dijous, 30 d’abril del 2020

Justícia i salvació


El pecat és una negació de la relació personal amb Déu i també una ruptura de les relació amb les altres persones i la comunitat. Però el pecat no ha portar a la desesperació perquè sabem que Jesús ens salva. Perquè Crist ha ressuscitat sabem que la mort, el pecat, poden ser vençuts definitivament. Jesús reescriu amb la seva mort l’Aliança de Déu i sap vèncer les temptacions mundanes de Satanàs que alimenten els pecats. La causa de Jesús ens permet reconciliar-nos amb Déu i vèncer el pecat (François Biot, Teologia de las realidades políticas Ediciones Sígueme, Salamanca 1974). La causa de Jesús passa a situar-se al centre de la nostra vida creient. Així la vida del creient és orientar-nos cap a Déu. Evitar tot allò que ens ho impedeixi. Cercar a Déu. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55,6). Com diu Mateu “Demaneu, i Déu us donarà; cerqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà” (Mt 7,7).

Gràcies a la mort de Jesús i la seva resurrecció el pecat ha estat vençut, tant a nivell personal com en les seves manifestacions en allò que es pot anomenar situacions de pecat. Aquestes darreres són les que permeten entendre el sentit de a política. Diu el Compendi de la Doctrina Social: “la salvación que nos ha ganado el Señor Jesús, y por la que ha pagado un alto precio (cf. 1 Co 6,20; 1 P 1,18-19), se realiza en la vida nueva que los justos alcanzarán después de la muerte, pero atañe también a este mundo, en los ámbitos de la economía y del trabajo, de la técnica y de la comunicación, de la sociedad y de la política, de la comunidad internacional y de las relaciones entre las culturas y los pueblos: « Jesús vino a traer la salvación integral, que abarca al hombre entero y a todos los hombres, abriéndoles a los admirables horizontes de la filiación divina »” (Compendi Doctrina Social nº 1). Per això, la justícia brolla de la promesa de salvació.

dimecres, 29 d’abril del 2020

Pecat i política


La política hauria de ser un acte d’amor que ens reconcilia amb Déu perquè ens ajuda a vèncer alguns dels pecats que ens allunya del seu amor. Considero que la política pels cristians hauria de ser un gran acte de reconciliació de la humanitat amb Déu. Es pot parlar sobre la política des de la vivència del pecat. La política ens ajuda a vèncer el pecat, tant aquell que es troba en el cor de les persones com el que s’expressa en la comunitat polític. Sentir-nos pecadors i assumir l’experiència de pecat un bon punt de partida per reflexionar sobre la política perquè els cristians tenim la la seguretat de que Jesús ha vençut el pecat i ens ha mostrat el camí a seguir “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jn 14,6).

El pecat, a més d’una negació de la relació personal amb Déu, també ha d’entendre’s com una negació de la relació amb als homes i a la comunitat. Pecar és adoptar uns comportaments o actituds que tenen conseqüències negatives perquè orienten a la persona cap el mal desviant-lo de les darreres finalitats, trenca l’harmonia interior i impedeix la plenitud personal. El pecat són iniciatives humanes que dificulten la salvació perquè neguen el pla salvífic de Déu i és un ruptura de la seva Aliança.

dimarts, 28 d’abril del 2020

Pedro Sánchez i Pablo Iglesias ignoren el principi de subsidiarietat


La manera com el govern de coalició PSOE-UP gestionen la crisi del Covid-19 aporta la notícia alarmant de la pèrdua de gestió política per part de les Comunitats Autonòmes espanyoles. Això és mal auguri perquè l’Estat, a la primer de canvi, s’ha trobat còmode anul·lant el sentit constitucional de la descentralització i desconcentració de l’acció de govern del país. El que venien reclamant els sectors més conservadors, reduir el nivell polític de les autonomies, ho ha fet una govern suposadament progressista. Cada dia que passa, les senyals que venen per part del Govern de l’Estat confirmen que el retrocés ha vingut per quedar-se. Avui, per exemple, han emfatitzat el paper de les províncies co  unitat de gestió. Insòlit. Reivindicar, d’aquesta manera unitat territorial provincial és antic i contradictori al que es pretenia amb la creació de l’Estat de les Autonomies. 

Aquesta decisió és un pas més en el procés de tornar a situar sota el control de les visions centralistes el que l’Estat havia descentralitzat en els àmbits autonòmics. És evident que a Espanya hi ha avui governants que tenen una dificultat objectiva per comprendre el significat del model d’Estat consagrat per la Constitució de 1978 i els efectes del model competencial desenvolupat posteriorment. És sorprenent adonar-se que aquests governants, que en altres qüestions es declaren profundament constitucionalistes i exigeixen que els demés també ho siguin, són els primers en incomplir el sentit de la pròpia Constitució o les pròpies sentències del Tribunal Constitucional.

En el marc mental de molts governants espanyols no hi ha cabuda per allò que preconitza la Doctrina Social de l’Església catòlica: el principi de la subsidiarietat. La subsidiarietat es compta entre les directrius més constants i característiques de la doctrina social de l’Església. Segons aquesta doctrina “és injust remetre a una societat més gran i més alta allò que es pot fer des de les comunitats menors i inferiors” per la qual cosa “totes les societats d’ordre superior s’han de posar en actitud d’ajuda («subsidium») –i, per tant, de sosteniment, de promoció, de desenvolupament– respecte de les menors  (compendi DSE 186). Em sembla paradoxal que l’actual govern d’Espanya no sàpiga aplicar en les seves accions de govern el sentit moral de la proposta de subsidiarietat de la Doctrina Social. No aniria malament que els governants entenguessin que la Doctrina Social no és un dictat de normes, sinó uns principis generals que poden servir pel bon govern de la societat

dilluns, 27 d’abril del 2020

Mare de Déu de Montsterrat


Avui és la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Una dia entranyable que hem de viure des del confinament. La salut de tots depèn del nostre gest solidari de quedar-nos a casa. Tot i haver escrit molt sobre Montserrat, no em canso de seguir trobant motius per seguir pensant el que sento per aquest realitat singular que és Montserrat. Comparteixo el que Montserrat representa i és. És una muntanya on la natura lloa la bellesa i convida a la contemplació. És una comunitat monàstica masculina testimoni viu d’una fe encarnada i acollidora sol·lícita dels pelegrins que cerquen Déu sota el redós de la Mare de Déu i testimoni. És una comunitat monàstica femenina que ha fet del silenci contemplatiu magnificència de l’esperit de Déu. És una verge que acompanya la fe dels catalans i nodreix la seva unitat espiritual. Són també uns pobles que han teixit les seves històries influïts pel que passa en aquesta muntanya.

Sóc un gran devot de la Mare de Déu de Montserrat. Sóc un cristià que he madurat la meva fe itinerant en la vida gràcies a l’acolliment de la comunitat monàstica i l’acompanyament espiritual de la Mare de Déu. Vaig entrar en la fe un dia com demà, el dia de la Mare de Déu de Montserrat, rebent l’aigua baptismal en la basílica montserratina. De petit, sojornava els llargs i eterns estius a Montserrat. Vaig fer-me gran cantant el Virolai agafat de la ma del meu pare o escoltant recollit el so de l’orgue en els assajos anònims fets qualsevol tarda d’estiu. Gaudí íntimament el silenci misteriós de la boira trencada pels allargassats fanals de Puig i Cadafalch. Any rere any, mentre el temps estirava la vida, la fe es feia més densa sota el guiatge d’algun monjo. Quan de bé em feu el llibre Repensem la nostra fe escrit a finals dels 60 del segle passat per un grup animós de monjos joves. Quan de bé he rebut d’aquesta comunitat monàstica.

