dijous, 28 de febrer del 2019

Les notícies falses afebleixen la democràcia.

Es diu que, quan hi ha un conflicte, el primer sacrificat és la veritat. Altres diuen que la veritat es passa moltes temporades a l'exili i torna per quedar-se per poc temps i després tornar a fugir i s’amaga. Quan la societat es radicalitza costa trobar la veritat. Quan la veritat política s’ha fet fonedissa les notícies falses ocupen tot l’espai polític amb l’objectiu de confondre a l’opinió pública. Es menteix sense rubor. Hi ha enginys pensats per mentir i difondre les mentides. Els experts en comunicació afirmen que la propaganda i la mentida no tenen escrúpols i adquireixen les gesticulacions més inesperades per convèncer els incauts. Moltes societats estan avui recuperant les mateixes estratègies que feren triomfar el feixisme a Europa. Determinades notícies falses, especialment adornades de dramatisme, commocionen l’opinió pública i mobilitzen els sentiments per fer-los fàcilment manipulables per determinats interessos polítics. Diversos capítols de la temporada setena de la sèrie Homeland són una bona il·lustració sobre el poder de les notícies fàbriques i la seva aplicació per pervertir la política. Les notícies falses donen bons rèdits polítics. 

PP i C’s són especialistes amb les estratègies de les notícies falses. No paren d’inventar-se històries sobre el suposat maltractament dels espanyols o els castellà a Catalunya. Les seves invencions, pretenen desvetllar la simpatia del resta d’Espanya contra els catalans i així aparèixer ells com a salvadors d’Espanya. L’ús ampli de les mentides en política és una tendència general que obeeix a un pla perfectament dissenyat per alguns països per alterar l’estabilitat democràtica. L’ús de les xarxes facilita enormement la manipulació de l’opinió política i permet l’ús de les males arts per alterar els fonaments democràtics de la societat. Alguns analistes polítics comenten que la Rússia de Putin és un dels principals centres difusors de notícies falses, tot i que altres països amb governs de poca qualitat democràtica han seguit el seu exemple. Aquests analistes sostenen que la Rússia de Putin vol desacreditar la democràcia, alterar la política interna dels Estats Units, dividir Europa, afeblir les aliances transatlàntiques i castigar els governs que s'atreveixin a discutir la geopolítica de Rússia. Cada un de nosaltres podem convertir-nos en agents involuntaris de transmissió de moltes notícies que, donades per bones perquè no han estat contrastades, es multipliquen com veritats inqüestionables sense adonar-nos de que es tracten de simples i burdes mentides.

dimecres, 27 de febrer del 2019

Aportacions per renovar l’esperit

El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos

“Ser excel·lent significa lluitar contra els propis límits, no acontentar-se amb allò que ja se sap i es fa bé; exigeix explorar nous territoris, arriscar”. Francesc Torralba El Punt-Avui, 7 de setembre de 2017

 “Ja que tenim un motiu de confiança tan gran, estimem Déu amb l’amor que ve d’ell” Sant Agustí, bisbe Sermó 34

 “Que es concedeixi també de menjar carn als malalts molt dèbils, perquè es refacin; però quan estiguin millor, tots s'abstindran de menjar carn, com és costum. Tingui l'abat la màxima cura que els majordoms i els servidors no negligeixin els malalts, perquè sobre ell recau tot mancament que cometen els deixebles” Del capítol trenta-sis de la «Regla de Sant Benet», «Els germans malalts»

dimarts, 26 de febrer del 2019

L’autocomplaença política

Sembla que tornen els temps d'una major autocomplaença política. Aquesta actitud consisteix en considerar que si les coses van malament sempre és per culpa d’un adversari exterior. Així, les qualitats personals, o les del grup, estan per sobre de les demés. De tal manera que, tot i que algú es pugui considerar el millor, o els millors, no es poden fer bé les coses perquè uns altres ho impedeixen. El discurs autocomplaent funciona en sentit contrari. Allò que surt bé és atribuïble només als mèrits propis. Èxits i fracassos s’expliquen a través del mateix mecanisme. 

L’autocomplaença està molt emprada com estratègia per provocar la confusió mental. Per exemple, des de l’oposició política davant d’un problema o una situació a canviar s’articula el discurs de l’expulsió del governant. Això permet, en lloc d’explicar una alternativa pròpia a la situació que es vol canviar, instal·lar en la ment de les persones la idea de que si les coses estan malament és per culpa dels que estan en el govern. Com si l’oposició quedes exonerada de proposar propostes alternatives. Des del govern també es pot practicar fàcilment l’autocomplaença. Totes les adversitats dels governants, les seves limitacions o les seves incapacitats són amagades darrera una suposada conxorxa exterior que impedeix governar amb èxit. 

El recurs de l’autocomplaença és tant comú en política com en la vida mateixa. Les persones fan servir l’autocomplaença per motivar-se. Es parteix de la idea de ser sempre millor que els demés i cercar èxits per mantenir un nivell alt d’autoestima; i s’intenta, tant com es pot, amagar i dissimular els errors propis. Atribuint-los, si és el cas a la mala sort, a les adversitats o les antipaties dels demés. En política, alguns cops el desig de l’autocomplaença és tan alt que s’arriben a modificar les percepcions dels ciutadans per tal d’aconseguir, amb poc esforç, aparèixer com a triomfador. Els entesos en la matèria recomanen, per tal d’evitar un cert grau de malestar psíquic, abandonar les manipulacions, explicar la veritat i ser realista.

dilluns, 25 de febrer del 2019

La cimera vaticana contra els abusos sexuals

S’ha acabat en el Vaticà la reunió històrica sobre l’abús sexual d’alguns clergues sobre menors. La trobada, amb el títol La protecció dels menors en l’Església, no ha cobert del tot les expectatives creades. En el discurs conclusiu d’aquest encontre el papa Francesc a senyalat les grans línies d’actuació que a partir d’ara seguirà l’Església catòlica.

1. La protecció dels menors. Impedir que els menors siguin víctimes de qualsevol abús psicològic i físic. Per tant, cal canviar la mentalitat per combatre l'actitud defensiva-reaccionària de salvaguardar la institució, en benefici d'una recerca sincera i decisiva del bé de la comunitat, donant prioritat a les víctimes dels abusos en tots els sentits.

2. Serietat impecable: desig reiterar ara que «l'Església no es cansarà de fer tot el necessari per portar davant la justícia a qualsevol que hagi comès aquests crims. L'Església mai intentarà encobrir o subestimar cap cas ».

3. Veritable purificació: malgrat les mesures adoptades i els progressos realitzats en matèria de prevenció dels abusos, es necessita imposar un renovat i perenne afany cap a la santedat en els pastors.

4. La formació: és a dir, l'exigència de la selecció i de la formació dels candidats al sacerdoci amb criteris no només negatius, preocupats principalment per excloure les persones problemàtiques, sinó també positius per oferir un camí de formació equilibrat als candidats idonis, orientat a la santedat i en el qual es contempli la virtut de la castedat.

