dilluns, 30 de setembre del 2019

La por a la llibertat


Hi ha persones que, davant la reivindicació de més llibertat, afirmen que l'excés de llibertat porta al llibertinatge. Per això la deriva de la llibertat és perillosa. És evident que per algunes persones la por a la llibertat porta a negar-la. Per evitar el llibertinatge, o altres derives pernicioses, el que es fa, en moltes ocasions, es suprimir la llibertat. En altres casos, més temorosos a les reaccions, el lloc de suprimir la llibertat tutelen el seu exercici. Al final el resultat es el mateix, es mutila la llibertat. Les religions han tingut una relació incòmode i inconsistent amb la llibertat. Fins i tot, algunes religions han temut la llibertat. De tal manera que alguns creients han estat més submisos que lliures.

El pensament lliure dels creients era contingut o fiscalitzat per por a l’alteració de l’ortodoxia fixada pels guardians sempre a l’esguard d’aquells que tenien el poder. Aquesta actitud contrastava amb la sensibilitat que moltes religions afirmaven tenir per la llibertat. Però la llibertat ha estat conculcada per les religions de moltes maneres. El fonamentalisme religiós, les arrogàncies morals, els monopolis de fe, l’ocupació intolerant de l’espai públic són, entre altres, alguns dels múltiples rostres de la por a la llibertat que han manifestat alguns responsables religiosos. En nom de la religió, cal recuperar la llibertat i en nom de la llibertat cal respectar la religió, totes les religions

diumenge, 29 de setembre del 2019

President, parli’ns


No fa masses anys, qui era dirigent de l’ANC, Carme Forcadell, avui presa política, implorà al president Mas que possés les urnes perquè els catalans expresséssim la nostra voluntat sobre la independència. Al final els catalans votarem. Avui, després d’un setmana força trasbalsada per les detencions de membres del CDR i un ple del Parlament on s’han dit coses molt gruixudes, considero que els catalans necessitem que Quim Torra, com a president de la Generalitat, ens parli institucionalment. Necessitem que el President expliqui als catalans el que està passant i respongui amb contundència les insídies que volen vincular les idees independentistes amb la violència.

Ens trobem davant d’una ofensiva dels poders de l’Estat per construir un relat que els permeti incrementar el grau de repressió contra les idees independentistes i, si s’escau il·legalitzar-les. La clau de volta que faltava per vestir aquest relat és la violència. I ara, amb la detenció dels CDR, tot l’esforç comunicador de l’Estat és associar l’independentisme amb la violència. El passat divendres el Govern de l’Estat ha exigit públicament al president de la Generalitat, Quim Torra, que "condemni qualsevol possible o potencial violència amb claredat". Davant d’aquesta inaudita demanda, té raó el President quan diu que no és pot condemnar allò que no existeix. Com es diria en castellà: “se niega la mayor”. La única violència que hem conegut els catalans fou l’exercida per les forces de seguretat de l’Estat l’1 d’octubre de 2017

M’agradaria que el president Torra ens parles als catalans, de forma institucional i solemne, millor en el palau de la Generalitat que en una compareixença parlamentària o en un acte de partit, per denunciar l’operació del relat de la violència, per reafirmar el caràcter totalment cívic i pacífic del moviment independentista i denunciar l’actitud menyspreable d’alguns partits i medis de comunicació quan vinculen la institució de la presidència de la Generalitat amb el terrorisme. Si es fes aquesta compareixença, ben segur que alguns d’aquests sectors bramaran contra el President per ser part en un conflicte oblidant que han estat ells els qui han blasmat contra la màxima institució de govern dels catalans. Contra el fariseisme i hipocresies practicat per algunes forces polítiques, tenim la força de la paraula que sempre ha de ser cívica, amable i clara. Hem de saber emprar els mots justos i contundents, evitar les provocacions sempre recordant la dita del saber popular “ladran, luego cabalgamos”. Que bordin, però no ens distreguin.

dissabte, 28 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


L’amor, tot ho pot. L’amor ho és tot. Gràcies a l’amor les persones ens relacionem amb respecte. Ningú és considerat ni millor ni pitjor, sinó iguals davant la mirada dels deus particulars. Gràcies a l’amor no hi diferències entre les persones. “Ningú no té un amor més gran que el que dona la vida pels seus amics” (Jn 15,13)

M’agradaria saber estimar més. M’agradaria saber tenir cura dels altres. M’agradaria que l’amor guies totes les meves passes en la via. M’agradaria que l’egoisme no anul·les la meva capacitat d’estimar. M’agradaria que tothom s’estimés. “Tothom coneixerà que sou deixebles mes – diu el Senyor – per l’estimació que us tindreu entre vosaltres” (Jn 13,35)

divendres, 27 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hem de dir la veritat. No podem enganyar als altres dient mentides. Qui enreda exerceix el seu poder i aprofita la seva posició dominant per confondre  o sotmetre la voluntat de les altres persones. La veritat ens fa lliures, les mentides empresonen l’esperit i denigren qui les diu. “No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de saber i no s'hagi de conèixer” (Lc 8,17)

Les ciutats, viles o pobles on vivim han de ser llocs ben construïts perquè les persones hi visquem bé, ens relacionem i gaudim de la vida. Els llocs on vivim han facilitar la humanització de la societat, tenir cura de la salut i educació dels ciutadans i procurar-ne el seu benestar.

“Jerusalem, ciutat ben construïda,
conjunt harmoniós!
És allà que pugen les tribus,
les tribus del Senyor,
a complir l'aliança d'Israel,
a lloar el nom del Senyor.
Allí hi ha els tribunals de justícia,
els tribunals del palau de David”.
(Salm 122, 3-5)

No calen grans dispositius per l’anunci, proclamació o comunicació del que creiem. El testimoniatge dóna credibilitat al que sentim i vivim. Transmetem a partir del que som i fem. “No prengueu res per al camí: ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, i no us endugueu dos vestits” (Lc 9,3)

dimecres, 25 de setembre del 2019

La manipulació cognitiva de C’s


Operació Judas. Nom ben curiós donat per la Guardia Civil per detenir nou persones a Catalunya relacionades amb el moviment independentista. Desconec el perquè d’aquest nom, però ben segur que no es cap casualitat. Ben curiosa la celeritat i diligència preventiva de la benemèrita en aquest cas. Els comunicats oficials transmeten que la seva agudesa investigadora ha servit per evitar atemptats de conseqüències irreparables, però no deixa de ser paradoxal que els cossos policials espanyols fossin incapaços de detectar l’escamot gihadista de Ripoll, tot i tenir l’imam en nòmina, que atemptà l’any 2017 a la Rambla de Barcelona. No deixa de ser sorprenents aquestes contradiccions de tal manera que a partir d’elles poden sorgir tota mena d’especulacions.

