Vingueren uns savis

Fa temps, els exercicis de Sant Ignasi, varen ajudar-me a entendre i pregar amb el text del naixement de Jesús de Mateu 2, 2-12. Resumeixo algunes de les idees que em motivà aquest fragment. “Vingueren uns savis d'Orient i, en arribar a Jerusalem, preguntaven”. Els mags són uns savis, però la seva saviesa no és la pròpia de la raó comuna. Són unes persones que venen. És a dir, s’han posat en marxa a partir d'una notícia. Ara, en mi, ¿quines són les notícies que em posen en marxa?. Són uns mags que venen d’Orient: són estrangers. La seva existència representa que fora de mi existeixen unes persones, unes situacions amb capacitat de crear notícia.

Els mags preguntaven on havia nascut Jesús. Això fa que “quan el rei Herodes ho va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem. Herodes va convocar tots els grans sacerdots i els mestres de la Llei que hi havia entre el poble i els preguntava on havia de néixer el Messies”. El rei Herodes representa la saviesa del moment. És un coneixement tancat i segur d'ell mateix. També representa el poder. El rei preguntà sobre on estava el Messies. Malgrat la seguretat i el poder que representava Herodes no sabia on havia nascut Jesús. Com el rei Herodes, la nostra seguretat interior pot contribuir a que no tinguem el coneixement per descobrir allí on es troba Déu.

Acollir la saviesa de Déu

La tradició cristiana està plena de referència a la saviesa de Déu. Molts salms i altres textos bíblics, fins i tot hi ha un llibre dedicat a aquesta qüestió, mostren la saviesa associada a la pràctica de l’amor i la bondat derivada del coneixement de Déu. El Messies esperat és “esperit de saviesa i d'enteniment, esperit de consell i de fortalesa, esperit de coneixement i de reverència pel Senyor” (Is 11,2). Gràcies a aquesta coneixement el Servent de Déu “no jutjarà per les aparences ni decidirà pel que senti a dir; farà justícia als desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres. La seva paraula serà un flagell en el país, una sentència que farà morir el malvat. S'armarà de justícia, se cenyirà de fidelitat” (Is 11,4.5). El magnífic cant del Servent aporta sentit al que és la saviesa de Déu i la fa operativa en la història com a justícia en la història. La saviesa dóna enteniment per estimar, fer el bé i promoure la justícia.

Aquest enteniment de la saviesa de Déu no s’enquadra en els paràmetres de la saviesa humana, sempre preocupada pel saber calculador i interessat del coneixement. La saviesa de Déu es manifesta amb claredat fora dels paràmetres de comprensió de la saviesa humana. L’anunci del naixement de Jesús que escoltem durant el Nadal ens ho recorda amb una bella metàfora. L'àngel podia haver escollit els savis i els entesos del món per anunciar el que havia passat a Betlem, però Déu dirigí el seu àngel a la gent humil i senzilla, capaç d'entendre el sentit del seu anunci: uns pastors que dormien al ras. L’anunci de l’àngel es viu també en la nostra vida. La seva proclama es manifesta fora en la quotidianitat; per això cal saber escoltar, tal com ho feren els pastors, sense por de les seguretats personals o de les pròpies creences que es impedeixen descobrir la saviesa de Déu. Cal aprendre a escoltar als qui fora de nosaltres són instruments de Déu. Cal saber escoltar i acollir aquests testimonis de la saviesa de Déu amb el mateix esperit que mostren els benedictins, seguint la regle de Sant Benet, acollint els hostes perquè són considerats com imatges vivents del Crist.

Sovint la fe catòlica és inintel·ligible

Una qüestió recurrent entre els pensadors catòlics és interrogar-se per què la fe a voltes resulta incomprensible o es acollida amb indiferència. Hi ha un acord general sobre la dificultat de transmissió de la fe. El llenguatge de comunicació de la fe resulta poc comprensiu en la societat contemporània. El testimoni institucional i les estratègies comunicatives no ajuden a que l’individu contemporani consideri rellevant el missatge cristià. Existeixen molts estereotips i tòpics que condicionen la comprensió del cristianisme. Els mateixos catòlics no transmetem adequadament el sentit de la seva fe i no comuniquem prou bé que el cristianisme és camí d’alliberament, de pacificació i de felicitat. Propòsits pels quals val la pensa viure la fe.

La raonabilitat de la fe catòlica confia en la força operant de l’amor de Déu exemplificat per la vida, mort i resurrecció del Crist. Cal fer-nos més seguidors de Jesús per comunicar el vigor del l’amor. En la societat, hi ha un important analfabetisme sobre el fet religiós i els seus valors, especialment en els àmbits educatius o allí on es genera opinió. A la societat es transmet una imatge esbiaixada de l’església catòlica, majoritàriament vinculada a les actuacions institucionals, i s’oblida i es silencia el testimoniatge dels cristians compromesos en viure un fe orientada a humanitzar la societat a partir de l’opció preferencial pels pobres.

