diumenge, 30 de setembre del 2018

L’1 d’octubre, obstinadament dempeus amb dignitat


Demà és 1 d’octubre, data que molts catalans no oblidarem mai. Fou el dia de la victòria de l’obstinació democràtica i pacífica del poble de Catalunya. No fou cap derrota. Aquest dia els catalans enfortirem la nostra dignitat i guanyarem el respecte de moltes persones de lluny estant. Perquè, malgrat la violenta repressió de l’Estat espanyol, més de dos milions de catalans votarem i ho férem festivament. La tenacitat de molts catalans, el risc generosament assumit de moltes persones implicades en la discreta organització del referèndum i la massiva participació de la ciutadania l’1 d’octubre fou una finestra de festa i exemplaritat democràtica al món. Segurament, tots tornaríem a fer el que férem ara fa un any.

Quan després de moltes hores de guàrdia per defensar el dret al vot, les urnes arribaren als col·legis electoral tothom esclatà en aplaudiments. Volíem votar i ho anàvem a fer. La resistència pacífica de tota la nit donà pas a la festa de la democràcia: el vot. Però l’Estat espanyol, empeltat de l’herència del franquisme latent estava disposat a substituir la força de la raó per la raó de la força. La única que entenen els fills de la nit. La violència desencadenada per la Policia Nacional i la Guàrdia Civil superà l’imaginable. Només pot entendre’s aquest comportament bàrbar des de la lògica repressiva d’un Estat antidemocràtica, atemorit per l’ús responsable del vot d’un poble que es sent sobirà del seu destí. Si l’Estat volia humiliar i atemorir als catalans, no ho aconseguiren. Estem més forts que ara fa un any. Som conscients de les nostres limitacions, però estem decidits en aconseguir la independència de Catalunya. No donarem passos enrere, sempre caminarem endavant.

L’1 d’octubre demostrà a tots els demòcrates catalans, que no cal demanar permís per exercir la sobirana. És nostra i l’hem de practicar. Els catalans som un poble sobirà de persones lliures. El neofranquisme instal·lat en l’Estat espanyol no ho entén i no ho vol entendre. Necessitem ser molts més els que vulguem decidir tornar a exercir el dret al referèndum per tal que l’Estat, doblegui el seu orgull dominador i cedeixi a les exigències catalanes de fer un referèndum vinculant. Els violents de l’Estat hauran de recular a les exigències democràtiques de la majoria dels catalans. Només així el camí cap a la independència es podrà forjar des de l’exercici responsable de la democràcia. Si som molts, l’Estat espanyol serà derrotat en la seva obstinació de negar l’evidència democràtica de la sobirania dels catalans. Hem de seguir obstinadament dempeus.

Hem de continuar recorrent el camí emprés l’1 d’octubre. El camí iniciat ara fa un any no té retorn, el sender cap a la independència no té aturador. La independència és un objectiu irrenunciable. Hem de seguir lluitant democràtica i pacíficament a favor dels nostres ideals i defensant amb diàleg les nostres idees. La violència i la intransigència no formen part del nostre tarannà com a poble. I si, algun cop, en tenim temptació hem d’esforçar-nos per corregir el rumb dels nostre passos. Cal continuar treballant per fer efectiu el nostre somni. Ho hem de fer amb astúcia, tenacitat i intel·ligència, sense perdre el somriure. Les nostres energies quotidianes ens han de permetre ampliar la base social de l’independentisme. El futur polític de Catalunya ha de ser aquell que els catalans vulguin i expressin lliurament en una consulta democràtica i vinculant. L’1 d’octubre fou un primer pas.

dissabte, 29 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Viure d’acord amb el que creiem, els principis i valors que ens sostenen exigeixen comprensió i fermesa. No és fàcil perquè són moltes les temptacions d’abandonar-los i deixar-se emportar per la comoditat de la mundanitat. En aquests moments cal obrir el cor i acceptar que hem de ser ajudats per emprendre el camí de la vida i viure de forma coherent amb el que som.

He escollit els camins de veritat,
i he admès les vostres sentències.
Feu-me entendre la vostra llei,
que la vull guardar amb tot el cor.
Salm 118

Tenim per endavant tot un dia ple d’oportunitats per estimar, ser amables, estar atents als altres, acollir a l’estrany, mostrar-nos propers als desconeguts i moltes altres actituds que poden testimoniar el que som, el que creiem i ajudar a fer un món més humanitzat. “Doneu encert a l’obra de les nostres mans” Salm 89

Tot el que ens envolta és efímer, la majoria de coses tenen un valor relatiu i molt poques serveixen realment per fer-nos més lliures. Estem massa vinculats a aquestes coses i moltes ens impedeixen alliberar-nos efectivament de la mundanitat. Hem de saber prescindir de tot allò que ens empresona i lliga la nostra llibertat. “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix.”(Mt 16,24)

divendres, 28 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Sovint caiem en la temptació del paternalisme i pensar que els altres no poden comprendre certes coses. Quan això succeeix no respectem les altres persones i no els hi tenim confiança que es mereixen. Hem de ser transparents i mostrar el que pensem i com som convençuts que serem compresos i acceptats. “No hi ha res amagat que tard o d’hora no sigui conegut i entès.” (Lc 8,17)

No calen masses recursos per proclamar tot allò que dóna sentit a les nostres vides. La paraula i l’exemple ajuden a testimoniar les nostres creences i els principis que animen la nostra vida. Aquest és el bagatge que ens ha d’acompanyar en el nostre caminar per anunciar que una altra manera de viure és possible. No prengueu res pel camí, ni bastó, ni sarró, ni pa, ni diners, ni un altre vestit (Lc 9,3)

dijous, 27 de setembre del 2018

Competència i cooperació evolutiva, un nou paradigma


Un concepte molt arrelat en la biologia és el de la competència. El darwinisme explica l’evolució a partir de la competència. El mateix concepte passà de la biologia a molts caps de l’economia, de la política i de l’activitat social. Sembla que el motor de tota evolució social sigui la competència. Tot amb la competència, res fora de la competència. Però, des de la mateixa biologia, hi ha opinions crítiques a la idea de que la competència sigui el motor de l’evolució. Les dades indiquen que hi ha tanta competència com cooperació. Fins i tot, aquestes hi ha forces teories biològiques que proposen que la cooperació és també una font d’innovació evolutiva. L’exemple més clar és l’aparició de cèl·lula eucariota, la que té nucli, com a resultat de l’associació cooperativa entre dos o tres elements procariotes sense nucli: un dels elements associats esdevingué nucli; l’altre en mitocòndria i, en el cas dels vegetals, el tercer element esdevingué el cloroplast. Així, en la base de la línia evolutiva hi ha la cooperació i no la competició. El mutualisme i la simbiosi poden explicar sense dificultats les mateixes innovacions evolutives que els neodarwinians volen explicar amb la competició i ara, en les teories genètiques evolutives.

Hi ha un nou paradigma científic evolutiu. Existeix tota una línia de pensament científic suggereix la possibilitat de repensar les teories evolutives a partir d’aquesta visió cooperadora. Proposen adoptar aquesta perspectiva perquè permet entendre millor l’evolució dels ésser vius en termes de processos dinàmics complexos no lineals, amb estadis estables i moments de canvi i transformació. Aquesta visió introdueix la idea de que la competència no ocupa un lloc central en les teories biològiques, sinó que el que és important en les dinàmiques biològiques són les relacions i les interaccions entre els ésser vius, i la manera com aquestes relacions contribueixen al comportament del sistema com un tot integrat. De tal manera que tot està relacionat i això determina que qualsevol element, per més insignificant que pugui semblar, és important, al marge de quina sigui la seva posició dins de l’organització biològica. La revalorització de la cooperació fou expressat fa anys magistralment per Brian Goodwin en el seu llibre “Las manchas del leopardo”. Lectura instructiva per entendre les relacions que es donen entre les teories de la complexitat i les hipòtesis evolutives.

dimecres, 26 de setembre del 2018

La secularització, una oportunitat per la fe


En el col·loqui del Pare General dels jesuïtes, Arturo Sousa, a l’església del Sagrat Cor de Barcelona afirmà que la secularització no és un drama per la fe. Al contrari, és una gran oportunitat per treure de la fe totes aquelles adherències que l’ha anat desnaturalitzant al llarg de la història. Aquest podria ser el resum de la resposta del pare Sousa, a la pregunta ¿què podem fer els cristians davant la forta secularització de les societats contemporànies?. Els cristians no ens hem de lamentar de la secularització, afirmà el pare Sousa. L’enyorança de temps passats no ajuda a situar el cristianisme en sintonia amb el temps actuals. Cal adoptar un canvi de perspectiva i entendre la secularització com un signe positiu del temps a través del qual Déu està parlant als creients d’avui.