5. Reforçar i verificar les directrius de les Conferències Episcopals: és a dir, reafirmar l'exigència de la unitat dels bisbes en l'aplicació de paràmetres que tinguin valor de normes i no només d'orientació. 

6. Acompanyar les persones abusades: El mal que van viure deixa en ells ferides indelebles que es manifesten en rancor i tendència a l'autodestrucció. L'escolta sana el ferit, i ens sana també a nosaltres mateixos de l'egoisme.

7. El món digital: la protecció dels menors ha de tenir en compte les noves formes d'abús sexual i d'abusos de tota mena que els amenacen en els ambients on viuen i a través dels nous instruments que fan servir.

8. El turisme sexual: la conducta, la mirada, l'actitud dels deixebles i dels servidors de Jesús han de saber reconèixer la imatge de Déu en cada criatura humana, començant pels més innocents.

Algunes de les associacions de víctimes dels abusos han mostrat la seva decepció perquè malgrat el to directe del llenguatge i la voluntat de combatre aquest mal el no s’ha presentat un pla d’acció clar i propostes de treball per combatre aquest problema tal como demanaven molts catòlics. Anne Barrett Doyle, líder del BishopAccountability.org, organització que investiga els incidents d'abús en l'església afirmà: "Mentre els catòlics del món clamen per un canvi concret, el Papa a canvi ofereix promeses tèbies, totes les quals hem escoltat abans". 

Diversos analistes han considerat que alguns dels eclesiàstics participants en l’encontre donaven la impressió de no considerar que el problema dels abusos anés amb ells. Més serioses semblen les objeccions d’altres participants al dir que, a més d’abordar la qüestió dels abusos dels clergues sobre menors, la seva protecció exigeix resoldre també problemes com: el treball infantil, la manca d’escolarització, la fam i accés a la salut, els nens soldats, etc... i totes aquelles xacres que impedeixen als nens i nenes viure dignament. Dóna la impressió que la cimera s’ha quedat a mig camí i no ha satisfet, en un primer moment, a massa gent.

diumenge, 24 de febrer del 2019

¿Són racionals les eleccions?

Si hi ha preguntes que contenen implícitament la resposta, aquesta és una d’elles. La resposta espontània és de que sí. ¿Qui gosa dubtar de la racionalitat d’una elecció?. Les persones afirmem, per damunt de tot, que quan prenem decisions ho fem de manera racional. Hom recela de pensar que pugui ser d’una altra manera. Però no sempre és així. Més aviat, és habitual que al prendre una elecció les persones, a més de la seva intel·ligència racional emprem també la intel·ligència emocional. Segons la circumstància, tindrà més pes una que l’altra. Sense que això desmereixi la qualitat de l’elecció. 

 Les persones vulnerem molt sovint, molt més del que ens pensem, el principi de la “invariància descriptiva” el qual sosté que les decisions es prenen sense tenir en compte de la forma en que es presenten els problemes. Es considera que la racionalitat intrínseca de la decisió tendeix a prescindir dels aspectes formals. Però les coses no són així. Això és vol molt clar en política. Per més que els governants presentin les seves propostes ben empaquetades i fonamentades en elements racionals, per exemple, els estudis demoscòpics, els ciutadans es distancien d’aquesta lògica i es situen, molts cops, en l’àmbit de les emocions per prendre les seves decisions. De tal manera que, el principi de l’elecció pública, anàleg al de la invariància descriptiva, queda en un segon terme sota la força dels sentiments i les emocions. Això és el que passa quan les persones decideixen en un procés electoral de manera diferent al que havien pronosticat els estudis demoscòpics. La raó de l’elecció es troba, més sovint del que ens pensem, en la força dels sentiments

dissabte, 23 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana

L’experiència creient cristiana ha de ser una font de joia. Creure no comporta viure amargat, entristit o assumir unes pràctiques religioses que ofeguen l’esperit. Al contrari, la fe comporta un cant a la vida i ajudar als altres a viure-la amb alegria. He vingut perquè les meves ovelles tinguin vida i en tinguin a desdir. (Jn 10,10)

Els cristians tenim aquest nom perquè som seguidors de Jesús, el Crist. Per això, de tant en tant, és bo interrogar-se sobre qui és Jesús, perquè som seguidors seus i que ens compromet ser-ho. En el fons, ser-ne seguidor demana una decisió personal i un testimoniatge d’una veritat que troba sentit en ell. ¿Què diu la gent del Fill de l’home? ¿Qui diuen que és? (Mt 16,13)

divendres, 22 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Cada dia tenim moltes oportunitats per demostrar i demostrar-nos que som coherents amb el que creiem. Perquè al llarg de tota una jornada la vida ens anirà reclamant petites actuacions per evidenciar la solidesa del nostre amor vers les altres persones. Cal estar atent per ser testimonis d’estimació en cada un d’aquests intents. 

A l'home injust, Déu li diu: 
«Per què parles tant dels meus preceptes 
i t'omples la boca amb la meva aliança, 
tu que no acceptes la correcció 
i tant se te'n dóna del que et mano? Salm 50 (16,17)

Estem cridats a ser feliços, a viure joiosos i ser forts per resistir els mals moments. Però no sempre és possible. Els moments de felicitat s’alternen amb altres de tristor i sofriment. És en aquestes situacions quan hem de viure confiant que al darrera de tot això hi ha l’esperança aportada per l’anunci de la promesa d’un temps nou. “Feliços els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu! Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l'home, la gent us odiarà, us rebutjarà, us insultarà i denigrarà el nom que porteu! Aquell dia, alegreu-vos i feu festa, perquè la vostra recompensa és gran en el cel.” (Lc 6,21-23)

Les persones necessitem sentir-nos estimats. Davant l’individualisme dominant, on les persones esdevenen anònimes davant la indiferència dels altres, és bo atansar-nos a qualsevol individu i deixar-lo apropar a nosaltres. Cada dia podem mostrar-nos atents, propers i accessibles a qualsevol persona que ens trobem en el nostre camí. “Allà li portaren un cec i li demanaven que el toqués. Jesús agafà el cec per la mà i se l'endugué fora del poble. Llavors li escopí als ulls, li imposà les mans” (Mc 8,22-23)

dijous, 21 de febrer del 2019

Sacralització de la política

En els darrers dies i setmanes s’han produït diverses declaracions contraries a la cultura política d’una societat moderna. El primer en parlar, en el temps, fou un estret col·laborador de Donald Trump. Segons aquest individu Trump és president dels Estats Units no per decisió sobirana del poble americà, ni pels efectes del col·legi electoral, ni de bon tros per l'empenta d'última hora de Wikileaks i els russos. Si Donald Trump és president dels Estats Units d'Amèrica és per voluntat de Déu, ha assegurat el seu portaveu, Sarah H. Sanders: “Crec que Déu ens crida a tots per a ocupar diferents papers en diferents moments i crec que Déu volia que Donald Trump va ser president i per això hi és", tal qual afirmà Sanders en una entrevista a la cadena de televisió cristiana Christian Broadcasting Network, elevant al president per sobre la separació entre Estat i Església que van crear els pares fundadors dels Estats Units. 

