Els mocadors de Palafrugell

El sol il·luminava convençut els carrers del mercat de Palafrugell en un magnífic diumenge de gener vigília de Reis. L’espai atapeït estava ple a besar. Els vianants caminàvem lentament mentre els venedors ambulants s’esforçaven en atreure la seva atenció. La gent caminava lentament mentre mirava i remirava les variades ofertes del mercat. La parsimònia que acompanyava el caminar lent de la multitud permetia adonar-se dels detalls de les seves vestimentes. De tot el que he vist, m’ha cridat l’atenció, en un primer moment, el gran nombre de dones que anaven amb hijab. El mocador religiós era l’element comú entre les dones que tenien fisonomia magrebí. La resta de vestimenta era variat: algunes dones anaven més a la moda i altres lluïen la seva tradicional vestimenta.

En pocs anys les dones musulmanes a Palafrugell s’han anat cobrint els seus cabells amb mocadors. Abans, era més habitual veure aquestes dones sense el mocador religiós. Però des de que la comunitat musulmana de Palafrugell s’ha consolidat i ha normalitzat la seva pràctica religiosa sota el guiatge de nous imams han augmentat les dones que es cobreixen els cabells. El fenomen que he observat avui és l’evolució comuna de moltes comunitats musulmanes a casa nostre. Mentre les autoritats públiques, especialment les de la seguretat, estan preocupades per la radicalització fonamentalista d’alguns musulmans, percebo una certa deixadesa davant la progressiva recuperació d’uns patrons culturals d’origen religiós inicialment abandonats. La simple observació del mercat de Palafrugell evidenciava que moltes de les dones amb mocador eren joves. 

Els experts creuen que l’aparició d’aquest fenomen es deu a una recomposició defensiva de la identitat personal. Aquestes persones tindrien dificultats en integrar la diversitat cultural del seu entorn amb la pressió familiar, especialment per part de la figura del pare, de mantenir la tradició cultural religiosa per sobre d’altres influències. Considero que el paper dels imams resulta decisiu per resoldre aquesta tensió. Els sermons del divendres en els oratoris són importants alhora d’afavorir aquest procés de definició de la identitat musulmana en un context culturalment plural i divers. De tal manera és així, que hauríem de pensar que es pot fer a fi de trobar la manera que els imams trobin la manera d’ajudar a resoldre aquesta tensió en la identitat de molts musulmans.

La identitat musulmana no és només un mocador

Vaig assistir a un col·loqui, perfectament organitzat pel Consolat dels Estats Units a Barcelona i l’IEMED, sobre la construcció de la identitat dels joves musulmans. A partir de les intervencions dels participants i del propi disseny de l’acte vaig construir la següent reflexió. ¿Per què quan al parlar de la identitat del joves musulmans es diu que es tracta de joves de la segona generació, per matissar que, si bé terme és inapropiat, ja ens entenem el que es vol dir? ¿Per què al parlar d’aquesta qüestió hi ha la tendència de centrar-ho tot en l’ús del jihab? ¿Quins problemes tenen els nois musulmans? ¿Per què tota la identitat religiosa musulmana queda reduïda a un tros de tela? Estirant les preguntes possibles al seu extrem també ens podríem preguntar el següent: ¿no ens estarem equivocant en els enfocs sobre aquesta qüestió?, ¿no pesen molt els estereotips i això fa que es desenfoca profundament tota la problemàtica associada a la construcció de la identitat / les identitats?.

Penso que tindria més sentit abordar aquesta problemàtica des d’una perspectiva més cultural (antropològica) que religiosa. Així, per exemple, es podria parlar, en un intent de redefinir l’enunciat del problema, en termes del procés de construcció de la identitat cultural d’uns joves que tenen un conflicte alhora de definir-la. Conflicte que es dóna per la trobada entre unes referents d’identitat d’origen familiar, generalment arrelats a la cultura àrab i a la tradició islàmica, amb uns altres que són propis d’una societat secularitzada i culturalment diversa.

