rabiós per destruir, aniquilar, l’adversari polític perquè és considerat el seu enemic. Per guanyar aquest combat aquesta dreta recalcitrant fa servir, tal com s’ha vist en aquests dies del debat d’investidura, totes les estratagemes possibles, quan més repulsives millor. Menteixen quan cal, tergiversen les dades, s’inventen les coses, interrumpeixen als oradors, gesticulen i remuguen tot el que poden i més, somriuen cínicament per mostrar el desacord, són profundament mal educats. El problema que té aquesta dreta recalcitrant espanyola és que són els hereus directes, sense cap filtre, del pensament franquista. Mentre a Europa la dreta que ha governat aquests anys s’educà en la resistència al nazisme o feixisme, la dreta recalcitrant és hereva dels pressupòsits autoritaris del franquisme.

Avui, en el Congrés dels Diputats, una majoria suficient de diputats han donat suport a un govern de coalició que s’afirma de progrés. La seva existència suscita expectatives i alimenta esperances. Gràcies a aquesta nova majoria de govern s’ha barrat el pas a l’aliança negra de la dreta neo-franquista amb l’extrema dreta. Així ho han entès aquelles forces polítiques que amb els seus vots han afavorit fer majoria de govern els diputats del PSOE i Unidas Podemos. L’abstenció d’alguns i els vots afirmatius d’altres han facilitat que es pogués formar govern i frenar el retorn polític a les cavernes. No hi havia cap alternativa. Ara a Espanya s’ha creat un nou escenari polític amb una coalició de govern que genera expectatives. Aquesta nova realitat pot ser una oportunitat per l’esperança si cadascú sap jugar amb responsabilitat les cartes que la política li ha donat. La nostra societat té molts problemes, des de la relació Catalunya-Espanya fins la millora de la justícia social, tots són molt importants i necessiten grans acords polítics per trobar les millor polítiques. Cal saber fer política amb intel·ligència. La política és això, saber aprofitar les oportunitats i, a partir de la defensa d’uns ideals, modificar la realitat i crear les condicions perquè la societat pugui canviar per anar a millor socialment i les persones ser més lliures.

Comença la negociació política

La situació política a Catalunya s’està posant interessant. Més que mai, la política torna a ser imprescindible. Els partits independentistes tenen davant una oportunitat inesperada: contribuir a crear les condiciones per situar les seves reivindicacions en l’agenda política de l’Estat. Aquesta circumstància convida a negociar discretament uns acords possibles que facin viable el pre-acord de governabilitat entre PSOE-Podemos. Les cartes estan tirades i cadascú ha de jugar la seva partida, sense fer trampes, sabent que el que està en joc és molt important. Cap dels jugadors s’ha de sentir mes pressionat del que li pertoca. De tots els jugadors, els que més tenen a perdre són els socialistes. Si s’equivoquen es poden trobar fora de les estructures de l’Estat, amb els greus problemes interns que això comporta, o governar en minoria tutelats per un PP preparat per assaltar el poder. Els independentistes tenen menys ha perdre perquè, ara per ara, ja han perdut bastant. 

El punt de trobada per l’acord està a les mans de PSOE i Podemos, per una part, i en les voluntats dels grups independentistes, per l’altra. Tots els interessats han d’assumir que, com qualsevol pacte, sempre serà imperfecte, que tothom haurà de renunciar en allò que pugui renunciar i que totes les parts hauran de ser flexibles i generoses. Els negociadors han d’assumir que, per avançar en aquesta direcció, hi haurà moments de pressió i altres de negociació. Ambdues dimensions van combinades, sempre hi quan, la pressió no enterboleixi els objectius de la negociació. Ara hi ha una gran oportunitat per fer valdre la força de l’independentisme al Congrés dels diputats. La responsabilitat d’ERC i JxCat és sumar els seus vots per situar la negociació amb PSOE i Podemos en un escenari que no sigui desfavorable a les aspiracions independentistes. (No tinc present a la CUP perquè, ja han dit que en la seva estratègia política no hi entra la negociació). En el cas que el PSOE i Podemos dificultin els bons acords, qui haurà d’explicar el fracàs dels acords, són ells i no ERC o JxCat. Ara, els vots no poden donar-se a canvi de res. Vivim en un moment excepcional, amb polítics a la presó i a l’exili, i un Estat que, encara avui, segueix confiant només en la repressió per resoldre la qüestió catalana.

