diumenge, 31 de gener del 2016

Antecedents de l’Islam 1. La resistència jueva als romans

Ens situem a l’Israel després de la mort de Jesús. El país estava ocupat pels romans. Els jueus creien amb la idea d'un regne jueu promogut per Déu el qual els donaria la victòria i la dominació sobre el món sencer. Mentrestant, un grup de jueus, finançats en part pels sacerdots del temple, intrigaven contra els ocupadors romans. Al final, la tensió política, acabà amb una revolta dels jueus, la Gran Revolta, contra els romans. L'any 66 començà la primera guerra dels jueus.

Fou un guerra molt dura per la gran repressió dels romans contra els jueus. Poc a poc les legions romanes comandades per Tito, fill de l'emperador Vespasià, anà reduint la resistència jueva. Els romans encerclaren la ciutat i demanaren als jueus deixar de donar suports als rebels. Els jueus cristians fugiren de Jerusalem per por de la represàlies. Aquests fets recorden el que es diu a Lc 21,20 “Quan veureu que les legions encerclen Jerusalem, sapigueu que arriba la seva devastació. Llavors, els qui es trobin a Judea, que fugin a les muntanyes; els qui siguin dintre la ciutat, que l'abandonin, i els qui es trobin al camp, que no entrin a la ciutat, perquè haurà vingut el temps que Déu li demanarà comptes, i tot allò que diuen les Escriptures es complirà. Ai de les qui esperin un fill o el criïn aquells dies! Perquè caurà una gran calamitat sobre el país i s'estendrà l'odi contra aquest poble: moriran víctimes de l'espasa o seran enduts captius per totes les nacions, i Jerusalem serà trepitjada pels pagans, fins que es compleixi el temps que Déu els ha concedit" (Lc 21,20-24)

L'abril de l'any 70 les legions començaren a recuperar la ciutat als insurgents, més desunits que mai  i entretinguts en baralles i lluites internes. Aquest divisió els restà capacitat de resposta a l’acció militar romana. A l'agost d'aquest mateix any la resistència es concentrà en el temple i, un accident fortuït, provocà un devastador incendi que el destruí totalment. S’havia acabat amb el gran el símbol del nacionalisme jueu. La derrota de Jerusalem fou inapel·lable i també la total rendició d'Israel als romans llevat la resistència de la fortalesa de Masada que acabarà 3 anys més tard.

dissabte, 30 de gener del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia tenim moltes oportunitats per ser testimonis d'allò que creiem. L'art de la vida ens ofereix ocasions on comportar-nos o explicar-nos donant testimoni dels valors i principis que es troben en el nostre interior. Al fer-ho, algunes persones es preguntaren el sentit de tot això. El que diem i fem és com la llavor del sembrador de la paràbola evangèlica. "Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit”. (Mc 4, 18-19) 

 Les persones hem de comportar-nos de forma coherent amb el que creiem. El nostre testimoniatge és un camí per donar a conèixer als demés els principis i valors que ens determinen. No ens hem d'amagar de mostrar-ho i hem de procurar viure de forma coherent. Estem sotmesos a l’escrutini dels demés i a la mirada del nostre cor. Per estar en pau amb nosaltres mateixos no ens podem enganyar. "No hi ha res amagat que tard o d'hora no hagi de ser descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no hagi de ser entès" (Mc 4, 22)

divendres, 29 de gener del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Deia Thomas Merton que les persones no som una illa. Certament, no estem aïllats. Som ésser socials que teixim constantment relacions. A partir d’aquestes els demés ens valoren. Hem de procurar ser coherents i dir allò que pensem, i fer allò que creiem. No podem amagar les creences per vergonya o recança. Hem de procurar donar testimoni de la fe fins i tot en els moments més difícils i en els indrets més hostils. No poden ser un llum encesa amagada a la mirada dels demés. “Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. Els qui creuran i seran batejats se salvaran, però els qui no creuran es condemnaran” (Lc 16,15-16) 

 És evident que l'accés al misteri de Déu necessita del raonament; però bàsicament la comprensió del sentit d’aquesta creença s'hi arriba a través del cor. Només des de la senzillesa del cor podem trobar el camí que ens permet entendre-ho tot. La raó ens ajuda, ens permet formular i expressar de forma entenedora la fe, però el seu acolliment necessita d’obertura de cor. “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11, 25).

dijous, 28 de gener del 2016

Creixent Fèrtil

El territori on avui el món assisteix atònit al conflicte permanent de l’Orient Mig és una part del que antigament era conegut com el Creixent Fèrtil. Es tracta d’una una regió històrica situada entre el Pròxim i Mig Orient que comprenia les regions humides i fèrtils de l'Antic Egipte, el Llevant i Mesopotàmia. Indrets que contrastaven enormement amb les parts àrides i semi desèrtiques del seu entorn. Tradicionalment s’ha considerat com l’indret on començà la revolució neolítica que tanta transcendència a tingut per Occident. La zona occidental a l’entorn dels riu Jordà i el nord del riu Èufrates conegué l’emergència de la primera cultura neolítica datada al voltant del 9.000 AC. Aquesta regió, juntament amb la Mesopotàmia definida a l'est del Creixent Fèrtil, entre els rius Tigris i Eufrates, acollí una complexa diversitat cultural d'ençà de l'edat del bronze. Per aquesta raó aquest territori ha estat considerat el bressol de la civilització. Des de l'edat de bronze, la zona de conreu i de regadiu s’anaren ampliant tot i les condicions severes de calor i salinitat edafològica. El terme o concepte Creixent Fèrtil fou emprat per primera vegada per l'arqueòleg James Henry Breasted (Universitat de Chicago) en les seves obres A Outlines of European History de 1914 i Ancient Times, A History of the Early World. La raó d’aquesta denominació és per riquesa del seu sòl i la forma de mitja lluna.. 

 Aquesta àmplia regió són unes terres fèrtils a les ribes dels rius Nil, Jordà, Tigris i Èufrates. Tenen una extensió entre 400.000 i 500.000 quilòmetres quadrats. De forma general es considera que aquesta zona basta territoris de l'Iraq, Kuwait, les parts circumdants de l'Iran i Turquia, així com la resta de la costa llevantina de la mar Mediterrània, Síria, Jordània, Palestina i Líban. En aquest darrere cas el principal recurs hídric és el riu Jordà. En sentit ampli, pot considerar-se que en el Creixent Fèrtil es poden incloure algunes parts del sud d'Egipte i la vall del Nil i el seu delta, arribant fins l'illa de Xipre. El límit inferior està delimitat pel clima sec del desert de Síria. Al voltant de les fronteres exterior hi ha les terres àrides i semiàrides del Caucas cap al nord, les muntanyes d'Anatòlia cap a l'oest i el desert del Sàhara cap a l'oest. Dit d’una altra manera, la regió comença a la riba oriental de la Mediterrània fins al nord del desert de Síria, i des d'Al-Jazira i Mesopotàmia fins al golf Pèrsic, territoris que actualment formen part d’Egipte, Israel i Palestina, Cisjordània, la Franja de Gaza, el Líban, Kwait, Síria, Iraq, el sud-est de Turquia i el sud-oest de l'Iran. Es calcula que antigament estava habitat en l’època per uns 40 o 50 milions de persones.

dimecres, 27 de gener del 2016

Proactiva Open Arms

A Lesbos la mort i el dolor es poden llegir en els rostres dels expulsats de l’Orient Mig que hi arriben per mar. No és un travessia fàcil, perquè els traficants de persones espolien lucrativament les seves esperances abandonant-los a la seva sort, mal equipats i amb medis més que deficients. Creuar els poc més de deu kilòmetres que separen el món de les guerres i odis, amb l’Europa desbordada per les demandes d’asil i refugi, no és un viatge plàcid. En aquestes condicions extremes la dignitat de la humanitat està present en els voluntaris de tot el món que esperen ajudar a qualsevol moment la munió de refugiats que arriben a Lesbos. En ells, està present el bo de la condició humana.