Davant la secularització, no calen respostes defensives. El fonamentalisme religiós, no és cap resposta positiva. És un error, perquè, en el fons, buida de sentit el fet religiós i es converteix en una negació de la mateixa religió similar al proposat per qualsevol ateisme. El fonamentalisme religiós no és una religió, és una idolatria. La secularització és un fenomen real de les nostres societats per això, en lloc de reeditar noves formes de cristiandat, des d’una nostàlgia de temps passats, el que cal es preguntar-nos: ¿Què ens diu Déu en aquests moments a través de la secularització? ¿de què ens allibera la secularització?

Els processos de secularització són positius perquè permeten alliberar al cristianisme d’una sèrie de factors que no ajuden a les persones que es troben en camí de recerca del sentit de la vida tinguin curiositat per saber que aporta el cristianisme a través de la Bona Nova de Jesús. Perquè, tot i la secularització de la societat, les persones segueixen formulant-se les grans preguntes que donen plenitud a la vida. El cristianisme ha de saber escoltar la demanda d’aquestes persones, oferir-los la Bona Nova i ajudar-los en el camí de trobar el referents vitals. L’Església ha de saber estar al costat d’aquestes persones que estan cercant en la religió aquells significants que sostenen la vida.

La secularització és una gran oportunitat per evitar fer cristians automàticament per raons socials. Si la societat la societat i les seves institucions no són cristianes els individus podran optar, com un exercici de la seva llibertat, ser cristians. En una societat secular ser cristià és una elecció. El món secularitzat ajuda a treure de les institucions públiques i dels relats polítics els referents cristians i separar els àmbits de la fe i de la política com dos realitat autònomes. L’Església ha viure esperançada aquest canvi d’època convençuda de que el Senyor està present també en a través de la mateixa secularització. La secularització ens allibera.

dimarts, 25 de setembre del 2018

Col·loqui amb el pare Arturo Sousa

Aquests dies, el Pare General de la Companyia de Jesús, el veneçolà Arturo Sousa està per Barcelona i Manresa. Aprofitant la seva estada la família jesuítica ens hem aplegat a l’església del Sagrat Cor de Barcelona, al carrer Casp, per escoltar un col·loqui amb el ell i celebrar l’eucaristia de la festivitat de Sant Pere Claves que significa l’inici de curs per les institucions dels jesuïtes de Catalunya. En aquesta ocasió, el missatge de missió que tradicionalment es dóna aquesta dia ha estat tota la llarga intervenció del Pare General a les preguntes de vàries persones.Vàries persones han preguntat al pare Sousa diverses qüestions relacionades a temes d’actualitat, a la situació de l’església i l’activitat de la Companyia de Jesús. Les respostes a cada una de les preguntes eren el sentit de la missió de la família jesuítica a aplicar en les institucions i en la vida personal. 

El pare Sousa, fent servir un llenguatge planer, senzill, allunyat de qualsevol posició hieràtica, ha anat desgranant cada una de les complexes preguntes. La seva mirada i la seva gesticulació suau ha servit per presentar les seves respostes de forma entenedora. No ha defugit d’estudi en cap moment. Crec que els participants en aquest col·loqui podem treure d’aquestes respostes una bona guia per fer possible el gran objectiu de la Companyia de Jesús: l’anunci de la Bona Nova de Jesús que és estimar, alliberar els oprimits i construir una societat més justa en la història de la humanitat.

dilluns, 24 de setembre del 2018

Moments sense mòbil


Intueixo que una de les manifestacions de llibertat personal ben aviat serà no mirar la pantalla del mòbil. He observat la creixent obsessió d’omplir els espais buits, com poden ser el viatge en metro, fent una cua, estant en una sala d’espera, etc... mirant la pantalla del mòbil. He trobat encertada l’observació de Dan Brown “Hi ha wifi a tot arreu. Abans, si anaves al dentista i entraves a sala d’espera, tenies vint minuts per seure tranquil·lament, relexionar. I ara què fas? Pam! Treure el mòbil i et connectes”.

El temps que teníem lliure per pensar o papar mosques l’omplim. Ens fa por aquest temps? Tenim por de tenir espais desocupats?. Sembla que en la societat de la immediatesa, de les comunicacions ràpides, hi hagi por al silenci. Cada cop hi ha menys espais de silenci en la ciutat i en les vides personals. Sembla que l’espècie humana necessiti avui de tota mena de soroll per sobreviure. Reivindico el silenci, els moments d’aïllaments orientats a la meditació i al retrobament personal.

diumenge, 23 de setembre del 2018

Els líders, també callen i escolten


Estic atabalat de tanta xerrameca de molts polítics. Alguns semblen vertaders lloros que, sense defallir, repeteixen la mateixa idea per activa i per passiva. Sempre diuen el mateix i amb to d’empipament. Alguns cops, veure els telenotícies es insuportable. Fa uns anys vaig percebre l’interès mostrat per alguns assessors en comunicació política per millorar les capacitats comunicatives dels dirigents polítics en el seu camí cap el lideratge i l’estratègia que seguien per fer-ho. En aquests casos, la solució proposada consisteix en immergir l’aspirant a líder en cursos d’oratòria i d’estratègia comunicativa. La majoria d’aquestes intervencions formatives pretenen reforçar, o adquirir si és el cas, la retòrica que hom suposa ha de dominar tot líder polític. No obstant, en moltes ocasions els assessors en comunicació política, no expliquen que la comunicació, tot i que pugui semblar paradoxal, també comporta gestionar el silenci per tal d’escoltar als demés. Cal aprendre a escoltar. Tot bon líder polític és una persona que sap callar i escoltar.

Gay Talese, gran periodista nord-americà renovador del gènere de l’entrevista, explica en el seu llibre Retratos y Encuentros (Alfaguara) en que consisteix la virtut d’escoltar. Diu Talese “Vaig aprendre a escoltar amb paciència i cura i a no interrompre mai, ni tan sols quan les persones semblaven trobar-se en grans dificultats per donar-se a entendre, ja que en aquests moments de titubejos i vaguetat (ensenyament que vaig obtenir de les habilitats per prestar oïda de la meva pacient mare) la gent sol ser molt reveladora: el que vacil·len a explicar sol dir molt. Les seves pauses, les seves evasives, els seus canvis de tema sobtats són probables indicadors del que els avergonyeix, o els molesta, o del que consideren massa íntim o imprudent com per deixar-li-ho saber a una altra persona en aquest determinat moment. No obstant això, també vaig sentir a moltes persones parlar francament amb la meva mare sobre el que abans havien evitat, reacció que al meu judici tenia menys que veure amb la naturalesa inquisitiva de la meva mare o les preguntes que els formulava amb prudència, que amb la forma gradual en què li anaven acceptant com un subjecte lleial en el qual podien confiar. Les millors clientes de la meva mare eren dones que no necessitaven tant vestits nous com satisfer la necessitat de comunicar-se