Les especulacions i no certeses estan a la base de l’atestat de la Guardia Civil per justificar les detencions. Poques hores després, el que semblava una imminent acció violenta dels independentistes s’ha aigualit. No hi ha explosius, ni voluntat de  rebel·lió ni sedició. La gravetat s’ha anat diluint. Veurem en que queda tot després dels interrogatoris. Pot ser hi ha sorpreses. Però, és igual. El relat ja estava construït i els polítics piranyes s’hi han llançat ràpidament per amplificar-lo als quatre vents. C’s, amb Lorena Roldán al Parlament de Catalunya i, simultàniament, l’Albert Rivera i Inés Arrimades a Vic, han volgut treure rèdit d’aquest relat. Sense escrúpols, sense respectar el record de les víctimes de l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, han manipulat, tot i més, per associar l’independentisme amb l’horror de la violència d’ETA.

Les paraules, amb fotografia inclosa, de Lorena Roldán, al Parlament de Catalunya mereix la total reprovació moral, per descomptat, però també alguna actuació política i jurídica. El que ha fet avui Lorena Roldán hauria de ser suficient per reprovar-la com a diputada. Ha traspassat tots els límits de la decència. La seva intervenció parlamentària és pròpia d’una persona malèvola. Les seves afirmacions i insinuacions  només les pot dir una persona dolenta, insidiosa i maligna. Perquè només una persona que representa la maldat humana és capaç de manipular el dolor del terror d’ETA per treure rèdit polític per condemnar els independentistes. Lorena Roldán, igual que el seus correligionaris a Vic, han gestionat la seva comunicació per provocar una associació cognitiva desajustada de la realitat amb l’únic objectiu de generar odi contra l'independentisme en general. El que han dit i fet els diputats de C’s és atiar l'odi aprofitant les relacions cognitives que provoquen al veure les imatges de Vic o fer una roda de premsa en aquesta ciutat. La subtil estimulació cognitiva de l’odi hauria d’estar tan perseguit com els actes tangibles derivats del propi odi.

dimarts, 24 de setembre del 2019

Identitats i valors compartits


En els convulsos temps actuals viscuts a Catalunya no estaria de més, per aclarir l’horitzó del debat polític, debatre també quins són els valors que volem per conviure (viure junts) en els propers anys i, que al mateix temps han de servir-nos per identificar la societat catalana com a societat oberta, plural i respectuosa amb les diferències. El debat polític sobre la independència no exclou la reflexió sobre els valors de la societat catalana del futur al marge de quina sigui la seva relació institucional amb la resta de l’Estat. Avui hi ha una important devaluació dels valors sòlids que, amb l’augment de la diversitat cultural dels darrers anys, per una banda, i la polarització del debat polític, ha afavorit una relativització dels valors estructuradors de la convivència i de la identitat. Ens cal obrir un debat profund per identificar de nou els valors sòlids dels quals refiar-nos.

Hem d’afirmar novament els valors que han d’estar per damunt de tota discussió perquè són valors relacionats amb la dignitat humana i per això són indiscutibles. Són valors sense adjectius. També hi ha uns altres valors que poden associar-se el perfil de la tradició cultural de la societat catalana i que per això resulten diferenciadors. Cal identificar-los de nou i defensar-los. Però també hi hauran nous valors que s’han incorporat a l’àgora pública a partir de la diversitat cultural actual. També cal ser sensible a aquesta nova situació i saber acollir, entre aquests valors, aquells que, en algun cas poden reforçar als valors tradicionals i, en altres circumstàncies poden acollir-se com aportació nova a l’univers dels valors comuns.

La crispació del debat polític, que en poques setmanes s’accelerà per les sentències del Tribunal Suprem, no ens ha de fer perdre de perspectiva que per construir la Catalunya del futur cal saber dialogar sobre quines són les identitats a preservar i els valors a defensar. Cal fugir de tot apriorisme, bé perquè algú pugui considerar que té el patrimoni dels valors, bé perquè els estereotips o desconeixements puguin condicionar negativament el debat. El diàleg serà profitós per vertebrar la societat catalana i demostrar que, en el segle XXI els catalans i les catalanes som capaços d’identificar una identitat assumida des de la pluralitat d’identitats particulars. Perquè això és el que avui som els catalans, homes i dones amb moltes identitats que tenim la voluntat de compartir uns valors que defineixin la identitat actual de Catalunya.

dilluns, 23 de setembre del 2019

Ens volen atemorir


El clima polític empitjora. Els poders de l’Estat, davant proximitat de la sentencia del Suprem, impulsa una estratègia de por per atemorir els sectors més agitats de l’independentisme. Avui, 500 guàrdies civils s’han desplegat per detenir 9 suposats membres d’uns CDR escampats per la geografia de Catalunya. Els poders de l’Estat tornen a voler associar l’independentisme amb la violència. L’actuació d’avui, presentada com a preventiva, pretén dir a la societat, especialment a l’espanyola, que darrera l’independentisme hi ha violència.

Els redactors de la nota de la Guàrdia Civil només poden fer servir condicionals alhora de parlar dels detinguts. Tot són suposicions, res sembla més sòlid que els temps verbals que fan servir. No poden concretar res, però el to de la nota ha servit perquè els medis de comunicació i alguns polítics han creat el marc mental que ha de condicionar als ciutadans d’Espanya: la sentència del Suprem serà justa perquè ha Catalunya l’independentisme té un component violent. Així mateix s’ha expressat la Lorena Roldán, responsable de C’s a Catalunya, acusant al president de la Generalitat de prémer el botó de la violència a Catalunya. Declaracions impresentables. Espero que la justícia actuï contra ella per injúries i falsedat. Aquesta política de l’insult, la mentida i la baralla de pati d’escola mereix la total repulsió. L’actuació de la Guàrdia Civil per ordre de l’Audiència Nacional busca atemorir als independentistes i legitimar davant l’opinió pública la repressió com a únic camí per resoldre el problema català. Anem a pitjor.

diumenge, 22 de setembre del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

“Deixem-nos sorprendre per la nova que només Crist pot donar. Que la seva tendresa i el seu amor moguin els nostres passo” Papa Francesc, Facebook 5 de maig de 2017

El vostre pacte fa la meva delícia, aquests decrets són els meus consellers” (Salm 118:24)

Per a molts cristians d’Orient, el diàleg i la construcció d’espais de convivència interreligiosa és una invitació a afrontar la passió de Jesucrist” (Antoni Puigverd, Diari Ara, 16 d’abril de 2017)