Les noves generacions tenen menys condicionants en relació a la comprensió del missatge cristià. Tot i la seva secularització, existeixen menys frens a acollir i entendre els significats essencials del testimoniatge dels cristians. Malgrat això, aquests sectors valoren negativament els comportaments eclesials poc sensibles a la justícia o a la dignitat humana. L’individu modern és especialment sensible al paper subordinat de la dona dins de l’Església. Es considera que aquestes situacions actuen de contratestimoniatge de la força de la fe. Tot i que quan l’Església i els cristians es mostren compassius amb el sofriment i patiment, o utilitzen un llenguatge clar i amable per transmetre les seves creences i conviccions, la fe resulta atractiva i comprensible. També existeixen uns riscos institucionals que no es poden menysprear.  El risc més important que pot dificultar la credibilitat del missatge cristià són algunes actuacions pràctiques de les institucions eclesials o la instrumentalització política de la fe, tant per part dels propis cristians com les temptacions que poden tenir els polítics. La lògica de la fe ha de transcendir la pròpia lògica política. Aquesta no pot abastar mai el misteri de Déu.

Testimoniar la fe

Un dia, un dels lectors de les meves petites glosses matinals, va comentar que parlava sovint del testimoniatge. És cert, ho faig perquè penso que el testimoni és un dels camins privilegiats per evangelitzar. Si vull fer creïble la fe que em sosté, he de testimoniar a les altres persones allò que dóna sentit a la meva vida. En el darrer quadern de Cristianisme i Justícia “Abraçades de vida. Testimonis de fe i justícia”, algunes persones expliquen les seves experiències i en donin testimoni. Uns testimonis de vida que ens conviden a descobrir la fe des de la justícia.  Uns testimonis que conviden a un diàleg personal i íntim que ajuda a buscar en la pròpia existència aquest camí de fe que és regal i alhora invitació a viure en plenitud.

En l’article d’introducció es reprodueix un fragment de l’exhortació apostòlica de Pau VI  Evangelii Nuntiandi (8 desembre 1975) que és tota una invitació a ser testimonis de la fe que ens mou. Pau VI afirmava “La «bona nova» ha de ser proclamada, en primer lloc, mitjançant el testimoni. Suposem un cristià o un grup de cristians que, dins la comunitat humana on viuen, manifesten capacitat de comprensió i d’acceptació, comunió de vida i de destí amb els altres, solidaritat en els esforços de tots plegats en tot allò que existeix de noble i bo. Suposem, a més, que irradien de manera senzilla i espontània la seva fe en els valors que van més enllà dels valors corrents, i la seva esperança en quelcom que no es veu ni es gosaria somiar. A través d’aquest testimoni sense paraules, aquests cristians fan que els qui contemplen la seva vida es plantegin uns interrogants irresistibles: «Per què són així? Per què viuen d’aquesta manera? Què o qui els inspira? Per què estan amb nosaltres?». Doncs bé, aquest testimoni ell tot sol constitueix una proclamació silenciosa, però també molt clara i eficaç, de la «bona nova». En aquest punt hi ha un gest inicial d’evangelització. Són possiblement les primeres preguntes que es plantejaran molts no cristians, ja es tracti de persones a qui Crist no havia estat mai anunciat, de batejats no practicants, de gent que viu en una societat cristiana però seguint principis no cristians, o de gent que busquen, no sense patiment, quelcom o Algú que endevinen però que no saben anomenar. Sorgiran altres interrogants, més profunds i més comprometedors, provocats per aquest testimoni que comporta presència, participació i solidaritat, i que és un element absolutament essencial, en general el primer, en l’evangelització. Tots els cristians estan cridats a donar aquest testimoni i, en aquest sentit, poden ser veritables evangelitzadors. Se’ns acut pensar especialment en la responsabilitat que recau sobre els emigrants als països que els reben” . Aquestes paraules expliquen el sentit del testimoni pers cristians.

La llosa de Llàtzer

Fa uns dies, m’interrogava sobre la rellevància o no del cristianisme en la societat contemporània. Convidava a reflexionar sobre aquesta qüestió per tal d’albirar alguna resposta. L’evangeli de la resurrecció de Llàtzer, deixant a banda la discussió sobre la historicitat del fet, és una invitació a l’esperança. Per més que el cristianisme sembli irrellevant en una societat satisfeta profundament satisfeta d’ella mateixa, aquesta situació no vol dir que les creences dels cristians i el missatge de salvació no tinguin sentit. El primer pas per trobar algunes de les respostes a la pregunta, es adonar-nos que estem dins d’un tendència de la història i que necessitem de la resurrecció que es proporciona Jesús. Això és important.