Els conselles de Gay Talese són perfectament aplicables en el camp de la comunicació política. Especialment en aquells casos en que el dirigent polític pensa que serà més líder per la seva capacitat de parlar i parlar, i no parar de parlar. Per ser un bon líder polític cal saber també gestionar el silenci.

dissabte, 22 de setembre del 2018

Glosses per la via quotidiana


Alguns cops podem experimentar la sensació de desassossec. Són moments grisos, quan els ànims són dèbils i no notem viva cap esperança. És llavors quan cal obrir els cors i, amb confiança, deixar-se acollir per aquells que ens estimen i ens volen el bé. “Veniu a mi tots els qui us sentiu cansats i afeixugats; jo us faré reposar” (Mt 11,28)

L’amor ha d’estar en el cor de les bones persones i ser la guia de la seva actuació. Res es pot anteposar a estimar a les altres persones. Aquesta regla serveix per a tothom i és la base del cristianisme. No hi ha cap drecera per seguir a Jesús més enllà de l’amor sense límits. “Aneu a aprendre què volen dir aquelles paraules: “El que jo vull és amor, i no ofrena de víctimes”. No he vingut a cridar els justos, sinó els pecadors” (Mt 9,13)

divendres, 21 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana

En tot moment hem de mostrar consideració amb les altres persones. No podem burlar-nos d’elles o menystenir-los, perquè tots formen part de la mateixa fraternitat universal. Tothom mereix el nostre respecte, ha de rebre les nostres atencions i ha de ser acollit en el nostre cor. “¿Que no teniu casa vostra, si voleu menjar i beure? ¿Com és que avergonyiu els qui no tenen res sense cap consideració per poble de Déu¿ ¿Què voleu que us digui? ¿Que feu ben fet? No és gens d’elogiar això que feu” (1Co 11,22)

Dir-se creient i no obrar estimant als altres, és una afirmació buida de sentit. L’amor és el que distingeix els creients. Sense amor, la fe és morta. Per més que es vestim de pràctiques pietoses, sinó tenim amor la fe es buida. “Si algú deia que té fe i no ho demostrava amb les obres, ¿de què serviria? A un home així, ¿la fe el podrà salvar?”
Jm 2,14

Tot sovint parlo de l’estimar com a signe distintiu dels cristians i de les persones que tenen principis i valors universals. Sant Pau descriví amb exactitud les actituds que distingeixen l’estimació. Són un bon referent per examinar la nostra vida i contrastar el que fem cada dia. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta. L'amor no passarà mai” (1Co 13,4-8)

dimecres, 19 de setembre del 2018

El viatge de Nisha


He vist una bona pel·lícula que, per una decisió en la relat construït per la directora, podria ser magnífica, però que val la pena. Es tracta d’El viatge de Nisha” de la directora noruega, d’origen familiar pakistanès,  Iram Haq. Segons he llegit, es tracta d’una obra construïda sobre la pròpia experiència de la directora. Nisha és una noia de setze anys que té una doble vida. A casa és una perfecta jove pakistanesa, però amb els seus amics es transforma en una adolescent noruega com les altres. Quan el seu pare la troba festejant amb el seu xicot, els dos mons de Nisha xoquen brutalment. Així, el seu pare decideix aïllar-la de la societat europea que coneix i l’envia al Pakistan amb els seus parents. Nisha haurà de trobar-se a si mateixa a través del viatge cap a les seves arrels. Però es un viatge que acaba amb una ruptura amb el món dels parents i de la família dels qual Nisha ha d’escapar-se a fi de poder ser ella.

La pel·lícula relata amb agudesa el camí que fan moltes noies paquistaneses de casa nostra quan són obligades pels seus pares a deixar l’escola, i les influències culturals d’aquí, i anar a viure un temps a Pakistan, on sota la tutela dels seus parents, seran sotmeses a una desprogramació cultural. Aquesta és la realitat que encara passa a casa nostra i que Iram Haq ha sabut  perfectament. La directora retrata bé el comportament de cadascú dels elements repressors de la família: els pares, el germà i els parents del Pakistan. Cada un desenvolupa un rol diferent, però tots estan orientats a empresonar a Nisha en una cultura que no és la seva. Nisha no troba cap complicitat, ni el seu germà poc més gran que ella. Només al final, el pare compren que la seva filla necessita sortir del cercla opressor familiar per poder ser ella. El defecte de la pel·lícula, i no menor, és que Iram Haq situa tot el relat en l’àmbit cultural i obvia, en tot moment, la complicitat de la religió islàmica per fer possible aquest sotmetiment. Malgrat aquest oblit, totalment volgut, val la pena veure la pel·lícula i prendre partit a favor de Nisha.

dimarts, 18 de setembre del 2018

La misèria moral de Ciutadans

Estic de les proclames diàries de Ciutadans fins la borla. És insuportable la seva patologia d’odi contra la majoria d’elements que vertebren la meva identitat. Tots els meus significants vitals són atacats, dia rere dia, per algun dirigent d’aquest partit, que ha fet fortuna política atacant tot allò que es català. Aquest fou el seu origen, la lluita contra la immersió lingüística, el fet diferencial català, TV3 i tot el que es mogui sota la sospita de catalanisme, i continuen amb aquesta dèria. Només cal escoltar a Inés Arrimada per adonar-se com el seu discurs segueix un patró que es inamovible. Si es segueix les seves parlamentàries, diu sempre el mateix, al marge del que diguin els altres. Són un partit contra Catalunya entesa com a realitat nacional i els catalans que la defensem.

L’estratègia de supervivència política de Ciutadans és simple: no fer res, llevat que alimentar diàriament notícies en alguns medis que després amplifiquen i fan servir per justificar el seu relat política. No proposen res, el seu discurs polític és buit, però ho ataquen tot, o quasi tot. Cada dia fan agitprop (agitació i propaganda) a partir de tot pugui sonar a nacionalisme català. Els seus estrategues comunicatius filtren notícies als medis afins que després amplifiquen, les vegades que faci falta a fi, d’influir a l’opinió pública. El seu objectiu es proporcionar bons titulars periodístics. Cada dia treballen perquè la realitat no els espatlli un bon titular. I sempre, un bon titular pot donar rèdits polítics.

Els medis afins i simpatitzants a les tesis de Ciutadans fan circular  informacions confuses, mitges veritats o directament fake news. Un cop publicada la informació és amplificada ràpidament pels dirigents de Ciutadans i escampada per les xarxes socials. Al marge que la notícia sigui després desmentida per falsa, els ciutadans donen per bona la primera versió, sense adonar-se que sigui més falsa que un duro sevillano. Ciutadans exemplifica la política de baixa estofa i sense referents morals.


dilluns, 17 de setembre del 2018

Recuperem la festa del Corpus

Ben aviat entrarem al mes d’octubre i de nou es tornarà a obrir la polèmica sobre el 12 d’octubre, la Fiesta Nacional de España segons prescripció de la llei 18/1987 de 7 de octubre, on, en article únic es diu: “Se declara Fiesta Nacional de España, a todos los efectos, el día 12 de octubre”. Aquesta festa em deixa indiferent, més aviat no tinc cap vincle afectiu en aquesta commemoració que em permeti defensar-la. Però sí que em servei per veure com l’Estat, en el seu afany d’uniformitzar i imposar una única lectura de la realitat feu del calendari festiu un instrument per combatre la identitat nacional de Catalunya. El nostre país, a partir d’un decret de 1958 tenia 20 dies i mig de festes, de les quals hi havia unes que no eren recuperables i altes que sí. Pel cap baix, atès que alguns dies festius podien caure en diumenge, el nombre mig de festes a Catalunya eren de 16 a 18 dies. Totes elles tenien una fisonomia pròpia i recollien la tradició cultural de Catalunya. Però la situació can durant el primers moments de transició democràtica. Si bé al principi es tractava d’una mesura d’ordenació de les relacions laborals, la llei 1/1976, 8 d’abril, a l’establir que hi havia 12 festes per igual a tot l’Estat i dues festes de caràcter local, tot i que podia haver-hi alguna mes sempre recuperable, desfia la singularitat de Catalunya en el seu cicle de festivitats populars. El calendari festiu ja no recollia una visió popular i identitària, sinó una decisió administrativa. 

