Proactiva Open Arms

A Lesbos la mort i el dolor es poden llegir en els rostres dels expulsats de l’Orient Mig que hi arriben per mar. No és un travessia fàcil, perquè els traficants de persones espolien lucrativament les seves esperances abandonant-los a la seva sort, mal equipats i amb medis més que deficients. Creuar els poc més de deu kilòmetres que separen el món de les guerres i odis, amb l’Europa desbordada per les demandes d’asil i refugi, no és un viatge plàcid. En aquestes condicions extremes la dignitat de la humanitat està present en els voluntaris de tot el món que esperen ajudar a qualsevol moment la munió de refugiats que arriben a Lesbos. En ells, està present el bo de la condició humana.

Veien un reportatge de TV3 sobre la solidaritat quotidiana d’aquests voluntaris se’m feren més comprensibles alguns versets de l’Evangeli com per exemple “a Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres” (1 Jn 4,12) . El camí d’accés a Déu es feia diàfan a través de l’estimació que tenen aquestes persones. A Lesbos Déu està encarnant-se cada dia en l’amor desinteressat d’aquests voluntaris. El plor de ràbia i impotència d’aquestes socorristes la flagrant injustícia que obliga als refugiats a fugir i l’abandonament de la Unió Europea és tota una commoció per l’esperit. Llavors vaig recordar les paraules del papa Francesc a Lampedusa que qualificà aquest drama com una vergonya. I ho és, no ha deixat de ser-ho.

M’impressionà una entrevista al badaloní Òscar Camps, fundador de l’ONG Proactiva Open Arms dedicada al salvament marítim dels refugiats cap van per mar des de Turquia cap a Lesbos. El seu relat del perquè estava fent el que feia, no podia ser més clar i profund: “les imatges de 3 germans de 3, 5 i 6 anys morts ofegats surant a la platja em van colpir tant que ja no vaig poder aguantar més”. Després de parlar-ne amb la seva dona, invertí els seus estalvis per anar a Lesbos i organitzar el salvament marítim aplicant els seus coneixements en aquesta matèria. Novament, en aquest relat de compassió pràctica està ple de grans ressonàncies evangèliques. Recordo la resposta que dóna Jesús al jove qui li demanava que calia fer posseir la vida eterna:  “ven tot el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel. Després vine i segueix-me” (Mt 19,21). Crec que a Lesbos hi ha un grup de persones que, probablement sense conèixer aquest fragment de Mateu, mostren el camí a seguir per comprendre el sentit i el camí del Regne de Déu.

Al centre han d’estar l’home i la dona, no els diners

En el seu segon viatge fora de Roma, aquest cop a Cerdenya, el papa Francesc ha parlat de l’esperança i ha criticat l’economia del lucre que porta atur i especulació. Ho ha fet saltant-se el guió, tal com ell ha reconegut. “Jo havia escrit algunes coses per a vosaltres, però m'han sortit aquestes paraules... Volia dir-vos el que sentia el meu cor quan us he vist”.  El papa ha implorat “No us deixeu robar l'esperança !... Potser l'esperança està com les brases sota les cendres, anem a ajudar-la amb la solidaritat, bufant sobre de les cendres, perquè el foc torni a encendre. l'esperança ens empeny cap endavant. no és optimisme, és una altra cosa. l'esperança no és només d'un, la construïm tots i cal sostenir entre tots, vosaltres i nosaltres, els que estan a prop i els que estan lluny... Per això us dic: "No us deixeu robar l'esperança". Però siguem astuts, perquè el Senyor ens diu que els ídols són més astuts que nosaltres. El Senyor ens convida a tenir l'astúcia de la serp, amb la bondat del colom. Tinguem aquesta astúcia i cridem a les coses pel seu nom. En aquest moment, en el nostre sistema econòmic, en el nostre sistema globalitzat, hi ha un ídol al centre i això no és possible. Lluitem tots junts perquè, al centre, almenys en les nostres vides, l'ocupin l'home i la dona, la família, tots nosaltres, perquè l'esperança avanç”

Els camins per construir l’esperança són clars: “hem d'enfrontar-nos, amb solidaritat, entre vosaltres - i també entre nosaltres - amb solidaritat i intel·ligència a aquest desafiament històric”. Aquesta solidaritat comporta situar-se a partir del patiment de les persones. El papa ho ha recordat amb les següent paraules: “Aquesta és la segona ciutat que visito a Itàlia. I és interessant: totes dues - la primera i aquesta - són illes. A la primera he vist el patiment de tanta gent que busca, jugant-se la vida, la dignitat, el pa, la salut: el món dels refugiats. I he vist la resposta d'aquesta ciutat, que - sent una illa - no volia aïllar... I ens dóna un exemple d'acollida.... Aquí, en aquesta segona ciutat, en aquesta illa, també veig patiment. Un patiment que com un de vosaltres ha dit " et debilita i acaba per robar-te l'esperança. " La manca de treball és un patiment... que et pren la dignitat Quan no hi ha feina, no hi ha dignitat ! I això no és només un problema de Sardenya... només d'Itàlia o d'alguns països d'Europa”.