L’Església ha conegut altres moments d’irrellevància i no per això ha deixat de sentir-se l’estimada de Crist. L’evangeli de Joan sobre la resurrecció de Llàtzer ens ensenya que Jesús convida al seu amic a sortir de la cova on estava. Però per sortir cal, en primer lloc, creure en la glòria de Déu i treure la pesada llosa que el separava del món de la vida i, després, treure-li les benes que l’amortallaven. Només així serà capaç de caminar de nou en el món dels vius. “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Gràcies a tenir confiança en Déu Llàtzer camina i ho fa de manera autònoma, sense més tutela que la confiança de que és viu. Jesús, de forma imperativa, diu “deixeu-lo caminar”. Llàtzer havia estat apartat del món per la mort. Però torna al món perquè la gràcia de Déu fa possible treure la pesada llosa que l’aïllava de la vida.

L’aparent irrellevància del cristianisme no és la seva mort. La metàfora de la resurrecció de Llàtzer ens permet fer-nos adonar que estem a l’altra banda de la història apartats d’ella per una pesada llosa que ens tanca en la cova de l’autocomplaença. La qual impedeix comprendre la vida que es dóna en el món dels vius. Així, la primera pregunta que cal fer-nos és: quina és aquesta llosa?. I un cop resposta descobrir les benes que ens amortallen la possibilitat de viure entre el món dels vius i tenir confiança en que es pot caminar des de la responsabilitat de creure en la glòria de Déu Només així podrem començar a caminar.

Pecat i perdó

El pecat està present en el món. Per això Déu ens demana tenir la voluntat de sotmetre el pecat. Quan Déu dialoga amb Caín li diu: “si obres bé, seràs acceptat; però, si no obres bé, el pecat aguaita a la porta: ell et desitja, però tu l'has de dominar” (Gn 4,7). Malgrat l’existència del pecat, que està present com a mal que espera temptar, Déu sempre salva tot i que també castiga. Dins del mal i de les situacions adverses; dins dels moments difícils Déu sempre perdona "Noé obtingué el favor de Déu" (Gn 6,8), "Déu salva per una aliança" (Gn 6,18). Però aquest Déu d'amor també castiga, per això castigà amb el diluvi; però dins d'aquest càstig (adversitat) Déu decidí salvar a Noé i perdonà "no tornaré mai més a maleir la terra" (Gn 8,21).

El pecat més gran és no estimar als germans. El gran pecat contra el germà és fer-li ma, emprar la violència contra ell. Després que Caín matés al seu germà Abel, Déu li pregunta "¿On és el teu germà?" (Gn 4,9). Aquesta pregunta ressona sempre en la consciència dels creients. La vida humana esdevé sagrada "demanaré compte de la vida de l'home a qualsevol germà seu" (Gn 9,5), "qui vessi la sang de l'home, per l'home serà vessada la seva sang; ja que a imatge de Déu ha fet Déu l'home" (Gn 9,5-6). La contundència de les paraules de Déu esdevenen un imperatiu impossible d’oblidar.

Creure és estar disponible

En una societat on molts dels valors s’han difuminat la contemplació de la figura de Maria rebent l'anunci de la seva maternitat o responent a la salutació d'Isabel pot ajudar-nos a redescobrir els camins per superar la indiferència i el relativisme creixent.

De la figura de Maria sorprèn la senzilla i simplicitat de la seva resposta a l’anunci de la seva maternitat "ha mirat la petitesa de la seva serventa" (Lc 1, 48). No hem de fer una lectura pietista que confongui petitesa amb docilitat o carrincloneria. La senzillesa de Maria és un escàndol pel nostre món. La seva resposta no és dòcil, és acceptació perquè està al servei d’una causa, la causa de Déu. La nostra societat, que tot sembla mesurar-ho pel criteri del cost i del benefici personal, i que sembla impressionar-se per les magnificències, tothom fa mèrits per convertir la seva vida en una progressió contínua d'èxits econòmics, la resposta de Maria és un canvi de paradigma. Maria, a partir de la seva condició de serventa, donà testimoni d'uns altres valors com opció de vida. Ella evidencia que l'amor de Déu es manifesta en els petits i en els senzills del món.

La seva actitud em recorda a la de Samuel a la crida de Déu. És un llarg passatge, a la part final (1Sa 3,8-10) “el Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: -Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: -Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: «Parla, Senyor, que el teu servent escolta.» Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: -Samuel, Samuel!. Ell va respondre: -Parla, que el teu servent escolta.”. Estar atent, deixar-se interpel·lar, reconèixer la crida de Déu, disponibilitat, acceptació i afirmació: aquí hem teniu.

