Glosses per la vida quotidiana

Les persones necessitem confiar, refiar-nos dels altres perquè hi ha moments que les nostres seguretats trontollen. Quan passi això volem sentir-nos acompanyats per persones que ens acullen i ens acompanyen a recuperar la confiança amb nosaltres mateixos i tenir seguretat davant les incerteses.

“Em guia pels camins segurs
per l’amor del seu nom.
Ni quan passo per barrancs tenebrosos
no tinc por de res,
perquè us tin vora meu;
la vostra vara de pastor
m’asserena i em conforta”.
(Salm 23/22 3-4)

Més d'un cop hem sentit o hem dit l'expressió fer les paus. És una bona expressió que resumeix perfectament les actituds que calen tenir en l'ofici de la vida. Hem de saber reconciliar-nos amb les altres persones perdonant les seves ofenses. Dóna pau i saviesa en el cor. “Ni que et trobis ja a l’altar, a punt de presentar l’ofrena, si allà et recordes que un germà té alguna cosa contra tu, deixa allà mateix la teva ofrena, i vés primer a fer les paus amb ell. Ja tornaràs després a presentar la teva ofrena” (Mt 5, 23-24)

Glosses per la vida quotidiana

Afirmar-se creient és proclamar que les persones han d’estimar-se sense restriccions ni càlculs interessats. L’amor ha de presidir les relacions humanes. Ha de ser un amor que tingui cura de l’altre, de les seves necessitats i esperances. L’amor és acolliment càlid dels altres i acció compromesa a favor de viure dignament i justament. “¿Quan us vam veure afamat i us van donar de menjar o que passàveu set, i us van donar beure? ¿Quan es vam veure foraster i us vam acollir o despullat, i vam vestir? ... Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi” (Mt 25,38-40)

La pregària forma part de la vida cristiana. Els cristians tenim una pregària que resumeix l’essència de la fe: el Pare nostre. Aquesta pregària parteix del reconeixement de la gran fraternitat universal, tots som fills d’un Pare que està en el cel. Després, la pregària demana tenir la capacitat de perdonar, vèncer el mal i les seves temptacions, així com tenir els aliments necessaris per viure. “Que la vostra pregària no sigui un parlar per parlar com la dels pagans; es pensen que com més parlaran, més es faran escoltar. No feu pas com ells. Abans que vosaltres li demaneu res, el vostre Pare ja sap perfectament tot el que necessiteu” (Mt 6,7-8)

Estem en temps de Quaresma, temps en el qual se’ns convida a la conversió de cor basada en un penediment sincer. Tothom pot participar de l’esperit de Quaresma perquè es una crida a la reflexió. Es tracta d’adonar-nos de tot allò que ens impedeix d’actuar a favor de la justícia, d’estimar profundament i de sentir-nos germans de les altres persones. Hem d’anar en aquesta direcció. Un primer pas, és prendre consciència de les nostres limitacions i proposar-nos canviar aquelles actituds que ens impedeixen ser testimonis d’amor.

“Les víctimes no et satisfan;
si t'oferia un holocaust, no me'l voldries.
La víctima que ofereixo és un cor penedit;
un esperit que es penedeix,
tu, Déu meu, no el menyspreeu”.
(Salm 50, 18-19)

Glosses per la vida quotidiana

El temps de Quaresma ens convida a obrir el cor per escoltar i acollir la invitació de Jesús a desprendre’ns dels egoismes i interessos personals, i viure orientats als altres. És un moment propici per preguntar-nos si volem seguir la proposta de vida que es deriva del seguiment de la causa de Jesús o preferim les ofertes del món que pretenen donar felicitat. Per alguns, aquestes propostes generen buidor interior. Per això cerquem el sentit de la vida a través de l’amor als altres, del bé i de la pau interior. “¿Què en treu l'home de guanyar tot el món si perd la vida? (Lc 9,25)