La intel·ligència reclamada pel papa Francesc és la que permet descobrir que la situació actual “és la conseqüència d'una elecció mundial, d'un sistema econòmic que porta a aquesta tragèdia, un sistema econòmic que té en el seu centre un ídol, que es diu diners”. Aquesta intel·ligència permet adonar-se que “Déu va voler que el centre del món no fos un ídol, que foren l'home i la dona, els que traguessin endavant amb el seu treball al món. Però ara, en aquest sistema sense ètica, el centre és un ídol i el món s'ha convertit en idòlatra d'aquest "déu diners". Quan els joves no troben feina per la cobdícia d’un sistema es malmet la dignitat humana. “En un món on els joves -dues generacions de joves- no tenen feina és un món sense futur. ¿ Per què? Perquè no tenen dignitat ! és difícil tenir dignitat sense tenir feina ". Cal treball per a tothom. Perquè “treball significa dignitat, significa portar a casa el pa, treball és amor. Per defensar aquest sistema econòmic idolatra s'ha instaurat la "cultura del descart": es descarten els avis i es descarten els joves. Hem de negar-nos a aquesta "cultura del descart". Hem de dir: "Volem un sistema just, un sistema que faci que tots sortim endavant ". Hem de dir: " No volem aquest sistema econòmic globalitzat que ens fa tant mal ". Al centre han d'estar l'home i la dona, tal com Déu vol, i no els diners ! ".

Repensar la solidaritat

Poc a poc es coneix el pensament social del papa Francesc. La seva visió es situa en la línia de la Doctrina Social de l’Església i el magisteri eclesial dels darrers anys. Això s’evidencià ahir  en la intervenció del papa Francesc en la recepció als membres de la Fundació Centesimus Annus - Pro Pontifice en ocasió del Congrés Internacional sobre el tema: "Repensar la solidaritat per al ocupació: els reptes del segle XXI ". L’objectiu d’aquesta fundació, creada pel beat Joan Pau II fa vint any en record de la seva encíclica publicada en el centenari de la Rerum novarum, és  reflexionar i actuar en favor de la la Doctrina social de l'Església.

Sobre el lema que presideix el feta al Congrés, repensar la solidaritat, el papa Francesc ha explicat que "repensar" significa dues coses: d'una banda "conjugar el magisteri amb l'evolució socioeconòmica, que, sent constant i ràpida, presenta aspectes cada vegada més nous" i en segon lloc vol dir "aprofundir, reflexionar , per fer emergir tota la fecunditat d'un valor - la solidaritat en aquest cas - que en profunditat surt de l'Evangeli, és a dir de Jesucrist, i per tant com a tal conté potencialitat inesgotable ".

A la paraula solidaritat, ha dit el Papa,  "cal donar de nou la seva merescuda ciutadania social", la solidaritat "no és una almoina social, sinó un valor social". Ha afegit que “no hi ha pitjor pobresa material (...) que la de no permetre guanyar-se el pa i que priva de la dignitat del treball ". Reflexionant sobre l'actual crisi, ha afegit "que no és només econòmica i financera" ha explicat que "seguir als ídols del poder, del benefici, dels diners, per sobre del valor de la persona humana, s'ha convertit en una norma fonamental de funcionament i criteri decisiu d'organització ". Per acabar, el papa Francesc ha dit que la societat se li ha oblidat que "per sobre dels negocis, de la lògica i dels paràmetres del mercat, hi ha un ésser humà i hi ha alguna cosa que s'ha de l'home en tant que home, en virtut de la seva dignitat profunda: oferir-li la possibilitat de viure amb dignitat i de participar activament al bé comú ". Per això, ha recordat el Papa, "hem de tornar a la centralitat de l'home, a una visió més ètica de les activitats i de les relacions humanes, sense la por de perdre alguna cosa".

Modular la solidaritat

No voldria equivocar-me, però crec recordar que Aristòtil escriví que la justícia equitativa es tractar diferent els que són diferents. La justícia, d’alguna manera no pot ser anivelladora en la seva aplicació, sinó el que a de pretendre és adequar les respostes a unes realitats que són diferents. Aquesta intuïció aristotèlica és útil per revisar algunes polítics de solidaritat social. Hi ha polítiques de solidaritat social que pretenen considerar a tothom igual i, des d’aquesta perspectiva, s’obliden de les diferències sobre les quals es sustenta la diversitat social. Aquesta actitud es troba a la base de moltes polítiques públiques socials en relació a la immigració. Per exemple, aquest punt de vista es troba a la base de moltes polítiques socials practicades per estendre els drets socials a partir de l’avaluació del nivell de renda.