Maria sempre estarà disponible per fer la voluntat de Déu com estigué disponible per acollir la seva maternitat. "La meva ànima magnifica el Senyor" (Lc 1,46) en les paraules de Maria no hi ha cap rebuig al compliment de la voluntat divina. Ella no posa ni condicions ni reserves a l'amor de Déu. ¿Sóc capaç de fer el mateix?. La disponibilitat no és un valor de la nostra societat. Els cristians d'avui tendim a estimar com a intercanvi d'amor, però no de manera gratuïta i permanent. Maria ens parla de la seva experiència de Déu, perquè la resposta a Déu l’omple de joia "el meu esperit celebra el Déu que em salva" (Lc 1,47). La joia surt de la disponibilitat d'acollir la voluntat de Déu. ¿Com hem troba Déu?, ¿estic disponible a sentir la seva crida?.

Aprendre escoltar Déu

Tenir fe em porta a la contemplació del misteri de Déu fet entenedor i comprés a través de Jesús. La contemplació no és abstracció o fugida de la realitat. Al contrari. Es contempla la realitat, se’n surt de’lla per tornar-hi. Al centre de la contemplació és situa la misericòrdia de l’amor de Déu fet comprensible pel testimoniatge de Jesús. Contemplo la meva acció i procuro buscar en ella petjades de la presència de Déu que siguin font per la meva vida interior.

Sóc contemplatiu des de l’acció procurant evitar una comprensió unidimensional de la fe com proposà alguna visió de religiositat moderna segons la qual les persones quedaven escindides entre una religió particular i una praxis política sense cap mena d'interconnexió. Fe i política eren proposades com dues realitats incomunicades. Però contemplar a Déu en el soroll de la vida quotidiana no és projectar cap aquest transcendent únicament els desitjos personals, aspiracions, frustracions. Fer només això seria emprar Déu per parlar de nosaltres mateixos. Cal recórrer el camí invers. Parlar a Déu perquè ens parli.

Un creient en Déu que no mantingui una vinculació personal amb Ell, està perdut, perquè no trobarà diferències amb la resta de persones honrades, decents i boníssimes que hi han en tots llocs. Aquest vincle amb Déu s'estableix a través de la vida, que és una oració contínua.

La fidelitat de Déu és la nostre esperança

Les lectures de la Liturgia de les Hores dels dies de Quaresma ajuden a reflexionar sobre la identitat cristiana i conviden a meditar sobre el sentit de la pròpia fe. Avui, més que fer un comentari, presento un text que per si sol és una invitació a la contemplació i a la meditació. És un fragment de la carta als cristians hebreus 6,9-20.

“Germans, encara que us parlem així, estem convençuts que vosaltres viviu en les millors disposicions i en bon camí de salvació. Déu, que és just, no pot oblidar tot el que vosaltres heu fet, l'amor que li heu demostrat i li demostreu encara, quan ajudeu els altres cristians. Només voldríem que cadascun de vosaltres demostri sempre la mateixa promptitud per mantenir ferma l'esperança fins a la fi. No voldríem que us tornéssiu indolents, sinó que imitéssiu aquells qui, per haver persistit en la fe, han heretat ja les promeses.

Quan Déu va fer les seves promeses a Abraham, no podent jurar per ningú més gran, jurà per ell mateix que l'ompliria de benediccions i faria molt nombrosa la seva descendència. Abraham esperà sense defallir, i obtingué finalment allò que Déu li havia promès.

Els homes, quan juren, ho fan per algú més gran que ells, i el jurament exclou que es puguin fer mai enrere. Déu, doncs, garantí amb un jurament la seva promesa, perquè volia que els qui havien d'heretar-la comprenguessin millor que la seva decisió era del tot irrevocable. Així volgué donar-nos una doble certesa, ja que és impossible que Déu desmenteixi, tant una promesa seva, com un jurament, tots dos irrevocables.

És que volia encoratjar de debò els qui ho hem deixat tot per aferrar-nos a l'esperança que ell ens oferia. Aquesta esperança és per nosaltres com una àncora segura i ferma, que penetra el cortinatge que tanca el lloc sant, allà on Jesús, gran sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec, ha penetrat ja per obrir-nos a nosaltres el camí”

La raó de la meva esperança VII. Déu en la perifèria de la societat

Acabo aquest petit despullament interior meu davant de vostès de la mateixa manera com he començat: parlant de Déu, del Déu encarnat. Però l'Encarnació de Déu no s'esgota en l'Ascensió del Crist, sinó que perdura en la Pentecosta que celebrarem ben aviat. Som nosaltres, els membres de l’església els que hem de continuar aquesta encarnació en la història. Nosaltres hem de ser testimonis d’aquesta gràcia expressada en l’amor misericordiós de Déu a favor dels que pateixen i totes aquelles persones que es troben abatudes en el camí de la vida.

