Estat Islàmic V. Conflicte permanent amb els xiïtes

Un dels trets característic de l’Estat Islàmic és el seu enfrontament permanent amb els xiïtes per considerar-los heretges i uns enemics irreductibles de l’Islam. L’origen d’aquest enfrontament es troba en els propis origen de l’Islam. Quan Alí ibn Abi-Tàlib fou nomenat quart califa l’any 656 s’inicià un greu disputa dins dels musulmans. Durant un breu període, entre els anys 656 i 661, Alí ibn Abi-Tàlib assumí el lideratge polític i religiós dels musulmans, però el rumor que Alí havia conspirat per l’assassinat del tercer califa incità nombrosos complots contra ell. Al final, la tensió derivà en la primer guerra civil entre musulmans, primera fitna. A la base del conflicte hi havia raons polítiques, una part de la classe dirigent s’oposava a com Alí ibn Abi-Tàlib repartí el poder i les decisions que prenia¸ i també motius religioses. En l’àmbit religiós defensava una lectura actualitzada i adaptada de les propostes de Mahoma, aspecte que disgustà a un ampli sector de musulmans. Després d’aquesta primera guerra civil, Alí ibn Abi-Tàlib seguí enfront del califat, tot i que els conflictes anaven en augment.

Un dels principals opositors d’Alí ibn Abi-Tàlib fou Muàwiya ibn Abi-Sufyan, parent d'Uthman, membre de la família Omeia i governador de Síria. Les seves intrigues i conspiracions portaren a una nova confrontació batalla al final de la qual, i després d’una negociació acordada per allargar innecessàriament la guerra, s’acordà proclamar a Muàwiya ibn Abi-Sufyan com a nou califa l’any 661. La seva ascensió al poder de l’imperi musulmà significà tant l’inici del califat dels omeies com l’aparició d’una divisió dels musulmans en vàries fraccions fortament oposades i que, pocs anys després, comportaria la seva divisió.

Un dels grups dels musulmans actius en aquells temps eren els kharigites (els dissidents), petit grup que no acceptava l’arbitratge. La seva total oposició als acords els portà a assassinar a Alí ibn Abi-Tàlib a Kufa el mateix any de l’acord, 661, i el mateix dia intentaren matar també amb el nou califa Muàwiya ibn Abi-Sufyan i el responsable de l’arbitratge. Els musulmans alides, nomenats així per ser els partidaris d’Alí ibn Abi-Tàlib, atorgaren el seu lideratge a Hassan, fill d’Alí, el qual rebutjà a assumir a enfrontar-se al califa. Davant d’aquesta circumstància confiaren la direcció política i religiosa del grup a Husein, un altre fill d’Alí. A la mort del primer califa Omeia, Muàwiya ibn Abi-Sufyan, l’any 680, tot i que havia nomenat successor seu al seu fill Yazid i proclamat nou califa a Damasc, Husein, que en aquells moments estava a La Meca, s’oposà a aquesta decisió perquè, com que encara no s’havia decidit entre els musulmans que el califat fos hereditari, considerava que ell, com a net de Mahoma, havia de ser el nou califa. Davant la negativa dels omeies de cedir el poder s’inicia una nova guerra civil, la segona fitna. El pretendent Husein fou derrotat i assassinat a la batalla de Karbala (Iraq) l’any 680.

La batalla de Karbala marcarà el principi del cisma entre els "partidaris o seguidors d'Alí", aquesta és l’etimologia de la paraula xiïtes, i aquells qui, més tard, s'anomenaran "sunnites", o "seguidors de la tradició” continguda en la Sunna. La mort violenta de Husein, considerada pels xiïtes un martiri, va esperonar al seus seguidors a combatre fins al final per un ideal de poder considerat just i respectuós amb els fonaments autèntics de l'islam. L’assassinat ha esdevingut una fita fonamental del xiisme, que ho commemora cada any amb processons de penitents, convertint-se en símbol de la lluita contra la injustícia tant en el que afecta a la interpretació de l’Islam com per la usurpació del poder política dels musulmans per part dels sunnites. Aquest confrontació, iniciada l’any 680, ha perdurat fins els nostres dies i proporciona les raons als promotors del califat de l’Estat Islàmic per seguir la seva guerra contra els xiïtes per considerar-los uns infidels a la religió vertadera de l’Islam.