La segona sortida de to es deu a Manuel Valls i la seva campanya per ser alcalde de Barcelona. En una iniciativa de campanya Vall feu pública una carta als barcelonins amb el títol “Salvem Barcelona”. Dins de la carta es deien coses com: “Podem salvar Barcelona amb una nova política municipal que resolgui els problemes dels seus ciutadans en comptes de crear-ne de nous” o “Compto amb tots vosaltres per salvar Barcelona”. La imatge de l’alcalde salvador té notables connotacions religioses, les quals es manipulen per activar els sentiments primaris dels possibles electors. La mobilització subtil dels sentiments religiosos també s’ha colat en els discursos de Pablo Casado. En l’article, A llenar las plazas para llenar las urnes, exposa diversos arguments per assistir a la concentració per defensar la unitat d’Espanya i demanar la convocatòria d’eleccions. La base de la seva línia argumental també empra els símbols religiosos “La nostra Constitució és sagrada”, assegurà Casado. Però la seva línia argumental superà aquesta afirmació amb tot un avís a Sánchez: “la Nació espanyola és un fet moral que la immoralitat nacionalista no pot suportar”. De nou, l’agitació dels sentiments religiosos es colen de rondó en un discurs polític. 

Finalment, la darrera declaració és del Rei d’España afirmant que és "és inadmissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del Dret", ja que sense respecte a la llei no hi ha "convivència, ni democràcia, sinó inseguretat, arbitrarietat" i "fallida dels principis morals i cívics de la societat”. El Dret, com a principi no pot estar per damunt de la democràcia, perquè és gràcies a la democràcia que els individus dialoguen i pacten el contingut de les lleis que regulen la convivència i les activitats socials. Situar el Dret, com a principi abstracte primari, és apel·lar a derivació natural de les normes legislatives que evoquen a la primícia del Sagrat per damunt de la sobirania popular alhora de fer les lleis. Aquesta visió és perillosa perquè, tal como digué Hanna Arendt qui “confon democràcia amb llei obre les portes del totalitarisme”.

dimecres, 20 de febrer del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

Renunciar al món és abans que res la renúncia a la pròpia voluntat” Thomas Merton El camino monástico pàg 162 

Els monjos, al meu entendre, no en tenim cap d’espiritualitat pròpia, tal com s’entén ara aquesta paraula. Vet ací la dificultat. El monaquisme és una proposta integral de vida en Crist, que és allò que ha de viure qualsevol cristià batejat. El monaquisme no persegueix cap finalitat específica, fora de viure a les mateixes arrels l’evangeli de Jesús de Natzaret” Notes d'espiritualitat monàstica cistercenca, Fra Lluís Solà, monjo del Monestir de Poblet 22 maig 2009.

“El pluralisme no s’oposa a la unitat, en realitat és un factor de creativitat.” G. Roger Scchutz, Prior de Taizé. Paraules pronunciades a Montserrat el 28 de febrer de 1972

dimarts, 19 de febrer del 2019

Junts sumem més, separats ens afeblim

No em cansaré de repetir un concepte que és la base del pensament holístic: el tot és sempre més que la suma de les parts. Això, traduït al terreny de la ciència política deu voler dir, més o menys, que les coalicions electorals sempre sumen més vots que els diferents partits per separat. Penso que aquest principi és útil per comprendre el funcionament de les societats complexes com la nostra. No hi dic jo, sinó les persones que han estudiat el funcionament de les nostres societats. Fora bo atendre les opinions d’aquests experts abans de ventilar-se sarcàsticament les propostes d’unir les candidatures dels partits que estan a favor del referèndum pactat per resoldre el conflicte de l’encaix de Catalunya a Espanya. 

Si algun partit no ho vol, com sembla que hi ha, que expliqui clarament les seves raons per oposar-s’hi. Val més que siguin sincers i diguin que volen anar sols perquè la societat reconegui que són els millors, els més votats i els elegits per la glòria republicana. Millor ser francs i no pretendre enredar a la ciutadania justificant la seva negativa adduint el que afirmen les enquestes. ¿Hi ha alguna enquesta que hagi preguntat la intenció de vot d’una coalició dels partits que estan d’acord en fer un referèndum pactat? Tampoc és acceptable adduir la dificultat de gestionar les diferents mirades sobre la realitat i les disparitat d’alternatives polítiques. Això tindria sentit si els objectius prioritaris a assolir al Congrés dels Diputats estiguessin vinculats amb la governabilitat d’Espanya. Però la preeminència fonamental d’aquesta coalició hauria de ser crear les condicions polítiques per aconseguir pactar un referèndum sobre la relació de Catalunya amb Espanya i tenir prou força política per aconseguir l'alliberament dels pressos polítics i el retorn dels exiliats.

¿És possible fer aquesta coalició? ¿amb qui? ¿cóm s’articula i es manté? Els subjectes de l’aliança han de ser tots els partits que estiguin a favor de la celebració d’un referèndum a Catalunya pactat amb l’Estat. Per la confecció de la llista, especialment la determinació dels seus primers llocs i l’ordenació dels candidats, podria fer-se creant una comissió de politòlegs, acceptats com expertes per tots els partits, els quals tindrien l’encàrrec d’establir, a partir dels diversos estudis demoscòpics, el pes i l’ordre dels candidats de cada partit de la coalició en la llista. Una altra funció d’aquesta comissió d’experts podria ser ajudar a la coalició a pactar en quins punts legislatius pot haver-hi acord i en quins no, i pactar com articular i gestionar les desavinences per evitar tensionar la coalició i afavorir que, en determinats temes, els col·ligats puguin establir acords diferents amb altres forces polítiques. Finalment, aquesta comissió podria ajudar als partits de la coalició a definir l’estratègia de la coalició per treballar políticament a favor de l’assoliment del seu objectiu principal: el referèndum pactat. ¿Per què una comissió de politòlegs? Perquè, quan cal avançar cal recórrer a la capacitat de la ciència política de apel·lar a la història, als estudis comparatius i a la raó científica per superar l’excés d’emotivitat en el qual es troba instal·lat l’independentisme. I també perquè poden ajudar als partits tradicionals a descobrir noves maneres d’articular la representació política superant els vells esquemes mentals del passat.

dilluns, 18 de febrer del 2019

Perversions de la política

La política pot tenir moltes perversions, però totes elles poden resumir-se en una sola: supeditar la voluntat de la ciutadania als interessos dels càrrecs institucional dels partits. Aquesta persversió desvia la política de les seves finalitats més nobles: servir als ciutadans, ajudar la seva entesa i facilitar la governabilitat de la societat. Una variant d’aquesta desviació és confiar amb l’estratègia de que quan pitjor millor. Fer-ho és un sarcasme i una crueltat. Pensar que quan més pateixin els ciutadans més conscients seran de que cal lluitar per l’alliberament és inadmisible. Aquesta fou l’estratègia de Sendero Luminoso peruà, que matava als camperols, que deia servir, per tal de que es revoltessin contra aquesta injustícia. Aquests comportament són il·lícits moralment. Però, desgraciadament sembla que alguns polítics del bàndol independentista, tenen tendència a especular amb aquesta visió de la política. 