En el nou camí de Jericó, que és la nostra existència en el món, hem de saber actuar com a bons samaritans. Només així donarem resposta convincent a la transcendental pregunta que Déu feu a la humanitat a través de Cain : “¿on és el teu germà?. La compassió i la misericòrdia expressen la fraternitat a la qual aspirem i no volem renunciar. Gràcies a l’amor el proïsme els cristians donem sentit a la vida i fem de l’estimació al germà el camí d’accés a Déu. Déu pren el rostre dels marginats i es situa en la perifèria incòmode la societat allí on les persones necessiten ser acollides i estimades. Sense amor Déu esdevé incomprensible.

La raó de la meva esperança VI. Els humans som religiosos

Espero que la societat modifiqui la seva comprensió i valoració del fet religiós. No entenc que la societat pugui ser indiferent al fenomen religiós, ni comprenc el nihilisme d’alguns governants davant del fet religiós. La dimensió religiosa és substancial a la condició humana i és bàsica per comprendre la historia i la realitat dels pobles. Tampoc m’agrada el laïcisme excloent imperant en alguns medis de comunicació o en algunes forces polítiques, com tampoc el desinterès d’altres. Exigeixo que se’m respecti com a creient, que respectin els valors específics que la tradició cristiana proposa com a concreció de la dignitat humana. Les religions aporten principis, valors i virtuts que entren en diàleg amb la cultura contemporània i ens ajuden a humanitzar la societat.

Una societat madura ha de saber integrar les aportacions de les religions al patrimoni comú de la convivència. La societat és culturalment plural i religiosament diversa. Això representa una oportunitat per desenvolupar un sistema de valors i principis compartits per ordenar la convivència. Es tracta de situar tots aquests valors davant de la nostra mirada, la mirada de tots, i saber trobar aquells que ens defineixen com una societat madura, civilitzada i humanitzada. Això comporta renunciar a part de la nostre veritat per construir la veritat que és acceptada per tots. Li podrem posar adjectius a aquesta veritat, però en tot cas ha de ser el resultat d’un consens i una decisió compartida.

La raó de la meva esperança V. Creure en la plaça pública

Els cristians hem d’entendre que les nostre propostes són una possibilitat més dins d’una societat plural i diversa. En la plaça pública coexisteixen vàries propostes portadores de sentit. Com a Església, comunitat de creients, hem de constatar que no sempre hem sabut acollir prou bé les diferencies, més aviat les hem espantat. Però no ha de ser així. Si volem ser eclesialment intel·ligibles a la raó d’avui hem d’acceptar que cada individu es portador de significats que donen sentit a la vida i junts podem conviure des de la diferencia. Contra el pronòstic de la fi de les religions, les evidències mostres que una de les característiques del moment present és l’emergència del fet religiós com a font de sentit.

Vivim la fe en un context de grans transformacions culturals. La nova modernitat ha comportat una profunda transformació dels valors referents tradicionals. Ara tot es fragmenta i es reivindica el relativisme, la diversitat, el relat petit, la particularitat, la dimensió local, la subjectivitat, l'emoció, i la deconstrucció. En aquest context l'Església catòlica s'interroga sobre la seva missió i ha de saber explicar quina la seva proposta de salvació i felicitat. Però hom hem de fer-ho amb un llenguatge renovat, amb actituds coherents entre el que es diu i es fa, i renunciant a aquelles complicitats que desvirtuen i contaminen el missatge de l’Evangeli.

La raó de la meva esperança IV. Proclamar la fe

La pregària ajudar a conrear una vida interior on notem viva la presència d’aquest amor que ens estima i tot ho transforma. En el moment del silenci interior es quan prenc consciencia de la dinàmica del provisional i assumeixo la possibilitat que Déu es deixi trobar en allò que faig i experimentar la possibilitat real de la salvació. Són en aquests moments de retrobament personal amb l’experiència de Déu quan puc demanar-li que em defensi dels enemics espirituals i temporals i em doni la fortalesa necessària per tal de mantenir-me en aquella fe que enfonsa les muntanyes i omple les valls i fa planer el camí de la vida..

La meva fe ha de ser proclamada en diàleg i amb respecte. No vull que s’imposi a ningú, ni la meva ètica ni la meva moral. Però sí que aspiro a poder-la proposar des de la meva església i en llibertat. Vull estar present allí on les persones construeixen el futur; m’agradaria fer-ho amb la mateixa actitud que han mostrat els bisbes catalans en els seus documents pastorals Al servei del nostre poble  o Creure en l'evangeli i anunciar-lo amb nou ardor. El bisbes catalans parlen de proposar i no d’imposar. Aquesta església que acompanya és la que trobo més adequada pels temps que vivim.