Aquest procés de construcció de la identitat en els joves és més complex que la discussió que es pot fer només sobre el mocador. A més, aquesta discussió redueix la identitat a l’ús d’un símbol que només fan servir les dones i s’oblida els problemes que es poden trobar els nois en una situació similar. Cal una nova mirada davant aquesta qüestió sense oblidar que cal respectar l’ús del jihab sempre que no sigui una imposició. Però que darrera del seu ús, pot haver-hi un debat religiós, a resoldre en l’àmbit de la fe, però també una qüestió estrictament cultural amb enorme pes alhora de construir la identitat. En aquest darrer cas són suggerents les hipòtesis que anuncien que l’ús del mocador és un mecanisme més que s’activa alhora de definir la identitat i que expressa una defensa o protecció psicològica amb un ambient que es considera hostil. En qualsevol cas, com indiquen els experts, l’ús del mocador no és una anècdota secundària alhora de definir la identitat de les dones musulmanes ni un tema menor en els processos d’integració.

Com es vesteixen en públic les dones musulmanes

Un problema important en la religió musulmana és com s’han de vestir les dones en públic. Les societats occidentals són molt sensibles amb aquesta qüestió perquè, a més de representar en alguns tipus de vestimenta un problema de comunicació i seguretat pública, s’interpreta que determinades formes de vestir expressen la seva submissió als seus marits. Recentment s’acaba de publicar una enquesta realitzada per l’Institut d’Investigació Social de la Universitat Michigan sobre la vestimenta de les dones musulmanes feta en set països de majoria musulmana (Tunísia, Egipte, Iraq, Líban, Pakistan, Aràbia Saudita i Turquia ). La principal conclusió és que la majoria de persones enquestades afirmen que prefereixen que una dona es cobreix completament els cabells, però no necessàriament la seva cara. Només a Turquia i Líban una de quatre persones consideren que és apropiat que una dona no es cobreix el cap en públic. Una limitació d’aquesta enquesta és que no hi ha la desagregació de les opinions per sexe. Tampoc l'estudi aclareix si els enquestats pensen que les normes socials o culturals, i no les religioses, són les que realment condicionen a les dones alhora de decidir com mostrar-se en públic.

A cada persona enquestada se li va mostrar una targeta que representa sis estils de tocats de la dona i es demanava que escollís la vestimenta que considerés més apropiadament per portar una dona en un lloc públic. Els estils variaven des d'un burca (dona n º 1 ) i el nicab (2) a la hijab menys conservadora (dones 4 i 5). També es mostrava la possibilitat d'una dona que no es cobria els cabells. En general , la majoria dels enquestats diuen que la dona tipus 4, on els cabells i les orelles estan completament cobertes per un vel blanc, és el vestit més apropiadament per mostrar-se en públic. Els resultats per països són: un 57% a Tunísia, el 52% a Egipte , 46% a Turquia i el 44% a l'Iraq . A l'Iraq i Egipte, la dona tipus 3, on el cabell i les orelles estan cobertes per un vel negre més conservador és la segona opció més popular.

Al Pakistan , existeix una divisió d’opinions (31% enfront del 32% ) entre el tipus 3 i el tipus 2, que porta un nicab que només deixa veure els ulls, mentre que gairebé una quarta part (24%) opten pel tipus 4. A Aràbia Saudita, una majoria, el 63%, prefereixen el tipus 2, mentre que un altre 11% considera que la burca del tipus 1 és l'estil més apropiat de vestimenta pública per a les dones.

En alguns països existeixen unes importants minories que consideren que cal respectar que les dones no es tapin els cabells en públic . Aproximadament un terç dels turcs (32% ) opinen així igual que el 15% dels tunisians. Gairebé la meitat (49%) de persones libanesos també opinen que és acceptable que una dona pugui aparèixer en públic amb el cap descobert.

Tot i que bona part de les opinions expressades mostren una clara preferència per que dones es vesteixin de manera conservadora, moltes persones consideren diuen que les dones han de poder decidir per si mateixes què s’han de posar. Aquesta actitud és més freqüent a Tunísia (56%), Turquia (52%) i el Líban (49%), països on hi ha important s percentatges de persones favorables a que les dones que no es cobreixen els seus caps en públic. Però gairebé la mateixa quantitat a l'Aràbia Saudita (47%) també afirmen que les dones haurien de tenir la llibertat de triar la manera com es vesteixen. En altres països els percentatges sobre la llibertat de les dones són més petits Iraq (27%), Pakistan (22%) i Egipte (14%).

Seria interessant saber que pensen els musulmanes, homes i dones, residents en societat occidentals. Tant en la forma més adequada de vestir com si consideren que es precepte religiós o un hàbit cultural.