Si la immensitat del cel sobrepassa la mesura de la intel·ligència humana ¿quina intel·ligència podrà descobrir la natura del que és etern? Si el sol moridor ja és tan bell, tan immens, tan àgil en la seva cursa ¿quina no serà la bellesa del Crist que l’Escriptura anomena el sol de justícia? I si per als cecs és una gran desgràcia de veure’s privats del sol ¿quina no serà la desgràcia nostra de veure’ns privats pels nostres pecats de la llum veritable i eterna?” (D’un Sermó de Sant Basili el Gran)

Aquest germà teu era mort i ha tornat viu; s’havia perdut i l’hem retrobrat” Lc 15:32

dissabte, 21 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les persones que es consideren perfectes, justes davant la comprensió dels altres, no tenen consciència d’estar necessitats de perdó. Són tan orgulloses de si mateixes que no consideren que hagin de perdonar ni ser perdonades. Sense reconèixer que són pecadors, subjectes d’imperfecció, no poden començar a entendre el sentit dels propis límits personals. “Així, doncs, t'asseguro que els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt. Aquell a qui poc és perdonat, estima poc”.  (Lc 7,47)

La masculinització de l’església catòlica ha estat, i és, totalment contrària a l’esperit de les primeres comunitats de creients. La misogínia ha estat una llosa que ha contradit el missatge inclusiu del missatge d’estimació universal segons el qual s’havien identificar els cristians. “Jesús anava per cada vila i per cada poble predicant i anunciant la bona nova del Regne de Déu. L'acompanyaven els Dotze i algunes dones que havien estat curades d'esperits malignes i de malalties: Maria, l'anomenada Magdalena, de la qual havien sortit set dimonis, Joana, la muller de Cuses, administrador d'Herodes, Susanna i moltes altres, que els proveïen amb els seus béns”. (Lc 8,1-3)

divendres, 20 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les persones som febles. Ben segur que tenim bons propòsits, però sovint defallim. Hem de reconèixer que necessitem d’ajuda espiritual per vèncer les debilitats interiors que ens fan vulnerables. Ens cal ser humils i acceptar humilment que necessitem aquest suport per no defallir.

“Escolteu la meva veu suplicant,
quan uns crido auxili
amb les mans alçades vers el santuari”
Salm 27

Hem de saber viure la vida, fer-ho amb alegria i responsabilitat. Hem d’estendre aquesta vivència a les persones que ens envolten i procurar que tothom ho pugui fer. No podem entristir-nos o estar malhumorats pels esdeveniments, hem de tenir la fortalesa interior per vèncer allò que es pugui fer afectar la joia de viure. “Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10,10)

Els poderosos de la societat procuren desacreditar, desprestigiar i denigrar, a les persones que qüestionen el seus privilegis i injustícies. El poder, sigui quin sigui el seu origen tendeix a perpetuar-se procurant neutralitzar amb violències, mentides o persecucions les veus crítiques. “Perquè ha vingut Joan Baptista, que no menja pa ni beu vi, i dieu: "Té el dimoni"; 34 ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i dieu: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors” (Lc 7,33-34)

dijous, 19 de setembre del 2019

Fragmentació dels interessos polítics


La important crisi dels partits polítics es deu a la seva evident incapacitat per "seguir sent plataformes creadores d'identitat social i expressió dels interessos políticament raonables" . En deixar, els partits polítics, de ser l'única referència creadora d'unitat i identificació social, de defensa dels interessos diferenciats, d'actuar de canals eficaços per vehicular les demandes i interessos socials o de promoció del consens social i de nous valors de convivència cívica, la societat ha desplegat formes alternatives o complementàries. Aquestes han de desenvolupar la seva acció en un context social dominat per la fragmentació dels interessos polítics dels ciutadans i per la poca confiança de la ciutadania cap als plantejaments integradors. Una important conseqüència d'aquesta nova realitat és la "multiformidad de l'acció política" acompanyada amb el desig de fomentar els mesogoverns o unitats de gestió política de menor dimensió i més properes als ciutadans.

Amb la crisi dels partits polítics es trenca el monopoli de representació institucional dels interessos polítics a través del vot, dels partits o dels sindicats. En els últims anys hem presenciats el sorgiment de noves formes d'expressió política que es col·loquen al marge d'aquests mecanismes clàssics. En aquests anys ha pres també notorietat, per exemple, la importància de l'àmbit local de l'acció política i el principi de subsidiarietat, com a forma acabada de la proximitat de l'acció política al ciutadà, que es contempla com una aposta certa per superar el distanciament de l'acció política. El resultat final de tot això és que davant el ciutadà es dóna una "multiformitat de l'acció política i una varietat de possibilitats que en un moment determinat sorgeixen davant els ciutadans per expressar les seves demandes i interessos"

dimecres, 18 de setembre del 2019

La conjura dels irresponsables


Una reacció primera a la nova convocatòria d'eleccions és considerar que aquest fet representa un fracàs de la política entesa com acord en bé d'una causa superior o per resoldre algun problema des del consens. Certament, això és així, però hi ha més fets que també han intervingut per explicar aquesta incapacitat per establir un acord d'investidura. L'acord no ha estat possible perquè els oracles demoscòpics auguren pel PSOE millors resultats electorals anant a unes noves eleccions. El PSOE i el PP, segons indiquen alguns estudis d'opinió, poden ser els grans beneficiats dels nous comicis. El primer perquè traslladarà la incapacitat de l'acord a Unidas Podemos i culpabilitzant-lo l’afebliria electoralment; el segon perquè intentarà fer al mateix amb Ciutadans. Al final, s'haurà retornat de rondó al bipartidisme escenari en el qual es mouen còmodament tant el PSOE com el PP. Però aquest retorn al bipartidisme, no és la recuperació de les majories absolutes. En unes properes eleccions, segons diuen els entesos, a no ser que hi hagués l’aparició d’un nou actor polític en la disputa electoral, no sembla que els percentatges de vots oscil·lin massa. De tal manera que l’escenari polític tornarà a ser similar a l’actual. És a dir, tornarem estar encallats.