Després, les oportunitats de la vida m’han permès retornar d’alguna manera el bé atorgat per la Mare de Déu i la comunitat monàstica. Mai serà prou el que pugui fer per restituir l’estimació rebuda. Sempre hi haurà un punt de gratitud ajornada. Al pregar amb els salms, alguns cops noto que les paraules prenen un sentit especial si faig de Montserrat el centre de la contemplació. El mateix em passa amb la Regla de Sant Benet quan esdevé guia de la vida espiritual i una exigent guia per anar per la vida. Totes aquestes experiències semblen que facin reviure en mi el que es diu en la “Visita Espiritual a la Mare de Déu de Montserrat” del bisbe Torres i Bages. “Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida”. Desitjo que la festa de la Mare de Déu de Montserrat hagi estat profitosa per a tots, ens reconforti en el consol i ens aporti esperança.

diumenge, 26 d’abril del 2020

Vetlla de confinament de la Mare de Déu de Montserrat


Demà és la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. Avui, des del meu confiament he repetit la tradicional Vetlla de la Mare de Déu, com a signe de comunió en esperança amb la comunitat de monjos i amb totes aquelles persones que confien en la protecció de Verge bruna. En aquest vetlla he escrit aquestes variacions lliures de la visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat del bisbe Josep Torres i Bages.

I Verge Prodigiosa, tron pudíssim on reposà l’eterna Saviesa quan vingué al món a ensenyar el camí de salvació, aconseguiu per als vostres catalans aquella fe que enfonsa les muntanyes, omple les valls i fa planer el camí de la vida. Mare de tots, ajuda’ns a superar les adversitats, especialment a qui pateixen les greus conseqüències de la crisi de la pandèmia del Coronavirus i de tots aquells infortunis que manlleven l’esperança.

II Mare castíssima, mirall de puresa, flor de les verges, que portareu al món el bàlsam de incorrupció, Jesús fill Déu, obteniu-nos l’honestedat dels costums públics. Vetlla per la honestedat dels nostres polítics i servidors públics, així com per la bona responsabilitat social dels empresaris i l’ètica dels comunicadors socials. Ajuda’ls a buscar la veritat i la concòrdia

III Profetessa admirable, que beneíreu i lloàreu l’Etern més que no pas totes les jerarquies angèliques plegades, feu que sigui desterrat d’aquest poble vostre l’esperit de maledicció i de blasfèmia. Ajuda’ns a ser bones persones, amables i acollidors dels nostres germans emigrants, refugiats i exiliats. Recordat d’aquells fills de Catalunya que estan a la presó o l’exili per defensar democràticament el dret a decidir.

IV Rosa de caritat, foc que sense consumir escalfa, traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia, i ajunteu tots els seus fills amb cor de germans. Mare protectora vetlla per la convivència en pau i harmonia dels catalans, que les discrepàncies ens facin créixer en saviesa, però mai en enfrontaments.

V Santa engendradora de l’Etern, filla del vostre fill, feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu. Mare bondadosa vetlla perquè el poble català no renunciï mai a ser sobirà, defensi la seva identitat i preservi la seva llengua.

VI Verge poderosa, forta i generosa en l’amor, des del vostre alt castell de Montserrat, defenseu d’enemics espirituals i temporals tota la terra catalana que teniu encomanada. Verge amorosa, ensenyeu-nos a estimar al proïsme, que la por no empresoni els nostres cors i allibereu-nos dels prejudicis.

VII Senyora de Montserrat, que acolliu les pregàries dels fidels que diàriament venen a venerar-vos, aconseguiu per les ciutats, viles i pobles de Catalunya una pau cristiana i perpètua, i un futur ple de justícia i cohesió social. Mare de Déu de Montserrat doneu la fortalesa als homes i dones que aquests dies vetllen pel nostre benestar, ajudeu-los a no defallir i que nosaltres sapiguem expressar-los el nostre agraïment.

dissabte, 25 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Gràcies a la confiança mantenim viva l’esperança. El present és dur i el futur molt incert, ple de dolents auguris. Malgrat aquestes circumstàncies seguim tossudament dempeus confiant que l’amor generós, la solidaritat humana i l’acolliment fraternal reconfortant les tribulacions de l’ànima.

Quan els pobres invoquen el Senyor,
els escolta i els salva del perill”
(Salm 33)

Si compartim multipliquem les coses. Per compartir, cal vèncer l’egoisme personal, sempre àvid d’acumular tresors i riqueses en detriment dels demés. Quan ho fem descobrim la riquesa en la satisfacció que neix al nostre interior. Així ens sentim en comunió amb les altres persones i fent el bé. “Llavors Jesús alçà els ulls i, en veure la gran gentada que arribava al lloc on era, digué a Felip: --On comprarem pa perquè puguin menjar tots aquests? De fet, ho preguntava per posar a prova Felip, perquè ja sabia què volia fer. Felip li va respondre: --Ni amb dos-cents denaris no n'hi hauria prou per a donar un tros de pa a cadascú. Un dels deixebles, Andreu, el germà de Simó Pere, li diu: --Aquí hi ha un noiet que té cinc pans d'ordi i dos peixos; però què és això per a tanta gent? Jesús digué: --Feu seure tothom. En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: --Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res”. (Jn 6,5-11)

divendres, 24 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La situació que estem vivint ens ajuda a recuperar temps per nosaltres mateixos i poder revisar pausadament el que som, què fem i cóm ho fem. És un temps propici per proposar-nos esmenes pregones que ens ajudin a viure de manera diferent, en relació a nosaltres i en la manera com ens relacionem amb les altres persones. Aprofitem aquests moments per convertir el nostre cor. “Ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Li diu Nicodem: «Com pot néixer un home que ja és vell? És que pot entrar altra vegada a les entranyes de la mare i tornar a néixer?» Jesús respongué: «T’ho ben asseguro: ningú no pot entrar al Regne de Déu si no neix de l'aigua i de l'Esperit»”. (Jn 3,3-5)

L’egoisme anul·la la solidaritat humana. L’afany d’acumular individualment les riqueses ens fa insensibles a les necessitats de les altres persones. Aquest tancament corrou el caràcter i envelleix l’esperit. El camí per rejovenir-nos, per nàixer de nou, és compartir allò que tenim amb convenciment i alegria. “La multitud dels creients tenia un sol cor i una sola ànima, i cap d'ells no considerava com a propis els béns que posseïa, sinó que tot estava al servei de tots” (Ac 4,32)

La veritat ens fa lliures. Està en la veritat és un decisió personal. Hi ha que volen viure en la foscor i actuen d’acord amb aquesta decisió. Però, la llum que ajuda a entendre el sentit de la vida només pot venir del camí de la veritat. Els que obren malament estan en la foscor, mentre que fe el bé, estimar als germans és viure en la veritat. “Tots els qui obren el mal tenen odi a la llum, i no s'acosten a la llum perquè quedarien al descobert les seves obres. Però els qui viuen d'acord amb la veritat s'acosten a la llum perquè es vegin les seves obres, ja que les fan segons Déu”. (Jn 3, 20-21)

dijous, 23 d’abril del 2020

Sant Jordi


Sant Jordi té una rosa mig desclosa,
pintada de vermell i de neguit;
Catalunya és el nom d'aquesta rosa,
i Sant Jordi la porta sobre el pit.
La rosa li ha contat gràcies i penes
i ell se l'estima fins qui sap a on,
i amb ella té més sang a dins les venes
per plantar cara a tots els dracs del món.