Sovint la mort ens esglaia perquè sembla que és el no-res. Hi ha una mort que és el cessament de la vida tal com la sentim. És la partença del món per anar a una altra situació diferent. Però abans d’aquest moment definitiu, hi ha moltes morts quotidianes que ens buiden interiorment. Quan passa això, la vida se'ns fa més feixuga i sembla més densa. Per no quedar-nos atrapats per aquesta mort del sense sentit de la buidor interior cal estar atents a descobrir els camins de vida en l’estimació als altres. "Cerqueu el bé i no el mal; així trobareu la vida i el Senyor serà amb vosaltres" (Am 5,14)

 

Glosses per la vida quotidiana

Les persones creient més d’un cop s’han plantejat la qüestió de Déu. Probablement, sense fer-ne una aproximació metafísica, han intent trobar respostes útils per conèixer el sentit de Déu en les seves vides. Segurament, han quedat alguns aspectes per aclarir per què resulten difícils d’explicar per la simple raó. No obstant això, la resposta del creient és seguir en la seva fe perquè aquest Déu incomprensible es fa entenedor a través del seguiment de Jesús. La seva causa il·lumina les foscors intel·lectuals per les preguntes sobre Déu. “Jo soc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi”. (Jn 14,6)

La pregària ens ajuda a trobar la pau interior que ajuda a vèncer la gravetat i les preocupacions del moment present. La lectura, contemplació i meditació dels textos espirituals contribueixen a recuperar la serenor d’ànima que ens permet ser solidaris amb el patiment que tenen tantes persones. Rebem moltes propostes que prometen la felicitat ràpida, ara i aquí. Són camins de salvació exprés. Però res del que ofereixen és sòlid. Aquestes promeses es desfan davant del primer envit. Necessitem menjar el pa que dona vida i alimenta l’esperit. Necessitem beure aquella aigua que calma realment la set.

“En tu, Senyor, m'emparo,
que no en tingui un desengany.
Treu-me del perill, tu que ets bo,
escolta'm, no triguis a alliberar-me;
sigues el meu castell inexpugnable,
la meva roca salvadora.
Ets per a mi penyal i plaça forta;
guia'm, encamina'm per amor del teu nom,
treu-me del llaç que m'han parat,
ets tu qui em defensa”.
(Salm 31/30,2-5)

Les persones hem d’actuar fent el bé, fent-ho des del convenciment del cor. Hem de ser sincers amb nosaltres mateixos i quan fem el bé, ho hem de fer cercant el millor per les altres persones, no per la nostra satisfacció personal sinó per la gratuïtat de l’amor. “Mireu de no fer el que Déu vol només perquè la gent us vegi, ja que així no tindríeu cap recompensa del vostre Pare del cel” (Mt 6,1).

Glosses per la vida quotidiana

El camí cap a la felicitat és troba en la tranquil·litat d’esperit. Neix de la consciència de que, a l’arribar a la fi del dia i fer repàs del que s’ha fet, es descobreix que s’ha actuat amb justícia, s’ha estimat amb respecte i s’han acollit les esperances dels altres.

“Feliços els qui observen la llei
i practiquen sempre la justícia.
Per l'amor que teniu al vostre poble,
recordeu-vos de nosaltres, Senyor,
visiteu-nos, veniu a salvar-nos”.
(Salm 106/105,3-4)

Bon dia a tothom. Les persones necessitem conrear l’esperit. La vida és densa, plena de moments que fan trontollar-nos o ens interroguen sobre el sentit de motes coses. En aquests moments és quan necessitem retrobar la llum, la veritat i la pau en el nostre interior. “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4)

Glosses per la vida quotidiana

L'anunci de la felicitat dels altres, és una crida a mantenir la seva esperança i una responsabilitat per nosaltres. Seran feliços si nosaltres ens comprometem i treballem perquè ho siguin. L'esperança és una vivència que ens empeny a ser-ne testimonis i amb les nostres actuacions contribuir a alimentar la confiança d’aquelles persones que l’han perduda. "Feliços els qui ploren: vindrà el dia que seran consolats. Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: vindrà el dia que seran saciats" (Mt 5,5-6)