La incapacitat per l’acord polític situa a primer pla un altre fet: l’obsolescència del model de partits. Cap de les forces polítiques dominants a Espanya tenen cultura de pacte per governar l'Estat. Encara perviu una cultura política a l’Estat que entén que  governar és destruir els adversaris i afavorir els seus partidaris. Aquesta crisi per la governabilitat pot evidenciar alguns tensions dins dels sectors que tenen el poder real de l’Estat a les seves mans. Es diu que els directius de les principals empreses de l’IBEX han fet caps i mànigues per bloquejar l’entesa PSOE i Unidas Podemos. Però, al mateix temps, veus significades de l’entorn del poder de l’Estat, com són Felipe González i José Luis Cebrián, han manifestat públicament que eren partidaris d’aquest pacte i, si era necessari, fer un govern d’acord progressista. Una altra derivada de l’actual situació és l’evidència d’una enorme separació entre els nuclis dirigents d’alguns partits i les seves bases actives. És significativa la continua deserció de diputats, regidors i persones rellevants de Ciudadanos. L’horitzó de la política és incert i la credibilitat del sistema democràtic s’afebleix. El moment és preocupant.

dimarts, 17 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (VI)


Amb aquest post s'acaba la sèrie dedicada a fer un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació)

En Església, obrir-nos a la gràcia de la conversió

En una societat on la credibilitat és un dels valors més alts, la crisi dels abusos ens enfronta a qüestions decisives Estem disposats a repensar la nostra manera de ser Església? Mentre ignorem la injustícia i el mal que s'ha produït, mentre pensem que, passats els escàndols, podrem de nou dedicar-nos a les "veritables" tasques pastorals, mantenim la nostra mirada sobre nosaltres mateixos i tant la nostra energia com la creativitat apostòlica estan bloquejades.

El papa Benet XVI, que va prendre mesures contra els abusadors, ha posat amb la seva dimissió un signe remarcable sobre la manera de viure el poder a Església. El papa Francesc no es cansa de denunciar les malalties del clericalisme, del fer carrera i de l'estil de vida confortable. I no es cansa de predicar la conversió a la simplicitat i immediatesa de l'Evangeli.

No és fàcil mirar de front a la veritat nua. Requereix coratge i voluntat, per dolorosa que sigui la realitat. En temps difícils, els cristians han també confiar en Déu més que en ells mateixos. En semblant situació, el que obre els ulls, la intel·ligència i el cor, no pot deixar de reconèixer on ell mateix i els altres es troben. S'obre a la gràcia de la conversió i del perdó promès a tots els que reconeixen sincerament el seu fracàs i la seva culpabilitat. Això implica també exposar-se a la vergonya, al desànim, al dubte ia la desconfiança insuportable. Però el que pot acceptar això en la fe en Jesucrist, i troba suport en la comunitat creient, rebrà l'ajuda de l'Esperit Sant.

Aquesta actitud obre l'espai en què els baixos fons humans i la desolació espiritual (com ho expressaria Ignasi) han penetrat. Amb l'ajuda de la gràcia, les víctimes poden ser alleujades i fins i tot sanades. També pot succeir, després d'immensos sofriments, arribar al límit de la desesperació i el suïcidi. Després d'anys de depressió i patiment, dones i homes troben un accés a la font de l'esperança i de la vida. Aquests que han viscut, per dir-ho així, l'infern, són testimonis creïbles del poder de salvació de Jesucrist. Entre els testimonis del que han viscut, molts han declarat més tard que això els havia revelat d'una manera nova el sentit de la passió, la mort i la resurrecció de Jesús. Romanent muts davant el testimoni de víctimes, l'Església no fa més que ferir de nou els que han sofert per les faltes dels seus representants. Ella es priva també de la purificació que li proporcionaria el reconeixement de la seva culpabilitat.

Si Déu té alguna cosa a dir-nos amb aquests escàndols, és això: cal situar-se en la realitat, prendre consciència del sofriment de les víctimes i de la nostra complicitat amb el poder del mal. Ningú pot vèncer totalment el mal, però es pot fer molt per disminuir el risc d'agressions. Una mare amorosa ho faria tot per protegir el seu fill o la seva filla de la desgràcia, i per no abandonar-los.

(fi)

dilluns, 16 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (V)

Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació) 


Esperit de Fortalesa  

Un altre element que propicia els abusos i impedeix descobrir-los és l'actitud que anomenem "esperit de fortalesa". Això és, ho volem arreglar tot "entre nosaltres", excloent tota publicitat per por de la reputació i, per conseqüent, oblidant el sofriment de les víctimes. De tota manera, tard o d'hora, els fets seran coneguts i és millor, per ser creïbles, prendre la davantera, admetre els errors i presentar sincerament les disculpes.

Un altre factor és la interpretació unilateral de la responsabilitat que uneix al bisbe amb els seus sacerdots. No es té en compte que el "cura paternal" no ha de comportar només el perdó i la misericòrdia, sinó també el just càstig. Això revela l'esperit de cos amb el qual els bisbes pensen en protegir els "seus", i no al bé dels febles i necessitats. També molts dels que abusen tenen gran habilitat per manipular als seus superiors i que aquests creen (de bona gana!) Les promeses que els fan que "això no es repetirà". Aquesta és una misericòrdia mal compresa. Amb aquesta lògica no es recorre a una ajuda exterior, sinó que es creu que els mitjans 'de casa' seran suficients per trobar la solució. Es tanquen a la seva pròpia fortalesa i no veuen que és precisament en els sistemes tancats, com en àmbits específicament catòlics, on hi ha hagut abusos amb una freqüència i durada espantosa. 

Això també s'aplica a certes congregacions i comunitats espirituals que van sorgir abans o just després del Concili i que, durant molts anys, han estat una font d'esperança per a l'Església (i no només pel nombre relativament alt "afiliacions"). No obstant això, ha quedat clar en els últims anys que formes greus d'abús s'han produït en molts d'aquests grups. Grups que, sovint, mostren una posició eclesial explícitament conservadora amb formes de litúrgia i teologia que són pretesament tradicionals. No es tracta sempre d'abusos sexuals a menors, sinó d'abusos a persones que requereixen protecció, com novicis o estudiants. Recolzant-se en el vot d'obediència i en una pràctica religiosa estricta, s'han creat situacions d'extrema dependència en la qual es sancionava tota forma de crítica. No es respectaven les regles clàssiques de la tradició espiritual com la separació del fur intern i l'extern, per no parlar de l'abús del sagrament de la penitència (tant la violació del secret de confessió com l'absolució del còmplice). En aquest context, es podria dedicar un capítol especial a la personalitat de fundadors. Alguns van ser exclosos i sancionats amb penes eclesiàstiques, fins i tot fins al punt de l'excomunió. Durant decennis, han pogut governar certes persones i obres, i ningú s'arriscava a qüestionar el seu poder absolut i les seves actituds reclamants. Com no hi havia cap instància de control, podien fer tot el que volien. No tots han estat o són sacerdots, el que ens remet de nou a una problemàtica subjacent: sempre que un mitjà (eclesial) es tanca sobre si mateix i condemna tota confrontació, el risc d'abús augmenta exponencialment.