Poema "Sant Jordi Gloriós" de Josep Maria de Segarra


dimecres, 22 d’abril del 2020

Carta del líder xiïta al papa Francesc


Amb tot l’enrenou del coronavirus alguns esdeveniments han quedat a segon pla. Això és el que ha passat amb un carta que el líder màxim del xiisme, l'aiatol·là iranià Alireza Arafi, rector de la Universitat de Qom, ha enviat al Papa Francisco en nom de la comunitat acadèmica xiïta, proposant "crear una comunitat de religions celestials a el servei de la humanitat ". El màxim dirigent del xiisme iranià agraeix la sensibilitat del papa Francesc pels més necessitats i li proposa augmentar la col·laboració entre les dues religions i establir uns espais per intercanviar experiències.

El dirigent xiïta considera que la situació de la pandèmia del coronavirus interpel·la a les religions revelades. Considera que segons la lògica d’aquestes religions “els desastres naturals són fenòmens d'alarma que posen a prova a la humanitat". Pensa que és una situació que afavoreix aprofundir en l’origen i la "possibilitat de ressorgir", i construir un esperit de col·laboració i empatia. Anima a tots a treballar per “evitar els contrastos mentiders entre la ciència i la religió, i ha d'inculcar, també en els grups dirigents, la preocupació per promoure la cohesió social". El text conclou amb la necessitat d ' "intensificar" l'intercanvi científic i cultural i les experiències de suport mutu, per crear una "comunitat de religions revelades a el servei de la humanitat.

dimarts, 21 d’abril del 2020

Recull de pregàries personals pel temps de confinament


La pregària és l’exercitació espiritual per excel·lència. L’objectiu d’aquest recull de textos és ajudar a mantenir el clima de pregària durant tot el dia. És una selecció de pregàries molt més personals. Són fragments de salms o altres textos bíblics que dia darrera dia són repetits en la pregària de la Litúrgia de les Hores. La selecció és íntima i reflexa l’estat d’ànim o la crida que la lectura de cada text em suggereix. Alguns textos són pregàries directes, altres aporten petits moments de transcendència que ajuden a avançar en el dia a dia.

21 abrilLi he tret el pes de les espatlles i els cabassos de les mans.  Has cridat quan et veies oprimit: t'he salvat, t'he respost en el tro misteriós, t'he provat a les fonts de Meribà” (Sl 81,7-8)

22 abrilEscolta, poble meu, l'advertiment! Tant de bo m'escoltessis, Israel! No tinguis déus estrangers, no adoris els déus dels pagans. Jo sóc el Senyor, el teu Déu, que t'he tret de la terra d'Egipte; obre la boca, que jo te l'ompliré.” (Sl 81.9-11)

23 abrilTant de bo que el meu poble m'escoltés i seguís els meus camins! En un instant jo venceria els seus enemics, giraria la mà contra els seus opressors. Els qui detesten el Senyor se li sotmetrien, fóra aquest el seu destí per sempre. L'alimentaria amb la flor del blat i amb la mel abundant de les roques”. (Sl 81,14.17)

24 abril Ensenya'ns a comptar els nostres dies per a adquirir la saviesa del cor” (Sl 90,12)

25 abril És bo de lloar l'Altíssim, de cantar al teu nom, Senyor, de proclamar al matí el teu amor, i de nit la teva fidelitat”, (Sl 92.2-3)

26 abrilNi que els injustos creixin com l'herba, ni que arribin a florir els amics de males arts, acabaran destruïts per sempre més. Però tu, Senyor, ets excels per sempre!” (Sl 92,8-9)

27 abrilEls justos creixeran com les palmeres, es faran grans com els cedres del Líban” (Sl 92,13)

diumenge, 19 d’abril del 2020

Introducció a la Litúrgia de les Hores


La Litúrgia de les Hores és una forma d’oració practicada per moltes persones. A part dels clergues i els religiosos i religioses, hi ha laics que segueixen, amb menys o més intensitat, l’Ofici diví com a mètode per conrear l’esperit i santificar el temps. El llibre llibre “Hal·lelu-iah. Introducció a la litúrgia de les Hores” del pare Hilari Raguer, monjo de Santa Maria de Montserrat, és un bon manual per entendre el que és la Litúrgia de les Hores i comprendre el sentit de les seves parts. El coneixement proporcionat per aquest llibre, escrit de forma amena i de lectura fàcil, proporciona al lector recursos per fer de l’Ofici diví veritable pregària en la triple dimensió d’oració de Crist, d’oració de l’Església i oració personal.

En la primera part del llibre s’explica com sorgí la Litúrgia de les Hores i com anà evolucionat al llarg del segles. La segon part del llibre presenta els elements que integren l’Ofici diví i explica quin funció tenen. La tercera part explica el sentit i l’espiritualitat de les diverses Hores, que corresponen els diferents moments de la jornada: Laudes, Vespres, Ofici de Lectura, Tèrcia, Sexta, Nona, Hora meridiana, Vespres i Completes. La quarta part ofereix una síntesi de la teologia de la Litúrgia de les Hores i com possibilita que esdevingui verdadera pregària. Recomano la lectura d’aquest llibre, ara que el confinament ens ajuda a poder seguir més pausadament la cadència del temps en les nostres vides.


dissabte, 18 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Hem viscut l’experiència de la Pasqua. Gràcies a ella hem descobert com l’amor guanya transcendeix la mort. El desconsol queda anul·lat per aquest amor que ho pot tot. Però no podem oblidar que abans de viure la joia resurrecció ha existit el moment de la creu. Ella és el recorda el sofriment dels innocents per culpa de les injustícies humanes. És el record de la creu el que dóna sentit l’experiència pasqual. “Per què us alarmeu? Per què us vénen al cor aquests dubtes? Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix. Palpeu-me i mireu. Els esperits no tenen carn i ossos, com veieu que jo tinc. I mentre deia això els va mostrar les mans i els peus” (Lc 24, 38-40)

Alguns cops tenim la sensació que el que fem no serveix per transformar la societat. Pensem que són petites coses sense massa transcendència. La dita diu que tota pedra fa paret. Tot treball és positiu, per més petit i insignificant que sigui.