No son bones unes noves eleccions

Pedro Sánchez ha presentat la seva proposta política per arribar a un pacte amb Unidas Podemos. No sembla, ara per ara, que hagi aconseguit crear el consens necessari. Més aviat tot apunta cap a unes noves eleccions. La mateixa presentació d’aquestes tres centes llargues mesures polítiques semblava l’inici de la campanya electoral. Pedro Sánchez és demana el 100% d’acord amb Unidas Podemos i es queda amb el 100% del poder de govern. Un negoci rodó. Dins del conjunt d’aquestes mesures hi ha algunes que afecten a Catalunya i, en concret, a les reivindicacions independentistes. És evident que cap de les propostes de Pedro Sánchez complau les expectatives dels moviments independentistes. Les propostes socialistes de diàleg, són pura retòrica, perquè el seu interès es consolidar un relat basat en la negació de la reivindicació independentista i l’afirmació que el gran problema que hi ha a Catalunya és una divisió entre els catalans. No hi ha un problema polític, sinó problema de convivència. Pedro Sánchez no vol entendre que Catalunya necessita una sortida política al conflicte polític d’Estat creat per l’independentisme. Les seves propostes dins de les mesures anunciades ahir són simples enunciats, sense cap mena de concreció.  Això és inadmissible. Si la seva estratègia per arribar al govern és basa només en la por del que pot passar si guanyen els partits de dretes llavors Pedro Sánchez no és un estadista, sinó un polític oportunista, motivat per interessos tàctics i sense cap perspectiva de futur.

Davant aquesta tessitura ¿què cal fer? Fa uns mesos vaig escriure que els partits independentistes haurien de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Segueixo pensant el mateix que un altre escenari aniria molt malament per Catalunya.  M’explico. Sembla que les propostes de Pedro Sánchez són una farsa i que el seu objectiu és provocar la reacció airada d’Unidas Podemos i així no poder fer govern per tal d’anar a unes noves eleccions. Tot és un moviment tàctic per aprofitar els bons auguris que les enquestes atorguen als socialistes en unes noves eleccions. Els partits independentistes, haurien de decidir, en el cas que Unidas Podemos, finalment decidís afavorir l’elecció de Pedro Sánchez, llavors el vot independentista podria ser clau perquè evitar les noves eleccions i podrien votar també a favor de la investidura, per tal que el PSOE no incrementés la seva majoria parlamentària. Només en aquest cas el vot afirmatiu dels partits independentistes tindria sentit. És el que no vol el PSOE, necessitar el vot dels independentistes. Perquè gràcies a aquest vot podria afirmar-se que Pedro Sánchez governaria gràcies als independentistes. 

La part fosca d’aquesta estratègia és saber com reaccionaria el PSOE davant d’aquest gest i si això afectaria la situació dels presos polítics. I, la gran incògnita és saber si al PSOE, li anarien bé unes eleccions al novembre. No sembla que a Europa els càlculs demoscòpics vagin a favor dels governants. Hi ha els recents exemples d’Itàlia i Anglaterra, i en menor mesura a Alemanya. A Espanya, les oscilants variables econòmiques semblen a ser dolentes hi això podria perjudicar al partit en el govern. Davant d’aquest panorama sembla més prudent apostar per no repetir eleccions.

Governar en coalició

Costa molt posar-se d’acord per governar en coalició a Espanya. Sorprèn que sigui tan difícil. Fa anys vaig organitzar una sèrie d’activitats formatives per constituir governs de coalició en l’àmbit municipal. Recordo que es donaven algunes recomanacions que varen funcionar en tots els casos. Per exemple, es deia que s’havien de pactar els acords, decidir en quins punts els membres de la coalició podien discrepar i com s’havia de manifestar la discrepància. També es recomanà un sistema relativament simple per organitzar el govern de coalició: els diferents percentatges electorals de les forces col·ligades havien de fer-se servir per establir el pressupost de l’ajuntament que havien de gestionar els diferents partits de la coalició. Eren faves contades. Un cop decidides aquestes qüestions la resta per vestir l’acord de coalició era senzill.