 Les estructures de direcció enganyoses i els procediments jeràrquics desencaminats i incomprensibles afavoreixen la possibilitat d'abusar de l'altre. És sorprenent la quantitat de problemes no resolts que es manifesten en els casos d'abús. Entre diversos exemples, hi ha la responsabilitat de bisbes o de provincials a propòsit de delictes de sacerdots, així com la negligència en el seu deure d'autoritat. No cal privilegiar ni la "fortalesa" ni la "pàgina en blanc" desorganitzada. Autoritat i direcció són indispensables aquí on es tracta de protegir vides humanes. El poder que comporten necessita un control exterior i una actitud interior que donen el seu sentit més evangèlic: "El més important enmig vostre el vostre servidor."

diumenge, 15 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (IV)


Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació) 

Quan s'idealitza al sacerdot

La manera d'entendre i viure el sacerdoci en l'Església catòlica contribueix significativament al problema. Encara avui se'ls arriba a considerar com a enviats de Déu als quals ha tocat en sort autoritat i plens poders de gestió, derivats més o menys directament de Déu. Aquesta imatge del sacerdot, que posa en primer pla l'element sagrat i cultual, pot contribuir a idealitzar i a guardar una respectuosa distància que fa difícil o impossible criticar-lo, i fins i tot prohibeix la simple idea que pugui cometre el mal.

Això explica el que sembla incomprensible. Les víctimes evoquen amb freqüència fins a quin punt es sentien elles, i no el sacerdot, dolentes i brutes, quan es produïa un contacte sexual. Altres sentien que l'atenció afectiva del sacerdot les valorava, que les "aixecava al nivell sacerdotal". Quan es busca contestar la pregunta per què tantes persones implicades van ser incapaços durant anys, d'evocar l'abús sofert, un dels elements és el conflicte de consciència: el dilema entre el que pot sentir la víctima d'un acte de violència i el pes de atribuir aquest horror a un sacerdot. Moltes de les víctimes de violència sexual per part de sacerdots els eren properes (escolans, caps de moviments de joventut o residents d'un internat). Persones que, sovint, eren plenes d'una confiança que era immediatament abusada i destruïda.

Un jove candidat al sacerdoci, que ha après que un sacerdot és intocable, pot persuadir fàcilment que aquest no ha de justificar-se davant ningú. Qui està dotat d'un poder sagrat pot permetre tot. Aquesta disposició d'esperit pot explicar per què els sacerdots que han abusat de nens o de joves, són a la total negació o es consideren només còmplices ( "ell ​​/ ella em va seduir" o "això li va agradar"). Això sovint els impedeix reconèixer el sofriment del que són causa. Fins i tot alguns candidats al sacerdoci consideren la seva situació com un ofici tradicional: "després de l'oficina" fan coses "en privat" que són incompatibles amb una vida sacerdotal. Desitgen els privilegis corresponents a la funció, però no estan disposats a pagar el preu de què parla l'Evangeli: pobresa, castedat, obediència i, en general, perdre la seva vida per la causa de Jesús.

(segueix)

dissabte, 14 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


L’amor no té límits, és universal. Hem d’estimar a tothom sense restriccions. Aquest amor infinit perdona les ofenses rebudes i no guarda cap malvolença envers cap persona. “Feu bé als qui us odien, beneïu els qui us maleeixen, pregueu pels qui us calumnien” (Lc 6,27-28).

En general, tenim tendència a criticar a la lleugera als altres o emetre judicis de valor sobre el que fan o diuen. Som molt estrictes amb les nostres valoracions dels comportaments de les persones i fàcilment ens convertim en jutges suprems sense adonar-nos que fem el mateix, o pitjor, que el critiquem. “Com és que veus la brossa a l'ull del teu germà i no t'adones de la biga que hi ha en el teu?” (Lc 6,41)

divendres, 13 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les persones no podem estar supeditades al compliment cec de les lleis i de les normes. La vella discussió sobre què preval: la llei o les persones, el criteri d’actuació és procurar sempre el bé de les persones. “Us vull fer una pregunta. Què és permès en dissabte: fer el bé o fer el mal, salvar una vida o deixar-la perdre?” (Lc 6,9)

Correm el risc de voler viure els instants de la vida massa ràpids. La pressió social és perquè tot sigui instantani amb poc temps per la contemplació i la meditació. Aquesta acceleració distreu i ens impedeix assaborir la riquesa de cada plec de la vida. “Per aquells dies, Jesús se n'anà a la muntanya a pregar, i va passar tota la nit pregant a Déu” (Lc 6,12)

Pels cristians, els pobres són una opció preferencial. Ells han de rebre tota la nostra atenció en la lluita per fer un món més just i habitable. Els exclosos i marginats socialment, juntament amb les persones que pateixen qualsevol mena de tipus de pobresa espiritual són els estimats de Déu. “Feliços els pobres: el Regne de Déu és per a vosaltres”. (Lc 6,20)

dijous, 12 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (III)


Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació)

Formar i acompanyar la maduresa humana

En aquests abusos, un no pot identificar només el que és propi del sacerdot catòlic com a tal (el paper sacerdotal en si mateix, la seva funció mediadora i el seu poder espiritual i efectiu). Doncs tot això existeix, més o menys, també en els dignataris religiosos de l'islam, en el budisme, hinduisme i judaisme o les religions naturals. L'obligació al celibat no és característica únicament de l'Església catòlica de ritu llatí, ja que també existeix en altres religions i les seves subdivisions.

La integració de la pròpia sexualitat representa un desafiament permanent per a cada individu. Molts sacerdots es comprometen a viure el celibat sense tenir un suficient acompanyament humà i espiritual. Aquest suposaria un seriós procediment d'admissió, passant per un sistema d'unitats de formació, amb un acompanyament professional i espiritual que continuaria després de l'ordenació. Els sacerdots avui no estan formats per viure i integrar d'una manera sana les seves necessitats sexuals, emocionals i de relació. Tot i les directrius clares per a la formació dels sacerdots, la maduresa humana té un paper subordinat en la formació dels futurs religiosos i sacerdots. Quan es pensa que la majoria de les crisis de vocacions tenen el seu origen en un enamorament i en descobrir el desig de viure en parella i en família, un es sorprèn que els responsables de la formació no hagin invertit més energia i temps aquí on la necessitat sembla més manifesta. En la psicologia que tracta de les nostres profunditats, es parlaria de mecanisme de defensa i negació de les pulsions vitals. Espiritualment en diríem accídia, deixadesa i mandra. Aquest rebuig per part dels responsables a prendre seriosament les experiències espirituals i els processos humans repercuteix directament i indirectament sobre els que estan en formació.