Una altra variant d’aquesta perversió és ignorar la voluntat de la ciutadania. Hi ha els risc que els partits interpretin i substitueixin la voluntat dels ciutadans de tal manera que, no només prenen decisions sense tenir en compte les opinions dels ciutadans, sinó que decideixen en contra la voluntat dels seus electors. El debat sobre llistes unitàries o no de l’independentisme és una mostra d’aquesta situació. Sobretot, escoltant alguns dirigents de partits, hom s’adona que fonamenten les seves opinions, sobre la bondat o inconveniència d’aquesta fórmula, sobre uns pressupòsits que queden ben lluny del que perceben els militants dels partits i els seus votants. Al final, el que sembla lògic per una part d’aquests votants no és compartit per la cúpules dirigents dels partits. Si això passa, no és bo per la solidesa democràtica de la societat. Quan més s’eixampla la distància entre els electors, els partits i els seus representants, més s’afebleix la democràcia. Al final, la democràcia dèbil esdevé un formalisme instrumentat als interessos d’aquells que controlen l’aparell dels partits i el poder.

diumenge, 17 de febrer del 2019

Units per guanyar al Congrés de Diputats

De nou la perspectiva d’una convocatòria electoral torna a obrir el debat de la possible llista unitària de les forces independentistes. Però, un altre cop, s’intueix que la resposta tornarà a ser la mateixa sentida en altres ocasions: anant per separat s’apleguen més vots el quals es poden sumar a través de la unitat d’acció. Per si quedés algun dubte, sempre hi ha l’oportuna enquesta que sembla confirmar la bondat d’anar en llistes diferents. És una llàstima que les càlculs tàctics dels partits s’imposin a l’obvietat de les evidències. Alguns partits polítics s’han apropiat del procés independentista i l’han manipulat en benefici propi. És lamentable que algunes forces polítiques especulin amb els sentiments independentistes per garantir les seves quotes de poder o per maniobrar per assegurar la seva hegemonia política en el camí cap a la República. Uns i altres obliden que des de l’any 2010 la lluita per la independència de Catalunya ha estat impulsada i sostinguda, dia a dia, per la gent al marge dels partits polítics. S’equivoquen els partits que pensen que són ells els que lideren el procés, si s’instal·len en aquest convenciment la realitat els sobrepassarà i esdevindran marginals.

Les propers eleccions generals tornen a ser una oportunitat per recuperar el debat sobre el sentit de la unitat dels més de dos milions de catalans que estan a favor de la República. ¿Que passaria si la voluntat d’aquestes persones es traduís directament en escons al Parlament espanyol? És més, ¿que passaria si fos possible confluir electoralment tots aquells catalans, un 80% de l’electorat, que estan avui a favor del referèndum pactat? ¿Quants diputats representarien la suma dels vots d’aquest 80% de catalans en el Congrés si anessin tots en una sola llista?. L’objectiu polític d’un referèndum pactat unifica políticament i és el test per de la qualitat democràtica d’Espanya. Aquest fou el sentit de la gran manifestació del passat dissabte 16 de febrer a Barcelona. On sota la pancarta del dret de l’autodeterminació hi havia un ampli espectre de forces democràtiques catalanes. Aquest dissabte, planava de nou la idea de que som un sol poble reivindicant la plenitud de la democràcia. 

 En les properes eleccions del proper abril està en joc la democràcia a Espanya i, de retruc, la possibilitat de seguir avançant en el camí democràtic cap la independència. Si guanya l’aliança de dreta i extrema dreta tot s’atura i l’odi que acumulen pot fer molt de mal. Des d’avui caldria posar-se a treballar per fer possible l’aliança política unitària que permetés representar aquest 80% de la població. ERC, JuntsxCat, els Comuns i la CUP haurien de ser generosos i no anteposar ara, en l’actual conjuntura, les seves aspiracions i interessos polítics particulars a la possibilitat de crear una aliança per tornar a fer política al Congrés i facilitar el camí cap el Referèndum a Catalunya. És moment de fer política, no d’instal·lar-se en sentimentalismes o tacticisme de curta volada. Perquè els que hauria de vertebrar l’agenda política immediata de l’independentisme, no és cap reedició d’una simulada declaració d’independència, sinó l’afirmació inequívoca del camí del referèndum.

dissabte, 16 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana


En tot moment, les persones creients podem testimoniar el sentit de la fe i convidar a altres persones a compartir-la. Són moments en els quals es pot comunicar al nostre entorn tot allò que dóna sentit a la nostra vida. Podem fer-ho sense aixecar la veu, sinó actuant de forma coherent amb les creences i principis que ens sostenen. “Digueu a la gent: «El Regne de Déu és a prop vostre»” (Lc 10,9)

Sovint donem la impressió que estem sords a les evidències. Tenim el cor i la ment tancades a la realitat, esdevenim insensibles al que passa al nostre entorn i no comprenen el que passa perquè estem aïllats en nosaltres mateixos. Ens comportem com mancats de sentit i de sentiments. Esdevenim cecs i sords a les injustícies i els patiments dels altres. Cal tenir sempre la ment i el cor oberts per acollir i respectar a totes les persones. “Llavors li porten un sord, que amb prou feines podia parlar, i li demanaven que li imposés la mà. Jesús se l'endugué tot sol, lluny de la gent, li ficà els dits a les orelles, va escopir i li tocà la llengua amb la saliva. Després va alçar els ulls al cel, sospirà i li digué: Efatà ! que vol dir: «Obre't!»” (Mc 7,32-34)


divendres, 15 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Moltes persones cerquem un sentit a la vida i un referent que ens sostingui en els moments de defalliment. L’ànima i l’esperit necessiten sovint trobar consol. En el nostre caminar per la vida hem d’obrir el cor per deixar entrar aquesta ajuda que sempre orientarà les nostres passes per camins de pau i tranquil·litat. “A tot arreu on arribava, pobles, viles o llogarrets, posaven els malalts a la plaça i li demanaven que els deixés tocar ni que fos la borla del seu mantell. I tots els qui el tocaven quedaven curats.” (Mc 6,56) 

Algunes persones pensen que la seva fe és l’acompliment estricte d’unes pràctiques religioses mentre mantenen els seus cors insensibles a les injustícies i opressions de la societat. Aquesta pot ser també la nostra temptació. Res pot anul·lar allò que és fonamental: estimar als altres. “Així amb la tradició que us aneu transmetent, invalideu la paraula de Déu. I de coses com aquesta, en feu moltes” (Mc 7,13) 

