Les molèsties dels llocs de culte

No fa masses dies un diari resumia les polítiques que seguien alguns municipis en relació a la localització dels centres de culte. La lectura d’aquest article convida a treure una conclusió principal: ningú està en contra d’obrir centres de culte. Aquesta conclusió és una obvietat, doncs es tracta d’un dret protegit en el desenvolupament constitucional de la llibertat religiosa. Un cop dit això venen els matisos. El primer es dóna en relació al lloc on situar els centres de culte. Un alcalde fou explícit en les seves declaracions “en un lloc que no molestin”. El reportatge mostrava que altres municipis, de signe polític diferent, també opten per buscar ubicacions que no generin conflictes veïnals. Així, una altra conclusió fàcil és considerar que els centres de culte poden molestar si es troben en determinants llocs.

En aquest punt el tema s’embolica, ja que hom pot entendre que si es condiciona la ubicació això vol dir que l’autoritat local té la voluntat política d’acotar el planejament urbanístic perquè els centres de culte no es puguin situar en determinats llocs. L’alternativa que alguns regidors proposen és clara: a les perifèries. La raó és simple, allí no es veuen i no molesten.

Aquesta visió resta el valor social que poden tenir els centres de culte com a generadors de capital social i canals d’integració social per millorar la convivència. Perspectiva que es contraposa a les pors que manifesten els regidors partidaris de l’ús de les perifèries per fer assumir amb naturalitat els llocs de culte. Deixant a banda les interpretacions de constitucionalitat que poden tenir determinades mesures de segregació urbanística, és un error renunciar l’ús dels llocs de culte com a espais d’agregació i integració social. Però aquest paper social no és possible des de l’ocultació dels llocs de culte. Aquests, com qualsevol altra activitat, han de complir els condicionants que permetin la coexistència i convivència amb altres activitats en el territori; però entre el respecte i la segregació hi ha un abisme. 

Ocurrències

En els darrers dies, entorn als centre s’estan dient moltes ocurrències. Dóna la impressió que algunes persones, probablement mogudes per la bona voluntat de trobar una solució adequada a les demanes denous centres de culte, fan propostes força ocurrents. La darrera és fer un Parc, a les afores d’una ciutat on acollir els diversos temples. Bé, tots no, només alguns. Els de nova demanda. Ja que els existents seguiran on han d’estar: al costat del lloc on viuen les persones.

Pot semblar que la idea del Parc és una solució, però no ho crec. Només és una ocurrència. Ja que una de les condiciones que exigeix l’exercici d’una llibertat és que no hi hagi discriminació. Els experts han dit que un dels riscos per resoldre la creació de nous centres de culte es caure en una discriminació espaial. Habilitar un espai únic i apartat on situar els llocs de culte és un cas de discriminació espaial, amés de representar, segons els casos, una discriminació d’una religió respecte una altra. La llibertat religiosa s’ha de poder exercir amb normalitat en relació a la vida quotidiana, sense necessitat d’adoptar unes pràctiques especials o que segreguin als col•lectius que les exerceixen.

L’allunyament dels centres de culte respecte els nuclis urbans és una estratègia que comporta negar la visibilitat d’allò que es diferent. Adoptar mesures d’aquest tipus neguen el valor de la diversitat perquè l’amaguen. No crec que això reforci la convivència i faci més madura la nostre societat. Voler amagar allò que és diferent evidencia la feblesa de qui ho fa i la seva inseguretat, així com por de reconèixer que l’altre és diferent. Aquesta és la realitat actual de Catalunya: avui tenim una societat diversa i plural. Hem de saber conviure des d’aquesta diversitat.

Pregar a la universitat

El títol d’aquest post podria dir-se també “pregar per la universitat”. L’oposició frontal d’un reduït grup d’universitaris contra les capelles universitàries, junt amb la passivitat d’algunes autoritats universitàries, fa pensar que no aniria malament pregar perquè les institucions acadèmiques perseveressin amb la tolerància i el respecte. Aquests valors han de formar part de la matriu democràtica de la nostre societat i pel que sembla, hi ha un sector universitari, professors i alumnes, contrari a que hi ha hagi un espai de pregària en el recinte universitari.