El perill és que el desig sexual rebutjat -així com altres necessitats rebutjades- "s'exterioritzen" en una resistència activa o passiva a tot el referent a aquesta qüestió. Aquesta hauria de ser coberta, particularment allà on es pot esperar la resistència més feble -amb els nens i els joves-.

dimecres, 11 de setembre del 2019

Tot comença des dels carrers


Com els anys anteriors, la Roser i jo, hem estat al carrer celebrant la Diada i reivindicant la independència per Catalunya. És un ritual que parteix del convenciment que tot comença si s’empeny des dels carrers. Una bona amiga nostre, companya de moltes manifestacions reivindicatives a més d’altres activitats, insistia en la importància de la pressió popular sobre els polítics. Aquest sentiment ha estat molt present en la Diada d’aquest any. Els propis convocants de la manifestació han demanat als polítics no defraudar les esperances de la gent. Milers de persones hem sortit als carrers per demanar, de manera obstinada i insistents, la llibertat dels presos polítics, la unitat estratègica i d’acció dels partits polítics independentistes, i el compromís sostingut a favor de les aspiracions nacionals de Catalunya. Venen temps difícils. La propera sentència del Tribunal Suprem exigirà mantenir dempeus aquesta fidelitat i pensar una proposta serena i ferma en el cas d’una sentència que no sigui l’absolució dels presos polítics.

La diversitat de l’independentisme és gran i aquesta pluralitat és la seva riquesa. Per això cal saber cosir amb cura les estratègies de futur. No podem dispersar-nos i perdre la unitat d’acció. Per avançar en el camí de la independència cal unitat  sòlida per saber sumar més gent al procés. No som prou. Avui per avui, el nombre de persones favorables a la independència no ens permet tenir la força suficient per obligar a l’Estat a modificar la seva política. Mentre això no passi, l’Estat seguirà menyspreant les reivindacions independentistes i, molt menys, patrocinarà un diàleg per trobar-ne la solució política. Per sumar més adhesions cal saber explicar millor la utilitat de la independència. Cada persona hauria de poder entendre en què milloraria ell, i també com ho feríem col·lectivament, en el cas que Catalunya fos independent. Els drets històrics, els menyspreus del passat poden ser importants, però també cal entendre el valor de la independència en les biografies de futur de les persones. Cal estalviar-nos dreceres, gesticulacions estèrils o alternatives només viables en somnis, així com algunes propostes que poden fer-nos aparèixer antipàtics als catalans als ulls dels altres ciutadans de l’Estat. Ni hem de perdre el somriure, ni hem de promoure iniciatives excloents que facin del tot incomprensible la nostra reivindicació a la majoria de la ciutadania espanyola o aquells catalans que no són independentistes.

Un important missatge d’aquesta Diada ha estat la voluntat del poble català mobilitzat per la independència de seguir tossudament alçat i de continuar afirmant la voluntat de seguir lluitant. Si hem arribat fins on hem arribat és gràcies la permanent mobilització ciutadana a favor de la independència. La gent són els protagonistes, però les mobilitzacions han de complementar-se amb acció política. Necessitem que els polítics independentistes sumin esforços perquè tot allò que s’ha començat en els carrers dels pobles i ciutats de Catalunya tingui continuïtat en el Parlament i el Govern. Els partits independentistes han de situar la unitat estratègica en l’horitzó de l’agenda política, com els dirigents polítics han d’assumir la responsabilitat de liderar aquest procés i deixar d’estar preocupats pels resultats de les enquestes demoscòpiques i l’estat de salut dels seus partits. Sinó ho fen, posarem en perill tot el procés. Fora una llàstima, perquè mai ho havíem tingut tant a prop.

dimarts, 10 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (II)


Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

(continuació)

Jesús crida a fer la veritat

Enfrontar-se al problema de l'abús sexual a menors per part de sacerdots és aclaparador, punyent. Es tracta d'abús sexual i de violència, d'abús de confiança, de vides destruïdes, d'hipocresia, i tot això en el si de l'Església. Enfrontar-se a aquests problemes toca el cor de la persona i de la institució. Abans que la psicologia moderna, el mateix Jesús i molts mestres espirituals han mostrat les conseqüències del rebuig: qui no s'enfronta al seu propi rostre fosc, tard o d'hora, es veurà atrapat de la manera més violenta.

A tot arreu del món hi ha abusos sexuals a menors. L'argument que és un problema únic de l'església occidental és completament fals. Aquest argument permet no afrontar de cara els factors que, en la vida de l'Església, afavoreixen els abusos o dificulten descobrir-los. En estudiar aquesta qüestió es constata que, si l'Església catòlica és una comunitat mundial de fe, múltiple i complexa, presenta, en la pràctica quotidiana, grans semblances en un lloc o un altre. Arreu els sacerdots i els bisbes són identificats amb el que passa a l'Església. Se'ls veu com els representants de Crist i de la seva Església - i així és la comprensió teològica que tenen de si mateixos. Per això, cada abús comès per un sacerdot recau sobre l'Església en el seu conjunt.

(segueix)

dilluns, 9 de setembre del 2019

Dimensions dels abusos sexuals a menors (I)


Durant els propers post publicaré un resum de l’article de Hans Zollner “La mera mare, l’Església, m’ha abandonat”. L’autor és jesuïta , teòleg i psicòleg, professor i Vicerrector acadèmic de la Pontificia Universitat Gregoriana de Roma i president del Centre for Children Protection de la mateixa universitat. Zollner fou membre fundador de la Comissió Pontifícia per la Protecció dels Menors. En aquest article, l’autor reflexiona més enllà de les conseqüències psicològiques i disciplinàries dels casos d’abusos sexuals de menors per sacerdots, i proposa considerar la dimensió espiritual i teològic d’aquestes situacions.

«En una trobada amb el papa Francesc, una víctima expressava la seva angoixa i tristesa: "Jesús va tenir la seva mare al seu costat en la seva Passió i mort. La meva mare, l'Església, m'ha deixat sol "Aquesta frase revela l'horror dels abusos sexuals a menors, i el que l'Església i els seus responsables han de canviar. La dimensió espiritual i religiosa entren aquí en joc. Quan el que abusa és un sacerdot, que per la seva funció representa Déu i de qui la teologia diu que és un altre Crist, la imatge de Déu cau en la foscor. La mateixa capacitat de creure en Déu, de confiar en Ell, queda danyada.