Amb tot aquest canvi de normativa els catalans perdérem algunes festes molt arrelades en l’imaginari col·lectiu i que havien estat claus en la formació de la identitat nacional. Una d’aquestes festes era el Corpus Christi, celebrada sempre en dijous a deu dies després de la Pentecosta o Pasqua Granada. Quan es perdé aquesta festa el professor i filòleg Antoni Comas i Pujol, poc abans de la seva inesperada mort ocorreguda el 1981, va escriure un article a l'Avui titulat "Què en farem de la ginesta?" on es lamentava d’aquesta pèrdua d’aquesta festivitat. Amb lúcides paraules digué: “Davant el fet de la supressió de la festa de Corpus ....entristeix profundament de pensar que deixen de tenir sentit d’una manera definitiva paraules essencials de Joan Maragall, Josep Pla, o de Salvador Espriu intèrprets tant lúcids de l’ànima i del temperament català.... Ens quedem doncs sense Corpus quan s’encén la ginesta a la muntanya. Allí resplendirà gloriosament i inútilment a la vegada. Es tan, però tan, decebedor que tot estigui a punt i preparat a la natura i que el que no arribi sigui la resposta de l’home!”

Les paraules d’Antoni Comas brollen del coneixement de la cultura popular i son una reivindicació de la cultura catalana en el seus sentit més ampli i profund. Antoni Comas es lamentà de que sota una suposada necessitat de ser més laics i de modernització de les costums, els catalans havien perdut un signe clar de la seva personalitat com a poble. Ara, anys després, ens adonem que ens hem quedat sense festa de Corpus mentre la ginesta s’encén de groc en la muntanya i evoca aquell Corpus de 1640 quan els pagesos catalans es revoltaren contra les injustícies que els oprimien. Corpus ha de ser de nou nostre perquè, més enllà del sentit religiós, és una tradició que ens recorda, any rere any, que Catalunya havia estat una país lliure i vol ser-ho de nou. La festa del Corpus ha de tornar ser nostra.

diumenge, 16 de setembre del 2018

La vergonya de la venda d'armes a l'Aràbia Saudita


He trobat l’actitud del govern espanyol en la venda d’armes a Aràbia Saudita un exercici incommensurable de sarcasme que palesa el cinisme instal·lat en l’exercici de la política. Quan vaig sentir que la intenció del govern socialista era no vendre 400 bombes a la dictadura wahhabita saudita vaig tenir una sensació de satisfacció. Amb aquesta decisió, el govern apareixia davant l’opinió pública manifestant una coherència exemplar amb els valors de pau presents en els ideals socialistes. Aquest gest era semblant a la decisió del govern Zapatero de treure les tropes espanyoles d’Iraq. Però tot ha estat un emmirallament. De sobte, el govern de Pedro Sánchez ha canviat d’opinió i vendrà finalment les bombes làser. Les paraules de la portaveu del Govern, Isabel Celaá, en el resum del Consell de Ministres d’aquest divendres, afirmant que les bombes que l'executiu ha venut a l'Aràbia Saudita "són làser d'alta precisió i si són d'alta precisió no s'equivocaran matant iemenites" són un insult a la intel·ligència. Isabel Celaá ens pren per ximples o curts de gambals. Les bombes maten i prou. Encara que només hi hagués un mort per aquests bombes, aquest fet seria moralment reprovable. Com fou la mort de 29 nens iemenites que anaven en un autobús escolar i fou bombardejat pels saudites. El 50 morts total d’aquest atac foren assassinats per una bomba MK 82 de 227 quilograms guiada per làser i fabricada per la companyia nord-americana Lockheed Martin

El negoci de la guerra ha prevalgut a tota consideració moral sobre la venda d’armes. L’amenaça saudita de cancel·lar una important comanda de vaixells, amb la conseqüent aturada de les drassanes andaluses, aixecà totes les alarmes a la Junta d’Andalusia que, ben segur, pressionà perquè el govern de Pedro Sánchez no anul·lés la venda de bombes. El contracte de les bombes és de 9,2 milions d'euros, la venda dels vaixells suposa 1.813 milions i afecta 6.000 llocs de treball. Segons les previsions, el programa de construcció de les embarcacions militars arribarà fins a l'any 2022. Segons la base de dades del Stockholm International Peace Research Institute (SIPRI), un centre independent que estudia conflictes, control d'armes i desarmament, una desena de països europeus estan venent armament o material militar a Riad. El primer venedor, a molta distància dels demés, són els Estatus Units d’Amèrica (que durant l'últim quinquenni aportà el 61% de les vendes), el Regne Unit (amb un 23%), seguit de França (3,6%), Espanya (2,4% ) i Alemanya (1,8%). La màquina de matar sembla no té aturador perquè és bon negoci i, ja se sap, que davant dels bons negocis el judicis morals s’aparquen. Això és el que ha fet el govern socialista i que la portaveu del govern ha intentat justificar amb sarcasme de baixa intensitat moral. Lamentablement, aquestes decisions tornen a demostrar que el pragmatisme alhora de governar, expressada eufemísticament com a ètica de la responsabilitat, segons l’expressió de Max Weber, acaba imposant-se a l’ètica dels principis. En aquest cas, el govern socialista ha fet bo l’acudit de Groucho Marx, “Aquests són els meus principis. Si a vostè no li agraden, en tinc d'altres”.

dissabte, 15 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


La regla d’or de totes les religions és estimar al proïsme sense cap restricció. Estimar sense límits, de manera desinteressada, sense cercar el benefici personal. Estimar és donació als altres sense esperar-ne res. S’estima perquè en l’amor dóna sentit a la vida. “Feu als altres allò que voleu que ells us facin. Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?” (Lc 6,33)

Hi ha molts cristians preocupats en determinar el que es pot fer i el que no. Actuen com a vigilants del dogma i de la moralitat, sempre entesa a través del seu pensament. Però, ¿és aquesta la missió dels cristians en el món?. El que cal no és condemnar sinó estimar per alliberar a les persones de tot jou opressiu i treballar a favor de la justícia. “Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés, sinó per salvar el món gràcies a ell” (Jn 3,17)

divendres, 14 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Les lleis i les normes humanes estan fetes per ordenar la convivència, millorar les relacions humanes i facilitar el funcionament de la societat. Però, aquestes normes i lleis no són cap bé en sí mateix. Les lleis han d’orientar-se sempre a favor de l’humanització de la societat, l’enaltiment de les persones i el respecte de la seva dignitat. L’absència d’algunes d’aquestes condicions justifica la seva desobediència i la recerca d’unes noves lleis i normes. “Els fariseus i els mestres de la llei esperaven a veure si curaria en dissabte, ja que buscaven un motiu per acusar-lo”(Lc 6,6-11)

Sobretot, tinguem esperança. Confiem i serem reconfortats en la nostra espera. Tot i les dificultats, hem d’estat convençuts de la solidesa de la nostra fe. Més enllà dels infortunis del moment no podem deixar-nos prendre l’esperança. Al final, serem alliberats de tota pena i de tota esclavitud. “Perquè el Senyor estima el seu poble coronarà de triomf els humils” (Salm 149)

Hi ha moments que podem experimentar la sensació de que anem a contracorrent de la resta del món. Podem sentir-nos diferents perquè els nostres principis i virtuts es conjuguen en un verb que sembla desconegut en la gramàtica mundana. Això no vol dir que siguem rars, sinó que tenim la vida organitzada entorn a uns altres valors distints a la resta de la gent. “Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol. Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips; vindrà el dia que passareu fam. Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà el dia que us doldreu i plorareu”(Lc 6,24-25).

dijous, 13 de setembre del 2018

La ginesta, flor nacional de Catalunya

Avui en Ramon Felipó, prohom de Berga i activista independentista des de fa molts anys, ha presentat el seu llibre “La ginesta. Flor nacional de Catalunya i d’altres símbols catalanes”. Més que un llibre és un pamflet, com tu mateix has qualificat el llibre. La tesi d’en Ramon és ben simple: necessitem tenir símbols identitaris. Aquest llibre parla d’això i repassa com la ginesta ha estat en la història de Catalunya una flor ben representativa de les aspiracions nacionals dels catalans. El groc fort de la ginesta fou ben present el 1640 en els fets del Corpus de Sang i des de llavors, és una flor ben notòria en el món dels significats i símbols del catalanisme. Ni ahir, ni ara ni en el futur es podrà avançar en la plena recuperació de la identitat nacional sense elements referencials que donin sentit i unitat als catalans. En aquest sentit la ginesta no és una flor: es tot un símbol que hem rebut en herència de les generacions precedents.

