Les paraules, sí que importen

En els esmorzars col·loquis de la fundació ACSAR en Josep Maria Sala suggerí revisar si el terme xenofòbia era adequat per expressar amb rigor totes les emocions i sentiments que els immigrants susciten en algunes persones. És comú associar la xenofòbia a les reaccions extremes contra els estrangers, bàsicament els immigrants. Així, en l'imaginari col·lectiu, s'associa, per exemple, la xenofòbia amb les actituds majoritàries dels partits d'extrema dreta. Generalment, el pensament ultra de les formacions polítiques extremes és identificat com a xenòfob. En Josep Maria Sala, persona força coneixedora de l’humus popular des de fa molts anys, pensa que l'immigrant suscita en moltes ocasions recances i genera temors, però que en cap cas aquesta actitud pot considerar-se odi o animadversió, agressivitat o enfrontament amb els immigrants.

Davant d'aquesta precisió terminològica, darrera la qual s'expressa una rigor conceptual, s'obrí una petita discussió sobre el tema. La majoria encaminades a reconèixer que davant els immigrants poden coexistir dues actituds que no sempre són seqüencials.En uns casos pot haver-hi preocupació i fins i tot fòbia als immigrants, però sense manifestar cap comportament agressiu vers ells, mentre que en altres ocasions el que es produeix és una resposta plena d'odi amb comportaments violents contra ells. Eulàlia Vintró, una de les persones participants en l'esmorzar col·loqui proposà una nova paraula per resumir el petit debat: xenomisia, derivat del grec miso que vol dir ordi. Penso que l’ús de la paraula aportada per Eulàlia Vintró, per altra part lògica per la seva condició de catedràtica de grec, ajudaria a tenir més cura alhora d'abordar els diferents sentiments expressats per les persones davant dels immigrants.

Indefensos davant del nou terrorisme personal

L’horror s’ha manifestat a Noruega amb tota la cruesa. El fanatisme d’Anders Behring Breivik ha sembrat el terror a la ciutat d’Oslo i a la illa d’Utoya. Només una persona ha estat capaç d’assassinar obsessivament a quasi bé un centenar de persones. ¿Per què?. Anders Behring Breivik ha explicat els motius. Es considerava un nou cavaller del Temple que havia de salvar a Europa de la seva decadència davant del progrés islamista com a conseqüència d’unes polítiques tolerants amb el multiculturalisme. L’acció d’Anders Behring Breivik és un atac al sistema polític noruec i als que el defensen. No en tenia prou amb contrastar la seves idees i defensar amb la paraula les seves creences: havia d’haver una acció de salvació. Pels seus esquemes, el martiri buscat a través de la immolació era necessari. Fa por la monstruositat en la qual pot degenerar la combinació d’un pensament obcecat i un entorn que pressiona i condiciona.

L’acció d’Anders Behring Breivik és un terrorisme nou. Terrorisme exercit individualment, fonamentat en una vivència radical i extrema d’unes idees i que es signifiquen com antimusulmanes. Per primera vegada, la virulència dels discursos contra l’Islam es manifesta a través d’una acció violència extrema. El terrorisme global actua en aquesta polarització i en aquests paràmetres. Uns paràmetres similars actuen amb els atacs suïcides dels islamistes. L’aparent novetat dels atemptats d’Oslo i Utoya és el perfil del terrorista i les seves motivacions, però tampoc és tant allunyada del perfil de Timothy McVeigh autor de l’atemptat d’Oklahoma City (Estats Units) on moriren 168 persones per explosió d’un camió bomba. Les pautes, ¿les mateixes?, el patró ¿el mateix?. La societat viu en la falsa creença de que el terrorisme només pot ser islamista. Per això, el mateix dia de l’atemptat de Noruega, es sospitava de Al Qaeda o de la implicació de l’islamista radical turc Mulà Krekar fundador del grup islamista radical Ansar al-Islam jutjat actualment a Oslo per terrorisme. Res d’això. Anders Behring Breivik és noruec amb fenotip nòrdic. Un dels seus, ros amb ulls blaus i afable, per això lliure de tota sospita.

La nova realitat és l’enorme inseguretat i risc que vivim. Qualsevol, amb prou capacitat i habilitat, pot embogir i pensar que el terrorisme, fins i tot a partir de la seva immolació, pot contribuir a resoldre el que són els grans problemes de la humanitat segons la seva percepció de la realitat. Hi ha una gran indefensió davant d’aquest terrorisme que es mou fora dels circuits habituals on abunden espies i agents dels serveis d’intel·ligència. Institucions que se’ls va passar per alt la gran compra de tones de nitrat que durant mesos feu Anders Behring Breivik o la seva acumulació diverses i sofisticades armes. Cal repensar la seguretat de tots els punts de vista davant la possibilitat real de que la polarització creixent de la societat, el radicalisme virulent que s’ha apoderat d’una part de la societat, que es projecte en l’efervescència electoral dels partits d’extrema dreta populista a Europa, pugui derivar en sortides terroristes personals com la protagonitzada per Anders Behring Breivik.