Veien un reportatge de TV3 sobre la solidaritat quotidiana d’aquests voluntaris se’m feren més comprensibles alguns versets de l’Evangeli com per exemple “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres” (1 Jn 4,12) . El camí d’accés a Déu es feia diàfan a través de l’estimació que tenen aquestes persones. A Lesbos Déu està encarnant-se cada dia en l’amor desinteressat d’aquests voluntaris. El plor de ràbia i impotència d’aquestes socorristes la flagrant injustícia que obliga als refugiats a fugir i l’abandonament de la Unió Europea és tota una commoció per l’esperit. Llavors vaig recordar les paraules del papa Francesc a Lampedusa que qualificà aquest drama com una vergonya. I ho és, no ha deixat de ser-ho.


M’impressionà una entrevista al badaloní Òscar Camps, fundador de l’ONG Proactiva Open Arms dedicada al salvament marítim dels refugiats cap van per mar des de Turquia cap a Lesbos. El seu relat del perquè estava fent el que feia, no podia ser més clar i profund: “les imatges de 3 germans de 3, 5 i 6 anys morts ofegats surant a la platja em van colpir tant que ja no vaig poder aguantar més”. Després de parlar-ne amb la seva dona, invertí els seus estalvis per anar a Lesbos i organitzar el salvament marítim aplicant els seus coneixements en aquesta matèria. Novament, en aquest relat de compassió pràctica està ple de grans ressonàncies evangèliques. Recordo la resposta que dóna Jesús al jove qui li demanava que calia fer posseir la vida eterna:  “ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mt 19,21). Crec que a Lesbos hi ha un grup de persones que, probablement sense conèixer aquest fragment de Mateu, mostren el camí a seguir per comprendre el sentit i el camí del Regne de Déu.

dimarts, 26 de gener del 2016

Abd al Malik ibn Marwan, el califa innovador de l’islam II

Durant el califat d’ Abd al Malik els musulmans abbàssides d’Irak no deixaren de conspirar contra ell. Per aquella època, l’any 680, les autoritats iraquianes feren encunyar una moneda amb la inscripció Mhmd. Per primera vegada apareixia aquest terme en l’univers cultural islàmic com una designació impersonal. Com a resposta a aquest desafiament, el califa feu inscriure l’any 696 el mateix mot en els frontons del temple de la Cúpula de la Roca i fer que les noves monedes tinguessin, en una cara la seva efígie com a califa i, en l’altra, l’expressió “Mhmd rasul (el missatger) Lla”. De manera fàctica, Abd al Malik, s’apropià en benefici propi del mot Muhàmmad sense fer esment a cap antecedent. Alguns experts consideren que pels omeies i els abbàssides d’aquella època el mot Mhmd no evocava el record a un profeta musulmà, sinó una manera de dignificar l’exercici del califat. Abd al Malik ibn Marwan més endavant, a més de gravar-hi "en el nom de Déu, va incloure-hi "Déu és únic, Déu és etern". Aquesta decisió molestà als alfaquís (doctors de la llei islàmica) i per això denominaren a la nova moneda makruha (odiada). L'emperador bizantí va rebutjar l'ús d'aquesta moneda provocant una important crisi monetària l’any 692, un conflicte més dels que existí entre els dos regnes veïns. 

 Una de les intervencions religioses importants del califa Abd al Malik ibn Marwan fou la modificació del text corànic que havia establer Uthman ibn Affan, tercer califa i company de Muhàmmad. La novetat intruïda per aquest califa fou la incorporació de vocals al text escrit. Aquesta innovació molestà molt als musulmans conservadors de Kufa que eren partidaris de la lectura de l’alcorà feta per Ibn Massud. Aquest beduí, d’origen humil, fou un dels primers conversos a l’islam, es comentava que podia ser la tercera persona que havia adoptat la religió musulmana després de Khadija bint Khuwàylid i Alí ibn Abi-Tàlib (les fonts no estan d'acord, i algunes diuen que fou el sisè). Pel seu contacte directe amb Muhàmmad, segons la tradició musulmana era qui li duia les sandàlies, va tenir coneixement de l'Alcorà de primera mà i fou el primer que va intentar la seva lectura pública a la Meca, davant l'hostilitat dels pagans locals. 

 Pel que diuen els hadits Ibn Masud és considerat com una important font d'interpretació del text sagrat dels musulmans i és una de les quatre persones que el varen aprendre de memòria, conjuntament amb Salim Abu Mawla Hudhayfah, Ubayy Ibn Ka'b i Mu'adh ibn Yabal, tal com s’esmenta en el hadit 4.504 de la recopilació Sahih Muslim. En aquest text de la tradició islàmica s’explica que “Masruq va dir: Solíem anar a Abd Allah ibn Amr per parlar amb ell - o anar a casa d'Ibn Numayr. Un dia, parlant de 'Abdullah Ibn Mas'ud davant d'Abdullah ibn Amr, aquest exclamà: Vostè ha parlat d'un home que mai deixaré d'estimar perquè he sentit al Missatger d'Allah (la pau sigui amb ell) dir alguna cosa sobre ell. Vaig escoltar al Missatger d'Allah (la pau sigui amb ell) dir: "Pren l'Alcorà de quatre persones: Ibn Umm Abd (Abdullah Ibn Masud), el primer de nomenar, Mu `adh ibn Jabal, de'Ubayy Ibn Ka'b, i Salim, l'esclau alliberat d'Abu Hudhayfa". Aquest circumstància feia que els musulmans més ortodoxos preferien l’Alcorà aprés a partir del que Masud havia sentit i transmès. També es pensa que Ibn Masud fou l’autor d'una compilació de sures de l’Alcorà que es feu servir durant tres segles. Tot i aquesta referència d’autoritat, el califa Abd al Malik ibn Marwan acabà imposant la seva modificació de l’Alcorà.

dilluns, 25 de gener del 2016

Abd al Malik ibn Marwan, el califa innovador de l’islam I

Abd al Malik ibn Marwan (646/647-705) fou el cinquè califa de la dinastia omeia marwànida entre 685 i 705. Era fill de Marwan ibn al Hàkam, l’anterior califa, i d'Àïxa bint Muàwiya ibn al-Mughira. Durant el seu califat hagué de fer front a fortes tensions internes i hagué de recórrer a la intervenció militar per reafirmar el seu poder. Als darrers anys del seu regnat assolir estabilitzar el seu poder i aconseguí la prosperitat del califat i la pacificació interior. Abd al Malik ibn Marwan potencià la cultura àrab gràcies al fet de convertir aquesta en la llengua oficial i administrativa del califat substituint el grec i el persa fins aquells moments llengua d’ús.

Es considera que aquest durant aquest califat es produí la consolidació de la religió islàmica i la seva integració dins d’un sistema polític. Vàries de les decisions presses pel califa Abd al Malik ibn Marwan van en aquesta direcció. Impulsà, entre els anys 687 i 691, la construcció del temple (no una mesquita) anomenat la “cúpula de la Roca” (Qubbat aṣ Ṣaẖra) situada al centre de la muntanya del Temple de Jerusalem. Els musulmans consideren que aquesta roca, situada al centre de la cúpula daurada, és el punt des del qual Muhàmmad ascendí de manera miraculosa al cel per reunir-se amb Déu, acompanyat per l'àngel Gabriel, per això és un lloc sagrat per als musulmans. Els jueus i els cristians consideren que en aquesta muntanya fou el lloc on Abraham va estar a punt de sacrificar el seu fill Isaac per ordre de Déu i l’indret on Jacob va veure l'escala que pujava al cel. L'islam també recull aquesta tradició del sacrifici d'Abraham, encara que en la versió islàmica el fill no era Isaac sinó el primogènit, Ismael. Segons la tradició jueva des d'aquesta primera pedra del sacrifici es va construir el món. Per aquesta raó aquest lloc fou designat com el sancta sanctorum, la part més sagrada del temple de Jerusalem. En la decoració del temple de la Cúpula de la Roca Malik feu esculpí diverses inscripcions amb la pretensió d’afirmar la fonamentació dogmàtica de la teologia islàmica. Alguna de les inscripcions fa referència a la definició de la unicitat de Déu. 