Sunnites i xiïtes

El cruent conflicte a Iraq ha situat en primer pla l’enfrontament de los dues grans branques religioses de l’Islam: els sunnites i els xiïtes. La divisió entre sunnites i xiïtes té uns 1.400 anys d'antiguitat. El seu origen és la disputa per la successió de lideratge en la comunitat musulmana després de la mort del profeta Mahoma l'any 632. Malgrat els conflictes oberts entre sunnites i xiïtes en països com el Líban i l'Iraq, les dues tradicions religioses no són gaire diferents en termes de creences religioses i les seves pràctiques. Unes enquestes del Pew Center Research evidencia que a l'Iraq, per exemple, els dos grups expressen tenen les mateixes creences en relació a Déu i els principis ensenyats pe Mahomma; en un percentatge similar (82% xiïtes i 83% dels sunnites) diuen que la religió és molt important en les seves vides. Més de nou de cada deu xiïtes iraquians (93%) i sunnites (96%) afirmen que dejunen durant el mes sagrat del Ramadà.

En alguns països musulmans, les persones no veuen diferències significatives entre sunnites i xiïtes de l'Islam com a rellevants. Una enquesta dels musulmans de 39 països que es va realitzar el 2011 i 2012 va trobar, per exemple, que el 74% dels musulmans a Kazakhstan i el 56% dels musulmans a Indonèsia no sabien si eren sunnites o xiïtes, sinó que simplement es consideraven només musulmans. A l'Iraq el tema és el revés, només un 5% es considera només musulmà, de tal manera que tothom s’identifica amb una tradició o altre. Els detalls que marquen les diferències es troben en aspectes pràctics de l’Islam. Per exemple, el fet d’acceptar (xiïtes) o no (sunnites) la visita als llocs considerats santuaris sants pels musulmans. En una enquesta, el 14% dels sunnites iraquians consideren que els xiïtes no són musulmans, mentre que només un 1% dels xiïtes a l’Iraq considera als sunnites no musulmans. En països sunnites hi ha un elevat percentatge de musulmans que consideren que els xiïtes no ho són.

La geopolítica i la religió islàmica

El conflicte d’Irak ens proporciona l’ocasió d’observar un enfrontament virulent entre dues maneres d’entendre l’Islam, els sunnites i els xiïtes. Els sunnites, enquadrats com jihadistes actuant com exercit opositor denominat ISIL (Estat Islàmic de l’Iraq i Llevant) que s’enfronta al govern iraquià liderat per musulmans xiïtes amb un exercit professional i les milícies xiïtes. ISIL és un grup islamista armat que actua tant a Síria i com a l'Iraq i que té aspiracions territorials sobre tot el Llevant àrab (Líban, Síria, Iraq, Jordània). El seu objectiu és crear un estat islàmic que inclogui totes les poblacions àrabs que van quedar separades amb el repartiment entre França i Gran Bretanya després de la Primera Guerra Mundial.

Iran i l'Iraq són dos dels pocs països on hi ha més xiïtes que sunnites. Si bé és àmpliament assumit que l'Iraq té una majoria xiïta, hi ha poques dades fiables sobre els percentatges de musulmans sunnites i xiïtes. Això s’ha complicat per l’arribada a l’Iraq de refugiats a causa del conflicte a Síria i l’actual emigració que es dóna a l’Iraq per raó del seu conflicte intern. Les poques dades disponibles sobre la identitat religiosa a l'Iraq suggereixen que al voltant de la meitat del país és xiïta. A l’Iran la situació és diferent, es calcula que en aquest país és el lloc del món on hi ha més xiïtes, aproximadament entre el 90% i el 95% de la població (uns 66-70 milions de persones) són xiïtes .

Aquesta composició de famílies religioses condiciona la geopolítica de la zona. El fet de que els xiïtes dominen fortament a l’Iran i tinguin un presència notable a l’Irak explica el suport donat pels primers al govern de l’Iraq dominat per xiïtes sota la direcció del Nuri al-Maliki . Per altra part, Iran també ha donat suport al govern de Bashar al-Assad a Síria, on només el 15-20% de la població musulmana és xiïta, perquè el poder polític està en mans  dels alauites (una branca de l'Islam xiïta). Sota el règim de Saddam Hussein a l'Iraq, que estava dominat pels sunnites.