En tots aquests ajuntaments que volien fer un govern de coalició hi havia una característica compartida: la sinceritat, la lleialtat, la voluntat de pactar, empatia entre els polítics i respecte mutu. Cap d’aquestes actituds les veig avui en les negociacions per fer el govern de coalició entre el PSOE i Unidas-Podemos. Penso que l’actitud del PSOE durant aquests dies és un fre per fer aquest pacte amable entre diferents que volen governar junts. Dóna la impressió que per part del PSOE no hi ha cap voluntat política de fer un govern de coalició i sí d’anar a unes noves eleccions especulant millorar els seus resultats electorals. Aquesta actitud del PSOE està entristint a molts militants socialistes que veien en aquest acord amb Unidas-Podemos l’oportunitat de fer un govern d’esquerres sòlid a l’Estat. Si al final no es pot fer aquest govern, el desengany serà molt gran.

Temps per la política

A començament de mes vaig comentar que al posar-se el rellotge en marxa pel debat d’investidura el descompte de temps restaria crèdit a la polític. Efectivament això és el que està passant. La manca de cultura de coalició per pactar els governs de l’Estat explica l’esperpèntica negociació que s’està fent per aconseguir una majoria parlamentaria suficient per l’elecció de Pedro Sánchez. Un “trágala” no pot ser mai un estil de negociació que porti a bon port. Els manuals de negociació parlen de l’estil “win-win” fórmula que permet als tots negociadors poder explicar als seus que han guanyat. Tota negociació per arribar un acord comporta la pèrdua per totes les parts, la recerca de punts d’encontre i el pacte dels desacords. Mai una negociació pot pretendre la destrucció de l’altre o la seva anul·lació política. La humiliació d’una de les parts no pot formar part de la voluntat dels negociadors.

Lamentablement els ciutadans estem assistint a un sainet polític enlloc d’un procés madur de negociació. L’espectacle dels darrers dies dificulta molt la viabilitat d’un possible govern PSOE-Unidas Podemos. Sembla que hi hagi la voluntat d’anar a una investidura fallida i deixar que el temps porti inexorablement a unes noves eleccions generals. Dóna la impressió que els estrategues, amb els càlculs demoscòpics trobin bé aquest escenari perquè en un futur proper puguin aparèixer alguns actors polítics nous a l’esquerra que, ampliant encara més els bons resultats del PSOE, restin vots Unidas Podemos. Aquesta operació maquiavèl·lica té un risc molt evident, les dretes, que ara han perdut la majoria en el Senat per estar desunides, puguin crear candidatures unitàries en determinades províncies d’Espanya per recuperar la majoria en la cambra alta. Si això passes, no crec que es pogués governar massa còmodament en les Corts pel permanent condicionament del Senat.

Cal que les forces polítiques que poden ser necessàries per fer ara a Pedro Sánchez president de govern tinguin una estratègia comuna, estableixen uns punts comuns programàtics comuns i s’asseguin a negociar la investidura amb els socialistes. És el moment de la política, no del “postureo” o actituds numantines de resistències o enfrontaments agradables a una part del món independentistes, però estèrils per transformar la realitat de Catalunya. Continuo insistint que és necessari aquest pacte entre els possibles socis per votar favorablement o abstenir-se en la votació d’investidura de Pedro Sánchez. No crec que el vot negatiu porti en lloc, llevat d’un alleugeriment de l’estómac. L’independentisme català ha de prendre la iniciativa política i procurar incidir crear les millors condicions possibles a les seves aspiracions.

La volatilitat socialista

Miquel Iceta és mòbil, com una ploma agitada pel vent. El seu comportament és erràtic. Pedro Sánchez li passa el mateix. Ambdós es desdiuen del que han dit sobre Catalunya amb una velocitat de centella. Les necessitats electorals obliguen. Ara fa un any Pedro Sánchez es feia l’interessat parlant de l’Espanya plurinacional, ara se’n desdiu i recupera l’Espanya de les autonomies. El gir és notable. És cert que la proposta de l’Espanya plurinacional no era gran cosa per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya, però modificava l’escenari polític fixat pel pacte constitucional del 78. Però, tot fou en emmirallament. La convocatòria electoral ha modificar el discurs i el reton dels socialistes a la deriva autonòmica.

Per la seva part, Miquel Iceta, el primer secretari del PSC, ha passat de dir en una entrevista que si havia un 65% de catalans a favor de la independència calia trobar una resposta democràtica, a cridar de manera histriònica que "no hi haurà independència, ni referèndum, ni autodeterminació". Més clar, l’aigua. Per Iceta, i els socialistes catalans, per més que una àmplia majoria de catalans demanessin la independència, cal fer oïdes sordes a les seves reivindicacions. Amb el millor estil autocràtic Miquel Iceta ha contraposat la raó de la força a la força de la voluntat democràtic. Els socialistes haurien de deixar de donar lliçons a la resta de forces polítiques. L’acció política per resoldre el conflicte de Catalunya amb Espanya exigeix diàleg democràtic. Fora d’aquest espai hi ha un immens buit apte pels depredadors de la democràcia. Els socialistes haurien no haurien de fer tan el burro perquè la palla va cara i els vots per governar, ara encara més.