El fariseisme és una actitud interior que posa en perill tota recerca de la veritat i la pròpia experiència del transcendent perquè ho condiciona tot al compliment de la llei, del seguiment estricte de la norma humana. Les coses són bones o dolentes filtrades per la mirada del cor humà, perquè les persones són lliure de fer un ús bo o dolent de les coses. “Només allò que surt de l'home el fa impur. Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies, maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot això dolent surt de dintre i fa impur l'home” (Mc 7,20-23).

dijous, 14 de febrer del 2019

Figures espirituals: Joseph Wresinski


El diari catòlic francès La Croix publica periòdicament unes petites referències sobre figures espirituals en l’ànim de fer conèixer el seu testimoniatge creient. Penso que es bo fer-ne difusió a fi de que pugui ser un referent a seguir. La figura glossada avui és Joseph Wresinski.

El pare Joseph Wresinski estava convençut que “la misèria és obra dels homes, i només els homes poden acabar amb ella” animat per aquesta idea dedicà tota la seva vida a combatre la pobresa. Joseph Wresinski era fill de pare polonès i mare espanyola, va néixer el 12 de febrer de 1917 i va créixer en una llar molt pobre a Angers (departament de Maine i Loira). Fou ordenat sacerdot el 29 de juny de 1946 i fou rector en zones obreres i rurals en el departament d'Ainé fins que el seu bisbe li va proposar, el 1956, treballar en el camp dels sense sostre de Noisy-le-Grand, en la regió parisenca. El 14 de juliol de 1956 arriba al camp dels sense sostre, on vivien 252 famílies. A partir d'aquest moment dedicarà tota la seva energia a aconseguir que es reconegui a aquest poble a la recerca de dignitat, un poble amb un pensament i una esperança únics, indispensables per a la societat. En Noisy-le-Grand va proposar a les famílies crear una escola bressol i una biblioteca. “No és aliment o vestits el que necessiten aquestes persones, sinó dignitat, no dependre de la bona voluntat d'altres”. Amb les famílies que vivien en Noisy-le-Grand, el pare Joseph Wresinski va crear una associació que es convertiria en el Moviment ATD Quart Món.

Lentament s'uneixen a ell homes i dones de tots els àmbits. Alguns, procedents de diferents països, trien comprometre a favor dels més pobres. Neix així el voluntariat permanent del Moviment ATD Quart Món. Membre del Consell Econòmic i Social de la República francesa a partir de 1979, el pare Joseph Wresinski redactarà un informe que tindrà repercussions socials i polítiques importants a Europa i al món. Aquest informe, titulat: Gran pobresa i precarietat econòmica i social, és aprovat el 11 de febrer de 1987 i per primera vegada es reconeix la misèria com una violació dels drets de l'home. El pare Joseph Wresinski impulsà un moviment inspirador d’una humanitat fraterna convençut de que “allà on els homes estiguin condemnats a viure en la misèria, es violen els drets de l'home. Unir-se perquè siguin respectats és un deure sagrat”. Com a fruit de les mobilitzacions impulsades per aquest moviment ATD Quart Món el 17 d'octubre s’instituí com a Dia Internacional per a l'Eradicació de la Pobresa, que va ser reconegut oficialment per les Nacions Unides el 22 de desembre de a 1992. El pare Joseph Wresinski morí el 14 de febrer de 1988. El seu record està vinculat a l'alliberament dels més pobres, dels que va ser durant tota la seva vida el seu autèntic representant.

dimecres, 13 de febrer del 2019

Les imatges mentals i reals


M’ha sorprès el relat que els medis de comunicació han transmès  de l’actitud adoptada per alguns dels pressos polítics davant la presència del president Torra en la sala de vistes del Tribunal Suprem. S’ha especulat, aquestes imatges donen per a molt, sobre la significació de la seva indiferència davant de la màxima representació política dels catalans suggereix moltes lectures i cap d’elles bona. Sobretot perquè el llenguatge no verbal condiciona en excés els marcs mentals de moltes persones. Aquests gest no haurà passat desepercebut per molts persones àvides de trobar disputes i divisions dins del independetisme. Tot i que, un gest, com el que recullen les cròniques gràfiques o els comentaris, no s’ha d’interpretar en excés perquè, on els analistes veuen displicència, en realitat pot ser una simple distracció. Per això, no cal treure més punta de la que té l’anècdota. Segur que hi ha tensions entre els dirigents polítics, però cal situar-les en l’espai on es disputen les diferències no en la gestualitat. El record del passat històric del poble català hauria de fer tenir més cura alhora d’amplificar divisions, quan no tensions, davant la unitat i la convergència d’interessos. Els pensadors del catalanisme sempre han destacat com a Catalunya s’han perdut moltes causes justes per la desunió i enfrontaments interns entre qui, es suposava, havien d’anar junts.

Una altra sorpresa que tinc és alguns comentaris que he sentit o llegit en relació al fet que ara els pressos polítics hauran de demostrar la seva innocència. Una piulada d’uns dels pressos posa de manifest fins quin punt el marc mental propiciat per l’Estat ha cuallat en algunes mentalitats. No és propi descriure l’actual moment processal en els següents termes “a partir d’ara som a les mans d’aquests set magistrats que hauran de valorar les proves i resoldre sobre la nostra innocència”. Situar-se en aquest marc mental és acceptar que són culpables i ara cal demostrar la seva innocència, quan resulta que és totalment a l’inrevés. Segons el sistema judicial espanyol, doncs així ho preveu la pròpia Constitució del 78, en el seu article 24, estableix “la presunció d’innocència”. Així, qualsevol persona sotmesa a un judici, el ministeri fiscal i les acusacions són els encarregats de demostrar la culpabilitat i, a tenor de les proves aportades, els jutges dictaran sentència si qualsevol persona acusada és culpable o innocent. Però, a l’inici i durant el judici i abans de que es dicti sentència ferma, tota persona segueix gaudint de la seva presunció d’innocència.

dimarts, 12 de febrer del 2019

El gest fraternal d’Enric Pons


Avui, en el dia en que tota l’atenció mediàtica està centrada en l’inici del judici dels polítics independentistes, m’agradaria parlar i reflexionar d’un altre tema per eixamplar el camp de visió. Voldria comentar la recent mort d’Enric Pons. La seva història és exemplar i mereix ser explicada per treure-la de l’anonimat que quedarà reduïda per l’allau informatiu d’aquests dies. Enric Pons, fou un dibuixant de l’editorial Brugera que es trobava actualment en una situació econòmica precària fins el punt que va estar a punt de ser desnonat. Amb la seva pensió de 650 euros pagava un lloguer de 530 euros i no sempre se’n sortia dels precaris equilibris econòmics. Sobrevivia en part gràcies als ajuts de l’antiga Casa de Cadis de Barcelona, un alberg autogestionat per acollir a persones sense sostre o amb dificultats econòmiques.