En el context històric actual, quan els símbols i els referents estan més difuminats, és tot un encert que en Ramon Felipó recopili i ens recordi el valor significatiu que aquesta popular flor ha tingut en les lluites catalanistes. Josep Maria de Sagarra ho sintetitzà perfectament en aquestes paraules: “Joia que inflamat el cel / falç i ginesta ! / Voli sobre el front l’estel / de la senyera”. El catalanisme va trobar en el groc fort de la ginesta el color que millor expressava la profunditat dels seus valors polítics. Aquest referent simbòlic, d’ampli recorregut en el món polític, anava lligat des de sempre a la manifestació d’uns valors religiosos vinculats a la festivitat del Corpus. Moment intens on les processons d’aquest dia s’omplien del groc de la ginesta i la seva olor fresca acompanyava les devocions populars.

L’ús polític del color groc de la ginesta tingué el seu protagonisme especial en les disputes successòries del 1714. Els partidaris de l’arxiduc d’Àustria s’identificaven per l’ús discret del groc.  Fins el punt que el rei Felip IV, un cop vencedor de la guerra i destruïts els drets polítics dels catalans, prohibí sota pena de mort l’ús públic de la ginesta. Vàries persones foren ajusticiades per lluir damunt la roba o en el barret un petit ram de ginesta. Ramon Felipó reivindica, amb total encert, un nou ús de la ginesta, i el seu color groc fort, com a símbols de la identitat nacional catalana i no renunciar al seu ús per vindicar les llibertats nacional de Catalunya. Aquesta flor i el seu color ens recorden que som “un poble que lluita per servar la seva pròpia identitat i la lluita permanent i constant per assolir la plena sobirania nacional”. El color dels llaços que avui es llueixen per reclamar la llibertat dels presos polítics deuen tenir el seu origen en el groc fort de la ginesta. Gràcies Ramon Felipó per aquest pamflet farà un gran servei a l’agitació política i cultural.

dimecres, 12 de setembre del 2018

Ara és hora governants, ara és hora de governar


Ahir la Diagonal donava goig. Era com l’era de la casa pairal de Catalunya. Molta gent vingué de fora de Barcelona. Jo mateix, de forma excepcional aquest any, vaig venir a Barcelona poc abans del migdia amb el temps suficient per canviar-me i posar-me l’equipament del manifestant independentista: samarreta (comprada religiosament on tocava i no d’altres que l’havien comprat al xino de la cantonada, ep, es notava); un barret amb el gatges corresponents (llibertat presos polítics, president Puigdemont, Trapero i altres eslògans votius); cantimplora amb força aigua; calçat còmode; pantaló curt i una pancarta a favor de la llibertat dels presos polítics lligada al coll en forma de capa. Amb tot aquest atuell, la meva dona i jo, dinarem amb uns amics, també equipats per l’ocasió, i xino-xano anàrem on ens havíem apuntat per tenir els nostres minuts de glòria solidària i reivindicativa. Després del temps indicat, i un cop fets els rituals que ens havíem manat, retornarem, també xino-xano, immersos en un mar de gent, cap a casa, això sí, després de prendre unes cerveses i alguns refrescos, que el dia ho demanava. Havíem complert amb el nostre deure patriòtic.

Això ho haurem de fer els cops que calgui. Sobre tot ara que les autoritats ens han indicat que hem d’estar en marxa constant cap la República. Com han dit els dirigents de les entitats cíviques independentistes, fa temps que la gent s’ha posat en marxa i seguirem estant-hi. No cal que ens ho recordin. Però ara, mentrestant seguim el camí, algú, en el bàndol de les autoritats, hauria de fer alguna cosa més. La retòrica de confirmació dels ideals republicans i patriòtics està bé, i l’assumirem els cops que faci falta. Però, algunes persones, des del bàndol del govern, haurien de fer algunes coses perquè el meu Centre d’Atenció Primària millori la seva disponibilitat quan hi vaig per algun problema sanitari; que els mossos d’esquadra puguin estar més presents en les carreteres per prevenir la follia d’alguns conductors; o que els agents rurals estiguin més presents en l’entorn montserratí per reprimir les cada cop més freqüents dosis d’incivisme. Són petits moments de la meva vida quotidiana en el qual m’agradaria que algú governs amb més decisió. Sé que hi ha persones que tindrien uns llista molt més llarga i més urgent, perquè són molt dependents dels serveis públics. Ben segur que si tot funcionés millor, perquè l’acció de govern també es preocupa d’aquestes coses, tindríem més adeptes a la causa de la República catalana independent.

dimarts, 11 de setembre del 2018

11 setembre 2018, no tenim por


Reflexió ràpida, quasi a peu de carrer, tornant de la Diagonal de Barcelona. Un cop més, una munió de gent hem celebrat junts la Diada per la independència de Catalunya. Aquest any, de manera especial atesos els fets de l’any 2017, hem sortit al carrer per defensar l’ideal de la independència de Catalunya per damunt de tota la repressió caiguda al damunt dels catalans. No tenim por de reclamar el que creiem el que és just. A més de la llibertat dels presos, el retorn dels exiliats i la solidaritat amb els processats per la consulta del 9-N, molts catalans han demanat poder votar. En el clam pel referèndum coincideixen moltes veus i  no totes a favor de la independència.

Per avançar en aquest camí, els partidaris de la independència hem de convèncer a molta més gent per tal que la solidesa del referèndum sigui inqüestionable. El govern democràtic de l’Estat, no pot ignorar l’exigència d’una majoria social amplia i forta a favor del referèndum. Els independentistes tenen el deure de governar bé, amb excel·lència i sentit, per ampliar sòlidament la base social que està a favor de la independència de Catalunya. Només es podrà eixamplar la majoria social a favor de la independència si un ampli sector de catalans, molts dels quals no estan a favor d’ella, comprenen que aquesta els resultarà beneficiosa pels seus interessos. Una bona acció de govern, en l’actual marc de desenvolupament autonòmic, pot ajudar a progressar en aquesta direcció. Al costat de l’èpica independentista, sempre necessària per mantenir vius els ideals, cal tenir una bona cartera d’èxits en la gestió pública. La ciutadania ha de percebre que els serveis públics funcionen, són eficients i els seus gestors estan capacitats per dur el país a bon port.

dilluns, 10 de setembre del 2018

Salafistes, policia i justicia.


Ser salafista no és cap delicte, ni pot ser una falta administrativa. Vull defensar, des del valor de l’espai públic, el dret a ser salafista perquè així afirmo el mateix dret a la llibertat religiosa. Cada religió ha de resoldre les seves dissensions o derives internes, no per la vida administrativa o penal civil, sinó amb els religiosos i teològics des de dins del seu moviment de fe. Totes les religions tenen les seves derivades fonamentalistes, assumides com experiències religioses, i no per això es prenen actuacions administratives contra els fanàtics de torn. El salafisme és un fenomen ideològic complex dins de l’islam on coexisteixen diverses interpretacions, pràctiques i tendències, algunes totalment espiritualistes i altres terriblement violentes i intolerants. Alguns països amb els quals el regne d’Espanya manté bones relacions diplomàtiques i  beneficiosos negocis estan fonamentats sobre la ideologia salafista.