Sunnites i xiïtes. Coincidències i divergències II

Dins de cada país, l'enquesta sobre la fe i pràctica islàmica de sunnites i xiïtes també troba percentatges similars entre xiïtes i sunnites respecte la pregària i l’assistència a la mesquita. Només hi ha una diferència important de comportament a Afganistan: els xiïtes afganesos són 15 punts menys observants en les pràctiques islàmiques que els sunnites dia (77% vs 92%) per cent. En altres llocs, els xiïtes i sunnites de tots els països estudiats s'assemblen entre si en la freqüència de l'oració i l'assistència a la mesquita.

Tot i compartir moltes creences i pràctiques bàsiques, els xiïtes i sunnites difereixen bàsicament sobre l’acceptació de certes pràctiques associada amb el mes Muhàrram. Aquest més, el primer del calendari musulmà, sagrat per a tots els musulmans, ho és especialment pels xiïtes. Aquest celebren el dia 10 d’aquest més l’Ashura on es commemora la mort del nét del profeta Mahoma, Hussein. Per celebrar-ho es fan peregrinacions a la tomba de Hussein o les tombes d'altres sants musulmans. Precisament, la veneració dels sants és una pràctica que difereix entre xiïtes i sunnites. A l'Iran, per exemple, aproximadament nou de cada deu xiïtes (89%) diuen que és acceptable a l'Islam visitar els santuaris dels sants musulmans mentre que només un 28% dels sunnites valora positivament aquesta pràctica.

En els cinc països musulmans estudiats menys de la meitat de xiïtes i sunnites consideren que a l'Islam es permet demanar ajusta als parents o avantpassats morts. Tot i que els xiïtes són significativament més propensos que els sunnites a acceptar aquesta pràctica. Les diferències són majors en Iraq (36) i Afganistan (34), mentre que també es troben diferències significatives en Azerbaidjan (15) i el Líban (12). Només a l'Iran no hi ha pràcticament diferències entre xiïtes i sunnites sobre l’apel3lació als familiars morts o avantpassats

Sunnites i xiïtes. Coincidències i divergències I

A l’Islam hi ha dues corrents interpretatives majoritàries: sunnites i xiïtes. Una enquesta mundial feta pel centre Pew sobre els musulmans aporta interessants dades per conèixer l’estat d’aquestes tradicions. Les dues tenen punts en comú, però també algunes diferències interpretatives i de pràctiques. Sunnites i xiïtes estan units pels principis fonamentals de la fe islàmica: comparteixen la fe en Alà i en el seu profeta Mahoma. En la majoria de països musulmans sunnites i xiïtes tenen en comú que creuen que hi ha vida desprès de la mort i en un cel o un infern. Curiosament  a l’Iraq els xiïtes creuen una mica menys en l’infern que els sunnites (89% vs 98%, respectivament). Les dues tradicions també creuen en els àngels i la predestinació. Tampoc hi ha diferències bàsiques envers els principis bàsics de l'Islam.

On es comencen a trobar diferències és en el compromís religiós personal. Aquestes variacions es donen comparant països, però no comparant les tradicions dins de cada país doncs en cada país, els xiïtes i sunnites tendeixen a presentar nivells similars de compromís religiós. A l'Afganistan, l'Iraq i l'Iran, per exemple, almenys tres quartes parts dels xiïtes i dels sunnites diuen que la religió és molt important per a ells. A l'Azerbaidjan, xiïtes i sunnites comparteixen una visió similar de la religió, amb poc menys de la meitat en cada grup (47% i 43%, respectivament) diuen que la religió és molt important en les seves vides. Només al Líban s’observen diferències importants entre sunnites i xiïtes en relació a la importància de la religió: el 66% dels sunnites libanesos diuen que la religió és molt important mentre que aquesta ho és només pel 51% dels xiïtes libanesos.

Hi ha poques diferències en les pràctiques religioses. Per exemple, tant sunnites com xiïtes tenen els mateixos percentatges de pràctiques sobre el Ramadà si es mira país a país. Però sí que hi ha diferències si les comparacions són entre països. A l'Iraq, Afganistan, Líban i l'Iran més de vuit de cada deu membres de les dues tradicions diuen que dejunar durant el Ramadà. Però a Azerbaidjan, per contra, menys de la meitat de qualsevol tradició, xiïtes (48%) o sunnites (42%), diuen que observen el dejuni tradicional durant les hores del dia durant tot el mes. 

Sunnites i xiïtes

L'enquesta sobre la situació dels musulmans en el món  es preguntava si els membres d’aquesta religió s’identifiquen amb algunes de les diverses branques de l’Islam i quina actitud mostràvem sobre els musulmans que podien pertànyer a una d’aquestes corrents. L’enquesta evidencia que, tot i que les diferencies sectàries són importants en alguns països, els musulmans són és indiferent a aquestes divisions.