L’Església catòlica i el nou govern socialista

La caiguda del Govern de Mariano Rajoy i l’ascens al poder de Pedro Sánchezha preocupat als sectors més conservadors de l’església espanyola. Hi ha expectativa sobre quina pot ser la seva agenda política. En un recent article al diari ABC “Llega Pedro Sánchez: preocupacions y oportunidades” s’identifiquen quins són els temes que haurien d’integrar la futura agenda de relacions entre el govern socialista i l’Església catòlica. Segons aquest article, l’Església catòlica espanyola, a més d’estar amoïnada per l’estabilitat política, el creixement econòmic i la resolució dels problemes amb Catalunya, considera que el nou Govern aporta noves preocupacions i algunes oportunitats. Segons aquest article el nou govern socialista inquieta per vàries raons: la classe de Religió, els Acords amb la Santa Seu, l'autofinançament de l'Església o l'escola concertada. En més d’una ocasió Pedro Sánchez, en el seu paper de dirigent socialista, ha manifestat la seva voluntat d'eliminar l'assignatura de Religió, doncs sosté que «cap religió confessional ha de formar part del currículum i de l'horari escolar». Prometia, així mateix, denunciar els acords internacionals entre la Santa Seu i l'Estat Espanyol; caminar cap a l'autofinançament de l'Església, deia, acabant amb la possibilitat que els ciutadans destinin part dels seus impostos a l'Església a través de la casella de l'IRPF; exigir als centres concertats que segueixin els criteris de servei públic escolar i no finançar a l'educació diferenciada; una llei de consciència i de llibertat religiosa, etc...

La preocupació d’aquests sectors és relativa perquè consideren que la representació política que tenen els socialistes en Congrés no fa viable cap modificació legislativa en aquest sentit. A més, recorden que en l’etapa Zapatero, més enllà d’algunes topades verbals, els socialistes acordaren amb l'Església una modificació de l'acord econòmic, gens perjudicial per a l'Església. A més, qualsevol iniciativa en el camp educatiu, com pugui ser actuar contra l'educació diferenciada o la classe de Religió diverses sentències han donat la raó a l'Església catòlica i als centres que segreguen nens i nenes. També preocupen algunes iniciatives legislatives en tramitació en el Congrés dels Diputats i que trobaran en el nou Govern una major receptivitat per ser posades en marxa. És el cas, per exemple, de la llei que pretén legalitzar l'eutanàsia o la Llei LGTBI.

No tot són amenaces, aquests sectors també identifiquen oportunitats. L'acció social és un d'aquests camps en els quals hi ha marge per a l'acord entre l’Església catòlica i el govern socialista. Els acords són possibles, diuen, en camps com la proposta de renda mínima de Sánchez es situa en la mateixa línia de la proposta de Càritas o la creació d'un Comissionat contra la Pobresa Infantil. El tema ecològic  i l’atenció a l’asil, la migració i els refugiats són uns àmbits on també pot donar-se una coincidència d’objectius entre l’Església catòlica i el govern socialista. L’article d’ABC conclou que hi ha llums i ombres en les relacions amb el Govern i que no es pot oblidar el poc marge de maniobra que tindrà a causa als escassos suports amb què compten al Parlament. El temps dirà.

Fer un Rufián

L’expressió del títol resumeix el que ahir passà en el Congrés dels Diputats a Madrid. El diputat d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, no feu honor al seu cognom com pretenen un allau de piulades mal intencionades. En llengua castellana, rufián vol dir, segons el Diccionario de la Real Academia de la Lengua Española, ho escric en castellà per tal de ser fidel al sentit: “persona sin honor, perversa, despreciable. Hombre dedicado al tráfico de la prostitución”. No crec que ahir la intervenció de Gabril Rufián anés en aquest sentit. Tot el que digué era veritat certa. Fins i tot els adjectius fets servir per emfatitzar aquesta veritat formaven part de l’imaginari col·lectiu. En aquest sentit, la seva intervenció feu un relat descriptiu adjectivat  dels fets passats en els darrers dies. Però la política transcendeix aquests aspectes i situa les paraules a uns altres nivells, sempre fora de qui les diu. Els ciutadans s’apoderen dels mots dels polític i els integren en els seus imaginaris. El mateix passa amb el llenguatge verbal. Per això, les paraules de Gabriel Rufián han creat tanta polèmica.