 Abd al Malik donà contingut polític i religiós al califat, i desenvolupà el concepte de comunitat dels creients (Umma). Promogué l’ús de l’àrab com a llengua de l’administració del califat atorgant-li la consideració de sagrada per la seva vinculació a l’Alcorà. L’islam potencià entre l’escriptura de l’àrab entre els musulmans perquè, si bé era una llengua força estesa, amb algunes restriccions, no es feia servir en les comunicacions escrites. En alguns dels territoris conquerits pels musulmans, el llenguatge escrit habituals era un derivat de l’arameu per més que l’àrab fos la llengua parlada. Una altra decisió important del Califa fou la creació d’una moneda d'or destinada a suplir el solidus bizant, que es feia servir, conjuntament amb la moneda persa, en les transaccions. Aquesta moneda, anomenada, dinar, encunyada per unificar les transaccions dels àrabs volia ser també una manera formalitzar l’univers conceptual dels musulmans.

diumenge, 24 de gener del 2016

Podemos, petulants i presumptuosos

El diccionari defineix a una persona petulant com aquella que és d’una immodèstia arrogant, insolent. Per la seva part, es diu que una persona presumptuosa és aquella que es presenta plena de presumpció, que és el defecte de qui presumeix massa de si mateix. Tot això s’adiu perfectament per qualificar la recent declaració de Pablo Iglesias referent al seu oferint per ser vice-president d’un futur govern presidit per Pedro Sánchez. Per reforçar les seves paraules el líder de Podemos afirmà que el dirigent del PSOE li hauria d’agraïr el seu oferiment perquè “és una sonrisa del destino” por la que debía dar las gracias”. Reconec que vaig haver de llegir dues vegades la notícia per fer-me’n càrrec.


Hem resulta sorprenent la capacitat camaleònica del discurs dels podemites. Si en un primer moment semblaven persones sèries, el seu origen acadèmic els atorgava una pàtina i un rigor especial, ara cada cop més els seus postulats i propostes són pur funambulisme propi de la vella política que diuen criticar. Les seves suposades línies vermelles es desfan ràpidament a la primera de canvi. Les promeses electorals són adaptables a les circumstàncies, i així successivament. Tot sembla mutable i adaptable segons els interessos del moment. El cercles participatius inicials, presentats com a desideràtum de l’organització política ideal, el temps ho ha transformat en una fèrria direcció fonamentada en un líder que ho omple tot. Les lliçons morals perpètues dels dirigents de Podemos se les haurien d’aplicar a ells mateixos, perquè, a mesura que passen els dies donen proves que practiquen la mateixa moral política que abjuren.

dissabte, 23 de gener del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Hem d'estar convençuts de nosaltres mateixos, hem de confiar en les nostres capacitats. És important sentir-nos segurs i, al mateix temps, saber dubtar. Pot semblar contradictori, però no ho és. L'esperança a que estem cridats ens dóna seguretat , aporta fermesa a les conviccions i dóna confiança. "Alceu vers ell la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d'abaixar els ulls avergonyits. Quan els pobres invoquen el Senyor, els escolta i els salva del perill" (Sl 33)


Hem de ser misericordiosos. El mot no aixeca passions, però cal tornar a donar-li el sentit conceptual profund que té. Ser misericordiós vol dir obrir el cor a acollir en el cor els altres amb totes les seves misèries, mancances i limitacions. És la donació màxima plena d’amor als altres. És estimar desinteressadament, sense esperar res a canvi i sense seleccionar a qui estimes. Per ser misericordiós, cal haver experimentat en un mateix la misericòrdia. “Compadiu-vos de mi, Déu meu / Compadiu-vos de mi / Em vos trobo refugi, m’acullo a l’ombra de les vostres ales, fis que passen aquests mals”. (Sl 56)

divendres, 22 de gener del 2016

Glossa per la vida quotidiana

Hi ha persones excessivament obsessionades per acomplir cegament les normes, fins i tot quan són injustes o no ajustades a la realitat. Per a ells, el valor està en allò que diu la norma, no en el sentit del que està reglamentat. En política és el dilema entra democràcia i legalitat o, en un altre nivell, entre moral i decisió democràtica. Cal saber discernir el que és important i, sobretot, adonar-nos que primer són les persones que les normes i els reglaments. “Tot caminant, el deixebles començaren a collir espigues, però els fariseus deien: “Mira, ¿com és que fan una feina que no es permesa en dissabte?”. Jesús els respon: ¿No he llegit mai que va fer David en cas de necessitat” (...) “El repòs del dissabte ha estat fet  per a l’home, no l’home per al repòs del dissante” (Mc 2, 23-28)


¿Quin lloc ocupa la lluita per la justícia en la nostra vida?. Aquesta és, ben segur, una de les preguntes centrals que ens hem de fer. Les actituds farisaiques es distingeixen per proclamar el seu interès per la justícia i no fer-hi res al seu favor. Hem de fer el contrari que fan aquestes persones. "Jesús entrà en una sinagoga. Hi havia un home que tenia la mà paralitzada i ells (els fariseus) esperaven a veure si el curava en dissabte per poder-lo acusar. Jesús diu a l'home que tenia paralitzada la mà "Posa't aqui al mig". Llavors li preguntà: "¿Què s'ha de fer en dissabte, fer el bé o deixar de fer-lo?" (Mc 3,1-6)

dijous, 21 de gener del 2016

Masses errors de Podemos

L’espai polític ha conegut l’aparició de dues forces polítiques que venen a disputar l’espai electoral dels partits tradicionals tant per la dreta com per l’esquerra. Ciutadans, tot i ser relativament nova, té una petita trajectòria que li permet reflexionar sobre la seva experiència d’encerts i fracassos. Ha passat de ser considerat una formació política emergent a veure devaluades lleugerament les seves expectatives. No està resultant tan decisiva per la governabilitat general, malgrat que tenen un pes específic en algunes comunitats autònomes i en el món local.La situació de Podemos és diferent. Si bé ha tingut un important suport electoral, la seva trajectòria està plegada d’errors continuats i de promeses electorals que, tard o d’hora, són desmentides.

Podemos, en les eleccions europees, per exemple, prometé aconseguir una renda bàsica universal i poc mesos després reconegué que s’havien equivocat en fer aquesta promesa. També prometeren durant les eleccions generals que, a més del grup de l’estat,  tindrien grups parlamentaris diferenciats pels seus grups de Catalunya, Galícia i València. Però,  alhora de la veritat, això no ha estat possible pel reglament del Congrés de Diputats. La sospita és, ¿no coneixien el reglament? ¿per què prometeren uns grups que ja se sabia que no eren possibles?. Una altra prova d’inexperiència han estat els errors comesos en la negociació de la presidència de les Corts i la constitució de la seva mesa. Per la seva matusseria el PP i C’s tenen la majoria en la mesa amb una proporció que no es dona en el plenari del Congrès. A més de novells, Podemos han fet el passerell. Davant d’aquesta reiterada mostra d’actuar com uns novells i passerells, hom pot dubtar sobre la consistència que tindran en la defensa de la seva promesa de referèndum de Catalunya. El temps ens ho aclarirà.

dimecres, 20 de gener del 2016

Conversions on line

Els atemptats terroristes de 2015 o algunes accions efectuades a inicis del 2016 a França han estat provocats per persones que s'han radicalitzat de forma sobtada i individual a través de la consulta de pàgines gihadistes a Internet o de la lectura de publicacions que exalten el terrorisme. Alguns d'aquests terroristes són persones que no tenen una clara adscripció religiosa. Són persones banals sense cap militància clara a nivell polític o religiós. Persones grises i desconegudes en el serveis d'intel·ligència. ¿Per què aquestes persones fan aquesta conversió sobtada i el seu compromís a una guerra que els hi és força desconeguda i llunyana?