És cert que bona part del terrorisme d’origen religiós sunnita té les seves arrels en interpretacions extremes del salafisme i la seva pràctica és un elogi de la violència per assolir fites religioses. En aquest cas, el delictes no és l’adscripció al salafisme de forma genèrica, sinó aquelles prèdiques i pràctiques salafistes que inciten l’odi, la violència o l’enfrontament social. Però, alerta, no tots els salafistes tenen una derivada cap actituds contràries a la convivència democràtica o al sosteniment d’actituds violentes. Si bé és veritat. que alguns salafistes, sense decantar-se cap a la violència, propicien l’aïllament social i la no integració en la societat d’acollida, no necessàriament això té una derivada al terrorisme. En moltes religions es donen fenòmens similars, sense necessitat d’evolucionar cap a fenòmens que atemptin a la seguretat de l’Estat.

La proposta d’expulsió de l’imam de Salt per part de la policia espanyola és un abús i un greu error d’apreciació. Si existeix alguna sospita que aquest imam representa un perill per la seguretat de l’Estat o actua contra alguns dels seus interessos, ja hi ha en un Estat de Dret els tribunals de justícia per valorar la gravetat de la situació. La millor garantia dels ciutadans contra els abusos de l’administració són precisament els tribunals de justícia. Aquesta és la base de la democràcia real. El camí emprés per la policia espanyola és un immens desencert. Per cert, aquesta policia tan diligent contra aquest imam, ha ignorat reiteradament les peticions d’alguns periodistes i militars retirats d’emprar la força contra els catalans a fi de frenar el procés.  Que sàpiga, ningú ha acusat aquestes persones de cap delicte de terrorisme o de perill a la seguretat de l’Estat. Les acusacions de la policia contra Mohammad Attaouil són greus i la seva proposta d’expulsió pot posar en alerta la comunitat musulmana i provocar algunes respostes no del tot desitjables. De nou, quan Catalunya es troba en un moment polític crucial, les forces policials de l’Estat espanyol s’entrecreuen en el seu camí. Sense caure en cap teoria de la conspiració, no està de més preguntar-se a ¿qui surt beneficiat per l’expulsió de l’imam de Salt? ¿per què la policia espanyola proposa una mesura tan dura contra una persona que ha estat ben valorada pel mateix ajuntament de Salt per haver obert la comunitat musulmana al poble?.

Tot l’anterior no anul·la una qüestió que la comunitat musulmana catalana ha de resoldre: aclarir seva relació amb el mon salafista i articular un discurs més decidit per desarticular les suposats veritats religioses sobre les quals es formulen alguns discursos salafistes radicals presents a casa nostra. A Catalunya el salafisme ha fet forat i està ben present a moltes comunitats musulmanes. Els musulmans catalans ha de confrontar-se amb els relats salafistes muntats sobre els hadits més bel·ligerants, cruels i violents de la Sunna. És la seva responsabilitat dir no als plantejaments salafistes des d’una interpretació oberta, lliure i crítica de la tradició islàmica. La Sunna no és veritat revelada, és obra humana i per aquest motiu, subjecte d’interpretació i reelaboració segons el moments històric. Sense por han de identificar quins hadits, per més que siguin catalogats com autèntics, justos o fiables, poden tenir més interpretacions que les donades tradicionalment per l’islam. És urgent començar a fer aquest treball.

diumenge, 9 de setembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

“L'abat ha d'estar disposat a canviar la decisió presa, quan escoltant l'altra s'dona que l'opció que havia fet no era encertada, la qual cosa no li disminueix l'autoritat sinó que li fa créixer”.De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

L'abat ha d'escoltar el parer dels germans, fins dels més joves i l'ha de ponderar seriosament deixant-se interpel·lar per l'opinió dels altres, no pas demanant-la simplement per política”. De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat.

“Que pensi sempre que ha acceptat de governar ànimes, de les quals haurà de donar compte. I perquè no invoqui una possible manca de béns, recordi's que està escrit: Busqueu primer el Regne de Déu i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més i encara: Res no manca als qui el temen”. Del capítol segon de la Regla de Sant Benet, «Com ha de ser l'abat».


dissabte, 8 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Hi ha moments que tinc la sensació de no ser d’aquest món. Els models de felicitat o el model de persona ideal proposat no em satisfan de cap manera. Hem trobo exclòs d’uns referents que em són estrany. Crec que no sóc l’únic que li passa això. És una adaptació personal del sic transit gloria mundi.  La majoria de propostes de mundanitat m’allunyen del camí d’esperança proposat pel seguiment de la causa de Jesús: l’amor als altres, el compromís per la justícia i la vida plena de llibertat. La saviesa d’aquest món és un absurd. La glòria i el triomf en aquest món són efímeres. Si entre vosaltres algú es té per savi segons la saviesa del món present, que es faci ignorant, per poder ser savi de veritat. (1Co 3,18)

La fe, com qualsevol creença o principi que dóna sentit a la vida, sense obres és morta. Hi ha massa retòrica i poca concreció pràctica. Estem més preocupats per l’ortodòxia i bastant despreocupats per l’ortopraxis. Les obres donen coherència al que som i sentim. La fe és compromís i creure és comprometre’s. Confia en el Senyor, fes el bé i viuràs en pau en el seu país. Sigui el Senyor la teva delícia i et donarà el que desitja el teu cor. (Salm 36)

divendres, 7 de setembre del 2018

Glosses per la vida quotidiana


Reconeixem de seguida les bones persones per les seves actituds, el que fan i com es comporten. Hem d’aspirar a ser com a elles. Els cristians se’ns hauria de reconèixer perquè fem el bé, acollim a qui ho necessita, lluitem perquè les relacions humanes siguin justes i per alliberar de tot jou opressor. “L’Esperit del Senyor reposa sobre meu ja que ell m’ha ungit per portar la Bona Nova als desvalguts, m’ha enviat a proclamar als captius la llibertat, i als cecs el retorn de la llum, a deixar en llibertat els oprimits i a proclamar l’any de gràcia del Senyor”. (Lc 4,18)

La vida interior, el convenciment de nostres idees i la coherència de les actuacions ens donen autoritat davant les altres persones. Això ens dóna força i seguretat per defensar la causa de la justícia i la llibertat. L’autoritat no ve del poder, sinó de l’exercici de la donació generosa i honestedat. Els dissabtes ensenyava. La gent s’estranya de la seva manera d’ensenyar, perquè parlava amb autoritat. (Lc 4, 31-32)

Al voltant de cadascú, hi ha moltes persones que no es poden valdre per elles mateixes. Persones que són febles i dissortades. Tot sovint acostumen a passar-nos desapercebudes, però si ens hi fixem descobrim la seva silent existència. No endurim els nostres cors a aquestes realitat i siguem un refugi càlid d’amor per a elles. El Senyor m’ha enviat a portar la Bona Nova als desvalguts, a proclamar als captius la llibertat. (Lc 4,38-44)

dijous, 6 de setembre del 2018

Mossèn Dalmau


Amb la mort d’en Josep Dalmau se’n va una part de la biografia de moltes persones. Molts som els que hem tingut la sort i el goig de conèixer i col·laborar amb alguna de los moltes causes que impulsà. En Josep fou un activista en estat pur. Fa anys, quan et trobaves a mossèn Dalmau havies de tenir la ploma preparada perquè segur que acabaves signant un manifest, una carta de protesta o l’adhesió d’una campanya que d’entrada semblava impossible. Perquè, moltes de les iniciatives que impulsava estaven plenes d’il·lusió i somnis esperançats. Fou un defensor aferrissat de les accions pacifistes i no violentes com ho demostrà al llarg de la seva vida. Amb el seu amic Lluis Maria Xirinacs feren un vaga de fam a Santa Cecília de Montserrat per exigir la derogació del Concordat entre l'Estat espanyol i la Santa Seu. Segur que sabrien que no ho aconseguirien, però estaven convençuts que calia fer-ho.