Defensar l’existència d’aquest espai dins del recinte universitari no em fa sentir ni conservador ni un catòlic tancat. Ni sóc una cosa, ni l’altra. Però defenso l’existència d’un espai de culte en l’àmbit universitari com a demòcrata i convençut que la millor manera d’articular la convivència ciutadana és respectant les conviccions personals, tant les dels que volen pregar com els que no ho volen fer. L’existència d’un espai de culte dins l’àmbit universitari no vulnera cap precepte constitucional de independència de l’Estat respecte les confessions religioses. Els que vulneren l’esperit constitucional són els que impedeixen o toleren que es vulneri l’exercici del dret a la llibertat religiosa. Perquè el que es fa dins d’un espai reservat al culte és practicar una llibertat fonamental, com la practiquen també els que de manera ordena i pacífica no hi van. El que no es democràtic és impedir l’exercici de la llibertat.

A Itàlia, el president laic de la República, Giorgio Napolitano, avergonyit va demanar perdó públicament a través d’una carta a Benet XVI perquè uns brètols li impediren pronunciar una conferència a la universitat romana de la Sapienza. Fa uns mesos uns altres brètols impediren una conferència del cardenal Rouco a l’autònoma de Madrid. A Barcelona, la pastoral universitària té dificultats per poder celebrar missa en les capelles de la Universitat. Fa pocs dies a Madrid, un grup d’estudiants de la Complutense feren el mateix en forma d’un grotesc escarni. La intolerància o la manca de respecte a les creences i a la seva manifestació desqualifiquen a una societat. Les religions, els lliures pensadors i els pensadors lliures tenen tot el dret a expressar-se en l’espai públic sempre que ho facin amb civisme. La qual cosa comporta respectar que altres persones puguin fer el mateix. Fora un sarcasme que alguns dels grups promotors d’aquestes iniciatives, els que més criden i són activistes de la seva interpretació tancada de la laïcitat, rebessin subvencions públiques per les seves activitats. Seria un lamentable contrasentit.

Ciutats, dret urbanístic i llibertat religiosa

L’altre dia el professor titular de Dret Administratiu Juli Ponce presentà l’interessant llibre “Ciutats, dret urbanístic i llibertat religiosa” (Fundació Carles Pi i Sunyer, Estudis nº 26) resultat d’un projecte de recerca sobre aquest tema a Europa i als Estats Units. Els assistents tinguérem l’oportunitat d’escoltar al professor nord-americà Edward H. Ziegler. Aquest professor, catedràtic de dret a la Universitat de Denver, explicà l’estratègia seguida pel govern federal nord-americà per evitar que les pràctiques urbanístiques dels governs locals discriminin la llibertat religiosa en relació a l’obertura dels llocs de culte. L’any 2000 el Congrés dels Estats Unitats aprovà la llei “Religion Land Use and Institutionalized Perons Act” per protegir l’ús religiós del sòl per fins religiosos en relació a certes pràctiques dels ajuntaments definides com il·legals per ser discriminatòries.

Aquesta llei nord-americana estableix els següents principis bàsics amb rang de principis federals:

1. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que vagi en contra d’un ús raonable del sòl per situar els llocs de culte.

2. Cap administració municipal imposarà o implementarà un regulació que dificulti la realització de trobades o reunions en fins religiosos en cases particulars.

3. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que signifiqui discriminar a les confessions religioses en relació a les institucions no religioses.

4. Cap administració municipal imposarà o implementarà una regulació de l’ús del territori que comporti una limitació de l’exercici del dret a la llibertat religiosa d’una persona, o d’una institució religiosa, a no ser que l’Administració demostri que la imposició d’aquesta limitació afavoreix el bé comú.

La intervenció del professor Ziegler estimulà un animat debat sobre el sentit i límits que han de tenir les iniciatives legislatives reguladores dels llocs de culte. Algunes intervencions indicaren que resulta sorprenent l’itinerari normatiu seguit pel govern federal nord-americà que, davant els abusos comesos pels ajuntaments, hagi recuperat algunes competències per garantir l’exercici de la llibertat religiosa. Les opinions dels assistents no foren del tot coincidents alhora de contrastar les iniciatives legislatives i normatives preses a Catalunya en relació als llocs de culte contrastades amb el que explicà el professor Ziegler.