L’Església catòlica té un problema de credibilitat davant la societat. En determinats moments hi ha una forta contradicció entre el missatge predicat i la pràctica viscuda per alguns cristians, seguin eclesiàstics o laics. Entre l’ortodòxia i l’orto-praxi hi ha massa contradiccions. Hi ha molta preocupació en mantenir l’ortodòxia de la tradició i un total desinterès per tenir una praxi coherent amb el missatge de la causa de Jesús. “¿Com és que els teus deixebles no segueixen la tradició dels antics, sinó que mengen amb les mans impures? Ell els respongué: Amb tota la raó Isaïes va profetitzar de vosaltres, hipòcrites, quan va escriure: «Aquest poble m'honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi»”. (Mc 7,5-6)

Necessitem trobar la saviesa en la vida, escoltar-la, meditar-la i dur-la a la pràctica. Hem de saber descobrir les persones sàvies, aquelles que tenen un raonament sòlid i saben donar un bon consell. La mundanitat ens temptarà amb falses savieses, però l’exercici del discerniment posarà claror als nostres judicis. “El just té sempre als llavis la saviesa i diu la veritat, té gravada al cor la llei del seu Déu” (Salm 37/36,30-31)

Glosses per la vida quotidiana

En un món inundat d’imatges efímeres i d’estímuls sensorials acolorits cal recuperar la força de la paraula. La paraula simple. El relat ha de presidir la manera de relacionar-nos amb les altres persones. La paraula nua té força, no cal adonar-la en excés fins a fer-li perdre el seu valor d’anunci ple de sentit. Cal sostenir les paraules amb el testimoniatge. No ens cal poca cosa més per anunciar que un món nou és possible. “Aneu i prediqueu, anunciant que el Regne de Déu és a propi...No porteu diners, ni or, ni plata, ni cap moneda, no prengueu sarró per al camí, ni dos vestits, ni calçat, ni bastó” (Mc 6,8-9)

Quan els temps esvaeixen les certeses, els principis es fonen i sembla que els fonaments trontollen, hem d’esforçar-nos a tornar a recuperar el sentit de tot plegat. Res està perdut perquè tenim esperança i els referents no estan perduts, només tapats per grans sorolls que distreuen l’atenció. Necessitem tenir mirada clara i llum per veure-hi. “Els meus ulls han vist el Salvador que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles, llum que es reveli a les nacions” (Lc 2,30-32)

Glosses per la vida quotidiana

Les benaurances, ha dit en diverses ocasions el papa Francesc, és el camí més segur per tenir una vida santa d’acord amb el seguiment de la causa de Jesús. La santedat, segons el Papa, consisteix a ser pobre en el cor, no acumular riqueses, ser humil i solidari amb les persones que pateixen, treballar per la justícia i la pau, tenir misericòrdia, mantenir el cor net i estimar. Sobretot, estimar. “Feliços els pobres en l’esperit: el Regne del cel és per a ells. Feliços els humils: són ells posseiran la terra!”(Mt 5,3-4)

Hi ha moments que ens sentim abatuts perquè els esdeveniments no van com esperàvem. Quan passo això, més aviat vivim la desesperança. En aquests instants necessitem trobar persones que ens proporcionin l’acolliment, la calidesa i el reconfort espiritual que ens facin reviure el goig de viure i l’esperança. Nosaltres podem patir aquests moments, com a protagonistes o com portadors d’escalf espiritual. En el nostre camí ens podem trobar persones que cerquen ser reconfortades en l’esperit. “Senyor, Déu nostre, veniu a alliberar-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada” (Salm 31/30,17)

Les dites de la cultura popular diuen: no hi ha pitjor sord que el qui no vol oir o no hi ha pitjor cec que el qui no vol veure. Una manera planera de resumir-ho és: ja post xiular si l’ase no vol beure. Totes aquestes referències ens adverteixen que no poden desatendre la veu de les persones assenyades. Hi ha persones que, amb molta lucidesa, ens adverteixen dels perills d’una societat desbocada. Però en fem el desentès. Per regla general no fem cas a qui ens adverteix que anem malament i vivim com si no passes res. Tenir el cor endurit per escoltar mals auguris. Hauríem de tenir orelles que escoltessin i ulls que hi veiessin. “Els profetes només són mal rebuts en els seus pobles, en la seva parentela i entre els de casa seva” (Mc 6,4)