Hi ha gent que s’ha trobat identificat amb el que digué i de la manera com ho feu. Les seves paraules permetien humiliar intel·ligentment al PSOE. D’altres, i és on em situo jo, pensem que en política tant important són les formes com el fons. En Gabriel Rufián ni encertà en el fons ni en la forma. Hauria estat més útil vincular el vot del PSOE i el factor desencadenant de la seva crisi amb el procés polític català, per exemple. Podria haver fet pedagogia explicant que la causa de la rebel·lió de l’apparatchik del PSOE era perquè Pedro Sánchez tenia en agenda conversar amb els partits independentistes. També podia haver fet la lectura política del valor que els diputats del PSC haguessin trencat la disciplina de vot del PSOE. Res d’això importà a Gabriel Rufián, una anècdota degué pensar. Però Gabriel Rufián no encertà tampoc amb la forma. El sarcasme extrem que emprà, entès com ironia mordaç i cruel que pretén maltractar l’altra, no és un bon recurs per explicar als ciutadans que pot haver-hi una altra manera de fer política. Tampoc trobo apropiat el to burleta i la befa que acostuma adoptar algunes ocasions en les seves intervencions. Em sap greu, però algú ho havia de dir.

Els caporals del motí del PSOE

L’actual crisi del PSOE, agreujada aquest cap de setmana m’ha tornat a qüestionar el lideratge dels partits polítics. Per no generalitzar, em centraré amb el que passà entorn a Pedro Sánchez i el seus. Després de perdre 6 milions de vots en menys d’un any, els socialistes en lloc de tronar a connectar amb la societat entren en caiguda lliure a una profunda crisi de resultats imprevistos. És evident que aquest dirigent del PSOE intentà liderar el seu partit cap una situació inèdita fins aquells moments. Entre l’alternativa de donar el govern al PP o tornar a unes noves eleccions, proposà explorar un acord amb Podemos i altres forces. La seva proposta era clara: No és No. Aquest lema exemplificava clarament quina era la seva intenció. Però com que per avançar en aquesta direcció havia de pactar amb Podemos i explorar la possibilitat d’acords amb el PDC i ERC. Aquesta possibilitat provocà un motí entre alguns membres de les direccions territorials del PSOE. El resultat és de tots coneguts. Destituït Pedro Sánchez, però presentat com una dimissió, ha estat castigat a la quarta fila de la bancada socialista en el Congrés. Tot i que, en un primer moment anava a la cinquena, un gest que honora a Eduardo Medina s’han intercanviat els bancs. 

 Un cop generat el motí els rebels no han ensenyat les seves cartes. ¿Què proposen? Encara és hora que expliquin clarament que pretenen. Ben segur que del No és No ha quedat definitivament enterrat i ara caldrà veure com s’articula el suport passiu al govern del PP sense perdre masses plomes en el viatge. L’aparició d’un personatge com la presidenta del comitè Federal que afirmà “l’autoritat sóc jo” confirma el que fa temps penso: alguns partits tenen uns dirigents de pena, de poca qualitat democràtica i de poques llums. Al llarg d’aquest cap de setmana, les úniques reflexions polítiques sensates les he trobat del bàndol dels partidaris de Pedro Sánchez. El seus crítics eren uns simples bronques, més propers a uns caporals d’una assonada que al lideratge polític sempre necessari per saber a on anar i amb qui. En cap moment he sentit un pensament, encara que fos dèbil, capaç d’explicar amb claredat, més enllà d’atiar el fantasma de la disgregació d’Espanya, perquè no era bo el camí proposat per en Pedro Sánchez. La raó de la força del que crida més i conspira millor s’ha imposat a la força de la raó. Una llàstima.