Contra l'odi, tolerància zero

Cal dir prou. No es poden dir mentides sobre els immigrants o enemistar-nos amb ells. No es pot tolerar que hi hagi persones, com el líder de PxC que incitin l’odi contra els immigrants. Com tampoc es poden admetre alguns comentaris sobre els immigrants com els que repeteixen, un dia si i un altre també, alguns candidats populars. Alguns dels seus comentaris alimenten la xenofòbia.

La campanya electoral de les eleccions municipals ha provocat a alguns polítics a dir verdaderes calumnies, mentides i falsejar la realitat només amb la finalitat d’incitar la por als immigrants. Cal dir prou. Això no es pot admetre. Cal denúnciar aquestes opinions i s’han de perseguir amb contundència i sense contemplacions. Un amic meu, lamentablement mort, comentava que la por social s’instal·la quan els ciutadans són condescendents amb els violents, físics o verbals. Quan els ciutadans callen la por guanya terreny. Els que incitin l’odi han de ser perseguits judicialment. Per això els ciutadans hem d’estar defensats contra aquest l'odi practicat per alguns polítics. Els ciutadans ens hem de sentir protegits contra la maledicència practicada per alguns polítics. La millor defensa que tenim davant la seva aparent impunitat és confiar que la Fiscalia Provincial de Barcelona aquest cop trobi motius per actuar d’ofici a través del fiscal que s’ocupa del Servei Especial de Delictes d’Odi i Discriminació. Contra l’odi, tolerància zero.

Catalunya no és Holanda

En determinants nuclis d’església s’ha repetit molts cops que Catalunya no és la Holanda del Sur. Amb aquesta afirmació es volia evidenciar que la singularitat de la realitat eclesial de Catalunya, especialment com pel caràcter nacional de l’església catòlica catalana, no comportava ni el desdibuixament de la seva romanitat, ni la pèrdua del seu vigor o compromís evangelitzador. Aquesta metàfora, ben útil alhora de descriure la realitat eclesial, és avui adient per explicar l’ús polític de la realitat social de la immigració a Catalunya.

Els resultats de les eleccions municipals als municipis d’Almere i La Haya a Holanda on ha estat significatiu el guany electoral del partit xenòfob de Geert Wilders ens hauria d’alertar sobre els riscos polítics que corra la societat catalana. Els errors en l’àmbit de la gestió de la immigració, per una part, així com la insensibilitat d’entendre les dificultats que planteja la comprensió d’aquesta política en alguns sectors de la població, junt amb la irresponsabilitat d’alguns dirigents polítics que volen pescar en les aigües mogudes dels conflictes veïnals, poden situar a la societat catalana en alguns dels dilemes de la societat holandesa.

Però Catalunya no és Holanda, ni pot ser Holanda. Les forces polítiques democràtiques han d’assumir la responsabilitat de barrar el pas als partits xenòfobs que procuren manipular el desconcert que té una part de la població amb l’increment de la immigració dels darrers anys i les crítiques antisistema provinents del descontent d’una part de la població davant d’una crisi econòmica que no ha creat. L’èxit de Geert Wilders ha estat barrejar la suma de l’odi a la religió musulmana i la crítica als partits polítics tradicionals de l’arc parlamentari holandès. Cal evitar que això passi a Catalunya.

La xenofòbia i la percepció ciutadana

La decisió de l’ajuntament de Vic ha estat el centre de moltes reflexions, debats i discussions en els darrers dies. Algunes opinions destaquen els elements latents de xenofòbia que pot haver-hi al darrera de decisions com aquesta. És cert. Per analogia, en altres casos similars, existeix un factor comú en tots aquests casos que són les percepcions que una part de la ciutadania té vers l’estranger immigrant. En temps de crisis econòmica, la competències per l’escassetat de recursos general recels vers els immigrants. Se’ls considera uns competidors innecessaris. Quan la situació és socialment més plàcida aquestes percepcions d’hostilitat es descentren a altres àmbits. Per exemple, es considera que les administracions donen masses recursos assistencials als immigrants. És el síndrome del xandalls. Es critica, sobre la base de rumors, que els ajuntaments donen més prestacions econòmiques, vestits o avantatges fiscals als immigrants contra els que no en són. Les enraonies i les anècdotes interessades s’eleven a la categoria de generalitzacions.