Segons aquesta perspectiva les persones amb més urgència a atendre, segons el seu nivell de renda, es trobaven en els grups d’immigrants de darrer moment. Per la qual cosa, els que tenien rendes més baixes fins aquells moments quedaven ràpidament desplaçats perquè sempre hi havia persones més necessitades. Especialment en moments de recursos escassos aquesta política provoca tensions. Per tal de trobar un altre punt de vista pot ser no aniria malament modular aquesta solidaritat incorporant altres paràmetres que permetessin fer més equitativa aquesta solidaritat. Així, per exemple, es podria considerar un criteri d’avaluació per l’exercici de la solidaritat institucional el temps d’estada en el país, ja que aquest factor modula l’exercici del dret social a la contribució personal al fons econòmic a partir del qual es pressuposta la solidaritat. Adoptar aquesta perspectiva no és negar la solidaritat, sinó assumir que la solidaritat es pot modular per tal de poder-la fer més equitativa.

Justícia i solidaritat

L’actual crisi econòmica és interpretada per alguns com una fallida de l’Estat del Benestar. Comparteixo parcialment aquesta opinió, encara que la matiso. Penso que el que ha fet fallida no es la idea genèrica del benestar social, sinó el pes que ha de tenir l’Estat i el grau de responsabilitat dels diferents actors socials. La crisi financera dels governs de l’Estat del Benestar ja fou pronosticada, entorn dels anys vuitanta, per alguns analistes socials. Segons ells, el creixement sense control de les prestacions públiques, que eren estimulades per una demanda continua de més i millors serveis públics atiades per grandioses promeses electorals, juntament amb el progressius afebliment de la responsabilitat social, estimulada per una excessiva confiança en els subvencions, pronosticaven la fi d’un model d’estat que s’havia proposat com a garant de la justícia i de l’equitat social.

Ara, quan la realitat econòmica evidencia els límits del model d’estat, s’imposa renovar la reflexió sobre alguns dels pilars del sistema de benestar. El papa Benet XVI ha dit recentment que “la solidaritat és en primer lloc que tots se sentin responsables de tots; per tant no se la pot deixar solament en mans de l'Estat. Mentre abans es podia pensar que el primer era aconseguir la justícia i que la gratuïtat venia després com un complement, avui és necessari dir que sense la gratuïtat no s'aconsegueix ni tan sols la justícia. La gratuïtat no es compra al mercat, ni es pot prescriure per llei. I no obstant això, tant l'economia com la política tenen necessitat de gratuïtat, de persones capaces de donar-se”. Sobre aquestes paraules, extretes de l’encíclica Caritas in veritate, ha d’articular-se la nova comprensió del paper que han d’assumir l’Estat i els ciutadans en el nou context de la fi d’una determinada comprensió de l’organització política.

Per això, si la justícia brolla de la fe; la justícia per ser efectiva necessita de la solidaritat. Perquè per construir una societat més justa la justícia no és suficient. Perquè hi hagi veritable justícia, és necessari assumir que cal 'una mica més' i això, diu Benet XVI, només ho poden donar la gratuïtat i la solidaritat.

Caritat, llibre almoina

Avui, amb ocasió del dia Internacional dels Museus, al poble de Folgueroles s’ha inaugurat l’exposició “Caritat, un llibre almoina”. El municipi osonenc de Folgueroles és prou conegut per ser el lloc de naixement de mossèn Cinto Verdaguer. Per iniciativa de la fundació Jacint Verdaguer i acollida per l’ajuntament de Folgueroles s’ha fet una exposició commemorativa del llibre “Caritat”. Aquesta obra, escrita a partir d’altres textos del poeta, s’edità en un mes en ocasió del terratrèmol devastador ocorregut a Granada la vigília del dia de Nadal de 1884. Davant d’aquest fet, mossèn Cinto, commogut per la magnitud de la tragèdia decidí convertir la caritat cristiana en solidaritat amb els damnificats. Per aquest motiu, recollint alguns poemes editats junt alguns pocs de nous, confecció el llibre “Caritat” destinat a captar recursos destinats a la reconstrucció dels pobles granadins destruïts per la catàstrofe del terratrèmol.

El poeta posà generosament el seu ofici d’escriptor al servei de solidaritat amb el poble andalús, atuït per la catàstrofe dels terratrèmols El seu gest, contextualitzat en el seu temps és encara viu per la nostre societat. Ja que la solidaritat davant el sofriment dels demés continua sent un motor actiu per mobilitzar la voluntat de les persones. Tal com diuen les comissàries de l’exposició , el gest de Verdaguer serveix per “fer-nos les preguntes pertinents sobre la pobresa i la caritat avui, sobre les causes de la crisi que acula a la pobresa una de quatre famílies i sobre els remeis de la solidaritat, l’equitat i la justícia”. Aquest exposició, a més d’informar sobre el significat del gest de Verdaguer, ajuda a comprendre el sentit de la solidaritat espontània que s’estableix entre les persones i pobles. Convido a visitar aquesta exposició i fruir de la bellesa de Folgueroles. Poble endreçat, acabat i ordenat, acollidor i amable amb els seus visitants.