Des d’aquesta actitud de testimoni acompanyant l’Església podrà proclamar la nova evangelització amb respecte amb les creences d’altres persones, sense que això impedeixi donar respostes clares i convençudes als interrogants d’aquells individus que cerquen el sentit de la seva existència. La societat ha de respectar aquesta dimensió pública de l’església. Aquest marc de llibertat i respecte mutu és la pedra de toc per saber si la societat nostra és oberta o tancada. El que fa madura una societat és la possibilitat de coexistir la creença amb la no creença. Aquesta convivència és signe de llibertat i democràcia. Però aquesta coexistència ha de manifestar-se a l’espai públic. Per això, és necessària la confessió convençuda i pública de la fe. Fins i tot en aquells àmbits on la realitat sembla negar-la o combatre-la.

La raó de la meva esperança III. La salvació en la història

No confessem un Déu abstracte, una idea o un pensament filosòfic, sinó un Déu encarnat en Jesús. Crec en Jesús com a camí per la comprensió de Déu. Confesso que aquest Déu, que uns cops està present i altres amagat, aporta joia i felicitat. Reivindico la dimensió joiosa de la meva creença. No vull un cristianisme amargat per l’obsessió de l’acompliment de normes i dogmes, sinó lliure com els ocells o els lliris del bosc. Aquesta felicitat la desitjo per tothom, per això confesso i proclamo una fe activa en el combat contra les idolatries modernes i les estructures de pecat que són font d’injustícies, noves i velles, personals o socials.

El salm 63 diu “em sosté la teva ma” (Sl 63,9). No hem de tenir por de dir-ho i viure d’acord amb aquesta confessió. Afirmar-ho és una confessió d’amor a Déu i de confiança que, malgrat que ens alguns moments pugui sentir-me feble, pobre o dissortat l’amor de Déu em sosté. És una declaració de confiança que neix de l’experiència de l’amor de Déu més enllà dels prejudicis humans. És, en definitiva, estar convençut de viure cada dia, tot i les dificultats, allò que diu la carta als Romans: "esperant contra tota esperança, va creure" (Rm 4,18). És temps d'esperar, és un temps de crida a l’esperança i anunciar que és possible la salvació en tota la seva plenitud. Això és el que hem de procurar transmetre al nostre entorn. Especialment ho hem fer-ho enmig de la plaça pública perquè se'ns entengui i respecti. Cerquem l'esperança amb alegria i convenciment, això és el que hem de proclamar.

Les calamitats del moment present ens podem introduir al pessimisme i a la desesperança. Més d’un cop podem exclamar ¿Déu meu. perquè ens has abandonat?. És en aquests moments quan la pregària ens ha de sostenir en el nostre compromís a favor de la justícia del Regne de Déu. El cel nou i la terra nova han de ser possibles aquí, en la terra gràcies al nostre treball a favor de la caritat i la justícia. La nostre tradició ens presenta la vida de l’Església lligada a la història de la salvació; però la nostre responsabilitat, ara i aquí, és mostrar i construir la salvació en la història.

La raó de la meva esperança II. Parlar de Déu

No tinc por, ni vergonya, de parlar de Déu davant d'un món que sovint en prescindeix i  d’una cultura dominant indiferent a la fe i de certs cristians que estan força preocupats en mantenir el seu poder com a nous mercaders del temple, els trepes eclesials com els ha qualificat recentment el papa Francesc.

Pretenc que la meva confessió de fe sigui una afirmació clara i transparent en l'espai públic. No té sentit amagar qui sóc, què sóc, en què crec i on fonamento les mes il·lusions i esperances. ¿Quin sentit té amagar-ho? Cal fer aquesta confessió - proclamació de la identitat cristiana - amb naturalitat, quan es pugui i on convingui. No cal privatitzar de nou la fe, ni pensar que la creença limita la condició humana. Creure, o no creure, forma part de la condició humana, cal admetre-ho amb tota naturalitat. Considero que els cristians catòlics hem viscut bastant temps amb un cert complex d’inferioritat i hem renunciat a posar-nos drets en els nous Aeròpags o les Àgores contemporànies per proclamar que la fe dóna sentit a la nostra vida. Sovint penso que ens costa abandonar la confortabilitat del món privat i situar-nos a la intempèrie de l’escrutini públic per dir, simplement; “jo crec”.

Tenir fe és tenir confiança en la presència de la misericòrdia divina en la història de tots nosaltres, en la història de la humanitat. Hem de confiar més en les nostres capacitats de proposar a la nostre societat que el seguiment de Jesús aporta felicitat, apropa el Regne de Déu on es farà justícia als oprimits, s’aixecarà de la pols al desvalgut i les vídues i els orfes seran atesos amb dignitat.