“La pedra que rebutjaven els constructors
ara corona l’edifici.
És el Senyor qui ho ha fet,
i els nostres ulls se’n merevallen”
(Salm 117)

divendres, 17 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


La bona notícia de la Resurrecció és transmesa per dones. Són elles les encarregades de transmetre a la resta de deixebles que Jesús no és mort, sinó que viu. Les dones vencen la seva por inicial perquè tenen l’experiència de l’encontre amb Jesús, el ressuscitat. Aquesta trobada transforma la seva vida i en són testimoni. “Immediatament elles, amb por, però amb una gran alegria, se n'anaren del sepulcre i van córrer a anunciar-ho als deixebles. Però tot d'una Jesús els va sortir al pas i les va saludar”. (Mt 28,8-9)

La dura realitat d’aquests dies ajuda a adonar-nos que la mort no pot tenir la darrera paraula de l’existència humana. Les persones podem repetir la mateixa experiència dels primers deixebles que comprengueren el sentit de la resurrecció a partir de la seva trobada personal amb Jesús. Llavors, tot esdevé comprensible. “Jesús li diu: Dona, per què plores? Qui busques?. Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon: Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré. Li diu Jesús: Maria!. Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus: Rabuni - que vol dir «mestre»”. (Jn 20,15-16)

Sovint experimentem decepció vers com van els esdeveniments. No entenem el per què de moltes coses i enfadats recriminem a Déu perquè les coses són així. Per comprendre-les hem de canviar de perspectiva i assumir uns nous referents. Des d’aquesta nova situació, allò que semblava incomprensible esdevé diàfan al nostre enteniment. “¿No és veritat que el nostre cor s'abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?” (Lc 24, 32)

dijous, 16 d’abril del 2020

Seguim en el túnel


Els dies de confinament cauen inexorablement i no es veu encara la llum del final del túnel. Aquesta llum hi és. Sabem que, més tard o mes aviat, arribarem al final d’aquest mal son. Mentrestant veig el que passa en el meu entorn i ho analitzo. Ara no és el moment de retrets. Tot l’esforç cal centrar-lo en sortir-nos-en el més aviat possible i de la millor manera. Dit això, sí que voldria anar fent inventari d’algunes coses que m’agradaria recordar-me’n després.

A l’inici de la infecció, quan encara l’OMS l’havia qualificat de pandèmia, algunes veus assenyades demanaren ajornar el Mobile Wold Congress. Van haver-hi moltes resistències per part de les autoritats a reconèixer el risc de celebrar aquesta trobada. Al final, el seny s’imposà a l’obstinació política i empresarial. Era el primer episodi de l’obra la borsa o la vida. Les primeres veus de proposar-nos el confinament dur, foren acusades d’alarmistes. Algunes d’aquestes persones foren acusades d’egocèntriques per part dels seus propis col·legues. Els mateixos que repetien que el coronavirus era com una grip. Aquest fou també el missatge donat en un primer moment per les pròpies autoritats sanitàries. Quan la pandèmia començava a fer estralls molta gent desoí les recomanacions de quedar-se a casa i fugí a les segones residències. Mentrestant, la ciutat de Madrid seguia oberta malgrat els importants nombres d’infectats i morts. Quan des de l’Estat es decideix confinar-nos a tots, s’aprofita i es recentralitza l’estat.

Des del govern de l’Estat han militaritzat la lluita contra la pandèmia fins el punt de convertir-la en un episodi més d’una guerra on els combatents són els sanitaris i els virus l’enemic a batre. Totes les autoritats, les d’aquí i les d’allà, han construït un relat que, més que ajudar a tranquil·litzar-nos ha creat confusió i angoixa. Ara resulta que tenim el doble de morts que ahir perquè es compta diferent. Massa tard per adonar-se’n que s’havien deixat de comptar morts. S’insisteix en coses que semblen impossibles, com per exemple fer tests per a tothom. Les probes no arriben, tot haver-les anunciat profusament. Ningú explica amb claredat perquè no tenim proves. Els virus torna a obrir batalles polítiques entre les autoritats de Catalunya i les de l’Estat. La xifra 1714 esdevé el paradigma d’aquest enfrontament. Algunes autoritats tornen a amagar-se darrera de la retòrica dels símbols.

Podria seguir fent una llista amb petites anècdotes que denoten que les coses, segons el meu parer, poden posar-se en el platet de la balança de les coses que no es deuen fer prou bé perquè els números d’infectats i de morts, si ens comparem a través d’indicadors amb altres països, és esfereïdor. Dins d’aquest túnel que esperem sortir quan sigui el moment, la única llum que il·lumina, i és motiu d’esperança, prové del treball generós de sanitaris i sectors de serveis que asseguren el nostre benestar cada dia.

dimecres, 15 d’abril del 2020

Anunciar Jesucrist


La celebració de la Pasqua és una invitació a l’evangelització. Convida pensar el sentit de l’anunci de Bona Nova com a proposta que aporta un sentit a la societat contemporània. La seva mort i resurrecció són el nucli de la Bona Nova. Aquest és un anunci joiós per tota persona. La vida i mort de Jesús és una Bona Nova perquè aporta esperança, dóna consol en els moments de tristor o sofriment. Jesús ajuda a comprendre el sentit pregon de l’existència humana i la seva vocació de transcendència. El Déu Pare de Jesús ens agermana en una filiació que es relliga per l’estimació del Pare i l’amor al proïsme com experiència que aporta un sentit moral a les persones. Tots som germans per l’estimació de Déu.

Però les persones som febles i podem trencar aquesta estimació divina quan tenim unes relacions humanes contràries a la justícia, a l’amor, al perdó, la solidaritat i la pau. La família humana es desfà quan el pecat modifica les relacions d’amor que haurien de vincular les persones. Però Jesús allibera a les persones del poder del mal, del pecat i l’egoisme, de la mateixa mort la qual és la gran negació de la vida, de l’amor. Recordo que fa uns pocs anys l’abat de Santa Maria de Montserrat, Josep Maria Soler, publicà el llibre “Promoure una nova evangelització” on deia l’Evangeli “ofereix camins per sortir de les situacions personals i socials davant de les quals ens sentim humanament impotents de fer-hi res”.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Papa Francesc, ni indiferència, ni egoisme, ni divisió i ni oblit


Extracte de les paraules del papa Francesc en la benedicció Urbi et orbi en ocasió de la Pasqua.

Estimats germans i germanes: Feliç Pasqua!

Avui ressona a tot el món l'anunci de l'Església: "Jesucrist ha ressuscitat! Veritablement ha ressuscitat! ".

Aquesta Bona Nova s'ha encès com una flama nova a la nit, a la nit d'un món que enfrontava ja desafiaments crucials i que ara es troba aclaparat per la pandèmia, que sotmet a la nostra gran família humana a una dura prova. En aquesta nit ressona la veu de l'Església: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!» (Seqüència pasqual).

És un altre "contagi", que es transmet de cor a cor, perquè tot cor humà espera aquesta Bona Nova. És el contagi de l'esperança: «Va ressuscitar de debò el meu amor i la meva esperança!». No es tracta d'una fórmula màgica que fa desaparèixer els problemes. No, no és això la resurrecció de Crist, sinó la victòria de l'amor sobre l'arrel del mal, una victòria que no "passa per sobre" del sofriment i la mort, sinó que els traspassa, obrint un camí en l'abisme, transformant el mal en bé, signe distintiu de el poder de Déu.

(...)