Quan semblava que tot anava de mal en pitjor Enric Pons rebé un ajut de 10.000 euros per part d’un donant anònim de Madrid per ajudar-lo a sortir de la precarietat en que es trobava. La història exemplar fou el seu gest de solidaritat amb aquests diners. En lloc de quedar-se’ls feu com sant Martí de Tours amb la capa, donà 5.000 euros a la Casa de Cadis en agraïment pel suport que havia rebut. I, tot seguit es produí un nou gest meravellós de solidaritat, que exemplificava la idea de la multiplicació de pans i peixos de l’Evangeli, els okupes de la Casa de Cadis decidiren ajudar a persones en pitjor situació que ells i repartiren els diners entre el centenar de persones en llista d'espera per aconseguir un llit a la Casa de Cadis. El gest d’Enric Pons no es pot oblidar i la seva mort mereix ser recordada, no només per aquelles persones que gaudiren de la seva generositat, sinó per totes aquelles persones que estimem la bondat dels gestos solidaris.

dilluns, 11 de febrer del 2019

Caritat i justícia

He llegit en un article on s’explica que el terme jueu tzedakah, que vol dir ajuda obligatòria al necessitat, i que es sol traduir per caritat, prové del terme tzedek que vol dir justícia. No passa així amb la nostre llengua on l’etimologia revela un origen diferent als mots justícia i caritat. Un, justícia, vinculat al dret i l’altre, caritat, als aspectes afectius. Però, deixant l’etimologia a un segons terme, l’experiència cristiana indica que caritat i justícia són dos conceptes estretament lligats. Per això, l’arrel jueva dels termes expressa amb major precisió la vinculació del sentit dels dos termes. 

La justícia és una virtut cardinal que consisteix en donar a cadascú allò que li correspon o pertany. Es considera una virtut cardial perquè les altres virtuts s’articulen entorn a les denominades virtuts cardinals (justícia, prudència, fortalesa i temprança). La caritat és una virtut teologal (les altres són fe i esperança). Les virtuts teologals apropen la vida humana a Déu. La caritat uneix l’amor a Déu i al proïsme. D’aquesta unió neix una pràctica orientada a facilitar ajut als més necessitats. Per això, caritat i almoina han anat unides. Ambdues virtuts s’uneixen en la pràctica cristiana. Perquè practicar la caritat és amarar de justícia les relacions humanes. La justícia brolla de la fe, com la caritat presideix l’actuar dels cristians. Però la justícia cristiana va més enllà de la simple garantia de que tothom rebrà allò que és just.

L’almoina no és donar allò que sobra, sinó que és una acció redistributiva. Així ho pensava sant Ambrós de Milà (bisbe dels segle IV). Aquest bisbe proposà un concepte d’almoina vinculat a la idea de justícia entesa com a restitució. L’encíclica de Pau VI Populorum Progressio, parlant de la propietat, destaca la fermesa dels Pares de l'Església al destacar quina ha de ser l'actitud que han de tenir els que tenen bens respecte als quals es troben en necessitat. Com exemple esmenta el que diu sant Ambròs en el seu tracta sobre Nabot: «no és part dels teus béns, diu Sant Ambròs, el que tu dónes al pobre; el que li dónes li pertany. Perquè el que ha estat donat per a l'ús de tots, tu t'ho apropies. La terra ha estat donada per a tothom i no solament per als rics” (Sant Ambròs De Nabuthe, 12, n. 53: PL 14, 747). És a dir, per Pau VI, la propietat privada no constitueix per a ningú un dret incondicional i absolut. “No hi ha cap raó per reservar-se en ús exclusiu el que supera a la pròpia necessitat, quan als altres els falta el necessari” (Populorum Progressio, 23). Llavors, la pregunta plena de sentit que l’Església ens hauria de fer avui als cristians és: ¿què hem de fer?, ¿com passar de la caritat personal a la caritat política?.

diumenge, 10 de febrer del 2019

Seguir dialogant

Sembla que l'aliança política del PP, Ciutadans i Vox que ha sortit aquest diumenge als carrers de Madrid per intentar demostrar la força de la dreta i la ultradreta espanyoles ha fracassat. No eren tants com ells han dit i volien ser. Podem respirar tranquils en aquest sentit. Els carrers encara no són de l’extrema dreta. Però, cal estar alerta. La mala baba contra Catalunya que destil·laven la majoria dels manifestants i l’oposició a qualsevol solució a les propostes polítiques dels independentistes són preocupants. El clam unànime era: la unitat d’Espanya abans de tot i els independentistes a la presó. Aquesta visió la deuen compartir alguns dirigents autonòmics del PSOE i algunes de les seves velles glòries que, per les manifestacions dels els darrers, semblen que defensen la idea de que Espanya: “antes fatxa que rota”. 

 Penso que el fracàs de la convocatòria hauria de permetre a Pedro Sánchez recuperar la seva agenda de diàleg amb el govern de Catalunya on el punt on estava. Sánchez ha de ser valent, encendre els llums llargs i tenir visió d’estat, d’estat espanyol. La sortida al conflicte català passa per el diàleg i la negociació. Fora d’aquest marc només hi ha una gran incertesa política. Les forces independentistes han de saber jugar bé les seves cartes i aprendre que el clam “fora Sánchez” i “eleccions ja” són les banderes actuals de la dreta extrema i l’extrema dreta. Des de Catalunya cal enviar senyals inequívoques a Europa que els moviments tàctics de l’independentisme no afavoriran les estratègies de l’extrema dreta espanyol totalment anti-europeista. Pedro Sànchez, per la seva part, hauria d’afirmar els valors democràtics enfront del totalitarisme i confirmar les condicions pactades per continuar dialogant amb el govern català

dissabte, 9 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Hem de proclamar el que creiem i la millor manera de fer-ho és amb el nostre testimoniatge. No hem de confiar en res més que la força de l’esperit. La paraula i les actuacions han de ser suficients per proclamar en al món els valors i principis que ens sostenen. “No prengueu res per al camí, fora del bastó: ni pa, ni sarró, ni cap moneda. Poseu-vos les sandàlies, però no us emporteu dos vestits” (Mc 6,8-9)

La confiança sosté l’esperit. Viure desconfiant és mal viure. Confiar és fiar-se d’aquells que ens volen el bé i són sincers amb nosaltres. Fiar és lliurar-se a la fe d’algú comptant amb la seva fidelitat. "Ni que acampés contra mi tot un exèrcit, el meu cor no temeria; per més que em declaressin la guerra jo em sentiria confiat." Salm 26

divendres, 8 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana

Hi ha moments en la vida que els esdeveniments ens superen i ens esgoten anímicament. En sentim amb l’ànima cansada. És en aquestes situacions que cal obrir l’esperit perquè la transcendència ens consoli i reconforti. La pregària, la meditació, i altres camins, són bons ajuts per trobar la pau interior. “Deixeu veure al vostre servent la claror de la vostra mirada, salveu-me per l’amor que em teniu. Que no en tingui un desengany, jo que us invoco
(Salm 30,17-17) 