Es difícil modificar les percepcions. Però si a més, aquestes es fonamenten en estereotips i fets reals la qüestió es torna complexa. Perquè al darrera d’aquestes percepcions, poden haver-hi algunes evidències que no poden negar-se. És necessari, i això és una gran responsabilitat dels poders públics i dels generadors d’opinió, combatre els estereotips, corregir fets que poden entorpir la integració dels immigrants i explicar millor la relació positiva que hi ha entre el sosteniment de l’Estat del Benestar i la immigració. El primer és insostenible sense el segon. Però també hi ha unes responsabilitats en els col·lectius dels immigrants que no es poden oblidar. Tota integració dels immigrants comporta uns drets i uns deures. Cal tenir la mateixa fermesa en defensar els seus drets com per reafirmar els deures i exigir-ne el seu acompliment. No pot escampar-se cap dubte sobre aquesta qüestió. Perquè serà el primer que els xenòfobs manipularan amb encert en les percepcions de la ciutadania. Claredat i responsabilitat compartida.

Vic i l’Estat absent

Hi ha tendències socials que es repeteixen cíclicament. Per exemple, alguns països o ciutats han conegut moments de gran projecció cultural i després han caigut en una gran decadència política. Itàlia és un exemple d’això, tal com descrivia magistralment el periodista Lluís Bassets en l’article “La Europa suicida” publicat ahir a El País. Itàlia ha estat tant el bressol del Renaixement com del feixisme. La lectura d’aquest article m’ha fet pensar amb el que succeeix a Vic. Una ciutat, plena d’història i valors propis de la tradició política; ciutat que ha estat en el passat model d’integració dels immigrants, catalana, ha pres una decisió lamentable.

La xenofòbia avança a Catalunya. La decisió del plenari de l'ajuntament no és una anècdota. És un reflex del que sent i pensa una part de la ciutadania. També expressa el tacticisme com algunes persones entenen l’acció política. L’ombra del partit Plataforma per Catalunya es projecta sobre l’actuació dels partits polítics de Vic. No obstant, els partits politics catalans majoritaris s'han distanciat de la decisió dels seus correligionaris a l’ajuntament de Vic. La única excepció ha estat Unió Democràtica que ha defensat l'alcalde, persona que, a més de militant d’aquest partit, pertany a una nissaga molt identificada en la historia d'Unió. Les paraules de l'alcalde per justificar la seva proposta "salvar la ciutat" recorda massa a les proclames dels salva pàtries. Em sap greu que l’alcalde manifesti poca sensibilitat a la compassió i misericòrdia que, com a valors suposo integrats, tot i que poden estar formulats en altres termes, en un partit que es diu d’inspiració cristiana.

En una societat democràtica la ciutadania té prous garanties per combatre els abusos que puguin fer els ciutadans sense necessitat d’apel•lar a l’èpica de la salvació. Per la seva part, el ciutadans han de tenen prous garanties per evitar els riscos de l’exclusió i prou seguretat per combatre les incerteses socials. Cap de les dues premisses anteriors semblen preocupar als regidors de l'equip de govern de Vic. Un problema que incideix al 2 % dels empadronaments ha provocat una resposta totalment desproporcionada per la seva incidència real. La desproporció és un malbaratament de recursos morals. La tensió, així com la justificada preocupació que aquesta qüestió ha generat, haurien de capgirar els propòsits dels governants de Vic. Aquests tenen una doble responsabilitat. Primer davant dels seus electors. L’acció política és pedagogia. Els valors subjacents a la decisió de l’equip de govern de Vic són estranys a la tradició del catalanisme polític. És cert que cal racionalitzar i ordenar la immigració, però no amb actuacions com les proposades per l’ajuntament de Vic.

L’altre responsabilitat neix per l’efecte taca d’oli que pot tenir aquesta decisió. Tant perquè la seva il•legalitat pot diluir-se sota una suposada aquiescència social com per la seva rèplica en altres municipis que, moguts pel joc del tacticisme, s’apressin a fer el mateix. Tot és començar. La xenofòbia és transversal, ni és patrimoni de cap força política, especialment quan penetra en el malestar social resultant de la crisi econòmica. Per això cal que les institucions de l’Estat actuïn ràpidament establint quins són els límits que qualsevol poder democràtic no pot traspassar. L’Estat no pot estar absent quan, es qüestionen els valors que defineixen la humanitat del sistema social i la identitat de la tradició moderna occidental.