Avui penso sobretot en els que han estat afectats directament pel coronavirus: els malalts, els que han mort i les famílies que ploren per la mort dels seus éssers estimats, i que en alguns casos ni tan sols han pogut donar-los l'últim adéu. Que el Senyor de la vida aculli si en el seu regne als difunts, i doni consol i esperança als que encara estan travessant la prova, especialment a la gent gran i les persones que estan soles. Que concedeixi la seva consolació i les gràcies necessàries als que es troben en condicions de particular vulnerabilitat, com també als que treballen en els centres de salut, o viuen a les casernes i a les presons. Per a molts és una Pasqua de solitud, viscuda enmig dels nombrosos dols i dificultats que està provocant la pandèmia, des dels sofriments físics fins als problemes econòmics.

(...)

Que Jesús, la nostra Pasqua, concedeixi fortalesa i esperança als metges i als infermers, que a tot arreu ofereixen un testimoni de cura i amor al proïsme fins a l'extenuació de les seves forces i, no poques vegades, fins al sacrifici de la seva pròpia salut. A ells, com també als que treballen assíduament per garantir els serveis essencials necessaris per a la convivència civil, a les forces de l'ordre i als militars, que en molts països han contribuït a mitigar les dificultats i sofriments de la població, es dirigeix ​​el nostre record afectuós i la nostra gratitud.

En aquestes setmanes, la vida de milions de persones va canviar sobtadament. Per a molts, romandre a casa ha estat una ocasió per reflexionar, per aturar el frenètic ritme de vida, per estar amb els éssers estimats i gaudir de la seva companyia. Però també és per a molts un temps de preocupació pel futur que es presenta incert, per la feina que corre el risc de perdre i per les altres conseqüències que la crisi actual porta amb si. Animo als que tenen responsabilitats polítiques a treballar activament en favor de el bé comú dels ciutadans, proporcionant els mitjans i instruments necessaris per permetre que tothom pugui tenir una vida digna i afavorir, quan les circumstàncies ho permetin, la represa de les habituals activitats quotidianes.

Aquest no és el temps de l'egoisme, perquè el desafiament que enfrontem ens uneix a tots i no fa distinció de persones. Entre les nombroses zones afectades pel coronavirus, penso especialment a Europa. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest continent va poder ressorgir gràcies a un autèntic esperit de solidaritat que li va permetre superar les rivalitats de el passat. És molt urgent, sobretot en les circumstàncies actuals, que aquestes rivalitats no recobrin força, sinó que tots es reconeguin part d'una única família i es sostinguin mútuament. Avui, la Unió Europea es troba davant d'un desafiament històric, de què dependrà no només el seu futur, sinó el de tot el món. Que no perdi l'ocasió per demostrar, una vegada més, la solidaritat, fins i tot recorrent a solucions innovadores. És l'única alternativa a l'egoisme dels interessos particulars i a la temptació de tornar a el passat, amb el risc de posar a dura prova la convivència pacífica i el desenvolupament de les properes generacions.

Aquest no és temps de la divisió. Que Crist, la nostra pau, il·lumini als que tenen responsabilitats en els conflictes, perquè tinguin la valentia d'adherir a la crida per un alto el foc global i immediat en tots els racons de món.

(...)

Aquest no és temps de l'oblit. Que la crisi que estem afrontant no ens faci deixar de banda a tantes altres situacions d'emergència que porten amb si el sofriment de moltes persones. Que el Senyor de la vida es mostri proper a les poblacions d'Àsia i Àfrica que estan travessant greus crisis humanitàries, com a la Regió de Cabo Delgado, al nord de Moçambic. Que reconforti el cor de tantes persones refugiades i desplaçades a causa de guerres, sequeres i caresties. Que protegeixi els nombrosos migrants i refugiats -molts d'ells són nens-, que viuen en condicions insuportables, especialment a Líbia ia la frontera entre Grècia i Turquia. I no vull oblidar de l'illa de Lesbos. Que permeti assolir solucions pràctiques i immediates a Veneçuela, orientades a facilitar l'ajuda internacional a la població que pateix a causa de la greu conjuntura política, socioeconòmica i sanitària.

Estimats germans i germanes: les paraules que realment volem escoltar en aquest temps no són indiferència, egoisme, divisió i oblit. Volem suprimir per sempre! Aquestes paraules sembla que prevalen quan en nosaltres triomfa la por i la mort; és a dir, quan no deixem que sigui el Senyor Jesús qui triomfi en el nostre cor i en la nostra vida. Que Ell, que ja va vèncer la mort obrint-nos el camí de la salvació eterna, dissipi les tenebres de la nostra pobra humanitat i ens introdueixi en el seu dia gloriós que no coneix ocàs.

dilluns, 13 d’abril del 2020

Solidaris en petites coses i socialment justos


La Resurrecció del Crist ens ha omplert d’esperança al saber que la mort no és la resposta última de l’existència humana. El ressuscitat ens mostra que l’amor sens límits venç tota mort, per més absurda que ens sembli. El camí pasqual d’aquest any ha estat i, encara ho està, ple d’un sofriment insuportable.  Moltes persones han viscut aquests dies des de la perplexitat i la impotència de veure la mort solitària d’éssers estimats. En ells s’ha encarnat el dolor de la mare de Jesús al peu de la creu el Divendres Sant. Hi ha molta gent patint per unes morts que no s’haurien d’haver produït.

En aquestes setmanes la vida de moltes persones ha canviat sobtadament. Uns per la mort d’éssers estimats, d’altres per la por pels estralls de la futura crisi econòmica. Ens hem d’estimar molt per sortir de la millor manera d’aquesta crisi excepcional. Hem de tenir-nos cura els uns dels altres en les coses petites i practicar imaginativament la justícia social per evitar que aquesta crisi sigui motiu d’exclusió social de moltes persones. Necessitem el foc nou pasqual per aprendre a viure amb menys perquè tothom pugui viure dignament. Haurem de ser profundament generosos, com ho són aquests dies els treballadors que procuren per la nostra salut i benestar. Estem cridats a proclamar que l’amor guanya la partida a la mort.

diumenge, 12 d’abril del 2020

La joia pasqual - Diumenge de Pasqua


Ahir, vaig seguir per internet la Vetlla Pasqual de la comunitat monàstica de Santa Maria  de Montserra.  Durant la litúrgia de la vetlla, vivint la cerimònia i escoltant pausadament les lectures de l’Antic Testament, vaig sentir la joia i la felicitat que comporta l’experiència de creure. La foscor inicial trencada per la llum del ciri pasqual i la progressiva il·luminació de l’assemblea de fidels introdueixen el sentit de la llum que aclareix la foscor que és vençuda per la certesa de la resurrecció.