L’amor és un do i una virtut. Gràcies a l’estimació ens transformem i transformen la societat. Les relacions humanes esdevenen millors, més enriquidores i enriquides a favor de la dignitat de les persones. Estimar sempre enriqueix l’esperit. “El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta” (1Co,13,4-7) 


Hem de tenir el cor obert a la pràctica de la correcció. Això vol dir que hem de saber corregir als altres quan s’escaigui i saber que ells poden fer el mateix amb nosaltres. Quan passa, hem d’entendre la correcció no com un retret, sinó com un signe d’estimació. “La correcció, de moment, no sembla que porti alegria, sinó tristesa; però, més tard, els qui han passat per aquest entrenament en cullen el fruit pacífic d'una vida honrada”. (He 12,11)


dijous, 7 de febrer del 2019

Full de ruta per la gestió d'una crisi

Quan esclata una crisi relacionada amb un esdeveniment que pot afectar la credibilitat d’una persona o una institució cal saber cóm actuar per evitar perdre el control de la situació. Sino es fa bé, pot succeir que la crisi es cronifiqui, s’amplifiqui o tingui unes derivades inesperades. El bon amic Francesc Romeu m’ha facilitat unes petites recomacions per gestionar aquestes situacions de crisi. Considerant la seva utilitat pràctica penso que sçon força útils en aquests moments de grans enrenous informatius.

1. Preveure tot el que ens pot passar
2. No refugiar-se en el silenci ni amagar-se
3. Buscar una intervenció física i oral ràpida
4. Constituir una gabinet informatiu de crisi
5. Triar un portaveu (un i únic). Aportar informació, dades i coneixements. Evitar contradiccions i ser rigorosos.
6. Reconèixer el que ha passat i pensar en les víctimes o els afectats. Demanar perdó. Assumir el fets. 7. Tornar a liderar la informació i no anar a remolc.
8. No afavorir cap medi, tractar amb tots els medis i donar oportunitats informatives a tothom.
9. Crear una comissió d’experts sobre el conflicte concret. Externa i pericial.
10. Facilitar l’accés a la informació disponible. Això facilita que no es busqui per camins alternatius 11. Presentar accions, solucions operatives que siguin possibles i avaluables.
12. Adquirir compromisos pràctics 13. Oferir algun testimoni.

dimecres, 6 de febrer del 2019

La veritat ens fa lliures

El govern de l'Estat ha creat una comissió per combatre, segons diu la seva responsable, les mentides que difonen els independentistes en relació al procés i promoure la veritat. I, ves per on, només iniciar la seva singladura publicant una pagina web dues institucions, ajuntament de Barcelona i Futbol Club Barcelona han denunciat que aquesta institució creada per combatre les mentides ha dit dues mentides al fer servir el nom d'aquestes dues entitats sense el seu permís. De traca i mocador. Quina ironia, els defensors de la veritat son els primers en mentir. 

Els ciutadans estem totalment indefensos contra les mentides. Fins el punt que apareix el dubte generalitzat sobre la veracitat de moltes notícies. Davant la impunitat d'alterar la veritat a fi de manipular l'opinió pública, ¿quina defensa tenim dels ciutadans? Que podem fer davant campanyes ben organitzades per difondre mentides, o veritats parcials, com si fossin veritats plenes. Amb aquesta sospita generalitzada la indefensió és molt gran i provoca cert desassossec perquè no hi ha motius d'esperança que la situació pugui millorar. No vull ser pessimista i pensar que no es pot fer res de res perquè això és el que volen els gestor del sistema. Aquest necessita alimentar la creença que no hi ha res a fer i acceptar resignadament aquesta situació. Però cal combatre tota mena de resignació i organitzar la resistència a favor de la veritat. Perquè sabem que en la defensa de la veritat ens hi juguem la nostra dignitat.

dimarts, 5 de febrer del 2019

Fraternitat humana per a la pau mundial i la convivència"

El Papa Francesc i el Gran Imam d'Al-Azhar el dia 4 de febrer de 2019 varen signar el Document sobre "Fraternitat humana per a la pau mundial i la convivència". La signatura d’aquest document és un element clau en la visita apostòlica del Sant Pare del 3 al 5 de febrer als Emirats Àrabs Units. “El document representa un important pas endavant en el diàleg entre cristians i musulmans i és un poderós signe de pau i esperança per al futur de la humanitat", ha declarat Alessandro Gisotti, director ad interim de l'Oficina de Premsa del Vaticà. Aquest document és una pas conjunt, de catòlics i musulmans per promoure la pau i combatre el fonamentalisme. L’Oficina de Premsa del Vaticà ha indicat que el document “és una crida vibrant per respondre amb el bé al mal, per reforçar el diàleg interreligiós i promoure el respecte mutu per bloquejar el camí als que afegeixen combustible al foc dels xocs entre civilitzacions. A Abu Dhabi, el Papa i al-Tayyib han inciat junts un camí de pau i reconciliació en el qual no només els cristians i els musulmans poden caminar, sinó totes les persones de bona voluntat”

El Document és valent i profètic perquè confronta, i crida pel seu nom, els temes més urgents dels nostres dies en què s'anima els que creuen en Déu a qüestionar la seva pròpia consciència i assumir amb confiança la seva pròpia responsabilitat per donar vida a un món més just i unit. De forma clara el Papa i el Gran Imam declaren que ningú està autoritzat a explotar el nom de Déu per justificar la guerra, el terrorisme o qualsevol altra forma de violència. A més, “afirmen que la vida sempre ha de salvaguardar i, al mateix temps, que els drets de les dones han de ser plenament reconeguts, i totes les pràctiques discriminatòries al seu respecte han de ser rebutjades ". Amb aquesta declaració conjunta el Papa i el Gran Imam evidencien que la promoció d’un cultura de trobada no és una utopia, sinó que és la condició necessària per viure en pau i deixar per a les generacions futures un Món millor que el que vivim.

dilluns, 4 de febrer del 2019

Aportacions per renovar l’esperit


El blog “Montserrat projecte de vida” promogut per un grup de monjos de Santa Maria de Montserrat publica regularment textos que ajuden a millorar la vida espiritual de les persones. Aquestes reflexions ajuden a fer possible el que ens recomana sant Pau en la seva carta als cristians de Roma: “No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte.” (Rm 12,2). Per això vull compartir les reflexions d’aquest grup de monjos.