En Josep Dalmau fou un cristià compromès tal com ho foren molts capellans de la seva generació. Lluità per renovar l’Església i fer del seguiment de la causa de Jesús el nord de la seva vida. Home d’idees profundes, meditades en un país gris, però  il·luminades pel seu entusiasme. Sempre fou coherent amb les seves idees. No dubtà de promoure amb als seus  amics capellans antifranquistes, Ricard Pedrals, mossèn Totosaus i Jordi Llinona, una marxa de protesta per les tortures de l’estudiant comunista Joaquim Boix. Fou la coneguda manifestació de capellans per la Via Laietana. Mai s’havien vist tantes sotanes corrent perseguides per la policia franquista com aquell dia. Mossèn Dalmau animà moltes i diverses iniciatives eclesials, polítiques i socials. Coincidirem en el consell de redacció de la nova Correspondència de Diàleg Eclesial amb l’Àlvar Maduell, Carles Flavià, Joaquim Cervera i altres donant continuat a la revista endegada anys abans per Oleguer Bellavista. Foren uns anys de molts projectes i activitats entusiasmades per aixecar el to de l’església diocesana que cercava trobar-se a si mateixa. En totes elles, tard o d’hora, apareixia mossèn Dalmau.

En els meus anys juvenils, temps de lectures formatives intenses, alguns dels llibres de Josep Dalmau m’ajudaren a educar el meu esperit inquiet. Recordo amb satisfacció intel·lectual la lectura dels llibres “Distensions cristianomarxistes”, “Agonia de l'autoritarisme catòlic” i el “Contrapunts al "Camí" de l'Opus Dei”. Vaig col·laborar amb mossèn Dalmau en l’àmbit polític en el Grup de No Alineats de l’Assemblea de Catalunya, conegut també com el grup de cristians independents, impulsat per Agustí de Semir, Ricard Lobo, Jaume Rodri, entre altres, que, com no podia ser d’altre manera, ens reuníem religiosament en uns locals de la parròquia de sant Elies que, casualitats de la vida, havien estat les antigues txeques de la FAI durant la Guerra Civil. 


En Josep Dalmau posà el seu activisme al servei de la recuperació de les llibertats de Catalunya i la construcció d’un estat català. Fou un activista per la independència quan això era un cosa de pocs i mantingué el seu compromís en una època on el catalanisme s’acomodava a la disciplina tranquil·la del peix al cova. Encara dec tenir entaforat en algun lloc de casa el carnet d’identitat de l’Estat català personalitzat que em dóna en Josep. Foren també els anys de les comunitats de base, les cèl·lules de la renovació eclesial d’aquell temps, en Josep Dalmau animava a cercar la plenitud de la fe a través de la renovació de la gràcia i la fidelitat al servei del poble català. Fou l’ànima de la Comissió de Serveis a les Comunitats de Bases. A Gallifa, on tenia la seva parròquia de tota la vida, pogué crear el santuari ecològic del castell de Gallifa amb la seva Mare de Déu de l’Ecologia. Gran encert de Josep Dalmau d’impulsar aquesta devoció mariana. Fa quasi un any coincidirem en una cerimònia singular on no m’esperava trobar-me’l.  Fou un retrobament afectuós i un comiat. Amb la mort d’en Josep Dalmau s’ha apagat un estel de gràcia en el meu firmament de la vida. Que el cel sia.

dimecres, 5 de setembre del 2018

El referèndum, punt de trobada


En política l’eficàcia d’un govern es mesura, entre altres coses, per la seva capacitat d’anàlisi de la realitat. Això és avui molt important en les societats complexes. Aquesta anàlisi ha de permetre desagregar els problemes complexos en unitats més simples les quals puguin ser abordades per l’acció de govern. Les relacions de Catalunya amb Espanya és un problema complex. Es una qüestió amb múltiples facetes, actors implicats, afectes afectats i esperances sostingudes. Les dificultats de resoldre aquest problema complex és el que el govern de Madrid no ha assumit perquè no ha entès correctament la seva complexitat i vol aplicar unes solucions pensades per altres situacions. D’aquí les dificultats de poder dialogar correctament entre l’Estat amb Catalunya fora de l’ordeno i mando, o la rigidesa de la normativa treta de l’espai polític.

Una part dels ciutadans de Catalunya han expressat, de moltes maneres, la seva voluntat d’independitzar-se d’Espanya. Aquesta voluntat ha tingut una clara traducció en forma de majoria parlamentària. Aquesta és la realitat. Un Estat democràtic ha de saber donar resposta a aquesta situació. Com també l’Estat ha de saber atendre el fet de que hi ha una part important de catalans que no volen la independència de Catalunya. Aquest dialèctica prefigura l’espai polític català. Davant d’aquesta situació, els estats democràtics adopten sempre la mateixa estratègia: seure amb les parts implicades, parlar, dialogar i trobar la millor resposta al que és una demanda de la societat catalana. Uns a favor de marxar d’Espanya i altres de quedar-s’hi. No hi més sortida que preguntar als catalans on volen estar: amb Espanya o fora d’Espanya en forma d’una República catalana. Qualsevol altre solució és un nou problema que enverina l’estat de la qüestió. Però aquesta solució és negada, una i altra vegada per les forces més tancades de l’Estat que en nom de la unitat indivisible d’Espanya no volem dialogar per fer política. Aquesta és la qüestió bàsica. No es pot admetre cap altra sortida que no sigui política i que passi per qüestionar, en forma de referèndum, la unitat d’Espanya. En aquest solució s’hi haurien de poder trobar els partidaris de la independència com els seus detractors.

dimarts, 4 de setembre del 2018

La veritat és silenciosa

Vivim en una societat on ha molt soroll mediàtic. La política en provoca molt i viu d’aquest soroll que és el negoci dels medis de comunicació. Les xarxes socials han accelerat aquesta obsessió per la immediatesa  informativa i han accentuat la dinàmica de les relacions causals. Tot ha de tenir una resposta, tot mereix ser contestat. Davant d’aquesta tendència el papa Francesc ha dit: "La veritat és suau, la veritat és silenciosa" Davant de les persones que busquen només l'escàndol, que busquen només la divisió, l'únic camí a seguir és el silenci i la oració. El papa ha dit que el Senyor “ens dóna la gràcia de discernir quan hem de parlar i quan hem de callar". Aquesta màxima es pot aplicar en tots els àmbits de la vida. Si ho practiquem serem més imitadors de Jesús

El punt de partida d’aquesta reflexió del papa és una meditació sobre l'Evangeli de Lluc (Lc 4, 16-30), en què Jesús, tornant a Natzaret, és rebut amb força recel. El relat evangèlic permet "reflexionar sobre la manera d'actuar en la vida quotidiana, quan hi ha malentesos". Jesús, davant l’exigència de la gent del seu temps d’esperar signes del seu poder, només fa servir la força de "la Paraula de Déu". Quan va a la sinagoga, és acollit pels allí estant amb una gran curiositat: tots volen veure amb els seus propis ulls les grans obres de les que va ser capaç en altres terres. Però el Fill de Déu només esmentà la "Paraula de Déu". Amb el seu silenci al requeriment del seus veïns, Jesús es mostrà humil i provocà un canvi d'atmosfera.