Afirmar la fe és confessar una experiència creient de cerca de Déu com diu el salmista “tot jo tinc set de Deú, del Déu que m’és vida ¿quan podré veure Déu cara a cara?" (Sl 41). Creure no és això: cercar Déu per veure’l cara. Per això seguir els preceptes de Déu és recórrer un camí planer perquè aquests no provenen del dogma de la Llei sinó que neixen de la font de la Saviesa. En la lectura sisena el profeta Baruc ens recorda “escolta, Israel, els preceptes de vida, estigues atent i aprendràs la prudència”. Seguir els camins de Déu ajuda a trobar la pau. En el corresponent salm responsorial, tret del salm 18, l’assemblea cantà “els preceptes del Senyor són planers, omplen el cor de goig”. Aquesta és l’experiència que voldria transmetre des de la vivència de la meva fe: el goig de creure. És l’alegria que exterioritza per Isaïes quan diu “el Senyor és el Déu que em salva, confio, no m’espanto. D’ell em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat. Cantant de goig sortirem a buscar l’aigua de les fonts de salvació” (Is 12). Per això, en la Pasqua és viu l’experiència joiosa de la fe que anima a pregar al Déu vivent “envieu-me la llum i la veritat, que elles em guiïn, que em duguin a la muntanya sagrada, al lloc on residiu. I m’acostaré a l’altar de Déu, a Déu que és la meva alegria” (Sl 41). Ho he de viure profundament, pot ser en més silenci del volgut perquè els moments són difícils. La joia pasqual es aporta l’esperança del Ressuscitat que ens ha d’ajudar per seguir endavant per vèncer aquesta dura pandèmia.

dissabte, 11 d’abril del 2020

Un dissabte a Natzaret - Dissabte Sant


Ahir, durant la celebració de la passió de Jesús, escoltant la narració de l’evangelista Sant Joan, vaig adonar-me que el text té una certa simetria entorn a l’actitud de cercar. L’evangeli comença amb la cerca de Jesús part dels soldats romans i la guàrdia del temple i la narració acaba esmentant dos deixebles, Josep d’Arimatea i Nicodem, que d’amagat també cercaven a Jesús. En els dos fragments també es detecta una actitud de por. Aquest és explícita en Josep d’Arimatea i Nicodem, el primer tenia por dels jeus i el segon anava a veure a Jesús de nit, emparat per la foscor que tot ho amaga. Els soldats i la guàrdia era desproporcionada per detenir a una sola persona. ¿De què tenien por aquests homes armats?

La mort de Jesús i la posterior resurrecció ha de vèncer les pors que ens aturen en la nostra confessió creient en mig d’un món que té poques notícies de Déu. Els cristians hem de saber respondre en la nostre societat, en la claror de la plaça pública quina és la raó de la nostre esperança. En mig del nou Areòpag els cristians hem de trobar respostes entenedores a la pregunta de Pilat al pretori: “I la veritat, ¿què és?”. Els cristians d’avui hem de proclamar amb convicció que el camí cap a la veritat passa per proclamar el text d’Isaïes que Jesús llegí un dissabte a l’inici de la seva predicació en la sinagoga de Natzaret “L'Esperit del Senyor reposa sobre meu, perquè ell m'ha ungit. M'ha enviat a portar la bona nova als pobres, a proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, a posar en llibertat els oprimits, a proclamar l'any de gràcia del Senyor.” (Lc 4,18-19). La veritat és Jesús mateix. Pilat no veié que estava davant la veritat. Jesús, és veritat de vida perquè a través d’ell l’existència pren significació. Vivim per fer el bé, per estimar-nos, per crear una gran fraternitat i construir una societat justa. Per això ahir, en el moment de l’adoració de la creu, cantàvem: “adorem, Senyor, la vostre Creu, lloem i glorifiquem la vostra santa resurrecció: per aquest arbre ha vingut el goig a tot el mon”.

Tot el dissabte està travessat per un silenci dens. Jesús, Deu mateix ha davallat als inferns, pròpiament el regne dels morts. En aquest gest, Jesús assumeix la condició humana d’assumir com a pròpia la mort. Aquest any, el camí cap la Setmana Santa ha estat ple de morts absurdes. Masses morts. Totes elles són assumides per aquell que, podent deslliurar-se de la mort, l’assumí de manera escandalosa. En el seu davallar al regne dels morts per ressuscitar després aporta esperança al sense sentit de tant dolor i sofriment que veiem aquestes dies. Per molta gent, cada dia és com Dissabte Sant. Perquè per ells, tot és un absurd, un sense senti perquè sembla que la mort nega la possibilitat de la vida. La baixada a l’abisme del regne dels morts és per fer-nos entenedor l’esperança que comporta la resurrecció que estem a punt de celebrar.

divendres, 10 d’abril del 2020

Un silenci que parla – Divendres Sant


Aquest any Divendres Sant és silenci sobre silenci. Però, paradoxalment és un silenci que parla. La prostració de l’inici de la litúrgia d’avui, davant l’altar nu, situa la nuesa personal davant el profund misteri de la relació de Déu amb la humanitat. Relació particular, misericordiosa malgrat que els homes han matat Déu.  La litúrgia d’avui convida al recolliment a partir d’un progressiu silenci que omple la celebració. La interiorització de la passió de Jesús em produeix un gran silenci en la part més pregona del cor. És un silenci que té un to amarg. Experimento un sentiment de complicitat en un esdeveniment injust, la mort en creu de Jesús. Cada any tinc aquesta sensació que m’evoca un espiritual negra que cantava de jova als campaments de Pasqua de l’Agrupament “hi eres tu quan el diuen a la creu?”.

El silenci del Divendres Sant m’acompanya en les lectures i pregàries que faig en profund recolliment i soledat. La música que escolto procuro que m’ajudi a entendre el que passà aquest dia. A poc a poc la meva mirada esdevé una contemplació silenciosa de la foscor que cau damunt del dia. Del silenci transito a la foscor. A la creu hi veig el dolor del món i el seu pecat contra l’amor de Déu. Jesús mor per salvar-nos dels egoismes que són mort. El seu sofriment és salvació per nosaltres. Com canta Isaies “ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors” (Is 53, 4) i “ha carregat damunt d'ell les culpes de tots nosaltres” (Is 53, 6). La contemplació silenciosa de l’arbre de la creu, allí on està el Servent de Déu mort m’ajuda a descobrir l’enlairament de l’amor que és capaç de vèncer tota desesperació per la mort perquè sabem que hi ha resurrecció.


A mesura que el dia decau em deixo interpel·lar pels improperis de Palestrina i el cant en català interpretat pels monjos de Santa Maria de Montserrat. El retret de Jesús en creu es esfereïdor, no em pot deixar indiferent. Entrada la nit, quan la foscor és total i la mort de Jesús sembla un absurd em deixo emportar per la música de l’Stabat Mater de Pergolesi. Un nova estona de pregària en la qual el dolor de la mare per la mort del fill em dibuixa el sofriment íntím per la mort de qualsevol ésser estimat. Quant sentit prenen aquests dies l’exclamació de l’Stabat Mater: “Quis est homo qui non fleret,Matrem Christi si videret In tanto supplicio?” (¿Quin  home no ploraria de veure patir Maria en suplici tan mortal?). En aquest creu avui hi ha el dolor de tanta i tanta gent afectada per la pandèmia de Covid-19 i el sofriment d’aquells que són com un nou Crist crucificat.  Aquest dolor fa més densa aquest anys la foscor de la nit. En aquest moment emergeix la pregària que cerca afirmar que tot això que s’ha viscut no és cap absurditat. Hom espera que de la foscor de la nit vingui un sol per il·luminar aquells que estem en la fosca, en les ombres de la mort. Llum que és vida perquè neix de l’amor que dóna sentit a la vida i venç la duresa de la mort. Déu meu ajuda’ns a mantenir vives les nostres esperances en aquests temps de tanta desesperació.

dijous, 9 d’abril del 2020

Tots som sacerdots - Dijous Sant


La litúrgia catòlica preveu que durant al matí de dijous Sant es celebri la missa crismal durant la qual es beneeixen els olis que es fan servir durant diversos sagraments. El pare Bernabé Dalmau, autor d’un magnífic llibre per entrar en el sentit de la Setmana Santa, Viure la Setmana Santa, ens fa notar que la litúrgia de la celebració dels sants olis respira la doctrina de la participació de tots els creients en la funció messiànica de Jesucrist. Això ja es prou evident el cant d’entrada de la missa “Jesucrist ha fet de nosaltres una casa reial, uns sacerdots dedicats a Déu, el seu Pare” (Ap 1,6).