Homilies clares

Poc temps després de la seva elecció, el papa Francesc demanà als capellans que es preparessin millor les seves homilies i que parlessin perquè els feligresos no les trobessin insulses i incomprensibles. Avui, a la meva parròquia, Santa Maria del Taulat i Bernat Calbó, al Poblenou de Barcelona, i al monestir de santa Maria de Montserrat les homilies han estat interessants, comprensibles i educadores en la fe. A la meva parròquia, mossèn Francesc Romeu, ens ha ajudat als feligresos a entendre que cada un de nosaltres formen part del misteri del sagrat perquè no hi ha res més sagrat que les persones. Veritables temples del sagrat. Els llocs de culte de les religions, no són els espais sagrats de les religions sinó els respectius creients que acullen la crida dels deus per humanitzar el món. Els catòlics,  quan participem en la celebració eucarística rememorem la mort i resurrecció de Jesús d’on brolla la força de l’amor per transformar les injustícies i desigualtats de la societat.

A la missa conventual del monestir de santa Maria de Montserrat, el pare Josep Miquel Bausset, actual mestre de novicis, ha començat el seu comentari a l’evangeli d’avui, Jn 2:13-25 amb la idea que avui escoltat en la meva parròquia: “l’Església ha de denunciar els qui profanen el Temple de Déu, que és cada home i cada dona. L’Església, com Jesús, no pot mirar cap a un altre costat, com si no passés res i ha de denunciar la mentida, la injustícia i la corrupció.” L’Església ha de ser veu profètica denunciant qualsevol forma de deshumanització o atac a la dignitat humana. Tot seguit Joan Miquel Bausset ha identificat algunes situacions que demanen alçar la denúncia profètica: “L’Església no pot callar davant el drama dels refugiats que continuen morint al Mediterrani, mentre la Unió Europea, amb indiferència, mira cap a un altre costat. L’Església no pot callar davant la immoralitat dels bancs (...)¿No és també una immoralitat les desigualtats socials o la corrupció, que fa que la política i l’economia esdevinguin una cova de lladres? O la misèria de les pensions que cobren la majoria de jubilats? És normal que un jutge imputi un delicte d’odi a un regidor per posar-se un nas de pallasso davant la policia?¿És normal que se segrestin llibres o es prohibeixin obres d’art? ¿És normal que hi hagi líders socials i polítics en presó preventiva acusats de rebel·lió i de sedició, quan Amnistia Internacional ha demanat la seva llibertat? ¿Va ser normal la violència que es va produir l’1 d’octubre, quan Amnistia Internacional també ha denunciat com a “excessiva” la força policial? ¿No és injust que una part del govern legítim de Catalunya, com va dir el bisbe de Solsona, estigui empresonat?.

Davant d’aquesta situació Jesús no va mirar cap a un altre costat, per això l’Església tampoc no pot mirar cap a un altre costat. Per això acaba Josep Miquel Bausset  recordant que “la Quaresma ens convida a la conversió, a esmenar els errors comesos i a denunciar els qui trepitgen els més dèbils, els qui han convertit la política o l’economia en un mercat d’interessos, en una cova de lladres”.

La raó de la meva esperança – I

El salm 116 comença dient “em sento ple d’amor “ i segueix “em sento ple de fe” (v 10) i continua afirmant “compliré les meves prometences, ho faré davant el poble” (v14 i v 18). Això és el que vull fer amb un sèrie de petites comentaris que començo avui. Vull explicitar davant de qui em llegeix la raó, o les raons, de la meva esperança

Vull compartir amb els meus lectors allò que dóna sentit a la meva experiència de cristià compromès amb una fe, una església, una societat i un país, Catalunya. El meu relat es centra en la manera com explicar a la societat, avui plural i diversa, què vol dir ser creient. Ho faig convençut que això forma part de la meva condició de creient, doncs sant Pere ja ens advertí que els cristians hem d’estar “sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Repte apassionant perquè cal fer-ho en una societat en la qual la secularització l’ha deixat sense notícies de Déu.

Sóc un home de fe que vol donar raó de la meva esperança al mig de la plaça públic i allí on la realitat sembla negar-la i abunda la incomprensió o la indiferència. Crec i no amago en cap moment quina és la meva creença. Vull ser un laic compromès que he superat la por de fer el ridícul de confessar-me seguidor d’un Jesús mort i ressuscitat. Amb això no vull ser original, sinó seguir el camí de sant Pau quan proclamà la seva experiència pasqual. Si ell dialogà amb la cultura del seu temps i donà al cristianisme una visió universal jo, amb molta modèstia, he fet un itinerari particular que neix de la voluntat de voler parlar de Déu en un moment de gran discreció social del cristianisme i una certa confusió entorn del testimoniatge eclesial.

Anunciar i viure els valors de l’Evangeli

El fet religiós està canviant de fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.

El pensament il·luminat per la Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense salvació.

L’Església catòlica es troba incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de viure.