El papa Francesc parla del silenci de Jesús com a mostra de la seva dignitat. El seu silenci, es manifestà amb tota la seva força en la creu. És el gran silenci de Jesús. El papa adverteix que molts cops discussions banals acaben en discòrdies i disputes greus. El que cal, diu Francesc, és practicar més el silenci, “expressar el que sents i després callar. Perquè la veritat és suau, la veritat és silenciosa, la veritat no és remorosa”. Davant les provocacions, davant les desavinences o les tensions cal proposar la dignitat del respecte a la diversitat i a la llibertat de les persones de ser diferents. En el cas d’agreujar-se la tensió perquè les persones de mala voluntat atien el conflicte llavors s’imposa el silenci.

dilluns, 3 de setembre del 2018

Fem memòria, President Pedro Sánchez

Alguns bons amics m’han recomanat tenir paciència amb Pedro Sánchez, que alguna cosa en podem treure a favor del procés. No n’estic massa confiat, de la necessitat no se’n pot fer virtut. Cada cop Pedro Sánchez em sembla més un avatar de José Luis Zapatero. La seva darrera ocurrència és afirmar que els catalans hem de votar un nou Estatut perquè Catalunya és “l’únic territori que té un estatuto que no ha sido votado por los ciudadanos”. Caram, ¿qué votarem els catalans els catalans el dia 18 de juny de 2006?. Fem memòria senyor Pedro Sánchez. El Parlament de Catalunya aprovà el text de l’Estatut el 30 de setembre de 2005. El text, prèviament “cepillado”, segons ocurrent expressió d’un destacat dirigent del PSOE força influent per Madrid, fou aprovat pel Congrés de Diputats el 30 de el març de 2006 i pel Senat el 10 de maig el 2006. El poble català aprovà el text de l’Estatut el 18 de juny de 2006 i publicat com a Llei Orgànica el 19 de juliol de 2006 (llei orgànica 6/2006) que entrà en vigor l’agost de 2006.

Després d'entrar en vigor el 9 d'agost del 2006, l'Estatut va rebre set recursos d'inconstitucionalitat. El Partit Popular presentà el 31 de juliol de 2006 un recurs contra 187 articles i disposicions. El Defensor del Poble, Enrique Múgica (militant del PSOE), recusà 112 articles i quatre disposicions addicionals. Per cert, l’actual Defensor del Pueblo, el també socialista Francisco Fernández Marugán, ha recomanat retirar els llaços grocs d’institucions i espais públics. Els governs de les Comunitats Autònomes de Múrcia (contra l'article 117), la Rioja (contra 12 articles i 7 disposicions addicionals), Aragó (contra una disposició addicional), la Comunitat Valenciana (contra vuit articles i quatre disposicions transitòries) i les Illes Balears (contra el que estableix l'estatut sobre l'Arxiu de la Corona d'Aragó). El filibusterisme del PP bloquejà força temps la renovació del Tribunal Constitucional i enverinà la sentència del recurs.

Finalment dictà el Tribunal Constitucional dictà una sentència, el 28 de juny 2010, després de tres anys de deliberacions i, sobretot, d'aturada per la paràlisi en què es trobava el tribunal, i després de quatre anys de vigència i de desenvolupament legislatiu de l'Estatut. Aquesta sentència, referida només al recurs presentat pel partit Popular, representà la desnaturalització d’un estatut aprovat per dos parlaments i referendat pel poble català. En la seva sentència del 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional, es posicionà davant el recurs d'inconstitucionalitat presentat per diputats del Partit Popular, deixà clara la "ineficàcia jurídica" del Preàmbul (en referència al terme nació per referir-se a Catalunya) tot i que el veredicte manté la definició de Catalunya com a nació; va declarar 14 articles inconstitucionals (1 totalment i 13 parcialment), i en va reinterpretar 27 més. El 10 de juliol del 2010 va haver-hi una manifestació a Barcelona, d’un milió i mig de persones, sota el lema "Som una nació, nosaltres decidim",en contra de la resolució del Tribunal Constitucional d'Espanya, amb el suport de tots els partits polítics del Parlament de Catalunya llevat del PPC i Ciutadans. A partir d’aquest dia, res a tornat a ser com abans. A partir d’aquesta data es desfermà la gran tempesta que ens ha dut a que molts catalans hagin trencat els lligams afectius amb Espanya i només tinguin en el seu horitzó polític la independència de Catalunya. Ara, el senyor Pedro Sánchez no pot pretendre que els catalans, que ja votàrem un Estatut i ens recordem que l’Estat espanyol el desnaturalitzà malgrat la seva aprovació política. ¿De què vol què parlem novament els catalans? ¿vol parlar sobre un nou Estatut?. El gat escaldat de l’aigua calenta fuig, diu una dita. Ara el que cal parlar és d’un tema molt senzill: quin és l’acord polític que permetrà als catalans decidir quina és la seva relació amb Espanya.    

diumenge, 2 de setembre del 2018

Me ha pegao


L’anècdota és certa. Mentre pegaven al càmera de Tele Madrid en una concentració patrocinada per Ciutadans una senyora molt excitada anava cridant, acusant al periodista, me ha pegao. Les imatges eren ben eloqüents, el periodista no pegava a ningú, al contrari, vàries persones s’escarressaven en donar-li cops de puny. Pocs dies després, el flamant nou líder del PP parlava que a una senyora li havien trencat la cara a Barcelona i que els mossos d’esquadra tenien l’ordre d’identificar la senyora i no els agressors. Aquesta és la realitat de la Catalunya d’avui. A Catalunya, on no hi havia problemes de convivència entre els independentistes i els que no ho son, que Ciutadans, el més actius, i el PP a la seva manera barroera, han situat aquest tema com el punt principal de la seva agenda política. L’agitació de Ciutadans és provocar la tensió i l’enfrontament. La seva estratègia és simple, contra la llibertat d’expressió d’uns, hi oposen la raó de la força, de l’insult, de l’enfrontament i la provocació . No volen cap diàleg sinó fer tal soroll per tal de dir que a Catalunya hi ha violència, intolerància i que els unionistes estan perseguits pels independentistes.  

El govern del PSOE sembla que dóna crèdit al relat de Ciutadans. Les recents declaracions del President Sánchez demanant que els catalans dialoguem entre nosaltres, bàsicament per resoldre el problema de convivència, són bona mostra de com es percep interessadament la situació de Catalunya des de fora. El President Sánchez li interessa instal·lar-se en aquest discurs de la confrontació perquè així s’estalvia de fe política i li dóna més rèdits emparar-se en la retòrica de la convivència. És cert que a Catalunya cal seguir el diàleg entre els catalans. Des de fa temps els ciutadans de Catalunya parlem entre nosaltres sobre el futur polític del nostre país, tot i la política mesquina de Ciutadans. No forma part del caràcter català abandonar el diàleg i el pacte. Mai hi hem de renunciar, ni els independentistes hem de confrontar-nos violentament amb els qui no en són. Però ara, el diàleg que necessitem els catalans és amb els poders de l’estat que, de manera reiterada, s’han negat a dialogar. Un bon gest per creure’ns les intencions de la voluntat de diàleg polític del govern de Madrid fora que el Fiscal General de l’Estat facilités la fi de la presó preventiva dels polítics catalans empresonats i sol·licités el seu immediat alliberament. Llavors, el diàleg sortiria de l’àmbit de la mera retòrica i avançaria pels camins de l’enteniment.

dissabte, 1 de setembre del 2018

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Aquest poble m’honora de llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. (Mc 7:6)

El monestir té com a finalitat establir un projecte de vida cristià que condueixi al monjo a la plena realització personal amb Déu. (De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat)

L'autoritat, que està al servei del "creixement" o desenvolupament de cada monjo i del conjunt de la comunitat (segons l'arrel llatina de la paraula: "augere"), és atorgada a l'abat per la comunitat: és ella qui l'elegeix. (De la conferència "Sant Benet: una veu del segle VIè que parla a la societat actual" del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat)

Quan es prega cal el coratge de la fe: confiar que el Senyor ens escolta. (Tuit del pap Francesc del 3 de novembre de 2017)