A més, quan les víctimes volen parlar, no és estrany que siguin incompreses i que se les faci callar. Això augmenta el risc d'un trauma espiritual, "al costat" de la ferida psíquica i corporal. Són molts a l'Església, fins i tot en persones amb responsabilitat, els que no prenen les mesures necessàries. Els que, per professió, anuncien l'Evangeli han de tenir cura les experiències que poden afectar i hipotecar l'ànima de l'ésser humà en la seva fe. Això explica per què bisbes i provincials religiosos reaccionen més aviat en termes de política eclesial i de dret canònic, en lloc de termes espirituals o teològics. No és d'estranyar que les víctimes vegin a l'Església no com "mare amorosa" (és així com comença el motu proprio del papa Francesc en què explica als bisbes i provincials seva responsabilitat) sinó com una institució freda i calculadora»

diumenge, 8 de setembre del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

“No hem de tenir un cor doble, sinó el cor simple, unit” , Papa Francesc Facebook 3 de juliol de 2017

Us lloaré enmig dels pobles, Senyor, us cantaré davant les nacions” Salm 107:4

“L’Església avui té necessitat de tot: de sacerdots donats a una pastoral actual, d’eclesiàstics que cultivin la ciència i siguin capaços d’orientar cristianament els intel·lectuals; però sobretot té necessitat d’homes que visquin de cara a Déu. Aquests avui són pocs perquè el nostre món és atret pel vertigen de l’acció. Per això és precís que els monjos siguin fidels a la seva vocació monàstica, com una necessitat d’Església” Papa Pau VI , Paraules adreçades pel papa Pau VI a l’Abat Gabriel M. Brasó el 30 de juliol de 1958

“Preguem el Senyor perquè mentre nosaltres bastim exteriorment temples visibles, ell en basteixi en nosaltres, d’invisibles” , Sant Paulí de Nola, Carta 32

Tota vida cristiana pot definir-se com un pelegrinatge vers Déu: Anar en pelegrinatge és dirigir-se cap a una destinació escollida i desitjada. Quan sant Benet al pròleg de la seva Regla vol descriure amb una forma literària i a partir de les Escriptures la vocació del monjo, fa servir aquesta mateixa imatge: «I, oberts els ulls a la llum deífica, escoltem amb orella ben atenta allò que cada dia ens repeteix la veu divina que clama [...] I doncs, què diu? [...] Camineu mentre teniu la llum de la vida, perquè no us sorprenguin les tenebres de la mort”. P. Abat Gabriel M. Brasó , «Sendero de vida», p.6

dissabte, 7 de setembre del 2019

Glosses per la vida quotidiana


La joia de viure és un do que hem de saber donar a les altres persones. La vida quotidiana dóna moltes oportunitats per manifestar la nostra cura amb les persones que ens envolten o aquelles que, sense conèixer, esperen un món millor, més just i lliure. També haig d’anunciar la Bona Nova del Regne de Déu a les altres poblacions, aquesta és la missió que m’ha estat confiada. (Lc 4,43)

Els individus no som cap illa. Vivim en relació als altres i res dels que els hi passa ens pot deixar indiferents. Hem d’estar orientats a ser servidors de les seves necessitats i aportar esperança a les seves desesperances. Veniu amb mi, diu el Senyor, i us faré pescadors d’homes (Mt 4,19)

En la nostra societat hi molta informació, però poca comunicació perquè ens falten comunicadors veraços. Un dels problemes bàsics de la nostra societat és la fractura de confiança en els processos de transmissió de la informació. No hi ha confiança perquè hem perdut els referents que validaven els continguts informatius. “Diu el Senyor: Jo sóc la llum del món; el qui em segueix tindrà la llum de la vida” (Jn 8,12)

divendres, 6 de setembre del 2019

Gloses per la vida quotidiana


Si ens preguntem que hem de fer en la vida, la proposta és molt simple: estimar als altres. Això es concreta de moltes maneres, totes elles encaminades a fer justícia a aquelles persones que pateixen qualsevol mena d’injustícia, sofriment o marginació. “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits” (Lc 4, 18)

Vivim en un temps ple de sorolls comunicatius. Hi ha moltes persones emeten missatges, individus que semblen omnipresents perquè tothora transmeten notícies, opinen i quasi bé diuen el que hem de fer. Entre tot aquest garbuix mediàtic costa trobar persones que parlin amb autoritat i que pagui la pena escoltar-los amb atenció perquè el que diuen ens educa l’esperit. “La gent estava admirada de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat” (Lc 4,32)

dijous, 5 de setembre del 2019

Amb fam no hi ha democràcia


El papa Francesc va afirmar que "no hi ha democràcia si hi ha fam, ni desenvolupament amb pobresa, ni justícia en la inequitat". Aquestes paraules les pronuncià el papa durant un discurs que va oferir amb motiu de la clausura de la Cimera Panamericana de jutges sobre Drets Socials i Doctrina Franciscana, celebrada al Vaticà. Jorge Bergoglio afirmà que “un sistema polític-econòmic, per al seu sa desenvolupament, necessita garantir que la democràcia no sigui només nominal, sinó que es pugui veure plasmada en accions concretes que vetllin per la dignitat de tots els seus habitants sota la lògica del bé comú, en una crida a la solidaritat i una opció preferencial pels pobres”.

Francesc va mostrar la seva preocupació per les "veus" d'alguns pensadors que defensen “que els drets socials són vells” i no aporten res a les societats actuals. Aquestes afirmacions, diu el papa, només pretenen confirmar " polítiques econòmiques i socials que porten als nostres pobles a l'acceptació i justificació de la desigualtat i indignitat". El papa va fer una crida perquè els països treballin a favor de la igualtat i minimitzin cada vegada més l '"exclusió i segregació, de manera que la iniquitat no tingui l'última paraula".

dimecres, 4 de setembre del 2019

Molta informació i poca comunicació


Deia Lluís Duch, monjo de Montserrat recentment traspassat, que en la nostra societat hi molta informació, però poca comunicació. És ben cert. Vivim en una societat plena d’informació que arriba puntualment en els nostres dispositius mòbils. Estem en una societat híper-informada. Però molta d’aquesta informació no pretén comunicar-nos res i, en el cas que ho volgués fer, ens falten comunicadors veraços. Aquests, són les persones a les quals els atorguem tota la nostra confiança per creure’ns el que diuen. Un dels problemes bàsics de la nostra societat és la fractura de confiança en els processos de transmissió de la informació. No hi ha confiança perquè hem perdut els referents que validaven els continguts informatius. Sense aquests la majoria d’informació esdevé soroll.