Els experts en conversions religioses afirmen que hi ha tres raons que expliquen el processos de conversió. En primer lloc, per tal que hi hagi una conversió ha d'haver-hi un contacte amb alguna persona que la inciti, generalment una persona religiosa amb certa autoritat dins de la religió. El següent pas és compartir la conversió i una certa negociació amb l'entorn a fi de que sigui socialment reconeguda i el convers acceptat. A més, tota conversió religiosa ha d'acceptar el context de secularització de les societats modernes i el caràcter laic de les institucions públiques. Però a França, els joves que s'han convertit i han anat a Síria o Iraq mostren uns processos ben diferents. Les conversions es realitzen sense mediació clerical. No intervé cap imam, tot i que en alguna ocasió es detecta la intervenció d'algun xeic de dubtosa reputació. Generalment, són conversions fetes on line sense intermediaris identificats i de forma secreta, sense reconeixement social. Perquè quan la conversió és pública apareixen situacions de greus conflictes amb l'entorn familiar. Molts pares s’assabenten de la conversió dels seus fills quan aquests els truquen des de la frontera de Síria. Sovint, els pares aprenen la conversió dels seus fills quan truquen a la frontera amb Síria. Per últim, els nous conversos, en lloc d'inscriure la seva fe en la societat, opten per viure-la des de la il·legalitat i a la contra de la societat en la qual han nascut perquè la consideren corrupte i mostra de la decadència d'Occident.


Curiosament, l'acte puntual d'afirmació de la conversió no és la recitació de la sahada com és preceptiu en l'islam, sinó el jurament de lleialtat (bay'ah) al líder i califa Al Baghdadi. Per això és considera que més que una conversió a l'islam es tracta d'una conversió a l'Estat Islàmic. Un cop fet aquest pas els nou conversos comencen un viatge iniciàtic a Orient en recerca de valors absoluts. Aquest islamisme de conversió és la base de moltes persones integrades a Estat Islàmic. Tot aquests comportaments senyalen que els compromisos d'aquests nous conversos no tenen res a veure amb les conversions religioses tradicionals, ni als compromisos relacionats a les adhesions a sectes. Es tracta d'un fenomen nou resultant de l'ús de sentiments religiosos per afavorir els compromisos militars i religiosos. Per aquest motiu les propostes teològiques que l'Estat Islàmic adreça a aquests joves són força simples i, bàsicament, orientades a justificar l'ús de la violència des de la tradició islàmica.

dimarts, 19 de gener del 2016

Fraternitat

L’article primer de la Declaració Universal de Drets Humans diu “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres En aquest breu afirmació es condensa el que és essencial de la doctrina cristiana: la humanitat com a gran fraternitat. Els humans som germans perquè tots som fills de Déu. Així ho manifestem quan preguem en el Pare Nostre. L’experiència del transcendent de Jesús fou cabdal per apropar Déu a la humanitat. Sant Pau ho expressa en la seva carta als Gàlates “La prova que som fills és que Déu ha enviat als nostres cors l'Esperit del seu Fill, que crida: «Abba, Pare!» (Ga 4,6).


Aquest desig de fraternitat ha inspirat molts moviments transformadors de la història. L’apel·lació a la germandat universal ha transcendit a la mateixa religió cristiana i s’ha secularitzat. La revolució francesa incorpora el lema de la fraternitat en el seu frontispici de canvi social. Després, la història ha tergiversat en masses ocasions aquest desig i la convertit en justificació de moltes tiranies. Però aquesta circumstància no anul·la el gran valor de mobilització que té l’afirmació de la fraternitat humana. Perquè aquesta sigui real, a més del seu reconeixement en la legislació bàsica de la societat ha d’estar present en el cor de les persona. 

dilluns, 18 de gener del 2016

Estat Islàmic pot canviar d’estratègia

L’estratègia militar de la coalició encapçala per Estats Units contra Estat Islàmic sembla donar fruits en forma d’una progressiva reconquesta de territori ocupat i l’existència de dificultats pels moviments dels salafistes gihadistes per ells. Aquesta circumstància pot induir  un canvi en la pròpia estratègia de l’Estat Islàmic per estendre el Califat basada en el desenvolupament de la idea baqiya wa tatamadad (durar i estendre's). El progressiu ofec militar del Califat és més que probable que comporti un augment del terrorisme gihadista més enllà dels territoris fins ara controlats per Estat Islàmic.


A mesura que es redueixi la seva zona d’influència a Síria i Iraq és probable que Estat Islàmic tractarà d'activar les cèl·lules a l'estranger i augmentar les seves activitats a la resta del món àrab. Una estratègia d'exportació del conflicte ja s’ha fet visible en els atacs a França i en l'atac amb bomba contra un avió rus al Sinaí. Una possibilitat és que durant l’any 2016 Estat Islàmic podria veure’s obligat a donar prioritat a una gihad global, mentre que, fins ara, es tractava d’una gihad local destinada a la conquesta d'un territori. Paradoxalment, la manca de perspectiva territorial per enfortir el seu Califat pot motivar  Al Baghdadi, o qui sigui el seu successor, ja que no es garanteix hagués sobreviscut a una atac ara fa un any, podria orientar-se a un model més tradicional de terrorisme global, similar al que ha anat practicant al Qaida des dels seus inicis.

diumenge, 17 de gener del 2016

Les bodes de Canà

L’evangelista Joan comença el relat de l’Evangeli amb l’assistència de Jesús a una festa: una casament Canà de Galilea (Jn 2,1-12). Si el lloc escollit, la Galilea ja és de per si tot un missatge, la circumstància també. Tampoc passa desapercebut el fet que Jesús deuria estar per la festa, perquè en un primer moment no sembla estar atent al problema de que la festa no hi havia vi. Pel que sembla, segons el que dirà el cap de servei, el convidats s’havien acabat les provisions de vi. Davant d’aquest situació la mare de Jesús li demana la seva intervenció.

El miracle de Jesús, el primer dins del relat Joan, és un sí mateix el missatge perquè servei per manifestar “la seva glòria, i el seus deixebles cregueren en ell”. El miracle és el signe que ajuda a despertar l’interès pel personatge. Signe, per altra part, ben sorprenent, convertir uns dipòsits d’aigua amb vi del bo. Ben segur que les persones que estaven en el boda quedaren impressionats pel que havien vist i començaren a interessar-se per aquell convidat que compartia amb ells la festa.


L’aparent irracionalitat del miracle és el converteix en signe de que Jesús és un personatge diferent dels predicadors de salvació que, ben segur, deurien existir en aquella època. Per altra part, la conversió de l’aigua en vi del bo, és també un fet paradoxal. El cap de servei del casament exclama que “tothom serveis primer els millors vins i, quan els convidats ja han begut molt, els vins ordinaris”. La novetat del signe de Jesús és que ara, amb ell, arriba el que és millor. A partir d’aquest gest, l’evangelista comença a narrar el contingut d’aquest gest en forma de nous missatges, gestos i signes que són font de vida. El millor que està per venir, ara ja és present.

dissabte, 16 de gener del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Cal tenir fe. La vida sense fe, encara que sigui un petit bri de creença esdevé insuportable. El diccionari es defineix la fe com la creença ferma en la fidelitat, en la veracitat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa. Els objectes de la fe poden ser múltiples, però tots tenen en comú la creença. Per algunes persones la fe és manifesta també com una adhesió personal a Déu, a una religió, a una realitat o a un ideal extern que hom pren com a sentit darrer de la pròpia existència.


Gràcies a la fe, es té una força interior que, ben arrelada i fonamentada, empeny a actuar amb convicció i mantenir-se dempeus davant les adversitats. Aquesta fe sòlida és la motivació darrera, alguns cops, a actuar o tenir comportaments i actituds que poden semblar inèdites. És aquesta fe fortament arrelada en les conviccions interiors la que empeny a actuar a contra corrent contra tota la lògica imperant. És font d’audàcia i atreviment. Aquesta fe que a voltes mou muntanyes és se’ns descriu en el relat de  Marc (Mc 2,1-12) quan descriu la guarició d’un paralític. Aquest i els seus amics eren persones plenes de fe. "Mentrestant, vingueren uns homes a dur-li un paralític. El portaven entre quatre. Veient que amb tanta gent no podien portar-lo dintre, aixecaren el terrat sobre l'indret on era Jesús i, un cop obert el sostre, baixaren la llitera. Jesús, en veure aquella fe, digué al paralític "Fill els teus pecats són perdonats" (...) "Aixeca't, carrega't la llitera i ves-te’n a casa"

divendres, 15 de gener del 2016

Glosses per la vida quotidiana

Les persones tenim la vida organitzada per esperances. Avancem a base de confiar que una sèrie de futurs es realitzaran. Hi tenim posades les nostres esperances. Però tot sovint les coses no surten com havíem previst. Quan això passa, ens frustren i ens assalten les decepcions. És molt habitual que passi això. Baixa, em dóna la impressió que tenim més desenganys que encerts en les esperances.


Quan passa tot això poden podem preguntar-nos si aquestes esperances estaven ben fonamentades. ¿Podrien ser certes aquestes esperances?, ¿quines són les raons per aquesta esperança?, ¿eren esperances o il·lusions?. Moltes de les frustracions per aquests desenganys provenen d’un error de càlcul: hem basat l’esperança en petits autoenganys que ens hem fet a l’edificar les esperances en aspectes fútils o equivocats, incapaços de ser fonts d’esperança. La felicitat personal, la tranquil·litat d’esperit apareix quan les esperances estan ben fonamentades. Esperances construïdes sobre terreny sòlid. “Tenia posada l’esperança en el Senyor. Feliç l’home que té posada l’esperança en el Senyor la seva confiança i no busca l’ajut dels idòlatres, que es refien d’esperances enganyoses” (Sl 39)

dijous, 14 de gener del 2016

Nazim Hikmet

El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en el seu discurs de presa de possessió feu servir, com a metàfora del que té per endavant com a màxima autoritat de Catalunya, unes paraules del poeta turc Nazim Hikmet (1902-1963). És considerat a Occident com el poeta més important en llengua turca del segle XX. És admirable la fluïdesa lírica dels seus versos. Es considerat a comunista i revolucionari romàntic. Fou arrestat en múltiples ocasions per les seves ideologies polítiques comunistes i per això passà la major part de la seva vida adulta a la presó i a l'exili. Arran de les paraules del President, per les xarxes socials corre el poema sencer. Per la seva bellesa he pensat que era bo poder-lo compartir.

El més bonic del mar
és allò que no hem navegat.
El més bonic dels nostres fills
encara no ha crescut.
El més bonic dels nostres dies
no hem viscut, encara.
I allò de més bonic que tinc per dir-te
Encara no t’ho he dit.


dimecres, 13 de gener del 2016

Irak i Síria, la revolta dels sunnites

Les primaveres àrabs del 2011 tingueren diferents conseqüència en els països àrabs. Síria, un dels països afectats per aquesta onada de reivindicacions democràtiques, les protestes populars atiaren diversos conflictes socials latents, entre els quals, els més notori eren les tensions entre les diferents tradicions religioses islàmiques. A Síria, el 74 % de la població àrab és musulmana sunnita i el els xiïtes són una minoria dins la qual els alauites representen el 10%, mentre els ismaelites i els drusos  un 3%. Els cristians demogràficament són entre el 7 i el 10% de la població siriana. Una altra minoria ètnica important a Síria són els kurds els quals representen el 9% de la població i també són de religió sunnita. Els cristians no són una problema política com a tal perquè estan reclosos en la seva micro-comunitat (ortodoxa, catòlica, la tradició grega, siriana, assíria, etc.) i els drusos tampoc perquè les seves preocupacions són les relacions sirià-libaneses. Totes aquestes confessions havien donat suport explícit al dictador ) han estat un suport sòlid del Baixar al Assad. L’esclat de conflictes entre sunnites i xiïtes a Síria, amplificà el mateix problema que s’estava expressant a Irak des de l’any 2003 a partir de la invasió nord-americana per derrocar a Sadam Hussein.
.
Part d’aquests conflictes són la expressió genuïna dels problemes creats per la creació dels estats resultants dels processos de descolonització organitzat a la fi de l’Imperi Otomà. A Síria i l'Iraq, la legitimitat dels estats, pures invencions colonials, segueix sent problemàtica. A Irak, quan els nord-americans propiciaren la caiguda del règim de Sadam Hussein s’ensorrà un sistema polític fundat l’any 1920 pels britànics. El disseny d’aquest sistema havia assegurat que la minoria sunnita, al voltant del 20% de la població, tingués el monopoli del poder polític. El nou estat iraquià sorgit a partir de 2003 es creà atorgant el poder polític als exclosos del sistema anterior (kurds i, especialment, xiïtes). A Síria, el país colonitzador, França, no dissenyà un pla polític tan acurat com els anglesos a Irak.

Com a conseqüència d’aquest estat de la qüestió Irak, abans de la invasió nord-americana era de majoria xiïta amb un poder dominat pels sunnites i després d’aquest any, aquests foren foragitats del poder pels primers. A Síria, país de majoria sunnita, el poder polític sempre havia estat en mans dels xiïtes.

La primavera àrab siriana propicià la venjança dels sunnites contra les tradicions religioses islàmiques que havien donat suport al règim de Baixar al Assad donant així continuat  als processos iniciats, no masses anys enrere, en altres països com el Líban, Iraq i Bahrain on tradicionalment els primers havien estat dominats sempre pels segons. 

El canvis polítics d’Irak, el 2003, i Síria el 2011 fomentà l’esclat de les tensions històriques entre sunnites i xiïtes. Tant és que els alauites no siguin xiïtes duodecimams (branca més important del xiisme) com són els casos dels xiïtes del Líban, l'Iraq o l'Iran. Esclatat el conflicte era irrellevant que molts alauites no haguessin atès a les crides dels predicadors iranians o libanesos a reintegrar-se a la majoria xiïta majoritària. Els sunnites seguien veient als xiïtes com rawafid (renegats) o safavids (el nom de la dinastia iraniana que es converteix en el xiisme iranià). Pels radicals sunnites els alauites són acusats de ser Qarmats (dissident secta ismaelites a l'Edat Mitjana) i anomenen despectivament l’Hezbollah libanesa com Hizbu-la-Lat (el nom d'un deïtats paganes pre-islàmics). Sota aquest conflicte estrictament religiós els extremistes salafistes trobaren la base receptiva per estendre la seva proposta d’una nova gihad que està en l’arrel de l’aparició d’Estat Islàmic.


dimarts, 12 de gener del 2016

El fet religiós en la societat democràtica


El fet religiós en la societat democràtica ha estat, des de fa temps, quasi des dels mateixos inicis de la democràcia, una qüestió que ha generat nombroses controvèrsies. Des de sempre han existit dues temptacions associades a la connivència entre el poder i la religió. En un sentit, el poder pretén manipular la religió per assegurar-se el domini social i, en sentit contrari, la religió busca aprofitar-se del poder per aconseguir la seva rellevància en la societat. Per contrarestar aquestes coalicions d’interessos les societats democràtiques, hereves dels principis de la Il·lustració, han desenvolupat el principi de la laïcitat. Principi no entès de la mateixa manera en la cultura política europea continental o en els Estats Units. Si pels europeus la laïcitat és la forma que té l’estat modern per frenar la intromissió de les religions a Nord-Amèrica la laïcitat, secularisme en termes anglosaxons, s’entén com la protecció que adopten les religions per evitar les ingerències de l’estat.

Aquests conceptes tradicionals de laïcitat són bàsicament defensius perquè pretenen evitar les mútues ingerències entre poder i religions. Sense negar-ne la seva utilitat, en els darrers temps s’ha desenvolupat una manera diferent d’entendre la laïcitat. D’això n’ha parlat el pare Abat de Montserrat, Josep Maria Soler, en una conferència al Fòrum Barcelona-Tribuna Catalunya. El pare abat ha presentat la laïcitat com un model social inclusiu que valora el fet religiós com una aportació positiva al procés de realització de les persones, a la promoció dels valors i a la cohesió social.

A partir d’aquesta concepció de la laïcitat la religió, juntament amb altres tradicions culturals i de pensament, dialoguen en l’espai públic a fi de crear el consens ètic de fons de la societat sobre el qual s’articulen els processos democràtics. Des de la trobada dialogal, les tradicions portadores de sentit presents en la societat identifiquen els grans acords que permeten definir els fonaments ètics de les decisions polítiques. És en aquest marc on la tradició catòlica aportarà les seves propostes forjades a partir de la saviesa de vida adquirida com a tradició religiosa. Per això, ha conclòs l’abat Josep M. Soler, “el món de la raó i el món de la fe –el món de la secularitat racional i el món del credo religiós- tenen necessitat l’un de l’altre, i no haurien de tenir por d’entrar en un profund i continu diàleg, pel bé de la nostra civilització

dilluns, 11 de gener del 2016

Religió, política i terrorisme

Els mitjans de comunicació d’Estat Islàmic justifiquen el seu terror indiscriminat en el territori europeu perquè consideren que estan combaten contra els infidels. Per motivar el seu terrorisme addueixen el que diu l’Alcorà en la sura 59 aleia 2 “però els dolents, ells fan pecat i diuen coses molt diferents del que se’ls diu. Farem baixar de dalt del cel pels pecadors un gran dolor, per tota aquesta perversió que ells han fet”. Però aquesta cita està emprada, primer, fora de context i, en segon lloc, es fa una interpretació incorrecta força perversa. El verset està escrit en el context polític de Medina al segle VII quan els musulmans havien expulsat una tribu jueva que havia traït el pacte tribal que els havia unit inicialment amb Muhàmmad. Per això, el sentit del verset no és religiós sinó polític. A més, de les paraules del verset no esmenten cap massacre sinó un retret adreçat al cor dels suposats dolents per haver trencat el pacte.

El mal ús d’aquest verset per l’Estat Islàmic és nou exemple de com aquests musulmans manlleven textos de l’Alcorà i els reinterpreten segons els seus interessos particulars. Alguns analistes qualificant aquest comportament com a depredació ideològica de l’Alcorà. El que és preocupant és que aquesta lectura desviada i depredadora de l’Alcorà no és limita només als muftís de l’Estat Islàmic sinó que està present entre altres jurisconsultors de l’islam d’altres països. Recentment, una cinquantena de lideres religiosos saudites han instrumentalitzat diversos versets alcorànics en el mateix sentit. El seu objectiu és esperonar als musulmans sunnites de Síria a alçar-se en armes contra els russos que han vingut a donar suport a les forces xiïtes sirians, iranians i libaneses que lluiten contra l’Estat Islàmic.


Els ulemes wahabbites radicals afirmen que “conviden als que tinguin mitjans a unir-se a la gihad perquè ha arribat el dia (...) El front creat per Occident i Rússia amb els safàvides (mot emprat designar als iranians) i els nussaurites (terme homònim d’alauita, els xiisme practicat per alguns musulmans sirians) és una veritable guerra contra el poble de la Sunnah (els sunnites), els seus països la seva identitat”. Per justificar la seva autoritat manlleven diversos versets de l’Alcorà que els manipulen a favor de la seva visió sectària. El seu propòsit és situar en l’imaginari dels sunnites les següents idees. En primer lloc, s’introdueix una divisió entre ells i nosaltres (els sunnites). En segon lloc, aquests ells són considerats infidels. Els equiparen a porcs i micos. Un cop aconseguit aquest propòsit el pas següent és procurar legitimar l’ús de violència contra els enemics de l’islam perquè són considerats no humans, són subhumans. Finalment, s’anima als sunnites a aplicar la violència directa contra grups específics: jueus, musulmans impius i els llocs considerats feus de la depravació moral de la societat. L’esforç d’aquesta perversió de la doctrina islàmica és per crear un marc mental en els musulmans que faci que valorin als no musulmans com enemics a abatre. Per justificar aquest relat es fan servir, fins a l’extenuació, cites alcoràniques o hadits de Muhàmmad trets de context i mal interpretats però que, degudament manipulats, serveixen de suport als seus discursos purament ideològics. 

diumenge, 10 de gener del 2016

Col·lapse de la democràcia

Explica Zygmunt Bauman que la crisi actual de la democràcia és el col·lapse de la de la confiança. És totalment cert. Poden fallar les institucions, els medis polítics de la governança i altres recursos articulats per fer un bon govern, però tot això són instruments al servei de la política i com a tals són millorables i intercanviables si cal. Però, el problema no està en aquests recursos, sinó en les capacitats dels polítics. Són les persones les que es haurien d’estar en el centre del procés de renovació política. L’error pot estar en pensar que canviant els instruments hem resolt el problema. 

Entorn als polítics existeixen moltes sospites que afecten la confiança que mereix tot líder. La crítica als polítics es reduïa, en els darrers temps, a condemnar els comportaments que evidenciaven corrupció i mal ús dels fons públics. Com a molt, el desafecta amb alguns dirigents polítics podia atribuir-se a la seva poca capacitat d’empatia o als comportament autoritaris que traspuaven. Però ara la crítica va més enllà d’aquests aspectes morals i senyalen les mateixes capacitats dels polítics. Hi ha la sospita que alguns d’ells no tenen la idoneïtat adequada per atendre els complexes problemes de les societats contemporànies. El col·lapse de la democràcia, afirma Bauman és per incapacitat dels polítics.

dissabte, 9 de gener del 2016

Feblesa dels missatges polítics

Vivim en un país on els fets semblen no tenir massa importància. Davant la tossudesa dels esdeveniments prevalen les idees prefixades, els marcs mentals dominants i els que es volen crear a fi d’influir en els ciutadans. La majoria de polítics, sempre acompanyats d’un ampli estol d’opinadors que els envolten, obligats a parlar contínuament per omplir les innumerables tertúlies dels medis de comunicació, mostren una extraordinària feblesa en el debat de les idees. Molts d’ells es mouen còmodament en el camp titulars breus que repeteixen contínuament. 

 Aquesta realitat de la política és una continua escenificació, fins el punt que es pot defensar una cosa i exactament la contrària al mateix moment sense posar-se vermell. Tot el procés negociador entorn a l’elecció del president de la Generalitat ha estat un bon exemple de tot això. Això ha estat especialment evident en les actituds dels líders de l’oposició a l’independentisme. Repeteixen les mateixes idees com un mantra independentment del que se’ls pregunta. El que pretenen és situar com sigui el seu breu missatge als ciutadans. De tal manera que la seva repetició constant li doni solidesa de veracitat.

divendres, 8 de gener del 2016

El miracle de compartir

Les societats modernes són holístiques, això vol dir que el tot es sempre més que la suma de les parts. Aquest conceptes està molt estès entre els fenòmens socials, per exemple, es diu que les coalicions electorals sempre arrosseguen més vots que si els diferents partits anessin per separat. Això és així. El mateix que passa en diferents àmbits socials també és observable en les relacions socials. Quan les persones decideixen compartir els seus recursos resulta que s’observa un efecte multiplicador. Hi ha més recursos disponibles que la simple suma dels aportats per posar en comú. Sembla un miracle.

Aquesta reflexió més pròpia de les teories de la complexitat i dels caos, té una projecció en l’àmbit de l’experiència cristiana i el creixement personal. Un camí cap a la felicitat és saber compartir les coses des de la generositat. El gest de compartir té l'efecte multiplicatiu. L'egoisme ens tanca i aïlla dels demés. Gràcies a posar les coses a disposició de tots, fins i tot en els moments d'escassetat, tothom se'n beneficia. El relat del miracle de la multiplicació dels pans i els peixos (Mc 6,34-44) és un bona il·lustració de tot això. Jesús es troba amb una gran gentada “i se’n compadí”. Després d’estar una estona instruint-los els seus deixebles s’adonaren que era tard i proposen a Jesús “acomiadeu la gent: que se’n vagin a les cases i als pobles de la rodalia a comprar alguna cosa per menjar”. La resposta de Jesús és que siguin ells qui els donin de menjar. Però els deixebles s’hi neguen “¿voleu que anem a comprar els pans que necessitem per a donar-los menjar? Costarien un dineral”.  Per continuar el relat seguint amb  l’evangelista Mt 14,13-19. Jesús insisteix als deixebles “doneu-los menjar vosaltres mateixos” i aquestes responen “aquí només tenim cinc pans i dos peixos”. Jesús digué “porteu-me’ls aquí”. Després de fer seure la gent a l’herba i Jesús beneir els cinc pans i els dos peixos “partí els pans, els donà als seus deixebles, i ells els donaren a la gent”.

El relat és una metàfora de l’eucaristia, cert. Però també evoca el valor de l’efecte multiplicador del compartir perquè és així com es pot interpretar el que diu Mateu a continuació “tots en van menjar i quedaren saciats. Després van recollir els bocins de pa que havien sobrat i n’ompliren dotze cistelles. Els qui havien menjat eren uns cinc mil homes, sense comptar dones ni criatures. El miracle d’aquest relat és que quan les persones comparteixen no hi ha escassetat, al contrari.

dijous, 7 de gener del 2016

L’empantanegament de la política

Mentre una part del país està pendent del que decideixen uns polítics en relació a la presidència de la Generalitat, una altra part segueix treballant per que no s’aturin les industries, en els camps es vetlla pels primers brots, les xarxes dels pescadors s’alcen a trenc d’alba i les empreses de serveis procuren fer la seva feina i aportar riquesa. El país segueix treballant mentre la classe política, junt amb els opinadors mediàtics que els envolten com eixam àvid de notícies, confabulen el futur polític. En paral·lel és percep desencís, sorpresa, autonomia i perplexitat. No havia detectat tan desinterès i cansament de la política en els meus amics com aquests dies. Consideren que la política està fallant en allò que sembla essencial: el consens i l’acord. L’anònima societat catalana, però que té noms i cognoms individuals, que en un moment generà il·lusió creant un projecte col·lectiu de camí cap la independència no es mereix la dilatància d’alguns polítics i l’ofec que altres fan al procés de sobirania. No és pot avançar amb exclusions. L’ofici de polític avui està creant desconcert en els ciutadans. La ciutadania la impressió de que alguns polítics no diuen en públic el que pensen, altres no pensen el que diuen i en altres moments alguns governants es perden en moviments tacticistes, practiquen la filigrana dels esgrimistes a veure quin profit en poden treure. 

 La regeneració de la política també haurà de canviar aquests comportaments que reflecteixen una manera d’entendre i fer la política en el segle XXI. Hi ha moments que la política es mou en codis propis del segle XIX. No per cridar més, anar vestit de manera inconformista o lluir samarretes amb ocurrents inscripcions els polítics són portadors d’una nova manera de fer política i, sobretot, generen unes propostes que aportin confiança. Tinc la impressió de que les institucions polítiques estan presoneres d’una comprensió arcaica de la política que es manifesta en els relats, en les actuacions i en les formes de molts polítics. Al final, dóna la impressió que alguns polítics, en lloc de preguntar-se si el que fan és útil per la defensa dels interessos dels ciutadans, les seves preocupacions es centren en la defensa de la seva sort personal perquè el seu interès està en defensar la seva supervivència dins del complex sistema polític. La regeneració política exigeix revisar aquesta manera de comprendre la governança del sistema polític. La crisi institucional oberta a partir del 27S hauria de servir perquè la societat catalana s’adonés que, a més del camí cap a la independència, hem de posar-nos d’acord en incorporar a l’agenda del bon govern la necessitat d’una nova política. No es pot posar el vi nou del sobiranisme en els bots vells de la política tradicional.

dimecres, 6 de gener del 2016

L’estel de Natzaret

La homilia que el papa Francesc ha fet en ocasió de la festivitat de l'Epifania ha inspirat aquest petit apunt. Francesc ha dit que la missió de l'Església és la d'anunciar l'Evangeli i il·luminar la vida de totes les persones. D’acord amb el sentit de la festivitat el papa ha convidat als cristians a seguir la llum que condueix a Jesús tal com feren els Reis Mags en el seu temps. La reflexió es invitació als cristians a sortir de nosaltres mateixos per anar a l'encontre de Jesús, la llum que brilla en la fosca i il·lumina les vides. 

L'estel que guia als Reis Mags és una llum que porta a la veritable llum: el Crist. Per això, el papa Francesc a dit que "la missió de l'Església és la d'anunciar l'Evangeli i il·luminar la vida de totes les persones”. El papa ha convidat a seguir la llum que condueix a Jesús tal com feren els Reis Mags en el seu temps. La reflexió de Francesc convida als cristians a sortir de nosaltres mateixos per anar a l'encontre de Jesús, la llum que brilla en la fosca i il·lumina les nostres vides. 

 Contemplant el relat des Reis Mags ens descobrim a nosaltres mateixos en el nostre itinerari cercant la veritat, allò que és verdader perquè dóna sentit i omple la nostra vida. L'estel de Natzaret ens guia i ens permet descobrir a Jesús. L'encontre amb Jesús ha de canviar i transformar les nostres vides. De la mateixa manera que l'estel de Natzaret modificà la vida d'uns savis que després d'estudiar els estels del cel confiaren en la senyal especial d'un estel que els convidava a posar-se en camí per anar a l'encontre de Jesús. Així hem de fer nosaltres. Hem de saber prestar atenció a la veu que des del nostre interior ens permet descobrir els estels de Natzaret que de tant en tant il·luminen el cel.

dimarts, 5 de gener del 2016

Cebrià Pifarré, una mirada plena de fe

Avui ha mort el pare Cebrià M. Pifarré, monjo de Santa Maria de Montserrat. Un altre company de cor l’ha definit magníficament: va saber unir afecte, senzillesa i saviesa. Comparteixo aquestes paraules. És el record que tinc del pare Cebrià. El coneixia des de feia molts anys. Sempre vaig experimentar l’acolliment càlid que em dispensà en tot moment. La seva cordialitat facilitava l’acompanyat dels seus consells. Parlava de manera dolça i les seves paraules descansaven en la força d’una mirada aparentment ingènua. La seva saviesa provenia de la seva peculiar reflexió sobre la vida que ell sabia conduir cap la cura de les ànimes. Era partidari de la llum, la raó, la ciència, la cultura i la bellesa, les quals creia que guanyarien sempre a la intolerància, l'obscurantisme, l'integrisme, el fanatisme i la lletjor.