Malgrat tot això el futur no és aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure, practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la. Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli. Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagogia i claredat, sense renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.

L’aportació política del fet religiós

Per més que per alguns dels opinadors habituals en els medis insisteixin sobre el caràcter residual, quan no ridícul, del fet religiós en la societat contemporània, la religió continua tenint una aportació positiva per la cohesió i la vertebració social. El fet religiós, enlloc de ser objecte d’escarni, pot ser subjecte actiu per la millora de la governabilitat de la societat. ¿Quines són les aportacions que les religions poden fer a la governabilitat de la societat?. Permetin enumerar-ne algunes. No hi són totes, però crec que hi ha les mes consistents.

1. Les dinàmiques obertes per la diversitat religiosa eduquen l’amistat entre les persones i el respecte a les pluralitat de les creences. Valors molt superiors a l’anomenada tolerància.

2. L’aportació d’una visió espiritual de la vida que ajuda a ampliar l’horitzó de la identitat de la societat. Aquesta dimensió espiritual es contraposa amb la idea de que només té rellevància social tot allò que està relacionat amb la raó.

3. Existència d’uns valors religiosos, comuns en totes les tradicions religioses, que poden intervenir en el procés de regeneració de l’acció política per tal de superar l’important fenomen de desafecció política. En el cas dels cristians, té sentit parlar de la caritat política.

4. Les religions ajuden a estructurar i vertebrar la societat.

5. Les diferents religions aporten identitat als individus dins d’un context de profund relativisme moral.

6. Les institucions religioses contribueixen a crear capital social a través de la creació de xarxes de relacions humanes.

7. La majoria de tradicions religioses ajuden a crear un acolliment càlid als immigrants.

8. La nova comprensió del fet religiós aporta suficients elements per repensar com han de ser les relacions entre l’Estat i el fet religiós. Hi ha suficients elements per considerar que es pot repensar el sentit del principi de laïcitat.

Meditació IV de juliol

Un cop identificades les causes de la crisi de les societats occidentals, cal proposar les corresponents alternatives. És evident que calen respostes que comporten profundes modificacions estructurals perquè en l’arquitectura de la societat hi ha un pecat que condiciona negativament el desenvolupament humà. La Doctrina Social de l’Església està plena de referències on s’aborda aquesta qüestió. Hi hagueren diverses encícliques socials de l’Església catòlica que paulatinament obriren la reflexió social vers la comprensió de l’existència d’un pecat estructural.

L’encíclica Quadragesimo Anno (1931) sense esmentar explícitament d’estructures de pecat parla que l’economia capitalista té unes derivades perfectament condemnables des de la Doctrina Social de l’Església. S’esmenta que aquest règim té una degeneració individualista contrària a la dimensió social de l’economia. Aquesta visió afavoreix l’acumulació del poder i de riquesa en mans de molt pocs que actuen sense principis ni escrúpols. La concentració en poques mans destrueix la lliure competència i consagra el senyoriu de la dictadura econòmica, la recerca del màxim profit i el valor econòmic esdevé la mesura de tot. L’economia arracona la política i dilueix tota perspectiva d’humanisme.

Aquest tema es reprès en l’encíclica Sol·licitudo Rei Socialis, escrita per Joan Pau II en commemoració de l’encíclica Populorum Progressio de Pau VI. En aquest document s’exposa un panorama del món contemporani i es presenten les causes del retard en el procés de desenvolupament dels pobles. Tot segui es reflexiona sobre l'autèntic desenvolupament humà i es fa una lectura teològica dels problemes moderns proposant algunes orientacions per l’actuació dels cristians a partir de la Doctrina Social de l’Església. Específicament, al fer la lectura teològic dels problemes del món, Joan Pau II explícita l’existència d’unes estructures de pecat i de mal que són les causes d’alguns dels problemes del món. La veritable naturalesa del mal és moral: un mal moral que és fruit de molts pecats personals que són la raó de l’existència d’unes concretes estructures de pecat. Ens trobem davant d'un món sotmès al pecat personal i a estructures de pecat. Hi ha raons personals i estructurals que donen origen a aquesta situació.

Una altra encíclica de Joan Pau II, Centesimus Annus (1991), desenvolupà els conceptes de les estructures de pecat. El Papa denuncià que els homes poden crear estructures concretes de pecat i impedir la plena realització de les persones, creant estructures d’opressió diverses maneres. Davant aquesta evidència, el papa proposà destruir les estructures de pecat i substituir-les per formes més autèntiques de convivència, més justa i igualitària. A partir d’aquesta rica base doctrinal els papes Benet XVI i Francesc, cadascun d’ell a partir de la seva particular lectura de la realitat social, anaren donant contingut i sentit pràctic, a partir de diverses encícliques i documents, el que foren les primeres encícliques socials que destacaren la dimensió estructural del pecat.