"El que vau fer a un d'aquests meus tan petits, a mi m'ho féreu". Però els malalts, per la seva banda, que pensin que és per l'honor de Déu que són servits, i no contristin amb les seves exigències els germans que els serveixen. Del capítol trenta-sis de la «Regla de Sant Benet», «Els germans malalts»

“La pregària a Déu, la relació fraterna i amb els hostes o els forasters, la manera de treballar, la reacció enfront de les pròpies fragilitats o negligències, tot plegat queda unificat per la humilitat, que ens permet de viure-ho amb goig a la presència del Senyor”. P. Abat Josep M. Soler 26 de novembre de 2016

“Aïllament vol dir tancar-se. Separar-se i tancar-se. Fins i tot abandonar. És la fugida, l’evasió. El resistent no fa això. És el que està en una talaia, vigilant, pendent del moment que pot actuar. El més important és que els actes tinguin sentit i que si les coses tenen sentit, ja es difondrà i incidirà d’una manera o altra. La resistència no és mai una cosa que es faci al marge dels altres. És fa per als altres i de cara als altres.” Josep Mª Esquirol, Filòsof, De l’entrevista amb Carles Capdevila Diari Ara, 29 de maig de 201

diumenge, 3 de febrer del 2019

L'abat de Montserrat demana perdó i condemna els abusos


Avui algunes esglésies de Catalunya han pregat per les persones que han estat víctimes d’abusos sexuals per part d’eclesiàstics. També han pregat solidàriament per la comunitat benedictina de Montserrat a la mateixa hora que unes poques persones amb pancartes es manifestaven a la plaça dels Apòstols del Monestir de Santa Maria. A la meva parròquia, santa Maria del Taulat i Bernat Calbó del Poblenou de Barcelona, la pregària ha estat: “preguem avui especialment per tots aquells que durant la seva infantesa o joventut van ser víctimes dels abusos sexuals, de poder o des consciència per part d’eclesiàstics. Preguem també per aquells que han abusat dels altres, perquè en siguin conscients amb el seu penediments. I, en aquests moments de descrèdit, preguem per la comunitat benedictina de Montserrat”.

A la missa conventual del monestir el pare Abat ha esmentat aquesta situació i ha demanat per tres cops perdó i ha condemnat “qualsevol tipus d’abús realitzat a menors”. L’abat Josep Mª Soler, en nom  seu i de la comunitat, ha demanat “humilment perdó a les víctimes, ens solidaritzem amb el seu dolor i els oferim el suport de la comunitat” . De manera explícita s’ha demanat perdó “per les coses que en el passat, a Montserrat, no s’hagin pogut fer prou bé i hagin pogut facilitar comportaments indignes”. L’abat ha reiterat la voluntat de transparència per escatir els fets denunciats i actuar en conseqüència segons els resultats d’aquesta investigació. També ha manifestat que a la comunitat monàstica li ha “dolgut certes expressions aparegudes en alguns mitjans que semblava que estenien la sospita d'agressors sexuals al conjunt del monjos”. Les paraules de l’abat Josep Maria Soler, parlant en nom propi i de la comunitat, han estat clarificadores i oportunes per deixar ben clar que els fets denunciats “són totalment contraris a la vocació rebuda” i que el compromís comunitari és de seguir sent humils i bons monjos per fer creïble l’Evangeli de la misericòrdia.

Confio que el coratge sostingut que ha tingut aquesta comunitat per proclamar la veritat i la llum en moments molt difícils per la història d’aquest país, ajudi a reparar i sostenir el patiment d’unes persones que foren víctimes d’uns comportaments condemnats pel propi para Abat. És essencial que la comissió d’investigació faci bé la seva feina, arribi a les conclusions adients a fi d’aclarir els fets i esvair qualsevol sospita, i, s’escau depurar les responsabilitats que calguin i atendre les víctimes d’una manera justa. Estic convençut que, com en tantes altres situacions, la comunitat monàstica de benedictins sortirà enfortida i seguirà fidel en el camí de l’anunci joiós de la fe en Jesucrist i mantindrà viu el seu engatjament amb la societat catalana que l’estima i respecte. Santa Maria de Montserrat, en moments difícils per Catalunya, ha estat un exemple de compromís amb la societat catalana i ha sabut aportar-li motius d’esperança. Ara, quan els moments són delicats per la comunitat benedictina hem de saber retornar, en forma de suport i amistat, tot el bé que ens han fet. Segur que el monestir de Santa Maria de Montserrat sabrà fer allò que s’espera que faci i això permetrà a tots els catalans, més enllà de les seves creences, seguir confiant en aquesta comunitat benedictina quasi mil·lenària.

dissabte, 2 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana


Déu tot ho veu. Valgui l’expressió per adonar-nos que no hi ha secrets amagats, perquè la veritat, tard o d’hora és coneguda. A nivell personal, per més que vulguem amagar el que pensem o sentim al final es fa transparent als altres. Siguem sincers i deixem-nos conduir per la veritat. “No hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer” (Mc 4,22).

Al llarg de la vida, hi ha moments difícils. En aquests moments cal ser valents, tenir constància en l’esperança i saber acollir l’ajut fraternal dels qui ens estimen i volen ajudar-nos. Tinguem el cor sempre obert per no estar sols i fer lleuger el camí de la vida. “Us convertíreu en espectacle per a la gent quan sofríreu oprobis i persecucions, els altres us vau fer solidaris dels qui patien aquests maltractaments. Vau compartir els sofriments dels presos i vau acceptar amb goig que us espoliessin dels vostres béns, sabent que posseïu altres béns millors, que duren per sempre”. (He 10,33-34)

divendres, 1 de febrer del 2019

Glosses per la vida quotidiana


La unitat respectant la diversitat és un bé. Estar units no vol dir uniformitat, però sí valorar com a positius els vincles que reuneixen i cohesionen. La unió dóna fortalesa i multiplica els aspectes individuals alguns dels quals queden supeditats al bé de tots. “Si un reialme es divideix en faccions que lluiten les unes contra les altres no pot durar gaire temps” (Mc 3,24)

Si estem segurs del que creiem i si estem confirmats en els valors que vivim llavors tindrem  la força interior que ens dóna fermesa per actuar de manera coherent. Gràcies a aquesta creença no hem de tenir por de dir el que pensem i saber trobar el moment oportú i la forma per fer-ho. “Alceu vers el Senyor la mirada. Us omplirà de llum, i no haureu d’abaixar els ulls avergonyits” (Salm 33,6)

Com el sembradors tiren les llavors esperant que germinin en els camps, també nosaltres rebem paraules de vida que ajuden a alimentar el nostre esperit. Només cal que estiguem prou atents per acollir-les i facilitar que germinin. Hem d’evitar les distraccions que poden ofegar aquestes paraules i procurar centrar-nos en descobrir-les en la nostra vida quotidiana. “Els altres són els de la llavor sembrada enmig dels cards; aquests són els qui escolten la paraula, però les preocupacions d'aquest món, la seducció de les riqueses i les altres cobejances els envaeixen i arriben a ofegar-la; per això no dóna fruit”. (Mc 4,18-19)