Els musulmans a l'Orient Mitjà i l’Àfrica del nord tendeixen a estar profundament sensibls a la distinció entre les dues branques principals d'Islam, sunnites i xiïtes. L’enquesta mostra que, com a mínim, el 40% dels sunnites no consideren als xiïtes com a musulmans. En molts casos, amb un percentatge més alt, els sunnites consideren que algunes practiques comunes entre els xiïtes, com visitar les tombes del sants, es puguin acceptar com a part integrant de la tradició islàmica. Només al Líban i a l’Iraq , nacions on sunnites i xiïtes conviuen, i tenen un nombre similar de seguidors, els sunniets consideren que els xiïtes són musulmans i que les seves pràctiques són coherents amb l’Islam.

Fora de l'Orient Mitjà i de l’Àfrica del nord la distinció entre sunnites i xiïtes és irrellevant. Dins molts dels països enquestats, per exemple, a l’Àsia Central, la majoria de musulmans no s’identifiquen amb cap branca de l'Islam, només es consideren musulmans. Un patró similar es dóna a l’Europa del sud i oriental. Per exemple, a Indonèsia, país que té la població musulmana més gran del món, el 26% dels musulmans es declaren sunnites, però això és poc si es compara amb el 56% qui diuen que només són musulmans. El 13% que donen cap resposta.

Islam XVI - Suinites i xiïtes

Entre els sunnites i xiïtes hi ha importants diferències entorn a les següents qüestions.

1. Les bases del dret. Una de les principals diferències entre els sunnites i els xiïtes està en la importància donada a la Sunna com a font de dret. En el cas dels sunnites, l’Alcorà i la Sunna són les dues fonts de les quals emana la llei islàmica. El nom sunnita ve d’aquesta adhesió total a la Sunna. Els xiïtes, en canvi, tot i reconeixent la importància de la Sunna, no accepten el seu caràcter sagrat. Com alternativa, els xiïtes donen molta importància al coneixement transmès oralment entre els descendents d’Alí i la comunitat xiïta n'és dipositària.

2. El paper de l’imam. En el sunnisme, l’imam és únicament el guia de l’oració col·lectiva. Per això ha de ser una persona profundament coneixedora del l’Alcorà. Amb aquest coneixement és suficient per ser imam. L'imam no és cap intermediari entre Al·la i el creient islàmic. Són els propis creients els que estableixen una relació personal directe amb el Al·là. Els xiïtes, al contrari, consideren que hi ha alguns imams que són depositaris dels coneixements dels descendents d’Alí, i per això els seus judicis són infal·libles. En aquest cas l’imam, amés de guiar l’oració, és un home inspirat per Déu, una figura sagrada i sense pecats. Per això el seus decrets (fatwa) són ordres divines i per això poc actuar d’intermediari entre el creient i Al·là.

3. Els pilars de L’Islam: Sunnites i xiïtes comparteixen els cinc pilars de l’Islam: oració, almoina, peregrinació a la Meca, professió de fe i dejuni durant el mes del ramadà. No obstant, els xiïtes, en lloc de pregar cinc cops al dia como els sunnites, ho fan només tres. A més, els xiïtes creuen que el pelegrinatge a la Meca pot ser substituït per una peregrinació al sepulcre d’Alí o al del seu fill Hussein a Karbala (Iraq).

4. Celebracions: Els sunnites tenen dues grans celebracions al llarg de l’any: la diada de final del ramadà (idu l-fitr) i el dia del sacrifici (idu l-kabir) que coincideix amb el darrer dia del pelegrinatge a la Meca. Pels xiïtes la festivitat més important és el dia d’Asura (corresponent al 10 dia del mes de Muharram) i en la que es recorda la mort de Hussein, fill d’Alí. Aquesta festa es prepara des de deu dies abans amb una assistència massiva a les mesquites. Els xiïtes també celebren, amb menys rellevància el final de ramadà i el dia del sacrifici.

La majoria de musulmans a Catalunya són sunnites, tant els d’origen magrebí com els pakistanesos. Tot i que entre els dos col·lectius hi ha persones adscrites a la tradició xiïta. En el cas dels pakistanesos, segons les dades religioses del Pakistan, el 65% dels pakistanesos són sunnites i el 30% xiïtes. Els xiïtes han tingut força expansió entre els musulmans de països no àrabs com és el cas de l'Iran.