Aquestes paraules, bella metàfora d’una missió, ens convoquen a tots els cristians a assumir un paper actiu en l’anunci de la Bona Nova, sense distincions. Per això, aquesta litúrgia hauria d’estar protagonitzada per tot el poble creient. Però no és així. Hi hagut una progressiva apropiació per part dels sacerdots agafant la metàfora com un imperatiu. El pare Dalmau senyala aquesta deriva. Això és prou evident en la iniciativa de moltes diòcesis de fer una jornada sacerdotal el Dijous Sant. Lamentablement, aquesta missa crismal que podria haver esdevingut una bona crida al poble cristià a sortir en missió d’ evangelització ha estat esbiaixat per un lectura excessivament sacerdotal.

dimecres, 8 d’abril del 2020

La mort de Déu - Dimecres Sant


Anys enrere, aquest títol sacsejà la consciència de molts cristians. Fou la porta d’una renovació teològica. Però, no vull parlar d’aquesta mort teològica, sinó sobre el sentit de la mort del Déu encarnat en Jesús en la creu. Tota la Setmana Santa és una contemplació de la creu on estarà penjat Jesús. “Mireu l’arbre de la creu on morí el Salvador del món” contarem Divendres Sant mentre adorem la santa creu. La creu és contemplada com a patíbul on el desconsolats giren els seus ulls. En la creu es troba penjat el sofriment humà i les seves esperances. En el moment de la creu el desconsol sembla perdut, però gràcies a que saben que hi ha la Resurrecció la mirada desconcertada compren que aquella fusta és l’arbre de la vida. El Jesús crucificat vencerà la mort i serà el Messies salvador que donarà la vista als cecs, qui portarà consol al desconsolats i manté dempeus als desvalguts, i salva la vídues i els orfes. Aquest Jesús, és el Crist que un cop mort dóna esperança al món.

El camí cap a la Pasqua passa inexorablement per la creu. Els cristians assumim que en el creu es troba penjat, després d’haver estar condemnat pel poder del món, Aquell que amb el seu sofriment salva al Món. En el patíbul de la creu hi ha penjat el Déu dels cristians. Aquell que transcendeix tota història, volgué fer-se home, patí i fou sepultat per ressuscitar després. En aquest relat es condensa el sentit de la fe anunciada als que esperen la salvació. Però perquè tot això fos acomplert en el temps, Déu encarnat hagué de patir i morir en una creu. Aquest és el Déu confessat pels cristians i és el Transcendent que fa singular l’experiència creient cristiana. Ja que Déu, compassiu pel sofriment de les persones assumí fins les últimes conseqüències la plenitud de l’amor. Penso que aquesta singularitat de la divinitat cristiana certament ens diferencia d’altres creences religioses.

dimarts, 7 d’abril del 2020

La fragilitat humana


La lectura de l’Evangeli d’aquest Dimarts Sant m’ha fet pensar en la fragilitat de la voluntat humana. El pas de ser un traïdor, com Judes, o un voluble com sant Pere en la seva negació de Jesús, és molt curt. Els humans som propensos a la infidelitat. El dilema perpetu és mantenir-nos lleials als nostres valors i principis, o ser laxes per adaptar-los a les circumstàncies del moment.

La temptació és creure’ns immunes a la fragilitat de la voluntat. Però el dilema que ens plantegen Judes o Pere cada un el resoldran diferent. El primer caurà en la desesperació, fins el punt de llevar-se la vida. El segon, reconstruirà la seva amistat amb Jesús a través de confiar en la misericòrdia de Déu. Serà perdonat, però el gall haurà cantat tres vegades. El camí per vèncer aquesta fragilitat és confiar en aquesta misericòrdia, tal com diu el salmista “en vós m’emparo, Senyor, que no en tingui un desengany. Deslliureu-me, traieu-me del perill” (Sl 70).

dilluns, 6 d’abril del 2020

El ble que vacil·la


Durant alguns dies la Setmana Santa la primera lectura de la missa diària es llegeix un fragment dels càntics del Servent del Senyor. Són quatre cants o poemes del segons Isaïes. Ahir, Diumenge de rams, el cant escollit era el tercer. El text d’avui Dilluns Sant és prou conegut pels cristians perquè és el que empra l’Evangelista Marc per presentar Jesús mostrant-lo com acompliment de la profecia de l’Antic Testament. El text d’avui és Isaïes 42,1-7.

«Aquí teniu el meu servent, que jo sostinc, el meu elegit, en qui m'he complagut. He posat damunt d'ell el meu Esperit perquè porti la justícia a les nacions. No crida ni alça la veu, no la fa sentir pels carrers. No trenca la canya esquerdada ni apaga el ble que vacil·la. Porta la justícia amb fermesa, sense vacil·lar ni doblegar-se, fins que l'haurà implantada a la terra; i els qui viuen lluny, a les illes, esperaran les seves decisions.» Això et fa saber Déu, el Senyor, que ha creat el cel i l'ha desplegat, que ha esplanat la terra perquè hi germinin les llavors, que dóna l'alè als pobles que hi viuen, la respiració als qui la recorren: «Jo, el Senyor, t'he cridat amb benvolença, t'he pres per la mà i t'he format, perquè siguis aliança dels pobles, llum de les nacions. Els cecs recobraran la vista, els captius sortiran de la presó, deixaran el calabós”

Jesús és anunciat des del temps com l’estimat de Déu que és escollit per fer justícia. En això no hi ha cap ambigüitat. El profeta Isaïes parla d’un servent futur fort però humil, quasi desapercebut, però que en aquesta actitud descansa la seva força. Anuncia la justícia sense alterar la feblesa dels febles: no trenca la canya esquerda ni apaga el ble que vacil·la. Els ajuda en la seva feblesa fent-los justícia. L’escollit de Déu és el servent dels febles. El servent és Just i Salvador. Ha estat escollit per fer justícia i desfer les contradiccions que atrapen a les persones. Tots els antagonismes quedaran superats per la seva justícia; per això és esperança i llum de les nacions.

diumenge, 5 d’abril del 2020

Dies de passió en els hospitals


Avui és diumenge de la Passió del Senyor o de Rams, la porta d’entrada a la Setmana Santa i el camí cap a la Pasqua. La litúrgia del dia d’avui revela la fragilitat de la condició humana. La pandèmia del Covid-19 en recorda durament aquesta fragilitat. Les persones som ambigües en la nostra voluntat. Els mateixos jueus que reberen a Jesús entrant a Jerusalem amb els crits d’Hosanna, pocs dies desprès demanaven la seva crucificació. Podríem pensar que la voluntat humana és voluble en condicions normals, però en situacions extremes les persones són més disciplinades del que ens pensàvem. Ho veiem aquests dies de confinament. El silenci dels carrers és el resultat d’unes voluntats solidaris que fa efectiu el confinament.