La qüestió catalana provoca el motí del PSOE

De nou, les analogies dels esdeveniments històrics poden ser útils per entendre el que passa o desvirtuar la realitat. La crisi que viu el PSOE pot recordar vagament el que li passà a UCDE o al PASOK, i, anant més lluny, al inici de la irrellevància del PSUC després del V Congrés per les maniobres conspiradores de l’anomenat sector leninista. Però aquestes analogies són febles perquè en l’escenari de la crisi actual hi ha un factor diferencial que el fa diferent: la qüestió catalana. La roda de premsa de Susana Díaz ha deixat clar que el motí d’alguns destacats dirigents del PSOE és per defensar Espanya. ¿Defensar-la de què?. Indubtablement, del possible pacte de Pedro Sánchez explorava, segurament en forma de discretes converses, amb les forces catalanes del Congrés a fi de trobar una majoria alternativa a la investidura de Rajoy. Aquesta possibilitat ha encès totes les alarmes i ha provocar la rebel·lió d’aquests dirigents del PSOE que, com ha dit molt bé José Antonio Pérez Tapias, líder de Izquierda Socialista, prefereixen pactar abans amb Ciutadans que parlar amb els catalans.

Davant les dificultats de Rajoy per aconseguir una majoria per la seva investidura, era legítim que Pedro Sánchez explorés les possibilitats d’obtenir una majoria alternativa per nomenar president de govern a Espanya. Renunciar aquesta possibilitat seria desnaturalitzar la política parlamentària. Però, com que per articular aquesta majoria alternativa, tard o d’hora, Pedro Sánchez havia de parlar amb els parlamentaris de PDC i ERC, Susana Díaz y els seus s’han plantat i amotinat a fi d’inhabilitar al secretari general del PSOE perquè no pugui explorar cap altra possibilitat que no sigui la de facilitar la presidència del govern a Rajoy. Abans cedir el govern a Rajoy que dialogar amb els catalans. Aquesta és la lògica dels crítics a Pedro Sánchez.

Susana Díaz s’ha presentat com la persona que salvava Espanya de quedar-se presonera dels catalans. La seva visceralitat contra Catalunya ha pogut més que el judici polític encertat. En les actuals circumstàncies, hauria estat més intel·ligent, des de la lògica del parlamentarisme, un cop vistes les dificultats objectives de Pedro Sánchez per fer una majoria alternativa, haver sabut negociar l’abstenció del PSOE, en el cas de no voler anar a unes terceres eleccions. Fent això, el PSOE podria haver articulat entorn a una agenda política negociada un acord d’oposició que hauria situat al PP en una situació molt difícil per poder governar en minoria durant els propers quatre anys. Això hauria estat intel·ligent i hàbil. Però, com es diu en castellà “no se hizo la miel para para la boca del asno”.

El PSOE vol denunciar els acords amb l’Església catòlica

El PSOE vol suprimir els acords parcials entre l’Estat i l’Església catòlica de 1979 i el conveni general de 1976. El camí per fer-ho és ben simple: ha de guanyar les properes eleccions i proposar al parlament la supressió d’uns acords internacional. Aquesta iniciativa hauria de tenir un tractament especial, precisament per la seva condició de tractat entre estats i regulat per una normativa específica d’acord al Dret Internacional. Alguns dels problemes esmentats alhora de justificar aquesta iniciativa es poden resoldre, no amb una reforma legislativa d’alt nivell, com pot ser la denúncia d’uns acords internacionals, sinó amb uns simples reglaments o la modificació d’alguna llei. Em sorprèn que el PSOE presenti ara aquesta proposta, doncs mentre governà no plantejà la reforma d’aquests acords tot i les pressions que tenien per part de sectors laïcistes del propi partit com en consta. Fins i tot, frenà tota mena d’iniciativa en aquest sentit. Però ara, des de l’oposició, probablement la direcció socialista considera que aquesta iniciativa pot donar-li bons rèdits polítics en la seva confrontació amb el PP. De nou, la confrontació amb l’Església catòlica entra en l’agenda política en benefici de les estratègies partidistes.

Des de fa temps el PSOE busca consolidar una majoria suficient per ser alternativa de govern en les properes eleccions generals. La seva estratègia és escorar-se més cap a l’esquerra i així aturar la fuga de vots cap a Izquierda Unida, encara que això signifiqui abandonar les seves posicions moderades en algunes temes. Això és el que ha passat en les seves relacions amb l’Església catòlica. A més, plantejar aquest tema és de fàcil rèdit polític ja que l’hostilitat amb els catòlics ha tingut sempre bons predicaments en el nostre país i, especialment, en el PSOE. Als estrategues socialistes els puc recomanar que, si volen accentuar per assegurar el seu perfil d’esquerres, existeixen àmplies mesures de tipus econòmic i social que podrien proposar a fi d’aconseguir ampliar les seves simpaties entre la població, especialment entre els més desfavorits socialment. Però, pel que he vist, ni abans ni ara sembla que això entri en els seus plans.