dimarts, 3 de setembre del 2019

No son bones unes noves eleccions

Pedro Sánchez ha presentat la seva proposta política per arribar a un pacte amb Unidas Podemos. No sembla, ara per ara, que hagi aconseguit crear el consens necessari. Més aviat tot apunta cap a unes noves eleccions. La mateixa presentació d’aquestes tres centes llargues mesures polítiques semblava l’inici de la campanya electoral. Pedro Sánchez és demana el 100% d’acord amb Unidas Podemos i es queda amb el 100% del poder de govern. Un negoci rodó. Dins del conjunt d’aquestes mesures hi ha algunes que afecten a Catalunya i, en concret, a les reivindicacions independentistes. És evident que cap de les propostes de Pedro Sánchez complau les expectatives dels moviments independentistes. Les propostes socialistes de diàleg, són pura retòrica, perquè el seu interès es consolidar un relat basat en la negació de la reivindicació independentista i l’afirmació que el gran problema que hi ha a Catalunya és una divisió entre els catalans. No hi ha un problema polític, sinó problema de convivència. Pedro Sánchez no vol entendre que Catalunya necessita una sortida política al conflicte polític d’Estat creat per l’independentisme. Les seves propostes dins de les mesures anunciades ahir són simples enunciats, sense cap mena de concreció.  Això és inadmissible. Si la seva estratègia per arribar al govern és basa només en la por del que pot passar si guanyen els partits de dretes llavors Pedro Sánchez no és un estadista, sinó un polític oportunista, motivat per interessos tàctics i sense cap perspectiva de futur.

Davant aquesta tessitura ¿què cal fer? Fa uns mesos vaig escriure que els partits independentistes haurien de donar suport a la investidura de Pedro Sánchez. Segueixo pensant el mateix que un altre escenari aniria molt malament per Catalunya.  M’explico. Sembla que les propostes de Pedro Sánchez són una farsa i que el seu objectiu és provocar la reacció airada d’Unidas Podemos i així no poder fer govern per tal d’anar a unes noves eleccions. Tot és un moviment tàctic per aprofitar els bons auguris que les enquestes atorguen als socialistes en unes noves eleccions. Els partits independentistes, haurien de decidir, en el cas que Unidas Podemos, finalment decidís afavorir l’elecció de Pedro Sánchez, llavors el vot independentista podria ser clau perquè evitar les noves eleccions i podrien votar també a favor de la investidura, per tal que el PSOE no incrementés la seva majoria parlamentària. Només en aquest cas el vot afirmatiu dels partits independentistes tindria sentit. És el que no vol el PSOE, necessitar el vot dels independentistes. Perquè gràcies a aquest vot podria afirmar-se que Pedro Sánchez governaria gràcies als independentistes. 


La part fosca d’aquesta estratègia és saber com reaccionaria el PSOE davant d’aquest gest i si això afectaria la situació dels presos polítics. I, la gran incògnita és saber si al PSOE, li anarien bé unes eleccions al novembre. No sembla que a Europa els càlculs demoscòpics vagin a favor dels governants. Hi ha els recents exemples d’Itàlia i Anglaterra, i en menor mesura a Alemanya. A Espanya, les oscilants variables econòmiques semblen a ser dolentes hi això podria perjudicar al partit en el govern. Davant d’aquest panorama sembla més prudent apostar per no repetir eleccions.

dilluns, 2 de setembre del 2019

L’ateisme s’obre pas als països musulmans

La BBC ha publicat a finals de juny els resultats d’una àmplia enquesta feta per l’Arab Barometer en diversos països musulmans sobre una àmplia gamma de temes. És l'enquesta en profunditat més gran mai realitzada a la regió de països àrabs musulmans. S’han entrevistat 25.000 persones entre els anys 2018 i 2019 en 10 països i territoris palestins. Els temes preguntats inclouen religió, corrupció, sexe i salut mental. Els resultats donen una visió sense precedents de les opinions de les persones que viuen al l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica avui.

Els resultats més destacats de l’enquesta són: a) un nombre creixent de persones a l'Orient Mitjà i Àfrica del Nord comencen a donar l'esquena a la religió; b) un terç de la població diu que estan deprimits; c) a l'Iraq, més homes que dones diuen que han estat assetjats sexualment; d) la majoria de les persones creuen que una dona hauria de tenir el dret de ser cap d'estat, però que un espòs hauria de tenir l'última paraula en totes les decisions familiars; e) al Líban, només el 6% de la població pensa que s’han de respectar els gais; f) gairebé la meitat dels adults menors de 30 anys estan valorant emigrà; g) 6 de cada 10 persones pensen que la violència contra els EE. UU. és comprensible; h) les polítiques de Donald Trump a l'Orient Mitjà són menys populars que les de Vladímir Putin. Però les polítiques de Recep Tayyip Erdogan són molt més populars que les dues anteriors; i) està baixant la simpatia i confiança vers els principals moviments islamistes de la regió, el Germans Musulmans, Hamàs i Hezbolà, a causa del seu comportament ens els aixecaments àrabs; j) més de la meitat dels usuaris d'Internet consideren que les xarxes socials són una font de notícies més fiable que la televisió i els diaris en la majoria dels països enquestats.

Un 13% dels enquestats es declaren ateus. Aquest percentatge s’ha incrementat un 5% respecte una enquesta similar de l’any 2013. Aquesta evolució de l’ateisme és notable en la població menor dels 30 anys i és molt evident en els països del Magreb. En aquests països els no creients passen del 16 al 31% i de l’11 al 25% en relació a l’enquesta de l’any 2013 a Tunísia i el Líban respectivament. Al Marroc, Algèria i Egipte els ateus es situen entorna al 10%. A Algèria, Marroc i Jordània, el 20% de la població consideren acceptable el “crim d’honor”, l’assassinat d’una dona per un membre de la seva família en el cas d’una situació en deshonor del clan.

diumenge, 1 de setembre del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics ni els teus germans, ni els teus parents o veïns rics....quan facis un convit, crida-hi pobres, esguerrats, coixos, cecs Lc 14:12

De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50). P. Abat Josep M. Soler, 13 març 2010

Escolteu, Senyor, la meva pregària, que us arribi el meu clam, Ps 101:2
L’Hora de Completes és el colofó de la jornada distribuïda entre la lectura i el treball, jalonada tota ella per aquests moments forts de trobada personal i comunitària amb Déu. Completes és un d’aquests moments forts, i en tant que és el darrer, després de l’estona de lectura comunitària —lectura de la Col·lació—, Completes marca l’inici del «gran silenci» de la nit, el temps del monjo, temps de vigília, d’espera i d’escolta, un silenci que no es pot trencar si no és per una raó greu, en atenció als hostes o per complir un encàrrec de l’abat (cf. RB 42, 8-11). Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet