dimecres, 31 de juliol del 2019

Bones vacances


Ha arribat el dia d’aturar momentàniament el blog per ser temps de vacances. Espero que els meus amics del blog puguin fruir d’aquest temps de descans i aprofitin el temps per alimentar també l’esperit. Aprofitem l’estiu per llegir i conrear l’esperit. El temps d’estiu és un bona ocasió per gaudir del silenci, del repòs dels tràfecs de la vida quotidiana i emprendre el camí dels itineraris interiors.

Les meves recomanacions pel temps de vacances poden anar contracorrent, ho sé, però són sinceres i sentides. Els dies de vacances són una bona ocasió per les converses reposades, quasi bé destil·lades d’atenció pel que diuen els demés. No calen converses transcendents, però sí plenes d’humanitat. També és el moment de gaudir de les ombres d’oreig mentre el sol crema despietadament. No sóc partidari d’anar amunt i avall, tastant d’aquí i d’allà, m’apunto al dolce far niente contemplatiu i introvertit. El meu retorn serà el primer dia de setembre

dimarts, 30 de juliol del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines

La recreació és un moment fort en la vida de comunitat, i jo no m’atreviria a valorar-lo menys que la pregària comunitària o que els àpats fraterns, que són els altres dos grans moments en què, segons sant Benet, s’expressa i es verifica la fraternitat monàstica. Segurament sant Benet tractaria els monjos que es dispensen de la recreació comunitària amb la mateixa severitat amb què tracta els qui fan tard al refetor “ (cf. RB 43, 15). Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

“Demaneu i us donaran; busqueu i trobareu; truqueu i se us obrirà” Lc 11:9

“En la concepció més original del monaquisme, el monjo és un asceta, un que lluita amb esforç per treballar-se espiritualment. O, per dir-ho d’una manera millor, més adequada a la visió cristiana de la vida espiritual, el monjo estima tant Déu, que vol fer vida la seva Paraula per reproduir en ell la imatge de Jesucrist i per això es treballa” P. Abat Josep M. Soler, 6 agost 2013.

dilluns, 29 de juliol del 2019

La cruïlla independentista

És ben cert que un dels objectius de la política és facilitar que succeeixin diversos esdeveniments a fi que al final de tot puguin aconseguir-se les finalitats proposades. Tot això comporta un treball pacient de moviments estratègics orientats a l’assoliment de les finalitats proposades. És evident que cada partit divergirà en aquest exercici estratègic, doncs cadascú persegueix unes finalitats diferents. Això ha quedat molt clar en el darrer debat d’investidura. Mentre uns partits consideraven que la formació del govern de Pedro Sánchez els hi anava prou pels seus interessos estratègics, altres pensaven tot el contrari. A més, en el bàndol d’aquests darrers, es produïa una estranya confluència d’actituds polítiques que, tot i coincidir amb el mateix sentit de vot, uns perseguien l’objectiu estratègic de situar l’Estat en un punt de bloqueig i altres, el seu sentit del seu vot era purament tàctic per tal de desgastar al PSOE.

Els partits independentistes tenen visions estratègiques profundament distanciades. Si bé l’objectiu final és la independència de Catalunya, les estratègies adoptades es semblen com un ou a una castanya. Mentre ERC aposta per facilitar la governabilitat de l’Estat convençuts que un govern del PSOE permetrà situar el problema català a l’agenda política governamental, JxCat ha decidit aguditzar el conflicte amb l’Estat a fi de forçar al màxim les seves contradiccions i, en la mesura del possible, bloquejar l’acció de govern. En aquest cas, la negociació política al conflicte català vindria imposada des de fora de l’Estat per les autoritats internacionals a fi de trobar una sortida a la situació. 

Els dos camins estratègics són legítims; el que cal es veure quina és l’estratègia que avalen els ciutadans de Catalunya. El que és evident és que els governants de Catalunya no poden optar per una estratègia o altre al marge de la comprensió dels ciutadans. Només unes eleccions, on es confrontin les dues estratègies permetran saber quin és el camí que cal seguir. Els processos electorals aporten legitimitat alhora de prendre decisions polítiques. En qualsevol cas, algunes organitzacions de la societat civil poden manifestar les seves opinions, però la confrontació ha de situar-se en l’àmbit d’aquelles formacions que han d’esdevenir interlocutores amb l’Estat per resoldre el conflicte català. Un cop feta l’elecció de l’estratègia, les forces polítiques independentistes, així com les organitzacions de la societat civil alineades amb l’independentisme, han d’establir una unitat d’acció entorn amb l’opció referendada popularment i han de treballar plegats en aquesta direcció.

diumenge, 28 de juliol del 2019

Saber consolar


Fa poc vaig veure una noia plorar profundament desconsolada i un noi que l'acompanyava l'intentava consolar. Li oferia la seva espatlla on descansar i apaivagar el seu desconsol. El gest era bonic, el noi acollia el sofriment intens d'aquella noia. La noia tenia sort. Al veure-ho m’he preguntat: sé consolar? ens sabem consolar?

En Siddhartha Gautama, conegut també com a Buda, proposà un camí per estalviar el dolor. Volia evitar el sofriment de les persones. La seva proposta era un camí. El budisme ha anat proposant diverses estratègies per ser feliços. Són propostes suggestives, tot i que es formulen en uns paràmetres culturals molt diferents dels nostres. Per això cal escoltar-les i acollir-les amb atenció i interès.

Els cristians tenim també els nostres camins per consolar, alguns potser més decantats a accentuar els aspectes escatològics. Això els fa menys preocupats en remarcar que també són camins vàlids per transmetre la pau interior ara i aquí. Pregar amb els salms és la descoberta de la felicitat que brolla del fet de creure. Sovint es parla de festa, dansa i musica associats a la confiança en l'amor protector de Deu. El camí de la felicitat que prediquem els cristians es l'amor els demés. En el lliurament sense límits als demés els humans descobrim el sentit de Deu i el nostre propi sentit. Per això el cristianisme ens ensenya a acollir el sofriment dels altres. Som cristians en la mida que sabem ser compassius. Compartir la passió que esta passant qualsevol persona per tal de poder-li oferir l'ajut humà.

Però, a l'actitud d'acolliment li segueix una resposta eficaç: donar consol. Però em dóna la impressió que moltes persones no estem massa preparades per fer-ho. Improvisem i fem allò que la intuïció ens guia. Per què no se’ns ensenya a viure en totes les seves dimensions? Hi ha persones que afirmen que a les escoles s'ensenya i a casa s'educa. Tant de bo. Però massa sovint ens trobem desarmats davant del sofriment. On hem d'aprendre a consolar?



dissabte, 27 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les persones creients hem de testimoniar unes actituds transformadores de les relacions humanes. Cada dia tenim l’oportunitat de viure de manera diferent i mostrar la nostra capacitat d’estimar a través de estar atents a les altres persones, servint-los en tot allò que faci falta. “Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau” (Mt 20,25-27)

Tot sovint escoltem paraules assenyades, però no fructifiquen en el nostre cor. Anem massa  atabalats per aturar-nos i meditar el que hem sentit. El soroll del nostre entorn pot impedir que entenguem el que hem escoltat. Molt probablement necessitem dedicar-hi temps, perseverança i paciència per madurar el que sentim. “El de la llavor sembrada enmig dels cards és el qui escolta la paraula, però les preocupacions d'aquest món i la seducció de les riqueses arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit” (Mt 13,22)

divendres, 26 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


No sempre entenem des del cor les coses que ens passen. Necessitem temps per meditar-les i comprendre-les. Fins i tot, hi ha situacions que cal l’ajuda d’algú per  comprendre el sentit del que ens està passant. Quan ho comprenem tot pren un sentit nou i el nostre esperit es reconforta.

Jo us contemplava al vostre santuari
quan us veia gloriós i poderós.
L’amor que em teniu val més que la vida;
per això els  meus llavis us lloaran.
Salm 62

Hem de ser persones bones i fer el bé. Hem de ser constructors de justícia i testimonis de la pau. Hem d’estimar en tot moment i ser constructors de pau. Els nostres fruits, són les obres que fem i la saba que necessitem per donar els fruits provés de la vida interior. “Manteniu-vos en l’amor que us tinc, diu el Senyor, qui està en mi i jo en ell dona molt de fruit” (Jn 15,9b,5b)

Cal ser més pacients del que habitualment acostumen ser. La impaciència ens esborra sovint l’enteniment. Hem de saber practicar la perseverança com a virtut que ens permet tenir la persistència per aconseguir en alguna cosa empresa. L’esforç continuat dóna els seus fruits. Feliços els qui amb cor bo i dòcil guarden la paraula de Déu i donen fruit amb perseverança (Lc 8,15)

dijous, 25 de juliol del 2019

Fracàs de la política

La investidura fallida de Pedro Sánchez és, ras i curt, un fracàs de la política. Al marge dels diferents graus de responsabilitat, molt especialment de les persones que han dirigit aquesta negociació, hem assistit des de la primera fila de la història, al fracàs de la utilitat de la política. Perquè la política ha fracassat en allò que forma part de la seva essència: trobar punts d’acord entre diferents a fi de resoldre els problemes dels ciutadans. Alguns responsables polítics han oblidat que els processos electorals serveixen per establir les preferències de la ciutadania. Si aquesta considera que cal atorgar molta confiança en una força política vota massivament a fi d’atorgar la majoria absoluta. Però, si no és així, això es tradueix amb un joc de majories i minories que, combinades, permet construir la base de la governabilitat. En les darreres eleccions el mandat ciutadà era que els dirigents polítics s’havien de posar d’acord per governar Espanya, però la realitat ha demostrat que han estat incapaços de fer-ho. Per això és normal que una part important dels ciutadans estiguin enfadats, molt enfadats, per aquesta situació. Els professionals de la política no ha sabut fer bé la seva feina.

Tal com ha anat la negociació de la formació de govern és evident que els negociadors dels pactes han fracassat. Cada una de les parts acusa a l’altra d’haver torpedinar la negociació. Els ciutadans no tenim més informació que les paraules dites en el Congrés de diputats i a través d’elles ens hem de fer la composició de la situació. I, certament, en lloc de treure’n alguna conclusió per entendre el que ha passat, tot esdevé molt enrevessat i ple de clarobscurs. Hi ha hagut una mala negociació de l’acord de govern. Les simpaties i antipaties personals s’han barrejat amb la manca d’un programa de govern de coalició. Algun diputat ha expressat, sense immutar-se, que la nova manera de negociar avui és posar-se d’acord abans en la voluntat de que es vol governar junts i després des del possessió del govern, ja es discutirà el programa. Em sona una versió moderna del “trágala” on es busca el xec en blanc i després Déu dirà. Ho trobo una obscenitat política. L’essència de tot pacte és l’acord sobre el programa, no els acords per repartir-se les quotes de poder el poder i altres vicissituds del govern.


Al final d’aquest túnel de la incomprensió política pot sorgir un salvapàtries que proposi superar el sistema actual de partits per inoperant. Per regla general, aquests salvadors són populistes, autoritaris i antidemocràtics. Només cal mirar a l’horitzó per adonar-nos que en el nostre entorn comencen haver-hi uns quants. Lamentablement, avui, els grans partits d’Espanya han facilitat, uns per les seves dificultats d’enteniment i algun altre per un ús d’un llenguatge ofensiu i xavacà,  donar un pas més pel aplanar el camí dels nous populismes antidemocràtics. El temps ho dirà. Per sort de la política, el debat d’investidura ha servit per adonar-nos que en l’horitzó polític espanyols s’ha enriquit amb polítics que han sabut, des del faristol del Congrés de Diputats, dignificar el sentit de la política i han sabut estar a l’alçada de les circumstàncies del moment. Algunes intervencions, totes dels grups polítics considerats minoritaris, però imprescindibles per fer donar majories de govern, han demostrat que tenen ofici i sentit d’estat. Les seves assenyades paraules han servit per recordar-nos que la política és molt més que el regat curt permanent o el bloqueig de les institucions en espera d’un futur millor. Pot ser haurien de ser aquests polítics els que, de forma consensuada, establissin les condiciones per retornar al setembre el sentit de la política al Parlament espanyol i intentar tornar a aprovar de nou l’examen. Del contrari, al setembre la política tornarà a suspendre i el futur serà més preocupant.

dimecres, 24 de juliol del 2019

Governar en coalició


Costa molt posar-se d’acord per governar en coalició a Espanya. Sorprèn que sigui tan difícil. Fa anys vaig organitzar una sèrie d’activitats formatives per constituir governs de coalició en l’àmbit municipal. Recordo que es donaven algunes recomanacions que varen funcionar en tots els casos. Per exemple, es deia que s’havien de pactar els acords, decidir en quins punts els membres de la coalició podien discrepar i com s’havia de manifestar la discrepància. També es recomanà un sistema relativament simple per organitzar el govern de coalició: els diferents percentatges electorals de les forces col·ligades havien de fer-se servir per establir el pressupost de l’ajuntament que havien de gestionar els diferents partits de la coalició. Eren faves contades. Un cop decidides aquestes qüestions la resta per vestir l’acord de coalició era senzill.

En tots aquests ajuntaments que volien fer un govern de coalició hi havia una característica compartida: la sinceritat, la lleialtat, la voluntat de pactar, empatia entre els polítics i respecte mutu. Cap d’aquestes actituds les veig avui en les negociacions per fer el govern de coalició entre el PSOE i Unidas-Podemos. Penso que l’actitud del PSOE durant aquests dies és un fre per fer aquest pacte amable entre diferents que volen governar junts. Dóna la impressió que per part del PSOE no hi ha cap voluntat política de fer un govern de coalició i sí d’anar a unes noves eleccions especulant millorar els seus resultats electorals. Aquesta actitud del PSOE està entristint a molts militants socialistes que veien en aquest acord amb Unidas-Podemos l’oportunitat de fer un govern d’esquerres sòlid a l’Estat. Si al final no es pot fer aquest govern, el desengany serà molt gran.

dimarts, 23 de juliol del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines

“D’aquesta exhortació quaresmal se’n desprèn que els monjos disposen tal vegada d’algun moment en el qual els és permès de parlar i, fins i tot, de bromejar, activitats que, durant la Quaresma, convé moderar amb vista a potenciar aquest altre goig espiritual més profund que prepara a la celebració del sagrament pasqual. Un dels instruments de l’art espiritual diu així també: «Risum multum aut excussum non amare» (RB 4, 54). El monjo benedictí, sense apartar-se mai de la moderació i de la gravetat, disposaria, doncs, d’uns espais i d’uns moments per a l’efusió espontània, per a l’entreteniment sa i beneficiós, tal com llegim en el bonic apotegma de sant Antoni del desert. També com ell, Benet deuria mostrar-se condescendent envers els germans amb vista a llur distensió espiritual, amb vista al goig i a la pau dels cors.” Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

“Marta, Marta, et preocupes i et neguiteges per preparar moltes coses, i només poques són necessàries o una de sola. Maria ha escollit la bona porció, que no li serà pas presa”. (Lc 10:41-42)

“Reunits, doncs, tots alhora, que diguin les completes, i, en sortir-ne, que no es permeti a ningú de tornar a dir res” Del capítol quaranta-dos de la Regla de Sant Benet, «Que ningú no parli després de completes»

“De vegades voldríem un camí fàcil, o un camí que demanés només el grau d’abnegació que nosaltres estem disposats viure; el nostre moment cultural ho afavoreix amb la recerca de satisfaccions i de felicitat a baix cost. En canvi, el camí evangèlic és el de participar “dels sofriments del Crist amb la paciència” (RB Pròleg, 50).” P. Abat Josep M. Soler, 13 març 2010

dilluns, 22 de juliol del 2019

Equitat i justícia

L'equitat també es projecta sobre la justícia, doncs el dilema no se situa tant entre igualtat i justícia, sinó entre justícia i equitat. L'exercici de la justícia està estretament vinculat amb l'equitat. Crec sincerament que el concepte de justícia distributiva s'aproxima més al concepte d'equitat. La moderna concepció de justícia va estretament unida al principi de justícia social. Aquesta justícia reivindica, per sobre de tot, una més justa distribució. Al voltant de la justícia distributiva s'han desenvolupat dues actituds que durant molt de temps han estat enfrontades i abismalment distanciades. Per les corrents més propers al liberalisme la justícia distributiva consisteix a donar a cadascun d'acord amb els seus mèrits; en l'altre extrem se situarien els partidaris d'una justícia redistributiva segons la qual: a cadascú segons les seves necessitats. Ara, després d'haver comprovat els fracassos causats pel darwinisme social, aplicació extrema de la primera actitud, i la incapacitat dels diversos models del socialisme real, pretesa realització històrica de la segona actitud, seria aconsellable progressar cap a un intent de síntesi que permetés conjuminar el mèrit (construït sobre la competitivitat, l'esforç personal, l'ambició) amb l'atenció a les necessitats personals a través de la solidaritat i una orientació preferent cap a la igualtat.


L'extensió equitativa de la llibertat i la justícia comporta que els sistemes jurídics i culturals estiguin presidits pel sentit de la justícia distributiva. Un tema recurrent en aquesta trobada amb els liberalismes ha estat el paper de l'Estat. Aquest, mitjançant una pràctica redistributiva, ha de procurar que els béns socials no quedin a mercè exclusiva de la lògica del mercat. Aquesta apreciació considera les estructures estatals com a operants a favor de la justícia, de tal manera que una política solidària no pot existir sense el compromís de l'Estat. Però ara comencem a descobrir que això, encara que sigui necessari no és suficient per atendre la complexitat de les societats modernes. Doncs en aquestes han aparegut nombrosos conflictes que no són explicables ni es poden solucionar per una millora continuada dels mecanismes distributius de la riquesa. Aquests problemes nous, inèdits en els debats vells amb el liberalisme, exigeixen nous escenaris per prosseguir el diàleg a fi d’ajustar el mercat i els seus aspectes col·laterals.

diumenge, 21 de juliol del 2019

La diversitat cultural i religiosa, un valor democràtic


La diversitat cultural i el pluralisme religiós són incontestables en el món d'avui. És una situació nova, per la seva intensitat en els països occidentals; però també és cada cop més real en molts països de l’orient. La mateixa realitat, la diversitat, es viu en diferents contextos polítics, socials i culturals. La manera com s’aborda aquesta qüestió defineix la qualitat de la democràcia d’un país i és signe de la maduresa de la societat. La correcta gestió de la diversitat cultural i religiosa és important per les següents raons:

Primera, la bona gestió de la diversitat religiosa i cultural afecta la convivència ciutadana. El que és rellevant ara, no és quina creença té més part de la veritat o la raó, sinó de quina manera les religions contribueixen a que les persones puguin viure juntes, conviure, en pau i harmonia respectant aquesta diversitat.

La segona consideració està relacionada amb la defensa dels drets democràtics bàsics i els drets humans fonamentals. La forta irrupció de la diversitat culturals i religiosa en les societats contemporànies ha servit per situar la defensa de la llibertat religiosa en el centre del debat polític. Situació de la qual havia estat marginat durant els passats anys sota la força d’un laïcisme estatista. A més, la diversitat o les diferències són també uns valors que enriqueixen la societat.

Hi ha una tercer factor relacionat amb el reconeixement de la diversitat cultural i religiosa: el valor de la llibertat individual. Les societats modernes han atorgat a les persones la condició de ciutadans lliures amb els drets i deures. Això vol dir que, per damunt de les pressions col·lectives originades per la ètnia, tribu o situació social, hi ha l’individu lliure que, en exercici d’aquesta llibertat, escull quina religió té al marge de les imposicions col·lectives. Per això és important que la normativa constitucional reconegui el dret fonamental de les persones a la llibertat religiosa.

dissabte, 20 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Per sort, el seguiment de la causa de Jesús no comporta el compliment exhaustiu de preceptes sense sentit. Només hem de seguir el mandat d’estimar als altres sense oblidar que també ens hem d’estimar a nosaltres mateixos. No pot haver-hi cap imposició que anul·li el mandat de l’amor. “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar. Accepteu el meu jou i feu-vos deixebles meus, que sóc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs, perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera” (Mt  11,28-30).

Importa més l’esperit i l’amor que posem en cada gest de la nostra vida  l’observança escrupolosa de qualsevol precepte. Si la norma és l’única referència de la nostra vida, viurem ofegant l’esperit d’amor que brolla del cor. Viure obsessionats per l’acompliment del precepte anul·la la capacitat de compassió i misericòrdia, valors que ens humanitzen i donen rostre a l’amor. “Doncs jo us dic que aquí hi ha alguna cosa més gran que el temple. Si haguéssiu entès què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis , no hauríeu condemnat uns homes que no tenen culpa” (Mt 12,6-7)

divendres, 19 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Si volem transmetre als altres les nostres creences ho hem de fer a través de la discreció i de les accions. Convencem més per les obres que per les paraules. Si som coherents, donarem un bon testimoni dels principis que sostenen la nostra vida. Més d’un cop, les nostres creences poden suposar un trencament amb persones que estimem. “Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà” (Mt 10,39)

La cultura popular ens diu que no hi pitjor sord que el qui no vol escoltar. Així és. Tenim davant nostre nombroses manifestacions que ens parlen de que cal canviar d’actitud, que hem de fer les coses d’una altra manera i no hi fem cas. Estem obstinadament tancats en nosaltres mateixos creient-nos forts i sense necessitat de Déu. “No enduriu els vostres cors, escolteu la veu de Déu” (Salm 94)

La saviesa no depèn de la raó de les persones. Els savis no són qui podem identificar com a persones llestes i intel·ligents perquè tenen una raó privilegiada. Els realment savis són aquells que fonamenten la seva saviesa en la senzillesa de l’esperit. La saviesa és una lucidesa que neix del cor i ens ajuda a comprendre el sentit de la vida. “Has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos” (Mt 11,25)

dijous, 18 de juliol del 2019

Temps per la política


A començament de mes vaig comentar que al posar-se el rellotge en marxa pel debat d’investidura el descompte de temps restaria crèdit a la polític. Efectivament això és el que està passant. La manca de cultura de coalició per pactar els governs de l’Estat explica l’esperpèntica negociació que s’està fent per aconseguir una majoria parlamentaria suficient per l’elecció de Pedro Sánchez. Un “trágala” no pot ser mai un estil de negociació que porti a bon port. Els manuals de negociació parlen de l’estil “win-win” fórmula que permet als tots negociadors poder explicar als seus que han guanyat. Tota negociació per arribar un acord comporta la pèrdua per totes les parts, la recerca de punts d’encontre i el pacte dels desacords. Mai una negociació pot pretendre la destrucció de l’altre o la seva anul·lació política. La humiliació d’una de les parts no pot formar part de la voluntat dels negociadors.

Lamentablement els ciutadans estem assistint a un sainet polític enlloc d’un procés madur de negociació. L’espectacle dels darrers dies dificulta molt la viabilitat d’un possible govern PSOE-Unidas Podemos. Sembla que hi hagi la voluntat d’anar a una investidura fallida i deixar que el temps porti inexorablement a unes noves eleccions generals. Dóna la impressió que els estrategues, amb els càlculs demoscòpics trobin bé aquest escenari perquè en un futur proper puguin aparèixer alguns actors polítics nous a l’esquerra que, ampliant encara més els bons resultats del PSOE, restin vots Unidas Podemos. Aquesta operació maquiavèl·lica té un risc molt evident, les dretes, que ara han perdut la majoria en el Senat per estar desunides, puguin crear candidatures unitàries en determinades províncies d’Espanya per recuperar la majoria en la cambra alta. Si això passes, no crec que es pogués governar massa còmodament en les Corts pel permanent condicionament del Senat.

Cal que les forces polítiques que poden ser necessàries per fer ara a Pedro Sánchez president de govern tinguin una estratègia comuna, estableixen uns punts comuns programàtics comuns i s’asseguin a negociar la investidura amb els socialistes. És el moment de la política, no del “postureo” o actituds numantines de resistències o enfrontaments agradables a una part del món independentistes, però estèrils per transformar la realitat de Catalunya. Continuo insistint que és necessari aquest pacte entre els possibles socis per votar favorablement o abstenir-se en la votació d’investidura de Pedro Sánchez. No crec que el vot negatiu porti en lloc, llevat d’un alleugeriment de l’estómac. L’independentisme català ha de prendre la iniciativa política i procurar incidir crear les millors condicions possibles a les seves aspiracions.

dimecres, 17 de juliol del 2019

Els banys musulmans


El bany és molt notori en la cultura àrab i el mateix passa entre els musulmans. Algunes ciutats i pobles de Catalunya tenen vestigis d’importants banys àrabs del passat. Els musulmans, abans de pregar, efectuen unes preceptives ablucions purificadores. Actualment, en moltes ciutats àrabs hi ha espais específics destinats al bany social, són els anomenats hammams. Són indrets en els quals les persones es relacionen, conversen i escolten històries o fan negocis. El bany en la cultura àrab és cultural, cultual i relacional.

Aquesta importància que donen els àrabs, i per extensió els musulmans, a la dimensió ritual i social del bany contrasta amb la manera com alguns musulmans usen l’espai públic on les persones es banyen, les platges. Els musulmans fonamentalistes entenen que es pot anar a la platja a prendre les aigües, però no tothom de la mateixa manera. Els homes, com vulguin; però les dones han d’anar tapades i banyar-se vestides. En els països de tradició islàmica moderada es freqüent ja, però no és estadísticament rellevant, veure senyores que es banyen totalment tapades i després es queden així per la sorra mentre els homes es refresquen sense cap problema el seu cos en banyador. A Catalunya, es comencen a donar-se aquesta situació. Algunes persones m’han comentat la incomoditat i, indignació, que han sentit en trobar-se alguns d’aquestes casos.

No és una situació normal. Més aviat és un comportament estrany en el nostre marc cultural i social. Però, més enllà d’altres consideracions, la mateixa argumentació a favor de la dignitat de la dona feta servir per motivar les ordenances municipals contra la burca, caldria fer-les servir en aquesta situació. Els propis membres de la comunitat dels catalans musulmans haurien d’assumir que cal aïllar socialment aquests comportaments perquè perjudiquen a la pròpia normalització de l’Islam a Catalunya. En aquest cas, la força del convenciment ha de substituir el pes de la normativa, com és el cas del burca. Però no es pot deixar passar l’oportunitat d’obrir, si cal, el debat per defensar el respecte de les normes de convivència no escrites, fins i tot a la platja.

dimarts, 16 de juliol del 2019

Virtuts polítiques


Per governar la societat, deia Aristòtil en un diàleg suposat amb Alcibíades, cal saber governar-se a un mateix. Aquesta breu reflexió és aplicable a qualsevol persona que es dediqui a una activitat amb projecció pública, especialment els polítics. La moral política té una projecció cap a l’interior de les persones que no es pot ignorar. És freqüent associar la rectitud en la governança al bon govern i al respecte a l’ètica pública. Però sovint s’oblida que aquesta ètica té també un component personal que fa que les actituds del governant estiguin també sota el judici dels principis morals. És el domini de les virtuts polítiques.

Quan un polític es comporta malament amb els seus col·laboradors o manifesta actituds poc cíviques, per exemple, a part de generar desconfiança mostra un comportament allunyat de les virtuts polítiques. La confiança política es construeix, entre altres referents, a partir de l’anàlisi del comportament dels polítics. El lideratge polític es fonamenta també en la transmissió d’uns valors que han de ser referents alhora de construir la convivència cívica. La política és pedagogia i educació en valors. No es pot reduir la política a la simple bona gestió. L’acció política transcendeix l’àmbit de la gestió i es projecte en el camp dels valors morals. Valors que ens identifiquen com a civilitat i per això ni són discutits ni qüestionats.

dilluns, 15 de juliol del 2019

Els nous consistoris i la diversitat religiosa


Els consistoris sorgits de les darreres eleccions municipals han de tenir en la seva agenda de govern la gestió política de la diversitat religiosa. La llibertat religiosa no és una vivència privada, sinó una fe personal que s’expressa públicament i ocupa un lloc en l’espai públic i entra en el propi debat públic. Aquesta realitat, presència en la plaça pública i actor polític modifica la forma com la governança tradicional es relacionava amb les religions en els darrers anys.¿Què cal fer des de l’àmbit de la governança?.

Una primera preocupació és que les religions no siguin conflictives per la convivència i aquesta permeti a aquelles participar activament en la construcció dels valors cívics. Això comporta que les religions han de saber argumentar les seves raons de manera comprensible a la societat contemporània i les institucions públics han de saber respectar les creences de els persones. En segon lloc, el debat públic ha d’articular la participació de tots els agents implicats, entre els quals es troben les religions; però aquest debat, un cop clos, els seus acords han de ser assumits com a propis per a totes les parts, sense més límits que, si hi ha un desacord, caldrà introduir-lo de nou quan es tornin a debatre aquestes qüestions quan les condicions ho permetin. Aquesta participació és essencial, perquè en l’agenda del debat públic hi ha qüestions que afecten a la moral cívica, per la qual cosa les religions, com altres corrents de pensament, tenen tot el dret d’intervenir-hi.

En tercer lloc assumir que en el paisatge polític ha canviat perquè en l’escena pública ha aparegut, de sobte i amb força, un pluralisme cultural, ètic que, en algunes circumstàncies, s’expressa com a religiós. I això es dóna en un context cultural influït per una petjada cultural catòlica que ha conformat l’horitzó d’identitat de la nostre societat. Però ara, en la societat hi ha unes religions que tenen un altre horitzó d’identitat que, en alguns aspectes, es confronten amb el propi de la societat actual. Aquesta realitat és desconcertant perquè és nova. No estem acostumats a situar-nos en una societat on una identitat majoritària, en la qual la religió catòlica ha tingut un paper determinat, ha d’articular altres identitats amb diferents horitzons culturals. En relació a aquesta qüestió, encara hi ha mes preguntes que respostes. Les institucions públiques tenen un important paper per trobar les respostes.

En quart lloc hi ha tots els aspectes relacionats amb els llocs de culte. Cal resoldre de forma estable i digne la llibertat de practicar el culte. Això comporta tenir llocs de culte en condicions. Cal dir que en aquest sentit s’ha millorat força i la conflictivitat social entorn aquest tema a minvat. Però, el populisme d’extrema dreta buscarà atiar de nou aquest tema perquè busquen crear un descontent social i replegar vots. Si les comunitats locals no són capaces de protegir la construcció d’una mesquita, s’està vulnerant un dels drets fonamentals que ens diferencia com a societat democràtica. Vulnerar aquest dret, a més d’atemptar a la llibertat religiosa, és una alteració de la pau pública com també ho seria limitar la llibertat d’expressió per por a ferir alguna sensibilitat religiosa.

diumenge, 14 de juliol del 2019

Celibat dels capellans


Josep Miquel Bausset, monjo de Santa Maria de Montserrat, en un recent article al diari Regió 7, reflexionà sobre el sentit del celibat a l’Església catòlica. He aprofitat algunes de les seves idees per escriure aquesta nota sobre el celibat dels capellans. Resumeixo tot seguir algunes de les seves idees. Bausset recordà que el papa Francesc, de retorn al viatge a Terra Santa, el maig del 2014, afirmà que «el celibat no és un dogma de fe, és una regla de vida», i per aquest motiu, «en no ser un dogma de fe, la porta és oberta». Sorprenents paraules que permetien intuir que alguna cosa s’estava movent entorn al tema del celibat. El Papa també va recordar que «l’Església catòlica té preveres casats en els ritus orientals». Són els capellans catòlics de les Esglésies orientals (maronites, armenis, melquites, coptes...) en plena comunió amb Roma i que mantenen el caràcter optatiu del celibat dels preveres. Cal recordar que els preveres casats anglicans, en ingressar a l’Església catòlica, els ha estat permès, de continuar amb el matrimoni. Situació que es dóna també amb aquells diaques anomenats permanents que són ordenats després d’haver contret matrimoni. Ja el Concili Vaticà II, recorda Josep Miquel Bausset, en el Decret sobre els preveres, ja indicava que el celibat «No s’exigeix per la naturalesa mateixa del sacerdoci, com apareix per la pràctica de l’Església primitiva, i per la tradició de les Esglésies orientals, on a més d’aquells que escullen el celibat, hi ha també preveres casats». De fet, l’Església primitiva no tenia el celibat com a condició sine qua non perquè un cristià fos ordenat prevere o bisbe.

Ara, la comunitat catòlica ha conegut el document de treball del proper sínode de l’Amazònia que ha de celebrar-se a la tardor vinent a Roma. El capítol 4 de la tercera part del document preparatori, obre el debat sobre el celibat. El text obre una nova perspectiva perquè convida a estudiar «la possibilitat d’ordenació presbiteral de persones, encara que tinguin una família constituïda i estable». Sembla que el papa Francesc, aprofitant la reflexió sobre la situació pastoral a l’Amazònia, vol introduir un nou replantejament del celibat presbiteral. Hi ha una corrent dins de l’Església catòlica decidida a obrir el debat sobre aquest tema. L’important cardenal brasiler Claudi Hummes a defensar aquest debat: “«el celibat no és part del dogma de l’Església i la qüestió està oberta a discussió». Sembla que l’Església catòlica vulgui iniciar la revisió en profunditat de la qüestió del celibat dels preveres.  Com diu Josep Miquel Bausset al final del seu article: “si les Esglésies orientals tenen el celibat opcional per als preveres, per què no pot ser també així a l’Església Llatina?” . Així, com que el celibat dels preveres no és cap qüestió que afecti el dogma de l’Església, sempre és possible de revisar aquesta norma que existeix a l’Església Llatina. Caldrà fer-ho amb un esperit obert i deixant-se guiar per l’Esperit perquè com digué el papa Francesc en una homilia el 12 de maig del 2014 deia: «Qui soc jo per posar traves? Qui som nosaltres per tancar portes? L’Esperit Sant és el qui fa que l’Església camini. Cada vegada més, més enllà dels límits, més endavant».

dissabte, 13 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Les riqueses i els bens materials, si esdevenen un absolut, ens fan esclaus i afecten la nostra llibertat. Hem estat cridats a ser lliures, no esclaus de res. Les riqueses ens empresonen de nou i no ens permeten vèncer l’egoisme que empresona l’esperit. Estimar és distanciar-se de tot allò que ens pot esclavitzar. “Mireu nosaltres ho hem deixat tot pervenir amb vós ¿Què ens tocarà” (Mt 19,27)

Hem de ser persones senzilles i prudents. Acceptar-ho no significa ser uns babaus, sinó persones que volem ser lleials i transparents en les nostres relacions amb els altres. Ho podem fer si ens guiem per la veritat i defugim els comportaments enganyosos i cerquem la pau, la concòrdia i l’enteniment. “Us envio com ovelles enmig de llops: sigueu cautelosos com les serps i senzills com els coloms” (Mt 10, 16)

divendres, 12 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments en la vida que les persones necessitem percebre que estem acompanyats i trobem l’escalf interior que ens sosté davant les adversitats. És una sensació de confort i seguretat espiritual. És en aquests moments quan ens adonem que la vida s’edifica damunt d’un treball interior continuat.

Tu que vius a recer de l'Altíssim
i fas nit a l'ombra del Totpoderós,
digues al Senyor: «Ets la muralla on m'emparo,
el meu Déu, en qui confio.»
Ell et guardarà del parany del caçador
i del flagell de la pesta;
t'abrigarà amb les seves plomes,
trobaràs refugi sota les seves ales:
ell, que és fidel, et serà escut i cuirassa.
No et farà por la basarda de la nit,
ni la fletxa que vola de dia,
ni la pesta que s'esmuny en la fosca
o l'epidèmia que a migdia fa estralls.
Ni que en caiguin vora teu un miler
o deu mil al teu costat,
a tu res no et tocarà.

(Salm 90, 1-7)

Les persones som més febles del que ens pensem. Per més cor fort que fem, el nostre esperit experimenta la necessitat de trobar recer davant de moltes situacions que ens sobrepassen. És llavors quan cerquem refugi en la transcendència, busquem el seu acolliment càlid que ens empara i acompanya.

“Guardeu-me com la nineta dels ulls,
protegiu-me a l’ombra de les vostres ales.
Però jo vinc a veure-us demanant justícia.
Quan em desvetlli, us contemplaré fins a saciar-me”

(Salm 16)

Les persones hem de ser reconèixer les nostres limitacions i assumir que hem de millorar amb els nostres comportaments. Cada dia tenim vàries oportunitats per adonar-nos que tenim necessitat de conversió. Són els moments, per exemple, que l’egoisme frena la bondat del cor o els interessos personals ens impedeixen estimar. El Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova. (Mc 1,15)

dijous, 11 de juliol del 2019

Sant Benet


Avui és Sant Benet, Benet de Núrsia, pare fundador de l’ordre dels Benedictins. Benet nasqué prop Núrsia, a la Umbria, entorn l’any 480. Educat a Roma, s’inicià a la vida eremítica en la regió de Subiaco, on reuní a un grup de deixebles. Després es traslladà a Cassino. Allí fundà un monestir i escriví la Regla que ha servit per organitzar la vida de moltes comunitats monàstiques d’arreu del món. Els monestirs benedictins durant més de 1.500 anys han estat un exemple de com organitzar una comunitat humana centrada en la pregària i el treball. Comunitat d’amor i de fraternitat basada en la vivència d’uns valors forts i orientada a ser llum de Crist en la societat.

Gràcies a la xarxa de monestirs benedictins estesos per tot Europa es recopilàren i escamparen els principals elements culturals constituents de la identitat europea. Dels scriptoriums monàstics sortiren els escrits on es condensava el saber i el pensament que anaren destil·lant les arrels de la cultura europea. Europa no es pot entendre sense la genuïna aportació dels benedictins. Els seus monestirs, des de sempre, són escoles de vida orientada a conrear la dimensió interior, créixer en la confiança en Déu com a font de vida i lliurament d’amor als demés. Sant Benet segueix sent una bona lectura espiritual, perquè els seus ensenyaments estan arrelats al sentit íntim de l’experiència humana.

Per això, avui, dia que commemorem Sant Benet es una bona ocasió per llegir algun fragment de la seva Regla i deixar-se captivar per l’actualitat dels seus judicis. En un moment de desfiguració dels valors humans tradicionals il·luminats per la raó moderna ens pot ser útil pouar en l’enteniment present en la Regla. Algunes de les seves propostes sobre com regular el funcionament d’una comunitat humana, el monestir, té les seves aplicacions pràctiques, després de les necessàries adaptacions, al món de les organitzacions modernes. Els principis bàsics de la Regle benedictina serveixen per convertir les institucions humanes en comunitats de treball cooperatiu, respectuoses per les persones i amb projecció social. El problema de la nostra societat, seguint el que diu el pensador MacIntyre, és “la nostra falta de consciència d’això constitueix part de la nostra difícil situació”. El camí per avançar és, com diu al final del seu llibre “Tras la virtud”,  no estem esperant a Godot, sinó a un altre, sens dubte molt diferent, a Sant Benet”. La societat contemporània ha de  dirigir la seva mirada encuriosida a la vida dels monestirs benedictins i descobrir com aquestes comunitats monàstiques d’homes i dones ens aporten a tots uns referents útils per ordenar la vida i l’activitat humana.

dimecres, 10 de juliol del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos. Donat que demà és sant Benet he trobat adient reproduir dues reflexions sobre la Regela que ordena la vida monàstica dels benedictins i benedictines.

Diu, en efecte, en regular l’horari de les vigílies: «A l’hivern, això és, del primer de novembre fins a Pasqua, es llevaran a l’hora vuitena de la nit, calculada raonablement, de manera que dormin una mica més de la meitat de la nit, i s’aixequin ben disposats» (RB 8, 1-2). Voldria fixar-me en aquesta expressió, sobretot en el verb llatí digero, de la frase «et iam digesti surgant», que traduïm: «que s’aixequin ben disposats». Aquest verb suggereix, en efecte, la idea de reparació i de restauració, molt propera d’altra banda al nostre terme “recreació”. Els monjos, refets, restaurats pel descans de la nit, que Benet, renunciant al sant costum dels antics monjos del desert, estableix tot d’una tirada, sense interrupció, s’han de llevar preparats, animats per començar el dia amb la pregària, encara nocturna, de les vigílies, que el mateix legislador desplaça de la mitja nit a la matinada. Serveixi d’exemple eloqüent de la importància que dóna sant Benet a la reparació corporal i mental amb vista a una vida espiritual sana i encoratjada. Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet

Els monjos han cultivar sempre el silenci, però sobretot a les hores de la nit. Per això en tot temps, tant si és de dejuni com si hi ha dinar —si és la temporada que dinen, així que s'aixequin de sopar—, que seguin tots plegats i que un llegeixi les Col·lacions o les Vides dels Pares o bé alguna altra cosa que edifiqui els oients; però no l'Heptateuc ni el volum dels Reis, perquè no fora bo per als enteniments febles d'escoltar, en aquella hora, aquestes Escriptures; però que es llegeixin a d'altres hores. Del capítol quaranta-dos de la regla de Sant Benet: «Que ningú no parli després de completes»

dimarts, 9 de juliol del 2019

La plaça pública és diversa i plural


La campanya institucional de la Generalitat de que som 7,5 milions de futurs d’insistir més aquests ciutadania de Catalunya és plural i diversa. La societat catalana s’ha transformat molt en els darrers anys en la seva composició social, especialment motivats pel fenomen de la immigració. Aquesta circumstància és apreciable en una realitat simbòlica molt important per les ciutats i pobles: la plaça pública. Aquesta és el lloc on s’exemplifiquen per excel·lència les virtuts de l’espai públic, i també els seus problemes. La plaça públic és l’espai real on els persones viuen i aprenen a conviure, i manifesten el sentiment (i les ganes) d’integrar una comunitat àmplia de convivència basada en el diàleg i el respecte. Tot sota el dibuix d’un projecta de civilitat que defineix el perfil de la societat i afirma la identitat de poble.

La plaça pública és l’espai del comú on les particularitats es viuen des de la diferència i la diversitat. Aquest espai es defineix a partir dels drets ciutadans, individuals i comunitaris; la preservació de les identitats particulars junt amb el signes col·lectius rebuts com herència de la tradició exemplificada per una història cultural i política compartides; i uns valors assumits com a comuns perquè la majoria s’hi identifica i els vol defensar com a propis. Valors, per altra banda, que són admesos com a part de la identitat comuna i que no poden ser discutits. Viure i fruir aquests valors ens permet conviure en pau i harmonia en la plaça pública on tothom és diferent.

Per formar part, o estar, a la plaça pública cal afirmar les ganes de ser membre de la seva comunitat amb la voluntat de pertinença i defensa dels valors que són definits com a compartits. Tothom que vulgui pot participar en la construcció d’aquest àmbit comú, sempre i quan s’accepti que el sentiment de pertinença arrela tant a un passat, la tradició, i aboca a un futur que ha de ser construït entre tots. Però si algú, des de la seva llibertat, opta per estar fora de la plaça pública sap que llavors les regles de convivència son unes altres. La solidaritat es viu i construeix des dins de la plaça, ja que fora d’ella la realitat és només una referència difusa. Situar-se fora de l’espai públic és donar un pas en direcció a la marginació i defensar una opció poc solidària amb la història comuna elaborada dia a dia des de l’interior de l’espai públic on les persones es vinculen per una dinàmica de drets i deures impossibles d’estendre’s plenament més enllà dels marges de la plaça

dilluns, 8 de juliol del 2019

La vergonya del mercat de Calaf polític


Una part de la ciutadania catalana assistim atònits a l’espectacle lamentable que estan donant les forces polítiques independentistes majoritàries, ERC i JxCat, així com els retrets que reben per part dels comuns que obstinadament veten qualsevol acord amb JxCat. Aquesta classe política, que havia aconseguit alinear al seu costat una amplia massa de ciutadans disposats a mobilitzar-se, una i altra vegada, per la independència o per una consulta democràtica, ara està perdent tot el crèdit que tenia. Aquesta ciutadania que ha estat pacient, activa, il·lusionada, mobilitzada quan ha calgut, que ha participat amb imaginació cada cop que era convocada, comença a estar afartada d’uns polítics que no són capaços de mantenir una estratègia clara i unitària per seguir el combat per la independència.

No es pot seguir així de cap manera. Quan els polítics situen els seus interessos partidistes, o personals, per davant dels objectius comuns creen desencís. Al final, el gran perjudicar és l’espai comú de la política. I al final de tot, la incapacitat dels polítics per crear acords a favor d’uns ideals polítics, animarà a explorar camins al marge dels escenaris polítics tradicional. No sé si això és el que necessitem ara. És molt incert el panorama que se’ns obre si ens avoquem a una aventura política basada en l’espontaneïtat provocada per la irrupció dels sentiments com única raó política. Cal seguir tenint el cap fred per teixir aliances estables, unitàries i eficaces, més enllà dels actuals antagonismes polítics.

diumenge, 7 de juliol del 2019

Llibertat i equitat


Fa uns quants anys vaig publicar un article llarg, “Diàlegs per a un amic neoliberal” que formava part del “El neoliberalismo en cuestión” obra col·lectiva de Cristianisme i Justícia publicat per Sal Terrae en 1993. Algunes de les idees expressades són encara vigents avui. Tot seguit recullo algunes d’aquests pensament.

Una de les idees motores del liberalisme és l'estreta unitat existent entre el desenvolupament del mercat i el progrés de la llibertat. El gran principi liberal identifica la igualtat, primer, amb la llibertat de la ciutadania, de tal manera que tothom ha de tenir les seves llibertats bàsiques assegurades, i, després, amb el desig d'una assignació igualitària inicial perquè cada persona rebi la mateixa quantitat de béns que tots els altres. Per això el liberalisme insisteix vehementment que la justícia social consisteix a crear i garantir la igualtat d'oportunitats, "però no creuen que la igualtat hagi de significar un mateix punt d'arribada...i no ho creuen perquè aquesta forma d'igualitarisme significa sempre una forma més profunda d'injustícia i només s'aconsegueix amb el sacrifici de la llibertat" (Vargas Llosa, M. "La libertad y la igualdad".El País 20 octubre 1991 pág.13). No crec que el nostre diàleg hagi de retreure's davant la contundència de les anteriors paraules. La persuasió liberal sobre la igualtat o la justícia potser es puguin reformular a partir de les matisacions introduïdes al llarg d'aquesta trobada dialogal en recerca d'un mutu enriquiment.

En primer lloc hauríem de reconèixer que la llibertat proclamada pels liberalismes no pot ser "només la llibertat dels socialment o naturalment privilegiats" (Guisán, E. "De rodillas liberales !" El País 16 gener 1992 pág.10). El valor llibertat no pot ser comprés de forma absoluta sinó està tamisat pel valor de l'equitat. En un altre comentari, en parlar del tema de la dimensió econòmica s'ha esmentat la necessitat d'un desenvolupament no distorsionat de la competència, ara podem estendre aquest judici al tema de la llibertat. Es tracta d'evitar una extensió parcel·lada i fragmentada de la llibertat, especialment si ella es dissocia de l'equitat. Hem de garantir que totes les persones tinguin les mateixes possibilitats de viure i exercitar la llibertat. Avui estem més mancats d'equitat que de llibertat. Doncs aquesta sense equitat està injustament repartida i esdevé desigualtat.

No tothom és igualment lliure, no tant perquè no poden exercir la llibertat de forma positiva, sinó perquè no totes les persones tenen la mateixa possibilitat d'elecció. L'exercici de la llibertat va estretament unit a les condicions econòmiques i, molt especialment, als efectes marginals del poder econòmic. Davant tal evidencia resulta aconsellable fondre la defensa vehement de la llibertat efectuada pel liberalisme amb l'alliberament proposat per els qui continuen advocant la validesa dels projectes emancipadores.

dissabte, 6 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Estimar és tenir cura de les altres persones, en tots els seus aspectes. Cal estar atent als problemes espirituals que pugui tenir i saber-ne estar al seu costat. També cal estar al seu costat en situació de malaltia o incapacitat. Visitar els malalts, fer-los companyia és una prova d’amor a la seva persona. “Estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm” (Mt 25, 36).

Sovint correm el risc d’aïllar-nos de la realitat i quedar-nos reclosos entre persones que pensen com nosaltres. Llavors, la comprensió de la realitat queda matisada per les vivències i sensibilitats dels que són com nosaltres. Cal sortir d’aquesta zona de confort i anar a l’encontre d’altres punts de vista i enriquir-nos amb el contrast de pensaments. “Aneu a aprendre què vol dir allò de: El que jo vull és amor, i no sacrificis. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors” (Mt 9,13).

divendres, 5 de juliol del 2019

Glosses per la vida quotidiana


L’amor hauria de ser la base de les relacions humanes. Sense estima pels altres preval l’egoisme que accentua l’individualisme i ens allunya els uns dels altres. A més, l’exclusiva cerca de l’interès personal fomenta la desunió, els enfrontaments i les  divisions de tota mena. “En efecte, tota la Llei troba la seva plenitud en un sol precepte: Estima els altres com a tu mateix. 15 Perquè, si us mossegueu i us devoreu mútuament, penseu que acabareu destruint-vos”. (Ga 5,14-15)

Els seguidors de la causa de Jesús hem de ser persones íntegres. Hem de viure d’acord amb les nostres creences i els principis que tenim han d’orientar el nostre comportament. Això ens demana examinar el que diem i el que fem a fi de descobrir les nostres coherències i les nostres faltes a la necessària sinceritat de cor.

“Examina'm, Senyor, posa'm a prova,
depura'm al foc el cor i les entranyes.
Tinc present el teu amor,
visc d'acord amb la teva veritat.
No m'assec amb homes falsaris,
no tinc tractes amb gent malèfica;
detesto les colles de malvats,
no m'assec amb els impius”.
(Salm 25,2-5)

Ens hem d’interessar per les persones, no podem ser indiferents davant del seus sofriment, de les indignitats i injustícies que els oprimeixen. Algunes són físiques i altres són interiors. Més d’un cop ens trobem paralitzats per la nostra incapacitat d’estimar i el nostre tancament de cor. “«Ara sabreu que el Fill de l’home, aquí a la terra, té el poder de perdonar els pecats». I tot seguit diu al paralític «Aixeca’t, carrega’t al coll la llitera i ves-te’n a casa»” (Mt 9,6)

dijous, 4 de juliol del 2019

Teixir aliances per vèncer el tancament del PSOE


Abans d’ahir acaba el meu escrit dient: “si el PSOE, que és qui té la necessitat d’aconseguir el suport per ser investit el seu candidat president de govern, segueix obstinat en no fer cap negociació, pública o privada, només queda una única possibilitat: esperar la nova oportunitat que donarà la investidura fallida”. És evident que caldrà gestionar, si és el cas, el nou escenari que obriria la impossibilitat de Pedro Sánchez d’aconseguir ser confirmat per les Corts com a president de govern. Aquesta circumstància, torno insistir hipotètica, tornaria a obrir un període negociador que caldrà saber aprofitar per recuperar la iniciativa política.

¿Què es pot fer? No hi ha massa espai pels independentistes. El col·lapse institucional creat per l’obstinació del PSOE de no negociar no es pot resoldre confiant que aquesta força política entri en raó perquè els independentistes li demanin. Per això, si aquest fos l’escenari, l’agenda de negociació s’hauria d’aixemplar i aconseguir crear uns acords dels independentistes amb les principals forces que poden ser claus per assegurar el nomenament de Pedro Sánchez, bàsicament Unidas-Podemos, PNB, EH-Bildu i Compromís. Aquests forces podrien situar en l’agenda de negociació la recuperació del diàleg entre Espanya i Catalunya per tal d’identificar quins han de ser els problemes del futur debat polític i establir un mètode de treball per resoldre l’actual impàs. Aquesta proposta consensuada  podria servir, junt amb altres temes, s’hauria d’incorporar en l’agenda política que ha de facilitar l’elecció de Pedro Sánchez. Els diputats independentistes hauran de modular el seu vot, des del vot afirmatiu al negatiu passant per l’abstenció, segons el grau d’acceptació i matisos que prengui aquesta proposta

dimecres, 3 de juliol del 2019

Déu surt a l’encontre


He rellegit un text que vaig escriure anys comentant la reflexió que Benet XVI fa, quasi bé al final del seu segon llibre sobre Jesús de Natzarè, sobre el relat del Nou Testament sobre el caminar de Jesús sobre les aigües., per exemple Mc 6,45-52. Res del que vaig escriure llavors ha perdut sentit, per la qual cosa he pensat reproduir sense modificar el que vaig escriure ara fa uns quants anys. Benet XVI destaca que l’evangelista presenta un Jesús que es mostra, que es deixa trobar malgrat que semblava passar de llarg , però també es fa absent o està allunyat. És una actitud que permet deixar a les persones al front de les responsabilitats. La seva aparició és per intervenir a favor dels seus deixebles perquè necessiten ajuda: “veient que patien remant, perquè el vent els era contrari (...) van anar cap a ells”. És una imatge magnifica de com actua el Déu cristià: és Déu qui s’acosta els homes. Aquesta iniciativa, que és constant en el Déu cristià, és també única en relació als altres deus. En aquest casos, sempre són les persones les que s’adrecen a Déu a demanar la intercessió de Déu. En el cas narrat per l’Evangeli és Jesús qui va a l’encontre i quan puja a la barca para el vent.

Aquesta imatge suggereix com pot comportar-se l’Església en la societat. En lloc d’una presència imposada per el domini de les institucions, l’Església ha d’anar a l’encontre de la societat per acompanyar-la en el seu navegar, especialment quan els vents bufen en contra. A d’ajudar a que les persones no tinguin por. Perquè la iniciativa de Déu opera en la història a través de l’Església i de les mediacions en les quals està present la comunitat creient. La barca navega pel llac en la confiança de que Déu pren sempre la iniciativa respectant l’autonomia humana de navegar.