La dislèxia dels candidats

Els resultats de les primàries republicanes als Estats Units demostren la importància del fet religiós alhora de conformar les preferències i les decisions electorals. Diversos analistes, tal com s’ha anat explicant en alguns posts d’aquest blog, han explicat les preferències electorals segons l’afiliació religiosa. I així, s’aprecia com Mitt Romney aglutina bona part del vot influït per raons religioses. Tot això ve al cas al sentir com els candidats a la secretaria general del PSOE feien referència al fet religiós, des de la vessant laïcista, buscant mobilitzar els sectors laïcistes a través de la crítica a l’Església catòlica. Com que tot estava molt empatat, convenia trobar suports on fos. Aquesta efervescència laïcista a portar a fer algunes afirmacions contundents: “el país és laic”. Afirmació que evidencia el desconeixement profund dels conceptes laïcitat i secularització.

És evident que el PSOE té una dislèxia en relació al fet religiós. Mentre governa procurà moderar les seves polítiques en relació a les confessions religioses, i de manera especial, amb l’església catòlica; mentre que quan hi ha un congrés s’obre la caixa de trons i apareix la vena més laïcista que aquest partit no ha deixat de tenir. La proposta de denunciar els acords Església – Estat ( no són un concordat) o, per exemple, la reforma de la llei orgànica de llibertat religiosa, que ha estat durant temps en l’agenda del govern Zapatero, on els dos aspirants eren ministres, no s’ha fet. Però ara, quan en el congrés de Sevilla calia arreplegar vots d’on fos, l’apel·lació anticlerical semblava que era una bona estratègia mobilitzadora.

Personalment, tot plegat ho trobo una actitud excessivament tacticista que anul·la de soca arrel el discurs que un sector del PSOE havia anat teixint entorn a la valoració positiva del fet religiós. En lloc de parlar de les virtuts positives que proposen les religions o destacar el gran paper de solidaritat de moltes institucions religioses en aquests moments de crisis, els aspirants a la secretaria general s’han dedicat a atiar l’anticatolicisme. Aquesta actitud és un despropòsit i m’ha desconcertat. Perquè, per més que s’obstinin algunes persones, el fet religiós no està associat a la dinàmica, dretes o esquerres (si és que aquestes encara existeixen en els termes tradicionals). Molts del votants i militants socialistes són cristians, per això trobo sorprenent els discursos laïcistes pronunciats a Sevilla.

Felipe González té un problema amb els creients

Les cròniques de campanya expliquen que l’expresident de govern espnayol en la seva intervenció en un míting a l’Hospitalet afirmà que Déu té un enorme embolic. Que no sap si Déu existeix o no, o n’hi varis, o el que hi ha té tendència a l’esquizofrènia; però que li sembla que les persones quan es barallen ho fan en nom de Déu. Aquestes frases provocaren l’entusiasme del assistents. Les ocurrències de Felipe González amb Déu no foren afortunades. La crítica als creients és un recurs fàcil. Però trobo ha faltar que una persona de la talla de Felipe González no expliqués que aquest Déu, del qual ell en feu objectiu de chascarrillos és el mateix Déu que confessen molts homes i dones al nostre país que avui fan possible que l’Estat del Benestar arribi a moltes capes de la població més enllà dels recursos destinats per l’Estat.

Una part de la gran xarxa de solidaritat social està fonamentada en el compromís de moltes institucions catòliques. La solidaritat pública de l’Estat arriba a on els poders polítics poden. Però des de temps, però en temps de restriccions més, hi ha un teixit solidari que fa possible que moltes persones no caiguin en l’exclusió social. Aquest persones, cooperants anònims de la solidaritat, creuen en el Déu que Felipe Gonzalez li serví per fer les seves ocurrències. Demanaria més consideració o respecte per la creença en el Déu que alimenta la caritat cristiana i, si volen, la caritat política. Una part important la societat espanyola es declara cristià catòlic, i una part són votants socialistes, per això resulta una temeritat ridiculitzar de passada en un acte electoral les seves creences. Crec que els socialistes espanyols, no així els de Catalunya, encara no han entès el valor de les religions en les societats actuals.