Amb el diumenge de Rams entrem en la litúrgia de Setmana Santa, però la realitat de la vida ha anticipat tràgicament el sentit de la Passió de Jesús. El Crist pateix el dolor dels malalts que agonitzen a les UCI i el seu amor sense límits s’exemplifica en els sanitaris que han mort infectats per atendre’ls. Crist és de nou crucificat en el patiment de cada una de les famílies que han perdut algun dels seus membres. Davant de tanta mort, de tanta desesperació, de tant patiment fem nostre el retret de Jesús a la creu “Déu meu, Déu meu perquè m’has abandonat?” (Mt 27,46). La fe ens sosté perquè sabem que després de la mort hi la resurrecció. Però costa d’assumir el dol per tantes morts injustes en soledat, lluny dels ésser estimats.  

dissabte, 4 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Vivim en una societat molt injusta. Hi ha moltes situacions de desigualtat que creen exclusió social i marginació. No podem viure indiferents a aquest sofriment ni ignorar-les. El primer pas per vèncer-les és ser-ne sensibles i ser solidaris amb les persones que les pateixen.

“Tant de bo que avui sentíssiu la seva veu:
«No enduriu els cors com a Meribà,
com el dia de Massà, en el desert»”,
(Salm 95,7-8)

Les obres que fem són la nostra carta de presentació. Les nostres accions parlen i donen testimoni de les nostres creences i els valors i principis que ens sostenen. Les obres formen part també de la nostra identitat i és el que les altres persones veuen de nosaltres. “A mi no em voleu creure, creieu el que diuen les obres” (Jn 10, 38)


divendres, 3 d’abril del 2020

Glosses per la vida quotidiana


Les persones hem de relacionar-nos amb sinceritat i transparència. Hem d’evitar l’engany i la suspicàcia. No hem judicar amb arrogància els comportaments dels altres. En tot moment hem de ser humils i buscar l’enteniment en lloc de la confrontació. “Aquell de vosaltres que no tingui pecat, que tiri la primera pedra” (Jn 8,7)

Les persones necessitem expressar les angoixes i pors que sentim. Davant d’elles expressem la nostra intranquil·litat i busquem consol. En aquests moments, com els que estem vivim, reclamem ser acollits en les nostres penes i expressem el nostre desig de salvació. Volem sortir el més ràpidament possible d’aquest mal son i demanem ser reconfortats.

Escolta, Senyor, la meva pregària,
que el meu clam arribi fins a tu.
No m'amaguis la mirada
en hores de perill;
sempre que t'invoco,
escolta atentament,
no triguis a respondre'm.

(Salm 102,2-3)

Hi ha moltes persones més preocupades en guardar les aparences que mostrar-se sincerament com són. Podem caure en la temptació de viure més en les aparences que en la veritat. Si ho fem ens enganyem a nosaltres mateixos i els altres. Perdem la nostra llibertat interior quan volem fingir allò que no som. Siguem lliures i mantinguem-nos fidels a les nostres creences i principis. “Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; 32 coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures” (Jn 8,31)

dijous, 2 d’abril del 2020

El Covid-19 i la gestió de la por


La crisi del coronavirus està servint per evidenciar una preocupant manca de lideratge polític i una aparent incapacitat dels medis de comunicació per gestionar les emocions del ciutadans. Cada dia el telenotícies és un barreja de sessió clínica local i mundial sobre l’estat de la pandèmia, i quan s’ha tancat aquest tema, els comentaristes s’esplaien sobre la crisi econòmica que s’acosta. Al final, l’espectador acaba més preocupat i angoixat que el dia anterior. Tot plegat, cada dia, sembla una mica més abismal que el dia anterior. Malgrat que algunes dades semblin anar en direcció contrària, la sensació, després d’escoltar les notícies, és apocalíptica. Només algunes petites notícies, molt marginals en el gruix de notícies, ens parlen de gestos solidaris. Però, un flor no fa estiu. El ciutadà, després d’escoltar les notícies acaba desesperat i atemorit.

Davant d’aquesta situació trobo a faltar la manca de dirigents polítics capaços de transmetre esperança i confiança. La comunicació política està viciada per varis motius. Primer, la majoria de dirigents polítics són sòmines comunicatius, són tristos i avorrits. Tenen expressions desendreçades i són confusos parlant. Confonen el seu paper i enlloc de comunicar-nos missatges positius s’entretenen en resums tècnics, dits de la manera més trista que saben, i anunciant reiteradament l’arribada d’unes comandes de test que no acaben d’arribar mai. La comunicació política, està viciada per un segon pecat original. La decisió política del govern de l’Estat d’optar per un model centralitzat i practicar l’ordeno i mando, amb un llenguatge èpic casernari, per gestionar la crisi ha generat un distanciament amb la ciutadania.

S’ha abandonat voluntàriament el camí de la creació de complicitats i la cooperació per guanyar la pandèmia i combatre els seus efectes en la salut, en les emocions i en l’economia. La simbologia dels uniformes militars enfront les bates dels sanitaris descriu molt aquesta situació. Aquesta estratègia es perillosa perquè quan des de les institucions se’ns demani col·laborar estarem massa cansats i espantats. La por instal·lada en moltes ànimes genera ciutadania apàtica, atemorida i fàcilment manipulable des dels poders de l’Estat. Gràcies a la gestió de la por les autoritat podran caure en la temptació d’optar per una sortida de la crisi autoritària, retallant llibertats individuals, enlloc de proposar un projecte de reconstrucció social i econòmica fonamentada en el compromís cívic.

dimecres, 1 d’abril del 2020

Estimar Déu estimant als altres


La perspectiva de la salvació ens aporta una doble responsabilitat: una relació personal amb Déu, a través de la qual experimentem la seva presència, i una descoberta del Déu amor a través de la nostre estimació al proïsme. En aquesta experiència d’obertura al proïsme, la persona també desenvolupa la seva relació amb Déu. En el fons és una única experiència, perquè estimant a les persones es vivifica la relació amb Déu.

Estimar a Déu estimat als altres. Això tindrà importants conseqüències en la manera com les persones comprenen el sentit de l’altre i el valor de les relacions socials. “En el cor de la persona humana s'entrellacen indissolublement la relació amb Déu, reconegut com a Creador i Pare, font i compliment de la vida i de la salvació, i l'obertura a l'amor concret cap a l'home, que ha de ser tractat com un altre jo, tot i que sigui un enemic (cf. Mt 5,43- 44). En la dimensió interior de l'home radica, en definitiva, el compromís per la justícia i la solidaritat, per a l'edificació d'una vida social, econòmica i política conforme al designi de Déu” (Compendi de la Doctrina Social nº 40). No podem estimar a Déu, sinó estimem al germà que veiem. L’experiència íntima de Déu és una comunió amb la història dels áltres expressada com història de la humanitat. No és possible la contemplació de Déu al marge del rostre del germà. En ell, Déu esdevé comprensible i és fa visible en la pròpia vida