A part de nombrosos articles i estudis de litúrgia i d’espiritualitat monàstica, serà recordat per la seva erudita obra Literatura cristiana antiga entorn als Pares de l'Església. És un llibre extraordinari, útil i pràctic perquè ajuda al lector a comprendre el món de la literatura cristiana antiga, grega i llatina dels anomenats Pares de l’Església. L’encert d’aquesta del pare Cebrià fou complementar cada capítol amb una sèrie de comentaris de caire històric, teològic, espiritual i litúrgic que conviden al lector a aprofundir els temes i fer un treball de reflexió personal. També conté una precisa antologia de textos que, com escriví l’autor amb la seva fina sorna, no pretén ser un zàping literari sinó una proposta de lectura atenta.

El pare Cebrià fou un monjo referent per moltes persones tant a dins com a fora del monestir de Santa Maria de Montserrat. Les seves homilies convidaven constantment a repensar la fe de forma natural i amb total llibertat. El seus comentaries, les seves observacions i les seves meditacions reconfortaven l’esperit i aporten la intel·ligència necessària per comprendre els nostres temps i arrelar l’experiència creient al context del nostre temps. El pare Cebrià llegia la vida amb els ulls del cor gràcies a una experiència de fe fonamentada en la comunió dels pobres de Regne de Déu. N’estava convençut que aquesta era la base de fe i així ho transmetia de manera sincera i amigable. Descansa en pau Cebrià. Que Déu l’aculli entre els Sants; que la teva pau ens il·lumini i que des del cel el teu amor ens acompanyi.

dilluns, 4 de gener del 2016

Ulls del cor

He començat el primer dia laborable de l'any agafant un text de sant Pau i l’he convertit en pregària personal. Reconec que la idea no ha estat meva, ahir ho suggerí mossèn Francesc Romeu en la missa de Santa Maria del Taulat del Poblenou de Barcelona. Les paraules de l’apòstol són directes, clares i, sobretot, il·luminen el sentit de la vida dels cristians.


Demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós, que us concedeixi el do espiritual de comprendre la seva revelació, perquè el conegueu de veritat. Li demano que il·lumini els ulls del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l’heretat que ell ens dóna entre els sants” (Ef 1,17-18). Paraules sàvies que aporten enteniment pels cristians a fi de saber allò que és important. La comprensió no és només un exercici de la raó, sinó l’obertura del cor a unes realitats diferents. Els ulls del cor són els que permeten, des de la més pregona intimitat, descobrir en què hem d’esperar com a font de les nostres riqueses. 

diumenge, 3 de gener del 2016

L’ombra del 27S és allargada

El no de la CUP a la investidura d’Artur Mas com a president de la Generalitat, per més previsible que fos, no ha deixat de ser una galleda d’aigua freda a l’esperança de molts catalans. Després de perdre el temps inútilment durant tres mesos, la lògica interna de la CUP no ha fet possible cap acord amb JxSí en relació al candidat que aquests havien proposat a la presidència de la Generalitat. Els cupaires han enredat a bona part dels seus votants, a una part de la seva militància i a molts catalans que en haviem convençut de la seva sinceritat quan repetien insistentment “abans del qui, cal acordar el què i el com”. Quan ha arribat el moment de la veritat, el que s’ha debatut ha estat exclusivament el qui, no s’ha entrat a valorar si el què i el com proposat per JxSí permetien tenir una consideració diferent que permetés revisar la reiterada negativa a Mas. Res. La CUP han estat un trilers de la política catalana.

Mas era l’objectiu a abatre. En això han coincidit els anti-sistema de la CUP amb tots els contraris al procés independentista català, especialment els que estan al poder a Madrid. Artur Mas era l’obstacle a batre, fos com fos. Fe de Déu que s’hi han esmerçat. Per això els cupaires han posat en marxa la seva peculiar comprensió de la política que, permeteu-me afirmar, ha anul·lat el que es fonamenta la comprensió tradicional de la política catalana: el pacte. Una part de la CUP està instal·lada en la seva postura metodològica de negar-ho tot, oposar-se a qualsevol acord i vindicar una comprensió de la política basada en l’assemblea. Democràcia directa i visió segmentada de la política.  Són de l’escola de l’extrema esquerra tradicional, del segles passats que s’animen quan sota la idea de que quan més flagrants siguin les contradiccions més aviat vindrà la revolució messiànica. Aquella que mai arriba i que només l’entenen ells. Aquesta és la lògica que s’ha imposat davant d’un altre sector de la CUP més proper a l’entesa o al pacte. Els cupaires hauran de resoldre aquesta contradicció. Hauran d’administrar millor la seva coherència política i la seva relació amb les institucions.

Però l’atzucac d’aquests moment no és del tot imputable a la CUP. Per part de JxSí hi hagut una lectura equivocada dels resultats del 27S. L’optimisme sobre el 48% de vots favorables a la independència, o el 39,59% de JxSí, ha estat voluntarista i edificada sobre una realitat inexistent, imaginada però negada pels resultats. Des d’aquesta comprensió errada del moment polític es dissenyà una estratègia que situava a la CUP com els principals socis d’un acord polític. Només així s’entén l’absurd document aprovat en el Parlament entre la CUP i JuntsxSí que era un enorme despropòsit. A partir d’aquesta comprensió ideal d’una realitat s’han anat prenent decisions que tancaven les possibilitats de trobar altres camins a fi d’ampliar la base social de l’independentisme. A la llum dels resultats del 27S s’urgia una reflexió que no s’ha fet i, a partir d’ella construir una nova estratègia. Les preses s’han imposat a la tossudesa dels resultats electorals i novament s’ha actuat com si les “coses fossin d’una manera” que la realitat negava. I així ens ha anat.

dissabte, 2 de gener del 2016

Piular

Les tensions polítiques dels darrers dies a Catalunya han propiciat l’aparició d’alguns debats en les xarxes socials reduïts al poc que poden aportar 140 caràcters. La gran paradoxa de tot això és com la gran complexitat dels temes es camuflen en molt poques paraules, sense sintaxi i acrònims de difícil comprensió. Junt amb l’empobriment del llenguatge les idees esdevenen pamflets destinades a l’agitació i propaganda. 

 L’únic recurs per enfilar un debat seriós es fer múltiples i interminables piulades més pesades que aclaridores. De tant en tant, es possible albirar, en algun fil de debat, idees interessants però ràpidament queden tapades per noves piulades més insulses que provocadores de discussió. És una llàstima, perquè la política no pot fer-se a través de poques paraules sinó de relats ben travats que estimulin l’emergència d’idees i propostes.

divendres, 1 de gener del 2016

Bon any nou 2016

Comença 2016. Bon any nou i un desig que tot l’any estigui ple de vida, de salut, de solidaritat i amor. Per ajudar a entendre millor l’ofici de vida reprodueixo una reflexió que ha circulat per les xarxes socials i que ens pot ajudar durant aquest nou any. Com que m'ha encantat aquest missatge, i probablement és un dels que llegiré mes d'una ocasió i decidit compartir-lo amb els meus amics. 

Sempre positiu! Mai negatiu! Les voltes de la vida.

 El fill que sovint no neteja la seva habitacio i es passa el temps veient la tele, significa que... Esta a casa!

El desordre que tinc que netejar despres d'una festa, significa que... Vam estar envoltats de familiars o amics!

Les robes que estan apretades, signifiquen que... Tinc prou per menjar!

El treball que tinc al netejar la casa, significa que... Tinc una casa!

Les queixes que escolto sobre el govern, signifiquen que... Tinc llibertat d'expressio!

No trobo aparcament, significa que... Tinc cotxe!

Els sorolls de la ciutat, signifiquen que... Puc sentir!

El cansament al final del dia, significa que... Puc treballar!

El despertador que em despierta tots els matins, significa que... Estic viu/viva!

Finalment, els missatges que rebo, significa que... Tinc amics pensant en mi!

Quan pensis que la vida et va malament... llegeix una altra vegada aquest missatge

Bon any nou